Descenso al infierno de Leningrado

Interessant article sobre la publicació d'un llibre basat en el brutal setge que la ciutat russa va patir durant la Segona Guerra Mundial i que va abocar bona part de la seva població al canibalisme per poder sobreviure.

La gente comía hierba, cola de carpintero, hervía el papel de las paredes, los cinturones de cuero, ¡los libros...! La "cocina de asedio" reveló una imaginación que ríete tú de El Bulli.

El peor boxeador del mundo colgará los guantes tras su próxima pelea

Es retirarà després del seu combat número 300, en què pot sumar la dos-cents cinquanta-setena derrota. En tot cas, mai no es podrà dir que no va ser una persona persistent :)

Bravo!

Lo realmente obsceno de todo esto es que el Madrid, como club del general Franco, estaba acostumbrado, antes de que la democracia llegara a España, a conseguir a quien quería y hacer lo que le daba la gana.

- Sir Alex Ferguson, que de futbol en sap una estona llarga

Unes eleccions diferents

Durant l'últim mes, la ciutat de Santiago ha vist com els seus carrers s'omplien de somriures falsos. La quantitat de propaganda desplegada amb motiu de la campanya electoral municipal ha estat exagerada des de qualsevol punt de vista, en part gràcies al fet que tant els candidats a alcalde com els regidors competien en aquestes eleccions. El meu desengany amb la política és tan gran que ja només m'interesso per les eventuals tremenditats pròpies dels països sud-americans, com l'aparició d'un milionari que es dedica a captar votants regalant-los diners o el líder de la dreta dient que està a favor dels regals en campanya justificant-los com a despesa electoral. Bé, en tot cas em sembla una inversió més encertada que tots aquests cartells immensos que ja corren camí de l'abocador.

El fet més impactant, però, es va esdevenir la nit anterior als comicis quan em vaig assabentar que teatres, restaurants, bars i discoteques estaven tancats en virtut de la llei seca i de la prohibició de les reunions multitudinàries, una mesura ja més pròpia d'un estat d'excepció. Les mateixes regles es van aplicar el dia de les votacions, afegint els museus a la llista de locals clausurats, no fos cas que una munió d'intel·lectuals s'hi donés cita per conspirar contra el govern. La mesura no em sembla raonable en absolut, doncs si un grup organitzat vol causar aldarulls o aixecar-se contra l'autoritat establerta, tots els dies de l'any són igual de bons per fer-ho.

Per últim, existeix una curiosa llei segons la qual tothom que hagi votat en algun ocasió o s'hagi inscrit al cens electoral serà multat amb més de 200 euros si no exerceix el seu dret/obligació de demòcrata o es presenta en alguna oficina de policia a més de dos-cents quilòmetres del lloc on havia de votar.

Amb les urnes tancades i els resultats oficials sobre la taula, em dirigia en bici a casa d'un amic per veure una peli quan va avançar una furgoneta plena d'energumens eufòrics per la victòria del seu candidat. En posar-se a la meva alçada, em van començar a dir de tot. Amb la diferència de velocitats compensada pels semàfors, l'escena es va repetir tres vegades més. Encara em demano si l'acritud venia motivada pel color de la meva vestimenta o és un costum local.

Cada partit té el seu pressupost

El temazo del capde: Pregonero

Anit vaig assistir a un concert de la Banda Conmoción que em va deixar enamorat. Aquest grup, que defineix el seu estil com Folk/Llatina/Ska encarna a la perfecció l'esperit de la festa major. Un munt d'artistes, una pila d'instruments, animadors entre el públic i xivarri del bo. Diversió assegurada.

En el seu MySpace podeu trobar més música. La cançó Moje Cipele s'ajusta millor a la descripció que us he ofert, encara que el nivell a què arriben en directe és inigualable.

Ah, i la noia que havia de veure no es va presentar :(

Un profesor de EE.UU. publica un libro en el que afirma que Colón era catalán

L'article està bé, però el millor de tot ho he trobat a la secció de comentaris.

lo que es seguro es que no era andaluz, porque si no se habria quedado rascondose las bolas, tomandose una pinta y esperando que sacaran el desempleo.

xD

Te gusta 2.0

Chile és el país de llengua hispana on es parla pitjor, doncs la gent no pot parar d'utilitzar modismes i paraules absurdes que algú va inventar en algun moment. Això és una conseqüència directa de la procedència dels seus colonitzadors, que van ser principalment andalusos i extremenys, regions d'España que no destaquen precisament per la seva capacitat lèxica.

D'aquesta manera, els estrangers que vénen a estudiar en aquest país austral acaben aprenent una llengua plena d'impureses i incorreccions si els seus coneixements d'espanyol eren escassos, però la seva parla també acaba viciada si ja en sabien anteriorment. Jo ja porto més de mig any fora de casa, i en més d'una ocasió m'han preguntat com és que no parlo en absolut com els xilens encara que estigui del tot familiaritzat amb el seu argot. El primer motiu és que he conegut espanyols que parlaven com xilens i em resultaven patètics, i el segon és que no penso desaprofitar l'increïble avantatge evolutiu que suposa el meu accent ibèric.

A la immensa majoria dels sud-americans els resulta simpàtica la manera de parlar dels espanyols, repetint amb gran diversió coses com oshtia, coño, joderr, puez que zoy ezpañol cada cop que en coneixen un. A Chile, però, la situació resulta exagerada, perquè la indústria cinematogràfica del sexe treballa amb dobladors espanyols, així que a més de simpatia la cosa desperta excitació. En alguna ocasió m'havien dit que parlava com un actor porno, però ahir va ser increïble. Una noia de trenta-un anys i una filla m'escoltava embadalida mentre jo, com faig habitualment, explicava qualsevol quantitat de bajanades. En un moment donat, m'agafa de bracet i busca conèixer-me una mica millor.

A casa dels seus amics, em presenta set cops a cadascuna de les seves amigues. Ezte ez el ezpañol, ja, ja, ja. Ya verás, di algo, para que te oigan. Sí, ha, ha, ha, aneu rient, que ja veureu per on us la fotré. Segueixen amb el tema, obsessionats amb els diàlegs eròtics. Es que es como estar en una película porno, ja, ja, ja. Ha, ha, ha. Te gushta? Te gushta? Quítate la ropa, ja, ja, ja. Te gusta, eh, putita? Pues te voy a dar duro, replico ja amb un ample somriure. Ella es torna a boja i comença a saltar amunt i avall de contenta i calenta que està. Com hauria jo de renunciar al meu accent si em converteix pràcticament en una arma de destrucció massiva?

Recordeu American Pie? Trenta-un anys. Una filla. MQMF. Madre Que Me Follaría. El divendres l'he de tornar a veure, i no se m'ocorre res millor que citar també a la mateixa festa a una mexicana i una madrilenya que m'agraden. Segueixo sense ser capaç de centrar-me en un sol objectiu. La meva ment dispersa m'ha fet fracassar de manera consecutiva les últimes quatre setmanes. Si aquest cop resulta, però, gaudireu d'una nova entrega de les meves aventures eròtiques.

Poma a l'all

Últimament, tinc una creativitat culinària espectacular, i avui vull compartir la meva última gran recepta. Et lleves adormit, vas a la cuina i agafes un ganivet brut, que sembla que tingui restes de cereal enganxades. Rasques una mica i et poses a tallar la poma en trossos petits. Si una pudor d'all t'arriba al nas, la ignores. Acte seguit, repeteixes l'operació amb un plàtan i un kiwi. I quan la macedònia està llesta, et cagues en la puta pels nous sabors descoberts :S

Només puc dir que el titular em sembla tremendíssim i que el Sarkozy aquest em cau simpàtic per les seves jartades constants.

Reading the OED

OED són les sigles de l'Oxford English Dictionary, segurament el més complet de la llengua britànica, format per vint volums. Doncs bé, el títol d'aquest article és el mateix que el del llibre en què Ammon Shea explica el que per a ell va significar passar un any sencer llegint aquest inacabable recull de paraules, a raó d'entre vuit i deu hores diàries de lectura.

Sens dubte ha de ser una missió interessant, doncs aquesta persona tan tremenda, que posseeix uns mil diccionaris i té un amic que n'acumula vint mil a la seva col·lecció, va anar apuntant les paraules estranyes que anava trobant entre les pàgines de l'OED. Un cop finalitzat el seu titànic quest, s'ha tornat mig boig, ha perdut capacitat de visió i pateix onomatomania, que és una afecció que consisteix a estar obsessionat amb certes paraules i que aquestes facin repetides intrusions en la teva ment.

Ara lamento no tenir a mà un diccionari català per trobar alguna paraula curiosa, però en tot cas espero poder algun dia llegir aquesta obra i aprendre'n unes quantes coses.

Una situació molt incòmoda

Sólo era un teniente y no muy consciente de la gravedad de la situación. Me sentí como un cojo en un concurso de patear culos.

- Pilot de l'exèrcit dels EUA preocupat davant la possibilitat d'haver d'abatre un OVNI de la mida d'un portaavions

El temazo del capde: A Beautiful Lie

Videoclip certament notable del grup nord-americà 30 Seconds to Mars, gravat a Groenlàndia, per sobre del cercle polar àrtic.

Campions del món

Quatre condemnats a mort s'enfronten al seu darrer dia entre els vius, així que un paio de la presó ve a demanar-los quines són les seves últimes voluntats. L'americà demana una nit amb Paris Hilton, el francès amb Carla Bruni, l'italià amb Rihanna (per la puta cara, ho sé) i l'espanyol una paella acompanyada de sangria Don Simón. Quan els companys de cel·la, escandalitzats, pregunten per què coi no vol fotre un últim clau, ell contesta que si no ho podrà explicar a ningú no té cap gràcia.

El meu pensament concorda bastant amb el del criminal de l'acudit. Molts cops, el millor d'alguna cosa és la història que després pots explicar. I si també ho pots fer abans, ni t'explico com de cremós és el tema. En aquest esquema encaixa a la perfecció la meva missió de proclamar-me campió mundial de barbes i bigotis en la categoria mosqueter.

Des del moment en què vaig decidir viatjar a Alaska, centenars de persones m'han escoltat parlar del meu surrealista objectiu a la vida, ja sigui perquè em ve de gust donar crema o perquè han preguntat per la mida de la meva barba. La reacció acostuma a seguir la seqüència riure-incredulitat-riure-ànimsperalaspirant-riure-vullunafoto. Tot plegat, sempre resulta un tema excel·lent per animar la vetllada. Recentment, però, hi he trobat una nova aplicació.

En ser qüestionat per la meva motivació a l'hora d'embarcar-me en tan absurda aventura, vaig respondre que volia ser campió mundial, del que fos. Com el món és ple de campionats de bojos i per a bojos, la conversa va derivar en què els presents van començar a preguntar-se en quina especialitat podrien arribar al cim més alt, i les propostes van ser d'allò més tremendes.

Yo tengo una amiga que sería la campeona mundial del reparto equitativo, una vez consiguió servir una olla de seis quilos de espaguetis sin caer en la tentación de llenar su plato más que el del resto.

xD

Patètic, podeu imaginar una competició de penya servint plats frenèticament des d'una olla descomunal?

Yo soy campeón mundial promedio. Nunca destaco en nada, jamás fracaso tampoco. Mies fiestas no son increíbles, pero tampoco tengo noches pésimas. Mis notas no son sobresalientes, pero no suspendo y siempre estoy ahí con los aprobados.

Per a mi, el millor de la nit. Com pot algú postular per a un títol tan difícil? És una mena de mundial de la vulgaritat. La dificultat de ser sempre més random que cap altra persona és extrema, s'ha de ser tan i tan ... mmm, no trobo la paraula, però segurament promig sigui la denominació més adequada :P El problema és que en el moment en què aquest personatge es proclamés guanyador hauria aconseguit el major èxit de la seva vida, i deixaria de ser anònim. Per això, aquest concurs hauria de ser quelcom especialment gris i discret, i de fet potser seria convenient que el guanyador mai sabés de la fita assolida.

Amb aquests tremends vaig passar la nit pelando el cable

I vam seguir molta estona més donant voltes i més voltes a aquestes absurditats. El que encara no he fet és tornar a utilitzar aquest recurs per veure si sempre funciona o va ser una casualitat de la vida. De moment, però, us ho pregunto a vosaltres.

I tu, de què podries ser campió del món?

I tots tan contents

Vaja, i jo que pensava que el turisme sexual es feia pel sud-est asiàtic :P

Vist a la portada de El País.

El temazo del capde: Zdarlight

Aquesta és una remescla d'Axwell sobre una cançó original dels alemanys Digitalism, publicada l'any 2006. A mi em dóna unes ganes de ballar tremendes :D

La cultura de la burla

Aquesta és una expressió del meu pare que he escoltat en innombrables esbroncades destinades a convertir-me en una persona més respectuosa. En va. Tothom ha estat en alguna ocasió en una festa morta, en què els assistents canvien el pes nerviosament d'un peu a l'altre mentre contemplen amb excessiu interès el contingut del seu got, tot pensant en un tema de conversa, o es miren els uns als altres amb rialles nervioses perquè no saben què dir. Aleshores arriba algú, somriu amb una boca plena de dents, i deixa anar una pregunta innocent al més pardal de la festa. Aquest vacil·la a l'hora de respondre i l'altre aprofita la seva inseguretat per fer-ne broma. La gent riu. Les preguntes, cada cop més comprometedores, i els comentaris aguts sobre el seu nerviosisme acorralen el pobre pallús, que acaba colèric i empetitit mentre tothom gaudeix a costa seva. Jo he estat exercint el paper d'animador desinteressat des dels vuit anys, si la memòria no em falla. M'encanta fer-ho i hi tinc força traça. Ara, però, m'enfronto a un enemic fins ara desconegut i que amenaça amb la meva destrucció total i absoluta, els forats negres de la diversió.



Aquest fenomen sociològic arriba des de França, i es caracteritza per un exagerat mutisme egoista. El seu poder és majúscul quan actua en grups reduïts, doncs en terreny obert passa fàcilment desapercebut. El que els fa tan temibles és la subtil senzillesa de la seva maldat. Simplement, es dediquen a mantenir-se prop de les persones influents sense dir una puta paraula ni somriure, només observen la situació amb ulls ben oberts i puden a suor axil·lar. No veieu el problema? La seva seriositat és com una mena d'intensa força gravitatòria. La seva permanent voluntat d'avorrir acaba per contagiar-se a tothom, i finalment ningú no reacciona a les bromes. Fins i tot el graciós més empedreït cedeix davant la pressió de tanta foscor, perquè en última instància resulta irritant malbaratar tanta diversió per a no res, és més convenient guardar les conyes per a una ocasió més propicia, no té sentit mirar de fer riure uns éssers tan malvats.

Ah, quin error, això és precisament el que aquests detestables FND pretenen. Mai no s'ha de deixar de fer una broma! Sota cap concepte! Al final del dia, hom pot no tenir salut, parella ni diners, però si ha rigut com a mínim podrà adormir-se amb un lleuger somrís als llavis i l'esperança d'un demà millor.

Però com es pot lluitar contra aquests monstres? No ho sé, ni tan sols el remei últim, l'alcohol, ha resultat. On s'és vist d'algú que ni borratxo fa bajanades!? Si per mi fos, els convertiria en pàries i m'asseguraria que ningú no els dirigís la paraula, però per algun motiu una de les meves amistats els troba interessants, així que ens haurem de veure les cares novament. No crec que pugui resistir gaire nits més de silenci i avorriment extrem, doncs fins i tot quan ballen ho fan amb zero entusiasme. Una llarga exposició a la radiació d'aquests FND acaba amb la vitalitat de les persones i les deixa buides per dins.

Se m'ocorre que puc sotmetre'ls a tortura xinesa i mirar de fer-los pessigolles fins que acabin implotant. Si no, qui sap, potser haurem de prendre mesures més dràstiques i procedir a l'escarni públic >:D Perquè a mi, la gent que no és divertida me fa puta oi.

Se castigará con entre 3 y 5 años de cárcel y una multa de entre 50.000 y 100.000 dinares a todo aquel que ofenda al profeta

El alto precio de incumplir en Ramadán

9497

Aquesta és la quantitat de dies que porto fent del món un lloc millor o, si més no, més divertit. D'aquests, els últims tres-cents seixanta-cinc han estat especialment agitats.

En l'apartat de tremendismes:

En una de les estupideses més grans que es poden recordar, vaig viatjar a Berlin exclusivament per assistir a una discoteca on la gent ballava, suposadament, en roba interior per quedar-me a la porta. Vaig canviar d'any vomitant sense haver tastat una sola gota d'alcohol. Els meus maldecaps han girat al voltant de tres dones que responen al nom de Maria, acabant amb el monopoli de les Carolines. Un cop més, el meu viatge estival ha perdut un dels seus integrants abans d'arribar a la fi. Després de segles sense fer la vertical, un instant d'il·luminació em va enviar a l'hospital a fer-me mirar el turmell per enèsima vegada, i la broma no ha sortit precisament barata. He descobert les llàgrimes per inducció. He deixat l'addicció als blogs per enganxar-me a facebook. He deixat escapar per sempre més la dona de la meva vida. He abraçat la cultura de l'alcoholisme social.

I a favor meu:

He visitat una pila de països. He viatjat sol. He aprés a sobreviure en festes entre desconeguts. He conegut gent tremenda dia sí i dia també. He escapat a la victòria espanyola a l'Eurocopa. He tingut sexe amb més dones que en els vint-i-cinc anys anteriors, fita d'allò més assolible. He participat en un munt de manifestacions subversives. No puc turar de menjar fruita en quantitats industrials. He creat la gloriosa Bigoti Party. He mantingut el meu atractiu accent peninsular net de xilenismes.

Res com el potasio

Per a l'any vinent, només un objectiu clar, la corona mundial. Pel camí, més amics, més viatges, més sexe, més festes, i la voluntat de millorar la qualitat dels meus escrits.

Per últim, una dedicatòria a l'Esther, antiga obsessió de temps universitaris, que em va acollir a la meva arribada en aquest continent i ha estat al meu costat en tots els moments, bons i dolents. Celebro haver-te conegut, bufona, vals un imperi.

El temazo del capde: La cienaguera

Bufa, que malament, el capde ja fa hores que ha acabat! El que passa és que vaig tornar a casa després de passar els dos dies a Valparaíso gaudint del Carnaval Miltambores per trobar que l'ordinador havia mort. Moltes gràcies, Bill Gates, algun dia ballaré sobre la teva tomba.

Bé, anem al que interessa, una mica de cumbia del grup colombià Bareke, increïbles en la seva actuació en directe.

... las ganancias de una bailarina de striptease dependen de su ciclo menstrual ...

... la comida sabe mejor si es crujiente ...

Els premis anti-Nobel, un cop més, realment notables :D

Violación no es la solución

Intentar-ho què seria? Provar de forçar el pany amb la polla?

En procés de reconstrucció

En canvi, pensaré en com es va aconseguir introduir al centre neuràlgic del meu sistema vital per rebentar-ho tot des de dins.

Gràcies, Dani!

Beure o no beure, aquesta és la qüestió

Mmm, no sé, a fer cocktails?