De bicis, cinemes, fogueres i alcohol

16 de maig de 2009

El bigotut Doug, cap de família de la llar que m'acull, entra a l'habitació per preguntar si penso anar a la ciutat amb la seva rabassuda filla. Estic adormit, però no borratxo, i ràpidament declino la proposta. Deixo passar un parell de minuts per començar-me a sentir persona, i m'enfundo la roba d'esport. No hi ha ningú a la cuina, i despatxo un parell de caixes de cereals tot esmorzant. El canadenc reapareix i aprofito per demanar-li que es curri uns mapes de l'illa, doncs no sé realment com arribar allí on vull anar.

La bici de la filla em va una mica petita, i el seient balla cap als costats quan l'aixeco per posar-lo a la meva mida. No tinc culotte, així que la comoditat no serà pas una de les principals qualitats de la meva sortida ciclista, però dóna igual perquè sobre dues rodes sóc una persona feliç. El sol brilla en un dia ben bonic, acompanyat d'una forta brisa que fa pensar que hauria d'haver agafat més roba per tapar-me. Al poc de temps d'haver abandonat la casa, començo a trobar uns cartells enmig del trànsit que indiquen la presència de ciclistes a la carretera. Resulta que s'està disputant una prova de triatló, i això implica que cada certa estona m'avança algú que va més ràpid que jo i que té una bici molt millor. És una d'aquelles coses que normalment em fa molta ràbia, però no tinc el vehicle ni les cames necessaris per estar a l'alçada del repte. De totes maneres, quan m'acosto al punt de control intermedi de la cursa, el jutge que mesura els temps fa molts esforços per localitzar el meu dorsal, creient que sóc un dels participants.

En una altra d'aquelles imatges tan típiques dels Estats Units, una colla de nens fa cridòria enfront de la Kodiak High School. Renten cotxes per mirar de reunir fons per a l'equip local de futbol americà. Llàstima que les cheer leaders no hagin vingut també a fer campanya. Passo de llarg l'únic semàfor de l'illa i abandono els límits de la ciutat. En aquest moment apareix el temut vent de cara, que conspira en favor del que seria ja el quart refredat de l'any, i fa el meu avenç més penós del que seria agradable.





Al cap de vint milles de l'inici de la marxa, arribo a l'alçada de l'aeroport, on giro cap a la dreta en direcció a Anton Larson Bay. Tota aquesta zona és terreny de propietat governamental, i constantment observo senyalització de prohibit passar, perill, alerta i coses per l'estil. Alguns edificis blancs d'aspecte totalment anònim i un seguit d'antenes colossals em fan pensar en experimentació al·lienígena, però ja se sap que el govern nega tot coneixement.

A mesura que l'asfalt desapareix i m'endinso en camins de terra, la temperatura baixa coincidint amb la presència de clapes de neu a la carretera. Un rètol de trànsit anuncia l'entrada a l'infern, i això no fa sinó donar-me ànims per seguir endavant. Per començar a obrir boca, un quilòmetre de pujada ben recargolada. La pista és un autèntic camí de cabres, plena de bonys, fang i roderes, però mil cops més fàcil de negociar per a un ciclista que no pas per a un automòbil. M'ho prenc amb molta calma, més pendent de mirar als costats que no pas al que tinc davant, amb l'esperança de captar el fugaç moviment d'algun ós entre la malesa. I tan distret vaig, que per poc no caic a terra quan un gos rabiós apareix del no res bordant en la meva persecució. Per fortuna, la follia no el porta gaire lluny.





I ja sóc a la badia. La neu retrocedeix de nou. A la meva esquerra, les muntanyes. A la dreta, les gavines reposant en el terreny humit de la baixa marea. De sobte, el suau brogit d'un motor. Giro el cap per observar meravellat com un hidroavió de dues places negocia amb una gràcia infinita la part final del seu descens i es posa sobre la superfície del mar sense cap mena de problema. Fer volar una d'aquestes màquines ha de ser una delícia.

Una vintena de cotxes es troben estacionats al voltant d'una petita estructura que suposo ha de ser un hidroport, però la gent no és per enlloc, no hi ha res al voltant i tampoc no veig com pot haver-hi tants avions en aquesta zona. Igualment, no semblen tan vells els vehicles com per estar abandonats. Per davant encara em queden un parell de quilòmetres de ràpid descens, amb corbes molt pronunciades que m'obliguen a utilitzar els frens al màxim i en més d'una ocasió visualitzo la meva caiguda, doncs estic massa acostumat a l'asfalt i els viratges en carretera de terra requereixen molta més tècnica.





A la fi, un cartell anuncia el final de la pista, i deixo la meva bici tirada per terra mentre baixo cap a l'aigua per una rampa que ha d'estar pensada per a les activitats nàutiques. Enmig d'una tranquil·litat infinita, gaudeixo del pa amb un formatge que la Katy em va deixar i que jo mai no m'hauria atrevit a comprar pel seu elevat cost. En la llunyania, un hidroavió fa piruetes, i jo lamento haver deixat els binocles a la casa. Quan aquest desapareix, entretinc la vista amb la barca ancorada al bell mig de la badia, que gira i gira al voltant de la seva boia empesa per la brisa. I sobre el meu cap, amb les ales ben esteses i sense malgastar un xic d'energia, tres àligues sobrevolen les aigües. L'espectacle que ofereixen aquestes aus és un prodigi de la natura. Em demano quanta estona deuen ser capaces de planejar, doncs realment encara no n'he vista cap que hagués de batre les seves ales. Desitjaria tenir la fortuna de veure-les caure en picat per caçar i fer-me així una idea de la seva velocitat punta.



Amb l'estómac servit i la ment relaxada, emprenc el camí de tornada, novament amb molta calma i la vista perduda a l'altra banda de la badia, que contrasta amb la meva per l'absència total de neu, que dóna pas a una verdor de gespa primaveral saltejada de marrons taques arbòries aquí i allà. Gaudeixo especialment del fet d'aturar la bici al bell mig del camí per fer fotos i aprofitar per pixar sense ni tan sols haver de baixar de la bicicleta.



Abandono el terreny militar sense haver caigut ni trobat cap altre gos o ós, i quan entro de nou a la carretera principal trobo amb profund disgust que el vent ha canviat i novament em bufa en contra. Tinc temps de sobres, i aprofito per aturar-me de nou a l'alçada d'una àrea senyalitzada com Buskin River Recreation Site, i aventuro les dues rodes en una pista de muntanya humida, fangosa i plena de fulles caigudes. Aviat, sento l'inconfusible colpejar de les onades contra un penya-segat, i descobreixo amb joia una via de descens cap a una platja de blanca arena només ocupada per una colla de nens que corren d'una banda a l'altra i s'aturen de sobte sorpresos per la meva barbuda presència. No els dedico cap mena d'atenció, doncs l'únic que m'interessa en aquests instants és una bona migdiada, i la localització és immillorable.



Vint minutets després, m'aixeco de nou sense estar gaire convençut d'haver arribat a dormir, però en tot cas em sento estupendament. Ara sí, el rellotge comença a córrer més del que fora bo ja que no sé exactament quan trigaré a tornar a la casa, i ho he de fer a temps per dutxar-me i anar al cinema amb l'Emily guapa. Em deixo de bajanades i aplico a fons la considerable potència de les meves cames a escalar les rampes ascendents dempeus sobre el seient i llençar la bici en els descensos amb el cos enganxat al quadre. El plat gran és l'única opció possible.

Després d'alguns instants de dubte cap al final de la contra-rellotge, trobo la casa a les primeres de canvi i baixo de la bici esbufegant per l'esforç. El Doug i la Sandy s'entretenen amb el jardí i la filla perd el temps a l'ordinador. Veient que no hi ha cap pressa, penso a fer proves amb la cera de bigoti abans de passar per la dutxa. El resultat em deixa al·lucinat, doncs mai no hauria pensat que pogués ser tan llarg. També sembla que d'aquesta manera puc mantenir la barba amb una sola punta punxeguda, cosa que m'omple de joia. Em preocupa la blancor del producte, però suposo que si el manipules una llarga estona el color acaba desapareixent. Abans del Mundial encara tinc temps de fer proves.

Fast and Furious 4 no és la pel·lícula que més ganes tinc de veure, sobretot tenint en compte que en algunes sales ja estan donant Terminator Salvation i X-Men Origins: Wolverine, que em posen realment calent, però en aquesta petita ciutat només hi ha un cinema. La telefònica tia bona espera ja asseguda a l'interior amb la seva germana de disset anys, que fa tot l'aspecte de tenir els mateixos gens atractius. La peli no ofereix cap novetat, cotxe tunejats, ties espectaculars, polis i caps de la droga. A Chile vaig conèixer un paio que va estar a punt de perdre la vida en un accident i després d'això es va retirar del món de les curses il·legals. No entenc om mai no li vaig preguntar si en alguna ocasió havia vist totes aquestes tremendes remenant el cul al ritme del reggaeton amb molt poca roba just abans de l'inici de la cursa.

El pla de la nit passa per anar d'acampada, però l'Emily que tothom desitja no vindrà pas perquè treballa l'endemà al matí. Xerrem una estona i explica que ahir després de deixar-me tirat va anar a kickboxing i es va dedicar a preparar cookies amb una xocolata deliciosa i que ja les havia regalades totes. Guarra. Confessa la seva història amb el paio de la Marina i la burxo sobre els seus gustos en quant a homes per trobar que prefereix Vin Diesel abans que Paul Walker. És de suposar que el seu militar és un altre sac de múscul, doncs.

Recollim a una pèl-roja amb ferros i un rosset que el primer que diu és que el meu jersei is totally rad. Si hagués pensat que als ianquis els agradaria tant el meu baratíssim jersei de motius indígenes, n'hauria comprat una pila i els hauria venut per una pila de dòlars. Com gairebé sempre, la gent que m'envolta és menor que jo, i em toca anar a comprar alcohol amb els diners que em donen ja que als Estats Units no ho pots fer fins que no tens vint-i-un anys. A mi, amb la barba, ni tan sols em demanen identificació.

La idea d'acampar, al meu cap, sona a fer una barbacoa i després caminar pel bosc. Aquesta penya, en canvi, es refereix a fer una foguera a la platja i mamar fins caure rodons. No és pas la meva activitat favorita, però suposo que en treure alguna cosa interessant. Em dedico a interrogar l'altra noia, anomenada Ashley, fins que es confessa amant de la droga per a ocasions especials. Ha provat l'èxtasi tres cops, l'últim la passada nit, en què es va tancar a la casa a follar amb el seu xicot. Li demano detalls i aixeca el dit polze una mica enrojolada. Segueixo insistint i es posa tan vermella que sembla que hagi de començar a treure fum per les orelles.

Passem per casa d'un altre paio, el Noah, i marxem cap al mar. Ell i l'Alex són uns fumetes de la vida, no poden parlar d'altra cosa. Tot són històries de marihuana i cervesa, i de gent que van conèixer quan estaven borratxos i fumats i com de bé ho van passar compartint anècdotes de droga i alcohol. Al principi, fa gràcia, però al cap de dues hores la cosa es torna massa repetitiva, sobretot perquè l'Alex no és capaç d'assimilar el concepte que jo no fumo i no tinc cap interès a fer una sola pipada de la seva maria tan bona i que col·loca tan bé. En un moment donat es torna boig perquè el Noah fot el camp amb la seva pipa, sense la qual no es podrà quedar stoned (col·locat), així que definitivament passo d'ell i les seves lamentacions i m'endinso en la foscor per trobar més fusta que segueixi alimentant la foguera en aquesta nit tan freda.



L'Ashley resulta bastant més interessant, ja que va estar dos mesos al Japó fent de professora d'anglès i això fa que tinguem coses de les quals parlar, però a la fi aquesta sempre acaba també entregada a les històries de borratxeres. Té cara de viciosa, una figura interessant, i el color dels seus cabells em posa, però no sembla haver un sol racó per on atacar-la. L'Emily grassa és tan poc fascinant com sempre, i ara que finalment és de nit i sóc a l'exterior sense cap mena de contaminació lumínica, trobo que el cel no és tan estrellat com jo esperava. Les noies s'enretiren a dormir en una tenda de campanya molt vella que no té ni cremallera per a tancar la porta principal, de manera que a dins fa tan fred com a fora. L'Alex m'incita a beure rom directament de l'ampolla per assolir un grau d'ebrietat que em faci oblidar el fred. A mi això no em preocupa en absolut perquè tinc un sac de dormir que és la puta crema, però el pobre gamarús només ha portat una manteta, de manera que passarà una nit horrible.



Ens instal·lem tots quatre a la tenda bastant apretadors, i a la vista de la baixa temperatura l'Ashley i l'Alex opten per desplaçar-se al cotxe pensant que otser així dormiran més calents. Això em deixa sol amb l'obesa del grup, i la possibilitat que intenti alguna cosa amb mi en un espai tan reduït em terroritza. Tot el que puc fer, però, és tancar totes les cremalleres, reduir al mínim el forat de la cara de manera que només el meu nas sobresurti del sac, i procurar adormir-me ben aviat amb una sonora roncada que faci evident la meva falta d'interès.