Tindreu notícies meves, bon estiu!
Som-hi iaio, más madera!
19 de juliol de 2006
Piro al Pireu
Demà 19 de juliol abandono el país rumb a Frankfurt per començar el meu interrail, que m'ha de portar de Berlin a Istambul a fer el jarto en companyia dels magnífics Frodo i Rojo.
Tindreu notícies meves, bon estiu!
Som-hi iaio, más madera!
Tindreu notícies meves, bon estiu!
Som-hi iaio, más madera!
Graffitis again
A la salut del Jordi Barceló, que va elogiar sobremanera aquesta secció i ha posat en marxa de nou el seu blog per contar-nos com viuen els alemanys i perquè mengen tanta salsitxa (amb doble sentit, evidentment).
Los Autos Locos
Loco, loco
Sensacional abstracció
Los Autos Locos
Loco, loco
Sensacional abstracció
17 de juliol de 2006
El Tour visita Catalunya, jo visito el Tour
Quan es va anunciar el recorregut del Tour de França d'aquest any em vaig endur una grata sorpresa, la cursa tindria un final en alt al Pla de Beret! Encara que van situar l'etapa entre setmana per evitar la massiva afluència de seguidors bascos, acusats per Lance Armstrong l'any anterior de potencialment perillosos per als ciclistes, afortunadament encara no sóc un "currante" i no vaig tenir cap problema per assistir-hi.
L'Adrià preparadíssim
I jo mateix amb el meu sensacional maillot
El meu company d'aventures, com sempre que de ciclisme es tracta, va ser el meu cosí Adrià, un altre enamorat d'aquest meravellós esport. Sense un cotxe a mà, vam accedir a la Vall d'Aran en autobús, sortint a les 6.30 de Barcelona per arribar a les 12 a Vielha. El Tour es respirava a l'ambient, desenes de ciclistes amb maillots llampants circulaven amunt i avall, els autobusos dels equips professionals es deixaven veure aquí i allà, i la carretera estava tallada als cotxes! Tot plegat ens va posar d'un humor sensacional i ens va infondre noves forces per començar l'ascensió de 20 km al port de primera categoria que seria final d'etapa.
Tan blau...
El temps era excel·lent malgrat les previsions de pluja, que de retruc ens van fer carregar el pes addicional dels maillots de màniga llarga i l'impermeable per si feia mal dia. L'inici del port era de pendent molt suau però sostinguda, i aviat un iaio d'uns 60 anys es va posar a la nostra alçada i ens va començar a donar conversa. Bé, més aviat a l'Adrià, ja que jo estava patint bastant per la falta d'escalfament i estiraments, però uns quilòmetres més tard em vaig recuperar, just quan la carretera començava a enfilar cap el cel i el senyor ens abandonava fàcilment "porque me gusta ir a mi ritmo"; assegurava haver guanyat la medalla d'or de la seva categoria a la prestigiosa prova per a aficionats Quebrantahuesos després d'haver recorregut més de 5000 km en el que va d'any, jo m'ho crec perquè tenia unes cames...
Al tran-tran, l'Adri i jo vam seguir endavant mentre havíem d'aguantar que ens avancessin constantment, fins i tot alguna dona!
- Es lo que más duele, que te adelante una mujer - havia dit el ciclista aragonès -, pero es que si no las miras por delante no sabes que lo son, están fortísimas!
Però un s'hi acostuma, mentre no vagin en mountain bike, jo no perdo els nervis.
Encara falta molt perquè arribi la cursa
No tant per meta!
Després de visitar una paradeta on venien merchandising molt car i hidratar-nos una mica, vam seguir endavant, i jo em vaig posar a roda de tres ciclistes catalans que portaven un ritme molt bo i eren bastant catxondos:
- Este puerto es mucho más bonito hoy contigo aquí! - va cridar-li un a una mossa d'esquadra.
Els més tremendos
Al poc, un mosso ens va aturar perquè ja estaven tancant la carretera per al pas de la caravana publicitària, llàstima. El cas és que vam acabar seient al costat d'un grup de francesos molt liantes disfressats de policia, infermera, conilleta playboy, tomàquet, ós, hawaià... alguns amb "liguero" i provocativament femenins.
- Estem al costat d'uns que fan una "despedida de soltero" - que deia per telèfon un que corria per allí.
Ja hi som!
Però el mosso que teníem davant era "novatillo" i no parava de demanar reforços per si es descontrolaven, donat que portaven un carregament d'alcohol considerable.
L'equip al complet
En qualsevol cas, hi havia molt bon rotllo i les dues hores ben bones que faltaven fins l'arribada dels corredors van passar ràpid amb l'arribada de la interminable caravana publicitària. Cotxes i furgonetes de colors i amb músiques i locutors ben pintorescos anaven passant mentre llançaven tot tipus de regals, des de clauers fins gorretes, caramels o fuet, amén de les immenses mans verdes que sempre es veuen en cursa. El problema és que el grup del costat cridava molt més l'atenció i, per tant, rebia més tonyina, especialment perquè el que anava disfressat de policia es dedicava a aturar els vehicles amb el xiulet. Això em va portar a treure'm el maillot, però sense resultats.
El botí de la caravana
Més aquesta sensacional gorreta T-Mobile!
Total, que entre rumors del que passava a la cursa i bromes entre bascos i francesos a costa d'Iban Mayo, van aparèixer els helicòpters de la cursa i més tard el primer grupet amb Leipheimer, Sastre, Landis, Menchov i Evans. Anaven molt ràpid, i amb prou feines vaig poder córrer més de 50 metres al seu costat agitant la mà verda i un esquirol immens com un posseït. Darrere seu, un rosari de corredors que no anaven en grups de més de tres, així de dura era l'etapa, però qualsevol d'aquests corria més del que nosaltres hauríem estat capaços.
Moreau fa figa
L'Adri animant Rasmussen, que mira amb cobdicia el meu maillot de la muntanya
Em va agradar molt reconèixer les cares dels corredors i poder-los animar pel nom, la veritat és que tot el públic es va mostrar molt càlid, especialment els francesos del costat, que oferien el culet a tots els corredors i Miguel Ángel Martín Perdiguero, el ciclista de les ungles pintades, no va poder resistir la temptació i li va fotre una bona natjada a la infermera. La putada és que no teníem referències temporals de la cursa, però per a alguna cosa estan els diaris.
Eso es todo amigos!
Quan va haver passat l'últim corredor ens van deixar muntar novament a la bici i vam emprendre la segona part del viatge, 100 km fins la Pobla de Segur a través del Port de la Bonaigua. Un mosso va flipar quan li vam preguntar per on queia la Pobla, no tothom està preparat per seguir el camí dels homes. L'ascensió al port va ser molt dura, les cames s'havien refredat i vam trigar a agafar un bon ritme, altres ciclistes ens avançaven constantment. Jo vaig tenir la sort d'enganxar-me a la roda d'un paio que anava en mountain bike, que em va fer una feina sensacional sense saber-ho, encara que em vaig sentir una mica miserable no donant-li cap relleu, però estava fet pols. L'Adri va pujar al seu ritme i va trigar una estona més, però també se'n va sortir. Havíem coronat els 2072 metres del Port de la Bonaigua!
Espectacular final en alt
A partir d'aquí teníem 83 km de terreny favorable fins el poble d'en Puyol amb una primera part de descens molt pronunciat on vam assolir un màxim de 72 km/h. El plaer de baixar per una carretera sense cotxes és massa gran per descriure'l, encara que en un parell d'ocasions vaig estar a punt de sortir volant perquè l'asfalt no era massa bo :-D D'altra banda, el ciclista que vam conèixer al matí tenia tota la raó del món quan deia que aquesta vessant era mol més dura, pujar per aquí hauria estat un infern.
Acabat el descens, vam comprar provisions i vam seguir endavant amb els curts relleus que podien donar les nostres cansades cames. Per acabar-hjo d'adobar, vaig punxar la roda de darrere i vam perdre un temps preciós. El nostre ritme era de 30 km/h i no vam poder evitar que es fes de nit, però aquesta carretera tampoc estava gaire transitada i la llum natural era suficient per veure el camí. Finalment, a les 10:40 i després de cinc hores i mitja i més de 120 quilòmetres vam acabar la nostra etapa.
Vam seure tranquil·lament a sopar l'enèsima dosi de barretes energètiques i beguda isotònica abans d'anar a dormir a l'estació d'autobusos, on hi havia un altre ciclista que primer vam pensar que podia venir del Tour (fals, ningú va fer tants km de tornada com nosaltres) per després olorar que no era més que un borratxo. Ens vam tombar com vam poder i l'Adri aviat va acompanyar els roncs de l'altre paio mentre jo ho intentava. Ho vaig aconseguir fins que l'alcohòlic em va despertar amb un sonor gargall (escopinada amb moc, per entendre'ns) a mig camí entre ell i jo i, quan vaig fer-li gestos perquè veiés que érem allí, en va deixar anar un altre molt més proper a la meva cara. Acte seguit, se la va treure i va estar a punt de pixar allà enmig, però finalment ho va fer a la porta.
La resta de la nit la vaig passar força intranquil abraçat a la meva clau anglesa-tornavís-arma mortífera pel que pogués passar. El meu cosí, mentrestant, tan feliç roncant i mormolant paraules inconnexes fins poc abans que sonés el despertador, quan va començar:
- Brrrruuuuuuuu, bbbbrrrrrrrrriiiiiiiiiiuuuuu - deia entre sons - Salinaaaaaaaaaaas!
Collons, no vaig poder riure de cansat i al·lucinat que estava, però em va semblar una escena inoblidable.
El tio no recordava haver somniat l'Andrés Montés, així que ens vam espavilar cap a l'estació de trens sense saber que encara havien de passar sis hores(!) abans d'arribar a casa, maleïda RENFE.
Dos herois
Després d'això vaig descobrir amb satisfacció que tret d'unes petites molèsties als genolls i les cervicals encongides per la postura sobre la bicicleta, físicament em trobava bastant bé però necessitava una bona becaina.
P.D.: En aquest Tour tan estrany pels efectes de la "Operación Puerto", Landis, Menchov, Sastre, Klöden i el ressuscitat Pereiro es batran als colossals Alps per coronar-se successors de Lance Armstrong. Molta més informació a Ciclismo 2005 i no us perdeu les properes etapes, l'espectacle està servit.
Ànim Pereiro!
L'Adrià preparadíssim
I jo mateix amb el meu sensacional maillot
El meu company d'aventures, com sempre que de ciclisme es tracta, va ser el meu cosí Adrià, un altre enamorat d'aquest meravellós esport. Sense un cotxe a mà, vam accedir a la Vall d'Aran en autobús, sortint a les 6.30 de Barcelona per arribar a les 12 a Vielha. El Tour es respirava a l'ambient, desenes de ciclistes amb maillots llampants circulaven amunt i avall, els autobusos dels equips professionals es deixaven veure aquí i allà, i la carretera estava tallada als cotxes! Tot plegat ens va posar d'un humor sensacional i ens va infondre noves forces per començar l'ascensió de 20 km al port de primera categoria que seria final d'etapa.
Tan blau...
El temps era excel·lent malgrat les previsions de pluja, que de retruc ens van fer carregar el pes addicional dels maillots de màniga llarga i l'impermeable per si feia mal dia. L'inici del port era de pendent molt suau però sostinguda, i aviat un iaio d'uns 60 anys es va posar a la nostra alçada i ens va començar a donar conversa. Bé, més aviat a l'Adrià, ja que jo estava patint bastant per la falta d'escalfament i estiraments, però uns quilòmetres més tard em vaig recuperar, just quan la carretera començava a enfilar cap el cel i el senyor ens abandonava fàcilment "porque me gusta ir a mi ritmo"; assegurava haver guanyat la medalla d'or de la seva categoria a la prestigiosa prova per a aficionats Quebrantahuesos després d'haver recorregut més de 5000 km en el que va d'any, jo m'ho crec perquè tenia unes cames...
Al tran-tran, l'Adri i jo vam seguir endavant mentre havíem d'aguantar que ens avancessin constantment, fins i tot alguna dona!
- Es lo que más duele, que te adelante una mujer - havia dit el ciclista aragonès -, pero es que si no las miras por delante no sabes que lo son, están fortísimas!
Però un s'hi acostuma, mentre no vagin en mountain bike, jo no perdo els nervis.
Encara falta molt perquè arribi la cursa
No tant per meta!
Després de visitar una paradeta on venien merchandising molt car i hidratar-nos una mica, vam seguir endavant, i jo em vaig posar a roda de tres ciclistes catalans que portaven un ritme molt bo i eren bastant catxondos:
- Este puerto es mucho más bonito hoy contigo aquí! - va cridar-li un a una mossa d'esquadra.
Els més tremendos
Al poc, un mosso ens va aturar perquè ja estaven tancant la carretera per al pas de la caravana publicitària, llàstima. El cas és que vam acabar seient al costat d'un grup de francesos molt liantes disfressats de policia, infermera, conilleta playboy, tomàquet, ós, hawaià... alguns amb "liguero" i provocativament femenins.
- Estem al costat d'uns que fan una "despedida de soltero" - que deia per telèfon un que corria per allí.
Ja hi som!
Però el mosso que teníem davant era "novatillo" i no parava de demanar reforços per si es descontrolaven, donat que portaven un carregament d'alcohol considerable.
L'equip al complet
En qualsevol cas, hi havia molt bon rotllo i les dues hores ben bones que faltaven fins l'arribada dels corredors van passar ràpid amb l'arribada de la interminable caravana publicitària. Cotxes i furgonetes de colors i amb músiques i locutors ben pintorescos anaven passant mentre llançaven tot tipus de regals, des de clauers fins gorretes, caramels o fuet, amén de les immenses mans verdes que sempre es veuen en cursa. El problema és que el grup del costat cridava molt més l'atenció i, per tant, rebia més tonyina, especialment perquè el que anava disfressat de policia es dedicava a aturar els vehicles amb el xiulet. Això em va portar a treure'm el maillot, però sense resultats.
El botí de la caravana
Més aquesta sensacional gorreta T-Mobile!
Total, que entre rumors del que passava a la cursa i bromes entre bascos i francesos a costa d'Iban Mayo, van aparèixer els helicòpters de la cursa i més tard el primer grupet amb Leipheimer, Sastre, Landis, Menchov i Evans. Anaven molt ràpid, i amb prou feines vaig poder córrer més de 50 metres al seu costat agitant la mà verda i un esquirol immens com un posseït. Darrere seu, un rosari de corredors que no anaven en grups de més de tres, així de dura era l'etapa, però qualsevol d'aquests corria més del que nosaltres hauríem estat capaços.
Moreau fa figa
L'Adri animant Rasmussen, que mira amb cobdicia el meu maillot de la muntanya
Em va agradar molt reconèixer les cares dels corredors i poder-los animar pel nom, la veritat és que tot el públic es va mostrar molt càlid, especialment els francesos del costat, que oferien el culet a tots els corredors i Miguel Ángel Martín Perdiguero, el ciclista de les ungles pintades, no va poder resistir la temptació i li va fotre una bona natjada a la infermera. La putada és que no teníem referències temporals de la cursa, però per a alguna cosa estan els diaris.
Eso es todo amigos!
Quan va haver passat l'últim corredor ens van deixar muntar novament a la bici i vam emprendre la segona part del viatge, 100 km fins la Pobla de Segur a través del Port de la Bonaigua. Un mosso va flipar quan li vam preguntar per on queia la Pobla, no tothom està preparat per seguir el camí dels homes. L'ascensió al port va ser molt dura, les cames s'havien refredat i vam trigar a agafar un bon ritme, altres ciclistes ens avançaven constantment. Jo vaig tenir la sort d'enganxar-me a la roda d'un paio que anava en mountain bike, que em va fer una feina sensacional sense saber-ho, encara que em vaig sentir una mica miserable no donant-li cap relleu, però estava fet pols. L'Adri va pujar al seu ritme i va trigar una estona més, però també se'n va sortir. Havíem coronat els 2072 metres del Port de la Bonaigua!
Espectacular final en alt
A partir d'aquí teníem 83 km de terreny favorable fins el poble d'en Puyol amb una primera part de descens molt pronunciat on vam assolir un màxim de 72 km/h. El plaer de baixar per una carretera sense cotxes és massa gran per descriure'l, encara que en un parell d'ocasions vaig estar a punt de sortir volant perquè l'asfalt no era massa bo :-D D'altra banda, el ciclista que vam conèixer al matí tenia tota la raó del món quan deia que aquesta vessant era mol més dura, pujar per aquí hauria estat un infern.
Acabat el descens, vam comprar provisions i vam seguir endavant amb els curts relleus que podien donar les nostres cansades cames. Per acabar-hjo d'adobar, vaig punxar la roda de darrere i vam perdre un temps preciós. El nostre ritme era de 30 km/h i no vam poder evitar que es fes de nit, però aquesta carretera tampoc estava gaire transitada i la llum natural era suficient per veure el camí. Finalment, a les 10:40 i després de cinc hores i mitja i més de 120 quilòmetres vam acabar la nostra etapa.
Vam seure tranquil·lament a sopar l'enèsima dosi de barretes energètiques i beguda isotònica abans d'anar a dormir a l'estació d'autobusos, on hi havia un altre ciclista que primer vam pensar que podia venir del Tour (fals, ningú va fer tants km de tornada com nosaltres) per després olorar que no era més que un borratxo. Ens vam tombar com vam poder i l'Adri aviat va acompanyar els roncs de l'altre paio mentre jo ho intentava. Ho vaig aconseguir fins que l'alcohòlic em va despertar amb un sonor gargall (escopinada amb moc, per entendre'ns) a mig camí entre ell i jo i, quan vaig fer-li gestos perquè veiés que érem allí, en va deixar anar un altre molt més proper a la meva cara. Acte seguit, se la va treure i va estar a punt de pixar allà enmig, però finalment ho va fer a la porta.
La resta de la nit la vaig passar força intranquil abraçat a la meva clau anglesa-tornavís-arma mortífera pel que pogués passar. El meu cosí, mentrestant, tan feliç roncant i mormolant paraules inconnexes fins poc abans que sonés el despertador, quan va començar:
- Brrrruuuuuuuu, bbbbrrrrrrrrriiiiiiiiiiuuuuu - deia entre sons - Salinaaaaaaaaaaas!
Collons, no vaig poder riure de cansat i al·lucinat que estava, però em va semblar una escena inoblidable.
El tio no recordava haver somniat l'Andrés Montés, així que ens vam espavilar cap a l'estació de trens sense saber que encara havien de passar sis hores(!) abans d'arribar a casa, maleïda RENFE.
Dos herois
Després d'això vaig descobrir amb satisfacció que tret d'unes petites molèsties als genolls i les cervicals encongides per la postura sobre la bicicleta, físicament em trobava bastant bé però necessitava una bona becaina.
P.D.: En aquest Tour tan estrany pels efectes de la "Operación Puerto", Landis, Menchov, Sastre, Klöden i el ressuscitat Pereiro es batran als colossals Alps per coronar-se successors de Lance Armstrong. Molta més informació a Ciclismo 2005 i no us perdeu les properes etapes, l'espectacle està servit.
Ànim Pereiro!
7 de juliol de 2006
Formentera, Sobre un Mar tan Blau
La Carolina marxa aquest estiu a Miami, així que volíem viatjar junts abans de la seva partida. L'any passat i també per Setmana Santa ens vam quedar amb les ganes d'anar a Formentera, però aquest cop ho vam mirar amb temps i vam aconseguir un preu sensacional de 50 euros anada iscomar (mil hores d'espera per embarcar) i tornada vueling, que no ens van posar cap contratemps a l'hora de carregar les bicis, no va caler ni desmuntar-les!
Així doncs, vam conèixer durant 5 dies l'illa dels pirates (que són homenatjats durant les festes patronals!) i les sargantanes. Vam arribar en barco a Eivissa i ens va costar trobar l'estació per sortir cap a Formentera.
- Formentera? Todo recto para allí - ens va dir una, amb les bicis i tot, mar a través!
Un cop desembarcats, el nostre pla inicial era dormir cada nit al ras, però resulta que les platges estan bastant concorregudes en aquesta època de l'any durant la nit, amb una menció especial a l'infernalment sorollós i lent camió de les escombraries. Per tant, el segon dia vam procurar localitzar el meu oncle llarg temps desaparegut que ens va fer un lloc al terrat de ca seva i així vam poder seguir dormint a la vista de les estrelles, amb un cel incomparablement net i resplendent gràcies a la poca contaminació ambiental i lumínica de l'illa. A més, ens va regalar amb uns esmorzars de quilo (pà, carn, formatge, peix, pastís, vinet...) convenientment amenitzats amb les seves inversemblants històries: refinant coca a la selva colombiana, lluitant amb els insurgents a Chiapas, interceptant hash de les planejadores marroquines, comprant caviar i sidecars en un petroler rus atracat en aigües internacionals, de vacances a la costa mexicana per 1 dòlar al dia amb cocos infinits, apedregant vaixells anglesos que embruten la costa, confiscant barcos confiscats per la Marina... Tot un personatge.
Una de les guies que vam consultar deia que la bicicleta era el medi de transport ideal per a Formentera, però segurament no es va dedicar a pujar al Pilar de la Mola, una muntanyeta de 200 metres d'alçada, però que en un dia sense núvols i 35-40ºC a l'ombra (incalculables al sol) és un autèntic infern. Però la veritat és que ens donaven bastanta llibertat, i el poc trànsit que hi ha és bastant lent. És un lloc excelent per passar unes vacances tranquiles, i encara que les platges estiguin plenes l'aigua està molt neta. Sorprèn, però, l'alta pràctica del nudisme, tant a nivell familiar com juvenil a qualsevol platja. I a diferència de les altres illes de l'arxipèlag balear, no és una colònia d'alemanys, sinó també d'italians, dels quals us recomano que tasteu les piadines, un menjar a mig camí entre el shawarma i la pizza. Això sí, els preus són prohibitius i és important comprar l'aigua als supermercats perquè ens van arribar a demanar més de 3 euros per una ampolla de litre i mig. Clar que han de fer calaix perquè la resta de l'any la passen pràcticament hibernant.
La tornada la feiem des d'Eivissa, i bàsicament vam seure a contemplar la fauna d'aquesta illa, tremenda. Hippies, gays veteranos amb pasta i que són súper fashion, reventaos, turistes de mitjó i xancleta que no saben ben bé on són... Tothom va massa "puesto" per al meu gust.
En resum, un viatge agradable, divertit, esportiu i relaxant en molt bona companyia. La nit següent vaig acomiadar la Caro a l'hotel la paloma, un lloc curiós.
Passa-ho molt bé, princesa, t'espero amb ganes. Un petonàs!
Castpost s'ho curra
El sol surt amb força a la coberta del vaixell
A les costes eivissenques, la tramontana és considerable
Els hippies han fet de l'illa un autèntic museu als menhirs absurds
Fins i tot hi ha algun detall arquitectònic
Sensacionals penyasegats al Cap de Barbària
A volar-la!
Siestaza
o potser fa massa vent
Una "ganga" de sargantanes ens vol quillar el dinar
Lawrence de Formentera
L'illa té alguns paisatges totalment desèrtics...
...una mar transparent...
...i unes vistes sensacionals
La Cala Saona està mooolt bé
El mateix pensa Ken Super Star
I encara conserva restes del passat pescador de l'illa
Fins i tot hi ha competicions esportives a nivell mundial...
...en aquest tros de terra!
Serà això la llum blanca al final del túnel?
De festa a Sant Francesc, que té una esglèsia senzilla però encantadora
El meu oncle, que ens va acollir amablement, t'ho curres Bebel!
Un espectacle a l'alçada dels Federer-Nadal
La meva bella bucejadora
Què miro? Al fons a l'esquerra hi ha "La Polla Negra"!
Davant de Cal Rafalet, amb unes immillorables vistes a la posta de sol
Adéu, amor meu!
Així doncs, vam conèixer durant 5 dies l'illa dels pirates (que són homenatjats durant les festes patronals!) i les sargantanes. Vam arribar en barco a Eivissa i ens va costar trobar l'estació per sortir cap a Formentera.
- Formentera? Todo recto para allí - ens va dir una, amb les bicis i tot, mar a través!
Un cop desembarcats, el nostre pla inicial era dormir cada nit al ras, però resulta que les platges estan bastant concorregudes en aquesta època de l'any durant la nit, amb una menció especial a l'infernalment sorollós i lent camió de les escombraries. Per tant, el segon dia vam procurar localitzar el meu oncle llarg temps desaparegut que ens va fer un lloc al terrat de ca seva i així vam poder seguir dormint a la vista de les estrelles, amb un cel incomparablement net i resplendent gràcies a la poca contaminació ambiental i lumínica de l'illa. A més, ens va regalar amb uns esmorzars de quilo (pà, carn, formatge, peix, pastís, vinet...) convenientment amenitzats amb les seves inversemblants històries: refinant coca a la selva colombiana, lluitant amb els insurgents a Chiapas, interceptant hash de les planejadores marroquines, comprant caviar i sidecars en un petroler rus atracat en aigües internacionals, de vacances a la costa mexicana per 1 dòlar al dia amb cocos infinits, apedregant vaixells anglesos que embruten la costa, confiscant barcos confiscats per la Marina... Tot un personatge.
Una de les guies que vam consultar deia que la bicicleta era el medi de transport ideal per a Formentera, però segurament no es va dedicar a pujar al Pilar de la Mola, una muntanyeta de 200 metres d'alçada, però que en un dia sense núvols i 35-40ºC a l'ombra (incalculables al sol) és un autèntic infern. Però la veritat és que ens donaven bastanta llibertat, i el poc trànsit que hi ha és bastant lent. És un lloc excelent per passar unes vacances tranquiles, i encara que les platges estiguin plenes l'aigua està molt neta. Sorprèn, però, l'alta pràctica del nudisme, tant a nivell familiar com juvenil a qualsevol platja. I a diferència de les altres illes de l'arxipèlag balear, no és una colònia d'alemanys, sinó també d'italians, dels quals us recomano que tasteu les piadines, un menjar a mig camí entre el shawarma i la pizza. Això sí, els preus són prohibitius i és important comprar l'aigua als supermercats perquè ens van arribar a demanar més de 3 euros per una ampolla de litre i mig. Clar que han de fer calaix perquè la resta de l'any la passen pràcticament hibernant.
La tornada la feiem des d'Eivissa, i bàsicament vam seure a contemplar la fauna d'aquesta illa, tremenda. Hippies, gays veteranos amb pasta i que són súper fashion, reventaos, turistes de mitjó i xancleta que no saben ben bé on són... Tothom va massa "puesto" per al meu gust.
En resum, un viatge agradable, divertit, esportiu i relaxant en molt bona companyia. La nit següent vaig acomiadar la Caro a l'hotel la paloma, un lloc curiós.
Passa-ho molt bé, princesa, t'espero amb ganes. Un petonàs!
Castpost s'ho curra
El sol surt amb força a la coberta del vaixell
A les costes eivissenques, la tramontana és considerable
Els hippies han fet de l'illa un autèntic museu als menhirs absurds
Fins i tot hi ha algun detall arquitectònic
Sensacionals penyasegats al Cap de Barbària
A volar-la!
Siestaza
o potser fa massa vent
Una "ganga" de sargantanes ens vol quillar el dinar
Lawrence de Formentera
L'illa té alguns paisatges totalment desèrtics...
...una mar transparent...
...i unes vistes sensacionals
La Cala Saona està mooolt bé
El mateix pensa Ken Super Star
I encara conserva restes del passat pescador de l'illa
Fins i tot hi ha competicions esportives a nivell mundial...
...en aquest tros de terra!
Serà això la llum blanca al final del túnel?
De festa a Sant Francesc, que té una esglèsia senzilla però encantadora
El meu oncle, que ens va acollir amablement, t'ho curres Bebel!
Un espectacle a l'alçada dels Federer-Nadal
La meva bella bucejadora
Què miro? Al fons a l'esquerra hi ha "La Polla Negra"!
Davant de Cal Rafalet, amb unes immillorables vistes a la posta de sol
Adéu, amor meu!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)