El sentit de l'orientació és necessari per saber besar una dona

18 de maig de 2009

El meu últim despertar a Kodiak és frenètic, amb una dutxa ràpida, empaquetant la immensa motxilla i mirant d'esmorzar una micona abans d'abandonar la casa amb l'Emily grassa. Vaig prometre a la preciositat que l'aniria a veure a la seva cafeteria per acomiadar-me, i cap allí ens dirigim en cotxe. Dues noies serveixen rere la barra, la nostra amiga i una rosseta. L'Emily demana un cafè, i jo un capuccino i selecciono un muffin de xocolata que fa molt bona cara. La rosseta serveix el cafè a l'Emily i l'hi cobra. Jo flipo, doncs pensava que això era gratis. M'emporto la fabulosa magdalena a una taula llunyana esperant que això els hagi passat desapercebut, i després l'Emily guapa em passa el capuccino sense que l'hagi de pagar, com estava previst. El menjar gratuït és meravellós, però si a sobre els altres han de pagar com uns gamarussos, la cosa és gairebé orgàstica.

Em quedo sol amb el portàtil i el blog una bona estona, gaudint profundament del muffin. Cada mossegada representa un petit tast de la perfecció. La textura és exquisida, i el gust de cada tros de xocolata és absolutament formidable. Emulant el Rei del Tast, gairebé podria vessar llàgrimes per aquest menjar. Boníssim!

L'hora dels adéus ha arribat. Carrego els meus trastos a l'esquena i m'acosto a la barra amb un somriure de gratitud. L'Emily guapa surt i s'atura a mig metre de mi amb les mans agafades per sobre del davantal. No hi ha cap altre client a la sala. No hi ha gran cosa a dir. Ens mirem als ulls i m'acosto una mica a ella. Hi ha alguna cosa especial a la seva mirada. Entreobre lleugerament els llavis i aixeca els braços com per fer una abraçada. Vacil·la durant un llarg segon decidint cap a quin cantó ha de girar la cara. Aquest és l'instant del petó. Però els meus temps de reacció són massa llargs. Es llença endavant cap a la seva esquerra. M'estreny contra el seu cos amb força i puc sentir la suavitat de la seva galta fregant la meva barba. No tinc el valor suficient. Ens separem i un cop més hi ha un lluïssor diferent en la seva mirada. Si la vida tingués banda sonora, ara sonaria una cançoneta romàntica i ens besaríem, però l'únic so existent és el xiulet de la cafetera exprés.

Em desitja sort en la competició, i jo a ella en el seu proper road trip (llarg viatge en cotxe) de costa a costa dels Estats Units i també en les seves trucades amb el militar. Em comenta que li agrada molt el detall del paper higiènic penjant al capdamunt de la motxilla. Ei, mai no saps quan el pots necessitar, i és important que sigui fàcilment accessible. Li agraeixo el compliment amb un somriure amarg. La màgia ha acabat. M'emporto els dits als llavis i faig adéu amb la mà.

Jo també vull tenir un hidroavió a la porta de casa

Passo el camí al port repassant la pel·lícula dels fets. Cap endavant. Cap enrere. A càmera lenta. Des de l'angle oposat. Sí, no hi ha dubte. Hi ha hagut una finestra de tres segons en què podria haver-la besat. Però no és la primera ni l'última oportunitat d'aquestes característiques que se m'escapa davant dels nassos, i d'aquesta manera la formosa senyoreta Emily DeRoy s'afegeix a la llarga llista de les que podrien haver estat però mai no seran, just abans de desaparèixer de la meva vida per sempre més.

L'encarregat del ferry les passa magres per trobar-me als registres del viatge d'anada. El fet de tenir dos noms i dos cognoms és per als ianquis un fenomen absolutament inexplicable al qual els costa molt adaptar-se. Li atanso el meu plàstic i en un obrir i tancar d'ulls tinc setanta-quatre dòlars menys i un passatge per tornar al continent. Els demano que em guardin l'equipatge però s'encongeixen d'espatlles mentre assenyalen un cartell vermell que indica que el que estic sol·licitant està estrictament prohibit. M'informen, però, que la puc deixar a l'altra banda de la porta, sota l'extintor, i que no la vigilaran però que per aquí ningú no roba res. Tenint en compte que la casa del Doug i la Sandy tenia les portes obertes vint-i-quatre hores al dia i que la meva bosses pesa com un mort, accepto el repte. Les úniques coses de valor que podria perdre són la tenda i el sac, i a aquestes alçades crec que podria sobreviure sense això.

Això d'haver-se de disputar la brossa amb els óssos és molt dur

El primer cotxe que passa em recull immediatament. El pilota un senyor de quaranta anys amb una calvície incipient i ulleres de sol que ha vingut a Kodiak per negocis i no hi ha passat ni un dia sencer. És representant de portes de seguretat i equipament de la llar contra tempestes, i és per tant un home feliç ja que és l'únic encarregat de la seva empresa per a l'estat d'Alaska, on les forces de la natura actuen lliurement i li omplen les butxaques amb generositat. El seu destí final és l'aeroport, justament el punt on hauria de començar el meu recorregut cap al cim de Barometer Monutain.

Ahir la Sandy em va explicar detalladament un parell de cops com arribar a la muntanya, però la veritat és que mai no escolto aquest tipus d'explicacions perquè sempre pots trobar algú que t'ajudi a última hora. Excepte en aquesta illa, on mai no hi ha una sola ànima a la vista, així que em dedico a provar camins a l'atzar pensant que potser per fortuna acabaré trobant la via d'ascens. Malauradament, el meu vagareig transcorre per un irregular i fangós camí ple de magatzems de munició, car aquesta zona és d'accés prohibit als civils per tractar-se de terreny militar.

El cim prometia unes vistes encara més increïbles que les de la jornada anterior, però el temps corre en contra meu i quan intento pujar en línia recta els aiguamolls frenen el meu avanç, de manera que renuncio i emprenc el retorn a la ciutat. Un forçut amb samarreta sense mànigues, i braços com troncs m'acompanya un parell de milles. Després pujo al cotxe d'un paio d'aspecte surfista, amb ulleres de sol i una pera molt ben arreglada, que ni tan sols es molesta en deixar de parlar per telèfon mentre em recull. El trajecte és curt, però el faig riure una bona estona amb la història del Mundial. Sempre funciona.

Adéu, port de Kodiak!

Abans d'embarcar tinc un detall amb els germans que fa catorze mesos que no veig i els compro algun record de l'illa, que no fa sinó augmentar la penosa càrrega que les meves espatlles hauran de suportar. Ningú s'ha acostat a la meva motxilla, i la descarrego sobre una ampla taula en un ferry molt desocupat. Les meves esperances d'un sopar sobre les aigües del Pacífic són vanes, ja que l'accés al restaurant de la nau és de pagament, però malgrat tot em puc apoderar d'uns sobrets de ketchup i maionesa que faran un xic més feliç el meu estómac.

El meu idil·li amb el clima d'Alaska és absolutament perfecte, doncs un cop sortim de port comença a ploure, i mentre jo escric una colla d'avis es dediquen a rastrejar les aigües amb binocles a la recerca de vida marina de grans dimensions. Fins en tres ocasions, criden l'albirament d'una balena. El capità Ahab n'estaria orgullós, però jo arribo tard cada cop i només puc veure com les aigües s'agiten més del compte en el punt en què el cetaci s'acaba de submergir.

A la taula del davant, una jove parella gairebé tan carregada com jo. El noi té l'aspecte que Jacques Cousteau devia tenir als vint anys, i ara s'estira ara s'aixeca, del tot inquiet i incapaç de conciliar la son. La noia és una rosseta petitona que porta els cabells recollits en una llarga cua. No és guapa, però el seu rostre és agradable, i veure-la teclejar el seu portàtil en una taula plena de guies turístiques desperta la meva simpatia. En un moment donat, el noi es dirigeix a mi per saber si sóc francès. Només amb tres paraules ja es pot veure que el seu domini de l'anglès és molt pobre, i un immens diccionari Larousse Français-Anglais que té al costat així ho testifica. Barcelona, li dic. Fa grans esforços per justificar la seva pregunta pel fet que la meva motxilla és feta a... Sí, a França, ho sé. Acabo la frase per ell, ja que a Barcelona també hi ha botigues Decathlon. Ell somriu i torna a la seva inactivitat, doncs està clar que no hi ha prou idioma en comú com per comunicar-nos amb facilitat. És llàstima, perquè entre els llibres tenen un caixa de cookies immensa que no puc deixar de contemplar amb avidesa.

Els altres ocupants de la sala són tres vells mariners borratxos que no paren de buidar llaunes de cervesa malgrat la prohibició de beure a bord. S'inclinen sobre la taula de la mateixa manera que ho faria un grup de conspiradors, amb les barbes a tocar de la fusta, i parlen amb uns crits tan exagerats que costa decidir si intenten comunicar-se amb el capità del vaixell o senzillament són sords de naixement. Per fortuna, el seu carregament de cerveses té un límit, i els crits es converteixen en profunds roncs que d'alguna manera són una melodia més agradable per anar a dormir.