De la mateixa manera que quan he viatjat amb els meus amics, em costa molt dedicar-me exclusivament a fer els preparatius. Així, em vaig limitar a comprar els bitllets d'autobús un mes abans de sortir, però no vaig ser capaç de buscar allotjament fins un parell de ssetmanes més tard. Lògicament, a Pamplona no vaig trobar res, però ja m'ho esperava. El que em va sorprendre és que a Donosti (segona parada del viatge) també estava tot ple, i vaig haver de fer unes 20 trucades per trobar una pensió amb una habitació doble a 45 euros la nit. Jo estava disposat a pagar fins 25 euros, així que em va semblar prou correcte.
El més motivat de tots
El dia abans de partir vaig trobar habitacions a 40 € a www.sanfermin.com (web molt recomanable si mai penseu anar-hi), però vam decidir que dormiríem a l'aire lliure per veure si som capaços d'enfrontar-nos a un viatge en InterRail (de fet, la prova només era per a ella, jo m'apunto a un bombardeig). El nostre autocar sortia de l'Estació del Nord a les 23 hores, i vam arribar amb marge suficient per fer una bona pixadeta. Cada cop que faig les meves necessitats en una estació d'autobusos o trens he d'aguantar que el tio del costat, normalment un puto vell verd, em miri la "polla" i n'estic fart. Perqué vegeu que no sóc un paranoic, aquí va la situació: quan em poso a pixar, el iaio del costat ja hi és, es queda mirant-me el pennis i se'n va quan jo el recullo. Cinc minuts després, torno al bany per mocar-me i veig com el iaio torna a entrar, es posa als "pixaderos" i repeteix l'actuació; repugnant. Després d'això vaig voler pixar una mica més, no fos cas que m'agafés a durant el trajecte, i vaig entrar a un dels individuals... i a la tassa hi havia una xeringa flotant. Volia fer-ne una foto, però vaig tirar la cadena lleugerament perquè s'esvaís el paper que la cobria lleugerament i l'aigua s'ho va empassar tot. Merda, era una foto digna del Pulitzer!
Amb la bufeta buida i després que la Carolina em digués que estic boig per voler fer aquella foto, l'autocar es va posar en marxa. Vam estar llegint informació sobre l'encierro i altres celebracions de les festes. Explicacions detallades d'algunes morts que s'han produït als últims anys i altres detalls sobre la constitució física dels toros ens van treure les poques ganes que ens quedaven de córrer, potser després de veure-ho més a prop.
I els més guais
Sempre que m'he desplaçat en autobús per Espanya ha estat amb els amics de Magic i normalment la gent viatja en silenci intentant dormir mentre nosaltres ens encarreguem d'impedir-ho amb crits i rialles, una diabòlica a les tres del matí fa molt mal. Aquest cop, però, era totalment al revés, la Caro i jo volíem dormir però allò era "la discoteca en casa", hi havia un xivarri descomunal i fins i tot s'ensumava lleugerament una mica de tabac. Un idiota dels que seien més al fons es va aixecar a demanar una pel·lícula de vídeo amb insistència, les vikingues que seien darrere nostre no paraven de riure i cridar escandalosament, una mica més enrere hi havia algun fill de puta amb el walkman a tot volum i els malparits del davant no paraven de moure els seients impedint que la Carolina i el meu genoll poguessin trobar la posició correcta; ja us podeu imaginar quanta estona vam dormir. A ella li agrada molt dir que "en esta vida todo se devuelve, todo." Potser va ser això. Com a dada anecdòtica, m'ho va dir per primer cop quan em vaig tornar boig perquè Edu DiYei va aprovar Xarxes per la face mentre jo suspenia.
El viatge és llarg, així que vam fer una paradeta de 15 minuts a l'alçada de Zaragoza, però es va allargar 20 minutets perqué dos italians no havien tornat i el conductor no va tenir collons de deixar-los abandonats. Òbviament és culpa del seu accent, però tots el italians em semblen d'allò més pallussos i pallassos. Aquest retard no era gens bo per als nostres interessos, ja que segons teníem entès, l'arribada estava prevista a les 7 del matí i teníem el temps just per agafar un bon lloc des d'on veure l'"encierro". Vam tèmer que no ens passés el mateix que a les Falles, quan vam haver de sentir "la Mascletà" per la ràdio (Ha sido la mejor en muchos años - deien els locutors per fer més sang). Quan el viatge es va reprendre, els ànims estaven més calmats però encara podia sentir el walkman de fons, s'ha de ser fill de puta. Afortunadament, vam aconseguir aclucar els ulls una estoneta abans d'arribar a les 5.30 a Pamplona, molt d'hora però perfecte per anar a agafar lloc a la Cuesta de Santo Domingo.
Patxiiiiiiiiii
Sense grans dificultats vam arribar al carrer en qüestió, però pel camí ja vam veure de quin peu calça la gent per aquestes festes: els rius que baixaven de les mangueres de neteja municipal es creuaven amb els rius d'orina, i la pudor d'aquests es confonia amb els abundants vòmits, sobretot a una plaça molt gran plena de gent dormint (per no dir semi-inconscients o comatosos) tirada de qualsevol manera sobre la gespa xopa, ja sabeu de què. En qualsevol cas, no vam parar quiets fins que no vam trobar un lloc des d'on dominàvem la sortida dels toros i el seu avanç pel primer carrer. A la Carolina li va fer gràcia la idea de l'alcoholisme generalitzat i va anar a buscar una cervesa per començar el dia; afortunadament, la següent no se la va prendre fins les 9 del vespre. Vam seure a esperar i no vaig trigar gaire a treure un sac de dormir per fer-lo servir de manta, feia molt fred i l'albada sempre és el pijor moment del dia.
Resistència a l'autoritat, bienvenidos a la Ciudad Sin Ley
Al nostre costat hi havia un grup de valencians que defensaven el seu lloc amb uns colzes molt ferms. No eren antipàtics, però, i quan van saber que érem de Barcelona vam xerrar una estoneta en diferents varietats del català, cosa que va indignar la Carolina ja que no va entendre res i l'home només es dirigia a mi. Teníem més de dues hores per endavant, i va anar arribant gent a mesura que el sol pujava però les tres motxilles que portàvem marcaven un territori prou ample com perquè no ens haguéssim de preocupar.
Aquest se les sap totes
A aquella hora del matí es produeix un contrast molt curiós entre la gent que espera per veure els toros des d'una posició segura, els borratxos que tornen de festa ("Pero para que esperáis, si luego lo dan en la primera mil veces!" va cridar un d'ells) i els motivats que es preparen per córrer amb la tensió i els nervis marcats al rostre. Entre aquests últims, però, hi havia molta varietat: els autòctons, fàcilment reconeixibles pel seu aspecte sorrut i seriós; els guiris, feliços i majoritàriament equipats amb samarretes goldenpalace.com; i altres tipus de borratxos i motivats. Hi havia molta gent que esperava sola, per a mi també és un repte personal i espero viure-ho algun dia però no sé si preferiré estar acompanyat, suposo que ajuda a passar els nervis... Cap a les 7.15 l'afluència ja era massiva i ens vam veure obligats a posar-nos drets per defensar la nostra posició i vam descobrir amb satisfacció que ens havíem situat just a sobre d'on posen la imatge de San Fermín, un lloc perfecte. La polícia va començar a fer fora aquells que estaven massa borratxos com per córrer i/o portaven motxilles i càmeres. Un d'aquests va ser la gran atracció del matí, ja que va lluitar durant una bona estona amb éls polis per tal que no el fessin fora, i després es va enfrontar a la gent de la Creu Roja per intentar entrar de nou, però no se'n va sortir. Això sí, he de reconèixer que els corredors locals estan molt conscienciats, i van ser ells qui van denunciar on hi havia gent que no estava en condicions, i van celebrar l'actuació dels cossos d'ordre amb generosos aplaudiments.
No només San Fermín prohibeix beure sinó també l'islamisme, però el tio tan feliç
Finalment, cinc minuts abans de les 8 i amb la imatge ja instal·lada es va produir la mítica oració:
L'hora de les benediccions ha arribat
- A San Fermín pedimos, por ser nuestro patrón, nos guíe en este encierro dándonos su bendición. Viva San Fermín! VIVA! Gora San Fermín! GORA! (repetir)
Ni el del costat ni jo creiem que això pugui salvar-te de res
I així 3 cops, després de cadascun dels quals un bon grup de corredors marxaven cap a altres racons del cicuit. Puntualment va sonar el petard que indica que el primer toro és al carrer i el grup va sortir a tota velocitat mentre un dels toros capdavanters quedava atravessat però aconseguia mantenir l'equilibri miraculosament i seguir avançant en el mateix sentit que els seus companys.
Oi que fa por?
Mentrestant, la majoria dels corredors es feien a un costat en lloc de jugar-se la vida i... ja està. Un minut després van sortir les vaquilles però ja la gent no feia gaire cas. Vam aprofitar per fer fotos del sant abans que el retiressin fins l'endemà (imagino que algun any uns borratxos la van emprendre amb ell o algun turista cobejós se'l va emportar a casa). Mentre la majoria de gent es dirigia als seus llits nosaltres anàvem a deixar les bosses per després esmorzar (com esmorzen els bascos, mare meva!). A la consigna hi havia una cua increïble per retirar l'equipatge mentre a la nostra banda no hi havia ningú, és com aquella sensació tan agradable que sents quan vas sol per l'autopista i en sentit contrari hi ha un embús de l'òstia.
Sorprenentment, ningú va resultar ferit
Eren les 8.30 del matí i faltava molt perquè la ciutat tornés a tenir una mica de "vidilla".
La Carolina també vol els poders del sant
