El temazo del capde: Callejero

Cançó dels xilens Juana Fe que porta tot l'any de moda i és impossible no escoltar-la uns quants cops per setmana. Lleve de lo bueno caballero de lo bueno :D

55K

Llegeix la primera part de la història, Be Ultra, My Friend.

Només hem avançat una cinquantena de metres quan el terreny enfila cap amunt per primer cop. Jo segueixo a la meva velocitat de creuer però observo al·lucinat com la majoria de participants caminen. El desnivell és molt pronunciat i aviat començo a sentir com passa factura als meus bessons. Obeeixo el sentit comú i afluixo el ritme per accelerar de nou quan el terra recupera l'horitzontalitat. La penya camina a les pujades? Sorprenent. La inexperiència en curses de muntanya m'havia portat a pensar que m'enfrontaria a un exèrcit de màquines implacables en el seu avanç, sense importar com de salvatges poguessin ser els desnivells. I no, resulta que són humans, com jo. Ves quina cosa. Saber que puc caminar en diferents trams sense por a perdre massa temps respecte la resta de competidors és una excel·lent notícia.

El segon dels meus errors conceptuals no triga a revelar-se, aquest cop enfocat a la naturalesa física del recorregut. En el meu cap, la prova havia de transcórrer per un estret camí entre boscos, delimitat per arbres a banda i banda. En canvi, el circuit està marcat per les roderes dels motoristes de l'organització, que han fet el possible per marcar una via en terreny verge de vegetació baixa. La boira segueix fent impossible gaudir del paisatge, però de totes maneres resulta difícil no avançar amb el cap cot, doncs el pis és absolutament irregular, i resulta de vital importància mirar d'esquivar les pedres i controlar la distància amb el corredor precedent per si aquest s'atura sobtadament. A banda de reduir la visibilitat, les condicions climatològiques conspiren juntament amb la rosada concentrada en les plantes i matolls per tal de xopar el nostre calçat al més aviat possible. Amb tot un món per endavant i sense mitjons de recanvi, els meus peus seguiran tous i mullats mentre La Gran i Gloriosa Bola de Foc no faci la seva aparició al bell mig d'un cel tan blau, una opció definitivament també terrible que no faria sinó condemnar-nos a un turment de calor.



L'alemany no triga gaire a deixar-me enrere. No esperava que ens separéssim tan aviat, però no tinc cames com per cebar-me seguint el ritme d'algú. Estic acostumat a córrer sol, i en tot moment havia pensat en aquesta cursa com una aventura en solitari. De totes maneres, sempre és més fàcil deixar que et portin, així que avanço a cua d'un petit grup de cinc corredors. Les sensacions musculars són pèssimes. Estic trigant massa a entrar en calor i respiro amb dificultat per culpa de l'esmorzar i el refredat que vaig començar a incubar la matinada del dimecres. L'explosiva sortida no és la norma i anem fent sense grans desnivells per un terreny obert que segurament deu lluir amb goig sota la llum del sol.

El primer control, al quilòmetre cinc, arriba abans del previst i em desprenc del meu grup per beure un parell de gots de gatorade amb calma. La gent arriba i marxa amb celeritat. Sens dubte sóc el participant que més retard acumularà a les zones d'avituallament. Si vaig sobreviure a la Marató de Barcelona va ser perquè en tot moment vaig mantenir el dipòsit ple, i no sóc capaç de beure més ràpid, així que mentre no trobi la manera d'injectar-m'ho per la vena seguiré amb aquestes aturades forçoses.

Reprenc la marxa i topo amb un paio que es porta la mà al maluc amb una cara d'intens dolor aturat al bell mig d'una pronunciada corba cap a la dreta. Quina desgràcia haver de dir adéu al teu repte tan aviat. A partir d'aquí, el terreny es torna més ondulat, i aprofito la meva innata habilitat suïcida per als descensos per anar caçant un per un als anterior companys de grup. Clar que no és una bona idea seguir la gent quan baixes molt més ràpid que ells, així que segueixo avançant a tomba oberta. Aquesta especialitat és, probablement, l'única part d'aquest esport que no es nodreix del dolor i el patiment, sinó de la força de la gravetat, que per una vegada et facilita la vida en lloc de posar-te pals a les rodes. En un descens precipitat es barreja la joia i l'entusiasme de la velocitat amb la por que t'assalta quan sobtadament ets conscient que vas massa ràpid. Adrenalina. Em pregunto per què una substància tan atractiva mai no ha estat sintetitzada per a la seva venda en farmàcies o foscos nius de ionquis.

Ara el recorregut s'ha convertit en una sèrie de tobogans que forcen els participants a demostrar la seva capacitat a l'hora de realitzar la transició entre el ritme de cursa i la marxa forçada i a l'inrevés. Muntanya avall. Córrer amb llargues gambades i els nervis a flor de pell. Terreny pla. Trotar distretament intentant recuperar el capteniment. El camí enfila cap el cel. Augmentar el ritme de respiració i llençar-se muntanya amunt caminant el més ràpid possible. Avall. Corre. Amunt. Marxa. Pla. Trota. I així tota l'estona. No havia hagut de canviar tant de ritme en la vida.

Ens presentem en una zona de llargues pujades en què em trobo seguint el ritme d'un senyor de blau amb el cul gros. Vaig una mica més ràpid que ell però no hi ha per on avançar-lo, així que el pressiono amb el cap gairebé enganxat a les seves natges. Per fortuna, l'home no és de digestió pesada i no he de lamentar la meva proximitat. Passem pel quilòmetre deu, novament més aviat del que sembla raonable i perdo tothom de vista mentre em calço tres gots de beguda isotònica. Un altre descens kamikaze i de nou sóc darrere aquest familiar cul-guia. En el següent tram de terreny favorable el deixo enrere i m'enganxo a un dels homes que esperava amb nosaltres a la parada d'autobús. Compartim uns minuts fins la propera pujada, en què amb un somriure avergonyit m'informa que ha de cagar. Deu segons després escolto un crit. Un tros de merda massa sòlid? Potser. Croqueteros? Déu no ho vulgui. En tot cas, no tinc temps per perdre i confio veure'l de nou més endavant.

El camí desemboca en una carretera amb un nou senyal quilomètric i més avituallament. 20K. Vint? Incrèdul, demano a un company pel temps de cursa. Una hora i trenta-dos minuts. Mitja marató de muntanya en hora i mitja. Això és surrealista. Quan vaig córrer aquesta mateixa distància pels carrers de Barcelona a principis d'any vaig trigar una mica més de dues hores. No acabo d'entendre com m'he tornat tan bo amb tan poc entrenament, però en aquest precís instant tinc l'absoluta certesa que aconseguiré arribar fins el final dins del límit horari encara que camini tot el que resta de cursa. I sent conscient de la prova superada, la felicitat m'envaeix. A això també contribueixen les xocolatines que l'organització proveeix per tal de recuperar proteïnes. Quatre gots de gatorade, una poma i una taronja més tard em poso en marxa de nou, després d'haver-me deixat avançar per una quinzena ben bona de corredors, entre ells l'atractiva rosseta americana. El meu cap comença a fer pel·lícules en què recorrem junts el camí que queda per davant i travessem la meta agafats de la mà per jurar-nos amor etern. Així de bona està. I així de distret vaig jo que segueixo els corredors precedents sense fixar-me en la senyalització malgrat l'advertència dels controladors que aquí ens perdríem. Donem mitja volta per trobar les senyals vermelles i centro la meva vista en el culet de la rossa, una visió que em proporciona més combustible que qualsevol barreta energètica.

Però clar, culs i xocolata mai no han estat una bona combinació, com a mínim pel que fa al meu fràgil estómac. Sabia que aquest moment arribaria, m'havien avisat, però no esperava pas que fos just quan m'estava enamorant. En tot cas, el meu sistema intestinal està patint un assalt sísmic i no pot esperar més. M'oculto rere uns matolls i començo a tenyir el terreny d'un marró grogós. Pensant que potser em sentia sol, una moto de l'organització fa la seva aparició i s'atura just a l'altra banda de les plantes que m'amaguen. Encén una pitela i parla pel walkie mentre jo recordo el que deia el reglament referent al paper higiènic. S'havia de recollir en una bossa de plàstic; en cas de ser vist deixant-lo al lloc del crim, el corredor seria penalitzat amb dues hores. Evidentment, si no m'apassiona tenir companys de cursa, encara menys vull que aquests acabin de sortir del meu cul. Finalment, el motorista encén el motor poc abans que jo enllesteixi les cacotes.

No he parlat de sisme estomacal gratuïtament, doncs per tothom és sabut que un terratrèmol sempre ve acompanyat de rèpliques de major o menor intensitat. Amb els músculs entumits per la llarga estona ajupit i la panxa en peu de guerra (nuclear), l'últim que necessitava era un cop moral. Els descensos sobtadament comencen a discórrer per un terreny brutalment irregular, ple d'esquerdes i desnivells en què perdre els turmells és cosa d'un obrir i tancar d'ulls. I aleshores m'avancen. A mi. Amb la gravetat a favor. Quan el que hauria d'estar fent és sembrar la carretera de cadàvers. Quina desgràcia. M'he d'aturar novament a buidar els intestins, amb una caca bastant menys sòlida del que seria desitjable, i ja no queda paper per a una tercera cagada. I el quilòmetre vint-i-cinc arriba però sense avituallament líquid. Ai las!

La vegetació ja no és tan baixa. Ara, a les plantes platejades que es confonen amb la boira s'afegeixen matolls espinosos i arbrets aquí i allà. Verd sobre fons gris, pictòricament parlant. Fa estona que corro sol, així que ara sí he d'estar atent a la senyalització. Aquesta consta de tires de plàstic vermell penjades de branques o el que sigui que les faci mínimament visibles. Vermell sobre fons verd. No sé si és que els organitzadors mai no han sentit parlar del daltonisme o és que a Chile la gent no pateix aquest defecte genètic, però jo tinc greus problemes per distingir aquests dos colors quan es troben sobreposats i en més d'una ocasió em veig forçat a aturar-me i estudiar atentament el camí dividint-lo en sectors visuals més petits en els quals res no pugui escapar a la meva atenció.



Alguna cosa em molesta al peu esquerre, segurament una pedreta. M'aturo, em descalço i netejo la bamba. Reprenc el camí però no segueixo ni cinc-cents metres, doncs la sensació persisteix. Aquest cop, netejo el mitjó i també la plantilla, per assegurar-me que no hi hagi res contra el meu peu. Una volta més, però, trobo que encara hi ha alguna cosa i m'aturo per tercera vegada, traient-me el mitjó i netejant-lo per ambdós costats. Quan finalment em dono per satisfet i corro de nou, no trigo a comprendre el perquè d'aquesta molèstia invisible. No hi ha cap pedra, però sí un peu estovat per l'aigua, i una butllofa que ja s'ha format i amb la qual hauré de conviure fins la línia de meta. Distret i malhumorat per aquest contratemps, em torço fortament els turmells un parell de cops. Tots els mals em vénen de cop i el genoll envia el senyal que tanta estona portava esperant. Prou. Una fiblada de dolor indica l'arribada de la tendinitis per quedar-se.

Estic cansat i furiós, i la falta de líquid a l'últim control fa que la meva orina sigui massa groga i els dits de la mà hagin adquirit el volum d'una botifarra catalana. Deshidratació. El paratge es torna surrealista i del no-res apareix un immens cactus entre la boira. A la Marató de Barcelona, l'esgotament va portar el meu cervell a un estat de divagació que fàcilment es podia confondre amb les al·lucinacions. Un cactus al bell mig dels Andes? Potser la demència m'ha arribat, però el meu estat de malestar generalitzat és massa patent com per pensar que no sóc en plena possessió de les meves facultats. Un cactus aquí, qui ho havia de dir.

Una pujada molt llarga desemboca en l'anhelat control del quilòmetre trenta. Aquests últims deu m'han costat una soferta hora i mitja. Em fa mal el maluc, la butllofa del peu, els turmells, el genoll i la panxa. Vaig espavilant gots i gots de gatorade mentre sospito que hauré de caminar tot el que encara queda per davant. Vint-i-cinc quilòmetres. Uf, això pot ser molt dur. I aquesta calor? I aquesta llum? Els núvols s'obren i per un moment puc veure l'astre rei. La seva visió, que normalment m'omple de joia, és ara un senyal de perdició. La nuvolositat, però, aguanta i converteix el món en un lloc gris i apagat novament. Excel·lent. Mai no m'havia produït tanta felicitat no ser sota un cel tan blau. Segueixo bevent i apareix un personatge que a la sortida m'havia cridat fortament l'atenció. La seva vestimenta és la més grotesca de totes. Pantalonets ajustats. Ronyonera. Bastons d'esquí. Barret d'explorador del desert, d'aquells amb una tela cobrint el clatell. No perd el temps amb les isotòniques i es llença al descens. Aquest és el punt més alt de la cursa i els propers quinze quilòmetres fan baixada, més o menys. Aquest paio rodanxó no em pot deixar enrere, així que m'empasso els dolors i surto en la seva persecució.

Això no fa baixada, això és una puta trampa. Terreny de tobogans novament. Amunt i avall tota l'estona. El terra és pèssim per córrer. Pedregós i deformat com si una colla de dinosaures l'hagués utilitzat de pista de ball, em costa la tercera torçada de turmell. Més transicions. El camí corre per una pista de sorra sobre un pla inclinat que carrega el meu miserable genoll. Rellisco i caic sobre el costat dret. Em fa mal tot. On collons són els avituallaments sòlids?

Entre tanta mala llet, un pensament colpeja amb força la meva ment. Estic trotant. Segueixo podent córrer després de més de trenta quilòmetres. I tal com estic pensant això l'últim cactus em dóna la benvinguda a un nou paisatge en què els arbres ja no són la norma i la vegetació ja no és molla. I tinc forces per seguir endavant. Yes, we can, col·lega. Yes, we fucking can. L'eufòria m'assalta i ja no m'abandonarà més, doncs seré capaç de superar aquesta prova i no hi ha cap altra cosa que m'importi. El quilòmetre trenta-cinc queda enrere i una llarga i ampla baixada em porta fins el quaranta en el tram més feliç de tot el recorregut. Penso en el meu pare, que des de ben petits ens treia als meus germans i a mi a córrer, i li estic eternament agraït per haver-me contagiat aquest vici.

Quilòmetre quaranta. Menjar. Ja era hora. Endrapo un parell de pomes i alguns gots més d'isotònica, i com és habitual em passa al davant tota la gent que he estat avançant durant l'última mitja hora. M'ofereixen una cadira. Refuso la proposta, no seria capaç d'aixecar-me novament. Arriba una dona tremendament atractiva embotida en un atlètic vestit ajustat d'una peça. M'estic començant a motivar quan veig un anell a la seva mà. Casada. Bah, no mereix que hi dediqui els meus esforços. També li diuen de seure i ella respon amb el mateix missatge que jo. Arrenca. Jo encara bec una estona més. Demano quanta gent queda en cursa i m'informen que només hi ha cinc corredors darrere meu, i un d'ells està a punt d'arribar al control. Em poso en marxa amb molta lentitud per un tram d'asfalt que davalla lleugerament. Tinc l'estómac molt pesat. Algun dia hauré d'aprendre a fer provisions correctament.

Entrem en una zona residencial i les meves sensacions milloren espectacularment. Una zona planera em ve de mequis i remunto posicions. L'horitzó, però, presenta una pujada terrible. A l'alçada del senyor equipat per a córrer al bell mig del desert, pregunto si és el nostre camí. Joder, ezpañol, oztia, zí! Ja, ja, ja. Casondena, fins i tot rebentats segueixen amb les imitacions absurdes. Efectivament, la tremenda rampa és per a nosaltres, i el control del quaranta-cinc es troba al peu del port. Més i més gatorade. La tia bona passa de llarg i comença a pujar amb molta energia. Ja et caçaré, ja, no pateixis.



Quatre hores de cursa i em sobra energia per llençar-me muntanya amunt. Aquests últims deu són els més bonics de tot el recorregut. El sol segueix amagat però la boira ha desaparegut completament, i content i feliç de seguir en marxa aprecio bells paratges. El mont enfila cap el cel deixant una profunda gorja a l'esquerra, per la qual transcorre un riu, i aviat em trobo travessant els petits rierols que l'alimenten. En el més pur estil dels llibres d'aventures, he de saltar de pedra en pedra per no mullar novament el meu calçat. I pujo i pujo i encara pujo una mica més, sense veure el moment d'arribar al següent control. El que sí veig, però, és un participant que camina fent esses. Malgrat el seu aspecte moribund, aconsegueix dirigir-me unes paraules quan l'avanço. Tienes algo dulce? Qué va, tío, voy con el depósito vacío. I és cert. Diuen els experts que després del quilòmetre trenta el cos comença a devorar-se a si mateix. Al meu estómac no queda una sola reserva, i rugeix amb fúria demanant combustible, però no tinc res a oferir. A partir d'ara, la sensació d'esgotament creix de forma exponencial. Topo amb unes vaques, i penso si no ha arribat ja l'hora de flipar, però les seves banyes es veuen molt sòlides, així que descarto la idea de fotre'ls una queixalada per omplir la panxa.



Un home amb jaqueta de l'organització apareix entre la verdor. Cuánto falta?, crido jo. Cinco todavía. Argggg! Dame de comer! Només li queden una poma i una taronja. Els deu corredors que encara queden les passaran putes, sobretot l'últim que he avançat, però en aquestes circumstàncies la solidaritat seria un error. Al cap d'un temps, escolto com algú xerra per un altaveu, com l'home havia avisat. Estic fet pols i ja no puc córrer si no és en baixada, però trec forces de flaquesa per posar-me en marxa, no vull pas que la gent em vegi creuant la meta caminant.



Cinc hores trenta-set minuts i vint-i-quatre segons. A la meta, el meu tutor, que acaba de completar la cursa de deu quilòmetres, un amic francès que ha fet els vint-i-un, i l'alemany, que ha arribat fa gairebé una hora. Feliç però esgotat, em dirigeixo a la zona exclusiva dels ultra maratonians i sec al costat d'un paio que vaig veure el dia de la inscripció. Alt, prim, barbut i amb rastes, té el rostre colrat pel sol i desprèn essència d'aventurer pels quatre costats. A la seva jaqueta llueix un enorme pegat de la 4 Deserts, la cursa més dura del món, que consta de 250 km repartits en set dies consecutius en què els participants han de portar a sobre tota la seva roba, menjar i equipament. L'organització només els proporciona aigua i tendes de campanya. Les tres primeres proves es disputen als deserts d'Atacama, Gobi i Sàhara, i aquells que hagin aconseguit completar-ne dos tenen dret a inscriure's a L'Últim Desert. L'Antàrtida. No cal dir que se'm posa la pell de gallina cada cop que penso en aquest esdeveniment, i poder-lo completar algun dia és el meu gran somni.

L'home s'anima amb la meva evident admiració i comença a explicar batalletes mentre jo no paro de fer-li preguntes. En la recent prova del Gobi, havia acabat cinquè després de guanyar tres etapes, i avui només ha pogut ser novè perquè ha caigut al quilòmetre cinc. Els genolls coberts de sang al voltant d'un profund tall en són la prova. També es mostra disgustat per la reducció de quilometratge a la prova d'avui, doncs el seu comptador marca trenta-vuit quilòmetres. Oh. Merda. Ja deia jo que no podia ser haver acabat en aquest temps quan els meus càlculs previs em situaven al voltant de les nou o deu hores d'esforç. Certament, això és el que hauria trigat si m'hagués hagut d'enfrontar als disset quilòmetres restants que l'organització m'ha robat. El pitjor de tot és que d'aquesta manera no puc considerar-me ultra maratonià. Em sento estafat. M'han pres la il·lusió sense cap explicació al respecte. Ara, l'únic que puc fer és començar de nou. El dia 10 de gener hi ha una cursa de setanta quilòmetres al sud del país. Veurem què en pensa el meu genoll.

Be Ultra, My Friend

Fins els 20 anys havia passat la vida fent l'animal, amb els genolls plens de cops i els turmells torçats dia sí i dia també sense cap mena de conseqüència. Tot es curava sol. Un dia vaig aterrar malament saltant graons de deu en deu a la biblioteca de la universitat i em vaig fer un mal de collons al turmell esquerre, però no hi vaig donar importància. Tres mesos més tard, les molèsties no havien desaparegut. Ja no hi havia res a fer i la lesió era crònica. Algun temps després, la xacra es va replicar a l'altra cama sense motiu aparent. El seu nom tècnic, tendovaginitis. Més endavant, el genoll dret es va afegir a la festa amb una tendinitis. Fins el final dels meus dies, em vaig veure condemnat a conviure amb unes articulacions de cristall que, inevitablement, em feien caure lesionat al setembre després d'una treva estiuenca que em permetia posar-me en forma. Aquest any no ha estat una excepció, i tot el mes de lavueltalcoleconelcortinglés l'he passat anant a recuperació a l'hospital.

A mitjan octubre, en una rutinària visita al despatx del meu tutor de projecte, vaig veure sobre la seva taula una fitxa d'inscripció a la Ultra Maratón de los Andes. Ultra. Maratón. Andes. 55K. Amb uns ulls com unes taronges, no vaig trigar ni un minut a decidir que prendria part en la cursa, que constava de tres categories. Les dues primeres, 10K i 21K, eren de broma. L'altra opció, 55K, era la del Camí dels Homes. No em considero un gran esportista ni una persona amb un físic privilegiat, però sempre he tingut una gran resistència. Per a aquest tipus de proves, tenir una bona condició és important, però el que et fa arribar al final és el teu cap. Si escoltes els missatge que t'envia el teu cervell, mai no correràs més de deu minuts. El secret passa per recrear-se en el dolor, el patiment i l'exhaustió. Al final del camí, el teu cos i la teva ment estaran nets del tot, i la satisfacció personal pel repte superat resultarà inigualable. Mai no s'ha de renunciar a un esforç extra, és el que el cos necessita, no hi ha límit que no es pugui assolir.

Amb un mes per davant, vaig començar la meva preparació renunciant a l'alcohol d'alta graduació, que mai no s'havia separat del meu costat d'ençà de l'arribada a Chile. A partir d'aquell moment, un parell de copetes de vi, a tot estirar. La primera etapa va constar de tres dies a la muntanya, i la setmana següent ja sortia a fer corregudes de dues i tres hores cerro amunt. Al cap de quinze dies, em vaig calçar 25 km i a l'endemà el genoll va dir prou. Tres dies de descans no van fer sinó confirmar que la tendinitis havia tornat. L'únic que quedava era pujar i baixar turons follament i esperar que la genollera que un amic em va aconseguir obrés miracles. El temps màxim de què disposaria el dia de la cursa eren deu hores, i pretendre que el genoll arribés més enllà de la tercera era absurd. Fer-se enrere, però, no va ser contemplat en cap moment. Quan tornaria a tenir l'oportunitat de córrer la Ultra Maratón de los Andes? Ah, quin nom tan gloriós.




















Sona el despertador. Tres del matí. Per primer cop, un calfred d'excitació i nerviosisme recorre el meu cos. Dempeus davant de la finestra, observo amb preocupació com un lleuger plugim mulla el pati interior de la casa. La temperatura màxima de les últimes setmanes ha oscil·lat entre els vint-i-sis i els trenta-dos graus Celsius. Un cel cobert seria una meravella, però haver de córrer sota la pluja només podria conduir-nos a la perdició. Amb molta cura, recobreixo les zones crítiques del peu dret amb esparadrap, per tal de prevenir butllofes i despreniments de pell. Es fa tard. Em vesteixo a corre-cuita i forço el meu estómac a acceptar múltiples tasses d'aigua i cullerades d'espaguetis freds i sense cap mena de condiment. No és gens agradable alimentar-se a la força, però per a la competició necessitaré un dipòsit ben ple de gasofa.

El meu company de pis ja està llest a la porta. És un alemany grenyut i espigat que estudia biologia. Passa les nits despert fins altes hores tancat a la seva cambra entre llibres, apunts, restes de menjar i plats bruts. Mai no hauria pensat que s'interessaria a participar quan li vaig exposar la meva entusiasta intenció de convertir-me en ultra maratonià. Li agrada fugir a la muntanya els caps de setmana i acampar. En els pocs entrenaments que hem fet en comú, m'ha explicat que va passar l'adolescència corrent sobre la neu amb els seus amics. Perquè sí. Cada una de les seves llarguíssimes gambades equival a dues de les meves. Ben mirat, la seva constitució és molt similar a la dels fondistes de l'Àfrica sub-sahariana, però amb la mida d'un jugador de la NBA. Malgrat la seva aparent seriositat, és fàcil fer-lo participar de converses absurdes, i creu fermament en tot el que li he explicat sobre la temible Unió Romanesa. Em cau simpàtic.

La gent ens mira amb somriures molt diversos mentre correm cap a la parada de l'autobús. Els seus rostres expressen emocions que van des de la incredulitat fins la burla i l'admiració. No és habitual trobar corredors al carrer quan les discoteques encara són obertes. Resulta bastant més fàcil trobar borratxos, com tota la gentussa que espera al nostre costat, com el paio que ja no pot mantenir-se despert i recolza el cap sobre l'espatlla de l'alemany.

Santiago és una ciutat endimoniadament gran, i la sortida de la cursa es troba als afores de la zona alta, on no existeix el transport públic. Per això, l'organització proporciona unes llançadores des d'un punt remot al qual hem hagut d'arribar agafant un bus i després un taxi. A l'hora convinguda, però, el vehicle no apareix. Sota un plugim persistent, hi ha un parell de xilens que pateixen fred amb nosaltres, i també una senyora dels Estats Units a qui el seu marit ha acostat en cotxe. Ella s'ofereix a portar-nos en el seu ample tot-terreny si sabem guiar-los fins la línia de sortida, tasca per a la qual els nostres companys de cursa estan plenament qualificats. Durant el trajecte, que enfila muntanya amunt enmig d'una boira molt espessa, l'americana explica que ha corregut vint-i-dues maratons, però que serà el seu primer cop amb una distància ultra. Un dels xilens també està bastant curtit en el tema i té un rècord personal per sota de les tres hores en els 42.195 quilòmetres. Clarament, sóc l'últim mico.

Informem de la nostra arribada i ens posen la reglamentària polsera sanitària, en la qual figuren les nostres dades personals i grup sanguini. Em pregunto quines possibilitats de sobreviure pot tenir algú que necessiti una transfusió a mitja cursa, situació que només pot ser conseqüència directa d'haver caigut per un barranc. La noia que m'atén és la mateixa que em va donar la samarreta i el dorsal el dia de la xerrada de presentació. Recorda el meu nom i, com aleshores, es desfà en somriures. És grassa. El meu comptador d'abstinència sexual involuntària marca 70. Si això dura tres setmanes més, segurament m'ho pillaré tot. Potser li hauria de demanar el telèfon, per si de cas.

Ja gairebé no plou, però la boira sembla una mar de teranyines, i els organitzadors aplacen l'hora de sortida fins les 6:30. Esplèndid, més temps per escalfar els músculs. En una cantonada discreta, trec de la motxilla un immens pot de vaselina i em toco mugrons, testicles i entrecuix. Els danys causats per la fricció de la roba són terriblement molestos. Agafo aigua per últim cop abans de partir, en el que va de dia ja he begut gairebé dos litres. En cap cas vull trobar-me patint els efectes de la deshidratació. Menjo un plàtan. Res com el potassi per a l'esport. Un monitor inicia una sèrie d'estiraments davant de la línia de sortida. La majoria dels aproximadament seixanta participants passa de la seva cara. Jo segueixo les seves instruccions atentament, i entre exercici i exercici contemplo la bella rosseta que parla amb la senyora que ens ha portat en el seu 4x4. No és només la lluminositat del seu rostre i la seva estilitzada figura el que em crida l'atenció, sinó que no sembla tenir més de vint anys. Quina puta màquina. El monitor acaba la seva tasca i els altaveus anuncien un minut per a l'inici de la prova.



L'excitació em posa espitós. Deu. Saltironejo una mica per desentumir els músculs. Vuit. No tinc cap mirall a l'abast, però sé que els meus ulls brillen amb l'entusiasme d'un dement. Sis. El cel és gris com ho seria si la vida fos en blanc i negre. Quatre. Què pensaria un observador neutral d'aquesta matinera reunió d'homes en calça curta? Tres. La densitat de la boira és tal que no resultaria difícil obrir-hi un forat amb un ganivet ben afilat. Dos. Per un moment, penso si tot plegat no serà un somni ple de fantasmes. Un. Miro el meu company de pis i ens somriem amb complicitat, piquem de mans i ens desitgem sort. Zero.


Llegeix la segona part de la història, 55K.

Mamades melòdiques

Què no donaria per ser en el lloc del micròfon!

Un mòbil amb qualitat

Un nunchaku és una arma de les arts marcials japoneses que mola mil. Bruce Lee és una llegenda de les arts marcials que mola mil. Nokia N96 Bruce Lee Edition és un telèfon mòbil que val mil (1300$) i té uns anuncis que no sé si són reals però et deixen flipat.

Bruce Lee encenent llumins

Bruce Lee jugant a ping pong

El perill de legalitzar les unions homosexuals

Conseqüències dels matrimonis gays

[vermell] Els gays es casen
[blau] Invasió russa
[verd] Comença el dia del judici final
[groc] Les famílies es destrueixen
[rosa] Les capes de gel es fonen

Ens agrada el bacó

I això no és tot, doncs per als amants de la penca de porc salada hi ha usos encara més imaginatius que disfressar-se de dictador o vestir uns olorosos i apetitius sostens. Si també us mola el dolç, cookies de bacó. Si sou alcohòlics, vodka de bacó. I si us agrada l'originalitat a l'hora de presentar el menjar a taula, cistells per a l'amanida a base de ... sí, bacó, òbviament.

Casablanca del Llobregat

Tremenda adaptació de la pel·lícula Casablanca a càrrec dels desequilibrats de Ciutadans per Catalunya. És tan surrealista que fa riure i tot.

Dedicat a l'Arnau, que no por parar d'informar-se sobre els moviments de l'enemic :)

El temazo del capde: Party Starter

Tonyina de la bona per cortesia d'un DJ anomenat Mekkanikka que he descobert tafanejant el facebook de la penya.

Més, al seu MySpace.

Prohíben a una profesora musulmana llevar boina en vez de pañuelo en clase

Los jueces alemanes señalan que, en el caso de la docente, la boina vasca debe ser contemplada igualmente como un símbolo religioso.

Em pregunto si la barretina catalana també pot ser considerada un símbol religiós capaç d'alterar la pau escolar.

El temazo del capde: Mythodea

Avui a les sis del matí comença la disputa de la Ultra Maratón de los Andes, una prova de resistència extrema que transcorre per un circuit muntanyós de 55 quilòmetres. Després d'haver fet la Marató de Barcelona i la Matagalls-Montserrat l'any passat, no podia deixar passar l'oportunitat de seguir sumant bogeries esportives al meu currículum, especialment amb un nom tan atractiu. Un mes d'entrenament no és en absolut suficient per a una prova d'aquestes característiques, sobretot si es té en compte que acabava de sortir d'una greu lesió al turmell i he patit tot tipus de molèsties físiques al genoll i el peu, però com en el seu dia vaig ser capaç d'aguantar 42,195km sense haver corregut en els dos mesos previs, ara em crec capaç de qualsevol fita. Veurem què en pensa el meu genoll.

Sistema Solar a Mordor

Francament, aquest planeta presenta una tenebrosa similitud amb l'Ull de Sauron.

Cajón del Maipo

Àlbum de fotos a Facebook d'una petita escapada als Andes, als afores de Santiago. Al peu de la pàgina inicial hi ha un breu resum del que va ser el capde.

Contigo no, bicho

Un tal Carlos, amb una ressaca del quinze, es desperta després d'haver estat rebutjat per una dona a la qual les seves amigues anomenen Chewbacca. La rajada és inenarrable, especialment a partir del minut dos. Personalment, em sentiria molt orgullós d'haver pronunciat totes i cadascuna de les seves paraules.

Gracias, Ale, cada vez que lo veo me parece un poco más cremoso. Uo, uo, uo!

Els tatuatges molen

Rento els plats mentre la franceseta amb qui visc pica tecles furiosament. De sobte, esclata a riure. Riu i riu sense parar, amb un so ben agradable. Com tota ella, de fet, ja que sempre és una visió d'aquelles que t'alegra el dia. Demano pel motiu de tanta felicitat. No, es que estoy hablando con una amiga que me cuenta que salió con un español, Juan, al que le gustaron mucho los tatuajes que ella lleva, y le dijo que él queria hacerse uno en la parte baja de la espalda. Y le enseñó un dibujo de una seta con alas, en memoria de su perro, que murió envenenado comiendo hongos tóxicos. Les meves rialles s'afegeixen a les seves i aviat són els veïns els qui es demanen a què ve la festa.

Els tatuatges formen part de les moltes manipulacions corporals que no m'agraden, en una llista que les rastes encapçalen amb molt avantatge seguides dels piercings. I si bé no existeix una sola excepció per la qual pugui tolerar un manyoc de cabells enganxats amb caca, existeixen alguns tattoos que estan bé. El de la història no seria el cas, evidentment, però és un exemple de romanticisme estúpid tan divertit que voldria veure'l plasmat a la pell del Juan al més aviat possible.

Una taja ekonòmica

Simón José Antonio de la Santísima Trinidad Bolívar Palacios Ponte y Blanco, un dels principals protagonistes del moviment llibertador de Sud-Amèrica, va afirmar en una ocasió que Moral y Luces son nuestras primeras necesidades. A la vista d'aquest immens cartell que penja de la façana de gran part dels supermercats ekono, però, sembla que amb la llum garantida la necessitat de moral ha quedat una mica de banda davant de les ganes de mamar de la població xilena.

No sé si hi ha alguna regulació referent a la publicitat de l'alcohol en aquest país, més aviat ho dubto, però potser seria el moment d'actuar a la vista de la poca subtilesa del personal. O potser és més correcte un anunci d'aquestes característiques, directe i sense romanços, que els de les principals marques en què tothom mola mil i beure és una passada?

El temazo del capde: Time to pretend

Sensacional cançó que forma part de la notable banda sonora de la pel·lícula 21, que tracta d'uns estudiants del MIT que es dedicaven a rebentar casinos comptant cartes al blackjack.

A veure si cola

Higiene

El mercat ens segueix oferint imatges surrealistes. Amb els plàtans potser podia colar, però vendre un gat com a pinya!? Tot serà qüestió de tastar-los i veure si realment són tan dolços com ens asseguren.

Per cert, que la foto pertany a la paradeta on compro la meva pinya setmanal. El venedor, un cop acostumat a veure'm, un dia es va animar a iniciar conversa. Oye, tú eres de esos chicos que son ##@|¿?@|##\. No vaig entendre l'última paraula, però m'he acostumat a contestar en funció del que em sembla haver sentit. Sí, estudio electrónica. No, no, digo que si eres higiénico. El miro amb cara de poker, repasso mentalment el que he fet durant el dia per certificar que no he passat per sota l'aigua, i procedeixo a olorar-me l'aixella. No és tan greu. Hombre, qué quiere que le diga, me ducho por lo menos cada dos días. Ja, ja, ja, no, me refiero a esos chicos que sólo comen fruta.

Arquitectura me la posa dura

Desnudas para "abrir la mente" de los futuros arquitectos

Em sembla espectacular, espero que algun dia l'ajuntament es motivi i es dediqui a obrir la ment dels usuaris del metro. Això sí és una bona manera d'invertir diner púb(l)ic.

Agraïment etern al lector anònim que m'ha fet arribar la noticia.

Yes we can

Esperem que el canvi sigui a millor.

No era gat per llebre?

A Chile el consum de conills no és gens comú, així que el producte més similar a un gat que han trobat per entabanar la clientela és el plàtan. No penseu pas que s'ha de ser molt estúpid per deixar-se enganyar, doncs ja podeu veure a la foto que s'han venut molt més felins que no pas bananes. Com s'explica això? En la foscor, els ulls de l'animal poden tenir un reflex groc, i quan s'arrauleixen a dormir ho fan en la mateixa posició que la forma del plàtan. Així que ja sabeu, la propera vegada que aneu a la fruiteria estigueu ben alerta, i si algú mai us diu que una banana l'ha esgarrapat no penseu pas que és foll.

La sopa d'all

Aquesta imatge em té fascinat. Jo sempre havia pensat que el més apropiat per a aquests casos seria la ceba, per allò que la cebolla te hace crecer la polla, però ara resulta que és l'all el que fa la feina. Algú pot confirmar l'eficàcia d'aquest aliment a l'hora de practicar sexe?

Asha: adolescente, violada y lapidada

Esfereïdor reportatge sobre l'assassinat d'una nena de 14 anys autoritzat per les autoritats religioses de Somàlia, el país que porta vint anys en guerra civil i on la pólvora és més barata que el sucre.

El temazo del capde: Te Quiero Puta!

La banda berlinesa Rammstein és universalment coneguda pel seu Du Hast, sensacional per despertar qualsevol pista de ball. Realment, jo mai no havia sabut gaire més d'aquesta gent. Aquesta setmana, però, he descobert aquesta cançó, del tot increïble i amb unes lletres que no tenen desperdici.