Amb les presses de fer la maleta i abandonar la meva casa no havia tingut ni temps per acomiadar-me. La visita dels inestimables Carles i Tomeu ja m'ha portat fins San Pedro de Atacama, una ciutat surrealista enmig d'un desert al·lucinant. La següent parada és el Salar de Uyuni, i després Potosí, el llac TikiTaka, Cuzco i Machu Picchu. A partir d'allí l'únic que està clar és que el dia cinc d'agost hem de ser a l'aeroport de Guayaquil i que ens encantaria visitar la selva amazònica.
Des del principal port d'Ecuador, els meus amics tornaran a Barcelona, mentre jo seguiré pujant cap al nord per trobar-me amb la Carolina a California, passar uns dies sol a Bogotá i tornar cap a Lima sense saber gaire bé com em plantaré de nou a Santiago, on ja no tinc allotjament propi.
En quant al retrobament amb la Caro, la kena em va comentar encertadament que jo els temps els controlo molt malament. La vaig deixar a Barcelona quan millor estàvem. Abandono Santiago quan la relació amb la Maida es troba en el punt àlgid de la seva fogositat. Separar-nos de nou als Estats Units serà molt dur, segur. I a la capital xilena nomes em quedaran tres setmanes amb aquesta nova noieta abans que ella marxi a viure... a Barcelona. Embolica que fa fort :P
El cas es que fins el mes de setembre les actualitzacions del blog seran pràcticament inexistents. Bon estiu!
12 de juliol de 2008
8 de juliol de 2008
Moments irritants del dia 080708
Recollir uns amics a l'aeroport i descobrir que els maleïts funcionaris de la duana han requisat els xoriços que amb tan entusiasme havies esperat durant mesos. ¿No están suficientemente cocidos? Tu puta madre.
Temes:
egocentrisme
6 de juliol de 2008
El mosqueter sempre truca dues vegades
Hola Maida, ¿qué tal tu día? Escolta amb interès i riu les seves anècdotes. Mira, ¿qué harás esta noche? El dia anterior, ella va sopar a casa seva i van tenir una deliciosa sessió de sexe fins altes hores de la matinada. La noia li agrada i té ganes de tornar-la a veure. Yo voy a estar con unos amigos en La Piojera y luego tal vez vayamos a una fiesta en casa de unas valencianas absurdas. Ella té plans amb els seus amics. Hablamos luego, pues, a ver si podemos juntarnos en algún lado.
Els terremotos corren generosament entre el nombrós grup reunit. Per a molts, serà l'últim divendres junts a Santiago. No és un comiat trist, però, doncs la dolçor de la beguda i el bon caràcter de la clientela habitual conviden inevitablement a riure, cantar i ballar.
¡Maida! ¿Cómo estás, guapa? Ha begut força i sent la seva resposta distretament. ¡Ay, un gatito! ¡Un gatito pequeñito! ¡Es terriblemente lindo! Debaten una estona sobre la conveniència d'adoptar la petita mascota, però tots dos són al·lèrgics als felins. ¿Entonces vas a estar en el Club Soda, en Bellavista? Yo creo que podré arrastrar a toda esta gente hacia allí, sí, nos vemos en un rato pues.
Efectivament, s'ho fa venir bé i convenç tothom que el tal Club Soda és un garito increïblement cremós, però un cop a la porta decideixen que no estan disposats a pagar dos mil pesos per una entrada que no inclou beguda. No són ni tres euros, perquè després diguin dels catalans. Renega mentre els seus amics busquen sense èxit un local amb bon ambient, preus econòmics i copa inclosa.
Sona el mòbil. Oye, que estos miserables no querían pagar dos lucas. Sí, no sé, estamos buscando algún sitio al que ir. No, no, yo te veo seguro, luego voy a tu discoteca. Dale, un beso, guapa. Voltes i més voltes els porten a la Sala Uno, on entren sense pagar perquè a dins hi a molt poca gent. La meitat del grup s'ha perdut pel camí. Ballen animadament, la música és bona, no hi ha motiu aparent que expliqui una clientela tan reduïda. Pensant ja en la xicota, aparca l'alcohol i visita regularment el bany per beure aigua, que a més té el valor afegit de ser gratuïta. Ja no té gairebé diners a la butxaca, el seu amic Alberto li ha demanat un préstec per intentar afluixar la resistència d'una noia italiana a base de copes.
En un moment donat, les úniques persones presents a la pista de ball són les del seu grup d'amics. Tota la discoteca per a ells. Una canària porta tota la nit entabanant el personal per anar a un after amb el porter del qual manté relacions sexuals esporàdiques. L'exagerat volum de la noia fa impensable practicar tals activitats físiques amb ella, però coses pitjors s'han vist. Abandonen el local de manera que el propietari no té altre remei que plegar i anar a casa a plorar. Tancar una discoteca abans d'hora en divendres, segurament algú el podria alliçonar en la manera de gestionar un negoci en el món de l'oci nocturn.
Truca. S'empassa el contestador. Repeteix el número. Torna a escoltar la maleïda veu robòtica de movistar. Encara no sap quants tons ha d'esperar en aquest país abans de penjar, però té l'absurda convicció que quan això passa no perd calés. Amb cara de pomes agres, segueix els seus amics cap al centre de la ciutat. Puta, només els queden cinc nits i ja n'ha perdut una perquè sí.
Alguna cosa es mou dins de la jaqueta. No és una arítmia, al·leluia, sinó l'animada melodia electrònica del seu telèfon. ¡Ei tía! La veu d'ella sona entretallada per la música de fons. Bueno, cuando salgas del Soda me pegas un toque, ¿vale? Necessita fer temps i es dedica a aturar els seus amics a totes i cadascuna de les paradetes de menjar que ocupen el carrer d'aquesta cèntrica zona de festa. Quatre pizas aquí, un italiano allà i unes sopaipillas una mica després. Ja no hi ha més gana i ell s'allunya irremissiblement del lloc on és ella. La parada d'autobús és plena de gom a gom, i de sobte els seus amics ja no tenen ganes d'anar a l'after. Els omple el cap amb cants de sirena per retenir-los una estona més. Com es poden estar deixant perdre una festa tan increïble en un lloc tan brutal, si tothom qui coneix aquest garito diu que és el millor del món? Ja saben de quin peu calça, però, i es decanten per un clàssic calabaza, calabaza, cada cual a su casa.
Capcot, reemprèn el camí cap a Bellavista barrinant quanta estona pot passar vagant pels carrers sense sentir-se malament amb ell mateix. La clàssica cantarella, un cop més, na Maida acut al seu rescat. ¿Ya saliste? ¿Nos juntamos o qué? Veus femenines de fons, vacil·la. Yo estoy en Pío Nono con Antonio López de Bello. Resposta afirmativa. Sí, dale, aquí te espero. Al cap d'uns minuts, el diminut cotxe vermell fa la seva aparició a tota velocitat. Somriu i es separa del semàfor en què estava recolzat. Tan ràpid com arribava, el seu vehicle passa de llarg. Amb cara d'absoluta incomprensió, es gira i certifica que, efectivament, es troba a la cruïlla on s'havien citat. Incrèdul, recorda que el discurs d'ella era un xic inconnex. Segurament ha estat bevent. Potser ha entès que ell esperaria al primer parell de carrers que havia esmentat a l'última trucada.
Desfà el camí. Ni rastre d'ella. Es caga en la puta. Pixa en un arbre tot mirant per sobre de l'espatlla que no apareguin els Pacos que ja l'han vist creuar el carrer set cops. Lleugerament ofès, es dirigeix novament al punt de trobada decidit a fotre el camp si no és ella la que truca per desfer l'embolic. I ho fa. ¿Que dónde estoy? Bueno, pues donde habíamos quedado, te he visto pasar hace un rato. Riuen, ella perquè no s'ho creu, ell perquè està flipant. ¿Pero tú por dónde andas? La resposta és vaga. Ya, bueno, pues no sé, pero voy yo o vienes tú. Indecisió, indecisió, indecisió. Mmm, ¿lo dejamos para mañana o qué? Como que a estas horas ya da un poco igual. Ella no sap, i ell? Ell està encara una mica indignat. Sí, yo digo que lo dejemos y ya el sábado nos juntamos. Silenci a l'altra banda. ¿Te parece? Finalment, una resposta rotunda. NO. Així, en majúscules. Vale, pues ven a buscarme aquí, te espero. Un beso, chaíto.
S'acosta al cotxe recent aturat i obre la porta del conductor. Es somriuen davant la incapacitat comunicativa que han vingut demostrant durant la nit i la besa a la boca sense pronunciar paraula. Si no fumés, seria perfecta. Al seient del copilot, la seva millor amiga, que la nit abans del primer petó amb la Maida l'havia estat buscant insistentment i havia acabat per demanar-li el telèfon. Feia dies que no es trobaven els tres sols, i la situació el diverteix sobre manera. La saluda amb un petó a la galta i la seva noia arrenca el motor amb un rumb indeterminat. Van cap a casa d'ell mentre l'amiga deixa caure la possibilitat d'anar a un after. Durant uns instants, la idea d'un trio ocupa la seva ment i es comença a fer il·lusions. Si ho aconseguís, en aquesta vida només li restaria proclamar-se campió mundial de barbes mosqueteres. Tot seguit, es pregunta si estaria a l'alçada. Són dues dones molt dones.
Malauradament, l'amiga percep que aquí no hi pinta res i diu que no fa falta que l'acompanyin a casa. Baixa i agafa un taxi. El seu riure és una mica molest, com el d'una vella boja que es balanceja amunt i avall en el seu gronxador. Han passat poc més de vint-i-quatre hores i ja es tornen a trobar cara a cara. Ella, avergonyida, li reconeix que abans havia oblidat els carrers en què havien quedat i que per això ha trucat una segona vegada. Finalment, són a casa d'ell. La noia apaga el motor i el mira amb intensitat. Ell l'acarona dolçament i li mossega els llavis. Mi habitación está hecha un desastre, no la he recogido desde lo de anoche. Ho interpreta malament i posa cara de disgust. Bueno, si a ti te supone un problema, da igual. ¡No, no, no te vayas, si no me importa, sólo lo decía a título informativo!, s'apressa a aclarir ell. La Maida encara dubta, així que obre la porta i posa peu a terra. Vamos, pues.
Pugen a la seva cambra. Roba per terra, el llit desfet i fred, molt fred. La nit no és en absolut càlida, però al carrer s'hi estava millor. Es diria que l'arquitecte de la casa es va llicenciar en Construcció d'Iglús. Ella tremola com una fulla i es mostra reticent a desprendre's de la seva jaqueta, però li treu el jersei. Es besen. La noia sembla més preocupada per la temperatura ambiental que per cap altra cosa, així que ell prèn la iniciativa. Es treu la samarreta, l'empeny fins fer-la caure sobre el llit i es llença al seu damunt. Els seus rostres s'acosten, els seus llavis s'humitegen, les seves llengües es cargolen. Quina manera de besar. Per a ell és tota una novetat tanta fogositat labial, i n'està encantat.
Està calent. No, espera, millor dir estoy cachondo. Ella somriu amb picardia. Li agrada sentir aquesta paraula, com a moltes altres sud-americanes. Salta del matalàs i aviat la deixa en roba interior. Es refugien sota les mantes i ell fa mans i mànigues per treure-li els sostens, activitat per a la qual mai no ha tingut gaire traça. Petons i més petons. Es situa a la seva esquena i s'encarrega de fer-li saber que té una erecció de grau 10 en l'escala Siffredi. La besa i recorre la seva espatlla amb la llengua alhora que li acaricia les cuixes. La noia es deixa fer. Amb ganes d'acció, comença a baixar-li les calces. Ella, tombada al centre del llit en posició fetal sobre el seu costat dret, no diu ni que sí ni que no. Per deixar-la completament nua és necessari que aixequi una mica els malucs, però no reacciona quan ell intenta moure-la. Ho prova estirant, però la petita peça de roba no cedeix. Pensa per a si mateix que s'està fent la dura, però a ella no li ho diu perquè no li agrada sentir aquesta expressió.
De sobte, en el silenci de l'habitació, percep un canvi en la seva respiració. Serà possible? Sí. Dorm. Dorm profundament. Ni tan sols es desperta quan ell s'esforça a alliberar el braç amb què l'estava abraçant. És bonica, i malgrat tenir el penis en peu de guerra, la imatge li sembla d'allò més tendra i decideix que no val la pena destorbar-la. El matí pot ser tan llarg com faci falta.
Els terremotos corren generosament entre el nombrós grup reunit. Per a molts, serà l'últim divendres junts a Santiago. No és un comiat trist, però, doncs la dolçor de la beguda i el bon caràcter de la clientela habitual conviden inevitablement a riure, cantar i ballar.
¡Maida! ¿Cómo estás, guapa? Ha begut força i sent la seva resposta distretament. ¡Ay, un gatito! ¡Un gatito pequeñito! ¡Es terriblemente lindo! Debaten una estona sobre la conveniència d'adoptar la petita mascota, però tots dos són al·lèrgics als felins. ¿Entonces vas a estar en el Club Soda, en Bellavista? Yo creo que podré arrastrar a toda esta gente hacia allí, sí, nos vemos en un rato pues.
Efectivament, s'ho fa venir bé i convenç tothom que el tal Club Soda és un garito increïblement cremós, però un cop a la porta decideixen que no estan disposats a pagar dos mil pesos per una entrada que no inclou beguda. No són ni tres euros, perquè després diguin dels catalans. Renega mentre els seus amics busquen sense èxit un local amb bon ambient, preus econòmics i copa inclosa.
Sona el mòbil. Oye, que estos miserables no querían pagar dos lucas. Sí, no sé, estamos buscando algún sitio al que ir. No, no, yo te veo seguro, luego voy a tu discoteca. Dale, un beso, guapa. Voltes i més voltes els porten a la Sala Uno, on entren sense pagar perquè a dins hi a molt poca gent. La meitat del grup s'ha perdut pel camí. Ballen animadament, la música és bona, no hi ha motiu aparent que expliqui una clientela tan reduïda. Pensant ja en la xicota, aparca l'alcohol i visita regularment el bany per beure aigua, que a més té el valor afegit de ser gratuïta. Ja no té gairebé diners a la butxaca, el seu amic Alberto li ha demanat un préstec per intentar afluixar la resistència d'una noia italiana a base de copes.
En un moment donat, les úniques persones presents a la pista de ball són les del seu grup d'amics. Tota la discoteca per a ells. Una canària porta tota la nit entabanant el personal per anar a un after amb el porter del qual manté relacions sexuals esporàdiques. L'exagerat volum de la noia fa impensable practicar tals activitats físiques amb ella, però coses pitjors s'han vist. Abandonen el local de manera que el propietari no té altre remei que plegar i anar a casa a plorar. Tancar una discoteca abans d'hora en divendres, segurament algú el podria alliçonar en la manera de gestionar un negoci en el món de l'oci nocturn.
Truca. S'empassa el contestador. Repeteix el número. Torna a escoltar la maleïda veu robòtica de movistar. Encara no sap quants tons ha d'esperar en aquest país abans de penjar, però té l'absurda convicció que quan això passa no perd calés. Amb cara de pomes agres, segueix els seus amics cap al centre de la ciutat. Puta, només els queden cinc nits i ja n'ha perdut una perquè sí.
Alguna cosa es mou dins de la jaqueta. No és una arítmia, al·leluia, sinó l'animada melodia electrònica del seu telèfon. ¡Ei tía! La veu d'ella sona entretallada per la música de fons. Bueno, cuando salgas del Soda me pegas un toque, ¿vale? Necessita fer temps i es dedica a aturar els seus amics a totes i cadascuna de les paradetes de menjar que ocupen el carrer d'aquesta cèntrica zona de festa. Quatre pizas aquí, un italiano allà i unes sopaipillas una mica després. Ja no hi ha més gana i ell s'allunya irremissiblement del lloc on és ella. La parada d'autobús és plena de gom a gom, i de sobte els seus amics ja no tenen ganes d'anar a l'after. Els omple el cap amb cants de sirena per retenir-los una estona més. Com es poden estar deixant perdre una festa tan increïble en un lloc tan brutal, si tothom qui coneix aquest garito diu que és el millor del món? Ja saben de quin peu calça, però, i es decanten per un clàssic calabaza, calabaza, cada cual a su casa.
Capcot, reemprèn el camí cap a Bellavista barrinant quanta estona pot passar vagant pels carrers sense sentir-se malament amb ell mateix. La clàssica cantarella, un cop més, na Maida acut al seu rescat. ¿Ya saliste? ¿Nos juntamos o qué? Veus femenines de fons, vacil·la. Yo estoy en Pío Nono con Antonio López de Bello. Resposta afirmativa. Sí, dale, aquí te espero. Al cap d'uns minuts, el diminut cotxe vermell fa la seva aparició a tota velocitat. Somriu i es separa del semàfor en què estava recolzat. Tan ràpid com arribava, el seu vehicle passa de llarg. Amb cara d'absoluta incomprensió, es gira i certifica que, efectivament, es troba a la cruïlla on s'havien citat. Incrèdul, recorda que el discurs d'ella era un xic inconnex. Segurament ha estat bevent. Potser ha entès que ell esperaria al primer parell de carrers que havia esmentat a l'última trucada.
Desfà el camí. Ni rastre d'ella. Es caga en la puta. Pixa en un arbre tot mirant per sobre de l'espatlla que no apareguin els Pacos que ja l'han vist creuar el carrer set cops. Lleugerament ofès, es dirigeix novament al punt de trobada decidit a fotre el camp si no és ella la que truca per desfer l'embolic. I ho fa. ¿Que dónde estoy? Bueno, pues donde habíamos quedado, te he visto pasar hace un rato. Riuen, ella perquè no s'ho creu, ell perquè està flipant. ¿Pero tú por dónde andas? La resposta és vaga. Ya, bueno, pues no sé, pero voy yo o vienes tú. Indecisió, indecisió, indecisió. Mmm, ¿lo dejamos para mañana o qué? Como que a estas horas ya da un poco igual. Ella no sap, i ell? Ell està encara una mica indignat. Sí, yo digo que lo dejemos y ya el sábado nos juntamos. Silenci a l'altra banda. ¿Te parece? Finalment, una resposta rotunda. NO. Així, en majúscules. Vale, pues ven a buscarme aquí, te espero. Un beso, chaíto.
S'acosta al cotxe recent aturat i obre la porta del conductor. Es somriuen davant la incapacitat comunicativa que han vingut demostrant durant la nit i la besa a la boca sense pronunciar paraula. Si no fumés, seria perfecta. Al seient del copilot, la seva millor amiga, que la nit abans del primer petó amb la Maida l'havia estat buscant insistentment i havia acabat per demanar-li el telèfon. Feia dies que no es trobaven els tres sols, i la situació el diverteix sobre manera. La saluda amb un petó a la galta i la seva noia arrenca el motor amb un rumb indeterminat. Van cap a casa d'ell mentre l'amiga deixa caure la possibilitat d'anar a un after. Durant uns instants, la idea d'un trio ocupa la seva ment i es comença a fer il·lusions. Si ho aconseguís, en aquesta vida només li restaria proclamar-se campió mundial de barbes mosqueteres. Tot seguit, es pregunta si estaria a l'alçada. Són dues dones molt dones.
Malauradament, l'amiga percep que aquí no hi pinta res i diu que no fa falta que l'acompanyin a casa. Baixa i agafa un taxi. El seu riure és una mica molest, com el d'una vella boja que es balanceja amunt i avall en el seu gronxador. Han passat poc més de vint-i-quatre hores i ja es tornen a trobar cara a cara. Ella, avergonyida, li reconeix que abans havia oblidat els carrers en què havien quedat i que per això ha trucat una segona vegada. Finalment, són a casa d'ell. La noia apaga el motor i el mira amb intensitat. Ell l'acarona dolçament i li mossega els llavis. Mi habitación está hecha un desastre, no la he recogido desde lo de anoche. Ho interpreta malament i posa cara de disgust. Bueno, si a ti te supone un problema, da igual. ¡No, no, no te vayas, si no me importa, sólo lo decía a título informativo!, s'apressa a aclarir ell. La Maida encara dubta, així que obre la porta i posa peu a terra. Vamos, pues.
Pugen a la seva cambra. Roba per terra, el llit desfet i fred, molt fred. La nit no és en absolut càlida, però al carrer s'hi estava millor. Es diria que l'arquitecte de la casa es va llicenciar en Construcció d'Iglús. Ella tremola com una fulla i es mostra reticent a desprendre's de la seva jaqueta, però li treu el jersei. Es besen. La noia sembla més preocupada per la temperatura ambiental que per cap altra cosa, així que ell prèn la iniciativa. Es treu la samarreta, l'empeny fins fer-la caure sobre el llit i es llença al seu damunt. Els seus rostres s'acosten, els seus llavis s'humitegen, les seves llengües es cargolen. Quina manera de besar. Per a ell és tota una novetat tanta fogositat labial, i n'està encantat.
Està calent. No, espera, millor dir estoy cachondo. Ella somriu amb picardia. Li agrada sentir aquesta paraula, com a moltes altres sud-americanes. Salta del matalàs i aviat la deixa en roba interior. Es refugien sota les mantes i ell fa mans i mànigues per treure-li els sostens, activitat per a la qual mai no ha tingut gaire traça. Petons i més petons. Es situa a la seva esquena i s'encarrega de fer-li saber que té una erecció de grau 10 en l'escala Siffredi. La besa i recorre la seva espatlla amb la llengua alhora que li acaricia les cuixes. La noia es deixa fer. Amb ganes d'acció, comença a baixar-li les calces. Ella, tombada al centre del llit en posició fetal sobre el seu costat dret, no diu ni que sí ni que no. Per deixar-la completament nua és necessari que aixequi una mica els malucs, però no reacciona quan ell intenta moure-la. Ho prova estirant, però la petita peça de roba no cedeix. Pensa per a si mateix que s'està fent la dura, però a ella no li ho diu perquè no li agrada sentir aquesta expressió.
De sobte, en el silenci de l'habitació, percep un canvi en la seva respiració. Serà possible? Sí. Dorm. Dorm profundament. Ni tan sols es desperta quan ell s'esforça a alliberar el braç amb què l'estava abraçant. És bonica, i malgrat tenir el penis en peu de guerra, la imatge li sembla d'allò més tendra i decideix que no val la pena destorbar-la. El matí pot ser tan llarg com faci falta.
Temes:
Chile,
egocentrisme,
sexe
El temazo del capde: Dropout
El meu mal costum de copiar la música de qualsevol portàtil que caigui en les meves mans fa que després em faci pal escoltar-la tota i acabi sense saber què tinc al disc dur. Aquests dies he trobat una joia que forma part de la mítica recopilació Vértigo de l'any 1993, i que en els meus temps d'adolescència escoltava una vegada i una altra.
Del grup, Urge Overkill, no en sé gran cosa, només que el seu Girl You'll Be A Woman Soon va formar part de la celebrada banda sonora de Pulp Fiction.
Del grup, Urge Overkill, no en sé gran cosa, només que el seu Girl You'll Be A Woman Soon va formar part de la celebrada banda sonora de Pulp Fiction.
Temes:
el temazo del capde
4 de juliol de 2008
Tenim de tot
D'esquerra a dreta de la imatge podem apreciar una nevera de refrescos, un congelador de gelats, un caixer automàtic i un mostrador amb productes d'higiene bucal i bellesa. En aquest aparador es pot observar que a la dreta del rètol hi ha el símbol de la creu. Per què? Perquè la foto ha estat presa en una farmàcia. Al·lucinant? Doncs he oblidat comentar que també hi pots carregar el mòbil. I no es tracta d'un cas aïllat, sinó que totes les del país són iguals.
Temes:
Chile,
curiositat
3 de juliol de 2008
Was Last Night Really Worth It?
Va valer realment la pena l'última nit? Potser no hauries d'haver begut tant :P
Va valer realment la pena l'última nit? Potser no hauries d'haver begut tant :P
Temes:
drogues
2 de juliol de 2008
1 de juliol de 2008
La Gran Estafa (LGE)
Els estudiants xilens estan en peu de guerra perquè el govern ha aprovat la Ley General de Educación (LGE), que ha de substituir la Ley Orgánica Constitucional de Enseñanza (LOCE) que va imposar el dictador Pinocho. L'any 2006, els pingüinos, que és el nom que reben els estudiants de secundaria, van sortir al carrer en massa per protestar contra el sistema educatiu. La Revolución Pingüina va forçar el govern a crear una comissió formada per experts, parlamentaris, professors i alumnes que havien de debatre un nou projecte. Aquest grup va presentar un projecte que, descaradament, va ser obviat pel partit de la presidenta Michelle Bachelet, que va optar per pactar amb l'oposició de dretes i aprovar una nova llei que pràcticament no difereix en absolut de l'anterior.
En resposta, estudiants i professors ens vam reunir a Valparaíso, seu del Congreso, el dia en què s'havia de votar la llei amb un èxit assegurat anticipadament. La mobilització va ser massiva, prop de 10000 persones, i el govern no va saber reaccionar d'altra manera que amb la covardia. En primera instància, van intentar aturar els centenars d'autobusos que es dirigien a la ciutat inventant la necessitat de permisos inexistents o al·legant que el comboi havia de ser escortat per tal d'assegurar la seva arribada sense problemes.
Malgrat les barreres oficials, vam arribar a la ciutat i vam marxar cap el Congreso, per descobrir que la votació s'havia ajornat fins el dia següent per fugir de la còlera dels manifestants. Evidentment, el perímetre del centre de poder del país estava envoltat per les forces de l'ordre, que van tenir un comportament molt correcte però no van dubtar a usar els canons d'aigua (anomenats guanacos, un animal de la família de les llames) i els gasos lacrimògens (zorrillo, per la pudor) quan els manifestants es van acostar excessivament.
El cas és que la meva universitat no va participar de la protesta perquè ja s'ha perdut massa temps de classes enderrocant el rector corrupte, qixí que hi vaig ser amb els companys d'Odontologia i l'Alberto, aviat conegut popularment com Murcia.
Evidentment, fascinats per la qualitat i organització del moviment revolucionari, nosaltres vam ser a primera línia en tot moment de la jornada, i d'aquesta manera vam patir l'infern dels gasos lacrimògens, que et deixen plorant, esternudant, i amb tot el rostre irritat durant moltes hores. Resulta difícil explicar fins quin punt és desagradable la situació.
El resultat final va ser una jornada d'allò més entretinguda i un sistema educatiu en situació d'escac i mat. Encara ha de passar la llei pel Senado, però, així que les protestes no han acabat.
Temes:
Chile
Subscriure's a:
Missatges (Atom)