Avui dissabte surto cap a Karlsruhe (Alemanya) en avió amb el Zuran, el Marc i l'Ale, tots de la UPC. Ens mourem entre aquesta ciutat i Düsseldorf, des d'on tornarem el dia 15. Per tant, en aquest temps difícilment hi haurà cap actualització en aquesta pàgina.
Durant el viatge, prendre nota de tot el que succeeixi, i prometo un report de gran qualitat, ja que comptaré amb la intervenció estelar d'Albert Zuran Zurita i Marc Kunta Contijoch. Com tots sabeu, la impuntualitat és una de les meves principals habilitats, així que no m'atreveixo a donar dates, però sortirà a la llum, no patiu. Parlant de reports, el meu manuscrit original del viatge a Mallorca l'any passat amb els amics del cole ha desaparegut de casa. Tot sembla indicar que va acabar a les escombraries per culpa de ma mare o "la keli" (la que limpia), i ja fa temps que deu haver estat incinerat. Demano disculpes públicament per haver perdut un material tan valuós, però jo sóc el primer que em torno boig de ràbia quan hi penso.
En qualsevol cas, ens veiem a la tornada. Una abraçada i que tingueu tots un bon estiu i millors vacances.
6 d’agost de 2005
3 d’agost de 2005
Vive le Tour, Forever!
Diumenge passat, Lance Armstrong va guanyar el seu setè Tour de France, l'últim. D'aquesta manera, el corredor nord-americà ha complert el somni de tot gran esportista: retirar-se al cim de la seva carrera esportiva. Obligat a córrer aquesta edició de la ronda francesa per compromís amb el nou patrocinador de l’equip, Discovery Channel, Lance va començar l’any demostrant un fluix estat de forma a la Paris-Nice que el va portar a abandonar aquesta cursa. Aquesta va ser una notícia sorprenent, ja que d’ençà de la recuperació d’un càncer de testicles amb metàstasi al cervell i els pulmons que el va mantenir apartat de la bicicleta entre 1996 i 1998, mai no havia donat mostres de feblesa a la carretera (excepte en el Tour 2003, que va acabar guanyant igualment). Això va fer concebre esperances d’un Tour més obert als seus rivals i als periodistes en general, desitjosos de veure com un cop més el Tour engolia el gran campió de l’època. No va ser així. Després d’un stage a las Islas Canarias, Lance va reaparèixer a les clàssiques del nord per ajudar al seu company i amic George Hincapié, però allà no es va poder avaluar el seu rendiment perquè no sortia a disputar. La prova de foc era el Dauphiné Libéré... i la va passar sobradament. No va guanyar cap etapa ni va pujar al podi, però va demostrar un gran estat de forma tant contra el rellotge com a la muntanya, alta i mitja, i el seu equip també va mostrar un gran nivell.
Amb aquest panorama, a la línia de sortida de Formentine, els favorits de totes les cases d’apostes eren Armstrong, Ullrich, Basso i Mayo, mentre que el prestigiós diari L’Équipe es decantava per Armstrong (5 estrelles); Basso, Ullrich i Vinokourov (4); Botero (3); Heras, Landis, Mayo, Menchov, Popovych i Savoldelli (2); i Azevedo, Julich, Karpets, Klöden, Leipheimer i Mancebo (1). Hi havia molta gent que confiava en un gran paper per part de Mayo i Heras, però aquests dos només havien fet l’inútil durant el mes de juny i era absurd esperar-ne res, com es va demostrar. Per tant, molt correcte el pronòstic del diari francès malgrat el fracàs de Botero i no haver tingut en compte a Pereiro i Rasmussen.
En la meva opinió, aquest ha estat el més fàcil dels set Tours perquè la primera estocada va ser la definitiva. En només 19 kms de contrarellotge va treure més d’un minut a tots els seus rivals menys a Vinokourov, 53’’. A la quarta etapa ja es va vestir de groc gràcies a la desgraciada caiguda del líder Zabriskie a menys de 2 quilòmetres de meta. A la 8a etapa va semblar que hi hauria gresca, perquè Armstrong es va quedar sense equip després de rebre múltiples atacs en un simple port de segona categoria. Efectivament, el Discovery no estava tan bé com en anys anteriors, sobretot Azevedo i Beltrán, però a l’alta muntanya és el líder en persona qui ha de donar la cara, i així va succeir. La primera arribada en alt ens va sorprendre amb el sensacional comportament del jove Valverde, que va batre Lance a l’esprint i potser té un Tour (o més) a les seves cames, però el cas és que el nord-americà ja era a dalt de tot amb diferències suficients per arribar a París. A partir d’aquí, es va dedicar a respondre a tots i cadascun dels atacs de Basso i Ullrich, molt valents. Potser si Valverde no hagués hagut d’abandonar i Vinokourov hagués estat més en forma (i el seu company Ullrich no hagués respost a la meitat dels seus atacs) Armstrong hauria patit més, però les forces són les que són i el líder del T-Mobile sempre ha estat molt fluix tàcticament. En qualsevol cas, la resta de jornades de muntanya només van servir per ordenar els deu primers classificats, entre els que vull destacar el combatiu Pereiro que va complir la seva promesa de “no fer un sol quilòmetre a roda dels Discovery”. Em va satisfer molt, també, el quart lloc final de Paco Mancebo, que potser podrà pujar al podi l’any vinent.
El punt culminant de la cursa més important del món va ser el podi dels Champs-Elysées on Lance Armstrong, acompanyat pels seus fills (molt bufones les bessones vestides de groc), Ivan Basso i la seva filla, i Jan Ullrich, va fer un bonic discurs defensant la puresa del ciclisme:
“Als que no creuen en el ciclisme, als cínics i els escèptics, els diria que sento llàstima per ells, ja que són incapaços de creure en els miracles. Aquest és l’esport més difícil, més bell, més dur i més increïble. I no hi ha cap secret, només treballar durament. Vive le Tour, forever!”
Després d’aquestes paraules es va retirar amb l’honor de ser considerat el més gran campió de la història del Tour però no pas del ciclisme, ja que aquest serà per sempre més Eddy “El Caníbal” Merckx, l’única cosa bona que ha sortit de Bèlgica en els últims segles.
Com a curiositat, aquí van els favorits d’una casa d’apostes d’internet per guanyar el proper Tour: Basso, Ullrich, Vinokourov, Valverde, Cunego, Popovych, Rasmussen, Mancebo, Klöden i Leipheimer. Personalment, considero que Basso és un valor segur però m’encantaria que Ullrich aconseguís un segon triomf a París sempre que Mancebo no es surti.
Adéu campió
Aviat, un petit homenatge fotogràfic a la trajectòria del ja mític Lance Armstrong.
Amb aquest panorama, a la línia de sortida de Formentine, els favorits de totes les cases d’apostes eren Armstrong, Ullrich, Basso i Mayo, mentre que el prestigiós diari L’Équipe es decantava per Armstrong (5 estrelles); Basso, Ullrich i Vinokourov (4); Botero (3); Heras, Landis, Mayo, Menchov, Popovych i Savoldelli (2); i Azevedo, Julich, Karpets, Klöden, Leipheimer i Mancebo (1). Hi havia molta gent que confiava en un gran paper per part de Mayo i Heras, però aquests dos només havien fet l’inútil durant el mes de juny i era absurd esperar-ne res, com es va demostrar. Per tant, molt correcte el pronòstic del diari francès malgrat el fracàs de Botero i no haver tingut en compte a Pereiro i Rasmussen.
En la meva opinió, aquest ha estat el més fàcil dels set Tours perquè la primera estocada va ser la definitiva. En només 19 kms de contrarellotge va treure més d’un minut a tots els seus rivals menys a Vinokourov, 53’’. A la quarta etapa ja es va vestir de groc gràcies a la desgraciada caiguda del líder Zabriskie a menys de 2 quilòmetres de meta. A la 8a etapa va semblar que hi hauria gresca, perquè Armstrong es va quedar sense equip després de rebre múltiples atacs en un simple port de segona categoria. Efectivament, el Discovery no estava tan bé com en anys anteriors, sobretot Azevedo i Beltrán, però a l’alta muntanya és el líder en persona qui ha de donar la cara, i així va succeir. La primera arribada en alt ens va sorprendre amb el sensacional comportament del jove Valverde, que va batre Lance a l’esprint i potser té un Tour (o més) a les seves cames, però el cas és que el nord-americà ja era a dalt de tot amb diferències suficients per arribar a París. A partir d’aquí, es va dedicar a respondre a tots i cadascun dels atacs de Basso i Ullrich, molt valents. Potser si Valverde no hagués hagut d’abandonar i Vinokourov hagués estat més en forma (i el seu company Ullrich no hagués respost a la meitat dels seus atacs) Armstrong hauria patit més, però les forces són les que són i el líder del T-Mobile sempre ha estat molt fluix tàcticament. En qualsevol cas, la resta de jornades de muntanya només van servir per ordenar els deu primers classificats, entre els que vull destacar el combatiu Pereiro que va complir la seva promesa de “no fer un sol quilòmetre a roda dels Discovery”. Em va satisfer molt, també, el quart lloc final de Paco Mancebo, que potser podrà pujar al podi l’any vinent.
El punt culminant de la cursa més important del món va ser el podi dels Champs-Elysées on Lance Armstrong, acompanyat pels seus fills (molt bufones les bessones vestides de groc), Ivan Basso i la seva filla, i Jan Ullrich, va fer un bonic discurs defensant la puresa del ciclisme:
“Als que no creuen en el ciclisme, als cínics i els escèptics, els diria que sento llàstima per ells, ja que són incapaços de creure en els miracles. Aquest és l’esport més difícil, més bell, més dur i més increïble. I no hi ha cap secret, només treballar durament. Vive le Tour, forever!”
Després d’aquestes paraules es va retirar amb l’honor de ser considerat el més gran campió de la història del Tour però no pas del ciclisme, ja que aquest serà per sempre més Eddy “El Caníbal” Merckx, l’única cosa bona que ha sortit de Bèlgica en els últims segles.
Com a curiositat, aquí van els favorits d’una casa d’apostes d’internet per guanyar el proper Tour: Basso, Ullrich, Vinokourov, Valverde, Cunego, Popovych, Rasmussen, Mancebo, Klöden i Leipheimer. Personalment, considero que Basso és un valor segur però m’encantaria que Ullrich aconseguís un segon triomf a París sempre que Mancebo no es surti.
Adéu campió
Aviat, un petit homenatge fotogràfic a la trajectòria del ja mític Lance Armstrong.
1 d’agost de 2005
El que no t'han explicat mai de San Fermín
Nota: Aquest article és la continuació de 7 de julio? A Pamplona hemos de ir!
Després de deixar l'equipatge a la consigna, vam seguir el camí que havien seguit els toros mentre els funcionaris de l'ajuntament desmuntaven les tanques i regaven els carrers en un intent desesperat de tornar la bona olor a la ciutat. Així vam arribar fins la plaça de toros i vam aprofitar un descuit dels vigilants per entrar a donar un cop d'ull. La veritat és que sempre causa una certa impressió veure un recinte tan gran buit, només hi havia la gent de la neteja preparant la "corrida" de la tarda.
És l'hora d'ajmursà!
La majoria de la gent estava esmorzant abans d'anar a dormir, i nosaltres havíem de matar el temps d'alguna manera ja que el nostre horari d'activitats culturals no començava fins les 10, així que vam entrar en un bar que estava bastant ple (això sempre és bona senyal) i no hi havia gaire guiris, que sempre es deixen entabanar molt fàcilment. L'espectacle em va semblar demencial, les taules estaven tan plenes com si fos l'hora de dinar: "callos", truites immenses, patates fregides, carn rostida... Jo sóc d'aquells que sempre esmorzen dolç, així que no em vaig engrescar a menjar res, però la Carolina va demanar un cafè i li va fer gràcia que la barra estigués plena de tapes i es va atrevir amb uns xoricets. Mala elecció, feia molt temps que no menjava res tan oliós, ens va costar molt empassar-ho i això que la ració era miserable. El pitjor va ser la clavada, 3.10 euros. Jo venia previngut, però no esperava que fossin tan descarats; en qualsevol cas, pagava ella i tampoc li va semblar tan greu. Després d'això ens esperava la desfilada de gegants i capgrossos, de la qual n'estan molt orgullosos a Pamplona, segons els meus informes. No esperàvem gran cosa i, la veritat, ens va sorprendre gratament; no pels gegants, que són tan avorrits com a Catalunya sinó pels capgrossos, que es dedicaven a anar estovant el personal amb més força de la que s'endevinava sota els seus somriures.
Óstia que te crío
Random senyora es va posar a parlar amb nosaltres per explicar-nos que ella venia tots els anys des d'algun poblet dels afores a veure-ho perquè li encantava des de petita, i ens va advertir que vigiléssim les bosses perquè hi havia molt xoriço per allí; ja ho havia llegit per internet i la veritat és que tampoc estava gaire preocupat, però aquella advertència acabaria fent-se realitat.
Teníem algunes hores mortes abans de l'exhibició d'esports tradicionals i vam aprofitar per conèixer una mica més la ciutat. El parc de la Ciutadella es veia molt tranquil a aquelles hores del matí, grups de gent dispersos combatien el fred dins dels seus sacs de dormir sense que ningú els molestés, ens va semblar un bon lloc per passar la propera nit. Van caure algunes gotes, el moment ideal per tirar de "chubasquero", encara que ens vèiem bastant ridículs perquè el ruixat va acabar abans d'haver començat.
Primooos!
De totes maneres, els plàstics eren perfectes per tombar-se a l'herba sense mullar-se de pluja o alguna cosa pitjor. La nostra pau no va durar gaire ja que la brigada de neteja havia d'intentar que allò tornés a semblar una ciutat la resta del dia i el paio de la talla-gespa s'aplicava amb especial entusiasme. Expulsats novament del paradís vam vagar per la fira, encara deserta, mentre jugàvem a endevinar qui podia ser un membre d'ETA (els anomenàvem vaina per dissimular, mai saps qui pot estar escoltant). Els voltants de la fira eren com un immens urinari, la pudor era tan intensa que ens vam veure obligats a canviar de vorera, no sense abans deleitar-me amb un cartell que anunciava un festival de VALLENATO; la Caro va reaccionar amb sorpresa davant les meves burles i em va explicar que és una música patxanguera d'allò més popular a l'Amèrica del Sud. No cal dir que el nom em va seguir semblant patètic.
Qualsevol lloc és bo per reposar forces
Finalment vam arribar a la plaça on hi havia un gran escenari patrocinat per Heineken, també semblava un lloc interessant per a la nit. El festival d'esports hi començava amb un campionat de Tronka, que consisteix a serrar per parelles un tronc d'uns 30 centímetres de diàmetre sostingut en posició horitzontal. Aquesta era la prova per a la categoria juvenil, i la dificultat creixia amb l'edat dels concursants; van acabar tallant tres troncs més gruixiuts que els primers, i el segon d'aquests es sostenia en vertical per fer-ho una mica més difícil. Tot això amenitzat per uns comentaristes bascos que ajudaven a fer l'escena més absurda, l'única cosa destacable que em va quedar és que les serres eren australianes i valien 1 600 euros! Aquesta competició encara la vaig aguantar bé, però després van entrar en escena els aizkolaris per aixecar pesos: una cosa amb forma de lavabo, un cub i una bola de ves a saber quants-mil quilos. La Carolina ho seguia amb un aguant sorprenent, però això va ser massa per a mi i entre dormideta i dormideta vaig perdre ràpidament el fil de la competició. Només despertava per intentar descobrir si el gos de mirada astuta i mocador al coll (com un més de la festa) podia ser un destacat líder d'ET... vull dir, de vaina. L'últim punt de l'exhibició era segurament el més espectacular, i novament vaig recuperar l'interès en els esdeveniments. Per a aquells que no n'hagueu vist mai, el "Levantamiento de Fardo" és senzillament espectacular. Com el seu nom indica, es tracta d'aixecar un paquet molt voluminós i no menys pesant mitjançant un mecanisme de politja i corretja, tot aprofitant el propi pes i l'impuls generat per la caiguda de l'embalum; l'objectiu: fer tants aixecaments com sigui possible en dos minuts i davant l'atenta mirada d'un arbitre que no en passava ni una, si el paquet no arribava a dalt de tot, no s'hi val. Tant esforç ens va obrir la gana, i vam liquidar l'últim dels meus súper entrepans de xoriço abans de fer una nova becaina aprofitant que tocava una mica el solet.
El vistós "Levantamiento de Fardo"
Us he dit ja que a Pamplona feia un fred de l'òstia? Doncs sí, quan un núvol passava per sobre nostre no hi havia jersei que valgués. Quan vam cansar-nos de dormitar amb interrupcions constants, vam anar a fer un vol pels voltants de la plaça de toros. Per què? Resulta que la Carolina va arribar a Espanya amb la imatge que del nostre país es dóna als turistes del món sencer: sevillanes, toros, paella i sangria. I la veritat és que lio feia molta il·lusió anar a la “corrida” de la tarda. Ja al matí ens havíem acostat a la cua, però no hi havia entrades disponibles; així que ens disposàvem a endinsar-nos en l'obscur món de la revenda.
Les cadires van molt cares
Encara faltaven dues hores per a l'"espectacle", però ja estava ple de gent, especialment turistes que pagaven fins a 100 euros per una entrada. Amb primos d'aquest calibre seria difícil aconseguir un bon preu. Vam matar una horeta recorrent els carres del centre. A qualsevol cantonada et podies trobar borratxos sumits en l'estat més miserable que es pugui imaginar, però el que més em va sorprendre va ser la increïble quantitat de botigues kukuxumuxu (que no tenen res a veure amb el kukuxklan) que hi havia, el Dani hi seria feliç. Vaig estar mirant mocadors molta estona, a la Carolina li havien regalat un durant l'exhibició d'esports brutals i jo no volia ser menys, però la veritat és que vaig acabar entenent que mai més me'l posaria i la Caro em va comprar un senzill mocador d'1 euro (gràcies, guapa!). Astorats per l'alcoholisme que ens envoltava i satisfets perquè finalment La Bola de Foc brillava amb força i podíem treure'ns els jerseis, vam tornar a la plaça a fer trapis. La primera senyora a qui vam preguntar ens va dir que no tenia res, però un amic seu es va oferir per ajudar-nos en la nostra recerca.
- Pero cuídales, eh? - li va dir ella - Que no les tanguen.
Dit i fet, el tal Juan va guiar el nostre rumb al voltant de la plaça, preguntant aquí i allà però sense aconseguir mai res per sota dels 30 euros, que era el màxim que estàvem disposats a pagar. El Juan semblava tan normal com qualsevol altre que anés vestit de San Fermín, però la Caro i jo no podíem deixar de sospitar de tanta amabilitat, i més quan ens prevenia que vigiléssim les nostres bosses perquè estava ple de manguis. La meva idea era que podia estar-nos portant a una fosca cantonada on esperaven els seus còmplices, però això no va passar en cap moment, i vam passar la següent hora en la seva companyia mentre ens explicava que les famílies gitanes copaven els primers llocs de la cua per comprar entrades i després es feien d'or a la revenda, cosa que la policia poc podia fer per evitar.
Algú té entrades?
Em va agradar molt el “rollo” d'anar preguntant en veu baixa i sense mirar directament al possible venedor: "Tienes?", i aleshores t'ensenyaven el material i et deien el preu: "No las vas a encontrar más baratas". Fins i tot, per un moment em vaig sentir a La Kapa (zona on els gitanos venen droga a Barcelona, prop de Zona).
- Oye, tienes algo para hoy? - vam preguntar a un gitano d'avançada edat i carregat d'or.
- Pero qué os creeis? Que estais comprando verduras? - va respondre airadament - Un poco más de discreción, coño!
Però no tenia res que ens interessés. El Juan també ens va ensenyar una cicatriu a l'espatlla que s'havia fet l'únic cop que havia corregut l'"encierro", i va ser molt còmic perquè mentre estirava la samarreta per ensenyar-nos-la, el coll d'aquesta va fer el típic soroll de roba trencada, però ell no es va immutar. Va arribar l'hora i seguíem sense entrada, així que vam entrar al bar més proper a fer un kalimotxo amb ell per agrair-li les molèsties. He de dir que s'ho va currar, però tampoc va ser molt eficient perquè just després de deixar-lo vam preguntar a un noi que esperava a la porta de la plaça i ens va vendre les seves entrades perquè els col·legues l'havien deixat tirat. Només 25 euros, bona feina.
Miss San Fermín 2005
Les nostres entrades eren de sol, i el Juan ens havia advertit que aquella és la zona de les penyes, i els molt fills de puta es dediquen a llençar-se alcohol i menjar constantment. Amb poques ganes d'acabar xops de kalimotxo, vam entrar coberts pels "chubasqueros", però lògicament això no va despertar gaire simpatia entre el públic, encara que no érem els únics que veníem protegits. En el moment en què entràvem , el torero estava tallant les orelles del toro ja caigut, sembla que hi havia hagut una bona "faena". Li vaig explicar a la Carolina que ara procediria a donar la volta al "ruedo", i ho va fer acompanyat del llançamet de flors, calces i sostens.
- Es que los toreros son lo máximo - em va dir ella -.
Aviat, però, canviaria d'opinió. El segon toro va entrar i l'esperaven 6 paios amb capes per cansar-lo una mica, "Por qué hay más de un torero?" em preguntava la Caro, i després va entrar el picador a quillar el toro mentre aquest intentava clavar les banyes al cavall. En aquests moments ja es podia apreciar clarament la sang que cobria la pell negra de l'animal. Quan ja estava suficientment debilitat, va entrar finalment el torero i va estar molta estona vacil·lant a l'animal fent posturets davant d'un animal que es veia esgotat i confós. Tot plegat m'estava fent bastant fàstic, i no ho va millorar precisament el fet que estava molt incòmode i els malparits que tenia darrere em van picar a l'espattla per fotre'm un got de vi a la cara quan em vaig girar. Els va fer molta gràcia, però jo no podia fer més que maleir-los entre dents, ja que formaven part d'alguna penya i no tenien cap problema amb quedar coberts de merda. Afortunadament, vaig veure que la Carolina no ho estava passant gaire millor que jo. Ens vam agafar fortament la mà, decidits a abandonar la plaça un cop acabés aquella carnisseria. Va durar més del que esperava, però quan el toro va caure finalment a terra, es va produir una lleugera treva que ens va permetre deixar els nostres seients sense mullar-nos gaire.
Aquesta és la nostra postura: Toros NO!
Commocionats, vam voltar sense rumb comentant quan falsa és la imatge que es ven dels toreros. Potser als seus inicis era home contra animal, però avui en dia no té res a veure, és un show on el toro no té cap possibilitat de sobreviure, i és molt més fàcil posar-se davant d'un toro malferit que si aquest estigués en perfectes condicions. Quan vam haver netejat les nostres ments de les imatges més desagradables, vam pensar que seria una bona idea dutxar-nos, però les piscines ja havien tanvat i als banys públics hi havia molta cua i no semblaven gaire nets, així que ho vam deixar per al dia següent. Els meus apunts deien que la zona de festa ens queia a prop i a la Calle Jarauta ens vam dirigir. Aviat vam topar amb un grup de borratxos que es dedicaven a recollir caixes de cartró de les escombraries per fer-les servir d'escut mentre agafaven empenta i es llençaven amb el pit per davant contra la paret més propera; lògicament, les caixes no oferien gaire protecció i algun d'aquells idiotes es va fotre una òstia digna de consideració. Resulta que ens trobàvem al carrer de les penyes (molt polititzades, com sentiríem dies més tard a la tele), i les parets dels bars estaven cobertes de cartells pro-etarres: els típics d'euskal presoak i també pósters immensos amb fotos de terroristes. Per postres, les cartes estaven en basc i, des de les portes dels locals, l'escassa clientela ens mirava amb cara de pocs amics quan intentàvem desxifrar alegrement el contingut dels escrits. No cal dir que no paràvem d'aventurar qui era vaina i qui no, encara que no tenia gaire mèrit perquè allò ha de ser una de les majors canteres que té jarrai. Algunes voltes més ens van portar a un "tenderete" on comprar aiga, una barra de pa i xoriço per sopar, i també vam trobar una pastisseria on ens van vendre una xocolata artesanal que feia molt bona cara. Ens vam instal·lar a menjar al parc de la Ciutadella (molt bonic, per cert) mentre esperàvem l'inici dels focs artificials. Feia tan fred que ens vam posar els "chubasqueros" per aguantar millor. La veritat és que l'espera va pagar la pena, va ser un dels millors castells de focs que he vist mai, fins i tot vam sentir menys fred mentre el cel s'il·luminava amb explosions de brillants colors. Seguir aturat era una bogeria, i ens vam posar en marxa tot cercant un local on poguéssim estar a gust i prendre alguna cosa.
El carrer és un festival de gent cremosa
Tres o quatre bars després, i de nou ens trobàvem al carrer dels radicals, amb els bars plens, però amb tanta gent al carrer que la temperatura era tolerable. Buscant una mica, vaig aconseguir un katxi (litre) de kalimotxo a 5 euros i la Carolina i jo vam gaudir dels randoms que animaven la nit i les bandes de les penyes que sobtadament tocaven "charanagas" a un volum impressionant. Quan ens vam acabar la beguda, jo estava avorrit i cansat, i vaig convèncer la Caro per anar a recollir les nostres bosses i instalar els sacs de dormir. De camí a la consigna, vam topar amb una brutal lluita de ties. Per a aquells que no ho hagueu vist mai, les ties són molt més rabioses i cruels que els tios, i també menys tècniques, amb la qual cosa fàcilment acaben rebolcant-se per terra; l'espectacle està assegurat. Al principi, era un 1 contra 1 entre dues "cholas", una de les quals va acabar a terra amb el llavi sagnant i l'altre exhibia triomfant un floc de cabells de la seva vícitma. Els xicots i algunes amigues sensates van fer esforços per separar els dos grups, però com els espectadors (la Carolina i jo entre ells) no feien més que mirar amb curiositat (i morbo, per què negar-ho), ningú va poder evitar que 3 o 4 noies del bàndol guanyador es llencessin de nou sobre la derrotada. Les amigues d'aquesta no movien un dit, i aquest cop sí hi va haver moviment popular per separar-les. Jo mateix vaig arrossegar cap enfora una rossa que patejava violentament a la mateixa víctima d'abans. Quan el fum es va haver esvaït, auqesta amb prou feines es podia aixecar, i quan ho va fer tenia tota la cara coberta de sang. La Caro em va estirar del braç amb molt seny i vam abandonar l'escena abans que es produís una nova recaiguda.
A partir d'aquí arribar a la consigna va ser fàcil, però el camí fins els jardins de la Ciutadella va ser infernal. Havíem d'atravessar el centre de la ciutat, on a aquelles ja no hi cabia ningú més, i carregats de tres motxilles immenses. Amb el mapa a la mà, vaig intentar obrir-me camí, però em vaig perdre un parell de cops i vam acabar donant una volta increïble. La Carolina estava histèrica amb mi per la meva ineptitud, i no la culpo perquè la vaig "liar" molt. A més, la immensa marea humana avançava molt lentament i jo feia esforços per no empènyer tot aquell que obstruia el meu camí, però la Caro va anar trobant una via oberta i vam acabar sortint de la part antiga amb els nervis intactes.
Aviat vam veure que no havíem triat un bon lloc per dormir, ja que encara hi havia molts grups fent "botellón" i el xivarri que aquest comporta, i els altaveus de la fira funcionaven a tot volum; això sí, sonava una mica de maquineta que em va pujar els ànims. Vam trobar un racò que semblava més o menys adient, i un tio que dormia amb un amic seu a uns 10 metres de distànica em va oferir que ens uníssim a ells per fer pinya. La Carolina s'hi va negar i li va dir que érem parella, insinuant que anàvem a tenir sexe, però aviat va canviar d'opinió.
Millor un "fumeta" que els moros
A poca distància, un moro feia gestos sobre la cara d'una parella per veure si estaven adormits o no. Un grup de bevedors el van començar a increpar i ell se'n va anar agitant el puny a l'aire, però es va girar quan una ampolla va passar volant pel seu costat, fallant-lo per ben poc. Va tenir els collons d'enfrontar-se a deu tios que li treien més d'un cap i el tenien completament envoltat. Després d'això, la Caro em va ajudar a acostar les coses al noi que abans m'havia parlat. Va resultar ser americà, i ens va dir que s'havia despertat perquè havia notat que li estiraven la bossa, el mateix moro que acabàvem de veure. Vaig lligar les motxilles entre elles i després al meu canell, i vam posar les coses de valor dins del sac. La Caro estava molt intranquila perquè dos lladres més acabaven de sortir corrent amb una bossa de mà d'un altre grup d'acampats. Jo estava convençut que amb aquela disposició no ens podien robar, i per acabar-ho d'adobar vaig creuar el meu sac per sobre de les motxilles. El que sí resultava preocupant era el noi japonès que acompanyava el nostre nou conegut, estava dormint al ras amb la motxilla a poca distància, però sense cap mena de mesura de seguretat.
Jo no vaig trigar a dormir, però la Caro m'anava despertant, nerviosa perquè els moros ens rondaven constantment, un cop el tio seguia dret davant nostre i ens va dir si volíem un encenedor, i més tard hi havia dues persones d'aspecte sospitós tombades al nostre costat. A l'alba, els nostres companys ens van abandonar per anar a veure l'"encierro" després de descobrir que al japonès li havien robat la càmera de fotos. Van insistir bastant sobre el tema, a la Caro i a mi ens va donar la sensació que ens estaven acusant, però quan ets prou idiota com per dormir tan confiadament et mereixes que et robin qualsevol cosa.
- Hay que ser imbécil - va dir la Caro -, además tu cámara es mucho mejor.
Molt cert. Quan el sol va haver sortit, la Carolina dormia plàcidament (ja era hora, no s'ho havia passat gens bé) i era jo qui es despertava per qualsevol cosa, i sempre veia algun malparit mirant el nostre campament amb cobdicia. A l'últim, em vaig despertar molt alarmat per veure el mateix moro que l'estava liant al principi de la nit assegut a menys de 30 centímetres del meu cap. Vaig despertar a la Caro i el tio ens va preguntar calmadament i amb un castellà lamentable si teníem una cigarreta, i se'n va anar. La Caro em mirava estranyada i, després de rascar-me el cap vaig descobrir sorprès unes immenses ulleres de sol a la meva mà.
- Mmmm... Esto lo llevaba puesto? - li vaig preguntar.
I ella es va morir de riure, va ser l'única nota positiva de la nostra acampada. Realment s'ha de ser molt catxondo per donar les teves ulleres de sol a un paio que dorm enmig d'un parc públic, m'agradaria veure les fotos que segurament ens van fer.
Ufff... Costa creure que no ens hagin robat res
Farts de la Ciudad Sin Ley, vam recollir les nostres coses després d'acabar amb el xoriço i assegurar-nos que no havien robat res, i vam anar a comprar el bitllet cap a Donosti. Amb molta sort, l'autocar sortia en menys de cinc minuts i a sobre ens van tocar dos seients a l'última fila. Mentre el vehicle abandonava la ciutat, vam veure com molta gent dormia tranquilament a parcs que es trobaven fora del casc antic de la ciutat. La propera vegada mirarem una mica més abans de posar-nos a dormir.
Després de deixar l'equipatge a la consigna, vam seguir el camí que havien seguit els toros mentre els funcionaris de l'ajuntament desmuntaven les tanques i regaven els carrers en un intent desesperat de tornar la bona olor a la ciutat. Així vam arribar fins la plaça de toros i vam aprofitar un descuit dels vigilants per entrar a donar un cop d'ull. La veritat és que sempre causa una certa impressió veure un recinte tan gran buit, només hi havia la gent de la neteja preparant la "corrida" de la tarda.
És l'hora d'ajmursà!
La majoria de la gent estava esmorzant abans d'anar a dormir, i nosaltres havíem de matar el temps d'alguna manera ja que el nostre horari d'activitats culturals no començava fins les 10, així que vam entrar en un bar que estava bastant ple (això sempre és bona senyal) i no hi havia gaire guiris, que sempre es deixen entabanar molt fàcilment. L'espectacle em va semblar demencial, les taules estaven tan plenes com si fos l'hora de dinar: "callos", truites immenses, patates fregides, carn rostida... Jo sóc d'aquells que sempre esmorzen dolç, així que no em vaig engrescar a menjar res, però la Carolina va demanar un cafè i li va fer gràcia que la barra estigués plena de tapes i es va atrevir amb uns xoricets. Mala elecció, feia molt temps que no menjava res tan oliós, ens va costar molt empassar-ho i això que la ració era miserable. El pitjor va ser la clavada, 3.10 euros. Jo venia previngut, però no esperava que fossin tan descarats; en qualsevol cas, pagava ella i tampoc li va semblar tan greu. Després d'això ens esperava la desfilada de gegants i capgrossos, de la qual n'estan molt orgullosos a Pamplona, segons els meus informes. No esperàvem gran cosa i, la veritat, ens va sorprendre gratament; no pels gegants, que són tan avorrits com a Catalunya sinó pels capgrossos, que es dedicaven a anar estovant el personal amb més força de la que s'endevinava sota els seus somriures.
Óstia que te crío
Random senyora es va posar a parlar amb nosaltres per explicar-nos que ella venia tots els anys des d'algun poblet dels afores a veure-ho perquè li encantava des de petita, i ens va advertir que vigiléssim les bosses perquè hi havia molt xoriço per allí; ja ho havia llegit per internet i la veritat és que tampoc estava gaire preocupat, però aquella advertència acabaria fent-se realitat.
Teníem algunes hores mortes abans de l'exhibició d'esports tradicionals i vam aprofitar per conèixer una mica més la ciutat. El parc de la Ciutadella es veia molt tranquil a aquelles hores del matí, grups de gent dispersos combatien el fred dins dels seus sacs de dormir sense que ningú els molestés, ens va semblar un bon lloc per passar la propera nit. Van caure algunes gotes, el moment ideal per tirar de "chubasquero", encara que ens vèiem bastant ridículs perquè el ruixat va acabar abans d'haver començat.
Primooos!
De totes maneres, els plàstics eren perfectes per tombar-se a l'herba sense mullar-se de pluja o alguna cosa pitjor. La nostra pau no va durar gaire ja que la brigada de neteja havia d'intentar que allò tornés a semblar una ciutat la resta del dia i el paio de la talla-gespa s'aplicava amb especial entusiasme. Expulsats novament del paradís vam vagar per la fira, encara deserta, mentre jugàvem a endevinar qui podia ser un membre d'ETA (els anomenàvem vaina per dissimular, mai saps qui pot estar escoltant). Els voltants de la fira eren com un immens urinari, la pudor era tan intensa que ens vam veure obligats a canviar de vorera, no sense abans deleitar-me amb un cartell que anunciava un festival de VALLENATO; la Caro va reaccionar amb sorpresa davant les meves burles i em va explicar que és una música patxanguera d'allò més popular a l'Amèrica del Sud. No cal dir que el nom em va seguir semblant patètic.
Qualsevol lloc és bo per reposar forces
Finalment vam arribar a la plaça on hi havia un gran escenari patrocinat per Heineken, també semblava un lloc interessant per a la nit. El festival d'esports hi començava amb un campionat de Tronka, que consisteix a serrar per parelles un tronc d'uns 30 centímetres de diàmetre sostingut en posició horitzontal. Aquesta era la prova per a la categoria juvenil, i la dificultat creixia amb l'edat dels concursants; van acabar tallant tres troncs més gruixiuts que els primers, i el segon d'aquests es sostenia en vertical per fer-ho una mica més difícil. Tot això amenitzat per uns comentaristes bascos que ajudaven a fer l'escena més absurda, l'única cosa destacable que em va quedar és que les serres eren australianes i valien 1 600 euros! Aquesta competició encara la vaig aguantar bé, però després van entrar en escena els aizkolaris per aixecar pesos: una cosa amb forma de lavabo, un cub i una bola de ves a saber quants-mil quilos. La Carolina ho seguia amb un aguant sorprenent, però això va ser massa per a mi i entre dormideta i dormideta vaig perdre ràpidament el fil de la competició. Només despertava per intentar descobrir si el gos de mirada astuta i mocador al coll (com un més de la festa) podia ser un destacat líder d'ET... vull dir, de vaina. L'últim punt de l'exhibició era segurament el més espectacular, i novament vaig recuperar l'interès en els esdeveniments. Per a aquells que no n'hagueu vist mai, el "Levantamiento de Fardo" és senzillament espectacular. Com el seu nom indica, es tracta d'aixecar un paquet molt voluminós i no menys pesant mitjançant un mecanisme de politja i corretja, tot aprofitant el propi pes i l'impuls generat per la caiguda de l'embalum; l'objectiu: fer tants aixecaments com sigui possible en dos minuts i davant l'atenta mirada d'un arbitre que no en passava ni una, si el paquet no arribava a dalt de tot, no s'hi val. Tant esforç ens va obrir la gana, i vam liquidar l'últim dels meus súper entrepans de xoriço abans de fer una nova becaina aprofitant que tocava una mica el solet.
El vistós "Levantamiento de Fardo"
Us he dit ja que a Pamplona feia un fred de l'òstia? Doncs sí, quan un núvol passava per sobre nostre no hi havia jersei que valgués. Quan vam cansar-nos de dormitar amb interrupcions constants, vam anar a fer un vol pels voltants de la plaça de toros. Per què? Resulta que la Carolina va arribar a Espanya amb la imatge que del nostre país es dóna als turistes del món sencer: sevillanes, toros, paella i sangria. I la veritat és que lio feia molta il·lusió anar a la “corrida” de la tarda. Ja al matí ens havíem acostat a la cua, però no hi havia entrades disponibles; així que ens disposàvem a endinsar-nos en l'obscur món de la revenda.
Les cadires van molt cares
Encara faltaven dues hores per a l'"espectacle", però ja estava ple de gent, especialment turistes que pagaven fins a 100 euros per una entrada. Amb primos d'aquest calibre seria difícil aconseguir un bon preu. Vam matar una horeta recorrent els carres del centre. A qualsevol cantonada et podies trobar borratxos sumits en l'estat més miserable que es pugui imaginar, però el que més em va sorprendre va ser la increïble quantitat de botigues kukuxumuxu (que no tenen res a veure amb el kukuxklan) que hi havia, el Dani hi seria feliç. Vaig estar mirant mocadors molta estona, a la Carolina li havien regalat un durant l'exhibició d'esports brutals i jo no volia ser menys, però la veritat és que vaig acabar entenent que mai més me'l posaria i la Caro em va comprar un senzill mocador d'1 euro (gràcies, guapa!). Astorats per l'alcoholisme que ens envoltava i satisfets perquè finalment La Bola de Foc brillava amb força i podíem treure'ns els jerseis, vam tornar a la plaça a fer trapis. La primera senyora a qui vam preguntar ens va dir que no tenia res, però un amic seu es va oferir per ajudar-nos en la nostra recerca.
- Pero cuídales, eh? - li va dir ella - Que no les tanguen.
Dit i fet, el tal Juan va guiar el nostre rumb al voltant de la plaça, preguntant aquí i allà però sense aconseguir mai res per sota dels 30 euros, que era el màxim que estàvem disposats a pagar. El Juan semblava tan normal com qualsevol altre que anés vestit de San Fermín, però la Caro i jo no podíem deixar de sospitar de tanta amabilitat, i més quan ens prevenia que vigiléssim les nostres bosses perquè estava ple de manguis. La meva idea era que podia estar-nos portant a una fosca cantonada on esperaven els seus còmplices, però això no va passar en cap moment, i vam passar la següent hora en la seva companyia mentre ens explicava que les famílies gitanes copaven els primers llocs de la cua per comprar entrades i després es feien d'or a la revenda, cosa que la policia poc podia fer per evitar.
Algú té entrades?
Em va agradar molt el “rollo” d'anar preguntant en veu baixa i sense mirar directament al possible venedor: "Tienes?", i aleshores t'ensenyaven el material i et deien el preu: "No las vas a encontrar más baratas". Fins i tot, per un moment em vaig sentir a La Kapa (zona on els gitanos venen droga a Barcelona, prop de Zona).
- Oye, tienes algo para hoy? - vam preguntar a un gitano d'avançada edat i carregat d'or.
- Pero qué os creeis? Que estais comprando verduras? - va respondre airadament - Un poco más de discreción, coño!
Però no tenia res que ens interessés. El Juan també ens va ensenyar una cicatriu a l'espatlla que s'havia fet l'únic cop que havia corregut l'"encierro", i va ser molt còmic perquè mentre estirava la samarreta per ensenyar-nos-la, el coll d'aquesta va fer el típic soroll de roba trencada, però ell no es va immutar. Va arribar l'hora i seguíem sense entrada, així que vam entrar al bar més proper a fer un kalimotxo amb ell per agrair-li les molèsties. He de dir que s'ho va currar, però tampoc va ser molt eficient perquè just després de deixar-lo vam preguntar a un noi que esperava a la porta de la plaça i ens va vendre les seves entrades perquè els col·legues l'havien deixat tirat. Només 25 euros, bona feina.
Miss San Fermín 2005
Les nostres entrades eren de sol, i el Juan ens havia advertit que aquella és la zona de les penyes, i els molt fills de puta es dediquen a llençar-se alcohol i menjar constantment. Amb poques ganes d'acabar xops de kalimotxo, vam entrar coberts pels "chubasqueros", però lògicament això no va despertar gaire simpatia entre el públic, encara que no érem els únics que veníem protegits. En el moment en què entràvem , el torero estava tallant les orelles del toro ja caigut, sembla que hi havia hagut una bona "faena". Li vaig explicar a la Carolina que ara procediria a donar la volta al "ruedo", i ho va fer acompanyat del llançamet de flors, calces i sostens.
- Es que los toreros son lo máximo - em va dir ella -.
Aviat, però, canviaria d'opinió. El segon toro va entrar i l'esperaven 6 paios amb capes per cansar-lo una mica, "Por qué hay más de un torero?" em preguntava la Caro, i després va entrar el picador a quillar el toro mentre aquest intentava clavar les banyes al cavall. En aquests moments ja es podia apreciar clarament la sang que cobria la pell negra de l'animal. Quan ja estava suficientment debilitat, va entrar finalment el torero i va estar molta estona vacil·lant a l'animal fent posturets davant d'un animal que es veia esgotat i confós. Tot plegat m'estava fent bastant fàstic, i no ho va millorar precisament el fet que estava molt incòmode i els malparits que tenia darrere em van picar a l'espattla per fotre'm un got de vi a la cara quan em vaig girar. Els va fer molta gràcia, però jo no podia fer més que maleir-los entre dents, ja que formaven part d'alguna penya i no tenien cap problema amb quedar coberts de merda. Afortunadament, vaig veure que la Carolina no ho estava passant gaire millor que jo. Ens vam agafar fortament la mà, decidits a abandonar la plaça un cop acabés aquella carnisseria. Va durar més del que esperava, però quan el toro va caure finalment a terra, es va produir una lleugera treva que ens va permetre deixar els nostres seients sense mullar-nos gaire.
Aquesta és la nostra postura: Toros NO!
Commocionats, vam voltar sense rumb comentant quan falsa és la imatge que es ven dels toreros. Potser als seus inicis era home contra animal, però avui en dia no té res a veure, és un show on el toro no té cap possibilitat de sobreviure, i és molt més fàcil posar-se davant d'un toro malferit que si aquest estigués en perfectes condicions. Quan vam haver netejat les nostres ments de les imatges més desagradables, vam pensar que seria una bona idea dutxar-nos, però les piscines ja havien tanvat i als banys públics hi havia molta cua i no semblaven gaire nets, així que ho vam deixar per al dia següent. Els meus apunts deien que la zona de festa ens queia a prop i a la Calle Jarauta ens vam dirigir. Aviat vam topar amb un grup de borratxos que es dedicaven a recollir caixes de cartró de les escombraries per fer-les servir d'escut mentre agafaven empenta i es llençaven amb el pit per davant contra la paret més propera; lògicament, les caixes no oferien gaire protecció i algun d'aquells idiotes es va fotre una òstia digna de consideració. Resulta que ens trobàvem al carrer de les penyes (molt polititzades, com sentiríem dies més tard a la tele), i les parets dels bars estaven cobertes de cartells pro-etarres: els típics d'euskal presoak i també pósters immensos amb fotos de terroristes. Per postres, les cartes estaven en basc i, des de les portes dels locals, l'escassa clientela ens mirava amb cara de pocs amics quan intentàvem desxifrar alegrement el contingut dels escrits. No cal dir que no paràvem d'aventurar qui era vaina i qui no, encara que no tenia gaire mèrit perquè allò ha de ser una de les majors canteres que té jarrai. Algunes voltes més ens van portar a un "tenderete" on comprar aiga, una barra de pa i xoriço per sopar, i també vam trobar una pastisseria on ens van vendre una xocolata artesanal que feia molt bona cara. Ens vam instal·lar a menjar al parc de la Ciutadella (molt bonic, per cert) mentre esperàvem l'inici dels focs artificials. Feia tan fred que ens vam posar els "chubasqueros" per aguantar millor. La veritat és que l'espera va pagar la pena, va ser un dels millors castells de focs que he vist mai, fins i tot vam sentir menys fred mentre el cel s'il·luminava amb explosions de brillants colors. Seguir aturat era una bogeria, i ens vam posar en marxa tot cercant un local on poguéssim estar a gust i prendre alguna cosa.
El carrer és un festival de gent cremosa
Tres o quatre bars després, i de nou ens trobàvem al carrer dels radicals, amb els bars plens, però amb tanta gent al carrer que la temperatura era tolerable. Buscant una mica, vaig aconseguir un katxi (litre) de kalimotxo a 5 euros i la Carolina i jo vam gaudir dels randoms que animaven la nit i les bandes de les penyes que sobtadament tocaven "charanagas" a un volum impressionant. Quan ens vam acabar la beguda, jo estava avorrit i cansat, i vaig convèncer la Caro per anar a recollir les nostres bosses i instalar els sacs de dormir. De camí a la consigna, vam topar amb una brutal lluita de ties. Per a aquells que no ho hagueu vist mai, les ties són molt més rabioses i cruels que els tios, i també menys tècniques, amb la qual cosa fàcilment acaben rebolcant-se per terra; l'espectacle està assegurat. Al principi, era un 1 contra 1 entre dues "cholas", una de les quals va acabar a terra amb el llavi sagnant i l'altre exhibia triomfant un floc de cabells de la seva vícitma. Els xicots i algunes amigues sensates van fer esforços per separar els dos grups, però com els espectadors (la Carolina i jo entre ells) no feien més que mirar amb curiositat (i morbo, per què negar-ho), ningú va poder evitar que 3 o 4 noies del bàndol guanyador es llencessin de nou sobre la derrotada. Les amigues d'aquesta no movien un dit, i aquest cop sí hi va haver moviment popular per separar-les. Jo mateix vaig arrossegar cap enfora una rossa que patejava violentament a la mateixa víctima d'abans. Quan el fum es va haver esvaït, auqesta amb prou feines es podia aixecar, i quan ho va fer tenia tota la cara coberta de sang. La Caro em va estirar del braç amb molt seny i vam abandonar l'escena abans que es produís una nova recaiguda.
A partir d'aquí arribar a la consigna va ser fàcil, però el camí fins els jardins de la Ciutadella va ser infernal. Havíem d'atravessar el centre de la ciutat, on a aquelles ja no hi cabia ningú més, i carregats de tres motxilles immenses. Amb el mapa a la mà, vaig intentar obrir-me camí, però em vaig perdre un parell de cops i vam acabar donant una volta increïble. La Carolina estava histèrica amb mi per la meva ineptitud, i no la culpo perquè la vaig "liar" molt. A més, la immensa marea humana avançava molt lentament i jo feia esforços per no empènyer tot aquell que obstruia el meu camí, però la Caro va anar trobant una via oberta i vam acabar sortint de la part antiga amb els nervis intactes.
Aviat vam veure que no havíem triat un bon lloc per dormir, ja que encara hi havia molts grups fent "botellón" i el xivarri que aquest comporta, i els altaveus de la fira funcionaven a tot volum; això sí, sonava una mica de maquineta que em va pujar els ànims. Vam trobar un racò que semblava més o menys adient, i un tio que dormia amb un amic seu a uns 10 metres de distànica em va oferir que ens uníssim a ells per fer pinya. La Carolina s'hi va negar i li va dir que érem parella, insinuant que anàvem a tenir sexe, però aviat va canviar d'opinió.
Millor un "fumeta" que els moros
A poca distància, un moro feia gestos sobre la cara d'una parella per veure si estaven adormits o no. Un grup de bevedors el van començar a increpar i ell se'n va anar agitant el puny a l'aire, però es va girar quan una ampolla va passar volant pel seu costat, fallant-lo per ben poc. Va tenir els collons d'enfrontar-se a deu tios que li treien més d'un cap i el tenien completament envoltat. Després d'això, la Caro em va ajudar a acostar les coses al noi que abans m'havia parlat. Va resultar ser americà, i ens va dir que s'havia despertat perquè havia notat que li estiraven la bossa, el mateix moro que acabàvem de veure. Vaig lligar les motxilles entre elles i després al meu canell, i vam posar les coses de valor dins del sac. La Caro estava molt intranquila perquè dos lladres més acabaven de sortir corrent amb una bossa de mà d'un altre grup d'acampats. Jo estava convençut que amb aquela disposició no ens podien robar, i per acabar-ho d'adobar vaig creuar el meu sac per sobre de les motxilles. El que sí resultava preocupant era el noi japonès que acompanyava el nostre nou conegut, estava dormint al ras amb la motxilla a poca distància, però sense cap mena de mesura de seguretat.
Jo no vaig trigar a dormir, però la Caro m'anava despertant, nerviosa perquè els moros ens rondaven constantment, un cop el tio seguia dret davant nostre i ens va dir si volíem un encenedor, i més tard hi havia dues persones d'aspecte sospitós tombades al nostre costat. A l'alba, els nostres companys ens van abandonar per anar a veure l'"encierro" després de descobrir que al japonès li havien robat la càmera de fotos. Van insistir bastant sobre el tema, a la Caro i a mi ens va donar la sensació que ens estaven acusant, però quan ets prou idiota com per dormir tan confiadament et mereixes que et robin qualsevol cosa.
- Hay que ser imbécil - va dir la Caro -, además tu cámara es mucho mejor.
Molt cert. Quan el sol va haver sortit, la Carolina dormia plàcidament (ja era hora, no s'ho havia passat gens bé) i era jo qui es despertava per qualsevol cosa, i sempre veia algun malparit mirant el nostre campament amb cobdicia. A l'últim, em vaig despertar molt alarmat per veure el mateix moro que l'estava liant al principi de la nit assegut a menys de 30 centímetres del meu cap. Vaig despertar a la Caro i el tio ens va preguntar calmadament i amb un castellà lamentable si teníem una cigarreta, i se'n va anar. La Caro em mirava estranyada i, després de rascar-me el cap vaig descobrir sorprès unes immenses ulleres de sol a la meva mà.
- Mmmm... Esto lo llevaba puesto? - li vaig preguntar.
I ella es va morir de riure, va ser l'única nota positiva de la nostra acampada. Realment s'ha de ser molt catxondo per donar les teves ulleres de sol a un paio que dorm enmig d'un parc públic, m'agradaria veure les fotos que segurament ens van fer.
Ufff... Costa creure que no ens hagin robat res
Farts de la Ciudad Sin Ley, vam recollir les nostres coses després d'acabar amb el xoriço i assegurar-nos que no havien robat res, i vam anar a comprar el bitllet cap a Donosti. Amb molta sort, l'autocar sortia en menys de cinc minuts i a sobre ens van tocar dos seients a l'última fila. Mentre el vehicle abandonava la ciutat, vam veure com molta gent dormia tranquilament a parcs que es trobaven fora del casc antic de la ciutat. La propera vegada mirarem una mica més abans de posar-nos a dormir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)