Tigres de Bengala

Avui m'han otorgat una plaça per anar a fer el Projecte Final de Carrera a l'estranger. Aquesta era la llista de ciutats candidates:

1. The University of Auckland (New Zealand)
2. Indian Institute of Technology Madras (Republic of India)
3. Indian Institute of Technology Kharagpur (Republic of India)
4. Instituto Tecnológico y de Estudios Superiores de Monterrey (México)
5. Instituto Nacional de Astrofísica, Óptica y Electrónica (México)
6. Pontificia Universidad Católica de Chile (Chile)
7. Universidade de Fortaleza (Brazil)
8. Tonji University of Shanghai (Zhōnghuá Rénmín Gònghéguó)

El somni impossible, Nova Zelanda, on la terra és verda i la mar transparent. L'error, les dues candidatures mexicanes, avorrides ciutats interiors. La gran aventura, l'Índia, envoltat de la cultura més jarta del planeta. L'amenaça fantasma, la corrupta ciutat de Shanghai. I a l'Amèrica del Sud, la relaxació de Brasil i l'occidentalització de Xile.

En tot moment vaig estar convençut que em donarien Santiago de Chile, doncs vaig ser l'únic aspirant, i la veritat és que ja m'havia fet a la idea d'una transició còmoda a un país de parla espanyola i saludable situació econòmica que em brindava l'oportunitat de repetir les fabuloses aventures del Jaume al Perú.

Quan he sabut que aniré a Kharagpur (si teniu les fonts necessàries instal·lades, খড়্গপুর és el seu nom en indi), per uns instants m'ha caigut el cel al damunt. Ja no hi comptava en absolut, portava dies pensant en xilè i la bufetada de l'impacte cultural (el sistema de castes, les vaques sagrades, l'extrema pobresa, l'hinduisme...) m'ha doblegat. Els meus amics, la meva xicota i els meus pares han anat rebent la notícia, i m'he crescut en el seu temor. Quan vaig fer l'elecció tenia la ment clara, així que tampoc ara em deixaré dominar per la por. Ja he acceptat la plaça i només em resta esperar la data de partida.


Les meves averiguacions fins el moment indiquen que es tracta d'una ciutat absurda construïda al voltant de la paltaforma ferroviària més llarga del món, de 1.072 km (?), i del propi Institut Tecnològic on jo aniré a petar. Fora d'això, només sé que té una agitada vida universitària en una ciutat de menys de 300 000 habitants. Per a qui no ho sàpiga, els indis tenen una ment privilegiada per a camps tècnics com la informàtica i l'electrònica, així que probablement les passaré putes per satisfer els seus requeriments.

Agraeixo qualsevol informació que em pogueu donar del país, la cultura i la llengua, i sobretot de l'experiència d'algú que ja hagi estat allí. No les tinc totes amb mi, però què collons, ja tinc ganes que arribi el moment de volar!

EXILIM Zoom EX-Z700

L'última nit del viatge a Delft vaig tornar sol des d'Amsterdam. A l'estació de tren, vaig intentar retratar l'immens aparcament de bicis que franquejava l'entrada. No me'n vaig sortit, el flash no era prou potent, una de les poques pegues de la càmera. Qui m'havia de dir que aquella seria la nostra última foto junts. En arribar a cal Zuran, va caure a terra des d'una alçada d'un metre. No era el primer cop, no hi vaig donar importància. El matí següent, la pantalla apareixia blanca, i es negava a fer fotos o senzillament mostrar-ne.

Adéu, amiga!

La Casio EXILIM Zoom EX-S100 em va servir excel·lentment durant més de dos anys. En el seu moment era la càmera més ultra compacta i tenia la pantalla més gran del mercat; em va costar 300 euros, que considero excel·lentment invertits, no en va ens uneixen 6000 fotos i escaig.

Una fidel aliada

Afectat per la pèrdua, i convençut que no necessitava gaire tecnologia més per seguir endavant, em vaig llençar a la recerca d'un producte competitiu. No tenia altra alternativa, en la nostra societat de consum ja no es contempla la possibilitat de reparació; la industria viu immersa en una espiral de producció compulsiva intentant sobrepassar tecnològicament la competència. En el món de la fotografia digital, això es tradueix en una cursa de megapíxels, ja que el tamany límit s'ha assolit i l'òptica fa anys que està inventada.

Així, una càmera d'últim model segueix costant 300 euros pel mateix tamany però amb 12 megapíxels contra els 3.3 de finals de 2004. Per a mi, fotògraf aficionat i més aviat encaminat a col·leccionar records que no pas a l'art, tanta resolució resulta absurda. La possibilitat d'utilitzar provisionalment la de mon pare (encara més antiga, EX-Z4!) em va permetre oblidar el tema fins que vaig descobrir que durant el meu viatge a Lisboa amb la Caro ell portaria la càmera a una boda.

Novetat!

Cansat de veure com els millors venedors d'eBay només enviaven als Estats Units, em vaig dirigir als basars del Port, l'etern recurs. Havent entrat a tots i cadascun d'ells, vaig trobar tres finalistes (Pentax Optio M30, Sony Cybershot W50 i Casio Exilim EX-Z700), i vaig acabar decantant-me per la meva marca fetitxe.

La meva nova joguina té 7.2 megapíxels, és una mica més robusta que l'anterior i té una major potència de flash, encara que perd la fantàstica opció del coupling shot. El preu, però, collonut; només 215 euros, i per 40 més una funda, una targeta d'1GB i una bateria addicional. A més, aquestes duren molt més, ja que en tot el cap de setmana no vaig perdre ni un punt d'energia. Un altre inconvenient és la pèrdua de capacitat, ja que on abans podia fer 580 fotos (1.6MB/foto) ara només en caben 220 (3.7-4.3MB/foto). En qualsevol cas, no puc negar que la qualitat d'imatge és molt superior. Com a mostra, una foto de Sintra de la qual estic especialment orgullós.

Molt Disney, no?

No al préstec de pagament a les biblioteques

En una nova mostra del poc interès que té el Govern espanyol per la cultura, s'han sotmès a les directives europees i han iniciat els tràmits per imposar un pagament a les biblioteques cada cop que presten un llibre. L'excusa, els drets d'autor. La conseqüència, la retallada de material bibliotecari.

Si us voleu adherir a la campanya contra aquesta llei, dirigiu-vos a la vostra biblioteca de barri, jo ja ho he fet.

Per a una comprensió més detallada de l'assumpte, us adjunto un article de noalprestamodepago.org:

Recientemente, el Tribunal de Justicia Europeo ha condenado al Estado español a transponer la directiva 92/100, controvertida en prácticamente todos los países europeos. Esta directiva obliga a las bibliotecas a hacer algo contrario a su filosofía: pagar por prestar los libros a los lectores. El Ministerio de Cultura, en vez de unirse con otros países para tratar de anular esa disposición, a todas luces perniciosa para la cultura, tiene la intención de incorporarla en la futura Ley del Libro, la Lectura y las Bibliotecas, imponiendo un canon a las bibliotecas por su actividad principal: el préstamo de libros y otros materiales.

Este canon se liga al concepto de derechos de autor, pero esto no es más que una coartada. La inmensa mayoría de los autores no van a percibir prácticamente nada a cambio de que las bibliotecas presten sus libros, como se ha comprobado en los países en los que ya se aplica la directiva. Además, cientos de autores se han opuesto a este canon: Andrés Aberasturi, Belén Gopegui, Carlo Frabetti, Darío Fo, Emilio Lledó, Enrique Miret Magdalena, Gustavo Martín Garzo, José Luis Sampedro, Maruja Torres, Miguel Delibes, Rosa Regás… y un largo etcétera, además de cientos de profesores universitarios. La biblioteca es, indudablemente, una aliada de los autores, a los que promociona en mucha mayor medida que cualquier otra institución.

Si se llega a aplicar este canon, los presupuestos dedicados a bibliotecas sufrirán un recorte inevitablemente, y debe tenerse en cuenta que España es uno de los países europeos con menor gasto social en bibliotecas, y también uno de los países más atrasados en cuanto a indicadores de lectura. Difícilmente puede esta medida impulsar la lectura, como se dice en la exposición de motivos de la futura ley del Libro, la Lectura y las Bibliotecas. Por otro lado, este canon supone un paso adelante en la ofensiva neoliberal contra los servicios públicos, ya que los derechos de autor están ya recogidos en el precio de venta de libros y otros materiales. Es una agresión a la biblioteca imponerle una carga impositiva por ejercer su misión principal: el préstamo. Este nuevo impuesto introduce una lógica mercantilista en la biblioteca, absolutamente rechazable, y, además, será recaudado no por la administración, sino por las entidades de gestión de los derechos de autor, correas de transmisión de los intereses de los grandes grupos editoriales.

La directiva 92/100, como cualquier otra, es cuestionable. La Plataforma contra el Préstamo de Pago impugna su filosofía y está llevando a cabo una campaña informativa entre la opinión pública y las organizaciones. El objetivo final de la Plataforma es generar el debate social que se ha esquivado y, eventualmente, conseguir la retirada de la directiva. No es aceptable que los gobiernos vayan a Europa con una postura débil en la defensa de sus servicios públicos y vuelvan a su país con el mensaje resignado de que “Europa nos obliga a cumplir la directiva”.

Las organizaciones que quieran adherirse a este comunicado, pueden hacerlo a través del siguiente correo electrónico:

adhesiones@noalprestamodepago.org.

Los ciudadanos que deseen apoyar la campaña NO AL PRÉSTAMO DE PAGO EN BIBLIOTECAS, pueden hacerlo a través de la biblioteca más próxima.

Para más información http://www.noalprestamodepago.org

Plataforma contra el préstamo de pago

Què passa? Què passa? Que no tenim casa!

Demà dissabte tornem a sortir al carrer de la mà de V de Vivienda. I jo em pregunto, aquests partits polítics que tanta afició tenen a muntar i secundar manifestacions cap de setmana sí i cap de setmana també, per què no es pronuncien al respecte sobre el tema de l'habitatge? Això sí és una preocupació cabdal de la societat, però clar, els faria perdre diners. Quina llàstima, potser algun dia entendran que els vots també es poden guanyar escoltant la gent, en lloc d'esvalotant-la.

El desquici màxim

També provinent de la factoria APM, us recomano aquest fantàstic vídeo on Giovanni Trapattoni, entrenador del Bayern München en aquells temps, dóna una conferència de premsa carregant contra tot i tothom, fotent crits i donant cops a la taula. És tan bo que a YouTube està titulat com "Trappatoni Legendäre Pressekonferenz" (La llegendària conferència de premsa d'en Trappatoni). Fins on puc entendre, es caga en la puta que l'acusin de ser un entrenador defensiu, ja que ell juga amb tres davanters; el cas és que està molt enrabiat.

Ho haveu vist!?

Des d'aquí proclamo la meva incondicional addicció al programa APM? (Alguna Pregunta més?) de TV3. Per als qui no sapigueu de què parlo, és un programa de zapping, de fet el millor que mai he vist, i tenen algunes seccions genials com són Bigoti TV (bromes amb càmera oculta) i el Defensor de l'Espectador, alimentat amb les protestes d'espectadors del Camp Nou. El vídeo que us ofereixo recull un d'aquests moments, amb un home absolutament exaltat que comparteix amb els reporters de TV3 la seva ira. Cada cop que el veig em moro de riure :-D

Una altra gran cosa d'aquest programa és la gran quantitat de talls de "Saber Vivir", el programa per vells que fan a TVE els matins; el presentador és un sobrat de l'óstia, i aquí el retraten.

No us ho perdeu, el fan els dijous a les 22:55, i juraria que el repeteixen els diumenges. A part, els dimarts a les 23:15 hi ha l'AIM (Algunes Imatges Més), que ve a ser exactament el mateix.

Actualització 21/12/08

Tremenda la versió femenina del Ho Haveu Vist :D

Els misteris de la informàtica

Aquesta simpàtica pàgina ens ajuda a entendre, mitjançant una lupa, el mecanisme que fa possible que el punter es mogui per la pantalla quan nosaltres movem el ratolí.

Està molt treballat, i val la pena anar provant coses, com moure el mouse més ràpid, fer clic o deixar-lo immòbil.

Lògicament, sóc incapaç de desxifrar el text en japonès, però aparentment aquesta animació va resultar guanyadora d'algun guardó de disseny gràfic, i no m'estranya.

A tope 5.0!

Una nit més, una col·lecció de fills de puta es reuneix a Space (davant de casa meva) per fotre's de merda fins el cul, com fan tots els altres desgraciats del planeta que tenen el costum de sortir els diumenges de festa. Doncs bé, jo els odio a tots, i espero que aquesta nit tots ells tinguin un mal viatge i acabin a l'hospital o en una caixa de fusta. Si no pot ser així, m'agradaria que acabessin triturats per les poderoses mandíbules d'aquests cans que, com ells, viuen sota l'efecte de substàncis al·lucinògenes.

Quina necessitat tenen alguns de recórrer a productes de dubtós origen per expandir la seva ment o els seus límits físics quan és tan fàcil deixar que se't vagi l'olla? No us deixeu enganyar amics, el vostre cervell us donarà tot allò que necessiteu sempre que tingueu la suficient determinació.

From the fucking Holland

Dormir en matalassos de platja no és gens còmode, està demostrat, i l'Edgar, el Guifré i jo en som testimonis totalment vàlids i acreditats. Malgrat la manca de descans, ens vam haver de llevar i preparar per anar a recollir bicis, cosa que no vam poder fer fins que cadascú no va acabar les lectures esportives de rigor (Ciclismo 2005, as.com, blog de Concha España, NBA.com) per a suprema molestia del Zuran.

Zuran fent amics

Follow the leader!

En l'apartat motriu, l'Albert sí va fer una bona feina i aviat vam tenir tots bicis en un estat prou acceptable, encara que la del Guifré era de les que frenen pedalant cap enrere i això li va suposar més d'un problema, afegit al fet que feia segles que no tocava una bicicleta i tenia el concepte una mica rovellat. Tot plegat, va donar per a unes quantes situacions cremoses ja que, inevitablement, cada cop que travessàvem una cruïlla o ens enfrontàvem a un grup de vianants, el Guifré havia de posar peu a terra :-D

Cara de velocitat

Això s'ha de tractar amb respecte

Un cop tots equipats, i després d'una petita ruta sobre dues rodes per la ciutat, vam abandonar els nostres vehicles en favor del tren per dirigir-nos a Den Haag (famosa per ser la ciutat on resideix el Tribunal Penal Internacional), ja que al Zuran li feia por recórrer els 7 quilòmetres que separen les dues ciutats. Un punt negatiu per a ell i un positiu per a Edgar, que és un t'ho curres i un motivat, i s'apunta a qualsevol curtida en bici.

Foto feta pel típic random que no sap que també ha de sortir el monument del darrere

De fet, encara més cremoses que les incidències del Guifré eren les sobtades aparicions de l'Edgar, cavalcant frenèticament inclinat sobre la seva bici, i amb la melena al vent i uns ulls fora d'òrbites que ajudaven a donar-li un aire de posseït. Els seus esclats d'energia eren profusament celebrats pel Zuran i jo mateix (el Guifré estava enrere o tenint un problema mecànic), que aviat el vam rebatejar com "Alemán Loco", nom que ja s'havia guanyat fa anys durant una visita a Port Aventura per passejar-se alegrement pel seu poble amb un ganivet del tamany d'un braç (o això diu la llegenda).

El més jarto de Den Haag

El cas és que Den Haag estava bé però tampoc tenia res destacable, excepte un museu de no sé què que l'Edgar va visitar a soles. Els altres vam donar algunes voltes intentant trobar algun lloc on fer la migdiada, sense massa èxit.

Sense sostre

Per la tarda va arribar el Rojo, tan lleuger d'equipatge com sempre, i motivadíssim per a la festa d'aquella mateixa nit, durant la qual s'havia de dur a terme un pla magistral que l'havia de portar al llit de la mítica Guadalupe, altrament coneguda com Guarralupe per la seva fogositat. Aquesta incorporació va permetre al Guifré encolomar-li al Jordi la pitjor bici mentre ell s'encarregava de l'última que ens havien pulit, i a l'Edgar passar-li el matalàs desinflable.



El Jordi arribava precedit d'una considerable quantitat de conyes a costa seva motivades pel recent descobriment d'una llibreta plena d'anotacions teòriques del més alt nivell a la qual Edgar va poder donar un cop d'ull i en va treure bon suc. En qualsevol cas, tots estàvem a disposició del Jordi per a fer-li de wings en el seu procés de seducció de Guadalupe, ja que cap dels altres tenia plans femenins en ment després de la sonada absència de Valerie, una taiwanesa companya de pis de Lupe famosa (i de veritat) per les seves múltiples conquestes, trios, aventures sexuals i, com no, la seva extensa col·lecció de consoladors. Una autèntica llàstima no haver pogut conèixer aquesta fera, ja que bona part dels més de cent correus que ens vam enviar en els dies previs al viatge van versar sobre el que li faríem i el que ens faria (bastant més interessant), i d'aquí va sortir el concepte "te la buida". Estem convençuts que aquesta súperdona és capaç de fer-te una fel·lació tan brutal que et succiona tal quantitat d'esperma que t'impossibilita tornar a ejacular en un període de 24 hores. No cal dir que s'ho empassa tot perquè allí on ella va néixer creuen que així allargues la vida, pirats com estan.

Ahí sa quedao

Sopats i engalanats ens vam presentar a casa de l'Alberto, mà esquerra del Zuran i ja famós entre nosaltres per la seva afició a sortir exultant i amb el braç esquerre invariablement extès en totes les fotos en què l'havíem vist. El paio va resultar ser un gran amfitrió, ja que s'havia currat (o potser les va fer el seu company de pis francès?) unes crêpes i un pot de Nutella que, personalment, vaig agrair bastant. A part de nosaltres i ells dos, hi havia una mossa raonablement atractiva anomenada Begoña i un quillaco de l'Hospi (David?) i la seva xicota colombiana, una parella excel·lent per dedicar-se al crim organitzat en els suburbis de qualsevol ciutat. La conversa no va ser molt fluida perquè la presència del noi francès deixava l'anglès com a mínim comú múltiple i clar, cap de nosaltres anava sobrat del tema.

Jo pensava que seríem allí mil hores fent "botellón", jocs i tal, però va arribar una munió de gent, van muntar una partida de "Número d'iteracions-Animal-Onomatopeia" de la qual vam quedar exclosos, i ràpidament es van aixecar i van dir que ja havíem d'anar tots cap a la festa. Pel camí vam conèixer l'Álvaro, mà dreta del Zuran i única persona que coneix l'existència del seu ja difunt blog; el clan dels bascos; la Rosa, xicota del Zuran; i també l'esperada Guadalupe.



Amb quatre cops de pedal ens vam plantar a Jacoba, una residència universitària on havien habilitat un parell de pisos per a la festa, i també els havien decorat i equipat de puta mare. Hi havia molta gent i un bon ambient, encara que potser no massa dones, però en general estava molt bé la cosa. Allí sí que vam començar a interaccionar més amb la gent del Zuran, després d'abandonar les nostres jaquetes a qualsevol lloc perquè ens havien assegurat que en aquest país la gent no roba, cosa que em sembla inconcebible però que ja he vist abans a països com Alemanya i Dinamarca. No sé, a mi se m'estila mangar, però imagino que és millor viure entre gent honrada.

2 pisos del de mekis

Les ulleres més fashion

Tant la Guadalupe com l'Álvaro van resultar ser bastant enrotllats, i l'Edgar i el Guifré van tenir la fortuna de fer-se una foto amb aquest últim en la seva postura característica. El Rojo, per la seva banda, va demostrar un cop més que la nostra presència el cohibeix sobremanera a l'hora de lligar, i no va fer res en tota la nit. De fet, el que és més significatiu és la seva incapacitat per moure's amb desinvoltura dins d'una discoteca, ja que es veu totalment anulat per la música. Que li vagi bé! L'Edgar i jo vam donar-li bastanta crema a Guadalupe demostrant el nostre potencial com a wings, encara que "Alemán Loco" tampoc tenia cap intenció de pillar-se-la.

Born to be wing

Fent col·legues

I entre que coneixíem algun jarto i feíem col·legues, anava catant com el Zuran no perdia detall dels moviments de Rosa, no fos cas que parlés massa amb algun paio :-D Ja sé de què va això, quin gran problema és ser gelós!

Alberto Power

Una dona fàcil d'impressionar

Malgrat la baixa presència de fèmines, a altes hores de la matinada es va fer la llum i va aparèixer una xinesa espectacularment puta i fresca que fàcilment va guanyar els nostres cors. Lamentablement, estava acompanyada pel tio més guai de la festa, però va donar prou joc com per endur-nos la clàssica foto-medalla. I amb això ja ens vam donar per satisfets, perquè el Rojo estava dormint en un sofà i el Zuran no parava de dir que anèssim a fer culleres a ca la Guadalupe (Guarralupe pels amics quan va calenta).

Chinaiser

La més desitjada

Això de les culleres és un joc de cartes que, a l'estil del burro, consisteix a anar passant cartes fins que en tens quatre iguals. En aquest moment, has d'intentar agafar una de les culleres que hi ha sobre la taula (una menys que jugadors), el que es queda sense queda eliminat i així fins que hi hagi un guanyador. Personalment, em va semblar una porqueria, però no en recordo el motiu. A la fi, l'Edgar es va acabar imposant a l'amfitriona mentre Rosa i Alberto sobaven descaradament.

El Diccionari de la Patilla: Feixista

Recupero el llarg temps abandonat diccionari a costa d'un article d'El País sobre un indesitjable i molt espanyol personatge:

El Comité de Competición decidió ayer archivar las diligencias contra Salva Ballesta, delantero del Levante, abiertas a petición del Barcelona por las críticas al defensa Oleguer. "Me merece más respeto una caca de perro", afirmó Salva en contra del barcelonista, en referencia a sus opiniones en un artículo sobre el etarra Iñaki de Juana. Competición considera que las palabras del delantero son ajenas "a cualquier competición deportiva". Personaje singular, hijo de militar y "patriótico", Salva, de 31 años, nunca ha ocultado sus inclinaciones políticas.

- Nacionalismo. Salva celebra los goles con el saludo militar. En sus botas luce la bandera española y en las suelas la inscripción Arriba España. "Lo tengo como los caballos, con hierro incandescente. Tenemos que ser todos españoles, porque vas a cualquier país y lo defienden a muerte. Aquí parecemos todos gilipollas". Salva afirmó que "la patria" es tan importante como su familia. "A los cinco minutos me llamó mi padre y me dijo: 'eres el que más cojones tiene de toda España, y así tiene que ser. Como no digas eso, te desheredo'. Es bueno que la gente patriótica no se deje vencer. Hoy en día está mal visto sentirse español y defender a tu país. ¡Servir a España hasta morir!", exclama Salva, contrario a las negociaciones del Gobierno con grupos terroristas.

- Política. "Cada uno puede pensar lo que quiera, pero siempre me he mostrado de mi padre y español, y eso no tiene nada que ver con la política. De hecho, no me gusta y me considero apolítico. Por llevar la bandera de España parece que uno es ultra... Y no. ¡Que la bandera de España es la bandera de tu país! Yo la llevo donde hay que llevarla. ¡Con dos cojones!". El delantero se ha manifestado sobre el Estatut de Catalunya: "¡Me parece una vergüenza! Una pasada". Sobre la guerra de Irak: "Si [Aznar] me hace ir, voy el primero. Todos los militares que van allí, si son militares de verdad, van encantadísimos". Y sobre el 11-M: "Dadles 72 horas a los que hay que dárselas y verás cómo con esto acaban rápido. La sociedad española quiere agarrarse a las leyes, porque si actúas de la manera en que hay que actuar, dicen que atentas contra la humanidad, pero yo lo tengo claro y tengo dos cojones para decirlo. Hay que dejarse de pancartitas y hostias".

Dedicatoria de Salva Ballesta al portal d'ultradreta infonacional.com

- Personalidad. "Estoy súper identificado con mi vida, porque mi vida está ahí metida y con eso moriré", afirma. Se considera "religioso y cristiano".

- Selección. "No hay nada que cambie por defender a mi país, por la bandera nacional, es lo máximo, el mayor orgullo. A la selección voy nadando", afirma Salva, que ha asegurado que no jugaría nunca con una selección autonómica.

- Hinchas. Como jugador del Málaga fue increpado por algunos aficionados de Osasuna en El Sadar mientras calentaba y tras ser expulsado. "¡Que viva España, hijos de puta!", le gritó a los seguidores. En Anoeta jugó bajo la pancarta "Salva, muérete".

- Ídolos. Su ídolo futbolístico fue Hugo Sánchez. Lejos del balón, admiraba a García Morato, aviador del bando nacional en la Guerra Civil Española, y a Hans Rudel, piloto alemán de la Segunda Guerra Mundial. "Me gustaría conocer a Tejero [teniente coronel que lideró el golpe de estado de 1981]", afirmó en 2006.

- Aficiones. Salva ha sido entrevistado por un portal web que reúne a grupos políticos de extrema derecha y ha apadrinado una escuela de helicópteros del Ejército del Aire en Zaragoza.

What's up, brotha?

Avui he tornat de Bristol, on el Marc està fent el seu Erasmus envoltat de negrates. A tots ells, un petit homenatge per ser tan mítics i tan com en els vídeoclips de rap.

Sagrada hipocresia

L'Esglèsia espanyola, que simpatitza i fa front comú amb grups de dubtosa moralitat i ètica com són el PP i l'AVT, s'enfronta directament al govern per la nova llei d'educació, que preveu substituir la matèria de Religió per una d'Educació per a la Ciutadania. L'organ eclesiàstic defensa el seu monopoli, una assignatura amb un nom equivocat, ja que generalment la seva temàtica es circumscriu al catolicisme, obviant creences com el budisme, l'islamisme o l'hinduisme, que també són "religió".

En un estat aconfessional, com és Espanya des de la Constitutció de 1978, no hi ha cap excusa per a una inducció tan clara cap a un determinat credo. És important tenir uns certs coneixements sobre les diferents religions, que segueixen comptant amb milions d'adeptes, encara més diners i tenen un important paper en esdeveniments de política internacional; però hi ha coses, com el respecte i l'educació, que ho són més, especialment en aquest país de goril·les, bàrbars i capsigranys.

En roda de premsa, el portaveu de la conferència episcopal assegura que:

Los padres harán muy bien en defender con todos los medios legítimos a su alcance el derecho que les asiste de ser ellos quienes determinen la educación moral que desean para sus hijos

Després, amb els seus fills passen coses com aquesta i no hi ha cap declaració oficial al respecte.

Vull sacrificis!

Una de les joies del sempre prolífic i freqüentment renovat Passatge del Carrer Nou de la Rambla.