Amb les mexicanes no hi ha manera
17 de maig de 2009
Dormir amb la roba que has fet servir durant el dia és una cosa que em sembla detestable, sobretot a l'hivern. El fet de portar pantalons i múltiples capes només fa que conspirar contra la pròpia comoditat. Per això, quan desperto i em sento fresc com una rosa, la meva sorpresa és notable. Encara no són les vuit del matí però el sol ja és alt. Llàstima, m'hauria agradat molt veure'l sortir pel mar. L'Emily ja està llevada i s'apresta a recollir la tenda de campanya un cop jo en surto, i mentre ella treballa jo pixo i em trec les nombroses lleganyes.
Els altres dos sorgeixen del cotxe amb cara d'haver dormit com el puto cul, però la moral intacta. L'Alex ja pensa novament en fabricar una pipa amb una llauna de cervesa i get stoned, man (col·locar-se, col·lega). Pel camí de tornada passem novament per l'aiguamoll on ja la nit anterior es reunien una pila d'àguiles. Es fa estranyíssim veure-les reposar fora d'un arbre. La resta del trajecte la passo dormint, com és menester cada cop que entro en un vehicle a motor.
Arribem a la casa i els pares ja estan llevats. La Sandy, que em tracta com si fos el seu propi fill, m'ofereix tantes opcions per esmorzar que qualsevol diria que em trobo en un restaurant. Em decanto per french toasts amb bacon fregit mentre degusto pomes, plàtans i suc de préssec. L'invent consisteix en llesques de pa banyades en ou amb canyella i llet i després torrades. Per últim, s'hi afegeix alguna salsa a gust del consumidor, com melmelada, mantega o fins i tot ous ferrats. Jo em decanto per la delicatessen canadenca del Doug, xarop d'auró. Feia temps que no esmorzava tan bé, sóc feliç.
L'Emily m'havia dit que la mexicana havia trucat el dia anterior a veure si volia anar a la muntanya amb ella, així que la demano que s'hi posi en contacte perquè d'aquesta manera tinc algú amb qui sortir, que em transporti, i potser també que em proporcioni sexe. La noia arriba al cap de molta estona, mentre jo m'entretinc amb el portàtil sobre la gespa del jardí en un preciós dia de primavera. Amb ella ve sa germana de tretze anys, doncs se n'ha de fer càrrec, de manera que l'amor me l'hauré de proporcionar jo mateix.
Realitzem plegats la curta ascensió a Three Woman per un camí encara parcialment nevat. Jo ja estic escarmentat i sé on trepitjar, però la meva acompanyant Astrid no, i aviat té el seu bufó calçat esportiu blanc banyat en fang. El cas d'aquesta noia és ben estrany, doncs la mare és mexicana i el pare espanyol, encara que desaparegut, però malgrat haver estat criada en la llengua dels seus progenitors no té cap ganes de parlar-la i la seva fluïdesa és molt pobra. Jo porto tants dies vivint en anglès que n'estic fins el barret i vull xerrar en algun idioma que em sigui més propici, però hauré de seguir fent esforços.
Les vistes que el cim ofereix de la pacífica Woman's Bay són magnífiques, i a falta de vent i pel tranquil estat de la mar es poden observar amb molta claredat les línies de les corrents aquàtiques. La muntanya està ocupada també per una colla de nens que busquen óssos sense fortuna. Seria excel·lent fer que la germana de l'Astrid anés a jugar amb ells, però està cansada i és mandrosa de mena. Després d'un petit descans la deixem enrere per mirar d'assolir un punt més alt, però la mexicana segueixen fotent la pota en tots els forats i aviat donem mitja volta.
Jo tenia interès a seguir endavant, doncs m'havien parlat d'un llac i un camí bastant més llarg, però aquestes dues no estan per històries i ja parlen de dinar. La germana exerceix de guia en el descens i ho fa al meu estil, en línia recta i pel camí més ple d'esbarzers que hom pugui trobar. L'Astrid i jo, mentrestant, intercanviem autors literaris de capçalera i faig tot el possible per arrencar-li promeses d'acompanyar-me novament l'endemà i aconseguir-me vols gratis a la recerca d'óssos amb els seus amics pilots.
De nou al cotxe, resulta que el pla per dinar no m'inclou, cosa que jo no havia previst, així que els demano que em deixin en el proper Buskin River. En un canvi microclimàtic exagerat, ara el meu caminar discorre per un bosc humit i dens fins el punt que la llum del sol arriba molt difusa. Després d'unes quantes voltes i topar amb un esquelet complet de cérvol arribo a una blanca platja deserta. M'estiro a dormir i penso en el que li hauria fet a la mexicana si s'hagués mostrat una mica més disposada a col·laborar, però sembla que les dones d'aquest país i jo estem condemnats a no entregar-nos plaer.
Després d'aquest immerescut repòs que em deixa amb la cara colrada, vago descalç per la fina arena. M'atreveixo a posar els peus en remull i en la distància escolto veus i rialles. M'hi acosto i veig una pila de gent d'aspecte hispànic celebrant una festa, que amb gairebé absoluta certesa ha de ser un aniversari infantil, pels globus i les garlandes. Començo a abraçar la idea de presentar-me allí i fer el paper d'espanyol simpàtic a canvi de menjar casolà, però una inspecció més detallada revela que són filipins. L'olor del seu menú m'està matant, en tot cas, així que foto el camp.
Perdut a l'única autopista de l'illa, aconseguir un viatge gratis a la ciutat és d'allò més fàcil. És divertit, perquè l'única referència clara que tinc és la de l'únic semàfor de l'illa, a l'entrada del port. El conductor és un guardacostes que no es relaciona amb ningú de l'illa que no comparteixi la seva professió, com ja m'havia previngut l'Astrid sobre els de la seva espècie. De totes maneres, a mi aquesta guerra interna me la repampimfla, i aquest s'ho curra i em deixa a la porta del supermercat. Supermercat significa donar voltes mentre menges fruita, cacauets i galetes. M'agrada, i ja que hi sóc compro un paquet de cereals, doncs l'oferta de les barretes ja no hi és i ara surten massa cares. Al costat hi ha un centre comercial amb joguines, però no tenen res similar a una espasa de mosqueter.
No sóc gaire lluny de la casa, i la carretera corre paral·lela a la costa, fent el passeig d'allò més agradable. Abans de tenir temps de cansar-me, però, apareixen les dues Emilys en el cotxe de la guapa. Amb la música a tot volum i ballant bojament fins el punt de la perillositat, m'indica que pugi i em porta cap a casa de la grassa. Allí, els pares, que ja patien, gaudeixen d'un sopar amb una varietat de plats immensa amb un parell de matrimonis amics. Una de les senyores és d'origen colombià, i intercanviem quatre o cinc frases de cortesia en castellà, cosa que a la resta els sembla un prodigi de la ciència. Si una cosa es pot dir dels americans, és que no són gens aficionats a estudiar idiomes.
Omplo el plat una i altra vegada mentre burxo una Emily que molt neguitosa espera una trucada del seu Marine. I malgrat tanta comunicació telefònica, la noia afirma no haver sentit mai amor envers cap home. Un dels amics presents al sopar llueix una cridanera samarreta hawaiana que en lloc de flors mostra multitud de peixos, i amb alegria puc afirmar que la personalitat de l'home va de la mà de la seva absurda vestimenta. Pendent en tot moment del doble sentit i de llençar-li punyalades a la seva esposa, em parla una estona per explicar que també va ser a les Espanyes en els temps del hipisme i que si encara existeix la dormidina. Aquestes pastilles, de venda en farmàcies per a la gent que no pot dormir, les utilitzaven el Doug i ell per col·locar-se, i morts de riure recorden com després de mesclar-les amb alcohol anaven a la platja amb la ment a mil i un cos que feia tot el possible per caure rodó a terra.
Amb l'ajut de l'Emily guapa, arrosseguem la gent gran a un debat sobre conversa absurda fent-los triar constantment entre tal o qual actor i aquesta o l'altra actriu. La vetllada transcorre de manera molt agradable, amb molt bon humor, alegria i alguna que altra cervesa i copeta de vi. Quan la meva musa aixeca el vol, la penya es comença a enretirar i jo m'instal·lo en el meu seient a escriure les cròniques d'una vida. Abans d'anar al llit, la Sandy i jo ens acomiadem en una sentida abraçada amb el repetit oferiment per part meva d'una calorosa rebuda a Barcelona, doncs si algun dia apareguessin encantat de la vida els tornaria tota aquesta hospitalitat tan extraordinària que m'han dedicat.
