A Santiago hi ha no menys d'un centenar d'universitats, perquè el funcionament del sistema educatiu en aquest país és una cosa ben complicada, i també perquè fora de la capital estudiar resulta força difícil. Les dues que compten amb un major prestigi són la Universidad de Chile i la Pontificia Universidad Católica, sent aquesta última on van a parar la majoria d'alumnes estrangers. Jo estic a la Universidad Tecnológica Metropolitana, que a primera vista em va semblar bastant modesta. El temps va confirmar amb escreix aquesta impressió, i especialment sagnants van resultar les visites comparatives als campus de la Católica. Aquesta última compta amb el suport econòmic de l'església, molt poderosa a Chile, i també era recolzada pel dictador Pinocho durant el seu regnat de terror. Per entrar-hi, s'ha de tenir molt nivell o molta pasta, i on ells celebren degustacions de vi, nosaltres fem asados populars.
El cas és que la UTEM és un niu de comunistes i revolucionaris que des de la meva arribada s'han dedicat a ocupar facultats, aturar carreres senceres, convocar assemblees, i posar música a tot volum a la plaça de la U, tot amb l'objectiu últim d'aconseguir la dimissió del rector Avendaño.
Es muy interesante, porque parece que los estudiantes han madurado. Esta vez están actuando con cabeza, han empezado tranquilos y la cosa va a ir creciendo hasta que ruden cabezas. Això és el que en pensa el meu tutor, que assegura que en els seus temps va copular al sofà del despatx del rector durant un altre aixecament. Estudiantil, no viril, s'entén.
Doncs bé, sembla que hem arribat al desenllaç, de manera bastant precipitada diria jo.
Hola los invito a una fiesta que va a tener mi amigo Chris esta noche. Vamos a tener un asado mas temprano a las 6 o puedes venir despues para la fiesta que empieza a las 10. Su casa esta cerca de Pedro de Valdivia con Bilbao, La direccion es 2199 Bustos, La calle Bustos esta 2 cuadras de la plaza Pedro de Valdivia,. Pueden llamarme 78392627, Si quieren venir al asado deben traer algo un poco carne o algo para su mismo o algo para compartir. Voy a traer pan con cerdo. Tambien si quieren tomar algo deben traerlo. Espero ver a todos por que quiero verlos antes del viaje al sur. Muaah Chao Esperava anar a la barbacoa de l'americana boja a menjar gratis, però tenia a la nevera uns xoriços que portaven un parell de setmanes oberts, i aquesta era l'ocasió perfecta per desfer-me'n. Vaig fer servir la paella un dia, i la cosa va acabar amb la casa sencera impregnada d'olor xoricera per l'absència d'extractor i la meitat de la carn enganxada en el barat estri de cuina. Des d'aleshores, no he tornat a fregir res.
Ningú havia contestat el missatge. La nit anterior, però, uns amics espanyols havien garantit la seva presència, així que vaig suposar que una hora de retard seria suficient per no trobar-me sol.
Quatre paios reunits a l'extrem d'un fosc pati, conspirant al voltant d'una graella, es van girar alhora per observar la meva arribada amb unes cares en les quals es podia llegir "I aquest de la bici, on collons creu que va?" Amb el millor dels somriures, vaig procedir a presentar-me amb un nom que resulta del tot incomprensible fora de les nostres fronteres.
Ah, tú eres Chris, el organizador de la fiesta, yo soy amigo de Killi. Mmm, y ella, dónde está? Uh, no sé... A dins de la casa, un grup de noies bastant més obertes i amb un pobre sentit de l'olfacte, doncs no es van immutar davant la fortor que desprenien els meus xoriços.
Lleugerament incòmodes pel fet d'haver de canviar el seu idioma a l'espanyol per culpa meva, van intentar emborratxar-me amb un joc que consistia a dir noms de famosos americans, i també amb un partit de Beer Pong, però em va semblar massa aviat per a tals activitats, i em vaig dedicar a donar crema a la més agradable i menys atractiva de les noies. Aviat va aparèixer l'americana boja, acompanyada d'un mexicà avorrit, que no animava gaire la festa però feia companyia.
La carn va ser rostida i engolida, i els gringos seguien bevent més del que aconsellava l'hora. Abans de l'una, tots els meus coneguts eren fora. Amb el mòbil a l'orella, per dissimular, vaig sortir al carrer a donar una volta. Caminava fent esses i amb el cap caigut cap a una banda. Igual era el moment d'anar a dormir, però rendir-se a aquella hora seria acceptar la derrota. De nou a la festa, vaig anar saltant de grup en grup, tot cercant cares amb les quals hagués intercanviat frases en algun moment.
Voleu sentir un secret per fer amistat fàcilment entre homes? És molt senzill, només has de parlar de futbol, alcohol i/o dones, i quant més grollerament, millor. Amb les dones encara no sé gaire bé com va la cosa; segurament seria una bona idea no treure el doble sentit de totes les frases, però és massa divertit com per deixar-ho estar.
En un moment donat, l'amfitrió era l'única persona de la casa que portava més temps que jo per allí. En aquest temps, vaig intercanviar telèfons amb una pila de tremends que em van prometre amigues fàcils, borratxeres explosives, i fins i tot una festa en un cementiri. Amb un altre motivat, ens vam dedicar a defensar la grandesa de Hitler i Napoleó per les seves campanyes militars. Més tard, ens vam retrobar per animar una colla de gamarussos que es dedicaven a aixecar peses per esbrinar quin d'ells era més similar a un goril·la.
Ja és el segon cop que aconsegueixo sobreviure sol en una festa, però no deixa de ser inquietant la sensació d'incertesa vital que es manifesta en aquestes circumstàncies. Què cony faig jo aquí i ara, a l'altra punta del món i envoltat de randoms? No ho sé, però és la gràcia de tot l'assumpte.
A la Xina els encanten les obres titàniques com la Gran Muralla i la Presa de les Tres Gorges, però aquesta resulta bastant menys coneguda tot i ser igualment espectacular.
En un d'aquests absurds concursos de talents, va aparèixer l'increïble conjunt Kamelo punto semos, cantant un himne del gitaneo que sens dubte mereix ser la cançó de l'estiu. Personalment, em parteixo la caixa sempre que els escolto i em semblen absolutament sensacionals.
Llegeixo a Microsiervos la interessant pregunta de què fotografiar amb una màquina del temps. Doncs aquí van els meus desitjos. - Neró tocant la lira mentre Roma és consumida per les flames - La Batalla de les Termòpiles - Els dinosaures observant el meteorit que els havia de condemnar - Una ciutat assolada per la pesta negra - Newton en el moment en què la poma li queia al damunt - Venècia sota les aigües - Wall Street el dia en què s'acabi el petroli - La proclamació de la independència catalana des del balcó de la Generalitat - El guanyador de la primera marató espacial - El meu enterrament
Después de pasarnos una semana presentando al United como un monstruo de tres cabezas que dispara fuego por la boca, resulta que hemos descubierto que es 'sólo' un equipo de fútbol.
Vídeo comentat (03:40, en anglès) pel reporter Adrees Latif en la seqüència d'imatges que el va portar a guanyar aquest prestigiós premi fotografiant la mort d'un company japonès a mans de la policia durant la revolta religiosa de Myanmar.
No sóc homòfob, però no aniria a viure amb dos gays ni boig, per molt buena onda que siguin aquests. I a sobre, fumadors...
Seria interessant que els encarregats de la web revisessin el seus sistema d'avisos automàtics, perquè en el meu perfil està clarament indicat que sóc heterosexual i no fumador. De totes maneres, gràcies per considerar-me varonil ^_^
Aquí hi ha diverses coses a comentar, però la primera és per als votants de l'opció Ja tinc la gasofa, de casa teva no en quedaran ni les cendres!
Aquí us espero, colla de miserables, els vostres incendis de pacotilla els apago jo amb la polla, i després agafo un sortidor de la gasolinera i us el foto recte amunt.
En quant a les estrelletes, va quedar bastant clar que no estaven a lloc, però la veritat és que jo feia temps que em volia desempallegar del cel ennuvolat de la capçalera. Donant un cop d'ull al meu blog salta a la vista que la uniformitat és excessiva i que necessita un logo propi, però vaig passar massa hores remenant plantilles, la meva capacitat per al disseny és molt limitada i tard o d'hora he de mudar-me a patillades.com, de manera que no tinc ganes de fer feina per duplicat.
En qualsevol cas, Sota un Cel tan Blau ha passat a millor vida. Una web ha de tenir el nom de la seva adreça, i patillades es correspon més amb la meva persona, no en va molts dels meus amics em coneixen com Pats, diminutiu de Xavi Patilles, i poques coses m'agraden més que clavar mangues, fotre salsa i treure'm coses de la patilla. Per últim, el cel ja no és blau, sinó marró, doncs Santiago es troba envoltada de muntanyes altíssimes que no deixen fugir la pol·lució. Aquí sí és possible que el cel algun dia ens caigui damunt del cap.
Un altre tema que fa temps que em porta de cap és l'immens núvol temàtic del blog, senyal evident de la dispersió temàtica que em caracteritza. A partir d'ara, intentaré prendre un nou rumb. Per una banda, una sèrie d'escrits estil tecuentomivida, basats en les meves ventures a Chile; per l'altra, divagacions teòriques; i finalment, publicacions ràpides tipus tumblelog, riques en enllaços, vídeos, notícies i imatges que m'hagin cridat l'atenció, però que no m'esplaiaré comentant.
La vostra opinió al respecte, com sempre, serà altament valorada. Gràcies per llegir!
Diuen que l'alcohol fa iguals a les persones. Diuen, dius? Nah, només és un dir, volia començar l'escrit fent-me el savi. Ah, disculpa la interrupció, doncs.
Ningú necessita que l'alliçonin sobre el beure. L'alcohol desinhibeix, afluixa la llengua, buida la butxaca, ofega les penes, estreny llaços d'amistat, en trenca, en forma de nous, i gairebé sempre resulta nociu per a la salut. D'això últim n'és una prova vivent el personatge de la foto.
Ens trobàvem l'Alberto, de Murcia, i jo, de Barcelona, en una terrassa de l'animat barri de Bellavista estrenyent el llaç d'amistat que havíem format la nit anterior, quan un terrabastall va pertorbar la nostra conversa. Amb l'esquena a terra jeia un home d'avançada edat, vestit amb robes desgastades pels llargs anys d'ús, i un colorit barret punxegut coronant-li la testa, com si del mag Merlí es tractés. El soroll provenia del seu tamboret, ara col·lapsat en un munt de ferralla.
Al seu auxili va acudir el paio de la imatge, tan brut com ell, però amb menys roba. Després d'intercanviar unes cordials però indesxifrables frases van compartir un llarg glop de la beguda que venia el primer, un líquid fosc i viscós que sortia d'una màquina rovellada que tenien al davant, i amb la qual l'home caigut semblava guanyar-se la vida. Licor destil·lat de la brossa més pura, si voleu escoltar la meva experta opinió.
El segon home va seguir endavant, carregant sobre l'espatlla un inflat sac blanc que cridava l'atenció dels vianants, inevitablement atrets, també, per la penetrant olor del seu propietari. Un 'igarro, pó favó? L'Alberto, amb el paquet sobre la taula, no tenia excusa. Després de passar més temps amb ell, es diria que compra tabac pel plaer de regalar-lo, més que no pas per gaudir-ne. Toma, claro, aquí tienes.
Oshtiash, joder, ¡pero shi shoish eshpañolesh! Un somriure il·lumina el seu rostre mentre es recrea en l'essa absurda amb què la gent de l'Amèrica del Sud imita l'espanyol de la península. En el año noventa y dos yo estuve viajando desde Barcelona hasta Murcia. Sorpresos per la increïble coincidència, riem, i ell aprofita per seure, sentint-se convidat per la nostra felicitat.
Aquí segueixen una sèrie d'històries inversemblants i absurdes, narrades durant més estona de la que és recomanable si estàs compartint taula amb un vagabund, però sempre hi ha una recompensa per a la gent pacient. Y en Barcelona, en el dos mil cuatro, compartía departamento con un huevón que me daba cincuenta dólares si le cogía por el culo. ¿O eran cincuenta por cogerme él a mi? Ah, da igual, ya no me acuerdo.
Doncs res, a vigilar amb el consum d'alcohol, especialment si procedeix d'un mag de carrer.
No fa gaire temps, un grup de cinc valents amics va viatjar cap als hostils territoris de la Unió Romanesa. No era una visita turística ni de plaer, sinó que tenien una important missió a complir, donar a conèixer la veritat sobre el nou monstre polític que està a punt d'assolar Europa. El resultat d'aquells dies d'acció és un impactant documental que avui tinc l'orgull de presentar-vos.
Amb gust us hauria ofert els crèdits presentant als protagonistes d'aquestes esfereïdores imatges, però lamentablement els enemics de la llibertat d'expressió han triomfat un cop més, i l'autor de la cinta s'ha vist forçat a retirar-la de YouTube per por. Els nostres moviments no van passar desapercebuts per als temibles agents de la Unió, i una de les seves webs satèl·lit ha donat l'alarma sobre el nostre treball, a més de mantenir sota estreta vigilància les nostres IPs.
El text de Spania Romaneasca diu que aquest vídeo-paròdia fa al·lusió a la prostitució, i que és xenòfob, racista i alguna bajanada més. Aquestes acusacions, si bé són certes, no poden ocultar el que vam veure durant la nostra experiència per l'Europa de l'Est. I si no, que es fixin en aquesta galeria de tremends.
Tot això forma d'un projecte de màrqueting com el celebrat vídeo de Hoboken Adventures. El món és ple de penya que està fatal, però nosaltres com a mínim intentem passar-ho bé :P
Yo estoy sentado en un negro trono en las sombras, pero ellos no me verán.
Així resa un dels versicles de la profecia del Rei Corb, en la fantàstica novel·la Jonathan Strange y el Señor Norrell. Com el poderós mag de Newcastle, a mi no em veu ningú, doncs sec en les ombres sobre una cadira giratòria blava.
Duent a terme un projecte absolutament teòric, no hi ha lloc per a mi en cap laboratori de la universitat. Reclòs en un immens i auster despatx, observo des de la finestra com els estudiants xerren, riuen i juguen a cartes, i la nostàlgia m'envaeix. En les rares passejades pel departament, intercanvio salutacions amb una colla de professors que fa anys que van deixar de ser joves. Celebren la meva presència amb entusiasme, convençuts que algú arribat de la Madre Patria per força ha de ser un geni.
Només surto per necessitats fisiològiques, i això quan tenen la deferència de deixar oberta la porta del passadís, la clau de la qual no obra en les meves mans. Internet cau ara i adés, i mentre el portàtil rastreja l'aire que m'envolta a la recerca d'algun senyal fiable, la meva connexió amb l'exterior és nul·la. L'hora de dinar és el meu gran moment d'esbarjo, doncs puc sortir sense por de perdre'm una cita amb el tutor, encara que aquest sempre està massa atrafegat i rarament coincideixen els nostres horaris.
Yo estoy sentado en una silla cualquiera de la terraza, bajo el sol, pero ellos seguirán sin verme.
D'alguna manera que no sóc capaç de comprendre, en els primers set dies de l'estada vaig regalar dos-cents euros a l'estat xilè, i ara em veig forçat a reduir al mínim les despeses diàries per poder seguir gaudint dels caps de setmana sense disparar el pressupost mensual. Així, despatxo el meu surrealista menú (arròs amb ceba, tomàquet i chorizo parrillero), sol, en una cantonada, mentre contemplo els estudiants. Un altre paio i jo som els únics que mengem sols. N'hi ha per sentir-se miserable, de veritat; sempre he pensat que dinar sol a la universitat és una de les coses més tristes que hi ha la vida. És, senzillament, quelcom propi de randoms. La comprensió finalment copsa la idea que porta una estona sotjant la meva ment, un random, sóc un random, m'he convertit en un puto random!
I per això m'he passat tots aquests anys rajant d'ells? El caçador caçat.
Això no es pot pas permetre, i afortunadament els plans descabellats encara no m'han abandonat, així que aquestes són les meves opcions:
a) Seure amb l'altre paio que menja sol i procurar enfonsar-lo en la misèria parlant-li de la soledat. b) Acostar-me a un grup que sembli divertit i fer-me'n amic rajant del pallús que està sol. c) Sumar-me a la partida de poker que es disputa a la taula del costat i deixar-me guanyar deu mil pesos fàcilment. d) Preguntar a alguna tia bona en què consisteix l'aturada universitària i per què volen el cap del rector Avendaño. e) Cagar-me en la puta mare dels dirigents universitaris prop d'un grup d'aspecte revolucionari i suggerir-los d'anar a tallar les principals artèries circulatòries de la ciutat. f) Càmera en mà, entrevistar al personal sobre l'estat de l'educació a Chile fent-me passar per un sediciós reporter català. g) Unir-me als dos motivats que juguen a futbol amb l'uniforme del Colo Colo. h) Buscar fumetes i demanar-los paper i marihuana, confiant en la sempre eficaç solidaritat ionqui. i) Recórrer a l'infal·lible truc que el meu germà petit utilitzava en els seus temps infants, voleu ser amics meus? j) Convidar tot el bar a una ronda de birra Ah, que no en venen? Merda. k) Posar-me a ballar reggaeton intentant provocar una competi espontània de breakdance. l) Passejar amb els pantalos baixats tot lluint el tanga del tigre. m) Treure la polla perquè sí.
Són un munt d'opcions ben interessants, i espero posar-ne alguna en pràctica la propera setmana. A vosaltres, quina us agrada més?
Avui he anat a veure un pis. Estava en una zona molt lletja, plena d'edificis en construcció, com el de la imatge. Us heu fixat en la cinta blanca? Collons, clar que és perillós, dos fustots repenjats de qualsevol manera contra una tanca poden caure en qualsevol moment. Sembla que, aquí, els paletes han après moltes coses d'España. Així els va, així ens va.
Vivint encara al catau dels bojos, una espanyola em va comentar via mail que una amiga seva estava buscant company de pis, i que era sueca. Sueca. De Suècia. Rossa. Alta. Ulls blaus. Mames prodigioses. Vaig tenir un orgasme. La idea de poder escriure als amics per dir-los que vivia amb una dona així era massa cremosa. Només amb això ja podria donar per bona l'estada a Santiago.
I vaig enviar-li un correu, i els dies van passar, i el boig em va dir que ja podia anar fotent el camp, i no hi havia hagut cap resposta. Un dia sencer vaig estar buscant pis per la ciutat, metro amunt, metro avall. Del centre als afores més miserables. Vaig veure matalassos en què les puces havien creat un imperi i habitacions sense mobles amb cobrellits a mode de cortines. Ja era de nit i jo encara arrossegava la meva maleta de trenta quilos pels carrers, però vaig trobar on caure mort amb la certesa de poder despertar per veure un nou dia.
Edward A. Murphy, Jr. va dir una vegada que si res pot sortir malament, sortirà malament, i per aquest motiu la nòrdica no em va trucar fins que no vaig haver trobat allotjament. Em cago en la puta de Déu, quina ràbia tan gran, i què collons havia de fer jo ara amb el mes de lloguer que ja havia pagat? No podia deixar passar una oportunitat com aquesta, viure amb una sueca! Així que li vaig dir que sí, que aniria a veure la seva casa.
La meva habitació és al barri de Providencia, un dels millors de la ciutat. La meva habitació és de colors i té un balcó pel qual entren la llum de la gloriosa bola de foc i els crits dels nens de l'escola veïna. La meva habitació és en una bonica casa de dos pisos. La meva habitació és gran i està ben ventilada. A la meva habitació ningú em toca la polla. La meva habitació mola.
M'acostava a l'adreça de la sueca i la lletjor es feia forta al meu voltant. Cases abandonades, edificis en runes i enormes blocs de pisos. Cotxes circulant a tota velocitat per una ampla avinguda i obrers aixecant l'asfalt aquí i allà. Número 497? Su puta madre, del 450 saltem al 499, toca trucar. El telèfon va sonant i jo em relaxo. La manera més directa és gratar-me els collons, i aquest cop ho faig gaudint del moment, amb molta qualitat. Oye, es aquí, detrás, sólo te tienes que girar. Eh? Uh? Miro enrere sense saber molt bé què està passant i m'enxampa de ple amb mig braç dins del pantaló :P
No us ho creureu, però en lloc d'una sueca n'hi havia dues, dues! I eren bessones i estaven tremendament bones i... nah, mentida, no hi havia per on agafar-les. Una era bufona però baixeta i rodanxona, i feia de traductora per a la seva amiga que, directament, era lletja. Quinze pisos d'ascensor donen prou temps per maleir interiorment, i en el fons si m'oferien un bon preu encara m'ho podia pensar.
He compartit habitació amb el meu germà gran durant vint-i-dos o vint-i-tres anys, i la meva mare pensa que aquell és el millor lloc de la casa per treballar, així que una cambra individual és una cosa que, en aquests moments, valoro molt. Doncs bé, aquí només n'hi havia una, amb dos llits coberts de roba. El pis era petit i fotia pudor de menjar. I jo encara estava pensant que dormir en la mateixa habitació que una sueca podia ser una passada. Roba interior per tot arreu :D
El lloguer era la meitat del que jo estic pagant, i a sobre no li importava esperar un mes fins que jo arribés, i semblava molt interessada en el tema, volia companyia. Vaig haver de dir que sí...
Tornava cap a casa cagant-me en la puta, maleint-me a mi mateix per haver acceptat. Per què hauria d'anar a viure en una gàbia amb una dona no-atractiva, bruta i desordenada?
Ni idea, però encara estic pensant quina excusa li donaré per fer-me enrere.
El fenomen mediàtic del Chikilicuatre em resulta del tot lamentable i menyspreable, un pallasso amb una cançó insuportable que malauradament pot sonar a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Finalment, però, algú hi ha donat sentit.
Un regidor del partit aragonès a l'ajuntament del poble d'Illueca ha proposat canviar el nom de la Calle Francisco Franco per El Chiki-Chiki. Aplaudeixo la iniciativa i desitjo que prosperi.
Des de Barcelona m'arriben ecos de la sempre gloriosa Festa de Dia de Telecos, que no Telecogresca de Dia ni Telecodia, com diuen alguns ignorants. Una de les atraccions més celebrades de la festa és la galeria de freaks que l'organització porta a l'escenari principal. Allà, entre altres monstres de la música, han actuat gent com Ale Pepino, Josmar, Manolo Kabezabolo, El Chivi o Paco Pil. Doncs bé, resulta que aquest any han comptat amb la participació de proyecto LUISBO, un grup que defineix el seu estil com Techno-pork del wueno! i van tenir l'encert de revelar públicament un dels secrets més ben amagats de Televisión Española... La Igartiburu té trabuc! Doncs sí, resulta que genèticament és un home i fenotípicament una dona, cosa que significa que no té úter i que amaga els testicles a l'abdomen. Quin puto fàstic!
El mateix dia de la meva arribada a Santiago, dimarts 1, vaig passar la nit a ca l'Esther, una companya d'estudis de la UPC que em portava un mes d'avantatge a la ciutat. Allà també hi havia el Diego, el seu xicot xilè, que ella havia conegut durant l'estiu en un projecte de cooperació a Sud-Amèrica. Va resultar ser un paio increïblement encantador i enrotllat, i de primeres ja em va proposar anar al concert d'Underworld [Born Slippy, YouTube, 07:41] que hi havia el dijous. Necessitat d'acció i coneguts, no vaig dubtar a pujar-me al carro. Va ser una nit estranya, en la que el Pisco, la beguda nacional, va córrer més del que jo hauria desitjat. Una altra cosa que corria massa eren els cotxes, doncs el transport públic nocturn és lamentable i aquí la gent no s'està de beure. Al final no vam entrar al concert perquè no tothom estava disposat a pagar la cara entrada, i vam anar a petar en una concorreguda zona de bars. Quan ja tornàvem a casa, fart del poc protagonisme de què havia gaudit, vaig deixar anar unes quantes barbaritats sobre germanes, calces i regla per tal que la gent em tingues present. Sembla que va funcionar :P
El divendres, amb la mateixa gent, vaig anar a una festa privada de Johnnie Walker Red Label, gràcies a les invitacions que el Juaco, fotògraf professional i amic del Diego, havia proporcionat. Les gestions per incloure'm a la llista de convidats van ser un altre detall que difícilment oblidaré.
Mai no bec whisky, però quan és l'única beguda disponible a la sala i a sobre és gratis no hi ha gaire alternatives. L'ambient era espectacular, una sala amb poderosa il·luminació vermella plena de gent pija de pasta que ballava al so de dos DJs molt bons. L'única pega era la llarga i sorprenent cua dels lavabos masculins, que em va portar a sortir a pixar al carrer un parell de cops. En l'última d'aquestes excursions vaig observar amb incomprensió com un segurata tancava la porta del local als meus nassos. Eren les tres i havien decidit que ja no entrava ningú més O_o
Així que em vaig passar una hora allà palplantat, veient com tot déu era refusat fossin quins fossin els seus arguments. De fet, el porter fins i tot va intentar deixar fora la propietària de la festa ^_^ Sense res millor a fer ni enlloc on anar, vaig voler saber quan collons acabaria allò.
- No, no te creo - va dir un dels goril·les. - Que sí, coño, que hace frío y mis amigos están dentro - vaig respondre malhumorat-. Quiero saber cuándo termina la fiesta. - Que no, que no puede ser en serio - insistia el tio tot rient. - A ver, llevo aquí ya una hora, ¿te crees que esperaría si no tuviera a alguien dentro? - No me creo que seas español, ¡pero lo imitas muy bien!
Estupefacte, li vaig mostrar el DNI, i entre això i la meva bona actitud em van acabar donant permís per entrar de nou. A baix, tots estaven convençuts que havia lligat, i em va saber molt greu decebre'ls amb una història tan absurda :P
El dissabte, malgrat la temptadora oferta de veure una peli en pantalla gran a la terrassa de casa d'un dels amics del Diego, vaig optar per ampliar horitzons i anar a la festa d'aniversari de la Silvia, una noia de La Rioja a la qual mai no havia vist i només coneixia per un parell de mails.
Ah, quina sabia decisió! Entre vins, kalimotxos, pisco sour i caipirinhes em vaig trobar en el meu ambient natural. Per primer cop des de la meva arribada em trobava amb un grup de gent que reaccionava davant del meu humor absurd. Una broma aquí, tothom riu. Una bajanada allà, la penya es parteix. Repeteixo la mateixa parida per quarta vegada, encara els fa més gràcia que l'últim cop. Val a dir que comptava amb la inestimable col·laboració del Marco, un mexicà dels de veritat, d'aquells que només diuen coses com ¡Pinche cabrón no mames güey hijo de la chingada! Amb gent així, resulta difícil no passar-ho bé.
No vam sortir de la residència de la Silvia fins les quatre de la matinada, i a aquesta hora els bars ja tanquen i les discoteques no deixen entrar, de manera que vam acabar en un after d'allò més clandestí, en una oficina abandonada a la qual s'accedia un cop el goril·la de torn t'obria una porta metàl·lica. Fotia una calor inhumana, la birra es va acabar en una hora, els DJs eren pitjors que un nen punxant amb cintes de casset, les ties amb qui vam parlar no ens van fotre ni puto cas... i estranyament ho vam passar de conya :)
Rafa, Silvia, Alberto i Marco. Condemnats a entendre'ns :)
Tornava a casa de l'Esther amb el sol ja alt i una ampolla d'aigua a la mà, mentre 12000 esforçats atletes es dirigien a la sortida de la marató i les velles de l'autobús em miraven amb suspicàcia. Havia triomfat sobre la nit i tenia la ferma convicció d'haver fet els primers amics. Encara no havia passat una setmana. La vida és bella.
Sí, sí, Xavi, perfecto, en cuánto llegues a Santiago yo te acojo en mi casa porque me sobran habitaciones, deia el meu tutor del projecte. No, bueno, esta noche mejor la pasas en casa de Roberto, un amigo, diu la mateixa persona. El tutor viu a casa de la seva germana amb la seva xicota catalana que està uns dies de visita. El tal Roberto és la parella de la germana, i està divorciat, i té dos fills, i aquests temen a la mare, i ell l'odia. La nena té 12 anys, i el nen 18, però és més baix que ella, i una terrible cicatriu travessa el seu crani. El Sebas tartamudeja, i els seus ulls es mouen d'una banda a l'altra sense parar, i avança amb els braços estesos, i gairebé es fot de lloros a terra quan topa amb la meva maleta, que cinc minuts abans no era allí.
Agafa una taula de DJ de joguina i es posa a fotre bots amunt i avall mentre rapeja coses absurdes. Em demana el cognom per tercera vegada, em dóna la mà un cop més, m'abraça. Eres buena onda, Xavi, diu. El pare somriu, tot cofoi. La nena mira la tele.
Sona el telèfon. És la mare. Apúrate que viene! La nena s'esglaia. El nen posa cara de disgust. Te gusta SKA-P, Xavi? A mi me gusta el reguetón. El pare alimenta el fill, que no vol menjar. Els ulls segueixen corrent de dreta a esquerra frenèticament. Al front hi té un bony immens. Les dents semblen rosegades per un exèrcit de rates. Mi apellido es italiano, Xavi, ¿y el tuyo?
Arriba la mare. ¿Aún comiendo? ¡Y encima les estás ayudando! Venga, niños, nos vamos. Sóc l'única persona de l'habitació que es sent incòmoda? Una altra abraçada. Més encaixades de mans. Eres buena onda, Xavi.
El Sebas és cec i no hi toca del tot. Quan era petit el van haver d'operar d'un tumor.
31 hores van passar entre la meva entrada a l'aeroport del Prat i la meva sortida del de Santiago de Chile. I jo gastant l'expressió Media vida en l'últim títol :P
Tan afectat he quedat que avui he hagut d'anar a visitar els simpàtics funcionaris d'aquesta institució governamental per tal que em donessin una targeteta amb les meves dades, i d'aquesta manera ja mai més no oblidaré qui sóc. I si algun dia trobo el responsable de l'escala gratuïta i imprevista que el vol va fer a la ciutat argentina de Córdoba, ell tampoc no m'oblidarà.
Fixeu-vos si m'han ajudat a recuperar la meva identitat, que m'han entintat els deu dits de la mà per a les empremtes dactilars! No cal dir que són les sis de la tarda i encara no tinc les mans netes.
El nostre protagonista d'avui, l'amic Avendaño
CONTRA EL SISTEMA Y SUS MENTIRAS, resa la pintada
Així estan els passadissos
