En un inesperat gir musical, acabo de decidir que a partir d'ara els caps de setmana seran amenitzats amb cançons que m'agradin. I això comença amb un tema del molt conegut grup de rap francès Mafia K1 Fry.
En aquest videoclip, reflecteixen la vida en el seu gueto; curses de motos, gossos de presa, shawarmes... Hi ha de tot i més!
La lletra de la cançó la podeu trobar aquí.
Gràcies al Santi, col·lega de la uni, per mostrar-me aquestes espectaculars imatges.
29 de setembre de 2007
28 de setembre de 2007
El videoclub a casa
Ahir vaig saber de Túmbate, VIDEOS!, una pàgina que ofereix una gran quantitat de sèries i pel·lícules en espanyol que es poden veure online, així com també videoclips musicals.
En un principi vaig imaginar que aquest servei estava irremisiblement condemnat a la desaparició pels problemes legals que sens dubte ha de representar aquesta oferta tan atractiva, però resulta que la iniciativa no és original d'aquest portal, sinó que es dediquen a recopilar el material que els interessa de Stage6. Aquesta és una pàgina propietat de DivX que pretén ser el proper YouTube, ja que si bé el seu sistema de funcionament és molt similar, en lloc d'utilitzar la tecnologia Flash per a la reproducció d'imatges es serveix de la codificació DivX, que resulta en una qualitat molt superior i vídeos de major durada.
De totes maneres, encara que DivX sigui una companyia potent, cal suposar que tard o d'hora s'haurà d'enfrontar a les primeres demandes per temes de drets d'autor i similars, així que millor començar avui mateix a veure vídeos :-D
Si no us voleu limitar al material en espanyol, podeu dirigir-vos directament a l'original Stage6, o bé a Joox, que també es dedica al mateix. Que us aprofiti!
Temes:
tecnologia,
vídeos
27 de setembre de 2007
Els Acudits de Mister Telecos: ¿Algo para beber?
Un testigo de Jehová se sienta junto a un andaluz en un vuelo Sevilla-Tenerife.
Cuando el avión ha despegado, empiezan a repartir bebidas a los pasajeros. El andaluz pide un cubatita de ron. La azafata le pregunta al testigo de Jehová si quiere beber algo. Éste, con mal tono, contesta:
- Prefiero ser raptado y violado salvajemente por una docena de putas de Babilonia antes que una gota de alcohol toque mis labios.
El andaluz, atragantándosele el primer trago, le devuelve el cubata a la azafata y dice:
- ¡¡¡Yo también!!! No sabía que se pudiera elegir.
Cuando el avión ha despegado, empiezan a repartir bebidas a los pasajeros. El andaluz pide un cubatita de ron. La azafata le pregunta al testigo de Jehová si quiere beber algo. Éste, con mal tono, contesta:
- Prefiero ser raptado y violado salvajemente por una docena de putas de Babilonia antes que una gota de alcohol toque mis labios.
El andaluz, atragantándosele el primer trago, le devuelve el cubata a la azafata y dice:
- ¡¡¡Yo también!!! No sabía que se pudiera elegir.
Temes:
acudits Mr Telecos,
humor,
sexe
26 de setembre de 2007
Maricons nosaltres? A l'igual!
Nosotros no tenemos homosexuales como en su país. Nosotros no tenemos de eso.
Tolerància militar
En los tiempos de Franco ya estarías muerto, rojo maricón. Te voy a tener vigilado.
No tindràs casa en la puta vida!
Per al proper 6 d'octubre, dia de joia a nivell mundial doncs és el meu aniversari, hi ha convocada una nova manifestació del col·lectiu V de Vivienda. En aquest cas, es tracta de reunir-se davant dels ajuntaments a nivell nacional per cridar "No tindràs casa en la puta vida!", i d'aquesta manera aconseguir el rècord mundial de crits (?).
No sé qui ostenta aquest mèrit actualment, ni com es mesura això, però no tinc massa clar que es pugui assolir. En qualsevol cas, sempre serà prou per cridar l'atenció dels mitjans de comunicació.
De totes maneres, em disgusta sobremanera que en aquesta ocasió ningú s'hagi molestat a fer els cartells en català, i és per això que no penjaré la imatge de la convocatòria en castellà. A més, em molesta que durant la manifa es cridin els diferents eslògans també en espanyol. Si algú del col·lectiu llegeix això, que en prengui nota, i si no ja m'encarregaré de fer-los-ho saber.
Passi el que passi, jo cridaré en la meva llengua.
No sé qui ostenta aquest mèrit actualment, ni com es mesura això, però no tinc massa clar que es pugui assolir. En qualsevol cas, sempre serà prou per cridar l'atenció dels mitjans de comunicació.
De totes maneres, em disgusta sobremanera que en aquesta ocasió ningú s'hagi molestat a fer els cartells en català, i és per això que no penjaré la imatge de la convocatòria en castellà. A més, em molesta que durant la manifa es cridin els diferents eslògans també en espanyol. Si algú del col·lectiu llegeix això, que en prengui nota, i si no ja m'encarregaré de fer-los-ho saber.
Passi el que passi, jo cridaré en la meva llengua.
Temes:
política
25 de setembre de 2007
Jogo Bonito
Sis jugadors. Una petita pilota de rotang. Un sol equip tancat en un cercle de 6.7 metres de diàmetre. No es tracta de guanyar, sinó de fer-ho bonic. Això és el Chinlone, l'esport nacional de Myanmar, l'antiga Birmània.
Els dits, l'interior i l'exterior dels peus, la sola, el taló i el genoll són les parts del cos que han de participar en aquesta dansa col·lectiva que requereix una concentració absoluta per part de l'equip. Els combinats agrupen gent de totes les edats i d'ambdós sexes, encara que la variant individual només pot ser practicada per dones.
Les exhibicions d'aquest esport acompanyen els nombrosos festivals budistes que es celebren durant l'any, i els jugadors mostren l'elasticitat dels seus cossos mentre l'audiència observa amb atenció i un mestre de cerimònies els entreté cridant els noms dels moviments (n'hi ha més de 200) i fent rimes al més pur estil MC. El ritme del joc el marca una orquestra, avivant o ralentitzant la freqüència amb què es colpeja la pilota o convidant el jugador estrella a marcar-se un solo.
Les imatges parlen per si soles.
Gràcies al Santi, col·lega de la uni, per mostrar-me aquesta espectacular dansa.
Els dits, l'interior i l'exterior dels peus, la sola, el taló i el genoll són les parts del cos que han de participar en aquesta dansa col·lectiva que requereix una concentració absoluta per part de l'equip. Els combinats agrupen gent de totes les edats i d'ambdós sexes, encara que la variant individual només pot ser practicada per dones.
Les exhibicions d'aquest esport acompanyen els nombrosos festivals budistes que es celebren durant l'any, i els jugadors mostren l'elasticitat dels seus cossos mentre l'audiència observa amb atenció i un mestre de cerimònies els entreté cridant els noms dels moviments (n'hi ha més de 200) i fent rimes al més pur estil MC. El ritme del joc el marca una orquestra, avivant o ralentitzant la freqüència amb què es colpeja la pilota o convidant el jugador estrella a marcar-se un solo.
Les imatges parlen per si soles.
Gràcies al Santi, col·lega de la uni, per mostrar-me aquesta espectacular dansa.
Temes:
altres esports,
curiositat,
vídeos
21 de setembre de 2007
El Liricista en el Tejado
Avui a les 3:10 de la matinada (quan, de fet, ja serà demà) actuaran a l'escenari MTV del Parc del Fòrum els andalusos SFDK (Siempre Fuertes de Konciencia), un dels grups més importants del Hip Hop espanyol.
Temes:
música
The Race to the Clouds
Des de l'any 1916 es disputa a Colorado la Pikes Peak International Hill Climb. Aquesta cursa consta de 19.99 quilòmetres en els quals s'ascendeix des dels 2862 metres fins els 4302 del cim de la muntanya que dóna nom a la competició. Amb un desnivell mig del 7%, els participants han d'afrontar 156 corbes a través de carretera asfaltada i de terra, a tota velocitat i amb alguns trams en què el sol els cega perillosament la vista.
Actualment, les diferents categories contemplen la participació de camions, cotxes, motos i quads, i resulta interessant observar com els temps guanyadors de cada any reflecteixen l'evolució que ha experimentat el món del motor en aquests 91 anys, ja que els 20:55.40 amb què Rea Lentz va guanyar la primera edició han quedat reduïts a menys de la meitat pel campió d'aquest any, Nobuhiro "Monster" Tajima, que va aturar el cronòmetre en 10:01.408, establint d'aquesta manera el nou récord de la cursa.
A totes aquestes, el que jo vull és presentar el curt del director francès Jean-Louis Mourey que recull la victòria del finlandès Ari Vatanen l'any 1988, establint en el seu moment un nou rècord. Les imatges del campió del món de ral·lis de 1981, titulades Climb Dance, van guanyar diversos premis per la seva espectacularitat.
Si algú està interessat a participar-hi, aquest esdeveniment generalment es disputa el 4 de juliol, coincidint amb el dia de la independència dels Estats Units, la festa nacional d'aquest país. La inscripció està sotmesa a l'aprovació dels organitzadors i costa 1100 dòlars per als vehicles de quatre rodes i 350 per als de dues. Més informació a la pàgina oficial.
Actualment, les diferents categories contemplen la participació de camions, cotxes, motos i quads, i resulta interessant observar com els temps guanyadors de cada any reflecteixen l'evolució que ha experimentat el món del motor en aquests 91 anys, ja que els 20:55.40 amb què Rea Lentz va guanyar la primera edició han quedat reduïts a menys de la meitat pel campió d'aquest any, Nobuhiro "Monster" Tajima, que va aturar el cronòmetre en 10:01.408, establint d'aquesta manera el nou récord de la cursa.
A totes aquestes, el que jo vull és presentar el curt del director francès Jean-Louis Mourey que recull la victòria del finlandès Ari Vatanen l'any 1988, establint en el seu moment un nou rècord. Les imatges del campió del món de ral·lis de 1981, titulades Climb Dance, van guanyar diversos premis per la seva espectacularitat.
Si algú està interessat a participar-hi, aquest esdeveniment generalment es disputa el 4 de juliol, coincidint amb el dia de la independència dels Estats Units, la festa nacional d'aquest país. La inscripció està sotmesa a l'aprovació dels organitzadors i costa 1100 dòlars per als vehicles de quatre rodes i 350 per als de dues. Més informació a la pàgina oficial.
Temes:
altres esports,
curiositat,
vídeos
20 de setembre de 2007
Barcelona put
Cada cop que surto a córrer per la ciutat, em torno boig, encara que ho faci per Montjuïc. Cada cop que surto en bici pel carrer, enfolleixo, encara que vagi lent. Cada cop que surto a fer quilòmetres per carretera, em desquicio, encara que el trànsit sigui escàs. El problema sempre és el mateix, la pol·lució. Quan pujo el Tibidabo em fa fàstic mirar enrere i veure el permanent núvol de color verd marronós que s'aixeca sobre la capital catalana.
Avui, finalment, arriba la confirmació dels meus disgustos, ja que segons un estudi de l'Organització Mundial de la Salut, Barcelona és la vuitena gran ciutat del món més contaminada. L'article abunda en dades tècniques que són fora de la comprensió del ciutadà estàndar, però passa de puntetes per les possibles solucions. Només citen un "pla" de la Generalitat del qual tan sols se sap que contempla "la limitación a 80 kilómetros por hora de la velocidad máxima en algunas vías rápidas del área de Barcelona".
Segur que així acabaran tots els problemes, segur. Què tal fer que el servei de trens de rodalies funcioni com cal? I omplir la ciutat de bicicletes i els seus corresponents aparcaments? Potser limitar el trànsit urbà? Evitar que els cotxes siguin ocupats per una sola persona?
Se suposa que aquest pla haurà acabat d'aplicar-se amb èxit l'any 2010, i estic plenament convençut que quan arribi el moment no notarem cap diferència. A més, les dades de l'estudi pertanyen al 2005, i en els dos anys que han passat des d'aleshores la situació no pot haver fet sinó empitjorar.
Que ens vagi bé.
Avui, finalment, arriba la confirmació dels meus disgustos, ja que segons un estudi de l'Organització Mundial de la Salut, Barcelona és la vuitena gran ciutat del món més contaminada. L'article abunda en dades tècniques que són fora de la comprensió del ciutadà estàndar, però passa de puntetes per les possibles solucions. Només citen un "pla" de la Generalitat del qual tan sols se sap que contempla "la limitación a 80 kilómetros por hora de la velocidad máxima en algunas vías rápidas del área de Barcelona".
Segur que així acabaran tots els problemes, segur. Què tal fer que el servei de trens de rodalies funcioni com cal? I omplir la ciutat de bicicletes i els seus corresponents aparcaments? Potser limitar el trànsit urbà? Evitar que els cotxes siguin ocupats per una sola persona?
Se suposa que aquest pla haurà acabat d'aplicar-se amb èxit l'any 2010, i estic plenament convençut que quan arribi el moment no notarem cap diferència. A més, les dades de l'estudi pertanyen al 2005, i en els dos anys que han passat des d'aleshores la situació no pot haver fet sinó empitjorar.
Que ens vagi bé.
19 de setembre de 2007
La culminació de l'absurd
Tothom ha sentit algun cop a parlar de demandes increïbles i indemnitzacions exorbitants als Estats Units. Doncs bé, resulta que recentment un jutge es va negar a acceptar l'ús de les paraules "violació" i "víctima" en un cas d'agressió sexual, cosa que va provocar la còlera del senador per l'estat de Nebraska Ernie Chambers, que es va proposar demostrar que en aquell sistema judicial malalt "tothom pot denunciar a tothom, fins i tot a Déu".
Dit i fet, va presentar una demanda contra el Totpoderós acusant-lo de causar "espantoses inundacions, greus terratrèmols, horrorosos huracans, terrorífics tornados, pernicioses plagues, feroces èpoques de fam, devastadores sequeres i guerres genocides". I, com no podia ser d'una altra manera, la sol·licitud va ser admesa a tràmit. Davant la impossibilitat de fer seure el demandat al banc dels acusats, s'ha citat als representants de "diverses religions, denominacions i cultes que, de manera notòria, reconeixen ser agents del demandat i parlen en la seva representació".
Posats a fer les coses bé, jo proposo que sigui el Papa de Roma en persona qui defendi les accions del seu cap, per alguna cosa és el seu representant a la Terra, no? I crec que també estaria bé acusar-lo de parricidi per haver matat el seu fill.
A veure si hi ha sort i el col·lega guanya la demanda i així li treu un bon pessic a l'esglèsia cristiana.
La notícia completa, al Lincoln Journal Star i a Catalunya Informació.
Dit i fet, va presentar una demanda contra el Totpoderós acusant-lo de causar "espantoses inundacions, greus terratrèmols, horrorosos huracans, terrorífics tornados, pernicioses plagues, feroces èpoques de fam, devastadores sequeres i guerres genocides". I, com no podia ser d'una altra manera, la sol·licitud va ser admesa a tràmit. Davant la impossibilitat de fer seure el demandat al banc dels acusats, s'ha citat als representants de "diverses religions, denominacions i cultes que, de manera notòria, reconeixen ser agents del demandat i parlen en la seva representació".
Posats a fer les coses bé, jo proposo que sigui el Papa de Roma en persona qui defendi les accions del seu cap, per alguna cosa és el seu representant a la Terra, no? I crec que també estaria bé acusar-lo de parricidi per haver matat el seu fill.
A veure si hi ha sort i el col·lega guanya la demanda i així li treu un bon pessic a l'esglèsia cristiana.
La notícia completa, al Lincoln Journal Star i a Catalunya Informació.
Temes:
curiositat,
humor,
religió
¡FM y olé!
.svg.png)
Ataca de nou el Polònia, carregant com sempre contra el Papa però també contra un nou personatge, el mític Justo Molinero, patriarca de l'imperi Teletaxi. Si mai heu escoltat la seva emissora, suposo que l'esquetx us semblarà tan genial com a mi.
18 de setembre de 2007
El Diccionari de la Patilla: Croquetero
La primera notícia que vaig tenir de l'existència d'aquests malignes personatges va ser tot buscant informació sobre la Matagalls-Montserrat, quan vaig topar amb el següent text:
Al primer control ens marquen la tarja i ens posen una brida a mode de pulsera. És per identificar els que han pagat per registrar-se i distingir-los dels "croqueteros" que mengen de gorra i fan la travessa sense inscriure´s. El nombre de croqueteros és tan alt que es veu que l´any passat alguns avituallaments es varen quedar sense menjar.
Aquest extracte forma part de la crònica d'un participant de l'any 2001, i em va impactar sobre manera. Qui eren aquests croqueteros? Encara existirien sis anys després d'aquest terrible relat? Com podien estar tan malalts com per anar de nit a la muntanya només per menjar de gratis? Serien perillosos? I per què aquest nom?
El mateix dia de la marxa, em vaig aplicar a fons amb en Mike i el Carles per treure l'entrellat d'aquest inquietant enigma. L'origen del nom ens va sobrevenir sobtadament, per inspiració; sens dubte se'ls coneixia així perquè arrasaven els avituallaments armats amb carmanyoles de croquetes, encara que el contingut final fos ben diferent. Les croquetes les menjaven mentre aguaitaven amagats a la muntanya, esperant el moment oportú per caure sobre el menjar dels participants i substituir així les seves preuades croquetes, acabant amb les carmanyoles a rebentar.
Encara no sabem qui són ni d'on vénen, però sí que són gent traïdora, perillosa i miserable. El seu modus operandi consisteix a emboscar-se a pocs metres del camí principal per on transita la travessa, en grups de dos o tres i armats amb bastons. Un d'ells es queda a la vista, i intenta atreure algun corredor despistat simulant una lesió, aprofitant la solidaritat i la germanor que regna entre els muntanyencs. Quan el pobre infeliç s'acosta, els altres croqueteros surten d'entre la malesa i... PATAPLAMBA! Croquetazo i a dormir. Mentre el desgraciat jau inconscient, s'afanyen a buidar-li la motxilla de qualsevol tipus de viandes que aquesta pugui contenir, generalment barretes de cereals, gels energètics, xocolata i la valuosíssima taurina.
Altres mètodes d'operació passen per atacar per l'esquena l'últim membre d'un grup, especialment si s'ha quedat una mica per darrere dels seus companys de manera que no pugui demanar auxili de cap de les maneres. Encara més fàcil ho tenen amb els participants que viatgen sols. I una tàctica que han creat recentment consisteix a fer sonar algun tipus d'instrument, talment com si fos un cant de sirena, per atreure el més babaus; típicament es tracta de hippies enganyats pel so d'una flauta.
Aquest increment en la violència dels seus mètodes és degut a la vigilància que l'organització està imposant en els avituallaments, obligant els participants a portar una targeta identificadora penjada del coll per certificar que s'ha pagat la inscripció, i això ha forçat els croqueteros a enretirar-se cap els boscos propers, més famolencs i sanguinaris que mai.
El perill que representa la seva presència és doble, doncs per si no fos suficient el fet de caure estabornit de nit enmig del bosc, a això s'ha d'afegir el fet de quedar-se sense provisions, amb el risc de desnutrició que això suposa, perquè és just en el moment en què les forces t'abandonen per manca d'aigua i menjar quan fa la seva aparició el temut Hombre del Mazo. Descarrega el seu poderós mall sobre la teva esquena i ja no t'aixeques en el queda de cursa, restant condemnat a l'abandonament i qui sap si algun tipus de seqüeles físiques o psicològiques.
No penseu pas que això és un producte de la meva ment malaltissa, ja que aquesta gentussa està plenament infiltrada en la nostra societat, i fins i tot tenen una web en la qual pots inscriure't com a croquetero i rebre un compte de correu que t'identifiqui com a membre d'aquest malèfic col·lectiu.
Per això, amics, jo us recomano que mai no ajudeu ingú que es trobi enmig d'un clar al bosc o lleugerament amagat entre els arbustos, car ara ja sabeu el pa que s'hi dóna :-D
Al primer control ens marquen la tarja i ens posen una brida a mode de pulsera. És per identificar els que han pagat per registrar-se i distingir-los dels "croqueteros" que mengen de gorra i fan la travessa sense inscriure´s. El nombre de croqueteros és tan alt que es veu que l´any passat alguns avituallaments es varen quedar sense menjar.
Aquest extracte forma part de la crònica d'un participant de l'any 2001, i em va impactar sobre manera. Qui eren aquests croqueteros? Encara existirien sis anys després d'aquest terrible relat? Com podien estar tan malalts com per anar de nit a la muntanya només per menjar de gratis? Serien perillosos? I per què aquest nom?
El mateix dia de la marxa, em vaig aplicar a fons amb en Mike i el Carles per treure l'entrellat d'aquest inquietant enigma. L'origen del nom ens va sobrevenir sobtadament, per inspiració; sens dubte se'ls coneixia així perquè arrasaven els avituallaments armats amb carmanyoles de croquetes, encara que el contingut final fos ben diferent. Les croquetes les menjaven mentre aguaitaven amagats a la muntanya, esperant el moment oportú per caure sobre el menjar dels participants i substituir així les seves preuades croquetes, acabant amb les carmanyoles a rebentar.
Encara no sabem qui són ni d'on vénen, però sí que són gent traïdora, perillosa i miserable. El seu modus operandi consisteix a emboscar-se a pocs metres del camí principal per on transita la travessa, en grups de dos o tres i armats amb bastons. Un d'ells es queda a la vista, i intenta atreure algun corredor despistat simulant una lesió, aprofitant la solidaritat i la germanor que regna entre els muntanyencs. Quan el pobre infeliç s'acosta, els altres croqueteros surten d'entre la malesa i... PATAPLAMBA! Croquetazo i a dormir. Mentre el desgraciat jau inconscient, s'afanyen a buidar-li la motxilla de qualsevol tipus de viandes que aquesta pugui contenir, generalment barretes de cereals, gels energètics, xocolata i la valuosíssima taurina.
Altres mètodes d'operació passen per atacar per l'esquena l'últim membre d'un grup, especialment si s'ha quedat una mica per darrere dels seus companys de manera que no pugui demanar auxili de cap de les maneres. Encara més fàcil ho tenen amb els participants que viatgen sols. I una tàctica que han creat recentment consisteix a fer sonar algun tipus d'instrument, talment com si fos un cant de sirena, per atreure el més babaus; típicament es tracta de hippies enganyats pel so d'una flauta.
Aquest increment en la violència dels seus mètodes és degut a la vigilància que l'organització està imposant en els avituallaments, obligant els participants a portar una targeta identificadora penjada del coll per certificar que s'ha pagat la inscripció, i això ha forçat els croqueteros a enretirar-se cap els boscos propers, més famolencs i sanguinaris que mai.
El perill que representa la seva presència és doble, doncs per si no fos suficient el fet de caure estabornit de nit enmig del bosc, a això s'ha d'afegir el fet de quedar-se sense provisions, amb el risc de desnutrició que això suposa, perquè és just en el moment en què les forces t'abandonen per manca d'aigua i menjar quan fa la seva aparició el temut Hombre del Mazo. Descarrega el seu poderós mall sobre la teva esquena i ja no t'aixeques en el queda de cursa, restant condemnat a l'abandonament i qui sap si algun tipus de seqüeles físiques o psicològiques.
No penseu pas que això és un producte de la meva ment malaltissa, ja que aquesta gentussa està plenament infiltrada en la nostra societat, i fins i tot tenen una web en la qual pots inscriure't com a croquetero i rebre un compte de correu que t'identifiqui com a membre d'aquest malèfic col·lectiu.
Per això, amics, jo us recomano que mai no ajudeu ingú que es trobi enmig d'un clar al bosc o lleugerament amagat entre els arbustos, car ara ja sabeu el pa que s'hi dóna :-D
Temes:
altres esports,
col-legues,
diccionari,
humor
Altres límits
El títol que tenia previst per a aquest article era "L'altíssim preu per arribar al límit", però en vista que l'experiència no va ser ni molt menys tan dura com podia haver estat, me'l reservo per si algun dia em decideixo a escriure sobre el malson que sí va ser la Marató de Barcelona d'aquest any. Allò va ser un infern de dolor, això ho ha estat de resistència física i mental.
La millor preparació
Quan Mike Marine, amic de la uni, em va anunciar fa tres setmanes la seva intenció de participar-hi, a l'instant vaig decidir que l'acompanyaria, convençut també que el Carles, etern company d'aventures, no dubtaria un segon a sumar-se a l'expedició, com així va ser.
D'esquerra a dreta, jo, Mike i Carles
El tret de sortida el van donar a les 19:09 de la tarda al cim del Coll Fòrmic (1125 metres) enmig d'un molt bon ambient, bastant relaxat ja que la majoria dels participants que venien a fer un bon temps havien començat a sortir a les 17:30. Tant a l'autocar d'anada com en els instants de preparació o la mateixa travessa, resultava d'allò més fàcil conversar amb els companys d'esforç. Qualsevol excusa és bona per oblidar durant una estona tots els quilòmetres que queden per davant. Els que ja havien experimentat la caminada abans no dubtaven a compartir anècdotes, donar consells i comentar els punts de major duresa del recorregut. La resta, xerrant d'allò més amigablement i fent col·legues amb facilitat.
Jo, que no havia recorregut mai abans aquesta distància, i encara menys amb un desnivell acumulat de pràcticament 6000 metres, no feia gaire cas dels catastrofistes i mantenia la confiança en les meves cames d'acer i la meva resistència indestructible. El Mike, igualment despreocupat, procurava sempre marcar un fort ritme perquè no volia tornar a casa per descobrir que no ho havia donat tot, ja que aleshores seria un fill de puta, i no pensava afluixar fins que la sang comencés a córrer per la seva pell. Consti que tot això va sortir de la seva boca, res és inventat. El Carles, per la seva part, va prendre la sortida amb una lleugera febre (37.2º) que l'havia estat perseguint des del diumenge a causa del nostre entrenament de 40 km i 6 hores d'esforç. Per això, no les tenia totes i defensava que havíem d'anar a un ritme més moderat.
Això va fer que ens separéssim en el primer descens, ja que el meu instint suïcida va arrossegar el Mike, i el Carles es va quedar enrere sense cap mena d'interès a perdre els turmells a les primeres de canvi. Enmig de la fosca, mentre esquivava participants i saltava roques per pura intuïció, vaig començar a sentir una remor de veus. Un mormolava quelcom i els altres responien a l'uníson, tot cosa de quatre o cinc paraules, i tornar a començar. Quan els vaig tenir prou a prop com per sentir el diàleg, vaig al·lucinar.
- Maria puríssima.
- Reseu per nosaltres.
- Maria santíssima.
- Reseu per nosaltres.
- Mare del Crist.
- Reseu per nosaltres.
- Mare de mares.
- Reseu per nosaltres.
Sentint-me atrapat per una secta, em vaig emplear a fons per posar una bona distància entre ells i jo, i això que encara no m'havia donat la gana de posar-me el frontal i avançava gràcies a la llum dels que es creuaven en el meu camí, que eren molts, car aquest any la travessa ha assolit el seu record de participació.
Ja de nou amb el Mike, i recuperats de l'ensurt, vam establir coneixença amb un paio que es va declarar esquizofrènic (en conya) i alcohòlic anònim (de veres), havent superat la seva dependència diària de dues ampolles de Beefeater i "tres gintonics només llevar-me per veure el camí". Va explicar que l'havia estat seguint un vampir de llum, algú que s'havia apuntat sol i tenia els collons de fer el recorregut sense il·luminació a costa dels frontals de l'altra gent, però que ell no es va deixar aixecar la camisa i en un moment donat va enfocar cap a una altra banda de tal manera que el vampir va caure de morros a terra. Després de sentir això, vaig pensar que havia arribat el moment de posar-me el meu.
Al final del descens, a Aiguafreda, el Carles ens va donar caça, i pujant el següent port al ritme infernal del Mike vam arribar al primer avituallament (Can Janot), on ens vam atipar com porcs i encara vam tenir temps d'omplir un bidó de galetes. En reprendre la marxa, una nova dificultat muntanyosa ben difícil d'atacar per culpa de l'estómac ple, i un munt de cares conegudes que ja havíem avançat prèviament. Aquell seria el nostre fat durant tota la cursa, perdre en els avituallaments i les fonts d'aigua tot el que havíem guanyat des de l'anterior aturada.
Una de les imatges més belles de la nit (segurament la única, perquè no hi havia lluna i no es veia gran cosa) era la inacabable filera de llums dansant i avançant que es podia veure tot buscant l'horitzó, com si d'esperits mostrant el camí futur es tractés. Cap enrere, també els frontals dels participants imitaven una tribu de cuques de llum en marxa.
El Mike va ser convençut de la necessitat d'afluixar, encara que a mi m'atreia la idea de seguir-lo al límit i veure on acabàvem petant els dos. Així que ens vam posar a roda d'un parell de veterans de 50 anys, que caminaven a bon ritme i portaven material de molta qualitat, als quals vam batejar com "Els Experts". Enganxats al seu clatell, els vam desquiciar amb les nostres preguntes i les repetitives conyes sobre "croqueteros", de tal manera que en el proper avituallament es van aturar expressament per desfer-se de la nostra companyia. No els tornaríem a veure, i no cal descartar que caiguessin en alguna emboscada "croquetil" després d'haver ignorat les nostres advertències :-D
El següent tram, que anava del quilòmetre 31.5 al 45.2, va ser un dels més durs, i és que ja era nit tancada i el cansament acumulat es sumava a les ganes de dormir, les primeres butllofes, i unes increïbles aglomeracions en els descensos més tècnics i estrets que posaven tothom en fila d'un i caminant ben lents. Tot plegat convidava a engegar-ho tot a la merda i fotre una bona becaina en qualsevol cantonada. A més, la motxilla m'estava fent molt mal a l'esquena; i la combinació de l'esforç i tant menjar barres de cereals, gelatines i altres merdes havia portat el meu estómac al límit. Vaig estar hores caminant sense veure arribar l'instant de vomitar. Aquí vaig veure la força d'anar amb amics, perquè sempre hi havia algú capaç de tirar del carro.
Vam trigar 9 hores i 20 minuts en arribar a Sant Llorenç Savall, i només havíem recorregut 45 quilòmetres! El temps era pèssim, i a aquest ritme podíem anar-nos-en fàcilment a les 21 hores en total, molt més de les 15 o 16 que jo havia pensat. En aquest punt és on cada any es produeix un abandonament massiu de participants, i això va ajudar a netejar el camí de taps i embussos, i d'ineptes que pensen que portant dos pals arribaran lluny quan en realitat només semblen vells incapacitats; però també faltava gent a qui seguir sense haver-te de preocupar de buscar la senyalització del camí. Inevitablement, ens vam perdre a les primeres de canvi, però la penya amb la qual avançàvem ho va saber veure i vam girar cua quan encara no havíem perdut cinc minuts. Si en aquell punt haguéssim estat sols, potser ara encara caminaríem sense rumb.
El Miquel donava senyals de flaquesa per culpa de les ampolles que començaven a poblar els seus peus, així que em vaig posar al capdavant per marcar un excel·lent ritme, bastant recuperat de les meves dolències i amb un nou embenat als peus per prevenir maldecaps. Inexplicablement, el camí dels 45.2 als 58.6 quilòmetres va ser el més dur psicològicament, ho estàvem donant tot però no hi havia manera d'arribar a l'avituallament. Convençuts de recórrer molta més distància que els tretze quilòmetres indicats per l'organització, ens vam sumir en la desesperació, i si no vam abandonar és perquè ens trobàvem perduts enmig d'una majestuosa paret de roca des de la qual vam veure eixir el sol. Havíem estat tota la nit caminant sense descans, però encara quedava un món.
Al Camí Moliner es va produir una desfeta col·lectiva, doncs el Mike ens va dir que marxéssim sense ell, ja incapaç de caminar normalment degut a l'intens dolor que sentia als peus; a mi em va arribar el senyal que tant temps havia esperat de part del meu estómac, i finalment vaig poder anar de ventre després d'hores jugant al camió de les escombraries amb una fetidesa inusual; la meva primera cagada provocada per un fort exercici mai no és l'última, i les que la segueixen acostumen a ser molt traïdores. Els músculs del Carles, per la seva part, es van refredar més del compte mentre jo m'amagava entre els matolls.
El Carles i jo, un cop més "Els Dos", lluitant colze amb colze, vam reprendre la marxa a desgana i amb la sensació que trigaríem temps a veure el Miquel. Només mirar-lo feia mal a la vista, i amb aquell caminar d'ànec podia trigar ben bé vint-i-sis hores a coronar Montserrat, però va dir que acabaria pels seus collons i a la seva mirada, per sobre del dolor, s'hi podia llegir una forta determinació.
El sol ja il·luminava amb força i els camins eren buits, l'hora dels "croqueteros" havia passat. Ja només romaníem en cursa els rebentats. I el dolor acumulat no feia sinó accentuar-se amb el decurs de les hores, ja que la muntanya començava a ser terreny de ciclistes, homes muntats en perfectes màquines d'alumini que es cansen per tu. Puta enveja que teníem. Fins i tot vam arribar a considerar la possibilitat de fotre-li un "croquetazo" a algun d'aquests i robar-li la bici després de deixar-lo inconscient.
Un dels anuncis més funestos que havíem sentit d'ençà havíem abandonat Barcelona era la càrrega psicològica que suposava veure Montserrat ocupar l'horitzó, i el moment havia arribat. L'immens vaixell de roca es destacava netament sota un cel tan blau, però per a nosaltres no era dolor sinó joia, doncs ara sabíem que el destí final era abastable.
L'amenaça fantasma
Camí de Vacarisses, vaig aprofitar que el Carles estava despistat buscant droga a la motxilla per llençar un atac brutal. El meu objectiu no era desempallegar-me'n, sinó guanyar prou temps com per poder parar a cagar i no haver de passar massa temps en la seva persecució. Quan el vaig sentir passar preguntant pel seu amic de vermell estava massa ocupat decidint amb quines pedres i fulles em podia eixugar el cul, ja que cap dels últims vint corredors que havia avançat no tenia mocadors de paper. El vaig atrapar ben ràpid, però, després de descobrir que les meves cames guardaven molta més gasolina de l'esperada, cosa que em va permetre fer un veloç descens kamikaze.
Poc després vam topar amb l'últim avituallament, que va arribar molt abans de l'esperat, cosa que ens va insuflar grans ànims. Aquests, però, els vam perdre aviat amb l'aparició de "Les Nenes de Blau", dues xicotetes que no aparentaven més de 17 anys i a les quals havíem avançat no menys de sis cops per veure com seguien amb la seva velocitat de creuer, sense marques de suor, ben felices i amb la mirada absolutament impertorbable, cap mostra de feblesa, talment com si fossin màquines.
Incapaços d'entendre com havien arribat fins aquí, especialment després de la meva correguda en persecució del Carles, ens vam considerar vençuts i vam resoldre unir forces amb elles. Però vam fer tard, ja que la parella s'havia desfet i només vam poder contactar amb una d'elles; la guapa, això sí.
L'Anna, així es deia, va resultar ser una noia encantadora i absolutament única. Jugadora de Counter-Strike, enginyera, lectora, esportista i aventurera fins el punt d'haver-se inscrit sola a la travessa (a l'altra nena de blau l'havia coneguda a la sortida), estudiant Erasmus sense formar part del clàssic gueto hispanoitalià, no drogoaddicta, increïblement simpàtica... Una perla, vaja. Va haver-hi tant bon rotllo que va acceptar la nostra oferta per a convertir-se en la quarta integrant del nostre equip per a la Gimcana de la Mercè.
Lluitant contra l'última dificultat
Amb ella ens vam plantar a Monistrol, peu de Montserrat, el final del llarg camí. Havíem fet l'últim tros amb molta calma perquè el Carles i l'Anna anaven ben justos de forces i genolls, així que quan un paio es va llençar a córrer a l'inici de la pujada vaig decidir anar a per ell. Encara em quedava fuel per cremar a les cames, combustible suficient per sembrar la muntanya de cadàvers. No hi ha res que em motivi més que deixar la gent enrere quan d'una competició es tracta.
Vaig córrer fins que vaig trobar un tap, i vaig passar a caminar forçant la respiració al màxim. Els enemics van caure, un rere l'altre, i quan vaig haver sadollat el meu desig de victòria vaig deixar que una parella em conduís a la línia de meta.
18:19. La una i vint-i-vuit minuts de la tarda. Després de de divuit hores i dinou minuts ja no hi havia cap motiu pel qual avançar. Tot havia acabat. Però em faltaven els amics per celebrar-ho. Vaig trucar al Miquel, que era al desè control, i això volia dir que s'havia recuperat magníficament de les butllofes.
El Carles va arribar amb l'Anna uns tres quarts d'hora després, feliços però morts, i ella va marxar ràpidament ja que l'altra nena de blau (21 anyets) l'havia esperada amb els pares per portar-la a Barcelona. Això és una amiga, sí senyor.
Instal·lats en una cantonada de la plaça, dormíem plàcidament fins que un crit ens va despertar. Croqueteros assaltant-nos? No, el Mike contentíssim, amb el comptador aturat en dinou hores i quaranta minuts. Bravo, company!
Ara sí que havia acabat tot.
Temes:
altres esports,
col-legues
17 de setembre de 2007
Barcelona anticiclista
Extractes de l'Ordenança de circulació de vianants i de vehicles de Barcelona aprovada en ple municipal el passat 23 de febrer i que entra avui en vigor:
Article 14
4. Quan els ciclistes circulin per la calçada, ho faran obligatòriament pels carrils més propers a les voreres, tot podent ocupar la part central d'aquests. Quan estigui expressament permès i senyalitzat, les bicicletes podran circular pels carrils reservats a altres vehicles.
És a dir, no es pot circular pel carril dels taxis i els autobusos, així que t'has de jugar el coll conduint entre cotxes i busos.
5. Les bicicletes, a la calçada circulant com a vehicles, gaudiran de les prioritats de pas previstes en les vigents normes de trànsit.
Prioritats que ningú respecta, afegeixo.
6. En el cas de que no existeixi carril bici o altre via de les especificades en l'article 14.1, les bicicletes podran circular, excepte en moments d'aglomeració de vianants, per:
a)les voreres, andanes i passeigs de més de 5 metres i 3 metres d'espai lliure.
Com es calcula aquesta distància mente estàs pedalejant? L'associació Amics de la Bici recomana anar sempre equipat amb una cinta mètrica.
8. Els conductors de bicicletes no podran circular amb el vehicle recolzat només en una roda, ni agafar-se a vehicles en marxa.
Vaja, s'han acabat les floritures.
9. Els conductors de vehicles motoritzats que pretenguin avançar a un ciclista ho faran extremant les precaucions, canviant de carril de circulació i sempre i quan quedi, com a mínim, un espai lateral de 1,5 metre entre la bicicleta i el vehicle. Els conductors de vehicles motoritzats, quan estiguin circulant darrera d'una bicicleta, mantindran una distància de seguretat prudencial i proporcional a la velocitat, que mai podrà ésser inferior a 3 metres.
Els carrers de Barcelona són extremedament amples, així que segur que no hi haurà cap problema a l'hora de complir aquest punt del reglament i tothom estarà encantat de prendre's aquesta molèstia cada cop que veu un ciclista a prop.
10. Els altres vehicles no podran circular ni aturar-se en els carrils reservats per a bicicletes.
Quina llàstima, no? Tan bé com anava el carril bici per a les maniobres de càrrega i descàrrega...
11. Les bicicletes hauran de dur un timbre, i quan circulin de nit han de dur llums i elements reflectants (al davant de color blanc, i al darrera, de color vermell) degudament homologats que permetin la seva correcta visualització pels vianants i conductors.
Evidentment, no embrutaré la meva preciosa bici de carretera amb un timbre de merda.
13. Les bicicletes s'han d'estacionar preferentment als llocs habilitats, deixant en tots els casos un espai lliure pels vianants de tres metres. Resta específicament prohibit lligar-les a arbres, semàfors, bancs, papereres o davant de zones on hi hagi reserva de càrrega i descàrrega en la calçada en horari dedicat a l'activitat, d'estacionament per a persones amb discapacitat, zones de estacionament prohibit definides a l'article 34.3 d'aquesta Ordenança, parades de transport públic, passos per a vianants, en els espais habilitats per l'estacionament de bicicletes d'ús públic i en elements adossats a les façanes.
La manca d'estacionaments específics és molt gran. Es pot saber quin problema hi ha amb lligar la bici en un arbre? La gràcia de la bicileta és la seva mobilitat, no veig el sentit a haver de donar voltes i més voltes buscant aparcament com els cotxes.
És bastant probable que durant aquesta primera setmana es dugui a terme una caça de bruixes per part de la Guàrdia Urbana, així que cal estar atent a les notícies per veure quants ciclistes van caient en aquest nou parany de recaptament municipal i, més interessant encara, si algun vehicle o vianant és amonestat per passar olímpicament dels drets dels ciclistes, cosa que dubto.
Jo seguiré circulant pel carril bus i amb els cotxes, ja que anar pel carril bici és sinònim de lentitud. Seguiré saltant semàfors sempre que no vingui cap cotxe, després d'escrutar la zona per si hi ha algun urbà a la vista. A veure quant temps passa fins que em caigui la primera multa.
Per a més informació sobre el tema, podeu visitar la web dels Amics de la Bici.
Cremem-ho tot!
A mi els països que m'agraden són aquells en els quals cremar la bandera és un dret constitucional, com els Estats Units, i no aquells que ho criminalitzen com l'Estat espanyol.
14 de setembre de 2007
Qui promet s'obliga
L'atractiva senyoreta de la imatge és la model argentina Nicole Neumann, que havia anunciat la seva intenció de participar nua en una protesta contra l'ús de pells el passat 29 d'agost. La notícia de la convocatòria va córrer com la pólvora, i el dia D (de Despullar-se) a l'hora prevista tots els cremats de Buenos Aires l'estaven esperant al punt on havia de realitzar-se la manifestació.
La mestressa es va fer esperar, i un espontani es va dedicar a anticipar esdeveniments al crit de "¡Yo te apoyo Nicole!".
Lògicament, això no va satisfer les aspiracions dels assistents (encara que sí els va divertir) que van balancejar perillosament la camioneta en què va arribar la model, la qual, en vista de la situació, es va donar a la fuga.
No bajé porque era imposible. Se puso todo muy agresivo y tuvimos miedo por nuestra vida.
Entré en pánico y no pude ni pensar. En ese momento dije "si entran todos acá -la camioneta- hasta yo me quedo sin piel".
Ante lo que vivimos optamos por la segunda opción que era ir a un lugar más tranquilo ... Lo lamento mucho y pido disculpas pero si hubieran estado tranquilos yo hubiera bajado.
Així estava la zona
Finalment es va realitzar la marxa en un lloc més tranquil amb les models sense roba però tapades amb una pancarta que deia Prefiero andar desnuda que con pieles i Las únicas zorras en la pasarela deberíamos ser nosotras :-D
Aquesta espantada ha provocat una notable resposta popular que ha desencadenat la creació del M.P.B.N. (Movimiento Ponete en Bolas Nicole), que exigeix el compliment de la promesa sota l'amenaça de matar el suposat gos de la mossa rossa, també famosa per la seva afició a recollir cans del carrer, dels quals en té més de 30.
El temps per despullar-se en públic acaba demà dia 15. Hi haurà sort?
Gràcies a en Javier Gelabert per fer-me arribar la notícia.
Temes:
curiositat,
humor,
manis,
sexe,
vídeos
13 de setembre de 2007
Pixant fora de test
4. A l'educació primària l'esbarjo es considera una activitat educativa integrada en l'horari lectiu de l'alumnat i, per tant, s'hi han de respectar també els principis del projecte educatiu.
Per als desquiciats de Convivencia Cívica Catalana, sota les ordres de l'espanyolista i practicant de la violència de gènere Francisco Caja, això significa que s'obligarà els nens a parlar en català al pati.
Sí, clar, com si això fos possible. El problema és que aquesta gent (per dir-ne d'alguna manera), pensen en la repressió com una cosa natural, i és per això que imaginen brigades de professors amagats darrere els lavabos esperant caçar alguna ànima infeliç parlant en la llengua de l'imperi...
Sí, potser fa gràcia la idea, però és que estem parlant d'un col·lectiu que no té res millor a fer amb la seva vida i sí molta pasta per gastar, doncs es poden permetre interposar recursos judicials a tort i a dret contra qualsevol llei del Parlament que esmenti, ni que sigui de passada, l'ús del català.
D'altra banda, els del PP, que també van forts a l'hora de veure conspiracions, creuen que la Generalitat vol comptar les hores de pati com a classes de castellà...
Des d'aquí, col·legues, us recomano que us relaxeu una mica i, sobretot, no oblideu que això és Catalunya.
Gràcies a l'Arnau Guarch per informar-me de la notícia.
12 de setembre de 2007
Curs bàsic de serbi
Aquestes són les paraules del jugador NBA Darko Milicic després que la seva selecció, Sèrbia, perdés contra Grècia (68-67) i quedés eliminada de l'EuroBasket. Segons es llegeix a la notícia, un periodista del seu país opina que la interpretació no és del tot completa, "els subtítols que s'han vist per internet són molt suaus. El serbi té una riquesa lèxica per als insults que és intraduïble".
Certament, la versió anglesa de les seves declaracions és molt més contudent. Si domineu prou aquesta llengua, val la pena escoltar-lo de nou.
Temes:
curiositat,
vídeos
11 de setembre de 2007
Acte de sobirania
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l'univers.
Però una nació mai serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut, victoriós,
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders
massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres,
amics!
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l'univers.
Però una nació mai serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut, victoriós,
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders
massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres,
amics!
- Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d'agost de 2007
Barcelona, 6 d'agost de 2007
Temes:
política
10 de setembre de 2007
Ante todo, anti todo
No volia marxar. M'hauria quedat allà, rient feliç, fins que no hagués quedat un sol artista. I aleshores, amb un somriure immens il·luminant-me la cara, hauria pensat com tornar a casa. Però els trens no obeeixen els meus designis, no encara, i hi ha certes responsabilitats que un ha de complir. I, en el fons, sempre podia tornar a Tàrrega l'any vinent.
Però un any després, qui no era fora de la ciutat, treballava o tenia alguna altra excusa. Amb el Rojo no em vaig entendre bé per telèfon i va acabar llevant-se massa tard, i el Carles estava febrós i exhaust després de la nostra jornada d'entrenament intensiu de sis hores caminant per la muntanya amb vistes a la Matagalls-Montserrat del proper dissabte. Em queden poc més de dos mesos per fotre el camp a Chile, i un cop allí hauré de buscar-me la vida pel meu compte, així que he decidit abraçar la filosofia de l'amic Súper, "Hi aniré, encara que sigui sol!". Sempre es fa algun amic pel camí.
El dia era dels que m'agraden; sol de justícia, cel blau i quatre núvols blancs perduts aquí i allà. Programa en mà, vaig recórrer el poble adormit a l'espera que a les dotze comencessin els primers espectacles. A la Plaça del Carme, un borratxo i el seu tambor seguien bevent cervesa (que sí, que el tambor bevia cervesa, o com a mínim el seu propietari li n'oferia), i les terraces eren poblades per despistats i individus amb ulleres de sol que encara no s'havien estirat al llit, segurament perquè no en tenien. Perquè Tàrrega és la Meca dels punkis (escrit així, amb k, CoM sI aIxÒ fOs Un FoToLoG qUaLsEvOl), i als punkis els agrada la festa, i també la droga. I a Tàrrega la gent hi va per veure teatre i espectacle, però també per sortir de nit i fer ballar la mandíbula i, si s'escau, també les cames.
I no entenc per què. No sóc capaç de trobar un motiu pel qual TOTS els punkis de Catalunya (i també alguns de fora) hagin de venir aquí cada any. Potser és que no he viscut prou la seva festa i m'he perdut algun tipus de ritual d'iniciació al magic món de l'speed, però la situació escapa a la meva comprensió. Algun any hauré de parlar del tema amb algun punki d'avançada edat.
Caminant pel Carrer del Migdia, a mà esquerra quedava la riera i la catifa de gespa que l'acompanya a banda i banda, ara coberta de cossos inconscients vestits amb malles a ratlles horitzontals i foradades pel pas del temps i el seu ús excessiu, braços equipats amb pulseres de cuir cobertes de punxes, crestes de colors delirants imaginats durant una orgia d'àcid i, sobretot i per sempre, gossos pollosos i famolencs.
I mira que Tàrrega és un lloc on la vida és cara, durant la Fira, i jo no sé què hi fan aquí, però sí sé que si no hi fossin res no seria el mateix. Potser seria un festival per a gent pija, i això seria fatal. Perquè en el fons, els punkis es mouen per la festa i l'alegria (i els malabars!), i no passarà un sol any en què no en conegui algun que m'arrenqui un somriure amb les seves pintes, es presti per a una foto divertida, o em doni alguna bona idea per escriure.
La meva única companyia era la premsa esportiva del dia, que en aquest país és absolutament lamentable (algun dia ho tractaré a fons), i que havia adquirit gratuïtament a l'estació de Sants amb el clàssic mètode de comprar alguna altra cosa realment necessària com seria una ampolla d'aigua mineral natural i baixa en sodi amb un volum d'un litre i mig, i sortir amb el diari plegat sota l'aixella després d'haver-lo rebregat una mica. Mai no falla.
A la porta de l'escenari on volia veure el primer espectacle vaig topar amb una tanca sobre la qual hi havia un cartell que deia noséquè d'uns tiquets. Merda, cada any em passa el mateix, i això que tenia el programa i en aquest hi havia clarament indicat un 1 molt petit, cosa que volia dir que havies de recollir l'entrada per a l'obra una hora abans.
L'alternativa, però, va resultar d'allò més entretinguda, recorrent el poble a ritme de rock darrere d'una companyia francesa formada per sis guitarristes roses molt eixerits. En acabat, vaig topar amb la gent de Ràdio ART, eternament acampats a Tàrrega, i vaig passar la resta del dia amb ells.
El Joan Gili, que en sap molt, es va molestar a esbrinar quan actuaria un paio amb el cap mig rapat i una llarga cua que li creix des de la meitat de la closca, i al qual considero un autèntic déu de l'humor, doncs sempre que l'he vist he mort de riure amb el seu número.
Vam esperar per ell i, un cop més, va respondre a les expectatives, guanyant l'atenció de la Plaça Major al complet (i això no és poca gent, oju!) i treient l'amic Marc Morenza a l'escenari per batre's en un duel d'espases per l'amor d'una dama. Els adjectius són insuficients per descriure el seu magnetisme, l'has de veure en acció organitzant carreres de cotxets, fent fugir un gos tot perseguint-lo a quatre grapes, tallant el trànsit de vianants d'un carrer o aturant un parell de punkis per beure's la seva cervesa.
Havent dinat unes sensacionals coques, vam anar a fer cua per aconseguir els tiquets per a un espectacle de la categoria "Circ" del grup Los 2 Play (res a veure amb la consola de Sony). Amb les entrades a la butxaca, vaig anar a fer un vol pel poble amb en Jordi Figueres per descobrir el desencís que compartim envers el futur professional que ens deparen els nostres estudis enginyerils, com també algunes idees esbojarrades que passen per estalviar durant un temps i anar a buscar-se la vida pel món en bicicleta. Estem parlant d'un personatge aventurer amb un currículum que inclou fer el Projecte Final de Carrera a Cuba, vendre espardenyes als carrers de London, o anar sol de vacances a Hongria amb la seva bicicleta per fer-se amic d'un fumador d'opi que no dormia mai. M'agrada :-D
L'espectacle de circ va estar bé. Dos acròbates de cada sexe es dedicaven a saltar pels aires mentre feien conyes amb el públic, principalment per via d'una de les noies que era absolutament maldestre i no estava mai on corresponia, era incapaç de seguir cap coreografia i no podia parar d'arrencar-li la perruca al guapo del grup. Per desgràcia, vam arribar un pèl tard perquè ens havíem quedat veient una lluita de gossos i la paradeta de souvenirs d'una punki que venia llaunes de cervesa i refresc "chafadas y arrugadas a mano" sota la marca registrada NINGÚN RECUERDO DE NADA :-D Per això, estàvem situats en un lateral des d'on no es veien massa bé les ganyotes, sempre clau.
Aquí em vaig separar del Manel i companyia, ja que ells havien de recollir els trastos de la zona d'acampada. Amb una hora per davant, vaig descobrir que m'havia quedat de nou sense poder veure l'espectacle del matí perquè havia oblidat el tema dels tiquets, així que vaig copsar breus llambregades d'humoristes i altres artistes un xic més seriosos abans d'anar a agafar el tren.
I no volia marxar. M'hauria quedat allà, rient feliç, fins que no hagués quedat un sol artista. I aleshores, amb un somriure immens il·luminant-me la cara, hauria pensat com tornar a casa. Però els trens no obeeixen els meus designis, no encara, i hi ha certes responsabilitats que un ha de complir. I, en el fons, sempre podré tornar a Tàrregal'any vinent quan me'n vagi de Chile.
El viatge cap a Barcelona hauria estat el paradigma de l'avorriment si no hagués segut al costat de cinc noies de Terrassa encantadores i molt divertides que no paraven de xerrar. I com havia llegit el diari sencer i també el llibre que portava, i ningú es va atrevir a seure en els meus quatre seients doncs feia pudor de suat, em vaig dedicar a escoltar-les descaradament, com si estigués mirant la tele. Passades dues hores, ja sabia a la perfecció quina estava embolicada amb qui, i van acabar convidant-me al seu costat a participar de la tertúlia. Abans, però, m'havia fet amic d'una parella de punkis amb els quals vaig compartir paper higiènic i vaig ajudar a burlar la vigilància del revisor. Gràcies per aquest trajecte tan entretingut, Sandra, Laura, Estel, Laura i Berta!
A casa, content del dia que havia passat, vaig fer meves les últimes paraules de Nicholas D. Wolfwood, "el cas és... que avui em sento especialment satisfet de mi mateix".
Però un any després, qui no era fora de la ciutat, treballava o tenia alguna altra excusa. Amb el Rojo no em vaig entendre bé per telèfon i va acabar llevant-se massa tard, i el Carles estava febrós i exhaust després de la nostra jornada d'entrenament intensiu de sis hores caminant per la muntanya amb vistes a la Matagalls-Montserrat del proper dissabte. Em queden poc més de dos mesos per fotre el camp a Chile, i un cop allí hauré de buscar-me la vida pel meu compte, així que he decidit abraçar la filosofia de l'amic Súper, "Hi aniré, encara que sigui sol!". Sempre es fa algun amic pel camí.
El dia era dels que m'agraden; sol de justícia, cel blau i quatre núvols blancs perduts aquí i allà. Programa en mà, vaig recórrer el poble adormit a l'espera que a les dotze comencessin els primers espectacles. A la Plaça del Carme, un borratxo i el seu tambor seguien bevent cervesa (que sí, que el tambor bevia cervesa, o com a mínim el seu propietari li n'oferia), i les terraces eren poblades per despistats i individus amb ulleres de sol que encara no s'havien estirat al llit, segurament perquè no en tenien. Perquè Tàrrega és la Meca dels punkis (escrit així, amb k, CoM sI aIxÒ fOs Un FoToLoG qUaLsEvOl), i als punkis els agrada la festa, i també la droga. I a Tàrrega la gent hi va per veure teatre i espectacle, però també per sortir de nit i fer ballar la mandíbula i, si s'escau, també les cames.
Una plaga
I no entenc per què. No sóc capaç de trobar un motiu pel qual TOTS els punkis de Catalunya (i també alguns de fora) hagin de venir aquí cada any. Potser és que no he viscut prou la seva festa i m'he perdut algun tipus de ritual d'iniciació al magic món de l'speed, però la situació escapa a la meva comprensió. Algun any hauré de parlar del tema amb algun punki d'avançada edat.
Caminant pel Carrer del Migdia, a mà esquerra quedava la riera i la catifa de gespa que l'acompanya a banda i banda, ara coberta de cossos inconscients vestits amb malles a ratlles horitzontals i foradades pel pas del temps i el seu ús excessiu, braços equipats amb pulseres de cuir cobertes de punxes, crestes de colors delirants imaginats durant una orgia d'àcid i, sobretot i per sempre, gossos pollosos i famolencs.
I mira que Tàrrega és un lloc on la vida és cara, durant la Fira, i jo no sé què hi fan aquí, però sí sé que si no hi fossin res no seria el mateix. Potser seria un festival per a gent pija, i això seria fatal. Perquè en el fons, els punkis es mouen per la festa i l'alegria (i els malabars!), i no passarà un sol any en què no en conegui algun que m'arrenqui un somriure amb les seves pintes, es presti per a una foto divertida, o em doni alguna bona idea per escriure.
Efectivament, molt divertit :-D
La meva única companyia era la premsa esportiva del dia, que en aquest país és absolutament lamentable (algun dia ho tractaré a fons), i que havia adquirit gratuïtament a l'estació de Sants amb el clàssic mètode de comprar alguna altra cosa realment necessària com seria una ampolla d'aigua mineral natural i baixa en sodi amb un volum d'un litre i mig, i sortir amb el diari plegat sota l'aixella després d'haver-lo rebregat una mica. Mai no falla.
A la porta de l'escenari on volia veure el primer espectacle vaig topar amb una tanca sobre la qual hi havia un cartell que deia noséquè d'uns tiquets. Merda, cada any em passa el mateix, i això que tenia el programa i en aquest hi havia clarament indicat un 1 molt petit, cosa que volia dir que havies de recollir l'entrada per a l'obra una hora abans.
Actuant sota condicions extremes...
...però encara així donant-ho tot
L'alternativa, però, va resultar d'allò més entretinguda, recorrent el poble a ritme de rock darrere d'una companyia francesa formada per sis guitarristes roses molt eixerits. En acabat, vaig topar amb la gent de Ràdio ART, eternament acampats a Tàrrega, i vaig passar la resta del dia amb ells.
El Joan Gili, que en sap molt, es va molestar a esbrinar quan actuaria un paio amb el cap mig rapat i una llarga cua que li creix des de la meitat de la closca, i al qual considero un autèntic déu de l'humor, doncs sempre que l'he vist he mort de riure amb el seu número.
Vam esperar per ell i, un cop més, va respondre a les expectatives, guanyant l'atenció de la Plaça Major al complet (i això no és poca gent, oju!) i treient l'amic Marc Morenza a l'escenari per batre's en un duel d'espases per l'amor d'una dama. Els adjectius són insuficients per descriure el seu magnetisme, l'has de veure en acció organitzant carreres de cotxets, fent fugir un gos tot perseguint-lo a quatre grapes, tallant el trànsit de vianants d'un carrer o aturant un parell de punkis per beure's la seva cervesa.
Havent dinat unes sensacionals coques, vam anar a fer cua per aconseguir els tiquets per a un espectacle de la categoria "Circ" del grup Los 2 Play (res a veure amb la consola de Sony). Amb les entrades a la butxaca, vaig anar a fer un vol pel poble amb en Jordi Figueres per descobrir el desencís que compartim envers el futur professional que ens deparen els nostres estudis enginyerils, com també algunes idees esbojarrades que passen per estalviar durant un temps i anar a buscar-se la vida pel món en bicicleta. Estem parlant d'un personatge aventurer amb un currículum que inclou fer el Projecte Final de Carrera a Cuba, vendre espardenyes als carrers de London, o anar sol de vacances a Hongria amb la seva bicicleta per fer-se amic d'un fumador d'opi que no dormia mai. M'agrada :-D
En veure aquest paio, un nen li va dir a sa mare que "este tío está atontado" :-D
L'espectacle de circ va estar bé. Dos acròbates de cada sexe es dedicaven a saltar pels aires mentre feien conyes amb el públic, principalment per via d'una de les noies que era absolutament maldestre i no estava mai on corresponia, era incapaç de seguir cap coreografia i no podia parar d'arrencar-li la perruca al guapo del grup. Per desgràcia, vam arribar un pèl tard perquè ens havíem quedat veient una lluita de gossos i la paradeta de souvenirs d'una punki que venia llaunes de cervesa i refresc "chafadas y arrugadas a mano" sota la marca registrada NINGÚN RECUERDO DE NADA :-D Per això, estàvem situats en un lateral des d'on no es veien massa bé les ganyotes, sempre clau.
Aquí em vaig separar del Manel i companyia, ja que ells havien de recollir els trastos de la zona d'acampada. Amb una hora per davant, vaig descobrir que m'havia quedat de nou sense poder veure l'espectacle del matí perquè havia oblidat el tema dels tiquets, així que vaig copsar breus llambregades d'humoristes i altres artistes un xic més seriosos abans d'anar a agafar el tren.
Art MOLT experimental
I no volia marxar. M'hauria quedat allà, rient feliç, fins que no hagués quedat un sol artista. I aleshores, amb un somriure immens il·luminant-me la cara, hauria pensat com tornar a casa. Però els trens no obeeixen els meus designis, no encara, i hi ha certes responsabilitats que un ha de complir. I, en el fons, sempre podré tornar a Tàrrega
El viatge cap a Barcelona hauria estat el paradigma de l'avorriment si no hagués segut al costat de cinc noies de Terrassa encantadores i molt divertides que no paraven de xerrar. I com havia llegit el diari sencer i també el llibre que portava, i ningú es va atrevir a seure en els meus quatre seients doncs feia pudor de suat, em vaig dedicar a escoltar-les descaradament, com si estigués mirant la tele. Passades dues hores, ja sabia a la perfecció quina estava embolicada amb qui, i van acabar convidant-me al seu costat a participar de la tertúlia. Abans, però, m'havia fet amic d'una parella de punkis amb els quals vaig compartir paper higiènic i vaig ajudar a burlar la vigilància del revisor. Gràcies per aquest trajecte tan entretingut, Sandra, Laura, Estel, Laura i Berta!
A casa, content del dia que havia passat, vaig fer meves les últimes paraules de Nicholas D. Wolfwood, "el cas és... que avui em sento especialment satisfet de mi mateix".
Temes:
egocentrisme,
opinió,
viatges
7 de setembre de 2007
L'Homme des Cavernes
Aquesta nit, a les 21 hores, començarà la sisena Copa del Món de Rugby a Paris. Els favorits unànimes, com sempre, són els All Blacks de Nova Zelanda, la victòria dels quals només es paga 1.6 a 1 a les cases d'apostes. La pressió, però, sempre ha pogut amb ells i no guanyen el títol des de l'any 1987. A 7.5 es pagaria el triomf de la violenta Sud-Àfrica o l'equip amfitrió, que comptarà amb el suport d'un país totalment implicat en l'esdeveniment. Fins i tot el president Sarkozy ha demanat al combinat nacional que "guanyin per França".
En el partit inaugural s'enfrontaran els nostres veïns i Argentina. Per al Quinze del Gall (així són coneguts els francesos en aquest esport de 15 jugadors per equip) serà titular la bèstia de la foto, Sébastien Chabal, "el Cavernícola". Famós per la imatge amenaçadora que li confereixen les grenyes i la barba en un cos de 1.92 metres i 104 quilos, un dels instants més cèlebres d'aquest brutal jugador es va produir quan va fallar un placatge sobre un jugador rival però a canvi es va emportar per davant el jutge de línia que hi havia darrere.
Un altre dels seus sobrenoms és "l'Anestesista", per l'estat en què queden alguns homes després de rebre el seu impacte. Aquestes imatges en són la prova:
Temes:
altres esports,
vídeos
6 de setembre de 2007
Un cop d'ull sobre Toronto
El paisatge de Toronto, la ciutat més gran del Canadà, està dominat per la CN Tower, l'estructura sense suport més alta del planeta amb els seus 553.33 metres.
Aquesta dada és només una excusa per introduir la web que acabo de descobrir, que permet jugar a ser déu en aquesta ciutat canadenca. Els poders de què disposem, però, són bastant limitats ja que únicament podem alterar el moment del dia. El resultat, malgrat tot, és bonic de veure.
Aquesta dada és només una excusa per introduir la web que acabo de descobrir, que permet jugar a ser déu en aquesta ciutat canadenca. Els poders de què disposem, però, són bastant limitats ja que únicament podem alterar el moment del dia. El resultat, malgrat tot, és bonic de veure.
Temes:
curiositat
5 de setembre de 2007
Curs bàsic de portuguès
Sempre havia pensat que el portuguès era un idioma molt similar al nostre, i que amb una mica d'esforç i concentració no resultava massa difícil llegir i comunicar-se en aquesta llengua. Sintàcticament, com a mínim, perquè totes les llengües tenen un seguit de paraules absurdes que resulten realment complicades d'entendre si no s'han estudiat prèviament.
Un exemple ben clar és la paraula "noranta" en francès, que per a ells és quatre-vingt-dix, traduït literalment com "quatre-vint-deu"; és a dir, quatre cops vint més deu. I això passa també per al 70 (soixante-dix) i el 80 (quatre-vingt).
En quin punt de l'evolució lingüística van decidir els nostres veïns que només necessitaven comptar fins a sis desenes? Quin obscur motiu s'amaga darrere d'aquesta decisió? La veritat és que no hi trobo cap raó, però vaja, anem amb el portuguès que és el que avui ens interessa.
L'altre dia vaig topar amb el següent concepte, ferro de passar roupa. Ferro de passar roba? No tenia cap significat per a mi, encara que no em vaig capficar gaire i immediatament vaig traslladar el dubrte als meus companys portuguesos. A vosaltres, però, us donaré una mica de temps perquè hi reflexioneu.
Doncs bé, tant si ho heu deduït com si no, aquí està la solució. A mi em va semblar al·lucinant, una idea lingüística més pròpia dels indis americans, per als quals el tren era un "cavall de ferro", els fils telegràfics "fils que parlen", i l'alcohol "aigua de foc".
No pretenc ser ofensiu, però abans de fer servir quatre paraules per a una cosa és millor crear-ne una de nova, no? En portuguès existeix una paraula equivalent a "sol" o parlen d'"estrella de fer llum" o "bola de foc voladora"? I suposo que una pistola deu ser un "ferro de matar" :-D Per no dir que, amb el pas dels anys i l'evolució de la tecnologia, les planxes ja no són de ferro...
Algú coneix paraules així d'absurdes en la nostra llengua o en alguna altra? Feu-me-les arribar, si us plau!
Un exemple ben clar és la paraula "noranta" en francès, que per a ells és quatre-vingt-dix, traduït literalment com "quatre-vint-deu"; és a dir, quatre cops vint més deu. I això passa també per al 70 (soixante-dix) i el 80 (quatre-vingt).
En quin punt de l'evolució lingüística van decidir els nostres veïns que només necessitaven comptar fins a sis desenes? Quin obscur motiu s'amaga darrere d'aquesta decisió? La veritat és que no hi trobo cap raó, però vaja, anem amb el portuguès que és el que avui ens interessa.
L'altre dia vaig topar amb el següent concepte, ferro de passar roupa. Ferro de passar roba? No tenia cap significat per a mi, encara que no em vaig capficar gaire i immediatament vaig traslladar el dubrte als meus companys portuguesos. A vosaltres, però, us donaré una mica de temps perquè hi reflexioneu.
Cap idea?
Doncs bé, tant si ho heu deduït com si no, aquí està la solució. A mi em va semblar al·lucinant, una idea lingüística més pròpia dels indis americans, per als quals el tren era un "cavall de ferro", els fils telegràfics "fils que parlen", i l'alcohol "aigua de foc".
No pretenc ser ofensiu, però abans de fer servir quatre paraules per a una cosa és millor crear-ne una de nova, no? En portuguès existeix una paraula equivalent a "sol" o parlen d'"estrella de fer llum" o "bola de foc voladora"? I suposo que una pistola deu ser un "ferro de matar" :-D Per no dir que, amb el pas dels anys i l'evolució de la tecnologia, les planxes ja no són de ferro...
Algú coneix paraules així d'absurdes en la nostra llengua o en alguna altra? Feu-me-les arribar, si us plau!
Temes:
curiositat
4 de setembre de 2007
Gent tremenda (versió barbuda)
Aquest curiós personatge és un dels participants del Campionat Mundial de Barbes i Bigotis que es va disputar aquest passat cap de setmana a Brighton (Regne Unit). Encara no s'han publicat les fotos dels guanyadors, però em semblaria sorprenent que l'amic s'hagués quedat fora de les medalles en la categoria barba freestyle.
La participació es fa a través d'equips nacionals, i estic plantejant la idea d'adreçar-me als organitzadors del proper Mundial, que es disputarà a Alaska l'any 2009, per competir-hi amb la selecció catalana. La competència, però, seria dura. Només cal veure l'equip que han presentat els Estats Units en el campionat d'aquest any o repassar la galeria de fotos dels guanyadors del 2001.
La fotografia és cortesia de l'agència Reuters i del meu company Alexandre Sanmartin, que me la va fer arribar.
Temes:
curiositat,
humor
3 de setembre de 2007
El deliciós tikitaki
Ingredients (per a 4 persones):
* 1 tassa de farina
* 3/4 tassa de sopa dashi o aigua
* 4 ous
* 2 tasses de col tallada
* 4 llonzes fines de porc
* 4 racions de fideus yakisoba
* salsa okonomiyaki
Procediment:
Escalfar una paella. Mesclar la farina i la sopa dashi fins aconseguir la massa d'okonomiyaki. Extendre una part de la massa circularment sobre la paella. Repartir col tallada en trossos petits per sobre de la fina massa.
Posar una llonza de porc sobre la col. Distribuir una nova capa de massa d'okonomiyaki sobre els ingredients. Fregir els fideus yakisoba a banda, tot amanint-los amb la salsa okonomiyaki. Donar la volta al futur okonomiyaki amb espàtules.
Prémer fermament l'okonomiyaki per sobre amb una espàtula i cuinar-lo a foc lent fins que els ingredients estiguin fets. Posar l'okonomiyaki sobre els yakisoba amb espàtules i prèmer des de dalt novament. Fregir un ou a banda. Posar l'okonomiyaki sobre l'ou ferrat i, un cop més, prèmer amb força.
Repetir el procés per a tres racions més.
Servir l'okonomiyaki en un plat amb la cara de l'ou per dalt. És recomanable afegir-hi salsa okonomiyaki o maionesa per sobre. També s'hi pot afegir katsuboshi (cereals de bonítol marinat) (?) i ao-nori (pols d'algues seques).
* 1 tassa de farina
* 3/4 tassa de sopa dashi o aigua
* 4 ous
* 2 tasses de col tallada
* 4 llonzes fines de porc
* 4 racions de fideus yakisoba
* salsa okonomiyaki
Procediment:
Escalfar una paella. Mesclar la farina i la sopa dashi fins aconseguir la massa d'okonomiyaki. Extendre una part de la massa circularment sobre la paella. Repartir col tallada en trossos petits per sobre de la fina massa.
Posar una llonza de porc sobre la col. Distribuir una nova capa de massa d'okonomiyaki sobre els ingredients. Fregir els fideus yakisoba a banda, tot amanint-los amb la salsa okonomiyaki. Donar la volta al futur okonomiyaki amb espàtules.
Prémer fermament l'okonomiyaki per sobre amb una espàtula i cuinar-lo a foc lent fins que els ingredients estiguin fets. Posar l'okonomiyaki sobre els yakisoba amb espàtules i prèmer des de dalt novament. Fregir un ou a banda. Posar l'okonomiyaki sobre l'ou ferrat i, un cop més, prèmer amb força.
Repetir el procés per a tres racions més.
Servir l'okonomiyaki en un plat amb la cara de l'ou per dalt. És recomanable afegir-hi salsa okonomiyaki o maionesa per sobre. També s'hi pot afegir katsuboshi (cereals de bonítol marinat) (?) i ao-nori (pols d'algues seques).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)