Ara mateix sóc a la ciutat de New York, i entre els dies que tinc pendent escriure per tot l'enrenou del Mundial i el turisme, no puc seguir publicant. Espereu la continuació de les aventures d'un mosqueter per a la setmana vinent.
Gràcies!
29 de maig de 2009
25 de maig de 2009
La fi del somni

La foto correspon al guanyador de la categoria mosqueter ahir al Campionat Mundial de Barbes i Bigotis. El podi el van formar dos alemanys i un anglès, tots tres anteriors campions de l'especialitat. Abans de pujar a l'escenari ja vaig tenir clar que no tenia res a fer, doncs tot i que la meva barba era potser la més impressionant de les tretze presents, el meu bigoti no tenia ni de bon tros la densitat necessària per impressionar els jutges. És el que passa després d'un any retallant-lo cada cop que sentia que podia mossegar els pèls més llargs.
Desconec la meva classificació final perquè els jutges no van revelar en cap moment les puntuacions ni els criteris tinguts en compte, en una decisió que va causar malestar entre molts participants. La ràbia i el disgust van fer que no pogués gaudir com cal d'aquesta gran festa de pilositat facial en què els espectadors i els camarades em van mostrar en tot moment el seu suport i simpatia. Definitivament, un esdeveniment que no es viu cada dia.
Ara, cal decidir si m'he d'afaitar o seguir creixent de cara a Trondheim 2011, a Noruega. I també començar a pensar si seria possible organitzar Barcelona 2015.
La meva imatge ha arribat a la premsa coreana, Yahoo! News i també a Antena 3 :{)>
23 de maig de 2009
Street Parade
Desfilada pels carrers d'Anchorage el dia abans del Mundial. Molta gent fent fotos. Sóc el favorit del públic. CNN m'entrevista. L'organització m'imposa la bandera espanyola. La premsa catalana parla de la meva presència.
22 de maig de 2009
19 de maig de 2009
Into the Wild
Fins el moment, el clima m'ha estat extraordinàriament favorable, amb dies càlids i assolellats que podrien ser considerats perfectament primaverals si no fos perquè la neu és visible arreu. Avui el sol també promet fer acte de presència, però si vas al jaç abans de les onze de la nit resulta impossible dormir fins més enllà de les sis o les set i, a aquestes hores i enmig del bosc, fot un fred de puta mare. Amb unes quantes capes de roba, botes de muntanya i la panxa contenta gràcies a les compres del dia anterior, sóc el primer visitant del dia a la glacera.

El camí que condueix cap al camp de gel és molt bonic, sempre picant cap amunt entre rierols, ponts i un terra cobert de fulles caigudes més pròpies de la tardor que no pas de l'estació actual. I la neu, tan blanca i pura, una visió que sempre alegra l'esperit. Excepte, clar, en aquelles ocasions en què a cada passa la teva cama s'enfonsa fins la cintura. Excepte, també, quan les indicacions del parc asseguren la presència de banderes de color taronja senyalitzant el camí però aquestes no apareixen enlloc. Excepte, per últim, quan l'única manera de guiar-se és seguir les petjades que algú ha deixat abans que tu per descobrir que et condueixen a un punt mort. Aleshores, la neu és una puta merda.

Només sortir d'Anchorage, vaig sentir sobre el braç que la mossegada del sol era més forta del que resulta prudent i que, beneït de mi, havia deixat el protector solar a casa del Matt. Ara, tot i tenir la cara coberta amb una gorra, ulleres de sol i bufanda, sento com el meu rostre es va torrant lentament i tot indica que aviat hauré de renovar la pell del meu nas.
Fart d'enfonsar-me i amb els peus ja molls, decideixo anar a la meva i marxo cap a una zona on la neu no es presenta llisa sinó extremadament remoguda, com si fos el resultat d'una esllavissada. La meva idea és que potser aquesta és més fàcil de caminar que l'altra. I així resulta, de manera que puc avançar a bon ritme cap amunt de la muntanya. Clar que no sé gaire bé on em dirigeixo, però això ho aniré veient sobre la marxa.

Arriba un punt en què la pendent és tan pronunciada que no em permet seguir endavant, i l'única sortida possible sembla desplaçar-me un xic a la dreta i escalar unes roques humides i plenes de molsa. No són fermes en absolut, però hi ha branques a dojo que faciliten l'ascensió en certa mesura. El problema, però, arriba en el precís instant que les branques i la roca cedeixen alhora sota el meu pes, precipitant-me en una caiguda de cinc metres que fa que la neu s'enfonsi en rebre'm per donar pas a un rocós rierol. Molt bé, col·lega, fins aquí ha arribat l'aventura si és que el proper cop no vols jugar-te el coll.
Ara he de trobar la manera de tornar a la neu transitable per una altra via, ja que baixar per les mateixes parets que m'han conduït aquí és garantia de desastre i assistència hospitalària en helicòpter. Algunes caigudes després, a les quals s'han d'afegir un parell de relliscades preocupants i tres petites allaus, em trobo de nou en zona segura. Somric alegrement i em felicito interiorment alhora que descobreixo de cua d'ull una immensa bola negra a la meva esquerra que fa un moment no hi era. No emet cap mena de soroll, però no pot pas ser una roca doncs la seva textura sembla més aviat pilosa. De sobte aixeca el cap, ensuma una mica, i l'abaixa de nou per seguir menjant herba. Un ós. Negre. D'aquells que si t'ataquen t'hi has de tornar perquè són agressius. I jo he perdut el bastó de defensa que m'ha acompanyat tot el camí en la primera caiguda. I la bèstia es troba només a deu metres. Trec la càmera, però si no mira la foto no val un rave, així que el crido, i una vegada i una altra, però passa de mi. El més fort és que es troba justament en el mateix lloc que jo trepitjava exactament vint minuts abans, a l'inici de la meva escalada suïcida.


Gira cua i s'allunya, i jo emprenc el retorn amb el trist convenciment que mai no podré ser fotògraf de National Geographic, una de les millors feines que existeixen. Certament no he arribat al camp de gel, però puc veure la part superior de la cresta de la glacera, i entre la neu que s'enfonsa, les parets que cedeixen i els óssos que es fan els distrets sembla que això és recompensa més que suficient.


Tot el camí de pujada l'he passat pensant que la baixada la faria lliscant com em van ensenyar els nens de Seward i que seria una festa, però quan executo el moviment especial i salto endavant per emprendre la marxa tot el que aconsegueixo és caure de cul, i fa mal. Definitivament, necessito un parell de lliçons sobre els diferents tipus de neu i la forma de negociar-los. Repeteixo el bot uns quants cops més i en algunes ocasions sí puc lliscar, depenent de la superfície, però el resultat general és que el meu còccix en surt bastant perjudicat. Encara així, el descens resulta molt ràpid, sobretot si t'has d'anar girant per por de tenir un ós en la teva persecució.

A mig camí em creuo amb una senyora de faccions asiàtiques que confessa haver-se perdut també, i que ha arribat fins aquí seguint les meves petjades. La informo del meu avistament d'un úrsid i sembla bastant preocupada. Continuo baixant i ella observa amb interès la meva meva maniobra a mig camí entre el lliscament i arrossegar-se sobre el cul impulsant-se amb les mans.

De nou al centre d'informació, esgotat, xop i masegat, contemplo amb enveja les fotos que mostren el final del camí, des d'on es pot contemplar un mar de glaç infinit que s'estén en totes direccions. Maleïda neu i maleïts guardaboscos que no saben senyalitzar com correspon. Arribo a la tenda i m'estiro a dormir en pilotes, perquè el migdia ja ha passat i el dia és bonic i càlid. Una mica recuperat, desmunto el campament i topo amb el ranci de la nit anterior, que ha intentat fer el mateix que jo amb idèntic resultat, i també amb un paio que acaba d'arribar en bici des d'Anchorage. Aquest pèl-roig somriu amistosament en un gest de complicitat entre la seva interessant barba de dues puntes i el meu estilet de color marró rogenc. Abans de separar-nos, em regala la que ha de ser la frase del viatge. Have an awesome life. It looks like you are having a good job, though. Gràcies, procuraré que sempré sigui així.


La propera parada és el Resurrection River Trail, un recorregut de setze milles que segons el centre d'informació es fan en vuit hores i són fàcils. El rètol explicatiu que hi ha a l'entrada del camí indica precisament tot el contrari, però no hi faig gaire cas perquè jo ja ho tinc tot coll avall. Malauradament tot el que hi diu és cert, i la via és plena de plaques de gel, neu traïdora, rierols, fang i terreny inestable. El paisatge és bell, sí, però resulta massa complicat progressar, sobretot amb un excés de càrrega que castiga de mala manera unes espatlles que mai no han estat gens poderoses. Repasso mentalment els objectes que porto dins la motxilla i em demano amb curiositat com puc haver agafat quatre samarretes si només amb dues vaig més que servit. El barret, la llanterna, el necesser, el jersei de coloraines, els texans, els pantalons de córrer... Potser si el clima no hagués estat tan fantàstic les coses serien diferents, però les ganes de fer una foguera ara mateix amb tot això són brutals.

La situació es comença a posar lletja quan al cap d'una hora el camí desapareix en arribar a un riu d'uns quatre metres d'amplada. L'única manera de travessar-lo és fent-ho per sobre d'un arbre caigut. Això no és cap problema sense pes a sobre, però no tinc gens clar que pugui mantenir l'equilibri amb la motxilla al damunt. Després de molta estona cercant alternatives, veig que no hi ha cap altra sortida i no estic pas disposat a deixar dos camins sense acabar en un mateix dia, així que faig el cor fort i aconsegueixo creuar.


El rètol anunciava una densitat d'óssos relativament alta, i aconsellava fer soroll per cridar-los l'atenció. Quan es viatja en parella rai, doncs tot és qüestió de petar la xerrada amb el company, però jo estic sol i no tinc per costum parlar amb mi mateix en veu alta, i tot el que se m'ocorre és anar repetint el crit dels huasos, una mena de pagesos bojos xilens. Uiuiiiiii! Uiuiiiiii!

La cosa segueix igual, només que després de tanta estona entre neu, fang i aigua, torno a tenir els peus mullats, i com al matí ja he xopat les botes això vol dir que estic ben fotut per al dia següent. Em permeto un lleuger descans i, assegut sobre un tronc contemplo un esquirol trapella que mira amb especial interès la meva motxilla mentre escolto la constant remor de trànsit en una carretera propera sense entendre d'on pot venir. A la fi, una il·luminació em fa entendre que el soroll que sento no és producte dels cotxes sinó del riu que corre a l'esquerra del camí. Quina desgràcia haver crescut en una jungla de ciment.

Una altra hora i mitja de marxa em presenta una sorpresa com l'anterior, només que pitjor, perquè ara el riu té un ample de vuit metres, no se'n pot veure el fons i baixa amb molta més força. Faig mans i mànigues per mirar de trobar una alternativa, i l'únic que sóc capaç de veure és un pont trencat a l'altre marge. He de creuar, doncs? Com coi pretenen que ho faci? Desfaig el camí pensant que potser hi havia una bifurcació i no l'he sabuda veure, però no, aquesta platja rocosa ha de ser el meu destí final, doncs les petjades de la gent que ha emprès el camí un dia abans així ho confirmen. Busco troncs i ponts, i penso i medito, però realment no hi ha manera de superar aquest riu.
Són les vuit passades, massa tard com per emprendre el retorn. Hauré de dormir aquí, en una grisa platja plena de roques i arbres morts, amb l'absoluta certesa que els únics éssers vius en molts quilòmetres a la rodona caminen sobre quatre potes. Taral·lejo Mai trobaràs, una d'aquelles cançons que tenen la capacitat de posar-me triat i emotiu, i la desesperació s'apodera de mi com si fos un nen petit. Estic sol i aïllat com no ho he estat a la vida, i el bosc és ple d'óssos i llops. Als dos llocs em noto els ulls negats i les llàgrimes fan acte de presència, però em forço a recuperar el capteniment o ja no hi haurà res que em pugui fer deixar de plorar.

Instal·lo la tenda i busco una manera de penjar el meu menjar en una branca alta, però de cap de les maneres no aconseguiré assolir un punt al qual un ós no sigui capaç d'arribar. No gaire lluny, però, hi ha una caixa de fusta que no vull saber per què pot haver estat deixada allí però m'ofereix un interessant refugi. Guardo el menjar olorós a dins després del que pot ser el meu últim sopar i la protegeixo amb roques de manera que el meu valuós tresor no sigui tan fàcil d'assolir. El sol s'amaga darrera la muntanya i la temperatura comença a baixar dramàticament, en part per culpa del riu, que baixa amb un terrible alè gèlid de les neus de les alçades.

Al voltant de la tenda trobo una branca ben ferma i punxeguda, i me l'emporto cap a dins després de comprovar que la puc fer anar amb agilitat en cas que arribi l'hora d'utilitzar-la com a última defensa. Nu i amb ganes de pixar, no vull saber res ja del món exterior fins que el sol no em brindi la seva protecció un cop més, car les hores de foscor no són per passar-les sol en una muntanya, de manera que trobo una incòmoda postra que em permet canviar l'aigua del canari sense haver d'abandonar el meu refugi. És al·lucinant la quantitat de sorolls que un pot sentir en aquestes circumstàncies, i les causes que els pot atribuir. Per acabar-ho d'adobar, se m'ocorre que per tornar a la carretera hauré de creuar novament el tronc-pont, i que potser no seré capaç de superar la prova una segona vegada.
El senyal d'advertència mola tant que gairebé m'entren ganes de llençar-me pel barranc
El camí que condueix cap al camp de gel és molt bonic, sempre picant cap amunt entre rierols, ponts i un terra cobert de fulles caigudes més pròpies de la tardor que no pas de l'estació actual. I la neu, tan blanca i pura, una visió que sempre alegra l'esperit. Excepte, clar, en aquelles ocasions en què a cada passa la teva cama s'enfonsa fins la cintura. Excepte, també, quan les indicacions del parc asseguren la presència de banderes de color taronja senyalitzant el camí però aquestes no apareixen enlloc. Excepte, per últim, quan l'única manera de guiar-se és seguir les petjades que algú ha deixat abans que tu per descobrir que et condueixen a un punt mort. Aleshores, la neu és una puta merda.
En primer pla, el poderós bastó que m'ajuda en l'ascensió i em protegeix dels salvatges óssos
Només sortir d'Anchorage, vaig sentir sobre el braç que la mossegada del sol era més forta del que resulta prudent i que, beneït de mi, havia deixat el protector solar a casa del Matt. Ara, tot i tenir la cara coberta amb una gorra, ulleres de sol i bufanda, sento com el meu rostre es va torrant lentament i tot indica que aviat hauré de renovar la pell del meu nas.
Fart d'enfonsar-me i amb els peus ja molls, decideixo anar a la meva i marxo cap a una zona on la neu no es presenta llisa sinó extremadament remoguda, com si fos el resultat d'una esllavissada. La meva idea és que potser aquesta és més fàcil de caminar que l'altra. I així resulta, de manera que puc avançar a bon ritme cap amunt de la muntanya. Clar que no sé gaire bé on em dirigeixo, però això ho aniré veient sobre la marxa.
La vall ja fa estona que ha quedat enrere
Arriba un punt en què la pendent és tan pronunciada que no em permet seguir endavant, i l'única sortida possible sembla desplaçar-me un xic a la dreta i escalar unes roques humides i plenes de molsa. No són fermes en absolut, però hi ha branques a dojo que faciliten l'ascensió en certa mesura. El problema, però, arriba en el precís instant que les branques i la roca cedeixen alhora sota el meu pes, precipitant-me en una caiguda de cinc metres que fa que la neu s'enfonsi en rebre'm per donar pas a un rocós rierol. Molt bé, col·lega, fins aquí ha arribat l'aventura si és que el proper cop no vols jugar-te el coll.
Ara he de trobar la manera de tornar a la neu transitable per una altra via, ja que baixar per les mateixes parets que m'han conduït aquí és garantia de desastre i assistència hospitalària en helicòpter. Algunes caigudes després, a les quals s'han d'afegir un parell de relliscades preocupants i tres petites allaus, em trobo de nou en zona segura. Somric alegrement i em felicito interiorment alhora que descobreixo de cua d'ull una immensa bola negra a la meva esquerra que fa un moment no hi era. No emet cap mena de soroll, però no pot pas ser una roca doncs la seva textura sembla més aviat pilosa. De sobte aixeca el cap, ensuma una mica, i l'abaixa de nou per seguir menjant herba. Un ós. Negre. D'aquells que si t'ataquen t'hi has de tornar perquè són agressius. I jo he perdut el bastó de defensa que m'ha acompanyat tot el camí en la primera caiguda. I la bèstia es troba només a deu metres. Trec la càmera, però si no mira la foto no val un rave, així que el crido, i una vegada i una altra, però passa de mi. El més fort és que es troba justament en el mateix lloc que jo trepitjava exactament vint minuts abans, a l'inici de la meva escalada suïcida.
Una roca negra plena de pèls?
A la recerca de més menjar
Gira cua i s'allunya, i jo emprenc el retorn amb el trist convenciment que mai no podré ser fotògraf de National Geographic, una de les millors feines que existeixen. Certament no he arribat al camp de gel, però puc veure la part superior de la cresta de la glacera, i entre la neu que s'enfonsa, les parets que cedeixen i els óssos que es fan els distrets sembla que això és recompensa més que suficient.
Per allí dalt queda el Camp de Gel
Tot el camí de pujada l'he passat pensant que la baixada la faria lliscant com em van ensenyar els nens de Seward i que seria una festa, però quan executo el moviment especial i salto endavant per emprendre la marxa tot el que aconsegueixo és caure de cul, i fa mal. Definitivament, necessito un parell de lliçons sobre els diferents tipus de neu i la forma de negociar-los. Repeteixo el bot uns quants cops més i en algunes ocasions sí puc lliscar, depenent de la superfície, però el resultat general és que el meu còccix en surt bastant perjudicat. Encara així, el descens resulta molt ràpid, sobretot si t'has d'anar girant per por de tenir un ós en la teva persecució.
A mig camí em creuo amb una senyora de faccions asiàtiques que confessa haver-se perdut també, i que ha arribat fins aquí seguint les meves petjades. La informo del meu avistament d'un úrsid i sembla bastant preocupada. Continuo baixant i ella observa amb interès la meva meva maniobra a mig camí entre el lliscament i arrossegar-se sobre el cul impulsant-se amb les mans.
No és pas la pista més practicable del món
De nou al centre d'informació, esgotat, xop i masegat, contemplo amb enveja les fotos que mostren el final del camí, des d'on es pot contemplar un mar de glaç infinit que s'estén en totes direccions. Maleïda neu i maleïts guardaboscos que no saben senyalitzar com correspon. Arribo a la tenda i m'estiro a dormir en pilotes, perquè el migdia ja ha passat i el dia és bonic i càlid. Una mica recuperat, desmunto el campament i topo amb el ranci de la nit anterior, que ha intentat fer el mateix que jo amb idèntic resultat, i també amb un paio que acaba d'arribar en bici des d'Anchorage. Aquest pèl-roig somriu amistosament en un gest de complicitat entre la seva interessant barba de dues puntes i el meu estilet de color marró rogenc. Abans de separar-nos, em regala la que ha de ser la frase del viatge. Have an awesome life. It looks like you are having a good job, though. Gràcies, procuraré que sempré sigui així.
La propera parada és el Resurrection River Trail, un recorregut de setze milles que segons el centre d'informació es fan en vuit hores i són fàcils. El rètol explicatiu que hi ha a l'entrada del camí indica precisament tot el contrari, però no hi faig gaire cas perquè jo ja ho tinc tot coll avall. Malauradament tot el que hi diu és cert, i la via és plena de plaques de gel, neu traïdora, rierols, fang i terreny inestable. El paisatge és bell, sí, però resulta massa complicat progressar, sobretot amb un excés de càrrega que castiga de mala manera unes espatlles que mai no han estat gens poderoses. Repasso mentalment els objectes que porto dins la motxilla i em demano amb curiositat com puc haver agafat quatre samarretes si només amb dues vaig més que servit. El barret, la llanterna, el necesser, el jersei de coloraines, els texans, els pantalons de córrer... Potser si el clima no hagués estat tan fantàstic les coses serien diferents, però les ganes de fer una foguera ara mateix amb tot això són brutals.
La situació es comença a posar lletja quan al cap d'una hora el camí desapareix en arribar a un riu d'uns quatre metres d'amplada. L'única manera de travessar-lo és fent-ho per sobre d'un arbre caigut. Això no és cap problema sense pes a sobre, però no tinc gens clar que pugui mantenir l'equilibri amb la motxilla al damunt. Després de molta estona cercant alternatives, veig que no hi ha cap altra sortida i no estic pas disposat a deixar dos camins sense acabar en un mateix dia, així que faig el cor fort i aconsegueixo creuar.
Aquests són els ponts del segle XXI
El rètol anunciava una densitat d'óssos relativament alta, i aconsellava fer soroll per cridar-los l'atenció. Quan es viatja en parella rai, doncs tot és qüestió de petar la xerrada amb el company, però jo estic sol i no tinc per costum parlar amb mi mateix en veu alta, i tot el que se m'ocorre és anar repetint el crit dels huasos, una mena de pagesos bojos xilens. Uiuiiiiii! Uiuiiiiii!
La cosa segueix igual, només que després de tanta estona entre neu, fang i aigua, torno a tenir els peus mullats, i com al matí ja he xopat les botes això vol dir que estic ben fotut per al dia següent. Em permeto un lleuger descans i, assegut sobre un tronc contemplo un esquirol trapella que mira amb especial interès la meva motxilla mentre escolto la constant remor de trànsit en una carretera propera sense entendre d'on pot venir. A la fi, una il·luminació em fa entendre que el soroll que sento no és producte dels cotxes sinó del riu que corre a l'esquerra del camí. Quina desgràcia haver crescut en una jungla de ciment.
Sens dubte, l'obra d'un malvat grup de castors, criatures d'una vilesa difícilment igualable
Una altra hora i mitja de marxa em presenta una sorpresa com l'anterior, només que pitjor, perquè ara el riu té un ample de vuit metres, no se'n pot veure el fons i baixa amb molta més força. Faig mans i mànigues per mirar de trobar una alternativa, i l'únic que sóc capaç de veure és un pont trencat a l'altre marge. He de creuar, doncs? Com coi pretenen que ho faci? Desfaig el camí pensant que potser hi havia una bifurcació i no l'he sabuda veure, però no, aquesta platja rocosa ha de ser el meu destí final, doncs les petjades de la gent que ha emprès el camí un dia abans així ho confirmen. Busco troncs i ponts, i penso i medito, però realment no hi ha manera de superar aquest riu.
Són les vuit passades, massa tard com per emprendre el retorn. Hauré de dormir aquí, en una grisa platja plena de roques i arbres morts, amb l'absoluta certesa que els únics éssers vius en molts quilòmetres a la rodona caminen sobre quatre potes. Taral·lejo Mai trobaràs, una d'aquelles cançons que tenen la capacitat de posar-me triat i emotiu, i la desesperació s'apodera de mi com si fos un nen petit. Estic sol i aïllat com no ho he estat a la vida, i el bosc és ple d'óssos i llops. Als dos llocs em noto els ulls negats i les llàgrimes fan acte de presència, però em forço a recuperar el capteniment o ja no hi haurà res que em pugui fer deixar de plorar.
Quina bèstia inhumana pot haver fet això?
Instal·lo la tenda i busco una manera de penjar el meu menjar en una branca alta, però de cap de les maneres no aconseguiré assolir un punt al qual un ós no sigui capaç d'arribar. No gaire lluny, però, hi ha una caixa de fusta que no vull saber per què pot haver estat deixada allí però m'ofereix un interessant refugi. Guardo el menjar olorós a dins després del que pot ser el meu últim sopar i la protegeixo amb roques de manera que el meu valuós tresor no sigui tan fàcil d'assolir. El sol s'amaga darrera la muntanya i la temperatura comença a baixar dramàticament, en part per culpa del riu, que baixa amb un terrible alè gèlid de les neus de les alçades.
Benvinguts al campament base
Al voltant de la tenda trobo una branca ben ferma i punxeguda, i me l'emporto cap a dins després de comprovar que la puc fer anar amb agilitat en cas que arribi l'hora d'utilitzar-la com a última defensa. Nu i amb ganes de pixar, no vull saber res ja del món exterior fins que el sol no em brindi la seva protecció un cop més, car les hores de foscor no són per passar-les sol en una muntanya, de manera que trobo una incòmoda postra que em permet canviar l'aigua del canari sense haver d'abandonar el meu refugi. És al·lucinant la quantitat de sorolls que un pot sentir en aquestes circumstàncies, i les causes que els pot atribuir. Per acabar-ho d'adobar, se m'ocorre que per tornar a la carretera hauré de creuar novament el tronc-pont, i que potser no seré capaç de superar la prova una segona vegada.
18 de maig de 2009
Kenai Fjords National Park
El despertador sona a quarts de set. Em poso la mateixa roba pudent dels dies precedents i recullo les meves coses en un obrir i tancar d'ulls. I ara, què? Sent diumenge, jo crec que em puc permetre un petit luxe i m'acosto a una cafeteria propera a esmorzar un bagel amb formatge fresc instal·lat en un còmode sofà amb una ràpida connexió a internet. Concentrat en l'esgotadora tasca de posar el blog al dia, algú s'acosta a mi. Hey, shouldn't you be working on your moustache championship? Totalment sorprès, descobreixo la cara de la noia femenina de la sauna nudista. A Chile em vaig començar a sentir com a casa el primer cop que vaig trobar algú conegut pel carrer. A Alaska, no he necessitat ni quatre dies.
Xerrem una estona, és una tia molt agradable i m'ofereix anar a esmorzar a casa d'uns amics. Increïblement, declino la proposta perquè vull enllestir el que tinc entre mans. Em demana què he estat fent, em felicita pel meu anglès mentre s'atreveix amb algunes frases en espanyol apreses a l'escola, i pregunta si he vist balenes. Oh, sí, l'altre dia en un tour que... No, que si vull sentir un acudit sobre balenes. Ah, clar que sí, dona, endavant. Sempre em passa, contesto encara que no estigui segur d'haver entès bé la pregunta. O el que és pitjor, directament l'entenc malament i contesto segons el que el meu cap ha interpretat. L'estiu passat, sent a Califòrnia amb la Carolina, fins a cinc vegades vaig respondre From Spain a preguntes que res no tenien a veure amb el meu lloc d'origen. Abans d'acomiadar-se, la Keyla m'aconsella un lloc proper que és ben bonic i em dóna les seves dades per anar junts a un festival musical just abans del Mundial. Quina tia més guai, i mentre enfila cap a la porta, no puc deixar de pensar que ja l'he vista despullada.




Publico l'article de la sauna i em dirigeixo a Lowell Point, seguint la recomanació d'aquesta mossa. Sota un cel tan blau, les àligues sobrevolen el meu cap ara i adés, en un espectacle magnífic que mai no em cansaria de contemplar. Una hora de camí per una polsegosa carretera costanera i un bosc nevat desemboca en un espectacular terreny de llarga herba groguenca i arbres nus i morts, que contrasta fortament amb el mar que s'estén a una banda i els frondosos boscos que ho fan a l'altra. La història d'aquest lloc és que un poderós terratrèmol va provocar un esfondrament del terreny l'any 1964, sotmetent a la verinosa aigua salada les arrels arbòries presents. De propina, el tsunami consegüent va destruir gran part de la ciutat.



Reprenent els meus plans originals, torno enrere i aixeco el dit amb tanta fortuna que el primer cotxe que passa s'atura i em deixa als afores de la ciutat, on sí hi ha un supermercat. Els preus són absolutament escandalosos, dues pomes per tres dòlars, una bossa gran de patates fregides per cinc, un ampolla d'un litre d'aigua a dos bitllets... A cop d'ofertes, gasto deu dòlars en pa de motlle, formatge fresc, mortadel·la i plàtans, i omplo l'estómac gràcies a un expositor de cacauets banyats en xocolata que t'has de servir en una bossa i ningú controla si te'ls fots allà mateix. Preparo un entrepà assegut al bell mig de l'aparcament com un autèntic vagabund, i autoestopejo de nou amb facilitat gràcies a un ecologista que va ser a Barcelona durant els Jocs Olímpics.

Ja dins del Kenai Fjords National Park, el monumental Exit Glacier disposa d'una zona d'acampada gratuïta, com ha de ser. De dotze places existents, jo sóc l'únic ocupant, i un cop instal·lat marxo cap a la muntanya amb la intenció de pujar el camí de sis hores que desemboca al Harding Icefield (Camp de Gel Harding). En un primer moment, deixo al portàtil al campament però després torno a buscar-lo ja que, tot i estar convençut que ningú no registrarà la meva tenda, sé que no podré deixar de pensar en el tema. Ja a la muntanya trobo que, malauradament, calço les sabatilles de córrer i la via és plena de neu per tots costats, així que he de renunciar quan els mitjons comencen a estar massa mullats. Passo la tarda contemplant la glacera i les seves perfectament apreciables morrenes, el cúmul de pedres i fang acumulat en triturar la muntanya que s'acumula als marges i enfront de les glaceres. Mai no havia vist una prova tan clara del retrocés d'aquests monstres de gel.



Es fa tard i torno al càmping per escriure una mica i sopar abans d'anar a dormir. A la caseta hermètica a prova d'óssos hi ha algú més, però ni tan sols aixeca la vista quan passo per davant seu. Es confirma la seva rancietat quan sec darrere seu i no deixa passar un minut abans d'aixecar-se per abandonar la zona. Bona nit, fill de puta.
Xerrem una estona, és una tia molt agradable i m'ofereix anar a esmorzar a casa d'uns amics. Increïblement, declino la proposta perquè vull enllestir el que tinc entre mans. Em demana què he estat fent, em felicita pel meu anglès mentre s'atreveix amb algunes frases en espanyol apreses a l'escola, i pregunta si he vist balenes. Oh, sí, l'altre dia en un tour que... No, que si vull sentir un acudit sobre balenes. Ah, clar que sí, dona, endavant. Sempre em passa, contesto encara que no estigui segur d'haver entès bé la pregunta. O el que és pitjor, directament l'entenc malament i contesto segons el que el meu cap ha interpretat. L'estiu passat, sent a Califòrnia amb la Carolina, fins a cinc vegades vaig respondre From Spain a preguntes que res no tenien a veure amb el meu lloc d'origen. Abans d'acomiadar-se, la Keyla m'aconsella un lloc proper que és ben bonic i em dóna les seves dades per anar junts a un festival musical just abans del Mundial. Quina tia més guai, i mentre enfila cap a la porta, no puc deixar de pensar que ja l'he vista despullada.
WATER-TAXI, per si la marea canvia abans de tornar a casa
Publico l'article de la sauna i em dirigeixo a Lowell Point, seguint la recomanació d'aquesta mossa. Sota un cel tan blau, les àligues sobrevolen el meu cap ara i adés, en un espectacle magnífic que mai no em cansaria de contemplar. Una hora de camí per una polsegosa carretera costanera i un bosc nevat desemboca en un espectacular terreny de llarga herba groguenca i arbres nus i morts, que contrasta fortament amb el mar que s'estén a una banda i els frondosos boscos que ho fan a l'altra. La història d'aquest lloc és que un poderós terratrèmol va provocar un esfondrament del terreny l'any 1964, sotmetent a la verinosa aigua salada les arrels arbòries presents. De propina, el tsunami consegüent va destruir gran part de la ciutat.
Reprenent els meus plans originals, torno enrere i aixeco el dit amb tanta fortuna que el primer cotxe que passa s'atura i em deixa als afores de la ciutat, on sí hi ha un supermercat. Els preus són absolutament escandalosos, dues pomes per tres dòlars, una bossa gran de patates fregides per cinc, un ampolla d'un litre d'aigua a dos bitllets... A cop d'ofertes, gasto deu dòlars en pa de motlle, formatge fresc, mortadel·la i plàtans, i omplo l'estómac gràcies a un expositor de cacauets banyats en xocolata que t'has de servir en una bossa i ningú controla si te'ls fots allà mateix. Preparo un entrepà assegut al bell mig de l'aparcament com un autèntic vagabund, i autoestopejo de nou amb facilitat gràcies a un ecologista que va ser a Barcelona durant els Jocs Olímpics.
Ja dins del Kenai Fjords National Park, el monumental Exit Glacier disposa d'una zona d'acampada gratuïta, com ha de ser. De dotze places existents, jo sóc l'únic ocupant, i un cop instal·lat marxo cap a la muntanya amb la intenció de pujar el camí de sis hores que desemboca al Harding Icefield (Camp de Gel Harding). En un primer moment, deixo al portàtil al campament però després torno a buscar-lo ja que, tot i estar convençut que ningú no registrarà la meva tenda, sé que no podré deixar de pensar en el tema. Ja a la muntanya trobo que, malauradament, calço les sabatilles de córrer i la via és plena de neu per tots costats, així que he de renunciar quan els mitjons comencen a estar massa mullats. Passo la tarda contemplant la glacera i les seves perfectament apreciables morrenes, el cúmul de pedres i fang acumulat en triturar la muntanya que s'acumula als marges i enfront de les glaceres. Mai no havia vist una prova tan clara del retrocés d'aquests monstres de gel.
Les muntanyetes que hi ha davant del glaçera són la morrena
Es fa tard i torno al càmping per escriure una mica i sopar abans d'anar a dormir. A la caseta hermètica a prova d'óssos hi ha algú més, però ni tan sols aixeca la vista quan passo per davant seu. Es confirma la seva rancietat quan sec darrere seu i no deixa passar un minut abans d'aixecar-se per abandonar la zona. Bona nit, fill de puta.
17 de maig de 2009
SALUDOS
Atenció al que m'ha escrit un fan per facebook.
xavier, te escribo estas lineas para felicitarte, por todo lo que haces , me declaro un admirador tuyo, en el buen sentido de la palabra, he leido tu blog de tu viaje por alaska y lo encuentro la raja,y tus historias son realmente , buenisimas, las fotos creo que las he visto todas, llegue a tu facebook de pura curiosidad cuando un amigo en comun, el sergio, te escribio algo.......no tuvimos la oportunidad de conocernos, pero espero que algun dia nos conozcamos, ( no soy gay ),,,,
te felicito por todo lo que haces y como te dije la raja todo lo que escribes..
mucha fuerza desde linares- chile, y voy a seguir tus historias.
Luis Morales Cea.
xavier, te escribo estas lineas para felicitarte, por todo lo que haces , me declaro un admirador tuyo, en el buen sentido de la palabra, he leido tu blog de tu viaje por alaska y lo encuentro la raja,y tus historias son realmente , buenisimas, las fotos creo que las he visto todas, llegue a tu facebook de pura curiosidad cuando un amigo en comun, el sergio, te escribio algo.......no tuvimos la oportunidad de conocernos, pero espero que algun dia nos conozcamos, ( no soy gay ),,,,
te felicito por todo lo que haces y como te dije la raja todo lo que escribes..
mucha fuerza desde linares- chile, y voy a seguir tus historias.
Luis Morales Cea.
15 de maig de 2009
Per allí esbufega!
La ciutat de Seward és el port que originalment van utilitzar els miners de l'època de la febre de l'or per accedir a la remota Alaska, ja que mentre la resta de la costa estatal es veu exposada a la fúria de l'Oceà Pacífic les seves aigües es troben protegides per la tranquil·la i arrecerada Resurrection Bay. Aquesta badia també destaca per la bellesa dels paisatges que ofereix, glaceres i muntanyes nevades fins on arriba la vista; així com una gran varietat de vida marina, des de lleons fins a balenes. La meva guia assegura que un tour per aquestes aigües és una de les millors opcions turístiques de la regió, així que em llevo ben aviat per sortir a la recerca de l'opció més barata mentre esmorzo la meva última poma per donar una mica de varietat a la meva econòmica dieta de cereals, galetes de cereals i barres de cereals.

Un cop més, els meus plans es veuen frustrats per haver viatjat massa aviat, i és que els tours encara no arriben fins el llunyà Northwestern Glacier, la vista més espectacular de totes segons el meu autor de capçalera. A canvi, però, aconsegueixo un descompte del vint per cent, que no és poca cosa en una terra en què plomar turistes és gairebé un esport nacional. El port no ofereix gaire varietat de llocs a l'hora d'alimentar-se, i els preus són exorbitants. Tres dòlars per un croissant... Tampoc no hi ha res similar a un supermercat, i m'acosto a una botiga de roba i complements marins a perdre una mica el temps. Una decisió d'allò més encertada, doncs em permet descobrir la major oferta que hom pugui trobar en el país sencer. Un paquet de cereals de la marca no-t'hi-fixis, que típicament té un cost al voltant dels quatre dòlars, només per vuitanta-cinc cèntims ja que està caducat des de fa dos mesos. Quin lloc tan meravellós, tant de bo a ca meva també venguessin aliments vençuts, els compraria tots.
Recullo el campament i torno a l'oficina de l'agència turística per connectar-me un petit instant a internet i deixar-los la motxilla, doncs pesa un colló i estic fart de carregar-la. La barca, de dos pisos, és plena de xinesos i vells. L'única gent de la meva edat són dues noies que seuen a la taula del davant. La que tinc de cara és molt bufona, però no malgasta un sol minut del seu temps en mirar-me. Per moltes hores que hagi reposat durant la nit, dormir és sempre la meva activitat principal quan entro en un vehicle en moviment, però en aquest cas faig un esforç suprem per amortitzar el que he pagat i contemplar aquests paisatges que es prometen tan magnífics.



I certament ho són. Un guardaboscos retirat s'encarrega dels comentaris i, a més d'oferir informació de qualitat i molt detallada, avisa de tota la fauna salvatge que tenim a la vista. Àligues, dofins, orques assassines, foques, lleons marins i, fins i tot, balenes. Després de veure-les per primer cop, aquestes es submergeixen, i la barca roman amb els motors apagats mentre tots els passatgers fem silenci a l'espera d'una reaparició que pot trigar vint minuts a arribar des de qualsevol banda. De sobte, el soroll d'un cos emergint i una columna d'aigua que s'eleva més d'un metre sobre la superfície amb el so tan característic que té el sortidor d'un cetaci. Una escena impagable.

La visita també inclou l'acostament a una glacera que desemboca en el mar. Meravellós, sens dubte, però no tant com les masses de gel de la Patagònia, les més grans del planeta. La principal diferència, sobretot, és que aquesta està molt calmada i no es produeixen grans despreniments de glaç, amb la pèrdua de l'espectacle visual i sonor que això comporta. Novament, comprovo la ineptitud i poca dedicació de la gent quan els demanes que et prenguin una foto. Ho intento amb deu passatgers i no aconsegueixo una sola imatge decent. Fills de puta, si us dic que no vull que hi surti ningú més això també inclou a la vostra mare, germana o amiga.



A l'hora d'adquirir el tour existia la possibilitat de pagar dinou dòlars més (i els seus corresponents impostos) per gaudir d'un bufet lliure d'amanides, carn i salmó. El menú és certament temptador, però no el preu, i menys després d'haver comprat els cereals. Normalment puc aguantar la fam sense problemes, però la deliciosa flaire que s'apodera del vaixell un cop comencen a servir plats em torna boig. Qualsevol que vegi els ulls amb què miro el menjar pensarà que porto una setmana sense haver endrapat res. No puc parar de rumiar alguna manera d'aconseguir un plat per la cara. Robar el paper verd a algú? Demanar a algun passatger que faci el favor d'omplir-me un plat? Anuncien que en cinc minuts tancaran la paradeta i ja ningú s'aixeca a per més. Només queda un cambrer. M'hi acosto i, directament, li demano si podria servir-me menjar encara que no he pagat per fer-ho. Somric amb cara d'innocència. Diu que no pot. M'encongeixo d'espatlles. Que no has portat menjar?, em pregunta. Sí, cereals... Detecta un accent estrany i inquireix pel meu lloc d'origen. Barcelona. Oh, really!? Es posa a parlar del Barça i no sé què d'un equip de Seattle. Blat, al sac, i ben lligat.
Diu que em serveixi un plat petit, i per distreure'l una mica li comento que he vingut pel Mundial de Barbes i Bigotis. Es torna encara més boig, doncs porta temps parlant del tema als seus amics i es mor de ganes de veure-ho. Em serveixo el menjar que em dóna la gana perquè el tinc ben entabanat; si li dic que em faci una mamadeta s'hi llençarà de cap, perquè per ser fidels a la veritat s'ha de dir que perd oli en quantitats industrials i això està jugant en el meu favor. Prometo enviar-li fotos de l'esdeveniment i gairebé es posa a plorar. Com jo, quan tasto aquest menjar tan calent i esplèndid.
La nau inicia el camí de tornada i ara sí que em poso a dormir, mentre la rossa guapa fa el mateix davant meu amb la boca entreoberta. No puc deixar de pensar que es veuria molt millor amb alguna cosa meva dins de la cavitat bucal, i el meu entrecuix fa que sí, però el lavabo està ocupat i deixo el tema per a una profunda meditació nocturna.
Set hores i mitja després, som al port de nou, i em dirigeixo a l'oficina pensant que seria molt humiliant que haguessin tancat amb les meves coses a dins. Evidentment, així és, i he de tornar al barco a buscar el meu amic perquè m'obri la porta. No estic disposat a pagar de nou per la zona d'acampada municipal, així que em dedico a fer temps tot esperant que sigui de nit i ningú em vegi instal·lar la meva tenda. Entro en un hotel proper i m'acomodo al saló de la recepció per carregar la bateria de la càmera. Quan l'encarregada descobreix la meva presència, ja és massa tard i no té altra sortida que deixar-me fer.

El temps passa, són gairebé les onze, i ja no hi ha ningú més a la sala. La dona s'acosta i demana si sóc nou a la ciutat. No, vaig arribar ahir. Ah, i ja has trobat feina? Ric i li estalvio la incomoditat de fer-me fora fotent el camp encara que el procés de càrrega encara no s'ha completat. Ja no hi ha vigilància al càmping i planto la tenda sense molestar-me a posar les estaques ni els vents per poder-la recollir amb major celeritat l'endemà al matí.

Un cop més, els meus plans es veuen frustrats per haver viatjat massa aviat, i és que els tours encara no arriben fins el llunyà Northwestern Glacier, la vista més espectacular de totes segons el meu autor de capçalera. A canvi, però, aconsegueixo un descompte del vint per cent, que no és poca cosa en una terra en què plomar turistes és gairebé un esport nacional. El port no ofereix gaire varietat de llocs a l'hora d'alimentar-se, i els preus són exorbitants. Tres dòlars per un croissant... Tampoc no hi ha res similar a un supermercat, i m'acosto a una botiga de roba i complements marins a perdre una mica el temps. Una decisió d'allò més encertada, doncs em permet descobrir la major oferta que hom pugui trobar en el país sencer. Un paquet de cereals de la marca no-t'hi-fixis, que típicament té un cost al voltant dels quatre dòlars, només per vuitanta-cinc cèntims ja que està caducat des de fa dos mesos. Quin lloc tan meravellós, tant de bo a ca meva també venguessin aliments vençuts, els compraria tots.
Recullo el campament i torno a l'oficina de l'agència turística per connectar-me un petit instant a internet i deixar-los la motxilla, doncs pesa un colló i estic fart de carregar-la. La barca, de dos pisos, és plena de xinesos i vells. L'única gent de la meva edat són dues noies que seuen a la taula del davant. La que tinc de cara és molt bufona, però no malgasta un sol minut del seu temps en mirar-me. Per moltes hores que hagi reposat durant la nit, dormir és sempre la meva activitat principal quan entro en un vehicle en moviment, però en aquest cas faig un esforç suprem per amortitzar el que he pagat i contemplar aquests paisatges que es prometen tan magnífics.

Típic americà fastigosament gras

El mar és una bassa d'oli. Guai.

I certament ho són. Un guardaboscos retirat s'encarrega dels comentaris i, a més d'oferir informació de qualitat i molt detallada, avisa de tota la fauna salvatge que tenim a la vista. Àligues, dofins, orques assassines, foques, lleons marins i, fins i tot, balenes. Després de veure-les per primer cop, aquestes es submergeixen, i la barca roman amb els motors apagats mentre tots els passatgers fem silenci a l'espera d'una reaparició que pot trigar vint minuts a arribar des de qualsevol banda. De sobte, el soroll d'un cos emergint i una columna d'aigua que s'eleva més d'un metre sobre la superfície amb el so tan característic que té el sortidor d'un cetaci. Una escena impagable.

Killer whale!
La visita també inclou l'acostament a una glacera que desemboca en el mar. Meravellós, sens dubte, però no tant com les masses de gel de la Patagònia, les més grans del planeta. La principal diferència, sobretot, és que aquesta està molt calmada i no es produeixen grans despreniments de glaç, amb la pèrdua de l'espectacle visual i sonor que això comporta. Novament, comprovo la ineptitud i poca dedicació de la gent quan els demanes que et prenguin una foto. Ho intento amb deu passatgers i no aconsegueixo una sola imatge decent. Fills de puta, si us dic que no vull que hi surti ningú més això també inclou a la vostra mare, germana o amiga.



A l'hora d'adquirir el tour existia la possibilitat de pagar dinou dòlars més (i els seus corresponents impostos) per gaudir d'un bufet lliure d'amanides, carn i salmó. El menú és certament temptador, però no el preu, i menys després d'haver comprat els cereals. Normalment puc aguantar la fam sense problemes, però la deliciosa flaire que s'apodera del vaixell un cop comencen a servir plats em torna boig. Qualsevol que vegi els ulls amb què miro el menjar pensarà que porto una setmana sense haver endrapat res. No puc parar de rumiar alguna manera d'aconseguir un plat per la cara. Robar el paper verd a algú? Demanar a algun passatger que faci el favor d'omplir-me un plat? Anuncien que en cinc minuts tancaran la paradeta i ja ningú s'aixeca a per més. Només queda un cambrer. M'hi acosto i, directament, li demano si podria servir-me menjar encara que no he pagat per fer-ho. Somric amb cara d'innocència. Diu que no pot. M'encongeixo d'espatlles. Que no has portat menjar?, em pregunta. Sí, cereals... Detecta un accent estrany i inquireix pel meu lloc d'origen. Barcelona. Oh, really!? Es posa a parlar del Barça i no sé què d'un equip de Seattle. Blat, al sac, i ben lligat.
Diu que em serveixi un plat petit, i per distreure'l una mica li comento que he vingut pel Mundial de Barbes i Bigotis. Es torna encara més boig, doncs porta temps parlant del tema als seus amics i es mor de ganes de veure-ho. Em serveixo el menjar que em dóna la gana perquè el tinc ben entabanat; si li dic que em faci una mamadeta s'hi llençarà de cap, perquè per ser fidels a la veritat s'ha de dir que perd oli en quantitats industrials i això està jugant en el meu favor. Prometo enviar-li fotos de l'esdeveniment i gairebé es posa a plorar. Com jo, quan tasto aquest menjar tan calent i esplèndid.
La nau inicia el camí de tornada i ara sí que em poso a dormir, mentre la rossa guapa fa el mateix davant meu amb la boca entreoberta. No puc deixar de pensar que es veuria molt millor amb alguna cosa meva dins de la cavitat bucal, i el meu entrecuix fa que sí, però el lavabo està ocupat i deixo el tema per a una profunda meditació nocturna.
Set hores i mitja després, som al port de nou, i em dirigeixo a l'oficina pensant que seria molt humiliant que haguessin tancat amb les meves coses a dins. Evidentment, així és, i he de tornar al barco a buscar el meu amic perquè m'obri la porta. No estic disposat a pagar de nou per la zona d'acampada municipal, així que em dedico a fer temps tot esperant que sigui de nit i ningú em vegi instal·lar la meva tenda. Entro en un hotel proper i m'acomodo al saló de la recepció per carregar la bateria de la càmera. Quan l'encarregada descobreix la meva presència, ja és massa tard i no té altra sortida que deixar-me fer.

Absurdíssima màquina de refrescos enmig del no res
El temps passa, són gairebé les onze, i ja no hi ha ningú més a la sala. La dona s'acosta i demana si sóc nou a la ciutat. No, vaig arribar ahir. Ah, i ja has trobat feina? Ric i li estalvio la incomoditat de fer-me fora fotent el camp encara que el procés de càrrega encara no s'ha completat. Ja no hi ha vigilància al càmping i planto la tenda sense molestar-me a posar les estaques ni els vents per poder-la recollir amb major celeritat l'endemà al matí.
14 de maig de 2009
Lliscant per la nevada Alaska
Ha arribat l'hora d'endinsar-se a Alaska. El Matt surt ben aviat a reunir-se amb una amiga i jo preparo la meva motxilla per viatjar cap al sud. Beneït sigui el couchsurfing, que em permet deixar a la casa coses tan poc útils com la disfressa de mosqueter i els apunts de la universitat. Com a regal de comiat, tot i que ens hem de veure novament les cares en cinc dies, m'obsequia amb una cera de bigoti que porta una pinta i tot. Presumptament, aquest producte ha de ser capaç d'evitar que la meva barba es separi en dues puntes. Ho afegeixo a l'equipatge per fer proves en els moments de gran avorriment, i pugem al cotxe directes cap a la sortida de la ciutat. Un cop a l'autopista, m'abandona i comença la feixuga tasca de fer dit.


L'última vegada que havia intentat fer autoestop en una autopista, tres anys enrere a Alemanya, vaig acabar havent d'agafar un bus i un tren després de molta estona perduda. Al principi, aquesta activitat resulta un xic desesperant, ja que la quantitat de cotxes que passen és molt alta i per tant també el nombre de gent que et rebutja. Si un no es sap controlar, pot acabar de molt mala hòstia. Un altre problema derivat de l'alt trànsit és que passes massa estona amb el dit aixecat, i no és una postura que es pugui mantenir amb especial comoditat. De totes maneres, al cap d'un quart d'hora llarg, un ample cotxe familiar negre s'atura al meu costat i un pèl-roig barbut m'obre la porta. No tenim la mateixa destinació final, però m'acompanyarà un bon tros.
El seu nom és Sean, i porta cinc anys vivint a Alaska perquè és un malalt de l'esquí. Ha vingut a Anchorage a per provisions perquè a la seva petita vil·la, Hope, tot és massa car. Especialment quan portes dues setmanes amb zero dòlars al compte corrent i has de viure a compte de la teva xicota mentre esperes que passin quinze dies més per a l'inici de la temporada d'escalada. L'estiu és el moment en què es guanya les garrofes, fent de guia en el Mont Denali, el cim més alt d'Amèrica del Nord amb 20320 peus (6194 metres), i una elevació vertical major que la de l'Everest si és té en compte l'altura a què es troba la base. Mentrestant, si pot, treballarà picant pedra en una cantera propera. És un paio de puta mare i xerrem una mica de tot: esport, dones, viatges, ciutats... Ell és un més dels que pensen que el meu anglès és molt bo, i també dels que s'acomiaden de mi amb la promesa que ens veurem al Mundial. Si tots compleixen la seva paraula, el clamor popular em farà invencible.

A la bifurcació entre Seward i Hope, no passen tants cotxes però l'espera és molt més curta. Em recull una parella que té el detall de fer mitja volta després d'haver passat de llarg en primera instància. Els dos són professors a la Universitat d'Alaska. Ella és russa i m'explica que es troba com a casa perquè per aquí hi ha molta immigració soviètica. No sé si és pel seu país de naixement o perquè la tinc asseguda al davant i no puc llegir-li els llavis, però el cas és que parla rapidíssim i no entenc la meitat del que diu, així que em dedico a acceptar els caramels que ofereix (menjar gratis!) i m'entrego a les respostes ambigües durant una llarga estona. Cool, mmm, great, aha, amazing, nice... El que sí entenc és que Barcelona és la ciutat favorita dels seus pares. Sempre passa, dius que ets de Barna i no falta qui hi ha anat o hi té un familiar o amic o es mor de ganes de visitar-la, però el cas és que tothom pensa que és la crema.

Ells es dirigeixen a Homer, així que novament em trobo al bell mig de l'autopista però per poca estona. Ara és un senyor de cabell blanc i ulleres que deu rondar la cinquantena qui em recull. Olaf, s'anomena, i com els anteriors també adora Alaska encara que ja no hi viu i només està de pas per negocis. Sempre els pregunto que com porten l'hivern, i tots responen que els encanta el fred i la neu, suposo que és inevitable, però seguiré amb la meva enquesta fins que trobi algú que em digui que l'odia. Amb aquest paio, també molt agradable, la conversa gira al voltant del bipartiditzat sistema polític ianqui, el poder real d'Obama i la merda d'entregar-se al vot útil.

I ja som a Seward. Em deixa a la biblioteca i encenc el portàtil per contactar amb l'amic local del Matt, però viu als afores i ja és a ca seu, així que m'acosto al càmping que hi ha a primera línia de mar per desplegar la meva tenda. Deu dòlars és un autèntic abús per una cosa que no passa de ser una zona d'acampada, sense dutxes ni cuina ni un maleït endoll al qual poder connectar aparells elèctrics. Com aquí no es fa de nit fins les mil i confio en les meves cames, m'encamino cap a la principal atracció muntanyosa de la ciutat, el Mount Marathon, un cim de 3022 peus (921 m) que ofereix una excel·lent vista de la badia i en el qual es disputa cada 4 de juliol una cursa que els guanyadors cobreixen en menys de quaranta-cinc minuts.



Com ja m'havia passat en el meu penúltim cap de setmana a Chile, només començar a caminar veig una inclinada vessant per la qual hi ha d'haver allaus constantment i decideixo que aquesta és exactament la via que em portarà cap al punt més alt. En aquella ocasió, vaig haver de desistir després de vint minuts perquè no hi havia forma humana de seguir avançant. Aquí, però, es pot continuar amb molta voluntat, i això és precisament el que faig. Amb un pendent que supera generosament el trenta per cent i una superfície sorrenca que cedeix constantment sota els meus peus la tasca és molt feixuga, però jo sóc tossut de mena. En un moment donat, endevino unes formes blanques a la meva dreta i descobreixo astorat que es tracta de cabres muntanyenques, fascinant animal que vaig encarnar en una vida passada. Les saludo amb entusiastes crits però passen de la meva cara, així que tiro cap amunt.

El pitjor de tot és que no sé del cert on és el cim, senzillament em dirigeixo al punt més alt que sóc capaç de veure. Tampoc no tinc idea de quin pot ser el camí de tornada, ja que desfer les meves passes no resulta gaire practicable a no ser que hom es consideri un expert genet d'allaus. Segueixo endavant en línia recta, i si això significa que he de travessar una clapa de neu, la travesso; i si això significa que m'he de posar a quatre grapes, m'hi poso; i si això significa que les meves mans s'han de glaçar, que es glacin; i si això significa que m'he de mullar les sabatilles, els mitjons i els peus, me'ls mullo. Així és el Camí dels Homes. Desesperant, algunes vegades. Extenuant, sempre. Per això, quan veig tres figures movent-se uns metres més amunt, m'enduc una gran alegria. No sóc gaire lluny del camí. S'aturen a descansar i una d'elles em saluda. Es diria que són dos nens i un adult.


Quan jo sóc gairebé a la seva alçada, m'arriba una veu. Cómo estás? La idea que algú realment hagi dit això és tan absurda que faig com si no ho hagués sentit. M'esperen asseguts en una roca, són tres nens. Where are you from? Respiro profundament. Barcelona, Spain. Un d'ells es torna boig d'alegria i es dirigeix a l'altre. You got it, bro! How did you know it? You don't even speak spanish! Increïble, absolutament increïble. Ni tan sols m'havia vist la cara, de tan encorbat com estava pujant. Era un tir a cegues, i l'ha encertat de ple.
No estem gens lluny del cim, i m'uneixo a la seva partida mentre comença a nevar. El nen del comoestas, en una notable demostració de fins a quin punt és saludable la gent per aquestes latituds, corona en primera posició i calça curta mentre menja una mica de neu. Heus ací el secret de la seva dieta! Jo tinc un fred espantós, i no veig el moment de baixar. L'altre noi, que té divuit anys i és el líder natural del grup, es posa a parlar de llençar-se muntanya avall lliscant sobre el cul amb un ample somriure a la cara. Li faig que sí, convençut que va de broma, doncs em sembla una completa bogeria. Es treu els pantalons per posar-se'n uns d'esquí i li passa una bossa de plàstic a l'altre paio. Are you ready? Hòstia santa, això va de veres. No conec el camí, així que la meva única opció és seguir-los, i si arribo a baix d'una peça i amb el portàtil intacte, segur que serà una gran experiència.





El cul actua de trineu, els peus són els frens, i els colzes el timó. Els nois marquen la pista a seguir i jo els vaig darrere amb entusiasme, però procurant no agafar gaire velocitat, doncs el desnivell segueix sent bestial i en qualsevol moment la neu pot cedir per donar pas a un riu subterrani o una roca massissa. Per sort, el líder és un aprenent de bomber d'allò més responsable que constantment m'alliçona sobre els secrets de la muntanya. L'hora i tres quarts d'ascensió es converteixen d'aquesta manera en només vint minuts d'emocionant i entretingut descens, amb un únic però. Ja no hi ha un sol centímetre de la meva roba que no estigui xop, la neu s'ha introduït per tots els forats de la meva roba, i tinc el cul glaçat.

Els nanos es citen a casa del líder per a una tassa de xocolata calenta. Oh, I would give anything for a hot chocolate! No cola, però de totes maneres em deixen al càmping i aviat em retrobo amb el plaer d'una vestimenta seca. La resta de les tendes estan ocupades per famílies, i tot déu està fent barbacoes. No tinc ningú amb qui menjar, ni diners per gastar en carn. Si em quedo aquí, em sentiré profundament sol i miserable, així que surto a fer un tomb amb el portàtil a l'esquena tot cercant algun lloc on endollar-lo.
Tant el dia com la carretera són preciosos
115 milles fins a Seward, una bona pila de quilòmetres
L'última vegada que havia intentat fer autoestop en una autopista, tres anys enrere a Alemanya, vaig acabar havent d'agafar un bus i un tren després de molta estona perduda. Al principi, aquesta activitat resulta un xic desesperant, ja que la quantitat de cotxes que passen és molt alta i per tant també el nombre de gent que et rebutja. Si un no es sap controlar, pot acabar de molt mala hòstia. Un altre problema derivat de l'alt trànsit és que passes massa estona amb el dit aixecat, i no és una postura que es pugui mantenir amb especial comoditat. De totes maneres, al cap d'un quart d'hora llarg, un ample cotxe familiar negre s'atura al meu costat i un pèl-roig barbut m'obre la porta. No tenim la mateixa destinació final, però m'acompanyarà un bon tros.
El seu nom és Sean, i porta cinc anys vivint a Alaska perquè és un malalt de l'esquí. Ha vingut a Anchorage a per provisions perquè a la seva petita vil·la, Hope, tot és massa car. Especialment quan portes dues setmanes amb zero dòlars al compte corrent i has de viure a compte de la teva xicota mentre esperes que passin quinze dies més per a l'inici de la temporada d'escalada. L'estiu és el moment en què es guanya les garrofes, fent de guia en el Mont Denali, el cim més alt d'Amèrica del Nord amb 20320 peus (6194 metres), i una elevació vertical major que la de l'Everest si és té en compte l'altura a què es troba la base. Mentrestant, si pot, treballarà picant pedra en una cantera propera. És un paio de puta mare i xerrem una mica de tot: esport, dones, viatges, ciutats... Ell és un més dels que pensen que el meu anglès és molt bo, i també dels que s'acomiaden de mi amb la promesa que ens veurem al Mundial. Si tots compleixen la seva paraula, el clamor popular em farà invencible.
A la bifurcació entre Seward i Hope, no passen tants cotxes però l'espera és molt més curta. Em recull una parella que té el detall de fer mitja volta després d'haver passat de llarg en primera instància. Els dos són professors a la Universitat d'Alaska. Ella és russa i m'explica que es troba com a casa perquè per aquí hi ha molta immigració soviètica. No sé si és pel seu país de naixement o perquè la tinc asseguda al davant i no puc llegir-li els llavis, però el cas és que parla rapidíssim i no entenc la meitat del que diu, així que em dedico a acceptar els caramels que ofereix (menjar gratis!) i m'entrego a les respostes ambigües durant una llarga estona. Cool, mmm, great, aha, amazing, nice... El que sí entenc és que Barcelona és la ciutat favorita dels seus pares. Sempre passa, dius que ets de Barna i no falta qui hi ha anat o hi té un familiar o amic o es mor de ganes de visitar-la, però el cas és que tothom pensa que és la crema.
Ells es dirigeixen a Homer, així que novament em trobo al bell mig de l'autopista però per poca estona. Ara és un senyor de cabell blanc i ulleres que deu rondar la cinquantena qui em recull. Olaf, s'anomena, i com els anteriors també adora Alaska encara que ja no hi viu i només està de pas per negocis. Sempre els pregunto que com porten l'hivern, i tots responen que els encanta el fred i la neu, suposo que és inevitable, però seguiré amb la meva enquesta fins que trobi algú que em digui que l'odia. Amb aquest paio, també molt agradable, la conversa gira al voltant del bipartiditzat sistema polític ianqui, el poder real d'Obama i la merda d'entregar-se al vot útil.
Si corres cap amunt, estàs salvat
I ja som a Seward. Em deixa a la biblioteca i encenc el portàtil per contactar amb l'amic local del Matt, però viu als afores i ja és a ca seu, així que m'acosto al càmping que hi ha a primera línia de mar per desplegar la meva tenda. Deu dòlars és un autèntic abús per una cosa que no passa de ser una zona d'acampada, sense dutxes ni cuina ni un maleït endoll al qual poder connectar aparells elèctrics. Com aquí no es fa de nit fins les mil i confio en les meves cames, m'encamino cap a la principal atracció muntanyosa de la ciutat, el Mount Marathon, un cim de 3022 peus (921 m) que ofereix una excel·lent vista de la badia i en el qual es disputa cada 4 de juliol una cursa que els guanyadors cobreixen en menys de quaranta-cinc minuts.
Això té tota la pinta de ser el camí correcte...
Com ja m'havia passat en el meu penúltim cap de setmana a Chile, només començar a caminar veig una inclinada vessant per la qual hi ha d'haver allaus constantment i decideixo que aquesta és exactament la via que em portarà cap al punt més alt. En aquella ocasió, vaig haver de desistir després de vint minuts perquè no hi havia forma humana de seguir avançant. Aquí, però, es pot continuar amb molta voluntat, i això és precisament el que faig. Amb un pendent que supera generosament el trenta per cent i una superfície sorrenca que cedeix constantment sota els meus peus la tasca és molt feixuga, però jo sóc tossut de mena. En un moment donat, endevino unes formes blanques a la meva dreta i descobreixo astorat que es tracta de cabres muntanyenques, fascinant animal que vaig encarnar en una vida passada. Les saludo amb entusiastes crits però passen de la meva cara, així que tiro cap amunt.
Ja no hi ha volta enrere
El pitjor de tot és que no sé del cert on és el cim, senzillament em dirigeixo al punt més alt que sóc capaç de veure. Tampoc no tinc idea de quin pot ser el camí de tornada, ja que desfer les meves passes no resulta gaire practicable a no ser que hom es consideri un expert genet d'allaus. Segueixo endavant en línia recta, i si això significa que he de travessar una clapa de neu, la travesso; i si això significa que m'he de posar a quatre grapes, m'hi poso; i si això significa que les meves mans s'han de glaçar, que es glacin; i si això significa que m'he de mullar les sabatilles, els mitjons i els peus, me'ls mullo. Així és el Camí dels Homes. Desesperant, algunes vegades. Extenuant, sempre. Per això, quan veig tres figures movent-se uns metres més amunt, m'enduc una gran alegria. No sóc gaire lluny del camí. S'aturen a descansar i una d'elles em saluda. Es diria que són dos nens i un adult.
Salvat!
Quan jo sóc gairebé a la seva alçada, m'arriba una veu. Cómo estás? La idea que algú realment hagi dit això és tan absurda que faig com si no ho hagués sentit. M'esperen asseguts en una roca, són tres nens. Where are you from? Respiro profundament. Barcelona, Spain. Un d'ells es torna boig d'alegria i es dirigeix a l'altre. You got it, bro! How did you know it? You don't even speak spanish! Increïble, absolutament increïble. Ni tan sols m'havia vist la cara, de tan encorbat com estava pujant. Era un tir a cegues, i l'ha encertat de ple.
No estem gens lluny del cim, i m'uneixo a la seva partida mentre comença a nevar. El nen del comoestas, en una notable demostració de fins a quin punt és saludable la gent per aquestes latituds, corona en primera posició i calça curta mentre menja una mica de neu. Heus ací el secret de la seva dieta! Jo tinc un fred espantós, i no veig el moment de baixar. L'altre noi, que té divuit anys i és el líder natural del grup, es posa a parlar de llençar-se muntanya avall lliscant sobre el cul amb un ample somriure a la cara. Li faig que sí, convençut que va de broma, doncs em sembla una completa bogeria. Es treu els pantalons per posar-se'n uns d'esquí i li passa una bossa de plàstic a l'altre paio. Are you ready? Hòstia santa, això va de veres. No conec el camí, així que la meva única opció és seguir-los, i si arribo a baix d'una peça i amb el portàtil intacte, segur que serà una gran experiència.
El cul actua de trineu, els peus són els frens, i els colzes el timó. Els nois marquen la pista a seguir i jo els vaig darrere amb entusiasme, però procurant no agafar gaire velocitat, doncs el desnivell segueix sent bestial i en qualsevol moment la neu pot cedir per donar pas a un riu subterrani o una roca massissa. Per sort, el líder és un aprenent de bomber d'allò més responsable que constantment m'alliçona sobre els secrets de la muntanya. L'hora i tres quarts d'ascensió es converteixen d'aquesta manera en només vint minuts d'emocionant i entretingut descens, amb un únic però. Ja no hi ha un sol centímetre de la meva roba que no estigui xop, la neu s'ha introduït per tots els forats de la meva roba, i tinc el cul glaçat.
Els nanos es citen a casa del líder per a una tassa de xocolata calenta. Oh, I would give anything for a hot chocolate! No cola, però de totes maneres em deixen al càmping i aviat em retrobo amb el plaer d'una vestimenta seca. La resta de les tendes estan ocupades per famílies, i tot déu està fent barbacoes. No tinc ningú amb qui menjar, ni diners per gastar en carn. Si em quedo aquí, em sentiré profundament sol i miserable, així que surto a fer un tomb amb el portàtil a l'esquena tot cercant algun lloc on endollar-lo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)