Heu provat mai de dormir sense persianes? I fer-ho amb el cap a escassos centímetres d'una porta de balcó per sota de la qual s'escola un fred de la parra? Amb un maníac de la fusta fent soroll a l'habitació del costat? Ah sí, també hi havia algú roncant que, inevitablement, s'havia adormit abans que jo. He tingut nits millors.
L'Edgar havia anat a classe i l'havíem de trobar a la universitat per dinar. La ronda de dutxes va resultar sorprenentment ràpida, fet sens dubte relacionat amb el fred que feia a la cambra de bany, encara que això va ser mitigat pel sabó del tuning que el Dani va repartir generosament:
LATE PARTY? LONG NIGHT? GROGGY MORNING? AXE RECOVERY SHOWER GEL WITH INVIGORATING ELECTROLYTES BRINGS YOU BACK TO LIFE - MAKING YOUR NEXT DAY ALMOST AS GOOD AS YOUR LAST NIGHT
Es veu que la penya xunga ja no va a les raves d'èxtasi líquid ni MDMA, sinó que van fins les celles del sabó aquest.
El Zuran amb el seu nou look estil Elvis
Fins el moment només disposàvem d'una bici i teníem una lleugera idea d'on queia la universitat, així que ningú estava massa disposat a perdre's per Berlin, però el Rojo va treure el seu GPS i va pirar amb la bicicleta i els seus collons quadrats sense que hagués quedat massa clar on ens havíem de reunir.
Els altres vam anar cap al metro convençuts que ja l'havíem vist prou, però sense haver calculat que el paio s'estava estalviant una pasta en transport públic, ja que no sabíem quants cops l'hauríem d'agafar abans d'haver reunit totes les bicis. Després de perdre un parell de metros i deliberar una bona estona, vam optar pel bitllet de 24 hores, que sortia per 6 euros, el mateix preu que tres bitllets senzills. Lògicament, ens el vam acabar menjant amb patates i no el vam amortitzar ni de casualitat. El problema de fons? A Alemanya tampoc no tenen targetes de més d'un viatge com la nostra T-10. Tan revolucionari és l'invent?
Jordi Rojo, cap obstacle és suficient per aturar-lo
El punt de reunió amb el Rojo era una plaça immensa on mai no el trobaríem, i aviat ens estàvem cagant en la seva mare per pirar a la seva bola i fer-nos esperar i blablabla. Excuses, en realitat ploràvem per la morterada del metro, però el cas és que sense saber massa bé com, tot d'una van aparèixer ell i l'Edgar; es diria que el Rojo ens havia col·locat distretament uns xips receptors GPS a la jaqueta.
La universitat estava a quatre passes d'on érem, i vam enfilar directament el camí del menjador. Jo no estava massa afamat, perquè a ca l'Edgar havia descobert una torradora, pa de motlle i un pot d'una exquisida variant de nocilla, que és tot el que necessito per assolir la felicitat. Igualment, si no dinava aleshores segurament no ho faria en molta estona, així que vaig escoltar atent com ens ho havíem de fer per amagar hamburgueses sota un plat d'arròs i així pagar menys.
No em sentia prou càrnic com per quillar hamburgueses, però per no ser l'únic membre honrat del grup vaig menjar un parell de racions de formatge feta mentre examinava els plats disponibles, doncs allò era una mena de self service immens amb unes caixes a la cantonada on passaven revista del que portaves a la safata. Segueixen sense estar preparats per a la pilleria, aquests alemanys.
Finalment, em vaig decantar per una sopeta de verdures i una curiosa amanida (?) de patata, poma i alguna cosa més amb formatge gratinat per sobre, que al cap i a la fi és l'únic que comptava. El Dani es va fiar de la meva intuïció i ho va pagar car, oblidant que a mi la qualitat del menjar no m'ha preocupat mai gaire. Efectivament, la sopa deixava molt a desitjar, i l'altre plat tenia un gust que podríem qualificar d'original, per dir-ho d'alguna manera.
El menjador era una sala molt gran, de blanques parets i sostre altíssim, i plena de gent a vessar. Nosaltres compartíem taula amb uns italians i unes espanyoles. No cal dir qui tirava la canya a qui. Quan vaig acabar de menjar, molt després que tothom i amb força menjar encara a la plata, vam recollir les bicis restants en una residència propera, la mateixa on vaig dormir l'any passat quan vaig començar el meu InterRail. Allí vam topar amb una colla de catalans que no trobaven la manera de fer entrar a l'habitació una nevera que acabaven de comprar. El Dani, al qual tinc per una persona més brutal que no pas destra, va sorprendre tothom trobant la manera de resoldre el problema sense destruir la paret.
No entra ni de guais
El Rojo calcula l'angle pel qual hauria d'encaixar la nevera
Després d'aquest petit entreteniment d'intel·ligència espacial, vam començar la visita turística per l'enorme parc de Tiergarten, encara que segurament seria més precís dir-ne bosc, doncs estem parlant d'una zona que abans era territori de caça dels dirigents prussians, i que ara està coberta d'arbres, llacs, camins i gespa. Tot verd. El poder de desconnexió que això representa dins de la ciutat s'escapa de la comprensió que un barceloní pot tenir de l'urbanisme.
M'agrada la tardor
El Guifré, transportat en el temps
Discutint sobre el temps d'exposició més adequat
Vam rondar-hi una bona estona, gaudint del paisatge tardorenc i de la llibertat de rodar en bici. Bé, això últim no estava a l'abast de tothom perquè alguns dels vehicles tenien el seient fix en una alçada ridícula, doncs els havien proporcionat dones, però jo tenia una talla molt correcta malgrat la inestabilitat del quadre i estava d'allò més content desafiant el Dani en petits esprints i intentant-lo fotre a terra tancant-li el camí. La veritat és que responia amb tant entusiasme a tots els meus canvis de ritme, i el parc era tan gran, que amb el Guifré vam pensar que podia ser interessant emportar-me el Dani a roda fins fer-lo rebentar, donada la meva superior condició física, i deixar-lo perdut enmig del bosc :-D
El Rojo intenta, sense èxit, ajustar el seient
La ruta va seguir per la Siegessäule, la columna de la victòria; el Reichstag, el parlament alemany; i la Porta de Brandenburg, entre altres localitzacions emblemàtiques de la capital. Val a dir que va ser una visita de molta qualitat, doncs l'Edgar és una persona molt saberuda i en cada punt del recorregut oferia informació rellevant, tant a nivell històric com anecdòtic i estadístic. Un 10 per a ell.
El Zuran al Siegessäule
Regint el destí d'un país
Amb tanta pedalada, vam haver d'aturar-nos a descansar en un McDonald's a la plaça més gran de Berlin, el nom de la qual sóc incapaç de recordar, i el personal va aprofitar l'avinentesa per fotre's entre dues i quatre hamburgueses per barba. Jo em vaig conformar amb un batut, no tinc tant estómac, encara que tot just el vaig buidar a consciència en una bonica i molt llarga visita al Senyor Roca.
Sí, Dani, en aquesta foto estic preciós
De camí a casa, on ens havíem de posar a punt per sortir de festa, també vam catar alguna coseta més de la ciutat, però sóc molt dolent a l'hora de recordar aquest tipus de noms :-P
