La tendinits seguia present al genoll dret, però no era qüestió d'abandonar la pràctica esportiva en un moment de forma i moral tan dolç, així que el següent repte va ser sobre dues rodes. Noranta quilòmetres de carretera per pujar i baixar l'estació d'esquí de Farellones, a través d'un agònic camí de trenta-tres corbes que serpentejaven fins els mil nou-cents metres d'alçada. Per la nit estava tan cansat que em vaig adormir entre els braços de la Maria sense haver consumat la nostra atracció mútua. Em sembla que es va enfadar.
Després de tres setmanes, finalment un capde sense competició, amb vistes al Circuito Nike Cono Sur del 14 de desembre. Amb la idea de donar descans a les meves castigades articulacions, només vaig entrenar en un parell d'ocasions abans de la prova de setze quilòmetres. Em vaig presentar a la línia de sortida empalmant un cop més, doncs la nit anterior s'havia celebrat el comiat del Julio, un dels millors amics que he fet en aquest intercanvi i no estava pas disposat a perdre'm cap dels dos esdeveniments. De nou, l'excitació i l'estrès es feien forts al meu voltant, però jo era aliè a tota l'agitació. En el moment en què l'organisme entén que aquell dia no tindrà el descans necessari, just després de la taja de son, el cos entra en reserva. Amb el dipòsit forçosament descarregat, doncs si no has passat pel llit de ben segur que has tingut una nit activa, els cinc sentits veuen reduïdes les seves capacitats a la meitat i les constants vitals baixen el seu ritme. L'únic que importa és no moure's gaire. Així, tombat boca amunt sobre la cuidada gespa d'una pista d'atletisme, contemplava el cel tan blau mentre una llunyana veu s'acostava al final del compte enrere. En un estat de total pau interior i relaxació infinita, mig endormiscat, l'última cosa que volia fer era llençar-me muntanya amunt, però no havia pas arribat fins el Cerro Mahuida per a una becaina.
No havien passat cent metres i ja em trobava en l'última posició. Tots corrent com idiotes per una pujada llarga, pronunciada i sostinguda. Pobres aficionats, encara no sabien de la meva norma sagrada, no córrer un sol metre amb pendent positiu. I aviat vaig començar a remuntar posicions amb els ulls clucs, no per la intensa mossegada del Sol, sinó per la meva estúpida idea de posar-me crema protectora al front. En un tres i no res va sumar-se als rius de suor per atacar ferotgement els meus ulls indefensos. Amb tot, aviat vaig agafar un bon ritme i vaig gaudir molt d'un circuit exigent i salvatge que presentava un fort desnivell acumulat, amb pujades assassines i descensos suïcides en què agafar-se d'un arbust era sovint la diferència entre seguir en pista o veure's abocat a l'abisme. Boscos, valls, rius i muntanyes. Dues hores vint-i-quatre minuts i trenta-un segons donen per a això i més.
Aquesta era l'última prova. Rabiós pel fet d'haver vist retallat el recorregut de la cursa dels Andes fins a una distància inferior a la d'una marató, havia procurat trobar una altra ultramarató per tal de superar la marca dels 42.195 quilòmetres. A més, necessitava un objectiu a la vista per seguir entrenant dur i mantenir-me allunyat de l'alcohol. Em vaig dir que si després del Cono Sur el genoll no em feia mal, m'apuntaria a la competició de 70 km que el 10 de gener uniria les ciutats de Licán Ray i Villarrica. El dimarts següent vaig sortir a córrer, i les molèsties no havien desaparegut, però una setmana després vaig formalitzar la inscripció sense pensar en la magnitud d'allò a què m'enfrontava i decidit que la meva patidora mare no sabés res del tema.
Van arribar les celebracions de cap d'any i vaig passar sis dies sense fer cap exercici intens, doncs mai no tenia el calçat esportiu a mà en el moment indicat ni un llit on estirar-me amb les Carolines conquistades. El dia 3, de nou a Santiago, portava catorze quilòmetres a les cames quan una intensa fiblada al maluc esquerre em va forçar a aturar-me. Una lesió nova? No fotem, si us plau. L'endemà em vaig citar amb el Pancho, un atleta de la Universidad Católica que vaig conèixer a la Ultra dels Andes i que em va acompanyar en cotxe a la Cono Sur per fer un temps onze minuts i mig millor que el meu. Entrena més de vint hores setmanals i està en una forma envejable, però encara no s'ha atrevit a creuar la barrera dels vint-i-un quilòmetres, i pensa que jo sóc una màquina per les distàncies a què m'enfronto. Desitjós de no embrutar aquesta bona imatge que té de mi, vaig patir sobre manera per seguir el seu ritme durant gairebé tres hores, amb el maluc fet pols i amb unes sensacions horribles ja que en cap moment no vaig acabar de digerir bé el dinar. El cas és que l'havia de veure perquè em passés l'equipament necessari per a la cursa. Motxilla especialment dissenyada per portar-hi aigua. Gorra del desert amb filtre solar per al clatell. Brúixola.
Al dia següent vaig haver de descansar perquè no podia amb la meva ànima. Dimarts 6 vaig sortir per provar què tal era córrer amb la motxilla carregada. Un autèntic malson. Dues hores en què un cop més no em vaig sentir bé en cap moment. I els meus càlculs per al dia de la cursa parlaven d'entre dotze i catorze hores. Vaig tornar a casa sabent del cert que, si hagués tingut en aquell precís instant la possibilitat de recuperar els diners de la inscripció, m'hauria oblidat del tema. Però, afortunadament, la rendició no era una opció. Dimecres, en l'últim entrenament, tot va sortir molt millor i em vaig començar a acostumar a portar pes a l'esquena. Una altra de les meves grans preocupacions era l'avituallament, doncs a la cursa no hi hauria cap tipus de punt de control fins el quilòmetre 50, i a Santiago no hi ha res similar a un Decathlon on hom pugui trobar fàcilment tot tipus de barres i gels energètics. Després de visitar una desena llarga de locals, vaig arribar a una llunyana tenda de bicis on m'havien assegurat que trobaria el que buscava. Efectivament, mentre feia cua vaig veure amb alegria el logo de PowerBar al mostrador. Poc m'havia de durar la felicitat, ja que l'ancià triatleta que em precedia es va emportar totes les existències que quedaven. Vaig pagar cinc barres de proteïnes a preu d'or i vaig fotre el camp capcot i furiós.
Aquella mateixa nit vaig partir cap a Pucón, la localitat més propera al volcà Villarrica, cim que tenia previst coronar el mateix dijous com a última part del meu programa, però vaig arribar massa tard a la ciutat com per intentar l'ascensió, a banda de no disposar de l'equipament necessari per convèncer els guardaboscos de la meva capacitat per pujar el mont nevat sense guia. Així que em vaig dirigir al Parc Nacional de Huerqueheue, sembrat de llacs i d'una vegetació formidable en què destacaven les impressionants araucàries, una espècie d'arbres barbuts que em van recordar molt als ents del Senyor dels Anells. Cap al tard, ja al final dels vint quilòmetres de recorregut proposats en un bell circuit, vaig topar amb una cascada solitària, sempre una meravella de la natura, en la meva opinió. I allí, en banyador, aguantant estoicament el constant colpejar de l'aigua com centenars de cops he vist fer als personatges de manga, vaig pensar que qui collons volia pujar un volcà quan podia banyar-se sota una cataracta.
Vaig saludar el divendres ben aviat per dirigir-me a Licán Ray, la localitat on havia de començar la cursa. Un tranquil poblet a la vora d'un llac. A la seva Plaza de Armas, sempre punt cèntric d'ençà dels temps de la colònia, hi havia quatre parets de fusta que amb molt optimisme lluïen el rètol OFICINA DE TURISMO. Hola, dónde puedo encontrar un hospedaje, vaig saludar el sapastre que seia rere una taula buida. Hola! Hospedaje, cómo?, va ser la informativa resposta. Bueno, un albergue o un hostal o algo. Ah, así como un hotel. No tanto, vaig dir-li començant a endevinar que era un complet inútil, con una cama me basta. Ya, lo que quieres es que te den de comer, va saltar tot il·luminat. No, sólo quiero dormir en una cama. Mmmm, entonces lo que tenemos son campings. No, yo quiero una habitación con una cama, vaig dir alçant el to de veu amb irritació, no sabe dónde puedo encontrar una? Mira, los campings son una cosa donde te dan un espacio de tierra y al lado tienes un quincho para hacer asados, pero claro, necesitas una carpa y no hay camas. Tapant-me la cara amb la mà i movent el cap d'un costat a l'altre amb incredulitat, vaig agrair la seva incompetència i vaig sortir a buscar-me les garrofes.
L'Hospedaje Sarita em va reportar una modesta habitació amb un llit doble però sense armari, i amb un esmorzar inclòs que va resultar ser abundant i deliciós, pel mòdic preu de 6000 pesos. El reglament de la competició exigia que els participants reconeguessin el terreny en els dies previs, així que després de dormir una estona per culpa d'una palla induïda per la lectura de Lolita, vaig tornar a preguntar a l'únic lloc on en teoria em podien ajudar. ¡Hombre, español, cómo estás!, em va saludar com si fóssim amics de tota la vida i em va presentar el col·lega amb qui estava xerrant, pas previ a la típica conversa sobre el Barça, el Madrid i esh que tenemosh la liga, coño. Mira, mañana hay una ultramaratón de aquí a Villarrica, sabes algo del tema? Posa cara d'haver-se perdut a la paraula mañana, així que canvio la pregunta. Si quiero ir campo a través a Villarrica, por dónde tengo que salir? En la terminal de autobuses, salen cada quince minutos, diu satisfet d'oferir-me una resposta. No, no, quiero ir andando. Ah, ya, em mira com si estigués boig, entonces tienes que tomar la carretera principal, son 24 quilómetros. No, yo quiero ir por la montaña, tiene que haber un camino. Por la montaña!? El col·lega i ell es miren amb estupefacció. Jo no puc entendre com encara existeix gent tan idiota i a sobre algú s'atreveix a contractar-los. Sí, por la montaña. No, eso no puede ser, hay demasiados árboles como para avanzar. De nou, em tapo la cara, sospiro prolongadament i faig que no amb el cap. Si sabés del cert que enfonsaria l'estructura, li hauria fotut una bona coça encara a risc de lesionar-me, però la fusta semblava ferma.
Preguntant aquí i allà vaig acabar a la comissaria, on sí sabien de la cursa i em van oferir unes peregrines indicacions sobre el camí que havia d'agafar abans que el circuit s'internés al camp en un punt indeterminat. Vaig caminar durant hores i no el vaig trobar mai. Ni rastre de les cintes grogues que presumptament havien de senyalitzar el recorregut. Així que em vaig donar per satisfet, doncs tant caminar igualment m'havia de fer bé per a l'endemà i tampoc no volia forçar massa la màquina. A l'entrada de la vila, un autobús es va aturar davant dels meus nassos i d'ell en van sortir tres noietes argentines amb les quals havia xerrat tornant del parc la tarda anterior. Val a dir que sabia que avui serien també a Licán Ray i confiava a trobar-les, però no esperava pas tenir tanta sort. Així que vam dinar junts a la platja del llac i vaig estar tirant els trastos a la que semblava més interessada de les tres fins que va deixar anar distretament algun comentari sobre el seu xicot. Aquí s'esfumaven les meves esperances de córrer una vegada més sense haver dormit.
A les dinou hores, l'esperada reunió prèvia a la cursa on van entregar les samarretes als divuit participants. L'organitzador, un panxut que assegurava estar corrent de nou després d'haver disputat vint-i-quatre maratons en una vida anterior, va procurar ficar-nos la por al cos dient que hi havia gent que mai no havia tornat a córrer després d'enfrontar-se a la seva cursa. Que, degut a la falta de punts d'avituallament, estava permès acceptar les begudes que oferís la gent en el camí, però que un cop un participant havia caigut fulminat en beure de la bota d'un vell pastor. Que tothom havia d'estar preparat per fer servir la brúixola en cas de perdre's. Jo em preguntava de quina ajuda podia resultar saber en quina direcció era el nord si no tenia puta idea de la meva localització, però no ho vaig expressar en veu alta. Que l'entrega de premis seria a aquella mateixa hora del dissabte. És a dir, deu hores després de començar la prova. Jo, que seguia pensant en dotze hores com el temps mínim que em portaria acabar la broma, em vaig escandalitzar i vaig voler saber el temps de l'últim classificat l'any anterior. Deu hores i mitja. Ah, doncs potser no seria tan terrible la cosa. Finalitzada la presentació, vaig socialitzar una mica amb la resta de participants, per descobrir que els inscrits que sortien a la llista amb 19 i 21 anys, i que jo creia que serien uns monstres de l'atletisme que no havien nascut a Kenya per un error del destí, estaven encara més bojos que jo ja que mai no havien corregut més de deu quilòmetres en competició. També hi havia un paio de més de quaranta anys que tot el que havia fet era una marató en la seva vida i encara no havia entrenat amb la motxilla posada. Tot això em va tranquil·litzar bastant, ja que no era el menys preparat dels presents i, si havia de morir, com a mínim no seria l'únic.
Uns bons estiraments alhora que es ponia el sol després d'un reconfortant bany al llac va ser l'última cosa que vaig fer abans de sopar pasta i plàtans, hidrats de carboni i potassi, tot el que un atleta necessita. Vaig sortir a passejar sota la llum de la lluna i finalment vaig entendre que res dolent no em podia passar. Dos anys abans havia sobreviscut a una marató abans de la qual havia passat dos mesos aturat. És a dir, vaig córrer més de quaranta quilòmetres quan el meu cos no en podia suportar més de deu. Un esforç quatre cops superior al que podia enfrontar. Vaig patir febre, vòmits, diarrea i dolors als peus durant un mes, sí, però vaig acabar. Ara havia de fer-ne setanta quan el meu físic podia aguantar-ne cinquanta amb garanties. L'esforç, considerant la influència del cansament exponencial, "només" duplicava la meva preparació. Vaig somriure, doncs allò era al meu abast.
Aquest article segueix a Ultramaratón LV 70K.
