Algun jueu de les altes esferes ha decidit que aquest any les classes comencessin el dia 12 de setembre, així que vaig decidir aprofitar al màxim l'últim cap de setmana de vacances.
De primer, el divendres festival a l'Apolo amb DJ Umek per celebrar l'aniversari de l'Aleix, un amic del Frodo. La nit va començar a casa de l'homenatjat amb un "botellón" (a falta d'una paraula millor per definir el consum massiu de sangría Don Simón i ensaïmades menorquines) mentre els més jartos ultimaven les seves pintures de guerra.
Fent gala d'un
timing sensacional, vam arribar al Paral·lel a les 2:30 amb el penúltim metro de la nit per, a continuació, colar-nos gràcies a unes conegudes que ja eren al davant de tot. La cua era molt considerable, gent com el Santi o el Gratis i el Flori es van quedar fora, i la frase més escoltada era:
- Oye tío, nos vamos al Razz que aquí no entramos.
Ràpidament ens vam agenciar un lloc a primera fila per gaudir de la sessió en companyia dels més morats. A la meva esquerra, un tremendo que no parava d'abraçar-me i dir-me:
- Venga "Llumek"! Dale "Llumek"! ... Lelelerelelelrererelelelele ... Dale "Llumek", dale! ... Lelelerelelelrererelelelele ... Daleeeeeeeeeeeeeeeeeeee, DALEEE!
A la meva dreta, dues putes de merda que intentaven robar-me la posició a cops de colze i van acabar desistint després de ser repetidament trepitjades als turmells. Darrere meu, un altre tremendo:
- Subimos al escenario o qué!? - em proposava molt espitat.
I jo a la meva, gravant la sessió amb la càmera (llàstima que la qualitat de so no és massa bona), i aprofitant que allí davant estàvem molt més amples que a la resta de la sala on, per cert, feia una calor infernal. El Carles, per la seva banda, no podia parar de trobar gent de la seva classe que li deien que on anava pintat d'aquella manera, o sinó estava cobdiciant una rossa impressionant que hi havia a una cantonada, o fotent empentes a les putes que volien robar-nos el lloc.
Umek
La veritat és que la sessió va estar molt bé, llàstima que va ser massa curta, ni dues hores. Quan va plegar Umek no ens quedaven forces per res, i vam passar per la sala de baix a beure una aigüeta, i vaig aprofitar per trobar un parell d'euros al terra i una pedra de costo (per fumar-la, col·legues) a la sortida. A més, vaig poder parlar amb el llegendari Benito del Sant Ignasi, que malgrat mostrar-se molt moderat en les seves històries resulta sempre un paio interessant.
La crema de la noche
Per la poca estona que havia ballat, estava molt cansat, i tampoc és que ho hagués donat tot, però quatre hores després m'havia de llevar per anar a Tàrrega, a la Fira de Teatre al Carrer,
un any més. Vaig despertar amb gran esforç després de sentir el despertador uns quants cops, desitjant que l'Álvaro i companyia ja haguessin pirat per seguir dormint, però immediatament vaig rebre una trucada seva anunciant-me que em recollien en mitja hora. El temps just per dutxar-me i passar pel súper. Mentre esperava la seva arribada, preparava un entrepà al portal de casa, untant el pà amb tomàquet i tot, i el temps anava passant. Finalment el Titu em va trucar perquè el puto Álvaro s'estava regalant com sempre i encara trigarien a passar per ca meva. Al final, van venir quan ja estava apalancadíssim veient la Vuelta; em va fer mal.
A part dels dos ja citats, també venia Marc el Mur (Maikel para los amigos). Tancats al cotxe de l'Àlex, que a més d'un vehicle és una sauna, vam enfilar cap a la província de Lleida mentre em posaven al dia de les novetats esdevingudes a Mallorca, on la Inés havia perdut una dent sent víctima d'un "montón". Jo no tenia molt per explicar fora del meu accident de bici per culpa de l'orina de la meva àvia (?), que m'ha reportat quatre punts de sutura entre la barbeta i la mà. No cal dir que la història va ser molt celebrada. Aviat em vaig descamisar i em vaig posar a dormir, mentre el Titu es posava nerviós perquè el seu carro feia sorolls estranys, presumiblement perquè feia curt de gasofa. Ho vam solucionar demanant per una "chofera" al convit d'una boda, on fàcilment ens podríem haver acoblat amb el clàssic:
- Jo sóc amic del nuvi, i tu?
D'aquesta manera, a més de posar-te les botes de gratis pots lligar. El nostre aspecte, però, era més aviat descuidat i vam seguir endavant. Quilòmetres després, es va veure que el problema era que una roda estava molt desinflada i el cotxe va començar a funcionar correctament.
Mua, mua, mua!
Un cop a Tàrrega, al súper a comprar provisions per al clàssic entrepà de xoriço i formatge (amb tomàquet, això sí). De tota manera, la decisió va ser lenta ja que últimament Chus el Gordo ha estat promocionant unes amanidetes en llauna que valen una pasta (més de 3 euros) i no cundeixen gens, però el Titu i Maikel hi estaven força interessats; "Los Marqueses", que dèiem l'Álvaro i jo.
Quina ombreta més bona
Després d'una bona estona, vam sortir per aparcar el cotxe en un descampat proper a l'escenari on de nit punxen els DJs. També a prop hi havia una zona de gespeta que anava molt escassa d'ombra, extremadament cobejada i amb molta gent sota cada arbret, mentre que creuant el carrer hi havia una comissaria dels Mossos envoltada d'ombra i gespa ben cuidada però absolutament deserta...
Me dices "el qué"!?
Mentre dinàvem, va aparèixer la Ruth de Telecos, que havia vingut el dia anterior amb les dues Annes i algú més, i dormien al càmping amb la gent de Telecogresca. Per al seu disgust, les dutxes són mixtes i no es va atrevir a netejar-se, cosa que la va portar a dir que:
- Hoy me siento guarra, ja, ja, ja!
Després d'això, va dir que elles marxaven aquell mateix dia i ens vam acomiadar. Per descomptat, només perdre-la de vista em vaig espavilar a treure la frase de context :-D Havent menjat, què menys que una bona migdiada, durant la qual es comenta que algú va pensar en les paraules de la Ruth...
Castpost us dóna la benvinguda a la ciutat dels punks
L'Àlex, amb els cabells bruts per semblar més punki
En despertar, vam voltar pel poble tot veient espectacles aquí i allà, movent-nos com podíem entre la massa de punkis.
Ple fins la bandera
Els passejos ens van portar a coincidir, un any més, amb el sempre atent Joan Gili, que a hores d'ara ja és a Finlàndia buscant-se la vida al costat d'una escandinava de la qual s'ha enamorat; des d'aquí, molta sort per a ell.
Aquesta es fa el longuis i suda de pagar
I a la plaça on vam trobar el Joan, la mateixa on fa dos anys vaig gaudir d'un sensacional parell d'acròbates-humoristes israelians, vam presenciar el número d'un paio que amb la senzilla ajuda d'un xiulet, un petit tamboret, una maleta plena de coses absurdes (principalment piruletes) i grans dosis d'improvisació interaccionava amb el públic de manera sensacional. Pobre d'aquell que intentés creuar la plaça, es veuria inevitablement forçat a formar part de l'espectacle; també s'ha de dir que tota la gent que corre per allí mostra molt bona disposició.
Avui aniran a dormir calents
El moment culminant de l'actuació va ser quan va pujar al balcó d'una dona gran que estava mirant a Cuenca i, quan va descobrir que l'artista s'havia fixat en ella (i amb ell, tota la plaça), va començar a repartir petons per a tothom; va ser aquesta fogositat el que va portar l'home a pujar, amb l'ajut de dos sequaços que l'obeïen a cop de xiulet i "Hop, hop!" per tota ordre, i quedar-se en calçotets per deliri dels presents. Encara després de baixar, es portava les mans al cor i clamava:
- Oh, Júúúúúúúúúlia!
Per a mi, era com submergir-me en un món de fantasia, em sentia de nou con un nen petit, i tot el que volia fer era riure i aplaudir.
D'altra banda, la cara del tio aquest em sonava, i repassant el meu arxiu fotogràfic he descobert que fa 2 anys ens va prendre la càmera del Pau i es va posar a fer fotos corrent com boig per la plaça.
Ídol
D'aquí vam anar a una degustació que vaig descobrir per allí a prop, amb motiu de la inauguració d'una galeria d'art. Gens malament, música techno, aigua de valència, olives i xoriço caramelitzat; em vaig posar les botes.
I sortint d'allà vam intentar accedir a un espectacle però no teníem entrades i el de la porta era un "borde" que anava de graciós:
- És que les entrades quan s'acaben s'acaben.
En qualsevol cas, vam aprofitar per conèixer un parell de nenes, una de les quals era gallega i li va encantar al Titu, però tampoc vam intimar massa. I va ser una llàstima, perquè ja era l'hora de sopar i les podríem haver alimentat de gratis :-D Per algun motiu absurd vam anar a buscar el cotxe, quan a cada carrer hi havia infinitat de locals oferint entrepans a preus gens raonables. De tota manera, vam acabar en un bar on els feien boníssims.
Els meus companys de viatge
Com jo encara tenia les provisions del matí, vaig preferir quedar-me dormint, i en una d'aquestes vaig despertar per veure com d'un cotxe de color blau metalitzat i amb els vidres tintats baixava un pelat dels temps antics. Abans d'obrir la porta, la makineta ja era perfectament audible, un cop oberta el volum era demencial, com l'aspecte del quillo: cap rapat, texans fins els turmells i ben apretats, tirants amb la bandera d'Espanya i una mirada assassina difícil d'igualar. Em va recordar l'època daurada dels pelats, quan era impossible sortir al carrer sense veure una "Alpha Industries", eren altres temps.
En aquest moment va començar l'autèntica odissea de la nit, perquè necessitàvem gel per a la beguda, i encara volien trobar un edifici en obres on dormir, com l'any passat. El Marc estava especialment obsessionat amb aquest tema, i proposava qualsevol construcció, encara que estigués a la carretera principal. Amb la conya, vam anar sortint del poble i per equivocació vam entrar a l'autovia tot cercant una suquera i vam arribar fins la següent sortida, on el nostre copilot cridava enfervorit:
- He visto el símbolo internacional de la chofa!
L'Álvaro i jo, seguts darrere, no podíem parar de riure, perquè ens trobàvem camí de Mollerussa i no semblava haver-hi una benzinera en quilòmetres a la rodona. Tot va ser molt més divertit quan vam arribar a Tàrrega i l'Àlex, per algun motiu, va girar 180º i va tornar a entrar a l'autovia. Jo no em podia aguantar, i a sobre el Marc no parava de dir que estiguéssim atents a l'avistament de símbols internacionals. Per la seva part, el Titu estava completament desquiciat, i més si tenim en compte que vam acabar trobant una chofera al costat d'on havíem sopat, però en el sentit contrari.
Botellón, puros i tambors
Afortunadament, tot va ser començar a beure i tothom va recuperar els ànims. Vaig posar a prova els jocs que vaig aprendre a l'InterRail i van tenir una gran acollida, donant peu a situacions molt còmiques, com quan el Marc es va quedar atrapat en un bucle segons el qual li tocava beure cada ronda perquè era incapaç de recordar la paraula "Bávaro"; li vam haver de perdonar unes quantes copes. També va ser la crema quan li va tocar imitar el Zuran, i només se li va ocórrer dir:
- He, he, què passa nois?
No vam ser massa estrictes amb els càstigs, tampoc era qüestió d'enviar ningú a Cuenca, però vam sortir bastant contents del "botellón" i amb unes quantes diabòliques per recordar, eren les tres de la matinada passades.
Al poc d'aixecar-nos vam topar amb Charly Llenyataire i la Sandra, als quals sempre és un èxit saludar, i ens vam citar a l'esplanada del DJ per més endavant després de parlar una estona de xoriços. Mirant si encara quedava algun espectacle només vam trobar dos bascos alcoholitzats (res de l'altre món tenint en compte com són allà dalt) fent una demostració de txalaparta, un curiós instrument.
Txalaparta
Tots els altres van caure a la trampa dels shawarmes a 4 euros, però jo vaig saber aguantar la gana perquè tenia la intenció que aquest cap de setmana em sortís "barato, barato". Vist el panorama, vam dirigir-nos a la nostra cita amb el Charly mentre rebíem una trucada de Mallorca, on Javi, Chus, Jaume, Inés i Ale anaven fins les celles per escoltar Carl Cox i Dave Clarke
in session. A més, vam retrobar les nenes d'abans, però les vam deixar escapar novament per a disgust del Titu.
Quan finalment vam arribar a l'esplanada, jo no estava per gaire històries, perquè la idea d'haver de recollir la Carolina a les 11 a l'estació de tren certament em turmentava, i vaig ser el primer a retirar-me cap al cotxe, no sense abans saludar l'omnipresent Jordi Guarch; ja en podria aprendre una mica d'ell el seu germà gran.
Festival!
Així que estava jo dormint al cotxe de puta mare quan van aprèixer aquests amb Nacho de Greska, que també està a totes. I aquí va començar una nova odissea sobre quatre rodes, primer estudiant la tanca del càmping perquè el Nacho volia que ens coléssim i anéssim tots a dormir a la seva carpa festivalera. El cas és que la tanca estava rematada per una dosi triple de filferro espinós, i no s'ho creia ni ell que poguéssim saltar, encara que no parava de dir que:
- Sí, sí, yo salto primero y vosotros venís detrás.
Evidentment, es va cagar i va pirar no sense abans intentar pessigar-me els mogrons i tocar els meus genitals, cosa que fa habitualment. Tot i això, és un gran paio.
A Cuenca de Tàrrega
Nosaltres encara necessitávem trobar on dormir, i amb l'Àlex al volant i l'Álvaro menjant-li l'orella ens vam endinsar per camins de terra, cada cop més lluny de Tàrrega sense cap mena de criteri. Presumptament buscaven arbres que donessin ombra, però no n'hi havia enlloc, i molt menys es veien en la distància. Jo anava mormolant que aquí i allà ja estava bé, però l'Álvaro anava cridant "para allá, para allá!", i vinga, més quilòmetres. Vam acabar a Cuenca, i ells es van posar a dormir sota uns arbustos de mala mort mentre jo em quedava ben ample al cotxe.
Sobant-la
Vaig despertar unes tres hores després, mort de calor, amb el sol ja ben alt i a ple rendiment, i com encara podia dormir una mica més em vaig quedar en calçotets per no suar tant. A les 10.30 va sonar el mòbil, dins el cotxe era pràcticament impossible respirar, sort que havia portat pantalons llargs i curts. Vaig fer algunes fotos que reflectissin quant poc encertada va ser l'elecció del lloc i em vaig posar en marxa convençut que al cap d'algunes hores ens tornaríem a veure.
40 minuts. 40 minuts a bon ritme. 40 minuts per camins de terra. 40 minuts suant després d'haver dormit quatre horetes per segona nit consecutiva. 40 minuts buscant desesperadament un glop d'aigua amb la boca seca com una sola de sabata. Perquè després algú s'atreveixi a dir que els homes no ens ho currem. Finalment vaig arribar a l'estació de tren, on la Carolina i la Carla, una amiga seva, m'esperaven esmorzant; ràpidament em vaig agenciar una ampolla d'aigua, el
Sport i vaig anar a cagar, això sí és un bon despertar.
Sobre les dotze va trucar el Titu per dir que piraven, que ja no tenien ombra on dormir, i gairebé el convenço dient que hi havia una amiga italiana, però els altres van apretar per tornar a Barcelona. A dia d'avui encara té la meva motxilla al cotxe. Les noies i jo vam passar tot el dia amunt i avall veient espectacles. Tots cremosos. La veritat és que em va agradar molt poder gaudir de la vessant artísitca de la fira durant un dia sencer, cosa que no havia fet en els anys precedents.
La Carla i jo en remull
Els millors moments d'un dia molt calorós els vam passar veient
La caravana passa..., un espectacle còmic-acrobàtic que havia vist a mitges el dia anterior i que tenia una banda sonora sensacional, dirigida pel Mau, tremendíssim personatge que vaig conèixer a l'últim tren de l'InterRail, on ja havia comentat que treballava en un circ; també una dona sonada que ens va cridar des d'un balcó per donar-nos un dolç de figues després d'explicar-nos la seva vida i el procés de fabricació. No en tinc cap foto, però tenia tot l'aspecte d'un consolador, i la dona deia que estaven més bons quan es posaven durs!
Vam acabar el dia veient el número del còmic que tant m'havia fascinat el dia anterior, i un cop més em va encantar. Primer, dirigint el trànsit de la plaça amb el seu xiulet, després organitzant una cursa de cotxets entre dues mares que passaven per allí, més tard va prendre-li el mòbil a una noia que acabava de rebre la trucada:
- Sí?
- ...
- Elena? No, Elena no.
- ...
- Sí, está teniendo sexo en grupo.
I aquí va encarar el telèfon cap al públic perquè tots cridéssim. Quan la noia va recuperar el mòbil, a l'altra banda ja havien penjat. També es va posar a abraçar una parella de vells cridant "Mamá!" i "Papá!", i va confiscar unes quantes càmeres per fer-se fotos amb el personal, de la mateixa manera que es va posar a plorar després de fer-se una foto dins dels pantalons ... absolutament cremós. De fet, ens vam emportar un gran disgust quan vam haver d'abandonar la plaça perquè si no no arribàvem al tren, una plaça que el tio havia omplert en 20 minuts fent de les seves, tot completament diferent al que havia vist el dissabte. I tot això sense parlar, únicament deia wait, hey, foto i hop. El missatge era claríssim.
Gràcies per l'ajuda, guapo!
I vaig acabar les vacances com les havia començat, tancat en un tren. Bé, no exactament, perquè a mig trajecte ens van pujar en un autobús, com si fóssim a Grècia o Turquia, però igualment eren 3 hores de viatge. A l'últim tren vam seure davant d'uns negres que em mangaven el
Mundo Deportivo cada cop que tancava els ulls, i quan els obria em deien no sé què de l'Eto'o; bastant tremendos. A més, puc afirmar sense cap tipus de dubte que els rodalies de RENFE són els pitjors trens d'Europa en quant a comoditat, sempre que els agafo acabo els últims quinze minuts espitadíssim perquè no acabes d'arribar mai i costa molt dormir-hi. En qualsevol cas, això no va espatllar un sensacional cap de setmana en què vaig aconseguir combinar amics i xicota, tota una novetat.
Caro i Carla
Tinc claríssim que l'any que ve tornaré un cop més, i aquest cop també aprofitaré els espectacles, perquè el teatre a l'aire lliure és la crema. Creieu-me, ho passareu de puta mare.
