Una samarreta per molar mil. Només 25 narcodòlars! El que no diu enlloc és si el procés de fabricació és ecològic i sostenible...

El temazo del capde: Star Guitar

Des de l'àlbum The One del japonès Shinichi Osawa, la remescla d'una cançó original de Chemical Brothers que és pura crema concentrada.

Netegem i enriquim la llengua catalana

Estava xerrant amb una amiga i volia certificar la validesa de l'expressió engegar a dida, però el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no m'ha ajudat gens, així que he hagut de recórrer a Google. I quin gran encert! La idea de llegir llibres en format digital em sembla horripilant, però estic totalment a favor de la disponibilitat de recursos a la xarxa. El primer resultat de la cerca m'ha conduït a la previsualització del llibre que dóna títol a aquest escrit.

En primer lloc, ha resolt el meu dubte amb un exemple sensacional.

Engegar a dida. Engegar a pastar fang. Engega'l a dida aquest pudent, home!

I després, he seguit llegint i no he trobat més que perles.

La fi del cagalàstics. Execució, entre nens, per una malifeta en el joc, etc. Li farem a fi del cagalàstics.

Dormir a la palla. Badar. Beure a galet. Viure enganyat. Et penses que dormim a la palla?

Ca barret! Negació rotunda. - T'ha pagat el deute? - Ca barret!

A tot estrop. A tot ús. A tot trast. Aquestes espardenyes són per portar a tot estrop.

Tastorrada. Caiguda i cop a terra. Corria i ha fet una tastorrada que déu n'hi do! Una paraula tan meravellosa i el diccionari no la reconeix...

Petar-se. Fer-se un pet. Senyor mestre, aquest nen s'ha petat!

Petricó. Un quart de litre. Comprar un petricó de moscatell.

Jaquir. Deixar. Prestar. Jaqueix-me la moto.

Estumuir. Deixar inerme, sense sentits. D'un mal cop l'ha estumuït.

Carronya. Reganyós. Engrunyit. Pesat. És un carronya insuportable.

Badall. Entrepà gros de pagès. Un badall de pernil per a anar al tros.

El català usa quatre saluts al llarg del dia: Bon dia. Bona tarda. Bon vespre. Bona nit. La salutació 'Bones tardes' és barbàrica. També ho és 'bones', de "buenas".

Si la lectura d'un diccionari ja em produeix plaer, aquest llibre és del tot multiorgàsmic. Si fos a casa, de ben segur que el convertiria en el meu primer regal de Sant Jordi. Feliç diada a tos els habitants de la nostra formosa terra!

El temazo del capde: Want U

Aquesta cançó tan sensacional és obra dels suecs Lo-Fi-Fnk i l'he treta del cinquè volum del recopilatori Kitsune Maison Compilation, que destil·la crema pels quatre costats.

El Festival del Penis d'Acer

Aquest títol correspon a una festivitat anual (Kanamara Matsuri) de la ciutat de Kawasaki, al Japó, com no podia ser d'altra manera. Els orígens d'aquest dia d'adoració fàl·lica es remunten a l'època medieval, quan les prostitutes de la ciutat van erigir un temple en el qual veneraven una polla gegant que les havia de protegir de les malalties de transmissió sexual. L'altra versió de la història, bastant més tremenda, conta que un dimoni es va introduir en la vagina d'una noia i, en dues ocasions, va arrencar la tita dels seus marits en la nit de noces. La xicota no va poder gaudir de l'acte sexual fins que un ferrer no va construir un penis de ferro per trencar les dents del dimoni, i d'aquí la festa. És de suposar que els ferrers de la zona tenen més èxit amb el gènere femení que els seus equivalents occidentals.











Més imatges aquí i aquí.

El temazo del capde: La Bolsa

Divertida i animada cançó de la impronunciable banda argentina Bersuit Vergarabat, amb el cantant de la qual comparteixo una fogosa amant xilena.

Visca el potassi

L'última cremositat arribada del Japó és ni més ni menys que un anunci de plàtans. Quin marge de maniobra dóna aquesta fruita per a un creatiu publicitari? No massa gran, penso. Jo no seria capaç d'oferir res millor que una noia llaminera traient-li la pell amb mirada viciosa per després fer desaparèixer la groga fruita de manera sospitosa. Evidentment, els nipons han anat molt més enllà.

Aquells familiaritzats amb el món de l'anime imagino que coincidiran amb mi en la reminiscència de la demencial sèrie Bobobo. En tot cas, ja tinc una altra idea per a la disfressa del proper Carnestoltes.

Si has de protestar, que sigui amb estil

Ultramaratón LV 70K

Aquest article és la continuació de Seguint el Camí dels Homes.

El despertador va sonar a dos quarts de set. Ràpidament vaig engolir les restes de la nit anterior, i més plàtans, i pa amb mel, i barres de cereals. I una de les condicions indispensables per al bon desenvolupament del dia es va complir i vaig poder cagar, encara que amb abundant descomposició. Fins l'últim moment no vaig recordar que m'havia d'embenar els peus i vaig arribar un pèl tard a la línia de sortida, però encara restaven vint-i-cinc minuts per a l'inici. Setze participants, escalfant amunt i avall, la majoria amb cara de no tenir-les totes però prestos a oferir un gest de complicitat als companys d'aventura.

Per megafonia anaven anunciant el temps que restava per a la partida. S'ha de ser ben sapastre per oblidar un detall tan important com l'immens pot de vaselina que reposa a la meva tauleta de nit. La presència d'aquesta substància tan a prop del llit només pot apuntar en una direcció, però no és el cas, doncs la idea era veure-la cada dia per no deixar-la enrere a l'hora d'emprendre el viatge. Vaig demanar-ne a tres o quatre corredors però cap no en tenia, i quan a la fi en vaig trobar un que se n'estava posant em va dir que li'n quedava molt poca. Així doncs, en acabar la cursa no només m'hauria d'enfrontar a l'esgotament extrem, sinó que també hauria de sentir el resultat d'hores i hores de fricció de roba i suor contra els mugrons i la cara interior de les cuixes. En tot cas, el Camí dels Homes sempre s'ha recorregut amb els dos collons per davant, sense tenir en compte si estan pelats o no. I ja no hi havia temps per a més. Tots a la línia de sortida.







Un per un, tots som revisats per veure si portem l'equipament exigit. A saber, un xiulet d'emergència per contactar amb els equips de recerca, una jaqueta impermeable per al fred, dos litres d'aigua que no podrem tornar a omplir fins el quilometre cinquanta, i una brúixola del tot inservible per la poca utilitat de saber on és el nord quan desconeixes el terreny on t'has perdut. Acte seguit, l'organitzador ens presenta al públic present. L'ovació és per a un tal Erwin Valdebenito, que posseeix el rècord mundial de distància recorreguda sobre una cinta, amb 248 km en 24 hores. El següent personatge en cridar l'atenció sóc jo, doncs el nom del país que me dóna el passaport és anunciat amb entusiasme i algú del públic em saluda al crit de Don Quijote. I fins aquí arriba la diversió, perquè la cursa ha començat i per davant hi ha una distància tremenda.







Ai, l'esmorzar. El meu miserable estómac no ha acabat de traspassar al dipòsit les menges ingerides dues hores abans i aviat em veig relegat a la cua de la cursa. El ritme és més elevat del que jo porto als entrenaments, i amb la panxa plena no aconsegueixo respirar adequadament. El meu exagerat panteixar és tan evident que un senyor gran m'avança i es permet el luxe de regalar consells. No puedes ir así de agitado, hombre. Mejor para un rato y luego sigue. Calla, vell xaruc, que no veus que encara no hem recorregut un maleït quilòmetre i ja estic rebentat? Si m'aturo ara seria per tornar plorant a casa i amb la cua entre les cames. I jo no perdonaré a qui s'allunyi del Camí dels Homes.

Amb un esforç extra, retallo l'espai que em separa dels nois de 19 i 21 i em deixo portar cap endavant. És un dir, clar, perquè em pesen les cames i podria vomitar en qualsevol moment. Córrer sobre asfalt no em fa bé de cap de les maneres, i m'assalta la desesperació quan la carretera comença a mirar cap el cel i els nanos no afluixen el ritme. La meva regla d'or per a aquestes curses és no córrer un sol metre costa amunt, però és això o perdre'ls a tots de vista. A la baixada, però, em deixo anar i els guanyo uns quants metres, de manera que en aquest esgotador terreny de tobogans puc fer una mica la goma a les pujades per recuperar després la distància perduda gràcies al meu superior talent de descendeur.

Cada cop que el meu peu colpeja l'asfalt, l'impacte recorre el meu cos fins ben a dalt de l'espinada. Cada minut que passa detesto una mica més aquesta superfície. Arriba una pujada més, aquest cop realment llarga i pronunciada, i em sorprèn en uns instants en què sento la imperiosa necessitat d'eructar. No puc més. Deixo de trotar, expulso els molestos gasos, i passo a marxar frenèticament cap amunt. En les condicions actuals, d'aquesta manera avanço fins i tot més ràpid, així que encara no està tot perdut. El moment més difícil, segurament, és començar a córrer de nou un cop la carretera ha recuperat la seva horitzontalitat, però els nens de nou em treuen uns segons de diferència i no tinc altre remei que empaitar-los. El professor es queda enrere massa aviat, donant a entendre clarament que l'últim lloc de la classificació serà per a ell. Ja no el veuré fins el final.

Enganxat al cul dels minyons una vegada més, veiem com el corredor que ens precedeix gira a l'esquerra i s'interna al bosc per un ample camí de terra. Les cintes grogues de l'organització encara no han aparegut per enlloc, i per això el dia anterior no vaig ser capaç d'endevinar per on havia d'anar. El noi de 21 anys, altrament conegut com Javi, corre amb una motxilla escolar sense compartiment líquid i no pot parar de fotre-li mà. Ja ha begut més de mig litre des de l'inici de la cursa, mentre que jo encara he d'humitejar els llavis per primer cop. Hay que hidratarse todo el rato, chicos, anuncia tot saberut. Cuando tienes sed ya es demasiado tarde, continua alliçonant. Calla, tros d'ase, que no entens el que significa administrar dos litres d'aigua per a cinquanta quilòmetres? No em molesto a contestar, disgustat davant l'abundància de consells estúpids, i segueixo cap endavant.

De sobte, sona l'alarma d'un rellotge. Aquests flipats corren amb pulsòmetre? Ya llevamos una hora. En serio? El patiment m'ha fet perdre de vista el pas del temps. Per força hem d'haver recorregut una desena de quilòmetres, i el meu motor ja ha acabat la digestió i funciona en plenes condicions. Comença la festa. Arribem al peu de la primera pujada seriosa i alliçono el parell de ganàpies en la meva regla de no córrer un sol metre cap amunt. Van cansadets i els agrada la idea. D'aquesta manera m'asseguro no haver-los d'anar perseguint més endavant. De fet, ara sóc jo qui marca el ritme del grup. En la llunyania es veu la figura estàtica d'un corredor. El periodista de la diminuta vila de Chile Chico camina a poca velocitat i l'avancem sense aturar-nos a fer amistats. Massa aviat per descansar. Massa aviat per a algú que assegurava haver entrenat amb motxilles plenes de pedres. Massa Bola de Drac.

Alguna cosa s'acosta a tota velocitat pel pedregós camí. Els primers ciclistes ens enxampen i deixen enrere en un obrir i tancar d'ulls. La idea dels organitzadors de fer anar simultàniament una cursa sobre dues rodes pel mateix recorregut però sortint una hora més tard resulta ser tot un èxit. La immensa majoria dels competidors ens ofereixen crits d'ànim en sobrepassar-nos, i el constant desfilar de maillots de coloraines és una interessant alternativa a la monòtona verdor del bosc. A totes aquestes, el David, el nen de 19 anys, comença a acusar molèsties i va perdent metres. Em sorprèn veure que el Javi el deixa fer i segueix al meu costat. Una lluïssor malaltissa en la seva mirada dóna a entendre que és un paio competitiu i no està pas disposat a perdre'm de vista en la lluita per les medalles de la categoria que va dels 20 als 29 anys. Condemnats a córrer plegats, entrem en un mode tecuentomivida que inevitablement afavoreix les meves incomptables batalletes.

La malesa ha anat creixent imperceptiblement al nostre voltant, i de cop i volta topem amb un embús de ciclistes en un punt en què el camí desapareix de la vista per convertir-se en una fina línia de terra que enfila cap amunt. Per força, ha de ser la temuda serradora que havien anunciat el dia anterior. Sense parar de guanyar altura i serpentejant per la frondositat, la via es converteix en un infern per als companys de ruta. Qualsevol quantitat de troncs immensos tombats sobre el pas que els esforçats esportistes han de sortejar carregant les seves màquines sobre l'espatlla. El que és dolent per a ells, però, és doblement bo per a mi. La possibilitat de deixar-los a tots enrere encén la meva exagerada competitivitat i començo a avançar-los per zones impossibles, respirant a plena capacitat i saltant arbres i arbustos sense considerar en cap moment els perills que corre la meva integritat física. L'impuls moral d'avançar ciclistes es veu reforçat per la desaparició del Javi, incapaç de seguir el meu ritme en un terreny tan agrest.

Els arbres s'acaben sobtadament i el paisatge s'obre a totes bandes. Als meus peus, un aclaparador riu de roques d'origen volcànic, i en la llunyania el con perfecte del volcà Villarrica. Els ciclistes segueixen sent més lents que jo, però no per gaire estona. La carretera, finalment, apareix de nou i aquest cop enfila cap avall. Així ho farà durant gairebé quinze quilòmetres, segons havia anunciat algú la vetllada anterior. Fletxats, els corredors de colors vengen els meus afronts previs, encara que algun s'ho pren massa a pit i acaba amb els ossos a terra. Si no fos per ells hauria donat mitja volta ja fa estona, perquè les putes cintes grogues fa temps que brillen per la seva absència i em preocupa sobre manera la possibilitat de no estar tirant pel camí correcte. La brutícia dels ciclistes, però, és visible ara i adés. Que lleig, no ser capaç de guardar un embolcall plàstic a la butxaca. Més endavant, una figura encongida sobre el seu vehicle metàl·lic. Todo bien? Sí, pero acabo de pinchar por tercera vez. Collons, n'hi ha que neixen estrellats. Potser espantat per la quantitat de desastres, m'aturo una estona a fer estiraments quan una veu folla em sorprèn per l'esquena. No me dejarás atrás tan fácilmente, español! El Javi, amb un somriure triomfal, es llença muntanya avall i m'obliga a reprendre el ritme abans d'hora.

Arribem a un altre curs de lava. Ah, quina vista tan gloriosa, quina gran desgràcia no tenir una càmera de fotos, però tampoc no hi ha temps per perdre. El Javi torna a tenir problemes per seguir-me i és de vital importància que no aconsegueixi enllaçar. Em sento ridículament diminut al costat d'unes pedres tan colossals. Salto d'una a l'altra àgilment, però, doncs en una vida anterior vaig ser una cabra muntesa. Els ciclistes maleeixen per a si mateixos a la vista d'un moviment tan desimbolt. No els envejo pas, la veritat. Cinc minuts avançant per la carretera de destrucció volcànica fan volar la meva imaginació evocant els increïbles poders d'una natura que porta massa temps apagada al meu continent.

Mai no hauria pensat que una baixada em pogués resultar massa llarga, però així és. Mitja hora ben llarga de descens ha fet que els músculs comencen a manifestar el seu disgust. Ni tan sols la inversemblant presència d'una moto en venda els distreu. Enmig del camí. Enmig del no res. La via s'interna de nou en el bosc, on hi ha arbres i ombra. Una agradable novetat en un dia de nul·la nuvolositat i calor fulminant. Precisament el sol era una de les meves grans preocupacions, però bufa una lleugera brisa i estranyament no estic acusant la temperatura en absolut. D'alguna cosa havien de servir els entrenaments pels cims de Santiago a més de trenta graus i el pit descobert. A bon ritme, agafo una corba tancada a la dreta on un noi de l'organització m'informa que en tres quilòmetres arribaré a l'avituallament. No el crec pas, no pot saber el que es diu, no és hora encara d'arribar als cinquanta. Ni en la més optimista de les meves previsions.

Un parell de minyons en bicicleta esperen ajaguts sobre una roca. Quieres agua? Eh, sí, claro. Vale, te daremos más adelante. Que estrany, d'on coi han sortit? Potser es referia a això el senyalitzador que m'havia previngut de l'avituallament. Ahir ens van dir que algunes gents de la zona ajudaven els corredors, però que havíem de parar compte amb els líquids que ens oferissin, doncs en anys anteriors un corredor havia acabat inconscient després d'ingerir un beuratge fermentat d'un pastor boig. Certament, al cap de deu minuts s'obre un clar i veig els nois esperant a la porta d'unes cases perdudes de la mà de déu. Preguntes innocents i amables paraules d'ànim mentre faig córrer gola avall tota l'aigua que fins el moment no m'havia atrevit a beure. Els agraeixo el suport i reprenc la marxa amb una barra de proteïnes a la mà.

Anava molt bé fins el moment, però la ingesta excessiva després de tanta estona de mesura resulta perjudicial per al meu inestable sistema digestiu. Tinc caca. I estic cansat. Començo a caminar tot cercant un lloc discret per fer les meves necessitats mentre bec aigua, M'estic controlant, però el temor de fer curt de líquid no m'abandona. Els arbres han desaparegut. A la meva dreta, una tanca de filferro punxegut protegint la propietat privada d'algun miserable terratinent. A l'esquerra, un baix camp de blat. I quan finalment trobo una cantonada idònia, a l'altra banda apareix l'ambulància de l'organització. Hòstia santa, que fills de puta, com pot ser que sobre un total de setanta quilòmetres s'hagin d'estacionar just en el pam de terreny que jo he triat per anar de ventre? Rabiós i ja amb certes urgències, encara trigo cinc minuts més a trobar un arbust de la meva mida. Cago. La consistència i el color no són cap meravella, però com a mínim no perdo un temps exagerat. Quan ja sóc de peu acabant-me de netejar el cul, el Javi apareix un cop més. Jajajajaja, te dije que no me dejarías atrás tan fácilmente, español! Com pot ser que encara estigui viu, aquest inconscient?

L'encalço altra volta i correm junts una estona. Quatre hores i mitja de cursa. Cuánto crees que llevamos, cuarenta y cinco quilómetros?, pregunta el nano. Ja, no, qué va, como mucho treinta y cinco. Oh. La meva sentència li suposa un dur cop moral i deixa de córrer. Adéu siau, company. Però ell tenia raó, i absolutament astorat arribo al punt oficial d'avituallament. Mentre bec una mica de gatorade i em carreguen la motxilla, certifico que ja fa cinc hores que hem partit des de Licán Ray. Increïble, increïble, increïble. Com m'he pogut plantar al quilòmetre cinquanta amb una velocitat de creuer tan sensacional? La meva felicitat és infinita, i malgrat totes les terribles advertències sobre els cinc durs quilòmetres de pujada que esperen a continuació, corro sense gairebé tocar el terra. Intercanvio salutacions i ànims amb tots els ciclistes, ja siguin més ràpids o lents que jo, i dedico especial entusiasme a tres mosses argentines de molt bon veure. La gent em felicita per la meva energia. Pico de mans amb els corredors que lideren la cursa, que ja van de baixada i també són feliços de creuar-se amb un company. Sóc en un núvol.

Ben a prop del cim, descobreixo que ja no és el dorsal 14 qui em precedeix, sinó el 15, i començo a fregar-me les mans pensant en la possibilitat de superar-lo. Corono el port i, sense dilació, emprenc el camí de tornada. Calculo que el seu avantatge no pot ser superior als deu minuts, i aprofito la motivació que encara em posseeix per marcar un bon ritme i coordinar la respiració. A les bandes del camí, alguns amables vilatans ofereixen aigua, però jo només puc pensar en el meu enemic. En ell, i en les argentines, que en el descens em desitgen sort i em mostren el cul per últim cop. El Javi apareix de camí al cim, i l'animo de tot cor perquè ja no m'importa la nostra rivalitat. El fet d'haver arribat fins aquí significa que aconseguirem acabar, i jo em trec el barret davant de qualsevol persona capaç de superar aquest repte. Acabada la cursa, em va reconèixer que veient els ànims que jo tenia en aquell moment, va entendre que ja no ens tornaríem a veure fins la meta. Darrere seu, l'Héctor, i també Chile Chico, i el Julio, més o menys junts, però aquest últim més fet pols que cap altra persona que jo hagués vist en molt temps.

Ai, les baixades interminables. Ni la felicitat del moment ni la ferma voluntat de guanyar una posició aconsegueixen fer-me seguir corrent. Necessito caminar per recuperar líquids i ingerir una segona barra de proteïnes. En tornar a passar pel quilòmetre cinquanta, demano per l'avantatge de l'últim corredor, però no saben pas dir-me qui i quan ha passat. Merda, això vol dir que ja fa molta estona. I ara els camins són d'una aridesa terrible. Grocs. Polsegosos. Ja no queden gairebé ciclistes, l'últim que veig en molt temps és un vailet que no pot tenir ni dotze anys, però el seu rostre no revela en absolut el patiment que ha d'estar suportant. Formidable. Res no m'impressiona tant com les persones que s'entreguen a un esforç suprem. Al meu cap, ja ha acabat tot i em felicito per haver estat capaç de superar una prova tan dura. Penso que no hi ha res millor que saber que ja no queden ni deu quilòmetres, una estona perfecta per gaudir de la proesa, comparat amb el que ja he deixat enrere.

Però el temps passa i passa i passa, i el paisatge no canvia, i començo a pensar que les distàncies no són les que ens havien anunciat. Una furgoneta de la policia, que vetlla pels corredors, arriba a la meva alçada i m'informa que només queden cinc minuts de camí de terra i després un quilòmetre d'asfalt. Mentiders. Mentiders de merda. Imagino que ho diuen amb la pretensió d'animar-me, però a aquestes alçades de cursa les mentides pietoses són una cosa horrible. Necessito saber quant resta per arribar a Villarrica, però realment no hi ha manera, i l'únic que queda és seguir endavant. Estic ja molt cansat i corro i camino a intervals de deu i cinc minuts, i em costa mantenir la concentració.

De sobte, un miratge. Una figura a l'horitzó. Porta motxilla, i samarreta blanca. Ha de ser un dels nostres. Ha de ser el meu enemic. Finalment. L'emoció m'assalta de nou, però ell encara porta un ritme raonable i m'hauré d'aplicar a fons per derrotar-lo. M'aturo uns instants a remenar la motxilla i trobo el sobret de cafeïna que buscava. Això em donarà el poder necessari per sortir victoriós d'aquest últim assalt. Enllesteixo la substància amb un bon glop d'aigua, convençut que amb l'estómac tan buit els seus efectes han de ser immediats, i emprenc la persecució. Tres-cents metres. Dos-cents. Cent. Cinquanta. Vint. Ja puc sentir les seves passes, i observo que la seva forma de córrer no és gens dinàmica. És meu. Cómo vas? Uf, muy acalambrado. Doncs que et vagi bé. Forço una mica la marxa i me'n vaig cap endavant sense atrevir-me a mirar enrere per veure si em segueix. Corro més ràpid del que ho havia fet en hores fins que en la llunyania apareix l'asfalt. I allí sí, certifico que he perdut el número 15 de vista i pixo per últim cop. Estic rebentat i no puc fer més que caminar durant una llarga estona. La poli havia parlat d'un quilòmetre, però evidentment era una altra informació falsa. Suposo que em trobo als afores de Villarrica, en una zona més aviat pobra, doncs les cases no són cases sinó barracons de construcció alineats en totes direccions. Els nens que juguen a pilota em miren encuriosits, i un senyor que avança relaxadament a lloms del seu cavall no és capaç de dir-me quant queda per al final, però molt en tot cas.

No trobo la voluntat per arrencar de nou, i constantment em giro per veure si algú s'acosta. Més que l'home de les rampes, que semblava del tot liquidat, em fa por sentir altra volta el Javi i el seu nomederrotarástanfácilmente. A la fi, algú apareix, però sobre dues rodes. L'últim classificat de la cursa ciclista, un home gras i esgotat que va embotit en un grotesc maillot de Mickey Mouse, m'informa que ningú em segueix de prop, i que encara resten tres quilòmetres. Tres, no és tant. Li dono les gràcies i engego a córrer per enèsim cop. Les cases barates desapareixen de la vista i ja em trobo dins la ciutat. La carretera gira cap a la dreta i emprenc una llarga baixada al peu de la qual es pot contemplar, majestuós, el llac de Villarrica. Ah, què no donaria jo per un bon bany d'aigua glaçada. Les cintes grogues, que mai no han abundat, novament estan desaparegudes, i vaig preguntant als policies que trobo pel camí quina direcció he de seguir. Cap d'ells no sembla saber massa bé què està passant, i això em desespera. De cop, una intensa fiblada al peu esquerre. Foto un bot i el meu rostre es contrau en una màscara de dolor. Una ampolla acaba de rebentar al meu dit petit, i el mal és tan gran que ni tan sols puc cridar. Em trobo ofegat i obro la boca tant com puc per mirar d'atrapar la major quantitat d'oxigen.

Així camino durant una estona que sembla eterna, despreocupat de qui pugui aparèixer per darrere, amb els ulls closos pel dolor, la boca seca i oberta, i la roba xopa de suor. I la baixada sembla no acabar mai. I el llac segueix sent massa lluny. I jo necessito descansar i beure aigua, però no ara, no tan a prop de la meta. Un policia més, tan desinformat com la resta, indica cap a l'esquerra i diu que todavía falta caleta. Giro el cap tot renegant i allí està, la pancarta blanca, META. Arrenco impulsivament a córrer, diria que traient forces de flaquesa, però no, perquè l'energia me la dóna l'extrema felicitat de tenir a l'abast el final d'aquesta prova tan brutal. Set hores i cinquanta-cinc minuts. Crido, llenço la gorra enlaire i abraço l'organitzador mentre em posa la medalla al coll. Setanta quilòmetres. Ara sí. Ara sí que sí. Sóc ultramaratonià.





L'eufòria m'assalta i una joia com pocs cops hagi viscut envaeix el meu sentir. Amb un somriure d'orella a orella m'acosto a una blanca carpa que cobreix una sèrie de taules plenes de síndria, taronja i gatorade. El mateix paradís, però unes veus intercepten el meu pas decidit. Muchas felicidades, chico! Les tres argentines, ja despullades dels seus maillots i deliciosament vestides de carrer per emprendre el retorn al seu país, han tingut el detall d'esperar la meva arribada. L'èxit ennuvola tant la meva ment que ni tan sols penso a demanar telèfons. També corre per allí un mecànic amb qui vaig compartir hostal la nit anterior, i amb el rostre banyat en el refrescant líquid de la síndria li explico el que ha estat l'aventura. Ens acomiadem i trigo una estona a localitzar la meva gorra, que obra en mans d'un alcoholitzat captaire, que me l'entrega no sense abans intentar-me convèncer que la hi regali per ser el primer en haver-la trobat.

Finalment, tinc ocasió de descalçar-me i treure'm la samarreta que tant ha irritat els meus xics mugrons. Per primer cop en tot el dia puc sentir la força amb què mossega el sol, i al bell mig de la plaça em remullo abundantment amb una mànega que algun jardiner ha oblidat. Beneït sigui. Un cop refrescat, em reuneixo amb la resta de corredors en una petita zona de gespa a l'ombra d'un arbre immens. Allí em posen al dia dels esdeveniments. Valdebenito, el principal favorit, ha abandonat després del quilòmetre 40 per una ruptura fibril·lar. Per davant han quedat Dagoberto Morán (46 anys), el senyor gran que em donava consells en començar la cursa; i John Steve Roa (30), un triatleta de l'exèrcit. Pel que sembla, aquest últim en un moment donat ha caigut fulminat quan anava en primera posició. En les seves paraules, un apagón de tele, me he despertado en el suelo y no sé cómo he llegado allí. Així ha perdut les seves opcions de victòria i el tal Morán ha estat el primer a creuar la línia de meta amb un temps de 6:44:56. Tots estem d'acord que la informació referent al punt d'avituallament i la pujada subsegüent era errònia, i establim que el control no era al quilòmetre cinquanta sinó al quaranta-sis, precedint una ascensió de quatre quilòmetres. D'aquesta manera, l'últim tram pla era de 16 km, cosa que explica perquè s'ha fet tan llarg. No ho tinc molt clar, però a la vista dels presents, sembla que he acabat en cinquena posició i primer de la meva categoria. Estic més content que un gínjol.

Els companys van arribant i m'aixeco per rebre'ls a tots a la línia de meta amb aplaudiments, una forta abraçada, i el millor dels somriures. Em sento unit a aquesta gent desconeguda que acaba de passar pel mateix que jo, un esforç que molta gent no arriba ni a plantejar-se en cap minut de la vida. Jo no en tinc prou. En vull més.

Ja han arribat tots, excepte el professor, que s'ha perdut per la muntanya i està sent buscat per l'equip de la cursa. Va sent hora d'engolir alguna cosa més consistent, doncs he menjat tanta fruita com la quantitat diària recomanada per una setmana, així que entrem al pavelló poliesportiu de la ciutat amb els competidors de la prova ciclista i deixem xerrar l'organitzador tot esperant els plats de pasta. Alguns altres companys d'esforç s'acosten a compartir impressions i felicitacions, i fins i tot algú s'atreveix a preguntar si he vingut des de la meva ciutat natal exclusivament per a la cursa. I arriba l'hora dels premis, i de la categoria de 20 a 29 anys, i ja m'estic fregant les mans.





Però la victòria és per al tercer de la general, que malgrat la seva cara de veterà curtit en mil batalles només té vint-i-vuit anys. Quedar-me sense copa suposa una petita decepció, però no hi ha res a dir quan per davant hi ha algú que ha acabat quaranta minuts abans que tu i que entrena tres hores diàries. Al tercer calaix del podi, el Javi, que m'agraeix una vegada i una altra haver fulminat l'amic del triatleta, que en arribar a l'asfalt s'ha retirat per les rampes i el cop moral del meu avançament.



El meu desig de competir i la meva capacitat de sacrifici mai no arribaran al nivell dels millors, i per molt que hi somniï difícilment arribaré a creuar la línia de meta en primera posició algun dia. Per això, estar aquí dalt, al podi, escoltant els aplaudiments de tots els participants, és un premi que no oblidaré.

El temazo del capde: Summerfish (Scandall Sunset On Ibiza Mix)

Un dels pocs temes del DJ moscovita Leonid Rudenko. Ben estiuenc i relaxant.