El temazo del capde: Disturbia

L'última de Rihanna, la puta crema com sempre.

La dolça rutina

És només el segon dia en la meva nova etapa a Santiago i ja he tingut temps d'infiltrar-me en un congrés de professors a berenar per la patilla, assistir a un concert de heavy metal en què era del tot impossible entendre el que deia el cantant, rebentar un preservatiu i llevar-me amb ressaca. Comencem bé.

Santiago, ja sóc aquí

Al seient de davant, un calb panxut es desperta sobtadament després de deixar anar un ronc especialment potent. Dues files darrere, un bebè esclata a plorar per enèsima vegada en el que va de trajecte. Algú amb problemes estomacals ha trobat oportú ambientar la ja carregada atmosfera; acte seguit, s'aixeca i es tanca al lavabo. En obrir la porta, tot just a la meva esquena, una bafarada de pixum assalta els meus narius. Al cap d'una estona m'aixeco a orinar, doncs el llum verd indica que el servei està desocupat. Obro la porta amb una forta estrebada, i davant meu una dona sense pantalons ni roba interior deixa de rentar-se les mans per un moment i recupera la seva privacitat amb una àgil revolada de la qual un difícilment l'hauria creguda capaç.

Encara resten vuit de les trenta-una hores que havia de recórrer el bus per arribar a Santiago. A l'última aturada, el meu company de viatge recull el seu equipatge, de manera que sóc l'única persona del bus amb dos seients per dormir. El conductor endrapa calmosament el seu sopar, així que tinc temps d'acostar-me a la platja a remullar els peus.

Són les sis del matí. A Santiago és fosc i plou amb abundància. L'aventura ha acabat.