Salvem Montserrat

La marea de l'especulació urbanística ja ha arribat a la muntanya de Montserrat, símbol de la naturalesa i la cultura del nostre país. A Collbató, als peus de la muntanya, l'Ajuntament ha aprovat la requalificació de 21 hectàrees de sòl agrícola per construir-hi un gran polígon amb més de 140 naus industrials que podran acollir activitats altament contaminants. Tot això, en uns terrenys que limiten amb el parc natural de Montserrat i la zona d'especial protecció de les aus (ZEPA) Roques Blanques-Montserrat-Llobregat de la Xarxa Natura 2000. Tot per satisfer la voracitat financera dels empresaris "amics del Partit".

A Collbató, poble de 3.500 habitants, ja s'han recollit més de 1.200 al·legacions contra el projecte de zona industrial. Diverses entitats han posat en marxa la recollida electrònica de signatures per mostrar el nostre desacord amb una especulació que atempta contra un patrimoni que és de tots.

Si t'estimes Montserrat, si creus que el futur no és destruir el territori, fes clic a l'enllaç, signa amb nosaltres i envia-ho als teus amics/amigues i familiars. Són 20 segons. Gràcies.

http://www.infomontserrat.com/salvemmontserrat

PC Fútbol

Les hores que he passat jugant a aquest mític joc són incomptables. Amb un ventall d'opcions totalment revolucionari en el seu moment, permetia controlar totes les àrees del club per al qual treballaves i anar escalant posicions en el futbol mundial. El meu repte en arribar a un nou equip era sempre aconseguir tots els títols possibles en una sola temporada, i fins que no ho aconseguia no canviava de samarreta.

Rastrejar el mercat de fitxatges a la recerca dels jugadors que quedaven lliures de contracte era un gratificant hobby, que sempre resultava en una plantilla massa extensa al començament de la següent temporada i, per tant, uns ingressos descomunals en traspassos. Amb el temps, vaig arribar a tenir una extensa llista dels jugadors que acabaven contracte cada temporada, i això que vaig arribar a jugar fins pràcticament el 2050! Sobretot, no podia esperar el moment de fitxar dos espectaculars jugadors albanesos, que eren una trampa del programa doncs començaven amb 0 anys d'edat i progressaven fins els nivells més alts.

Malhauradament, l'empresa creadora Dinamic Multimedia va fer fallida després del llençament de PC Fútbol 2001. Anys més tard, Gaelco els compraria els drets del joc i llençaria el molt esperat PC Fútbol 2005, que va fracassar degut a la increïble quantitat d'errors que hi havia. La seva aparició em va agafar en plena temporada d'exàmens universitaris, i encara que m'havia proposat esperar que aquests acabessin, la temptació em va vèncer. Després de jugar una tarda sencera, però, el vaig abandonar per no tocar-lo mai més de tan dolent com era.

Fortament influenciat per aquest simulador, el multimilionari rus Roman Abramovich sempre m'ha despertat una intensa fascinació, doncs amb la seva arribada al Chelsea no va fer altra cosa sinó dedicar-se a jugar a PC Fútbol en la vida real. Quina enveja! Doncs bé, ben aviat aquesta opció serà una possibilitat real per a qualsevol internauta, ja que un col·lectiu anglès està portant endavant la iniciativa My Football Club, amb la qual busquen associats que paguin una quota de 35 lliures esterlines (51.5 €) per tal d'anar acumulant diners i acabar comprant un club de futbol professional.

A dia d'avui, ja tenen 2 milions d'euros, i en les votacions internes el club més desitjat és el Leeds United, que recentment va baixar a la First Division anglesa, equivalent a la nostra Segona. D'altra banda, estan mantenint converses amb quatre clubs de futbol per veure si es deixen entabanar. És de suposar que la seva categoria ha de ser bastant baixa, ja que el capital actual no és suficient per aspirar a comprar un club de nivell, però tot és qüestió de temps.

Si hi esteu interessats, visiteu MyFootballClub.

La vida segons Umbral

Que la vida sólo es existencia, que la vida nos la hacemos nosotros, que la vida es la que tú te haces, y que no hay destino ni todas esas leches, esas coñas, ni predestinación ni hostias, no hay nada.

"Yo he venido aquí a hablar de mi libro"

Amb un dia de retard, homenatge a aquest célebre escriptor i periodista del qual, per ser sincers, no sé pràcticament res fora de la seva llegendària intervenció televisiva en un programa de Mercedes Milá. Per això, si algú està interessat en conèixer la seva ploma, a El Mundo hi ha un recull de totes les columnes d'opinió que hi va publicar en els últims 13 anys.

Tōkyō-to, les zones (I)

L'àrea metropolitana central consta de 23 circunscripcions, i la periferia està dividida en 27 municipis, un comptat i 4 illes-districte, així que intentar abastar-ho tot és una missió impossible. Però com ja havia comentat, el ciment és el protagonista principal de l'escena tokyota, així que les guies turístiques són una important ajuda a l'hora de destriar el gra de la palla.

Aquesta és el principi de la meva selecció personal:

Asakusa

La principal atracció d'aquest districte és el temple de Sensō-ji, el més antic de la capital i segurament el més espectacular. A banda d'això, és una de les poques places que encara conserva els aires tradicionals del Shitamachi, que és la denominació que rebien les zones adjacents al Palau Imperial, equivalent a la nostra Ciutat Vella.

Espectacular pagoda

Fent amics amb un xinès tremend

Aquí vam veure una quantitat considerable de dones amb kimono, fet realment notable si és té en consideració que no era un dia de festa, perquè normalment aquesta peça de roba no es porta si no es tracta d'una ocasió especial, sobretot entre el jovent.

Només per a molt guiris

A més, el dinar d'aquell dia va ser el més autèntic del viatge, ja que vam menjar en un bar totalment allunyat del circuit turístic, amb l'entrada coberta per cortinetes, amb una clientela cent per cent japonesa i uns cuiners que no tenien ni idea d'anglès. Un cop més, la presència del Futaro va resultar de capital importància, ja que fins i tot els preus estaven en japonès! Sí, resulta que al Japó existeix un sistema de numeració diferent de l'aràbic al qual estem acostumats, tota una sorpresa.

Decidit a no gastar massa i disposat a enfrontar-me a qualsevol menjar nou en el qual no hi hagués peix cru, em vaig passar tot el viatge menjant el plat més barat (o gairebé) sense preocupar-me massa de la seva composició. La gràcia és que a tots els restaurants del país hi ha exposada una magnífica imitació en plàstic dels plats que serveixen, de manera que resulta fàcil demanar en funció de l'aspecte.

Oi que semblen de veritat?

Tornant al dinar en qüestió, ens trobàvem asseguts en una barra en forma de L amb capacitat per a uns 8 clients, i veient com els cuiners feinejaven a mig metre de distància; molt compacte, com ha de ser. Em va tocar en gràcia una sopeta molt bona, i excel·lent per a aquells dies ja que encara feia fred degut al tifó que havia assotat la regió fins la nostra arribada, moment en què vam prendre el relleu del cicló tropical com a terror de la ciutat.

La situació era prou còmica, ja que mentre lluitava per fer-me amb el control d'uns bastonets que fins trepitjar el país mai no havia utilitzat, el veí del costat es dedicava a xarrupar la seva sopa amb una estridència que aquí es considera d'una mala educació intolerable. Aquest costum local no em va seduir en absolut, però el Pau no va tenir cap inconvenient a menjar tan sorollosament com el que més.





L'altra cosa destacable del districte és la gran quantitat de botigues de records d'estil més tradicional i també de pastes i dolços típics del país. Aquí vaig trobar pel mòdic preu de 1000 yens un fantàstic bokutō, una espasa japonesa de fusta pensada per a l'entrenament. No cal dir que no vaig poder resistir la temptació i el vaig comprar en aquell mateix instant, per por de no tornar-lo a veure en tot el viatge.

Com és un temple, em poso morat d'aigua sagrada purificadora

Els japonesos, en canvi, cremen desitjos amb desfici

Tan sols era el tercer dia de les vacances i no vaig pensar que quan deixéssim enrere la casa del Futaro hauria de carregar-lo tota l'estona, però estava encegat davant la possiblitat de fer el mico a casa amb la meva espasa. Retrospectivament, va resultar ser una decisió precipitada, perquè no només va ser una càrrega feixuga, sinó que qualsevol lloc mínimament turístic també els tenia a la venda, i fins i tot el vaig trobar 50 yens més barat! Ara bé, tenir-lo a la capçalera del llit i suar fent-lo anar amunt i avall no té preu :-D

El Futaro imparteix justícia amb el cobejadíssim bokutō

Qualificació d'Asakusa: 8/10

Tres cops Bekele

Llegaban los del 1.500 muertos: qué calor, qué humedad, el hombre del mazo te da en la cabeza si te pasas, no hay quien cambie. Lo decían después de menos de cuatro minutos a tope. Media hora después, qué calor, qué humedad, partían los del 10.000 dispuestos a pasarse casi media hora dando vueltas a la pista. Zersenay Tadesse, a la cabeza. Y en su cabeza, una idea: tratamiento Mombassa para Bekele. Dicho directamente: "O revienta él o reviento yo".

La crònica de Carlos Arribas sobre la final dels 10000 metres disputada ahir al Mundial d'Osaka és senzillament magnífica. Com ho va ser la cursa. Com el ritme infernal marcat per Tadesse, que tristament els va despenjar a tots menys a tres i d'aquesta manera va quedar-se sense medalla. Com l'últim canvi de ritme del ja triple campió Bekele, a l'última corba, per l'exterior. Brutal.

Tōkyō-to, el concepte

La capital del Japó és l'àrea metropolitana (que no ciutat, sinó conjunt de poblacions contigües) més poblada del planeta amb més de 35 milions d'habitants. Tokyo és el centre de poder del país des de 1603, any en què el shōgun Ieyasu Tokugawa va unificar finalment el territori i va establir la seva base a l'aleshores anomenada Edo.

L'antigament gloriós Jardí Imperial

El seu encant dista molt del que hom podria imaginar evocant la imatge medieval del país per dos motius. El primer és que aquí s'exercia el govern militar del Japó, mentre que la capitalitat cultural va romandre a Kyoto. El segon és que va ser greument destruïda en dues ocasions durant el segle XX: el Gran Terratrèmol de Kantō l'any 1923 (8.4 graus a l'escala de Richter), i els bombardejos massius de la Segona Guerra Mundial.

Corre, corre!

Tot això resulta en una concepció molt funcional per a una ciutat frenètica, plagada de gratacels, centres comercials, oficines i línies de metro i tren, i amb molt poc espai per perdre en floritures. Hi ha parcs, museus i temples, però són només petits oasis enmig d'un infern d'asfalt, llums de neó i formigó.

Un temple que sobreviu com pot

Probablement la meva decepció ve principalment motivada per la meva mitificació del Japó medieval, alimentada per una notable afició als manga de samurais, que inevitablement transcorren al camp, la muntanya o en ciutats poblades de cases baixes de fusta, jardins zen i castells de pedra. Però clar, ha plogut molt d'ençà dels temps dels ninja.

Aquesta sí era la meva idea

Retrospectivament, com a persona de ciutat que sóc, segurament gaudiria vivint en una metròpoli d'aquestes característiques, però no aquí. Em resulta molt difícil acceptar que un llegat històric tan magne es trobi tan fora de lloc, a l'igual que l'any passat només vaig poder sentir llàstima en veure l'estat que presenta l'Acròpoli d'Atenes.

Aquesta no era la meva idea

Fuji-San

En el nostre pla inicial, teníem previst visitar el Mont Fuji sortint des de Tōkyō l'últim dia que havíem de ser en aquesta ciutat abans de marxar cap al sud, sense tenir en compte que poguessin sorgir adversitats climatològiques. Així que quan ens vam llevar el dia en qüestió per veure un cel gris i plujós, no vam tenir altre remei que cagar-nos en la puta i ajornar l'excursió fins els dos últims dies del viatge, que també havíem de passar a la capital però sense res decidit.

Molts dies després, tornant cap a Tōkyō, em vaig posar a llegir de nou el que deia la guia sobre el cim del Japó per descobrir que la millor part de l'ascensió era la que es feia des del peu de la muntanya, pujant entre arbres per l'antiga ruta dels peregrins, molt poc transitada avui en dia. La proposta sonava molt més atractiva que coronar la muntanya pujant per un massificat camí de sorra i roca volcànica permanentment exposat al Sol. D'aquesta manera, però, es requerien dos dies per fer el cim i s'havia de passar la nit en un refugi a mig camí.



Jo tenia el cap a Ōsaka i no estava per moltes històries, però el Carles es va tornar boig dient que era un escàndol que féssim la mateixa ruta que tothom, i que el camí complet seria molt més cremós, i que quina classe d'home que es respecti a si mateix puja només mitja muntanya. Al principi vaig tractar de dissuadir-lo perquè no disposàvem de roba contra el fred i no veia com podia combinar la muntanya i la meva escapada, però un cop vaig veure que els temps previstos per a l'ascens i el descens em permetrien fer les dues coses, em vaig deixar seduir pels seus arguments, tot i que em seguia semblant una bogeria pujar el Fuji en texans i jersei. Però clar, es tracta del tipus de vacil·lada de la qual després et pots vantar, i això m'encanta.

De fet, el que ens disposàvem a fer encaixava a la perfecció amb el Camí dels Homes, i mai s'ha de deixar escapar una sola oportunitat d'avançar-hi una mica més. Així doncs, el Pau, el Carles (Frodo) i jo ens vam plantar a la ciutat de Fujiyoshida (2140 m) passades les dues de la tarda del dia 14, mentre l'altre Carles (Sam) era camí d'Ōsaka per practicar el Mete i Saka (bravo, campió :-D). El dia era excel·lent, encara que anàvem una mica justos de temps per arribar al refugi abans de la posta de sol, prevista per a les set de la tarda.



El nostre aspecte era, com a poc, grotesc. Sense samarreta, en banyador, i carregant unes motxilles exageradament grans no podíem diferir més de la típica imatge d'un escalador ben preparat. Però tot això ho suplia amb escreix el nostre entusiasme. La marxa va començar d'una manera més aviat incerta, ja que ens vam perdre a les primeres de canvi i vam acabar a la carretera, que no coincidia ni de casualitat amb les descripcions idíl·liques de la meva guia turística.

Com sempre, la barrera lingüística era immensa, ja que anàvem topant amb cartells que guiaven cap als boscos que hi havia a banda i banda de la carretera, però escrits íntegrament en japonès. També vam intentar guiar-nos aturant cotxes, però amb poc èxit, ja que uns quants van fer-nos el vell truc de frenar i baixar la finestra per arrencar un cop sortíem del seu davant. Finalment, però, un panell informatiu va coincidir amb el mapa de què disposàvem (pèssim i totalment desproporcionat) i vam trobar el camí que ens havia de portar per sobre dels núvols.



El camí serpentejava entre arbres verds i crescuts. Ocasionalment, algun fanal, monument funerari o estatua budista. Aquí, un corb cantant amb estridència. Allà, un grill trencant el silenci. Enmig, nosaltres avançant a pas ferm, coberts de suor i amb la respiració accelerada. De tant en tant, un refugi destruït per indicar que avançàvem pel camí correcte. Si la corba girava cap al cantó oportú, una excel·lent vista de la vall que deixàvem enrere.









I així va passar la tarda, topant amb ben escassos muntanyers, que inevitablement saludaven amb un Konichi Wa o donaven ànims via Ganbatte Kurasai!. Clavant el tempo, ens vam plantar a la cinquena estació poc abans de la posta de sol, a les set de la tarda, tot just quan el fred començava a fer acte de presència.





Després d'instal·lar-nos a les golfes del refugi vam procedir a posar-nos tebis d'arròs i embotit, que va causar furor entre les gents d'allí. Acte seguit, vam afegir la nostra contribució a les pancartes que havien anat deixant anteriors expedicionaris, fent constar la nostra catalanitat i el nostre pas pel Camí dels Homes.







Els japonesos, que eren una majoria aclaparadora de la clientela, toleraven molt millor les baixes temperatures i s'estaven fotent una barbacoa de puta mare amb unes vistes a la vall magnífiques. Sota un cel bellament estrellat es perfilaven les muntanyes dels voltants i destacaven les llunyanes llums del poble on havíem iniciat l'aventura hores abans. Casualment, aquell dia hi celebraven quelcom i vam tenir ocasió de contemplar un castell de focs artificials... des de dalt!



En vista que tothom anunciava que l'endemà seria molt més dur, no vam trigar en allitar-nos, doncs volíem estar ben frescos i també temíem que l'esforç del dia ens passés factura.



I a les quatre de la matinada va sonar el despertador. Després d'un esmorzaret forçat i emolicats en la nostra miserable roba d'abric, vam sortir cap al cim. Escassos minuts després d'haver iniciat la marxa, el sol va eixir de nou i la temperatura va pujar un punyat de graus, donant-nos una excusa perfecta per despullar-nos un cop més, per a gran estupefacció dels muntanyers japonesos, que això de pujar el Fuji en banyador i sense samarreta no ho tenen massa clar.





El Sol refulgia amb força per sobre d'una interminable mar de núvols, i el seu reflex sobre un dels Cinc Llacs del Fuji era encegador. Aquesta vista ens donava forces per seguir endavant, perquè el camí que teníem al davant era llarg i amb un pendent molt pronunciat. El caminar, un cop desapareguda la vegetació, resultava extremadament feixuc degut a la naturalesa volcànica de l'entorn, doncs el sòl era sorrenc i pedregós, i per cada passa que fèiem cap endavant la muntanya ens en retornava la meitat cap enrere.







Però qui dia passa any empeny, i amb descansos a cada estació intermèdia vam anar fent via, aquest cop molt més acompanyats que no pas el dia anterior. Passats els 3400 metres, i encara al·lucinant amb la nena de tres anys que havíem deixat enrere poc abans, i la munió d'avis que també buscaven el punt més alt del Japó, vaig decidir fotre mà de l'últim recurs que em quedava, el totpoderós beuratge Regain, que em va tornar les forces i també me'n va donar unes altres que mai no havia tingut. I així, cridant enfollit per expulsar l'energia sobrant (els japonesos ho flipaven), vaig fer el cim de la mà del Carles.







El Pau, donant tot el que li quedava, va arribar abans del que pensàvem. El dia era perfecte, la vista gloriosa, el cràter immens, i la satisfacció incalculable. El moment, sens dubte, mereixia que em lligués al cap la cinta amb el lema "Guanyar Sempre".







Aquí em vaig separar dels meus companys, doncs ells van decidir fer tota la volta a la boca del volcà, tasca que per cert els va resultar esgotadora, mentre jo feia via cap a Ōsaka. El descens, que segons totes les previsions representa unes tres hores de camí, el vaig fer en una hora i mitja corrent i saltant, empés per la màgia del Regain. Val a dir, però, que en un parell d'ocasions vaig caure de morros per besar la muntanya, i no hauria estat res de l'altre món si haguessin estat quinze i hagués sortit volant muntanya avall.



En arribar a la cinquena estació, la gent s'apartava del meu camí, doncs estava cobert de pols i amb un genoll ple de sang; així de demencial va ser la meva cursa contra el rellotge per tal d'arribar a l'autobús de la una de la tarda, però me'n vaig sortir.

Dormint amb porcs

I seguim amb les estacions de trens, aquest cop per recordar-vos que abans de quedar-vos-hi adormits hauríeu d'assegurar-vos que la gent que us envolta són de fiar.

M'encanta el moment en què el Futaro, després de treure's el mitjó de sobre, es tapa la cara amb les dues mans segurament per intentar fugir de la terrible pudor que l'empaita en el seu somni :-D

El meu viatge, així per sobre

En/na Silvia Chillarón ha escrit:

> Hola Xavi, seguro que estás trabajando mucho y no quisirera interrumpirte pero...
> quiero más info sobre tu viaje: que ciudades has visitado (famosillas)? Has estado en Tokio? Dormiste en casa de tu colega o de albergue?
> Cuenta, cuenta... es que tengo que saber cuanto tengo que empezar a ahorrar para ir.


Vinga va, et faré una bonica explicació.

El bitllet em va costar 1000 euros comprat amb molta antelació. Crec que puc assegurar que en aquestes dates (juliol-agost) és impossible trobar-lo més barat, però fora de l'estiu és fàcil pillar-ne per 600 euros. Per moure'ns pel país, vam comprar un Japan Rail Pass de 3 setmanes (380 €), que és com el bitllet d'InterRail europeu. Sense això, moure's gaire és una bogeria perquè els trens valen una pasta i les distàncies són molt llargues. També el vam pillar perquè volíem veure molts llocs, clar està.

Donat que aquest passi era de només 3 setmanes, vam dedicar la primera setmana, sense ell, exclusivament a Tokyo. Error! La capital mola, però més que valor turístic és impressionant de veure. Bàsicament consisteix en un munt d'edificis immensos i anuncis de neó fins on arriba la vista. Per veure hi ha el Jardí Imperial, un dels temples més importants del país (ara no en recordo el nom) i el pont on els freaks es disfressen cada diumenge. A part d'això, el millor que hi pots fer és sortir de festa i anar de compres.

D'aquí vam anar 2 dies a Osaka per al Tenjin Matsuri, una festa que se suposava la tercera del Japó i va resultar ser una autèntica castanya. Desconfia de les festivitats japoneses i els seus focs artificials. La gent no sap riure ni cridar si no ha begut abans, i com això es fa entre setmana senzillament es dediquen a comprar menjar a les paradetes i passejar en kimono. Els focs fatal, quatre petards aquí, tres més 7 quilòmetres enllà, i una altra salva en una altra banda de la ciutat. Massa dispersos, poc alts i poc intensos. Llufa.

Com ja teníem el bitllet de tren activat, vam passar la següent setmana visitant ciutats petites al voltant de Tokyo: Yokohama (no té res), Kamakura (guai, platja, un buda gegant i infinitat de temples), Nikko (molt guapo per fer excursions pel bosc) i Hakone (està bé, una muntanya plagada de guèisers). També volíem pujar el Fuji però el temps no ho va permetre. Durant l'estiu generalment fot una calor de l'òstia i moltíssima humitat, així que vas tot el dia suadíssim, excepte una de cada tres setmanes que toca tifó, i aleshores fa fred, vent i pluja de la bona constantment i fàcilment et saboteja els plans perquè han de tallar línies de tren i tal.

A la capital dormíem a casa d'un amic, així que ens estalviàvem l'allotjament, encara que ens deixàvem una pasta en metros. Cada viatge val 1 € mínim, però pagant el bitllet infantil surt a meitat de preu i no et pillen mai. Si estàs disposada a dormir tiradíssima, el tema és barat, ja que els cybers surten per 7-10 euros la nit i dorms en una butaca o en terra de matalàs, passa que no descanses massa. El tema albergs ja puja cap als 20-24 euros. Et pots permetre alternar albergs i cybers, encara que quan dorms en aquests últims has de fotre les maletes en una taquilla o alguna cosa per l'estil. També m'han dit que hi ha molta penya que acull estrangers a casa seva per uns 20 euros la nit, però no en tinc informació de primera mà.

En quant al menjar, baratíssim. Tirant de súpers (plats preparats, entrepans i boles d'arròs) la cosa et surt per 6 euros/dia, i si passes a restaurants, doncs el doble. A més, als restos l'aigua és gratis, cosa que s'agraeix molt.

Farts de la capital, vam fugir al sud. Allí vam veure Hiroshima (val la pena pel tema de la bomba i hi ha bastanta festa), Beppu (poblet de banys termals preciós i genial per descansar, també té guèisers), Usuki (poblet samurai) i Fukuoka (tenia un col·lega allí, la ciutat no té res però també hi ha bon ambient per sortir). Això sí, anar de festa fora del cap de setmana és pràcticament impossible, només val la pena intentar-ho a Tokyo. Un japonès conegut de festa ens va dir que anéssim a l'illa de Miyajima, prop de Hiroshima, i la va clavar, doncs era un lloc molt tranquil i bonic, amb una de les 3 millors vistes del país (això ho diuen ells, no invento res). Tenien un temple immens súper ple de detalls i estatues de Buda, i una muntanya genial per a una excursió.

La següent zona va ser el centre del país amb base a Osaka, dormint a casa de la tia del nostre amic japonès, que no sabia res d'anglès però no callava; una senyora encantadora :-D. Allà vam visitar Kyoto, que és l'autèntica perla del paìs en quant a grans ciutats; antiga capital, té mil temples i coses a visitar. El seu Palau Imperial és el millor del Japó. És imprescindible dedicar-li 3 o 4 dies. A més no és especialment gran i es pot recórrer en bici. De fet, si has de pillar la bici gaire cops és millor comprar-ne una directament; són 18 euros contra els 6 de lloguer diari (mínim), i després pots intentar revendre-la i tot. Espanyols que vam conèixer pel camí ens van recomanar el castell de Himeiji, que està molt bé perquè és dels pocs que no estan reformats per dins sinó que manté l'estrucura original.

Per allí també cau Kobe, on fan la millor carn de bou del món, ja que els fan massatges i els donen birra a diari. També està Nara, un poble molt bonic amb bastants temples (que fàcil és colar-s'hi entrant per la sortida!), un dels quals estava nominat per a les meravelles del món (?). Ens vam escapar un parell de dies a Takeno, i va ser de les millors decisions del viatge. Es tracta d'un poblet de platja al qual es triga molt a arribar però val la pena, perquè no hi ha un puto occidental i tothom és súper autèntic. Les vistes són precioses i l'aigua està genial. A sobre va coincidir que era una festa local i per la nit tots a la platja a llençar petards com si fos Sant Joan. Vam dormir al ras i, malgrat el fred, veure sortir el sol va valer un imperi.

Tornant de la costa se'ns van creuar els cables i vam decidir dedicar els dos últims dies a pujar el Fuji per l'antiga ruta dels peregrins (ja que és una muntanya sagrada). El primer dia vam anar fins els 2400 metres, i el segon fins els 3776 del cim i baixar de nou a 2400 per agafar el bus. El tema és bastant esforçat i surt per una pasta (fàcil 90 eruos entre busos, menjar i dormir al refugi), però la veritat és que el recorregut és inoblidable. La primera part del camí, pujant per boscos abandonats tot sol, veure la posta i l'eixida de sol des del refugi, conviure amb els altres muntanyistes durant la nit, veure l'horitzó cobert d'una catifa de núvols... Uf, massa bo! També he de dir que el temps ens va acompanyar de mequis, ja que no portàvem res de roba especialitzada. De fet, pujàvem en banyador i sense samarreta i els japos flipaven, tots súper mudats en plan "North Face" i tal. Si ens hagués pillat un temporal segurament ara em cagaria en la puta :-D

Sé que m'estic deixant alguns llocs, però bàsicament va ser això. A més de l'avió i el tren, em vaig gastar uns 800-900 euros en menjar, dormir, viure i regalar. No em vaig permetre massa luxes però tampoc vaig viure com una rata. La meva impressió és que la millor manera d'afrontar-ho és amb esperit aventurer, portant poca cosa amb la motxilla amunt i avall i deixant una mica de banda les grans ciutats i centrant més la visita en els ambients rurals de platja i muntanya. I consti que sóc persona de ciutat i les grans capitals europees m'agraden molt, però allí totes les que no són Kyoto van ser devastades pels bombardejos durant la Segona Guerra Mundial i ara mateix són massa modernes.

És per això que nosaltres hem lamentat no haver-nos encaminat cap al nord, a l'illa de Hokkaido, on tot és més salvatge. Però ves a saber, potser si haguéssim estat d'excursió tot el dia hauríem acabat fins la polla. En qualsevol cas, és un lloc molt bonic de conèixer, que val molt la pena i on has de fer l'esforç per intentar pillar per banda algun japonès, ja que són una gent ben curiosa i és una passada veure'ls de prop i descobrir com viuen i pensen.

Apa, espero que això et sigui útil. Repassaré les fotos i ja et diré algun lloc més on haguem estat o que ens haguem perdut.

P.D.: Treballa!

Thinking Blogger Awards

Mentre era fora, l'Eva d'Eva Diari em va atorgar el premi Thinking Blogger, segons el qual puc considerar que el meu blog fa pensar els que el llegeixen. Això està molt bé, sobretot si es té en compte que habitualment publico parides i curiositats perquè em fa mandra escriure quelcom elaborat.

La veritat és que em va fer bastanta il·lusió rebre el premi, especialment amb la ressenya que em va dedicar l'Eva:

... de tot una mica però sempre molt ben explicat. És d'aquells blogs agraïts de llegir i sense pretensions de "sabelotodoria" és a dir, és un blog que no va de sobrat si no que incita a una lectura amena i entretinguda.

Amb el pit ben inflat després de posar-me la medalla, procedeixo a entregar el premi a 5 blocaires que encara no l'hagin rebut.

Ciclismo 2005, del Sergio

Aquest blog sobre l'actualitat del ciclisme professional ha estat la pàgina que més he llegit en l'últim any i escaig. Bon coneixedor d'aquesta magnífica disciplina esportiva i amb un brillant estil d'escriptura, el Sergio va analitzar amb detall les curses i els corredors fins l'esclat de la Operación Puerto. Des d'aleshores, totalment desenganyat, ha guiat centenars de lectors desitjosos d'un espai on poder sentir la crua veritat en el descens als inferns d'aquest esport que es mor, corromput fins la medul·la pel dopatge i els mals vicis heretats del passat.

Lamentablement, la setmana pasada va tancar la paradeta perseguit per les forces de l'ordre després de ser denunciat per algú d'aquest món (Valverde? Contador?) que no està disposat a ser acusat a diari de dopar-se. Acusacions indubtablement certes, d'altra banda. Des d'aquí desitjo molta sort al Sergio en la seva lluita contra la justícia.


Bloginstant, del Mestre Instant

Blog delirant que mai deixa indiferent. Després de llegir-lo, sempre em pregunto si l'Instant està realment tan malament del terrat com sembla o només s'ho fa.


Microsiervos, de Cron, Nacho, Alvy i Wicho

Cada dia publiquen uns quants articles, generalment de caire científic o tecnològic, que invariablement resulten interessants i enriquidors.


Itxi!, d'en Sombretti

Un interessant recull de fotos que sempre van amb segones.


Escolar.net, de Nacho Escolar

Dedicat íntegrament a l'actualitat política espanyola i de marcades tendències socialistes, representa una mirada interessant sobre aquest fastigós món de manipulació que és la premsa espanyola, absolutament orfena de capçaleres independents. De fet, amb el temps també he perdut l'interès pel blog, ja que apunta en un sentit únic.

El meu món laboral

El portal de vendes per al qual treballo, Código Barras Networks, presenta avui una demanda exagerada d'un curiós producte.



Després de la sorpresa inicial, he iniciat una petita investigació que m'ha permès determinar que el Libro Caca de Vaca és un llibre de contes infantil amb la següent grotesca descripció:

Había una vez un conejo que sólo sabía decir UNA cosa...
Pipí caca.
Cada mañana su mamá le decía: "¡Arriba, conejito!"
Él respondía: "Pipí caca".
Un día un lobo le dijo: "¿Puedo comerte, conejito?"
Él respondió: "Pipí caca".
Entonces el lobo se comió al conejito.

Estic convençut que la lectura d'aquest text en una tendra edat pot explicar més d'un trastorn greu de personalitat. En qualsevol cas, us deixo l'enllaç on el podeu adquirir. Sort!

El vàter Transformer

Sabut per tothom és que qui més benefici treu del cagar en aquest nostre país és el Senyor Roca. Doncs bé, resulta que el seu homòleg nipó és el Sensei Toto.

El que passa és que en un país de tecnòcrates com el Japó no es conformen amb una tassa de vàter com les nostres. Allí, les coses han de ser o bé extremadament funcionals o bé totalment futuristes i tan carregades de possibilitats que resulti impossible arribar mai a dominar-les per complet.

Així doncs, a l'hora d'anar a defecar podem topar amb dues opcions antagòniques:

1. Tassa tradicional japonesa

Sobren paraules.

Rústic, oi?

Per als passarells que no entenguin el concepte

2. Tassa Transformer

S'assembla prou a la que estem acostumats a veure, només que posseïda per un accessori malèfic que converteix el cagar en una fantàstica aventura.

No vam arribar tan lluny, però no s'ha de descartar que aquest artilugi sigui capaç de viatjar en el temps a través de plecs temporals. El que sí està demostrat és la seva sobrada funcionalitat com a carro de combat :-D

Fa mal

Aquesta última nit al Japó havia de dormir ben acompanyat, però per motius que encara desconec per la puta cara no ha estat possible. Per tant, em trobo a Osaka sense res a fer i jugant a perdre l'avió que surt demà de Tokyo. Divertit, oi?

No gens.

Mentre la còlera bullia dintre meu, he composat una petita prosa dedicada a tota aquella gent que deixa plantat al personal sense donar explicacions.

Puta, puta, puta,

Ets una maleïda filla de puta.

Si no fossis tan puta,

seria perquè ha deixat d'existir aquesta paraula.

Et comportes com una gata maula,

però a la fi tot resulta ser una faula.

Puta, puta, puta,

que sàpigues que aqui no acaba la disputa.

Observi's que el text està escrit íntegrament en femení per les circumstàncies de la situació; en cap cas voldria que m'acuséssiu de misògin.

¿Qué fiesta? ¡La que te va a dar ésta!

Deia l'altre dia que cada cop que sortim som l'ànima de la festa; voldria puntualitzar que quan parlo de "sortir" no em refereixo exclusivament a anar de farra sinó que, per exemple, podem estar recent sortits del tren i liar-la ben grossa enmig del carrer.

Aquest mateix cas es va donar fa escassos dies a Fukuoka, quan abandonavem l'estació central i vam topar amb una senyora extremadament cremosa i animada que ens va dedicar una alegre tonada. No cal dir que vam saber correspondre-li amb un ball no menys genial, que ràpidament va atreure l'atenció dels curiosos i algun altre borratxo amb ganes de festa.

Perquè així ha de ser; s'ha d'estar preparat per a la festa en tot moment, doncs no hi ha res millor que riure, cantar, saltar i ballar amb els amics, especialment si és quelcom inesperat.

We all love Xavi

M'acompanya una espantadíssima promotora del sensacional local X'AVI, amb la qual em vaig fer una foto sense que ella entengués res del que estava passant.

Els japonesos no tenen puta idea d'anglès. Les japoneses tenen por dels occidentals; com a mínim dels del nostre grup, vaja. Serà que ens ha abandonat el desodorant? En realitat sí, però elles no s'han acostat prou com per descobrir-ho. És això rellevant? En absolut, doncs seguim sent l'ànima de la festa cada cop que sortim.

Que n'aprenguin.