Altres límits

El títol que tenia previst per a aquest article era "L'altíssim preu per arribar al límit", però en vista que l'experiència no va ser ni molt menys tan dura com podia haver estat, me'l reservo per si algun dia em decideixo a escriure sobre el malson que sí va ser la Marató de Barcelona d'aquest any. Allò va ser un infern de dolor, això ho ha estat de resistència física i mental.

La millor preparació

Quan Mike Marine, amic de la uni, em va anunciar fa tres setmanes la seva intenció de participar-hi, a l'instant vaig decidir que l'acompanyaria, convençut també que el Carles, etern company d'aventures, no dubtaria un segon a sumar-se a l'expedició, com així va ser.

D'esquerra a dreta, jo, Mike i Carles

El tret de sortida el van donar a les 19:09 de la tarda al cim del Coll Fòrmic (1125 metres) enmig d'un molt bon ambient, bastant relaxat ja que la majoria dels participants que venien a fer un bon temps havien començat a sortir a les 17:30. Tant a l'autocar d'anada com en els instants de preparació o la mateixa travessa, resultava d'allò més fàcil conversar amb els companys d'esforç. Qualsevol excusa és bona per oblidar durant una estona tots els quilòmetres que queden per davant. Els que ja havien experimentat la caminada abans no dubtaven a compartir anècdotes, donar consells i comentar els punts de major duresa del recorregut. La resta, xerrant d'allò més amigablement i fent col·legues amb facilitat.

Jo, que no havia recorregut mai abans aquesta distància, i encara menys amb un desnivell acumulat de pràcticament 6000 metres, no feia gaire cas dels catastrofistes i mantenia la confiança en les meves cames d'acer i la meva resistència indestructible. El Mike, igualment despreocupat, procurava sempre marcar un fort ritme perquè no volia tornar a casa per descobrir que no ho havia donat tot, ja que aleshores seria un fill de puta, i no pensava afluixar fins que la sang comencés a córrer per la seva pell. Consti que tot això va sortir de la seva boca, res és inventat. El Carles, per la seva part, va prendre la sortida amb una lleugera febre (37.2º) que l'havia estat perseguint des del diumenge a causa del nostre entrenament de 40 km i 6 hores d'esforç. Per això, no les tenia totes i defensava que havíem d'anar a un ritme més moderat.

Això va fer que ens separéssim en el primer descens, ja que el meu instint suïcida va arrossegar el Mike, i el Carles es va quedar enrere sense cap mena d'interès a perdre els turmells a les primeres de canvi. Enmig de la fosca, mentre esquivava participants i saltava roques per pura intuïció, vaig començar a sentir una remor de veus. Un mormolava quelcom i els altres responien a l'uníson, tot cosa de quatre o cinc paraules, i tornar a començar. Quan els vaig tenir prou a prop com per sentir el diàleg, vaig al·lucinar.

- Maria puríssima.
- Reseu per nosaltres.
- Maria santíssima.
- Reseu per nosaltres.
- Mare del Crist.
- Reseu per nosaltres.
- Mare de mares.
- Reseu per nosaltres.

Sentint-me atrapat per una secta, em vaig emplear a fons per posar una bona distància entre ells i jo, i això que encara no m'havia donat la gana de posar-me el frontal i avançava gràcies a la llum dels que es creuaven en el meu camí, que eren molts, car aquest any la travessa ha assolit el seu record de participació.

Ja de nou amb el Mike, i recuperats de l'ensurt, vam establir coneixença amb un paio que es va declarar esquizofrènic (en conya) i alcohòlic anònim (de veres), havent superat la seva dependència diària de dues ampolles de Beefeater i "tres gintonics només llevar-me per veure el camí". Va explicar que l'havia estat seguint un vampir de llum, algú que s'havia apuntat sol i tenia els collons de fer el recorregut sense il·luminació a costa dels frontals de l'altra gent, però que ell no es va deixar aixecar la camisa i en un moment donat va enfocar cap a una altra banda de tal manera que el vampir va caure de morros a terra. Després de sentir això, vaig pensar que havia arribat el moment de posar-me el meu.

Al final del descens, a Aiguafreda, el Carles ens va donar caça, i pujant el següent port al ritme infernal del Mike vam arribar al primer avituallament (Can Janot), on ens vam atipar com porcs i encara vam tenir temps d'omplir un bidó de galetes. En reprendre la marxa, una nova dificultat muntanyosa ben difícil d'atacar per culpa de l'estómac ple, i un munt de cares conegudes que ja havíem avançat prèviament. Aquell seria el nostre fat durant tota la cursa, perdre en els avituallaments i les fonts d'aigua tot el que havíem guanyat des de l'anterior aturada.



Una de les imatges més belles de la nit (segurament la única, perquè no hi havia lluna i no es veia gran cosa) era la inacabable filera de llums dansant i avançant que es podia veure tot buscant l'horitzó, com si d'esperits mostrant el camí futur es tractés. Cap enrere, també els frontals dels participants imitaven una tribu de cuques de llum en marxa.

El Mike va ser convençut de la necessitat d'afluixar, encara que a mi m'atreia la idea de seguir-lo al límit i veure on acabàvem petant els dos. Així que ens vam posar a roda d'un parell de veterans de 50 anys, que caminaven a bon ritme i portaven material de molta qualitat, als quals vam batejar com "Els Experts". Enganxats al seu clatell, els vam desquiciar amb les nostres preguntes i les repetitives conyes sobre "croqueteros", de tal manera que en el proper avituallament es van aturar expressament per desfer-se de la nostra companyia. No els tornaríem a veure, i no cal descartar que caiguessin en alguna emboscada "croquetil" després d'haver ignorat les nostres advertències :-D

El següent tram, que anava del quilòmetre 31.5 al 45.2, va ser un dels més durs, i és que ja era nit tancada i el cansament acumulat es sumava a les ganes de dormir, les primeres butllofes, i unes increïbles aglomeracions en els descensos més tècnics i estrets que posaven tothom en fila d'un i caminant ben lents. Tot plegat convidava a engegar-ho tot a la merda i fotre una bona becaina en qualsevol cantonada. A més, la motxilla m'estava fent molt mal a l'esquena; i la combinació de l'esforç i tant menjar barres de cereals, gelatines i altres merdes havia portat el meu estómac al límit. Vaig estar hores caminant sense veure arribar l'instant de vomitar. Aquí vaig veure la força d'anar amb amics, perquè sempre hi havia algú capaç de tirar del carro.

Vam trigar 9 hores i 20 minuts en arribar a Sant Llorenç Savall, i només havíem recorregut 45 quilòmetres! El temps era pèssim, i a aquest ritme podíem anar-nos-en fàcilment a les 21 hores en total, molt més de les 15 o 16 que jo havia pensat. En aquest punt és on cada any es produeix un abandonament massiu de participants, i això va ajudar a netejar el camí de taps i embussos, i d'ineptes que pensen que portant dos pals arribaran lluny quan en realitat només semblen vells incapacitats; però també faltava gent a qui seguir sense haver-te de preocupar de buscar la senyalització del camí. Inevitablement, ens vam perdre a les primeres de canvi, però la penya amb la qual avançàvem ho va saber veure i vam girar cua quan encara no havíem perdut cinc minuts. Si en aquell punt haguéssim estat sols, potser ara encara caminaríem sense rumb.

El Miquel donava senyals de flaquesa per culpa de les ampolles que començaven a poblar els seus peus, així que em vaig posar al capdavant per marcar un excel·lent ritme, bastant recuperat de les meves dolències i amb un nou embenat als peus per prevenir maldecaps. Inexplicablement, el camí dels 45.2 als 58.6 quilòmetres va ser el més dur psicològicament, ho estàvem donant tot però no hi havia manera d'arribar a l'avituallament. Convençuts de recórrer molta més distància que els tretze quilòmetres indicats per l'organització, ens vam sumir en la desesperació, i si no vam abandonar és perquè ens trobàvem perduts enmig d'una majestuosa paret de roca des de la qual vam veure eixir el sol. Havíem estat tota la nit caminant sense descans, però encara quedava un món.

Al Camí Moliner es va produir una desfeta col·lectiva, doncs el Mike ens va dir que marxéssim sense ell, ja incapaç de caminar normalment degut a l'intens dolor que sentia als peus; a mi em va arribar el senyal que tant temps havia esperat de part del meu estómac, i finalment vaig poder anar de ventre després d'hores jugant al camió de les escombraries amb una fetidesa inusual; la meva primera cagada provocada per un fort exercici mai no és l'última, i les que la segueixen acostumen a ser molt traïdores. Els músculs del Carles, per la seva part, es van refredar més del compte mentre jo m'amagava entre els matolls.

El Carles i jo, un cop més "Els Dos", lluitant colze amb colze, vam reprendre la marxa a desgana i amb la sensació que trigaríem temps a veure el Miquel. Només mirar-lo feia mal a la vista, i amb aquell caminar d'ànec podia trigar ben bé vint-i-sis hores a coronar Montserrat, però va dir que acabaria pels seus collons i a la seva mirada, per sobre del dolor, s'hi podia llegir una forta determinació.

El sol ja il·luminava amb força i els camins eren buits, l'hora dels "croqueteros" havia passat. Ja només romaníem en cursa els rebentats. I el dolor acumulat no feia sinó accentuar-se amb el decurs de les hores, ja que la muntanya començava a ser terreny de ciclistes, homes muntats en perfectes màquines d'alumini que es cansen per tu. Puta enveja que teníem. Fins i tot vam arribar a considerar la possibilitat de fotre-li un "croquetazo" a algun d'aquests i robar-li la bici després de deixar-lo inconscient.

Un dels anuncis més funestos que havíem sentit d'ençà havíem abandonat Barcelona era la càrrega psicològica que suposava veure Montserrat ocupar l'horitzó, i el moment havia arribat. L'immens vaixell de roca es destacava netament sota un cel tan blau, però per a nosaltres no era dolor sinó joia, doncs ara sabíem que el destí final era abastable.

L'amenaça fantasma

Camí de Vacarisses, vaig aprofitar que el Carles estava despistat buscant droga a la motxilla per llençar un atac brutal. El meu objectiu no era desempallegar-me'n, sinó guanyar prou temps com per poder parar a cagar i no haver de passar massa temps en la seva persecució. Quan el vaig sentir passar preguntant pel seu amic de vermell estava massa ocupat decidint amb quines pedres i fulles em podia eixugar el cul, ja que cap dels últims vint corredors que havia avançat no tenia mocadors de paper. El vaig atrapar ben ràpid, però, després de descobrir que les meves cames guardaven molta més gasolina de l'esperada, cosa que em va permetre fer un veloç descens kamikaze.

Poc després vam topar amb l'últim avituallament, que va arribar molt abans de l'esperat, cosa que ens va insuflar grans ànims. Aquests, però, els vam perdre aviat amb l'aparició de "Les Nenes de Blau", dues xicotetes que no aparentaven més de 17 anys i a les quals havíem avançat no menys de sis cops per veure com seguien amb la seva velocitat de creuer, sense marques de suor, ben felices i amb la mirada absolutament impertorbable, cap mostra de feblesa, talment com si fossin màquines.

Incapaços d'entendre com havien arribat fins aquí, especialment després de la meva correguda en persecució del Carles, ens vam considerar vençuts i vam resoldre unir forces amb elles. Però vam fer tard, ja que la parella s'havia desfet i només vam poder contactar amb una d'elles; la guapa, això sí.

L'Anna, així es deia, va resultar ser una noia encantadora i absolutament única. Jugadora de Counter-Strike, enginyera, lectora, esportista i aventurera fins el punt d'haver-se inscrit sola a la travessa (a l'altra nena de blau l'havia coneguda a la sortida), estudiant Erasmus sense formar part del clàssic gueto hispanoitalià, no drogoaddicta, increïblement simpàtica... Una perla, vaja. Va haver-hi tant bon rotllo que va acceptar la nostra oferta per a convertir-se en la quarta integrant del nostre equip per a la Gimcana de la Mercè.

Lluitant contra l'última dificultat

Amb ella ens vam plantar a Monistrol, peu de Montserrat, el final del llarg camí. Havíem fet l'últim tros amb molta calma perquè el Carles i l'Anna anaven ben justos de forces i genolls, així que quan un paio es va llençar a córrer a l'inici de la pujada vaig decidir anar a per ell. Encara em quedava fuel per cremar a les cames, combustible suficient per sembrar la muntanya de cadàvers. No hi ha res que em motivi més que deixar la gent enrere quan d'una competició es tracta.

Vaig córrer fins que vaig trobar un tap, i vaig passar a caminar forçant la respiració al màxim. Els enemics van caure, un rere l'altre, i quan vaig haver sadollat el meu desig de victòria vaig deixar que una parella em conduís a la línia de meta.

18:19. La una i vint-i-vuit minuts de la tarda. Després de de divuit hores i dinou minuts ja no hi havia cap motiu pel qual avançar. Tot havia acabat. Però em faltaven els amics per celebrar-ho. Vaig trucar al Miquel, que era al desè control, i això volia dir que s'havia recuperat magníficament de les butllofes.

El Carles va arribar amb l'Anna uns tres quarts d'hora després, feliços però morts, i ella va marxar ràpidament ja que l'altra nena de blau (21 anyets) l'havia esperada amb els pares per portar-la a Barcelona. Això és una amiga, sí senyor.



Instal·lats en una cantonada de la plaça, dormíem plàcidament fins que un crit ens va despertar. Croqueteros assaltant-nos? No, el Mike contentíssim, amb el comptador aturat en dinou hores i quaranta minuts. Bravo, company!



Ara sí que havia acabat tot.