BAR MAÑOS-2. Confluència de l'Avinguda de Collblanc amb la de Madrid. A les portes de l'Hospitalet, la ciutat sense llei. El cartell està deslluït. La façana, bruta. Des de la porta es pot apreciar com de carregada està l'atmosfera interior. Ja abans d'entrar, hom es pot fer una idea bastant encertada del personal que trobarà a dins. I, efectivament, tota la concurrència està curtida per la vida. Molt.
Tenéis bravas?, demana amb desconfiança. No, pero se pueden hacer, respon l'home de la barra. Ironia? Ha deixat anar l'obvietat amb un cert aire de superioritat. El client no acaba de saber què, però alguna cosa hi ha darrere de la parsimònia amb què neteja el got que no li agrada. Els seus amics beuen cervesa. Davant seu, sol en una taula, un ancià d'aspecte miserable agafa la cigarreta amb la punta dels dits i en xucla l'última calda com si li anés la vida. El seu rostre és la viva imatge de la tristor, tan groguenc i esprimatxat, així que potser el que busca amb aquesta pipada desesperada és la mort. A la barra, un home de mitjana edat contempla els videoclips de la MTV amb la mirada perduda, el cap cot recolzat sobre una mà i un quinto buit a l'altra. Que llargs que són els dies.
La seva atenció recau ara sobre un paio cridaner que llueix una llarga cua, salta a la vista que n'està molt orgullós, encara que, al front, els cabells ja fa temps que van començar a retrocedir. Saluda a un, xoca les mans amb un altre i fa broma amb un tercer. Dues dones resten aturades al carrer, just davant del bar, tot esperant que el semàfor es posi verd. Diossss, qué fiesta esta noche, ¡pero qué fiesta os iba a dar si me dejáis! Conjuga verbs erròniament mentre porta els polzes a la sivella del cinturó i amaga la panxa. S'ajup per veure'ls el cul millor. Elles no són conscients quel que s'esdevé a les seves esquenes, però si ho fossin tampoc no canviaria massa l'escena. El numeret està pensat per a la gent del bar, que riu la gràcia. El barman aixeca la vista, amb evident satisfacció, i li dedica un somriure còmplice. Ell fa el mateix sempre que es presenta l'ocasió, li agrada cridar l'atenció, així que mostra les dents amb camaraderia i alegria mentre pensa en les braves, quant més poden trigar a aparèixer? El fum acabarà per cegar-lo, si això s'allarga gaire més.
El txitxarel·lo de la cua, que guarda una certa similitud amb Steven Seagal passat de quilos, descobreix que la gent ja no el mira, i després d'estudiar desconcertadament el local, decideix que ja sap com recuperar el protagonisme. Al fons, entre la cuina i la barra, un lloro gris descansa a la seva gàbia. No l'havia vist fins aleshores, de quiet i silenciós com està. Respon agressivament, clar, doncs no li ofereixen cacahuets, precisament. ¡Me cago en el puto bicho este que tienes, maño!, crida mentre colpeja la gàbia amb el dit. Una vegada i una altra, l'ocell salta per mossegar quan el dit s'acosta al seu territori. L'escena es perllonga durant uns minuts. Cap dels contendents no n'ha sortit malparat, i l'home riu, feliç pel seu útlim xou.
Les patates braves, contra tot pronòstic, estaven exquisides. En demanarien una altra ració, però el bar ja tanca. Necessita pixar, i mentre espera el seu torn contempla el lloro amb tendresa. Sembla tenir ganes de dormir. Xiula, i l'animal s'acosta, oferint el cap perquè l'hi rasquin. És preciós, quina llàstima que hagi de passar els dies tancat en aquest cau infame. Fica el dit enter els barrots i el lloro s'hi acosta, i hi posa la pota mansament a sobre. Vol que l'acariciïn, que bufó, pensa ell. Tempteja el dit amb la pota i, de cop, tanca la garra al seu voltant. Es llença amb el bec contra la carn i mossega. Amb força. Molt sorprès, no es fa enrere, doncs li podria fer mal. L'ocell afluixa la presa i torna al centre de la gàbia, obrint la boca amb posat desafiant.
Sent dolor al dit. La sang en comença a brollar. Pobra bèstia, tenir-la aquí tancada és pitjor que alar-la.
