Aprofitant l'últim cap de setmana abans de començar classes i motivats per l'èxit de l'any anterior, la gent de Telecos vam decidir anar a la Fira del Teatre de Tàrrega. Un primer comando format per Pau, Marc, Jaume, Galí i Ale va arribar en cotxe la nit de divendres. Jo vaig pujar en tren amb Zuran i Guifré, fitxatge sorpresa d'última hora, el dissabte per la tarda. El tren estava ple de punkys i els seus gossos, encara que sorprenentment el vagó no feia pudor ni hi havia gent fumant "porros". Em vaig passar mig viatge movent el
walkman amunt i avall com un "primo" intentant desesperadament sintonitzar una emissora que retransmetés l'etapa de la Vuelta, amb final als Lagos de Covadonga. L'única cosa que cal destacar del viatge és la presència d'una mare amb els seus fills punkys de 6, 7 o 8 anys convenientment caracteritzats: el nen amb una cresta "a lo mohicano" i la nena amb unes malles a ratlles.
Els punkys prenen la ciutat 
Vam arribar sense més incidències i mentre esperàvem l'arribada dels nostres amics vam veure un espectacle d'un equilibrista francès bastant còmic i la coca més heavy que he vist mai, amb una botifarra sencera al mig.
Y el más difícil todavía!
Amb un cert retard (que jo veig de mequis) es van presentar amb Pablo i Manu, que també havien pujat aquella tarda però en cotxe. Ens van posar al dia de les seves històries mentre fèiem un cafè i ens van introduir al tema de l'apartament del Marc, que vam visitar després que el Jaume embussés el lavabo del bar.
Ai sí, que vinc del Nepal
El famós apartament no era més que un edifici en obres on havien passat la nit; amb aigua corrent i electricitat, això sí. A més, els mossos havien passat per allà mentre tothom comprava i el Galí vigilava la paradeta i s'havia quedat incomunicat durant una bona estona. No cal dir que amb tant punky a la ciutat l'edifici estava molt golós, i hi havia uns quants "reventaos" dormint al primer pis.
Una bonica iniciativa
Ja era de nit i feia fred, i el Marc em va aconsellar que aconseguís uns cartrons per dormir al més pur estil "sinte" (designació carinyosa que reben els sense sostre/sin techo), ell n'havia portat uns quants des de Barcelona i li havien anat estupendament. Vam tornar al centre de la vila per gaudir d'una bona batucada (tambors "a muerte") i vam trobar gent de la ràdio, la Mochila de Cal i la penya del Versalles, col·legues del Marc entre els que es comptava el llegendari Gèrard "Dedos Largos".
Quilombo, de Girona! S'ho van currar mooooolt
Entre la visita a l'apartament, les amistats i el festival ens havíem perdut 2 o 3 espectacles i vam decidir anar a sopar per després veure un piromusical altament recomanat per en Zuran, que té tanta afició per les flames que començo a sospitar de la seva possible piromania. L'espectacle va resultar ser "L'arbre de la memòria" que jo ja havia vist al Fòrum i, malgrat que allí m'havia agradat, em va semblar una puta merda, potser pel fred i la incomoditat d'haver de seure a terra i perquè esperava veure alguns petards. Allà també hi havia la Montse Noró, cap de la meva feina que em va oferir casa i va flipar quan li vaig dir que dormiria en una construcció; l'any que ve la trucaré abans de sortir de Barcelona i no necessitaré els cartrons per a res.
De jartos no en faltaven
Anant al centre de nou, pel camí vam trobar uns nens cantant el "Madrid se quema!" que ens van informar de la derrota dels blancs, que vam celebrar junts. Més endavant l'Ale ens va avisar quan va veure un gos amb rastes al llom, poques coses més demencials puc imaginar. El gruix de la tropa ens esperava ansiosos per trobar un punky que pogués pulir-los merda de la bona. En aquells moments vaig descobrir que ja era l'11 de setembre i vaig incitar el Guifré a una salva de "Puta Espanya!", l'últim dels quals el vaig cridar a la cara d'un punky que passava per allí, es va quedar mirant-me i va llençar el seu braç cap el meu cap; jo em vaig protegir com vaig poder però el tio va aturar el cop a mitja maniobra i es va posar a riure. La veritat és que em vaig cagar bastant i vaig allunyar-me de la conversa mentre ell es rascava el cap en un intent desesperat d'oferir-nos speed. Vaig seguir temptant la sort i vaig suggerir al Pau que negociés amb un que portava el sensacional eslògan "Aunque todo esté perdido siempre queda molestar" a la bomber. "Ni bien ni mal, yo te lo paso y punto", i amb aquesta frase es va tancar el tracte.
Amb el material a punt vam anar on punxaven els DJs, eren les 2 del matí i m'estava cagant en la puta perquè no havia vist res de teatre, tenia molta son (la nit anterior només havia dormit 3 hores jugant a cartes) i fred, així que vaig seure a una cantonada a reposar una estoneta. Abans d'això li havia comentat al Zuran que apretaria un botó per expulsar-me de la festa i tornar a la meva puta casa, i vaig arribara a oferir 60 euros per un trasllat instantani. No crec que arribés a dormir, i seguia a Tàrrega, però em vaig aixecar amb forces renovades per dirigir-me a la zona de ball.
En principi era una foto d'encaputxats
Tot va estar bé fins que van canviar el DJ i el nou va posar un munt de reggae de merda, i Zuran, Guifré i jo vam pirar a xerrar perquè tots els altres estaven molt ocupats. La nostra tertulia va durar fins que el fred ens va obligar a buscar l'abric de la gent.
Ara sí
Un cop més, els nostres amics seguien en "clecódromo desconocido" i vam estar amb la Marina, la Laura i l'Andrea de Ventalló, i la gent de ràdio ART, amb la inestimable Sonsoles ballant descalça per segon any consecutiu.
Pau i Carles, per cortesia de James
A les 6 del matí vaig passar un altre moment molt dur i vaig adormir-me dret fins que Zuran i Marc em van rescatar per anar a buscar unes hamburgueses. D'allà fins el final de la nit vaig estar "a tope" per gran divertiment del Pablo, que va quedar meravellat amb el meu peculiar estil de ball (el cos mig encongit i anar disparant el punys aleatòriament mentre aixeques molt els genolls) i em va batejar com "El Duende Azul".
Zuran about to collapse
Amb el sol començant a brillar sobre els nostres caps es va aturar la música i, com bons punkys que som (així ens coneixen a la ràdio), vam seguir una horeta més a la pista mentre la llum del dia deixava veure alguna mandíbula fora de lloc.
Jaume tirant la canya a deshora
Ens vam plantar a l'apartament sobre les nou del matí, on no dormiríem el Zuran, el Guifré i jo, que ja havíem decidit feia hores que tornaríem en tren a primera hora per caure rendits a casa.
Passi, passi, que veurà el piset
Del no-res va aparèixer Gèrard, que va mostrar molt interès en la meva càmera quan li vaig demanar que ens fes una foto: "Joder, és bona, eh? 330 euros dius que t'ha costat? Joder, joder... és lo que valen!". No hi havia temps per més, i ens vam quedar sense veure la caseta per dins.
Fins l'any que ve!
L'andana estava plena de reventats tirats de qualsevol manera, i entre ells vaig trobar Julitro el Peruano i unes clientes seves (bàsicament una noia absurda que es feia dir Meix) que van fer el viatge amb nosaltres... Bé, fer el viatge és un dir, perquè des de que vam pujar al tren fins l'estació de Sants no recordo res.
P.D.: Podeu trobar un altre punt de vista sobre aquesta festa al blog d'en Zuran
