Un testimoni musical

El concepte meme, enunciat per Richard Dawkins en el seu llibre The Selfish Gene (El Gen Egoista), és el següent:

Un replicador que no és un ésser viu, sinó una informació cultural que es replica i transmet.

Un exemple de meme serien els mots enunciats en el Diccionari de la Patilla, doncs les persones els van adoptant com a part del seu vocabulari perquè els resulten divertits o interessants, i així els van propagant.

En el món dels blogs, els memes consisteixen en articles en què l'autor cita una sèrie de característiques personals d'un determinat àmbit i incita una sèrie de bloggers a fer el mateix, de manera que la informació es vagi propagant.

En aquest cas, l'Adri de Buscant a Wally, me n'ha passat un de musical.

Quanta música tinc al meu ordinador:

Segons iTunes, 1669 cançons amb una durada total de 4.8 dies i un espai en memòria de 8.09GB.


Últim disc que he comprat:

The Loft Vol.4, però va ser per a regal. Per a mi fa mil que no en compro cap, crec que l'últim va ser Gladiators live at Pont Aeri.


Cinc cançons que escolto molt o que tenen molt significat per a mi:

- Billy Joe, d'Agua Bendita. Definida pel meu germà petit Albert com "la millor cançó de la història, mai te'n pots cansar", només escoltar-la sento ganes de saltar, ballar i cridar. A més, m'evoca un gran sentiment de festa tot recordant com la cantava amb l'Ale i el Marc pels carrers d'Alemanya mentre el Zuran rabiava.

- Carolina, de M-Clan. El títol de la cançó correspon al nom de la meva xicota (i també a l'anterior :-D), sens dubte la persona més important de la meva vida, la que més he estimat, la que més m'ha canviat i amb qui més he compartit. Carolina, trátame bien!

- Kualkier día, de Boikot. La cançó que més he escoltat aquest any. La lletra (original de Piperrak) és absolutament sensacional, m'encanta cantar-la pel carrer i cridar ben fort "Me cago en Dios!" passant a prop d'alguna vella.

- The Battle of Stirling, de la Banda Sonora Original de Braveheart. Qualsevol cançó d'aquesta pel·lícula em posa la pell de gallina, però aquesta en concret em transporta directament al camp de batalla, quin tema!

- Fantasy. El millor exponent que he pogut trobar de la maquineta dels anys 90. Amb temes com aquest és impossible no deixar-se prendre per un bon rotllo sense límit i moure's fins quedar-se sense forces.


Cançó que estic escoltant ara mateix:

Thrillseeka, de The Stunned Guys & Dj Paul. Quins festivals a Eivissa i al Makina a Sako (el meu primer programa a Ràdio ART)!


5 bloggers a qui passo el meme:

- El Jaume, de Limeny Blanc S.L.

- L'Alberto, de Ande cojones me he metido !!!

- En Banalista, de Dietari Banal

- L'Ale, de Pepino Game Boy Rock Band

- La Betty, de Calaix de Sastre

Lloat sia el Senyor

Qui més qui menys, tothom haurà vist les imatges del formidable pinyo que es va fotre el polonès (detall important) Robert Kubica al GP de Canada de Fórmula 1, però no està de més recordar-les.

Doncs bé, resulta que el paio assegura que si no es va fer res greu és perquè portava el nom del seu difunt compatriota Joan Pau II imprès al casc, i l'esglèsia catòlica l'ha cridat a declarar perquè si aquesta "protecció" cola com a miracle ja el podran fer sant (a Karol Józef Wojtyła, no al pilot, s'entén).

S'han de tenir collons. Donat que Intel Corporation és un dels seus patrocinadors, proposo que es considerin els seus microxips com una obra de Déu. De fet, la companyia californiana ja ha vist les immenses possibilitats que li oferiria la protecció de l'esglèsia i ha abandonat el seu antic logo degut a les freqüents manipulacions que aquest havia sofert.

Logo utilitzat en el període 1990-2005

Satànica mostra de creativitat

Malvada mostra de creativitat

Logo utilitzat des de 2006

Notícia original vista a laMalla.net.

Agraïments a en Josep Maria Balasch per haver-me fet arribar aquesta notícia.

Torna la Pesta Borbònica

Avui a Olot, cercavila contra el príncep Felipe, simpàtic vividor que s'omple les butxaques a costa dels impostos de tots els pallussos que poblen España, i descendent de Felipe V, que va envair el nostre país fa tres-cents anys. Si ho hagués sabut abans, m'hi apuntava.

Sota un cel tan blau

Recentment, vaig tenir ocasió de veure un altre cop l'últim capítol d'una de les sèries d'anime que més m'han agradat. Es tracta de Sota un cel tan blau, conclusió de Trigun. En efecte, el nom del meu blog és un homenatge al desenllaç final d'aquesta magnífica història.

L'home dels 60.000.000.000$$

La sèrie es desenvolupa en el desèrtic planeta Gunsmoke (de l'anglès, Fum d'arma), sota unes condicions de vida extremes i la dependència d'uns artefactes anomenats "plantes". Aquestes són un dels elements claus de la història i, malgrat no s'explica detalladament què són, se sap que es tracta d'unes fonts d'energia amb vida pròpia, vitals per a la supervivència en un planeta sense pràcticament recursos naturals. Tot plegat té una atmosfera molt pròpia del gènere steampunk.

El protagonista de la sèrie és en Vash l'Estampida, altrament conegut com el Tifó Humanoide, i sobre el qual pesa una recompensa de seixanta mil milions de doble dòlars (60.000.000.000$$) doncs se'l considera el causant de la destrucció de July, ja que va ser l'únic supervivent de la misteriosa aniquilació de la ciutat en un tres i no res. En Vash no recorda res de l'incident, i en realitat és molt bona gent i constantment es dedica a ajudar tot aquell qui ho necessiti. Però certament les catàstrofes es succeeixen al seu voltant, ja que en un lloc tan miserable el premi que representa la seva captura és massa llaminer, i quan no és víctima d'una persecució s'està fotent en problemes per culpa d'algun necessitat, encara que sempre se'n surt gràcies a la seva inigualable habilitat com a pistoler.

L'allargada hombre d'en Knives

Per intentar reduir els nombrosos desperfectes que genera en Vash, la Companyia Asseguradora Bernadelli envia dues agents, Meryl i Milly, a controlar els seus actes. Inevitablement, amb aquestes dues acabarà havent-hi marro. El govern acabarà per declarar el pistoler un Acte de Déu i revocar la recompensa, doncs limitar els danys resulta impossible.

Així es desenvolupa la primera part de la història, en un estil més còmic i infantil, fins l'aparició del sacerdot renegat Nicholas D. Wolfwood, que es convertirà en amic i aliat d'en Vash un cop comença la violència de veritat amb el seu enfrontament contra la banda dels Gung-Ho Guns. Aquest és un grup d'assassins que volen acabar amb en Vash a qualsevol preu, tot seguint ordres del seu psicòtic germà Knives.

Nicholas D. Wolfwood i la seva Cross Punisher (Creu Castigadora)

En aquesta segona part de la sèrie, en Vash es veu forçat a plantejar-se i fins i tot renunciar al seu principi de no-violència, i un debat moral al respecte l'enfronta constantment amb en Wolfwood, criat de ben petit entre pistoles i per al qual matar és una cosa necessària. Els punts culminants d'aquest dilema són al final de la sèrie, especialment als capítols Paradís (sens dubte el millor de tots i el més emotiu) i Crim, en els quals en Wolfwood abraça els ideals d'en Vash alhora que aquest es veu forçat a matar per protegir els seus.

Durant la sèrie es reparteix informació a comptagotes sobre el passat del Tifó Humanoide: la seva arribada al planeta amb naus colonials humanes que en Knives va fer estavellar, com els dos germans no són humans sinó "plantes", l'explosió de còlera que va provocar la destrucció de July, el perquè de la filosofia d'en Vash... però no és fins l'últim enfrontament amb en Knives que tota la història encaixa.

En Knives abans del combat final

En resum, es tracta d'una sèrie que enganxa, millor que la seva versió original en manga, amb uns personatges molt ben treballats, un dibuix molt bo, molta acció, tensió i humor, i una història realment ben construïda.

Si el meu resum ha despertat el vostre interès, o bé voleu tornar a veure algun moment determinat, al portal Animelliure trobareu tots els capítols disponibles a través d'eMule.

Els Acudits de Mister Telecos: No sabía nadar

Paco entra en el bar y ve a Juan al final de la barra con una sonrisa de oreja a oreja. Se acerca y le pregunta:

- ¿De qué estás tan contento, Juan?

- Ya verás, Paco, necesito contarlo... estaba calafateando mi barca, sólo calafateaba mi barca y se acerca una rubia, ¡qué rubia!, ¡tetas hasta aquí!, Paco, ¡tetas hasta aquí! y me pregunta: "¿Me das un paseo en tu barca, guapo?". "Claro que sí, hermosa", respondí y zarpamos. Bastante lejos, paré el motor y dije: "Nena, elige: follar o nadar". Y no sabía nadar, Paco. ¡No sabía nadar!

Unos días más tarde, Paco vuelve al bar y allí está Juan, aún más contento que la vez anterior, riendo y cantando. Se acerca a preguntarle el porqué de tanta alegría.

- Ya verás, Paco, necesito contarlo... estaba calafateando mi barca, sólo calafateaba mi barca y se acerca una pelirroja DE MIEDO, ¡qué pelirroja, Dios Bendito!, ¡tetas hasta aquí!, Paco, ¡tetas hasta aquí! y me pregunta: "¿Me das un paseo en tu barca, guapo?". "Claro que sí, hermosa", respondí y zarpamos. Bastante más lejos esta vez,
paré el motor y dije: "Nena, elige: follar o nadar". Y no sabía nadar, Paco. ¡No sabía nadar!

El día siguiente, Paco vuelve al bar y allí está Juan llorando como una magdalena sobre un generoso cubata y síntomas de no ser el primero.

- ¿Qué ha sucedido, Juan? ¡Cuenta!

- Ya verás, Paco, necesito contarlo... estaba calafateando mi barca, sólo calafateaba mi barca y se acerca una morenaza DE AQUÍ TE ESPERO, ¡qué MORENAZA, Santo Dios Omnipotente!, ¡tetas HASTA AQUÍ!, Paco, ¡tetas HASTA AQUÍ!, ¡se me puso más tiesa que el mango de mis remos! Y me pregunta: "¿Me das un paseo en tu barca, guapo?". "Claro que sí, hermosa", respondí, y zarpamos. Aún más lejos esta vez. Paré el motor y dije: "Nena, elige: follar o nadar". Enseguida se desnudó y... tío, la suya ¡también estaba tiesa y además era tan larga como el mango de mis remos! Y yo no sé nadar, Paco. ¡Yo no sé nadar!

Remei contra l'alcoholisme

Diuen que quan un va molt gat, una manera de guanyar terreny a la beguda que corre per les venes és una mica d'aire fresc, com també un bon xoc d'aigua freda.

Des de Portugal, ens arriba una didàctica demostració pràctica sobre què s'ha de fer quan el que pateix la intoxicació alcohòlica és un amic nostre.

Agraïments al Lucas León per fer-me arribar aquestes brutals imatges.

Esparta

Aquí és on nosaltres els retenim! Aquí és on nosaltres lluitem! Aquí és on ells moren!

- Leònides I, rei d'Esparta, a la Batalla de les Termòpiles

25 anys de Blade Runner

He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist rajos-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser.

Tots aquells moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja.

Hora de morir.

- Roy Batty, replicant

Super Mario Bros.

Mario Mario és un fontaner italià bigotut de 155 cm d'altura que viu al Mushroom Kingdom (Regne dels Bolets). Es passa la vida desmantellant els plans de la malvada tortuga Bowser, rei del clan Koopa, i està relacionat sentimentalment amb la Princesa Peach (Préssec). Per estrany que sembli, aquest personatge és el més famós de la història dels videojocs, i el seu primer gran èxit, Super Mario Bros. (1985), és considerat el joc més venut de tots els temps amb 40.23 milions de còpies.

Un puto supervendes!

Una petita curiositat és que Shigeru Miyamoto, el creador del personatge i gran guru de Nintendo, va descriure la seva idea inicial per al joc com "un personatge que salta amunt i avall. I el fons hauria de ser un cel blau i clar" :-D

Després d'aquesta introducció, us ofereixo una representació teatral del primer nivell d'aquesta meravella. És una mica llarg però val la pena pels records que us portarà.

Si us ha entrat nostàlgia i voleu fer una partideta, aquí teniu un emulador. I si sou uns freaks del tema, en aquest wiki podeu trobar informació a patades sobre el protagonista d'avui.

Agraïments al Jordi Rojo per haver-me passat aquest vídeo ja fa molt temps.

A França el botellón sí és legal

Presentador: No em puc resistir a mostrar-los el començament de la conferència de premsa oferta pel president francès Nicolas Sarkozy al final de la cimera del G8. Tot just havia acabat de dinar amb el seu col·lega rus Vladimir Putin i sembla que va beure alguna cosa més que aigua.

Sarkozy: Senyores i senyors ... els demano disculpes pel meu retard ... degut a la llarga durada (somriure) de la xerrada que acabo de mantenir amb el senyor Putin (somriure de nou) ... Com volen procedir, contesto les seves preguntes? (gestos absurds) Tenen alguna pregunta? (més somriures) ... Endavant, doncs. Sí, sí. Bé, uhm ...

El més interessant, com sempre, són les justificacions oficials. Per començar, aquest vídeo és una gravació de la televisió belga, doncs a França no el van emetre. A més, Sarkozy va dir molts cops durant la recent campanya electoral que beure va contra el seu estil de vida, i que ell mai no consumeix alcohol. Així, des del Palau de Versalles l'han excusat dient que, com anava tard, va arribar corrent a la sala de premsa i per això estava sense alè. La gràcia de tot plegat és que el president té fama de ser un bon corredor.

Veient que això no era suficient per aplacar la polèmica, el propi Sarkozy ha hagut de sortir a dir que no beu alcohol, i que no li agrada.

Personalment, penso que el tio anava ben cuit i que de pas s'estava solidaritzant amb l'afició al beure del seu amic Aznar.

Apologia del MDMA

Encara que sóc contrari al consum de qualsevol tipus de droga, resulta impossible combatre la presència d'aquestes substàncies en el dia a dia, doncs el món és ple de gent sense personalitat ni voluntat i que passen de tot. En el fons, resulta més pràctic acostumar-s'hi i fer-ne broma.

Aquest és el cas d'aquest genial cantautor que, si aconseguís arribar a la ràdio i els canals de distribució habituals, sens dubte acabaria emportant-se el cobejat títol honorífic de la cançó de l'estiu amb aquest tema tan subversiu.

Agraïments al meu germà Albert per proporcionar-me aquest material.

P.D.: Pobre de tu que et fotis merda d'aquesta!

Els Acudits de Mister Telecos: El maricón de la capa

Érase una vez un camionero que llevaba fresas a Francia, conduciendo de noche y sin un alma por la carretera. De repente, en el límite de la luz de sus faros aparece un tío en medio de la carretera con una capa roja y con la mano levantada mandando parar. El camionero pisa a fondo el freno, derrapa, volantea y logra por fin detener el camión a escasos metros del personaje; baja hecho un basilisco y le empieza a echar la bronca padre al loco:

- ¿Pero tú estás loco o qué, pedazo de mamón?

A lo que el personaje responde con total tranquilidad:

- Hola, soy el maricón de la capa roja, ¿qué quieres beber?

- Estás como una puta cabra, yo me voy...

El camionero sube a su camión. Veinte kilometros más adelante se encuentra con otro individuo igual pero con una capa amarilla, se repite la misma escena pero esta vez el personaje dice:

- Hola, soy el maricón de la capa amarilla, ¿qué quieres comer?

El camionero, ya fuera de sus casillas, se niega a responder y sube a su
camión. Sigue su camino y al cabo de otros diez kilómetros aparece un tercer personaje, en la misma postura pero esta vez con una capa verde. El camionero frena, baja la ventanilla todo crispado, y le grita al de la capa:

- ¡A ver, tú, maricón de la capa verde! ¡¿Qué cojones quieres?!

A lo que éste le responde:

- De momento los papeles del camión y el carnet de conducir, campeón.

Un any de despropòsits

Malgrat l'alt percentatge recollit per les opcions educades (3, 6 i 8), que sumen un 37%, l'opinió unànime és que els futbolistes del Barça han de ser escarmentats, i suposo que ningú s'escandalitzarà si extrapolem aquests resultats a la direcció tècnica del club, que no ha estat capaç de fer treballar com cal aquesta colla de dropos.

Aquesta temporada l'equip ha acabat fracassant sonadament, cosa que ja s'intuïa des d'un bon principi. Repassem la lliçó:

- Humiliació a la Supercopa d'Europa enfront del Sevilla. Els jugadors van passejar tot el partit després de les festes del dia anterior per Monaco.
- Derrotats a la final del Mundial de Clubs per un equip brasiler absurd. El Barça va crear la meitat de les seves ocasions després d'encaixar l'únic gol del partit a 10 minuts del final.
- Eliminats de la Champions League pel Liverpool. En cap dels dos partits es va mostrar superioritat sobre l'equip anglès.
- Esclafats pel Getafe (!?) a la Copa del Rei. Es va jugar el partit de tornada amb menys entusiasme que un paleta gratant-se la panxa al sol.
- La Lliga ha acabat a la vitrina del Madrid després de deixar-la escapar contra l'Espanyol, el Betis, el Sevilla...

Mentre l'equip blanc es dedicava a una sèrie de remuntades impossible d'imaginar, donant-ho tot fins l'últim minut, el Barça es regalava l'últim quart d'hora de cada partit.

Rijkaard, que ja no té a Ten Cate sinó l'estaquirot de Neeskens al costat, ha canviat un esquema de joc que funcionava a la perfecció per no atrevir-se a deixar a la banqueta a Deco, Iniesta o Xavi per posar un centrecampista de contenció com Márquez, Edmilson o Motta, que han estat fatal durant tot l'any. Mentestant, Ronaldinho passant dels entrenaments perquè quan no està de festa és perquè té un anunci, i Eto'o rajant de tothom cada cop que té un micròfon a menys d'un metre. La defensa, fent aigües per tots costats amb el pitjor Puyol que es recorda, un Thuram que ha trigat mitja a vida a adaptar-se a l'equip, i uns laterals que són de broma.

I l'excusa de les lesions no serveix, perquè sense el camerunès i Messi la cosa anava millor. Com tampoc em val el conte de la gira asiàtica; qui collons pot creure's que 10 mesos després no hagin pogut posar-se en forma!? Aquí el que fa falta és un règim d'entrenaments més dur, que amb la poca feina que tenen ja podrien córrer 5 horetes cada dia.

L'última pedra va contra Txiki, els fitxatges del qual són senzillament pèssims. Si tanta crema tenim a la cantera, ja la podrien anar posant a prova; com a mínim és més rendible que fitxar inútils.

I jo em demano, ja que els jugadors són recompensats econòmicament quan guanyen títols, no seria just que fossin castigats quan els perden?

Ghost Rider

Per què a la sèrie Los Autos Locos cap participant corria en moto?

Gent tremenda (versió farmacèutica)

Sí, heu llegit bé, Jarabe Bayer de Heroína... contra la tos! Vaig fer aquest descobriment la setmana passada, investigant el motiu pel qual l'heroïna s'anomena "cavall" (poca feina, no?). Això encara no ho he descobert, però sí sé que el totpoderós laboratori alemany va comercialitzar aquesta droga entre 1898 i 1913.

Aquest derivat de l'opi va sortir al mercat com una variant menys addictiva de la morfina, cura per a l'addicció a aquesta substància, i també remei per a la tos infantil. Més tard es va descobrir que un cop metabolitzada al fetge, aquesta substància es convertia en morfina i era tres cops més potent. Així, un ús regular i sostingut d'aquesta droga durant un mínim de tres dies és sovint temps suficient per dependre'n físicament i psicològica, de manera que en aturar-se les dosis apareix una brutal síndrome d'abstinència.

Tot a punt per picar vena!

Donat que l'heroïna recrea els efectes de les endorfines, genera una sensació de benestar i eufòria freqüentment descrita com un orgasme en els intestins. D'aquí prové el seu nom, doncs durant el període de proves, els subjectes experimentals asseguraven sentir-se herois.

Quant a l'anunci que encapçala l'article, on es pot apreciar com el xiquet intenta desesperadament abastar el xarop perquè ja està enganxadíssim, s'ha d'entendre que en aquella època les principals causes de mort eren la tuberculosi i la pneumònia. Per això, l'heroïna va ser vista com un excel·lent remei per als mals dominants, doncs redueix el ritme cardíac i la respiració, a més de permetre una son reparadora gràcies als seus efectes sedants.

Si us ha molat el tema, aquí teniu una completa galeria dels reclams publicitaris utilitzats a España.

El camió de les escombraries

Aquest escrit no tracta sobre el sistema de recollida de deixalles de la ciutat de Barcelona, que francament no em va ni em ve. Més aviat, es tracta d'una exaltació dels pets, les llufes i la flatulència en general. Vegem què en pensa el Gran Diccionari de la llengua catalana.

pet

[s. XIV; del ll. peditum, íd., der. de pedere 'fer pets']

2 FISIOL ANIM Gas evacuat per l'anus amb soroll.

llufa

[1696; d'origen onomatopeic i expressiu]

f 1 1 FISIOL Ventositat produïda sense estrèpit.

Què voleu que us digui, jo sóc com una criatura, i aquestes definicions em fan molta gràcia. Ara mateix, un ample somriure es dibuixa en el meu rostre mentre pronuncio mentalment les paraules caca, cul, anus... Val a dir, a més, que el meu estómac viu en una erupció constant, i tinc un cert talent a l'hora de modular les meves expulsions de gas, encara que no tant com l'Albert Calvillo, un company de l'escola que era capaç de petar-se a voluntat :-D

Però m'estic desviant del tema. El Camió de les Escombraries (així, en majúscules, doncs mereix tota consideració i respecte), és un joc que consisteix a col·locar-te davant dels teus amics quan vas caminant pel carrer tot intentant no despertar suspicàcies i, un cop el teu moviment ha passat desapercebut, ZAS!, arqueges les cames al més pur estil western i deixes anar la teva ventositat, PLAMBA!

A la dreta, la postura correcta

Si tot ha anat bé, al cap d'uns segons la gent que et ve al darrere començarà a cagar-se en la puta per la pudor :-D L'efectivitat serà molt superior si s'està caminant per una vorera estreta, talment com quan un cotxe es veu bloquejat per la recollida d'escombraries en un carrer d'un sol carril i no pot fer res per evitar l'asfixiant aroma.

Dedicat al David Garrido a.k.a. Falso Thomas, doncs va ser ell qui em va fer venir aquest genial concepte a la memòria.

Gent tremenda (versió canina)

Aquesta esfereïdora criatura s'anomena Sam i ostenta, amb els títols de 2003, 2004 i 2005, el rècord de més victòries consecutives de la World's Ugliest Dog Contest (Concurs del Gos més Lleig del Món). Si no ha seguit guanyant és perquè va morir a finals de 2005, amb el consegüent disgust de la indústria cinematogràfica de terror. En el palmarés d'aquesta desagradable competició el va succeir un gos xinès amb cresta anomenat Archie.

No està clar si és pitjor el gos o la propietària

El Sam, un quisso putrefacte i sense pèl, va ser recollit del carrer per una tal Susan Lockheed, que no té res millor a fer en aquesta vida que salvar gossos diabòlics. Val a dir, però, que no és una mala jugada, doncs després de catapultar el seu animal de companyia a la fama mundial, va posar a la venda una sèrie de samarretes i tasses amb la terrorífica imatge que aviat es van exhaurir.

I jo em pregunto, quina classe de malalt mental voldria esmorzar tot veient una criatura infernal que només pot provenir de la fosca terra de Mordor? L'únic que se m'ocorre és que ho pugui fer un gòtic (llegiu aquí si voleu saber què en penso d'aquests desviats que vesteixen de negre i es pinten de blanc), o algú que ha rebut la tassa com a regal de la seva ex-parella o algun enemic mortal i no la vol trencar per superstició. A saber.

En qualsevol cas, si esteu interessats en adquirir aquest material visiteu la web que commemora la seva defunció; si senzillament voleu recrear-vos amb més històries i imatges retorçades podeu catar el blog de la boja i caritativa Susie; i si teniu un animal capaç de desafiar els 10 finalistes de l'any passat recordeu que enguany la competició es disputarà el proper 22 de juny a la ciutat californiana de Petaluma.

Agraïments al meu company de feina Hugo Brás da Costa per compartir amb mi aquesta meravella de la natura.

Parada i fonda

Un examen té el Patilles
un en queda, un en queda;
Un examen té en Pats,
un en queda, el petarem.

Si mireu el vent d’on ve
veureu el Patilles com dansa.
Si mireu el vent d’on ve
veureu com dansa en Pats.

Cap examen té el Patilles
només queda, només queda;
cap examen té en Pats,
només queda el PFC.

I per celebrar-ho, a la platja!

Els Acudits de Mister Telecos: Natalie

Una madame abrió la puerta de su burdel y se encontró con un elegante caballero de mediana edad.

- ¿Puedo ayudarle? - Preguntó la jefa del prostíbulo.

- Quiero ver a Natalie - contestó el hombre.

- Señor, Natalie es una de nuestras señoritas más caras. Tal vez con alguna de las otras chicas...

- No, debo ver a Natalie - replicó él.

Enseguida apareció la tal Natalie para explicarle al caballero que ella cobraría 1.000$ por la sesión. Sin pestañear, el hombre metió la mano en el bolsillo y le entregó 10 billetes de 100$. Ambos se fueron a uno de los cuartos y al cabo de una hora el señor salió muy tranquilo.

A la siguiente noche, el mismo caballero apareció de nuevo solicitando ver a Natalie. Natalie replicó que era muy raro para cualquiera visitar el lugar dos noches consecutivas y que ni se le pasara por la imaginación que le hiciera un descuento. Nuevamente el hombre echó mano de sus billetes y le entregó otros 10 de 100$. En compañía de Natalie se marchó a uno de los cuartos por una hora y se fue.

Cuando apareció una tercera noche seguida, nadie podía creerlo. Nuevamente le entregó a Natalie 1.000$ y se fueron ambos a un cuarto por una hora.

Mientras salían, Natalie dijo al hombre:

- Nadie ha usado mis servicios 3 noches consecutivas, ¿de dónde es usted?

- De Boston - replicó el hombre.

- ¿En serio? - contestó ella - Tengo familia en esa ciudad.

- Lo sé. Su padre falleció y yo soy el abogado de sus hermanas. Ellas me pidieron que le entregara su parte de la herencia, 3.000$.


Moraleja: Hay dos cosas en este mundo que no pueden evitarse: La muerte, y que te joda un abogado.

Gent tremenda (versió basquetbolera)

És flipant o no, la foto? Doncs el vídeo que segueix no té res a veure :-D

...

Bé, una mica sí, perquè també tracta de slam dunks (en català, esmaixades), i encara que el protagonista no va en cadira de rodes perfectament podria acabar-hi.

Novament des del programa estrella de la televisió japonesa en què es dediquen a batre absurds rècords mundials, si ja havíem vist els de beure una ampolla d'aigua i despullar-se en el menor temps possible, avui toca l'esmaixada més llunyana amb l'ajut d'un trampolí.

Si algú té més vídeos d'aquest programa, agrairia que me'ls fessiu arribar. Merci!

Maleïda colla de fills de puta!

Si trobessis un futbolista del Barça pel carrer, què faries?
	Fotre-li un pal d'escombra recte amunt
	Patada a la boca
	Preguntar-li quant guanya per fer la seva feina tan malament
	Escopir-li a la cara
	No el reconeixeria perquè no tinc puta idea de futbol
	Demanar-li com s'ho fa perquè no li caigui la cara de vergonya
	Robar-li la cartera
	Plorar
	Donar-li les gràcies perquè sóc un fill de puta (aficionat del Madrid, s'entén)
	Invocar el poder de Chuck Norris i arrencar-li el cap d'una patada giratòria
Free polls from Pollhost.com

Nota: Aquesta enquesta és multiresposta.

Que petit és el món!

Reconeixeu aquest home?


Encara que no ho sembli, és el freak de les caques! Jo l'he reconegut pel barret de ... gos (?) amb què apareix a la versió japonesa del seu escatològic i còmic vídeo.

Resulta que fa uns anys (el 2004, concretament), l'Ale va actuar a la Festa de Dia de Telecos tocant una espècie d'ocarina maligna. Jo no el vaig veure en viu, però em comenten que va ser tot un espectacle.

Ale en acció sota l'atenta mirada de l'escombriaire

L'any següent repetiria, aquest cop acompanyat per l'Ai, la vocalista d'aquest peculiar grup anomenat Pepino.

D'esquerra a dreta, els malèfics bessons Barro (de blau, una mica separats), Cacho (futur presi d'AC Telecogresca), Pau Ninja, Vier, Ai i Maño

Aquest alacantí i la seva amiga/companya japonesa es dediquen a fer música amb els diferents models de Game Boy que han existit, un hobby que no els dóna per viure encara que hagin actuat en festivals a New York i Suècia.

Aquesta música és obra i gràcia d'un programa especial per a la petita consola. Aquí en teniu un botó:

Pel que sembla, abans l'Ale actuava en solitari, però ara que compta amb l'Ai, els cants i les coreografies fan guanyar bastant a la seva actuació. En aquest vídeo els veiem versionant el Dancing Queen dels suecs ABBA a New York. Sensacional :-D

La veritat és que aquest home em fascina, s'han de tenir dos collons molt ben posats per pirar al Japó amb la teva col·lecció de Game Boys a fer el boig i gravar vídeos de caques. A més, el seu blog en tres llengües diferents està realment currat. M'encantaria visitar-lo en el meu proper viatge al Japó però lamentablement Fukuoka queda bastant lluny d'Osaka i Tokyo, les meves destinacions principals.

Si voleu saber-ne més, us recomano aquesta entrevista per a EP3.

Gent tremenda (versió japonesa)

Tothom sap que els japonesos són gent que està bastant pirada, i això es reflecteix a la perfecció en el programa televisiu Takeshi's Castle (al nostre país presentat com Humor Amarillo), tot un mite de la nostra infància. Però això no és el millor que ens poden oferir, sinó que hi ha un altre show en què es dediquen a batre rècords mundials absurds (recordem el striptease llampec que volia intentar per guanyar Mister Telecos de nou).

Ara, penseu en una ampolla d'aigua ben freda amb un volum d'un litre i mig. Com de ràpid podríeu beure'n el contingut? Dubto que tant com el nostre protagonista d'avui.

Poesia escatològica

¡Los frijoles de esta noche me han hecho mal la digestión!

Mira que ya no puedo pedorrear, pedorrear...

¡Los intestinos se me hacen bolas!

¡Pidiendo a gritos, cagar, cagar!

A mi me gusta cagar en alto

¡Y ver la mierda pegando saltos!

También me gusta... darle con un palito...

¡Dale que dale, al mojoncito!

Gent tremenda (versió freak)

Les caques parlants no són una paranoia exclusiva d'Akira Toriyama, l'autor de Dr. Slump, sinó que es tracta d'un tema recurrent en la societat japonesa, sobretot en l'humor. Però això va més enllà del que poguem imaginar; senzillament es troben per tot arreu, i fins i tot hi ha merchandising!

Doncs bé, la prova de tot plegat la tenim en aquest vídeo, gravat per un valencià resident a Fukuoka. Escolteu-lo amb detall, ja que el pobre home ha embogit de tanta merda que l'envoltava.

Enllaç a l'entrada original. Vist a VIDOblog.net.

Gent tremenda (versió futbolera)

Aquests dos personatges, aficionats del Palmeiras, van ser detinguts portant una granada de mà de fabricació americana que pretenien llençar contra un autobús ple de seguidors del Cruzeiro, equip contra el que van perdre (3-1) aquest passat diumenge.

El pitjor de tot és que durant el partit no hi va haver cap escàndol, expulsió ni res similar, i que aquests dos equips tampoc tenen cap mena de rivalitat històrica. Espero que aquesta iniciativa no faci escola i que la gent es segueixi limitant als caps de porc, sempre més simpàtics i inofensius.

En portuguès, la notícia completa i la crònica del partit.

Els Acudits de Mister Telecos: ¿Qué te gusta de mi cuerpo?

Una maestra le dice a sus alumnos:

- A ver niños, díganme qué parte de mi cuerpo les gusta más, y yo les voy a adivinar qué es lo que van a ser cuando sean grandes. A ver Juanito, ¿qué te gusta más de mi cuerpo?

- Su pelo, maestra.

- Entonces tú vas a ser peluquero cuando seas grande - le responde la maestra -. Luisito, a ver, ¿qué te agrada más de mi cuerpo?

- Sus ojos, maestra.

- ¡Ahh!, entonces tú vas a ser oculista, Luisito. ¿Y a ti, Diego?

- A mí me gustan sus dientes, maestra.

- Muy bien, entonces tú serás dentista cuando seas grande, Diego. Pepito, ahora dime tú lo que más te gusta de mí.

- No hace falta maestra, acabo de descubrir que quiero ser lechero.

Pirates of the Caribbean: At World's End

Ahir vaig veure amb la Carolina l'última entrega de les desventures del Capità Jack Sparrow. Allà assegut, escoltant el retruny dels canons, veient com escopien foc enmig de la tempesta amb les naus lluitant per no ser engolides pel Maelstrom, vibrant amb el repicar de les espases i evocant les aventures èpiques de L'Illa del Tresor i Monkey Island, vaig sentir una notable descàrrega d'adrenalina mentre m'imaginava comandant una flota de filibusters.


Rei dels Pirates, quin títol més escaient! Qui no voldria ser el Capità Hector Barbossa i portar un lloro malparlat a l'espatlla? I saquejar l'or de la corona espanyola? Això ja és massa bo! I tot lo dia cantant cançons grolleres :-D Aquesta feina fa per a mi.

Quinze són que volen el cofre del mort,
quinze són, oh, oh, i una ampolla de rom!,
el diable i les copes se’n dugueren la resta,
oh, oh, i una ampolla de rom!

De res ens hem de preocupar mentre no fem curt de beure! Rumb a les Barbados, colla de miserables! Grumet, procuri avistar la flota espanyola! Arrr!

"La escoria de la sociedá"

Joves violents és un magnífic reportatge de TV3 sobre els skinheads. Però no espereu caps rapats com els de la pel·lícula American History X, no, sinó que els protagonistes són els típics "quillos" de l'Hospitalet, aquella penya que anava amb la jaqueta Alpha Industries fes fred o calor.

El gran valor del vídeo és com reflecteix la poca cultura i intel·ligència dels personatges, que són incapaços de definir clarament quins són els seus principis, fan declaracions contradictòries i, bàsicament, són una colla d'inútils que no saben què fer amb les seves vides. En qualsevol cas, com a mínim ho passen bé.

Si voleu reviure les seves millors frases, al diari 20 minutos hi ha un bon article al respecte.

Agraïments als membres de La Foundation per descobrir-me aquesta meravella.

Ens posem d'acord?

El regreso de The Smashing Pumpkins pasa sin pena ni gloria en el Primavera Sound, segons El País.

Smashing Pumpkins i The White Stripes acaparen el protagonisme del primer dia del Primavera Sound, a l'Avui.

Sota terra no es fa broma

Tothom sap què és un laboratori, oi? No? Doncs ja us ho explico jo, encara que aplicat a l'àmbit tècnic. Un laboratori (labora per als amics) és una sala soterrada que mai no ha vist la llum del sol, és plena d'artefactes tecnològics d'usos desconeguts, té un equip d'aire condicionat treballant per sobre de les seves possibilitats per tal de congelar tots els presents, i està saturada d'electricitat estàtica. En aquestes masmorres, els orcos caminen lliurement amb un somriure d'orella a orella amb les butxaques plenes de transistors, resistències i condensadors de la mida d'un meló, i les dones brillen per la seva absència.

La meva carrera està repleta d'assignatures on la feina al laboratori (laboatorio per als professors ineptes) és la part més important. Això implica passar-hi més hores de les que el metge veuria recomanable, tot plegat per intentar enllestir unes pràctiques que ni els mateixos professors saben en què consisteixen, ja que les va preparar fa anys algú altre; i si ho saben no t'ho diran pas, doncs la seva feina es ben similar a la d'un funcionari de presó. A més, si les sessions són de dues hores, sempre s'ho fan venir bé perquè en perdis una sencera escoltant les seves explicacions inconnexes, sovint corregides sobre la marxa pels alumnes avançats (ja us dic, molts profes van tan perduts com jo).

El cas és que ahir afrontava l'última d'aquestes diabòliques sessions a la cambra de tortures i tot havien de ser flors i violes. Però res més lluny de la realitat, doncs només entrar el profe ens va entregar unes memòries puntuades amb 5 i 4 sobre 10 per la cara. No per la nostra cara, clar, sinó per la de Paris Hilton... Quèèè!?

Resulta que el treball avaluat estava programat en llenguatge VHDL, que normalment segueix la següent sintaxi:

     entity multiplexor is port(
     ...
     );

     architecture comportament of multiplexor is
     ...
     end comportament;

Doncs nosaltres, fans que som de l'hereva de de l'imperi hoteler, vam presentar el següent text:

     entity parishilton is port(
     ...
     );

     architecture melaponedura of parishilton is
     ...
     end melaponedura;

Aquest és el fons d'escriptori que tenim al lab :-D

Això va ser puntuat amb un 4 amb l'argument que "Sereu enginyers, heu de ser seriosos i en una empresa no podeu dir Paris Hilton me pone cachondo". Moltes gràcies per l'explicació, molt educatiu, a partir d'ara ja no riurem les teves bromes patètiques quan imparteixis classe, la seriositat és el primer.

I la pràctica que va rebre un 5, va ser perquè "Mmmm... No me'n recordo". Fantàstic, contestaré així a l'examen final a veure què passa, o millor, al director de l'empresa quan pregunti per què una cosa no funciona.

Ja sabeu nens, no us passeu de llestos que hi ha molts professors amargats en aquesta vida. Això sí, als laboratoris no m'hi tornaran a veure el pèl, yeeeeehhaaaaaaaaa!!