Tornada a Anchorage

21 de maig de 2009

A l'últim moment, quan ja m'estava adormint sobre el portàtil, em passà pel cap la idea de carregar la càmera per veure si el problema era intern o de les bateries. La llum vermella es va il·luminar, indicant que com a mínim el circuit elèctric estava tancat. Només despertar-me, el primer que faig és provar d'encendre-la, i el miracle s'ha obrat. D'alguna manera, la càmera torna a funcionar amb les dues bateries. La meva joia és infinita, però com no tinc ningú amb qui compartir-la em dedico a petonejar l'artefacte de fabricació japonesa.

Totes les xarxes del veïnat estan protegides amb contrasenya, i per això m'acosto a la cafeteria del costat a esmorzar i passar revista a les últimes novetats. Demano un muffin, que com sempre té un preu que oscil·la entre els dos dòlars i els dos i mig, i una tassa de llet, convençut que és gratis com als Starbucks d'arreu del país. Tota l'alegria per la resurrecció de la càmera desapareix quan, en acabar de vessar el blanc líquid dins del blanc recipient, la guapa cambrera somriu i diu que seran dos dòlars i vint-i-cinc cèntims més. Per aquest preu podria comprar un mínim de dos cartrons de litre en qualsevol supermercat del planeta, però ja me l'han fotuda i no puc fer altra cosa que pagar com un pardal.

Havent escrit un altre capítol de les meves ventures, torno a la cabana i amago el portàtil en un armari del bany, confiant que ningú no entrarà per aquesta porta de la qual no tinc la clau i està sempre oberta al públic. Les meves passes es dirigeixen a l'inici del Crow Creek Trail, i per arribar-hi he de travessar el pati de l'escola, ple de pares i nens que fan un dinar conjunt ara que ha acabat el curs. Em sento tremendament intrusiu mentre camino com si sabés perfectament on em dirigeixo i escruto la tanca tot buscant la porta cap al bosc que havia indicat el cunyat del Brad.



En un tres i no res passo de la civilització a caminar entre una vegetació densa i antiga. La via transcorre per un dels antic passatges de l'Iditarod Trail, concepte venerat per tots els habitants de l'estat i que és l'esdeveniment més esperat i amb major cobertura dels mitjans de l'any. La molsa cobreix els arbres i la neu els camins. Els rierols apareixen aquí i allà, alguns s'han de saltar i altres es poden superar per estretes passarel·les de fusta. Relaxat pels sons de la natura, deixo volar la ment. Com sempre, només puc pensar en la glòria eterna del pèl facial, dones i el retorn a casa. Després d'un any i mig esperant, finalment ja està aquí, el Mundial de Barbes i Bigotis.









Ningú més no apareix a la ruta, es diria que la muntanya és tota per a mi sol, i avanço mirant a banda i banda, confiant en un encontre d'última hora amb un ós bestial. Però ni animals ni persones, i a la fi apareix al meu davant el rètol de Crow Creek Mine. Fascinat encara per les mines tot i l'horrible experiència boliviana (llegir Potosí i Moria, només que sense balrog), no trobo pas el que buscava. En lloc de les restes d'una zona d'extracció subterrània, sóc a l'entrada d'una pintoresca atracció turística (en el pitjor sentit de la paraula) a la vora d'un riu que recrea un petit enclavament dels temps de la febre d'or. Pics, pales, cases de fusta, diaris de l'època i altres objectes rovellats per a goig d'infants i ruïna dels propietaris, doncs no hi ha cap client ni tampoc ningú a la portada per reclamar-me els cinc dòlars.



A mig camí de la via de tornada espera el misteriós Hand Tram, que fa estona que ve anunciat als cartells i no sé què és però per la meva ment balla la idea d'un telearrossegament accionat a mà, doncs em sona haver llegit aquesta expressió en algun text on també parlaven de creuar glaceres. La realitat supera la ficció, i tot excitat contemplo una gàbia metàl·lica penjada d'un cable que salva els vint metres que hi ha d'una banda a l'altra de la gorja. El forrellat de la porta està trencat, de manera que quan començo a estirar, aquesta s'obre perillosament amb el balanceig de la gàbia. La corda és l'únic que em separa de l'abisme d'aigües braves que brogeix sota els meus peus. La tasca és d'allò més feixuga, i a la meitat aturo el vehicle mentre es balanceja d'una banda a l'altra.



Segueixo endinsant-me en el bosc i trobo un petit pont encantador sobre una cascada que cau per una estreta obertura en la roca. Als costats, uns blocs de gel que refulgeixen meravellosament amb el sol i es sumen a l'espectacle visual que és l'arc de Sant Martí d'aquest esquitx interminable. Poc més endavant, un pont en construcció, doncs les crescudes són aquí el pa de cada dia, o com a mínim de cada hivern. La via alternativa gira cap a l'est i el paisatge canvia sobtadament. Els arbres s'obren i el terra és cobert de neu, doncs camino per l'obaga de la muntanya i encara resta gairebé un mes perquè l'estiu pugui reclamar de ple dret possessió d'aquestes terres.





La humitat en el calçat i els peus enfonsats en el fang ja no són cap novetat, però sí ho és que algú s'hagi encarregat de construir una passarel·la de fusta per evitar aquestes molèsties. És d'agrair, però francament la muntanya no està feta per a les comoditats i això és gairebé una prostitució d'aquest bell espai natural. Un cartell històric situat més endavant revela que el motiu real d'aquest passeig no és lluitar contra la humitat sinó contra les esllavissades, ja que a mitjan del segle XX la meitat de la muntanya es va venir avall amb qualsevol quantitat de tones de neu i el terreny segueix sense ser ferm del tot.





Girdwood m'ofereix molts més trekkings tan sensacionals com aquest i molt més llargs, però la resta de competidors ja fa dies que paren per Anchorage i és hora de tornar a la gran ciutat i preparar-me per a la desfilada de l'endemà. Aquest tram d'autoestop és del tot trivial, ja que entre les dues ciutats no hi ha res i tothom va en la mateixa direcció. Em recull el Neil, que aviat marxarà al territoris de l'interior, al nord-oest, per a la construcció d'una planta d'energia eòlica. Pensant en la possibilitat d'anar al festival de música del diumenge li demano que m'iniciï en la música bluegrass, i la veritat és que no sona gens malament.

Després d'un entretingut trajecte em deixa al downtown, i volto una llarga estona tot mirant de trobar una cafeteria amb wifi. Constantment, topo amb grups de barbuts i bigotuts que contemplen els edificis amb cara de no ser d'allí, i està clar que han vingut per a la gran cita mundial. Creuem mirades de complicitat i somriures d'admiració, perquè haver arribat fins aquí ja és una gran victòria, sobretot per als més joves.

Aquesta ciutat és una merda, i ni sent al centre hom pot trobar una zona comercial decent, de manera que acabo estirat al terra d'un mall gegant que té connexió lliure. La Katy està il·localitzable, així que recorro al Matt, que és de puta mare i em ve a recollir en una estona. Al costat del seu cotxe ens creuem amb un comando d'alemanys, encapçalats per un tal Reinhard, un dels mosqueters als quals m'hauré d'enfrontar.



El Matt no em podrà acollir a ca seva, perquè la germana ja ha tornat amb el marit i les dues criatures, i els pares són de visita per una boda, i a sobre estan allotjant el Mark, un amic de la universitat que llueix una fenomenal barba roja i es va animar fa un mes després d'haver anat a veure el campionat de New York. Les nenes de la casa són una preciositat, d'alguna manera saben pronunciar el meu nom i es llencen als meus braços cridant-lo una vegada i una altra. No veig l'hora de començar a tenir fills, francament. El marit és de conversa fàcil i m'explica amb entusiasme la situació geopolítica de Costa Rica, el país que vénen de visitar. El pare, per la seva banda, riu tota l'estona i no pot parar de fer preguntes sobre barbes i bigotis al Mark i a mi. Pel que es veu m'he perdut una barbacoa de puta mare on molts dels participants ja van causar sensació i el Mark, que és fotògraf professional, em passa unes imatges excel·lents de l'esdeveniment.

La Katy segueix desapareguda, i el Matt ja parla de poratr-me a casa de la Heder, la noia petitona de la sauna nudista, que està allotjant un grup que està fent un documental de la gran cita i tenen interès a entrevistar-me. És una opció molt més atractiva, però quan ja som al cotxe finalment arriba la trucada i anem cap on la Katy, que em rep entusiasmada. Les meves múltiples anècdotes d'autoestopista els reporten gran felicitat, que després em retornen amb una visita guiada pel petit apartament que només té saló, cuina, bany i una cambra. És la casa del pare, i ella dorm al sofà.

El seu progenitor pateix un desordre d'obsessió compulsiva, i el seu somni és que algú entri a robar a la casa per poder-lo matar. Sí, matar, que per a això té una immensa col·lecció de pistoles, escopetes i munició de diversos calibres. La compulsió es manifesta en l'ordre antinatural que s'observa a tota la llar, i és que de sobte obres un calaix i el trobes ple de petites llibretes, sempre de la mateixa mida i color, o llapis, o cinta adhesiva. Tot es troba perfectament organitzat i en grans quantitats. En una gran pissarra, hi té anotades dades tan diverses com el cost mensual de la vida, el número de la seguretat social o la contrasenya de la xarxa. Tots aquests apunts estan sota el nom de Big Steve, i quan pregunto a la Katy si així és com li agrada fer-se dir respon que no, que sempre ha tingut molt mala memòria per als noms i deia Big Steve a tothom fins que se li va girar en contra.

El detall més grotesc, però, és el gran pot de plàstic transparent on guarda un munt de hand squeezers, un artefacte inútil que has d'esprémer una vegada i una altra, tancant i obrint la mà, per enfortir-ne els músculs. Un de sol et pot durar tota la vida, però l'home en té una vintena llarga, tots de color negre. Però no són pas aquests els que fa servir mentre passeja amunt i avall de la casa fent exercici manual, segurament per tenir els dits ben entrenats per quan arribi el moment de disparar les seves armes de foc. Penjat a la capçalera del llit, la joia de la corona, un hand squeezer d'or massís. Inquireixo sobre el que podria passar si totes aquestes joguines desapareguessin, i la Katy prefereix no pensar-hi, però el més probable seria que Big Steve caigués fulminat a terra traient abundant espuma per la boca. La meva rialla malaltissa i incontrolable s'encomana fàcilment, i en un moment tots tres estem rient tan sorollosament que els veïns deuen estar pensant en una reunió de genis malvats que volen conquerir el món. I així és, com a mínim pel que a mi respecta, però primer cal convertir-se en el número u de les barbes i els bigotis.

La Katy cuina un quilo de salmó per sopar, ja que en tenen un congelador ple fins al capdamunt, doncs el pare també és amant de la pesca i cada estiu fa provisions fins la propera temporada. El Matt enllesteix la seva ració i fot el camp, i instantàniament la meva amfitriona treu una ampolla de vi, omple dues copes i s'asseu al sofà massa a prop de mi. Aquest és un altre dels motius pel qual no vull dormir aquí, perquè està clar que farà tot el possible per follar-me. En defensa, adopto una posició perpendicular amb el portàtil a mode de barrera, i li ensenyo fotos de la Carolina i li parlo d'ella molta estona, a veure si es calma una mica.

Abans d'anar a dormir, agafo unes tisores i treballo en la triangularitat de la meva barba. Definitivament, a la dreta hi ha més pèl, però l'operació d'equilibri és extremadament delicada. Una vegada, quan encara anava a l'escola, vaig començar a arreglar les patilles, ara aquí, ara allà, fins que vaig acabar sense un sol cabell lateral. Aquest cop, el resultat no és tan catastròfic, però la cosa no ha sortit bé i una mirada experta pot apreciar clarament la retallada fora de lloc. La meva mà dreta aferra de manera malaltissa les tisores amb ganes de seguir compensant la cosa, però en un esforç suprem d'autocontrol aconsegueixo superar la temptació i enfilo el camí cap al sac de dormir, mentre la Katy es recrea amb la visió d'un cos al qual només uns calçotets blaus allunyen de la nuesa total.