Amb les mexicanes no hi ha manera

17 de maig de 2009

Dormir amb la roba que has fet servir durant el dia és una cosa que em sembla detestable, sobretot a l'hivern. El fet de portar pantalons i múltiples capes només fa que conspirar contra la pròpia comoditat. Per això, quan desperto i em sento fresc com una rosa, la meva sorpresa és notable. Encara no són les vuit del matí però el sol ja és alt. Llàstima, m'hauria agradat molt veure'l sortir pel mar. L'Emily ja està llevada i s'apresta a recollir la tenda de campanya un cop jo en surto, i mentre ella treballa jo pixo i em trec les nombroses lleganyes.

Els altres dos sorgeixen del cotxe amb cara d'haver dormit com el puto cul, però la moral intacta. L'Alex ja pensa novament en fabricar una pipa amb una llauna de cervesa i get stoned, man (col·locar-se, col·lega). Pel camí de tornada passem novament per l'aiguamoll on ja la nit anterior es reunien una pila d'àguiles. Es fa estranyíssim veure-les reposar fora d'un arbre. La resta del trajecte la passo dormint, com és menester cada cop que entro en un vehicle a motor.

Arribem a la casa i els pares ja estan llevats. La Sandy, que em tracta com si fos el seu propi fill, m'ofereix tantes opcions per esmorzar que qualsevol diria que em trobo en un restaurant. Em decanto per french toasts amb bacon fregit mentre degusto pomes, plàtans i suc de préssec. L'invent consisteix en llesques de pa banyades en ou amb canyella i llet i després torrades. Per últim, s'hi afegeix alguna salsa a gust del consumidor, com melmelada, mantega o fins i tot ous ferrats. Jo em decanto per la delicatessen canadenca del Doug, xarop d'auró. Feia temps que no esmorzava tan bé, sóc feliç.

L'Emily m'havia dit que la mexicana havia trucat el dia anterior a veure si volia anar a la muntanya amb ella, així que la demano que s'hi posi en contacte perquè d'aquesta manera tinc algú amb qui sortir, que em transporti, i potser també que em proporcioni sexe. La noia arriba al cap de molta estona, mentre jo m'entretinc amb el portàtil sobre la gespa del jardí en un preciós dia de primavera. Amb ella ve sa germana de tretze anys, doncs se n'ha de fer càrrec, de manera que l'amor me l'hauré de proporcionar jo mateix.



Realitzem plegats la curta ascensió a Three Woman per un camí encara parcialment nevat. Jo ja estic escarmentat i sé on trepitjar, però la meva acompanyant Astrid no, i aviat té el seu bufó calçat esportiu blanc banyat en fang. El cas d'aquesta noia és ben estrany, doncs la mare és mexicana i el pare espanyol, encara que desaparegut, però malgrat haver estat criada en la llengua dels seus progenitors no té cap ganes de parlar-la i la seva fluïdesa és molt pobra. Jo porto tants dies vivint en anglès que n'estic fins el barret i vull xerrar en algun idioma que em sigui més propici, però hauré de seguir fent esforços.

Les vistes que el cim ofereix de la pacífica Woman's Bay són magnífiques, i a falta de vent i pel tranquil estat de la mar es poden observar amb molta claredat les línies de les corrents aquàtiques. La muntanya està ocupada també per una colla de nens que busquen óssos sense fortuna. Seria excel·lent fer que la germana de l'Astrid anés a jugar amb ells, però està cansada i és mandrosa de mena. Després d'un petit descans la deixem enrere per mirar d'assolir un punt més alt, però la mexicana segueixen fotent la pota en tots els forats i aviat donem mitja volta.



Jo tenia interès a seguir endavant, doncs m'havien parlat d'un llac i un camí bastant més llarg, però aquestes dues no estan per històries i ja parlen de dinar. La germana exerceix de guia en el descens i ho fa al meu estil, en línia recta i pel camí més ple d'esbarzers que hom pugui trobar. L'Astrid i jo, mentrestant, intercanviem autors literaris de capçalera i faig tot el possible per arrencar-li promeses d'acompanyar-me novament l'endemà i aconseguir-me vols gratis a la recerca d'óssos amb els seus amics pilots.



De nou al cotxe, resulta que el pla per dinar no m'inclou, cosa que jo no havia previst, així que els demano que em deixin en el proper Buskin River. En un canvi microclimàtic exagerat, ara el meu caminar discorre per un bosc humit i dens fins el punt que la llum del sol arriba molt difusa. Després d'unes quantes voltes i topar amb un esquelet complet de cérvol arribo a una blanca platja deserta. M'estiro a dormir i penso en el que li hauria fet a la mexicana si s'hagués mostrat una mica més disposada a col·laborar, però sembla que les dones d'aquest país i jo estem condemnats a no entregar-nos plaer.





Després d'aquest immerescut repòs que em deixa amb la cara colrada, vago descalç per la fina arena. M'atreveixo a posar els peus en remull i en la distància escolto veus i rialles. M'hi acosto i veig una pila de gent d'aspecte hispànic celebrant una festa, que amb gairebé absoluta certesa ha de ser un aniversari infantil, pels globus i les garlandes. Començo a abraçar la idea de presentar-me allí i fer el paper d'espanyol simpàtic a canvi de menjar casolà, però una inspecció més detallada revela que són filipins. L'olor del seu menú m'està matant, en tot cas, així que foto el camp.



Perdut a l'única autopista de l'illa, aconseguir un viatge gratis a la ciutat és d'allò més fàcil. És divertit, perquè l'única referència clara que tinc és la de l'únic semàfor de l'illa, a l'entrada del port. El conductor és un guardacostes que no es relaciona amb ningú de l'illa que no comparteixi la seva professió, com ja m'havia previngut l'Astrid sobre els de la seva espècie. De totes maneres, a mi aquesta guerra interna me la repampimfla, i aquest s'ho curra i em deixa a la porta del supermercat. Supermercat significa donar voltes mentre menges fruita, cacauets i galetes. M'agrada, i ja que hi sóc compro un paquet de cereals, doncs l'oferta de les barretes ja no hi és i ara surten massa cares. Al costat hi ha un centre comercial amb joguines, però no tenen res similar a una espasa de mosqueter.

No sóc gaire lluny de la casa, i la carretera corre paral·lela a la costa, fent el passeig d'allò més agradable. Abans de tenir temps de cansar-me, però, apareixen les dues Emilys en el cotxe de la guapa. Amb la música a tot volum i ballant bojament fins el punt de la perillositat, m'indica que pugi i em porta cap a casa de la grassa. Allí, els pares, que ja patien, gaudeixen d'un sopar amb una varietat de plats immensa amb un parell de matrimonis amics. Una de les senyores és d'origen colombià, i intercanviem quatre o cinc frases de cortesia en castellà, cosa que a la resta els sembla un prodigi de la ciència. Si una cosa es pot dir dels americans, és que no són gens aficionats a estudiar idiomes.

Omplo el plat una i altra vegada mentre burxo una Emily que molt neguitosa espera una trucada del seu Marine. I malgrat tanta comunicació telefònica, la noia afirma no haver sentit mai amor envers cap home. Un dels amics presents al sopar llueix una cridanera samarreta hawaiana que en lloc de flors mostra multitud de peixos, i amb alegria puc afirmar que la personalitat de l'home va de la mà de la seva absurda vestimenta. Pendent en tot moment del doble sentit i de llençar-li punyalades a la seva esposa, em parla una estona per explicar que també va ser a les Espanyes en els temps del hipisme i que si encara existeix la dormidina. Aquestes pastilles, de venda en farmàcies per a la gent que no pot dormir, les utilitzaven el Doug i ell per col·locar-se, i morts de riure recorden com després de mesclar-les amb alcohol anaven a la platja amb la ment a mil i un cos que feia tot el possible per caure rodó a terra.

Amb l'ajut de l'Emily guapa, arrosseguem la gent gran a un debat sobre conversa absurda fent-los triar constantment entre tal o qual actor i aquesta o l'altra actriu. La vetllada transcorre de manera molt agradable, amb molt bon humor, alegria i alguna que altra cervesa i copeta de vi. Quan la meva musa aixeca el vol, la penya es comença a enretirar i jo m'instal·lo en el meu seient a escriure les cròniques d'una vida. Abans d'anar al llit, la Sandy i jo ens acomiadem en una sentida abraçada amb el repetit oferiment per part meva d'una calorosa rebuda a Barcelona, doncs si algun dia apareguessin encantat de la vida els tornaria tota aquesta hospitalitat tan extraordinària que m'han dedicat.

El temazo del capde: Beautiful Life

I si voleu baixar-vos aquesta sensacional cançó de l'artista electrònic brasiler Gui Boratto dirigiu-vos al seu segell, RCRD LBL.

De bicis, cinemes, fogueres i alcohol

16 de maig de 2009

El bigotut Doug, cap de família de la llar que m'acull, entra a l'habitació per preguntar si penso anar a la ciutat amb la seva rabassuda filla. Estic adormit, però no borratxo, i ràpidament declino la proposta. Deixo passar un parell de minuts per començar-me a sentir persona, i m'enfundo la roba d'esport. No hi ha ningú a la cuina, i despatxo un parell de caixes de cereals tot esmorzant. El canadenc reapareix i aprofito per demanar-li que es curri uns mapes de l'illa, doncs no sé realment com arribar allí on vull anar.

La bici de la filla em va una mica petita, i el seient balla cap als costats quan l'aixeco per posar-lo a la meva mida. No tinc culotte, així que la comoditat no serà pas una de les principals qualitats de la meva sortida ciclista, però dóna igual perquè sobre dues rodes sóc una persona feliç. El sol brilla en un dia ben bonic, acompanyat d'una forta brisa que fa pensar que hauria d'haver agafat més roba per tapar-me. Al poc de temps d'haver abandonat la casa, començo a trobar uns cartells enmig del trànsit que indiquen la presència de ciclistes a la carretera. Resulta que s'està disputant una prova de triatló, i això implica que cada certa estona m'avança algú que va més ràpid que jo i que té una bici molt millor. És una d'aquelles coses que normalment em fa molta ràbia, però no tinc el vehicle ni les cames necessaris per estar a l'alçada del repte. De totes maneres, quan m'acosto al punt de control intermedi de la cursa, el jutge que mesura els temps fa molts esforços per localitzar el meu dorsal, creient que sóc un dels participants.

En una altra d'aquelles imatges tan típiques dels Estats Units, una colla de nens fa cridòria enfront de la Kodiak High School. Renten cotxes per mirar de reunir fons per a l'equip local de futbol americà. Llàstima que les cheer leaders no hagin vingut també a fer campanya. Passo de llarg l'únic semàfor de l'illa i abandono els límits de la ciutat. En aquest moment apareix el temut vent de cara, que conspira en favor del que seria ja el quart refredat de l'any, i fa el meu avenç més penós del que seria agradable.





Al cap de vint milles de l'inici de la marxa, arribo a l'alçada de l'aeroport, on giro cap a la dreta en direcció a Anton Larson Bay. Tota aquesta zona és terreny de propietat governamental, i constantment observo senyalització de prohibit passar, perill, alerta i coses per l'estil. Alguns edificis blancs d'aspecte totalment anònim i un seguit d'antenes colossals em fan pensar en experimentació al·lienígena, però ja se sap que el govern nega tot coneixement.

A mesura que l'asfalt desapareix i m'endinso en camins de terra, la temperatura baixa coincidint amb la presència de clapes de neu a la carretera. Un rètol de trànsit anuncia l'entrada a l'infern, i això no fa sinó donar-me ànims per seguir endavant. Per començar a obrir boca, un quilòmetre de pujada ben recargolada. La pista és un autèntic camí de cabres, plena de bonys, fang i roderes, però mil cops més fàcil de negociar per a un ciclista que no pas per a un automòbil. M'ho prenc amb molta calma, més pendent de mirar als costats que no pas al que tinc davant, amb l'esperança de captar el fugaç moviment d'algun ós entre la malesa. I tan distret vaig, que per poc no caic a terra quan un gos rabiós apareix del no res bordant en la meva persecució. Per fortuna, la follia no el porta gaire lluny.





I ja sóc a la badia. La neu retrocedeix de nou. A la meva esquerra, les muntanyes. A la dreta, les gavines reposant en el terreny humit de la baixa marea. De sobte, el suau brogit d'un motor. Giro el cap per observar meravellat com un hidroavió de dues places negocia amb una gràcia infinita la part final del seu descens i es posa sobre la superfície del mar sense cap mena de problema. Fer volar una d'aquestes màquines ha de ser una delícia.

Una vintena de cotxes es troben estacionats al voltant d'una petita estructura que suposo ha de ser un hidroport, però la gent no és per enlloc, no hi ha res al voltant i tampoc no veig com pot haver-hi tants avions en aquesta zona. Igualment, no semblen tan vells els vehicles com per estar abandonats. Per davant encara em queden un parell de quilòmetres de ràpid descens, amb corbes molt pronunciades que m'obliguen a utilitzar els frens al màxim i en més d'una ocasió visualitzo la meva caiguda, doncs estic massa acostumat a l'asfalt i els viratges en carretera de terra requereixen molta més tècnica.





A la fi, un cartell anuncia el final de la pista, i deixo la meva bici tirada per terra mentre baixo cap a l'aigua per una rampa que ha d'estar pensada per a les activitats nàutiques. Enmig d'una tranquil·litat infinita, gaudeixo del pa amb un formatge que la Katy em va deixar i que jo mai no m'hauria atrevit a comprar pel seu elevat cost. En la llunyania, un hidroavió fa piruetes, i jo lamento haver deixat els binocles a la casa. Quan aquest desapareix, entretinc la vista amb la barca ancorada al bell mig de la badia, que gira i gira al voltant de la seva boia empesa per la brisa. I sobre el meu cap, amb les ales ben esteses i sense malgastar un xic d'energia, tres àligues sobrevolen les aigües. L'espectacle que ofereixen aquestes aus és un prodigi de la natura. Em demano quanta estona deuen ser capaces de planejar, doncs realment encara no n'he vista cap que hagués de batre les seves ales. Desitjaria tenir la fortuna de veure-les caure en picat per caçar i fer-me així una idea de la seva velocitat punta.



Amb l'estómac servit i la ment relaxada, emprenc el camí de tornada, novament amb molta calma i la vista perduda a l'altra banda de la badia, que contrasta amb la meva per l'absència total de neu, que dóna pas a una verdor de gespa primaveral saltejada de marrons taques arbòries aquí i allà. Gaudeixo especialment del fet d'aturar la bici al bell mig del camí per fer fotos i aprofitar per pixar sense ni tan sols haver de baixar de la bicicleta.



Abandono el terreny militar sense haver caigut ni trobat cap altre gos o ós, i quan entro de nou a la carretera principal trobo amb profund disgust que el vent ha canviat i novament em bufa en contra. Tinc temps de sobres, i aprofito per aturar-me de nou a l'alçada d'una àrea senyalitzada com Buskin River Recreation Site, i aventuro les dues rodes en una pista de muntanya humida, fangosa i plena de fulles caigudes. Aviat, sento l'inconfusible colpejar de les onades contra un penya-segat, i descobreixo amb joia una via de descens cap a una platja de blanca arena només ocupada per una colla de nens que corren d'una banda a l'altra i s'aturen de sobte sorpresos per la meva barbuda presència. No els dedico cap mena d'atenció, doncs l'únic que m'interessa en aquests instants és una bona migdiada, i la localització és immillorable.



Vint minutets després, m'aixeco de nou sense estar gaire convençut d'haver arribat a dormir, però en tot cas em sento estupendament. Ara sí, el rellotge comença a córrer més del que fora bo ja que no sé exactament quan trigaré a tornar a la casa, i ho he de fer a temps per dutxar-me i anar al cinema amb l'Emily guapa. Em deixo de bajanades i aplico a fons la considerable potència de les meves cames a escalar les rampes ascendents dempeus sobre el seient i llençar la bici en els descensos amb el cos enganxat al quadre. El plat gran és l'única opció possible.

Després d'alguns instants de dubte cap al final de la contra-rellotge, trobo la casa a les primeres de canvi i baixo de la bici esbufegant per l'esforç. El Doug i la Sandy s'entretenen amb el jardí i la filla perd el temps a l'ordinador. Veient que no hi ha cap pressa, penso a fer proves amb la cera de bigoti abans de passar per la dutxa. El resultat em deixa al·lucinat, doncs mai no hauria pensat que pogués ser tan llarg. També sembla que d'aquesta manera puc mantenir la barba amb una sola punta punxeguda, cosa que m'omple de joia. Em preocupa la blancor del producte, però suposo que si el manipules una llarga estona el color acaba desapareixent. Abans del Mundial encara tinc temps de fer proves.

Fast and Furious 4 no és la pel·lícula que més ganes tinc de veure, sobretot tenint en compte que en algunes sales ja estan donant Terminator Salvation i X-Men Origins: Wolverine, que em posen realment calent, però en aquesta petita ciutat només hi ha un cinema. La telefònica tia bona espera ja asseguda a l'interior amb la seva germana de disset anys, que fa tot l'aspecte de tenir els mateixos gens atractius. La peli no ofereix cap novetat, cotxe tunejats, ties espectaculars, polis i caps de la droga. A Chile vaig conèixer un paio que va estar a punt de perdre la vida en un accident i després d'això es va retirar del món de les curses il·legals. No entenc om mai no li vaig preguntar si en alguna ocasió havia vist totes aquestes tremendes remenant el cul al ritme del reggaeton amb molt poca roba just abans de l'inici de la cursa.

El pla de la nit passa per anar d'acampada, però l'Emily que tothom desitja no vindrà pas perquè treballa l'endemà al matí. Xerrem una estona i explica que ahir després de deixar-me tirat va anar a kickboxing i es va dedicar a preparar cookies amb una xocolata deliciosa i que ja les havia regalades totes. Guarra. Confessa la seva història amb el paio de la Marina i la burxo sobre els seus gustos en quant a homes per trobar que prefereix Vin Diesel abans que Paul Walker. És de suposar que el seu militar és un altre sac de múscul, doncs.

Recollim a una pèl-roja amb ferros i un rosset que el primer que diu és que el meu jersei is totally rad. Si hagués pensat que als ianquis els agradaria tant el meu baratíssim jersei de motius indígenes, n'hauria comprat una pila i els hauria venut per una pila de dòlars. Com gairebé sempre, la gent que m'envolta és menor que jo, i em toca anar a comprar alcohol amb els diners que em donen ja que als Estats Units no ho pots fer fins que no tens vint-i-un anys. A mi, amb la barba, ni tan sols em demanen identificació.

La idea d'acampar, al meu cap, sona a fer una barbacoa i després caminar pel bosc. Aquesta penya, en canvi, es refereix a fer una foguera a la platja i mamar fins caure rodons. No és pas la meva activitat favorita, però suposo que en treure alguna cosa interessant. Em dedico a interrogar l'altra noia, anomenada Ashley, fins que es confessa amant de la droga per a ocasions especials. Ha provat l'èxtasi tres cops, l'últim la passada nit, en què es va tancar a la casa a follar amb el seu xicot. Li demano detalls i aixeca el dit polze una mica enrojolada. Segueixo insistint i es posa tan vermella que sembla que hagi de començar a treure fum per les orelles.

Passem per casa d'un altre paio, el Noah, i marxem cap al mar. Ell i l'Alex són uns fumetes de la vida, no poden parlar d'altra cosa. Tot són històries de marihuana i cervesa, i de gent que van conèixer quan estaven borratxos i fumats i com de bé ho van passar compartint anècdotes de droga i alcohol. Al principi, fa gràcia, però al cap de dues hores la cosa es torna massa repetitiva, sobretot perquè l'Alex no és capaç d'assimilar el concepte que jo no fumo i no tinc cap interès a fer una sola pipada de la seva maria tan bona i que col·loca tan bé. En un moment donat es torna boig perquè el Noah fot el camp amb la seva pipa, sense la qual no es podrà quedar stoned (col·locat), així que definitivament passo d'ell i les seves lamentacions i m'endinso en la foscor per trobar més fusta que segueixi alimentant la foguera en aquesta nit tan freda.



L'Ashley resulta bastant més interessant, ja que va estar dos mesos al Japó fent de professora d'anglès i això fa que tinguem coses de les quals parlar, però a la fi aquesta sempre acaba també entregada a les històries de borratxeres. Té cara de viciosa, una figura interessant, i el color dels seus cabells em posa, però no sembla haver un sol racó per on atacar-la. L'Emily grassa és tan poc fascinant com sempre, i ara que finalment és de nit i sóc a l'exterior sense cap mena de contaminació lumínica, trobo que el cel no és tan estrellat com jo esperava. Les noies s'enretiren a dormir en una tenda de campanya molt vella que no té ni cremallera per a tancar la porta principal, de manera que a dins fa tan fred com a fora. L'Alex m'incita a beure rom directament de l'ampolla per assolir un grau d'ebrietat que em faci oblidar el fred. A mi això no em preocupa en absolut perquè tinc un sac de dormir que és la puta crema, però el pobre gamarús només ha portat una manteta, de manera que passarà una nit horrible.



Ens instal·lem tots quatre a la tenda bastant apretadors, i a la vista de la baixa temperatura l'Ashley i l'Alex opten per desplaçar-se al cotxe pensant que otser així dormiran més calents. Això em deixa sol amb l'obesa del grup, i la possibilitat que intenti alguna cosa amb mi en un espai tan reduït em terroritza. Tot el que puc fer, però, és tancar totes les cremalleres, reduir al mínim el forat de la cara de manera que només el meu nas sobresurti del sac, i procurar adormir-me ben aviat amb una sonora roncada que faci evident la meva falta d'interès.

La nit de divendres més absurda

15 de maig de 2009

Complint amb una de les meves més sagrades tradicions de l'estada a Chile, em llevo abans que la resta d'ocupants de la casa i el primer que faig és encendre el portàtil. La segona cosa és remenar fins el fons el rebost de la família, ja que tenen una pila de cereals diferents i estic disposat a posar-me les botes. Mentre endrapo fruita i tasses de llet, la primera a aparèixer és la Bella Dorment, que justifica amb la borratxera la seva prematura desaparició de la nit anterior. Al cap d'una estona, el Matt i la Katy, que no pot parar de renegar dels dos tremends que les van acompanyar.

Ella hi va anar més que res per vetllar per la seguretat de la seva amiga, i es va trobar amb una hora de vídeos de motoristes cremant pneumàtics que la va fer anar a estirar-se en un llit. Després es va despertar amb un dels paios ben enganxat a ella i mossegant-li el coll amb tanta insistència que assegura que creia estar al costat d'un vampir. Mentrestant, l'altre seguia parlant amb la de la papada i ella podia escoltar tot el que deien; sembla que el col·lega estava intentant impressionar-la amb la seva gran força. I left my handprint on a steel door after punching it because I was so mad (Vaig deixar la marca de la meva mà en una porta d'acer després de colpejar-la amb el puny perquè estava molt rabiós). La Katy va riure tant que l'altre va callar tot ofès, i jo també em parteixo el cul mentre m'ho explica, perquè m'hauria encantat escoltar un idiota així dient aquestes bajanades. La nostra acollidora i grassa amfitriona prefereix oblidar aquests lamentables esdeveniments.

Ens reunim de nou amb l'Emily guapa, preciosament vestida amb rosa roba d'esport, i la noia mexicana, per anar a fer una petita caminada fins Termination Point. La Katy avui ja no pateix tant perquè la seva amiga li ha proporcionat unes elegants Crocs. Durant el camí em dedico a fer conyes una vegada i una altra sobre cops de puny, portes d'acer i begudes energètiques. De fet, no he parat d'ençà que m'han explicat la història, i quan anem tots tres en cotxe el Matt em dirigeix una de les millors coses que m'han dit per aquí. Do you remember what we talked the day of the sauna? Well, you are getting really funny (Recordes el que vam parlar el dia de la sauna? Bé, doncs estàs començant a ser realment divertit).

Un drac?

Ser graciós mola, perquè no hi ha res millor que riure, i de la mateixa manera que burxo els amants dels pneumàtics cremats, també em regalo amb l'Emily, les seves trucades fins esgotar la bateria i totes les bromes que es va perdre la nit anterior. Seguint amb el qüestionari rutinari, pregunto a la mexicana la seva opinió sobre els veïns del Canadà. Finalment, una mica de suc, i és que la pitjor persona que ha conegut en la seva vida té aquesta nacionalitat.







Les vistes són magnífiques, i el dia és idèntic a l'anterior, cosa que s'agraeix, ja que la zona no és tan boscosa i en cas de bon temps hauríem patit massa sota el sol. Arribem al final després de passar per una sèrie de refugis construïts d'aquella manera, amb detalls tan inversemblants com una hamaca sostinguda pels quatre extrems, i un bastó amb una pedra de sílex lligada amb una corda en el més pur estil de llança prehistòrica. Les noies volen una foto totes tres ben juntetes i faig servir la frase estrella per fer somriure de manera natural els retratats just abans d'una captura. Oral seeeeeeex! Riuen i flipen, i a continuació el Matt em fa una foto amb elles amb el lema Creepy spaniaaaaards (espanyols jartos) :P









Amb el temps una mica just, passem per la casa a recollir les coses i deixem el cotxe a casa del seu propietari, que està en un estat tan lamentable com el vehicle, i acompanyo el Matt i la Katy en el vehicle de l'Emily guapa fins l'estació del ferry. Entro a mirar els horaris dels propers dies i la mossa se'n va, deixant-me abandonat davant la sorpresa de tots. Mala puta. Així no em queda altre remei que voltar pel diminut centre de la ciutat, que no té res a oferir doncs els museus ja han tancat, i passo per la botiga on treballa l'Emily grassa a esperar que acabi el seu torn i em torni a la casa.

Està cansada després de passar la nit en companyies perilloses i avui no pensa sortir a fer res, i em quedo penjat com un xoriç en una escena totalment surrealista. Sopant pizza amb ella i sons pares en una nit de divendres per després veure dues pel·lícules seguides tots juntets al sofà, quan hauria d'estar tirant una canya que no donarà resultats ni de miracles o acampant en alguna banda amb la mexicana. Com a mínim, una de les pelis és The Wrestler, que fa temps que volia catar.

En la calle hay gente gorda

T'ho curres, Tomeu!

Summertime, Summercat

Aprofitant que ha arribat l'estiu, i que tothom té la cançó de l'anunci d'Estrella al cap, aquí va l'enllaç a la pàgina de last.fm del grup que la canta(Billie the Vision & the Dancers), on us la podreu baixar gratuïtament.

El temazo del capde: Huddle Formation

Curs avançat d'anglès per a jartos

14 de maig de 2009

Tot i haver parlat la nit anterior de la voluntat de llevar-nos aviat per aprofitar el dia al màxim, ja són les deu passades quan tots ens reunim al saló de la casa per anar, com no podia ser d'altra manera, a per una tassa de cafè. Aquest cop el local escollit és on treballa l'atractiva Emily, que té el detall de convidar-nos a tots a un deliciós muffin, versió ianqui de les magdalenes que sempre ve carregada de xocolata i altres coses dolces i meravelloses. Com els sobrets de mel que corren per allí, i que aviat omplen les meves butxaques en previsió de l'arribada de dies menys gloriosos en què ningú no m'acollirà en una casa plena de menjar.

Sortint d'allí, la Katy em demana per la seva amiga, i li dic que m'encanta. Entusiasmada, afirma que d'ara endavant la seva única missió serà fer campanya en favor meu. Aturem el nostre vehicle al Fort Abercrombie, zona natural rica en boscos i llacs. Motivat per millorar la meva imatge, em proposo recollir una bossa del puto McDonald's que embruta la platja quan un malvat corb se l'emporta davant dels meus nassos i em fa perseguir-lo una bona estona. Això em fa pensar en l'existència de dues paraules per a aquest astut animal en anglès, crow i raven, així que em dirigeixo als guardaboscos per saber més sobre l'assumpte. Són diferents membres de la mateixa família, i el mot raven es correspon amb l'ocell negre que nosaltres coneixem, el més gran dels còrvids.





Mentre voltem pel bosc, tinc una pila de preguntes, doncs la pronunciació és per a mi un dels principals obstacles en el domini de la llengua anglesa. Quina és la diferència sonora entre beach (platja) i bitch (puta)? A veure com dieu bear (ós), beard (barba), beer (birra) i bird (ocell)? Quina és la diferència entre un bluff (penya-segat) i un cliff (precipici)? A ells tot els fa molta gràcia, doncs mai no s'han aturat a pensar en aquest tipus de detalls, ja que els mots els surten de manera natural. Així, m'assalta el fet que la meva conversa amb els dos nous amics és molt més fluïda que en els primers dies de l'estada, i és que ja fa més d'una setmana que no parlo altra llengua que no sigui l'anglès. Ho comento amb el Matt, que va estudiar els dos anys de batxillerat a Alemanya i tampoc no tenia ningú amb qui parlar la seva llengua materna, i em diu que quan comenci a somniar en anglès ja em puc considerar adaptat a l'idioma.



La Katy percep el meu abús de la paraula cool (quelcom que mola; en realitat significa fresc refereit a la temperatura ambient, paraula que jo utilitzo en català amb les mateixes intencions) i em fa saber que existeix una manera de referir-se a allò que és més que cool i que way too cool (quelcom que mola mil). Rad (quelcom que mola massa; el seu origen es troba en la paraula radical). Faig tot el possible per incorporar-la a les meves frases, i la cosa és tan forçada que es peten de riure davant del meu esforç. Una altra paraula la pronunciació de la qual em fascina és awesome (meravellós, impressionant), i els transmeto el meu interès en conèixer alguna manera d'utilitzar la seva versió curta, awe (estamordiment). You could go with "I am in a state of awe". Vale, vale, m'encanta!



Aquest parell segueixen deixant anar amb comptagotes detalls sobre la seva estranya relació i els seus amics encara més estranys, entre els quals sembla que és costum que la Katy es dediqui a repartir cops de puny a les pilotes. Manifesto clarament la meva oposició a aquest tipus d'activitats, com ho fa el Matt, però ella només riu perquè cap dona no és capaç d'entendre el dolor infinit que suposa un impacte en aquesta zona, de la mateixa manera que un home mai no es farà una idea precisa del que representa parir una criatura. És un detall que no resulta gens estrany en una noia maldestra que amb prou feines pot avançar sense queixar-se per culpa dels seus peus plens de ferides, ja que les seves sandàlies són una merda, i cada cop que s'atura per ajustar-les de nou deixa a la vista la seva peluda cama.

Entre la malesa topem amb un ancià afectat de Parkinson que s'ha separat del grup de jubilats que camina prop de nosaltres per aquests camins plens de búnquers de la Segona Guerra Mundial. Diu que no vol anar amb ells perquè hi ha escales i no li dóna la gana de baixar-les. Li costa parlar i la seva mirada enfoca algun punt molt llunyà mentre es dirigeix a nosaltres. Es diria que la seva ment segueix atrapada en el cruel teatre bèl·lic del Pacífic i no vol seguir endavant tement una emboscada dels endimoniats japonesos. El deixem allí i ho fem saber a l'encarregada dels avis, que surt esperitada en la seva recerca.





El bon temps no és la norma en el dia d'avui. El sol no arriba a aparèixer en cap moment, ocult rere una espessa boira que dóna un notable aire fantasmagòric a la mar plana que reposa al peu dels múltiples penya-segats. La grisor del cel s'assimila amb la de l'aigua, de manera que ambdues coses es confonen a l'alçada de l'horitzó. L'absència de vent fa que no hi hagi gairebé cap so en l'ambient, i seiem tots tres perduts en les pròpies reflexions, sense mirar res en concret. Els óssos segueixen sense fer acte de presència, però la densitat arbòria és tan alta i la nombrosa molsa existent els fa tan gruixuts que si estiguéssim envoltats de grizzlies immòbils difícilment seríem capaços de veure'ls.



Després d'una bona caminada agafem el cotxe per anar a dinar la ciutat, però ja asseguts a la terrassa d'un restaurant mexicà la Katy diu que prefereix esperar per aprofitar les sobres que esperen a la casa. Em sumo a la seva causa i segueixo ferm en la meva ferotge campanya d'estalvi calmant l'estómac amb unes barretes de cereals. Ens reunim amb l'Emily grassa a la sortida de la seva feina. Les noies volen veure roba i anem a un parell de botigues de segona mà on obtinc unes botes de pesca per un dòlar que em vénen de conya per completar la disfressa de mosqueter. La Katy es prova unes llarguíssimes botes de lluent cuir negre que valen seixanta-cinc cuques i les abandona en un racó després de trencar-les perquè eren dos números menys que el seu.

Per a la tarda-nit s'anunciava una barbacoa amb partit de voleibol inclòs a casa de l'Emily guapa, però finalment la cosa es trasllada a on nosaltres estem instal·lats. Els meus plans de conquesta comencen amb bon peu, doncs la mossa formosa apareix amb una ampolla de vi i un parell de barres de xocolata especialment per a mi, pel que havíem comentat el dia anterior. Serveix dues copes del transparent i refrescant líquid d'origen australià i me'n dóna una. Buida la seva a gran velocitat i m'impulsa a seguir el seu ritme per tal de poder omplir-les novament.

El menjar, finalment, són les sobres de la nit anterior, cosa que ja va bé perquè les hamburgueses estaven realment tremendes. Un cop satisfets, ens traslladem al pati per beure al voltant d'una tremenda foguera i comença a arribar més gent. Arriben algunes amigues, totes grasses, com estic veient que és norma a la regió, i també un parell de trinxeraires amb dues grans llaunes cadascun de Full Throttle, una beguda energètica per a la penya que creu que mola. Esperonat pel vi i la creixent confiança que em dóna el domini de l'idioma torno a ser el de sempre i començo a fer conya amb els nouvinguts sobre els seus beuratges.



L'Emily bonica desapareix una llarga estona, i la trobo a la cuina menjant crispetes i xerrant amb un d'aquests pinxos sobre els tatuatges d'ell. És realment un gamarús de mena, i parlar amb ell resulta d'allò més divertit. Fins que que sona el telèfon d'ella i surt corrent a tancar-se en una habitació. Això és senyal inequívoc que la truca un xicot, i ja no li tornaré a veure el pèl doncs un cop fulminada la bateria del seu aparell caurà adormida pels efectes de l'alcohol.

Torno a l'exterior i el Matt i la Katy volen saber si la meva empresa de seducció ha tingut èxit, però malauradament no els puc donar bones notícies. En aquest temps, el vi bo s'ha acabat i han obert una caixa de Franzia, un infame rosat que es comercialitza en envasos de plàstic de cinc litres però que en aquests moments és la millor opció per omplir la copa. Les noies es traslladen a l'habitació i totes xerren amb el meu enemic. La Katy m'explica que es veu que és un paio de la marina que l'Emily va veure en un bar, el va acorralar contra una paret dels banys i després se'l va endur cap a casa. No és d'estranyar que ara estigui disposat a aguantar aquestes trucades interminables amb dones alcoholitzades.



En el transcurs de la nit, sempre ben a prop del foc perquè carda un fred que no para d'augmentar amb el pas de les hores, aconseguiré fer riure la gent en més d'una ocasió, i mantenir el tipus de converses absurdes que tant m'agraden. Posar la por al cos d'una noia mexicana introduint-la en el mite de The Flying Dutchman, la tripulació fantasma del qual es sent com a casa en la boira regnant. Debatre sobre l'existència real del diví Flying Spaghetti Monster. Això és la felicitat.

La festa s'acaba i la Katy i l'Emily grassa se'n van amb els dos energitzats, i jo piro a dormir fins que alguna cosa em desperta. Hi ha un soroll de passes a la meva habitació, però entre la inquietud i la son no em decideixo a veure qui s'amaga en la foscor. De sobte, els llençols es comencen a enretirar lentament perquè algú els està estirant. Hòstia, i si aquesta s'ha llevat i vol que l'escalfi una mica? Heh, si és que la barba mai falla. Amb un immens somriure que es comença a dibuixar al meu rostre, m'incorporo sobre el llit per descobrir que el meu visitant nocturn és un gat. Rabiós per la il·lusió trencada i la presència d'un portador d'al·lèrgia, l'expulso de l'habitació de mala manera i torno sol al meu llit fred.

Apreneu anglès amb Raul

Aquest nivell tan patètic és motiu més que suficient perquè Madrid no rebi els Jocs Olímpics. Endavant, Chicago 2016. Yes, we can!

Volem que torni l'Anti Sonar!

Un estiu més, arriba el gran festival electrònic de Barcelona, i és desitjable que amb ell també ho faci la festa punk alternativa que l'any passat no es va celebrar, segurament per l'estúpida obsessió del nostre maleït alcalde amb el civisme. Si no sabeu de què va el tema, jo us ho explico, molta tralla i gent desfasada fins límits malaltissos.

Les dones són perverses

Yes!

El temazo del capde: zZz is playing: Grip

La cançó d'avui acompanya un dels curts que ahir vaig poder veure al Poble Espanyol durant la inauguració del Mecal Air, unes jornades estivals de projecció de curtmetratges a l'aire lliure per gaudir de la tarda-nit dels divendres del mes de juny i els dissabtes del mes de juliol. Una proposta molt recomanable.

A la recerca del mític ós de Kodiak

13 de maig de 2009

Kodiak Island és la segona illa més gran dels Estats units, després de Hawaii, i destaca per ser l'habitat natural de l'ós Kodiak, un cosí de l'ós marró que passa per ser el plantígrad més gran del planeta. El nostre ferry hi arriba amb puntualitat i, només desembarcar, acompanyem el Matt a per la seva dosi diària de cafeïna. Davant de la cafeteria es troba aparcada una furgoneta amb el parabrises esquerdat, la carrosseria abonyegada, i el vidre posterior desaparegut. És d'un amic d'ells amb gran afició per la beguda que ha sortit de pesca i ens deixarà el seu vehicle durant aquests dies. La relació entre l'alcohol i el lamentable estat de conservació imagino que no requereix una gran explicació.

Increïblement, funciona

Encantador detall anònim del taulell d'anuncis de la cafeteria

Una amiga de la Katy anomenada Emily i que és la típica americana pèl-roja grassa i amb papada ve a recollir les nostres motxilles en el seu cotxe, doncs ens allotjarem a la seva llar, i sortim a gaudir de les espectaculars vistes que un dia de cel serè i assolellat pot oferir en les panoràmiques carreteres de Kodiak. Assegut al seient posterior, em cago en la puta mare de l'alcohòlic propietari del cotxe, doncs el finestró que hi ha darrere del meu clatell també està trencat, i una gèlida corrent d'aire m'està matant. Els óssos no són visibles per enlloc en el nostre camí fins Pasagshak, però sí un ramat de búfals que pasta tranquil·lament a la vora de l'asfalt. Jo al·lucino, doncs de tota la vida els búfals són un animal que hom relaciona amb les grans praderies, els indis i el llunyà oest, però efectivament aquí els tinc. Un altre detall surrealista és la presència d'un complex militar per al llançament de míssils, que segons el Matt protegeix la costa de possibles atacs aeris provinents de Corea, Xina o Rússia. Sense sentir-nos gaire intimidats, la Katy i jo ens posem a dormir en una platja propera mentre el Matt practica amb el banjo.

Búfals al mar (¿?)

La Katy té gana

El Matt buscant el lloc amb millor sonoritat per practicar amb el banjo

La migdiada és llarga i deliciosa, i jo la prossegueixo durant el camí de tornada, que acaba a casa d'una segona Emily que la meva amiga couchsurfer assegura que m'ha d'agradar. Fins el moment, semblava que la Katy podia estar interessada en mi, bàsicament per la seva tendència a abraçar-me i deixar reposar el seu cap sobre la meva espatlla, així que el fet que m'intenti vendre les seves amigues resulta un canvi agradable. I efectivament, la noia és totalment del meu gust. Ens rep entregada a la lectura, tombada en una manta estesa sobre una verdíssima gespa al costat d'un llac. Una cuidada cabellera de color castany cau delicadament més enllà de les espatlles, emmarcant una cara ben bonica de nas arremangat i un agradable somrís que fa lluir la seva mirada entremaliada. Començo a pensar que el somriure és el factor més decisiu a l'hora de decidir si una mossa m'agrada.

Recolzada contra una paret del porxo, una aerodinàmica bici de carretera en un excel·lent estat de conservació. M'acosto a tocar-la, i ella em diu que els frens no van gaire fins. Uf, una dona ciclista, dos punts més. Les noies xerren entre elles mentre jo miro de convèncer un gos hiperactiu que no tinc cap interès a jugar amb ell. No estic gaire per la conversa, però escolto el meu nom, ja que la Katy li està explicant que a mi també m'agrada córrer. Es dirigeix a mi i parlem una bona estona dels seus entrenaments de cara a la seva primera marató, i les meves ultres. I segueix sumant punts, res com una dona esportista.

Asseguda sobre els talons, xerra animadament movent els braços tota l'estona per acompanyar les seves paraules. I cada cop que ho fa, la seva blanca brusa s'agita amb la lleugera brisa, revelant uns pits fabulosos que no puc deixar de mirar. Com diria l'amic Chus, tenen la textura d'un préssec, i sens dubte que també tota la dolçor. La meva felicitat seria total si em pogués descalçar com la resta dels presents, però tants dies de camins humits han donat ales a la recurrent fetidesa dels meus peus, i no m'atreveixo a treure'm les sabatilles per no perjudicar les meves possibilitats amb una joia com aquesta, que entra a la casa i surt enfundada en uns curts pantalons negres d'esport per anar a classe de kick boxing. D'aquesta manera queden a la vista unes cames perfectes, des de les cuixes fins els turmells.

Parlant amb el col·lega bibliotecari, el Matt havia deixat caure que la Katy tenia problemes amb la beguda, cosa que segons la meva guia turística és un problema comú per tot el territori d'Alaska. Un alcohòlic tan jove gairebé sempre està disposat a provar coses més fortes, com es demostra quan les Emilies volen saber exactament com es va forjar l'amistat entre els dos. El Matt, mort de riure, explica que van passar l'últim hivern reunint-se amb un grup d'amics en una casa per fotre's èxtasi, que segons ell és la millor droga que existeix i gairebé la cosa més entretinguda que pots fer amb la teva vida. Així comença un seguit d'anècdotes pròpies del món de la droga, com cinc noies despullades de peu a la dutxa però sense fer córrer l'aigua.

Matt i Katy

Després d'aquestes tremendes revelacions, anem a la llar de la primera noia, on els seus pares ens reben amb una cordialitat i amabilitat extremes que es tradueixen en una sensacional barbacoa a base d'hamburgueses casolanes. Em comenten feliços que es van conèixer fa una pila d'anys a Formentera, a principis dels setanta, en plena època daurada del hipisme i les comunes. Els faig saber que tinc una casa a l'illa i m'expliquen un munt d'anècdotes que fan referència a locals que desconec però que segurament fa temps que han desaparegut. Per correspondre la seva amabilitat, m'empasso un gran arxivador de fotos sense cap mena de gràcia plenes de gent prima, barbuda i amb els cabells descuidats. El meu torn per a la felicitat arriba amb el molt abundant menjar, i també una mica després gràcies a la primera dutxa en gairebé una setmana.

El tiberi es du a terme al jardí, enmig d'un tràfec constant de cerveses que jo contemplo des d'una certa distància mentre tasto una espècie de refresc alcohòlic amb gust de llimona i maduixa. L'Emily guapa tampoc no beu cervesa, tampoc no li agrada, també prefereix el vi. Adora la xocolata negra. L'índex de compatibilitat no para de pujar. Gustosa, es deixa sotmetre al meu característic interrogatori i somriu divertida davant de les meves preguntes absurdes. Mentrestant, el Matt i la Katy fan el boig sobre un immens trampolí, que és la millor cosa que hi pot haver en un jardí, més que una piscina.

Les tres noies es van conèixer l'any passat a la universitat, compartint classe en ridícules assignatures optatives, la més notable de les quals era llenguatge de símbols per a sords. Es van aficionar al tema, i un company de feina dur d'orella les va instruir encara més durant l'estiu. Així, les descobreixo cada certa estona mortes de riure fent gestos estranys amb les mans. Bàsicament, es diuen coses com sexe anal, posa't a quatre potes, puta i altres gentileses d'aquest estil.

Quan el fred es comença a fer patent, la festa es trasllada a l'interior i es converteix en una demostració de talents musicals. Distribuïts per l'ample salò d'altíssim sostre, el Matt s'atreveix amb el piano i el banjo, mentre les senyores de la família es decanten per la guitarra i la balalaica, una versió russa d'aspecte triangular del mateix instrument. M'inquireixen sobre els meus gustos musicals i volen escoltar alguna cosa en català, i riuen amb entusiasme davant el sempre festiu Cant dels Maulets d'Obrint Pas. Un gos negre d'allò més saludable dóna voltes pel saló al ritme de la música, en un fort contrast amb un altre quisso que als seus quinze anys ha perdut la vista, l'oïda, una pota davantera i la capacitat de moure's. Li falta pèl en algunes zones del cos i cada certa estona pateix convulsions i comença a bordar sense motiu. És evident que està malalt i que el millor seria acabar amb el seu patiment, però la família no s'atreveix encara a dir adéu a algú que consideren un dels seus.

En la meva percepció de la cultura popular dels Estats Units, els canadencs són una gent absurda i amb poca personalitat, la principal característica dels quals és que sempre respecten les regles establertes. Ja he preguntat al Matt i la Katy sobre el tema, i les seves respostes han estat favorables però no m'han il·luminat gaire. Tenen un accent còmic i els agrada caçar. Ara em sorprenc davant la presència a la cuina de la bandera de la fulla de l'arbre d'Acer, doncs resulta que el cap de la família procedeix d'aquell país. Al cap de la nit, el que en puc dir és que li agrada el hoquei sobre gel, la cervesa, i que és de puta mare.

La gent es comença a enretirar cap a les seves habitacions i jo m'instal·lo còmodament a actualitzar el blog, just quan el gat contra el qual ja m'havien previngut fa acte de presència per primer cop. No passa gaire estona fins que la barba em comença a picar de mala manera i he de fer esforços demencials per no fregar-me amb follia els ulls secs.

El temazo del capde: Holland, 1945

Gran cançó d'una banda, Neutral Milk Hotel, que he descobert en el meu periple per les Amèriques. Fundada a principis dels 90, va saltar a la fama després dels seus dos primers àlbums i aviat es va dissoldre perquè els seus membres no tenien cap interès en ser famosos. La seva integritat és digna d'elogi.

RAC1 patrocinador oficial de Barcelona 2015

Ahir a la tarda vaig ser entrevistat al Versió RAC1 amb motiu de la meva participació al Mundial de Barbes i Bigotis, cosa que em va fer molta il·lusió. Va ser mitja hora molt divertida i agradable amb Toni Clapés i els seus col·laboradors, tots molt amables, que es van mostrar entusiasmats amb la idea de tenir el major esdeveniment global del pèl facial a la nostra ciutat d'aquí sis anys.

Aquí us podeu descarregar el programa i escoltar-me a partir de la mitja hora de gravació.

Mireu el meu dit

12 de maig de 2009

Per compensar el fet d'haver anat a dormir tan aviat, el despertador sona a les cinc del matí. En aquesta latitud, a aquesta hora el sol ja s'aixeca per sobre de l'horitzó, però la meva tenda està instal·lada en el marge d'un riu que discorre per una estreta vall, envoltat de boscoses muntanyes a l'est i l'oest. Per això, l'astre rei encara no il·lumina directament el meu refugi i fot un fred de puta mare que m'impulsa a seguir arraulit en el meu molt confortable sac.

Quan finalment reuneixo el valor suficient per baixar la cremallera i enfundar-me una roba gairebé glaçada, el primer que faig és donar un cop d'ull a l'exterior i comprovar l'existència del meu menjar. Afortunadament, sí, el meu dispositiu anti óssos improvisat ha sobreviscut les hores de foscor, segurament perquè cap animal no s'hi ha acostat, però el cas és que tinc teca per esmorzar. Tremolant per les baixes temperatures, em nodreixo com és imprescindible fer-ho de bon matí i aixeco el campament. Finalment, a les vuit i dotze minuts, quan ja tot està recollit i jo preparat per emprendre el retorn, el primer raig de sol em colpeja el rostre.

La marxa no és tan penosa com la tarda anterior ja que tan aviat la neu i el gel són més compactes, però això ja és gairebé irrellevant perquè la sensació dels meus peus segueix sent ben desagradable pel fet de calçar mitjons i sabatilles humits que no s'han arribat a assecar. La motxilla continua sent un càstig excessiu per al meu tronc superior, però no estic en absolut disposat a descansar abans d'haver passat la prova que m'ha mantingut desvetllat tota la nit. Avançant a pas ferm i decidit, vaig desfent etapes fins que arriba un punt en què el brogit del riu es fa especialment intens, senyal inequívoc que he arribat al creuament.

Respiro profundament i, sense pensar-m'ho gens, començo a desfilar pel tronc amb els braços oberts lleugerament per mantenir l'equilibri. Sota els meus peus, molta aigua, molt ràpida, molt freda, molt profunda, molt mullada. A mig camí, una branca bloqueja el pas i és precís aferrar-s'hi per situar les potes a banda i banda abans d'enfrontar la segona part. Aquí el meu ritme ja no és tan bo i em desequilibro perillosament, però ja sóc tan a prop de l'altra riba que puc saltar fins la seguretat de la sorra. Expulso l'aire contingut durant aquest mig minut escàs i somric per a mi mateix. No està pas justificat aturar-se a reposar, però, ja que aquí tampoc no toca el sol.





La resta del camí transcorre sense novetats destacables fins que arribo al punt inicial i rellegeixo les indicacions que la tarda anterior havia ignorat deliberadament. Efectivament, el text adverteix que s'ha d'estar disposat a superar tres grans cursos d'aigua sense pont, doncs aquests van desaparèixer en successives inundacions, un fet que cada any omple les portades dels mitjans de comunicació a Alaska per la violència amb què s'hi manifesten els poders de la natura. Entenc així que encara em falta un llarg camí a recórrer abans de considerar-me un expert en muntanyisme, doncs sóc incapaç de pensar en una forma senzilla de deixar tanta aigua enrere.

De la sortida del camí a l'autopista hi ha set avorrides milles de carretera asfaltada que ja he recorregut en sentit invers i, per tant, no oferiran cap nou espectacle. Per això, decideixo esperar l'aparició d'algun conductor disposat a fer-me el camí sobre quatre rodes. És massa aviat per a una massiva afluència de turistes a la glacera, però, i amb prou feines passa un cotxe cada deu minuts. S'aturen per deixar passar un immens ant que bloqueja el trànsit, però no per a mi. Transcorre una hora d'espera infructuosa, i carrego novament la motxilla per començar a caminar doncs si no potser no me'n sortiré mai. Tres quilòmetres després, una amable parella em recull i ens separem a l'autopista perquè ells es dirigeixen a Seward.



Aquesta bifurcació tampoc no resulta gens afortunada per a l'autoestopisme i passa mitja hora llarga abans de posar-me a caminar novament, doncs tinc la sensació que els conductors estan més disposats a recollir algú que es mou que no pas algú que espera còmodament instal·lat al bell mig de la carretera. No tots, clar, perquè algun senzillament et mira i mostra el dit índex abans de seguir endavant sense que hi hagi hagut cap provocació. La tasca de fer autoestop no és gaire agraïda i requereix de molta paciència, però per tal de no gastar un sol dòlar en concepte de transport estic disposat a aguantar el que faci falta.



Ja ben entrat en l'autopista la cosa resulta, i un pare i el seu fill s'aturen per deixar-me pujar i acompanyar-me fins Sterling. Primerament, em costa molt desxifrar les seves frases perquè el seu accent no és com el que porto uns dies escoltant, sinó molt més tancat, i el meu recurs lingüístic més útil és un constant what!? Mira que hi penso, però mai no aconsegueixo recordar que és molt és elegant respondre amb un excuse me en cas d'incomprensió. El fill, un noi calladot que passa per poc de la vintena, és un estudiant de cuina interessat a viatjar per les Europes però que no té idea del cost de la vida per allí ni dels llocs que vol visitar ni de cap llengua que no sigui la del seu imperi. El pare és un xic més xerraire i em qüestiona sobre els efectes de la crisi al Vell Continent mentre es mostra crític amb la gestió de Bush i el liberalisme excessiu (¿?) del col·lega Obama. Vénen de comprar un cotxe de segona mà que té tants anys com el nen i només els ha costat dos-cents cinquanta dòlars. A veure quant dura la cosa. No tenim gaire en comú i les converses de cortesia, que van des de l'hivern fins a la pesca del salmó, moren aviat. Al final, m'acabo adormint.

Encara resten vuitanta milles per arribar a Homer, i una gentil anciana és la propera a recollir-me. Ella i el seu marit, barbut i cobert de tatuatges, resulten tan incomprensibles com els d'abans, i em fan deixar la motxilla en un portaequipatges increïblement brut i sense capota. L'única manera d'afermar les meves coses consisteix a col·locar-les de tal manera que facin pressió contra la matrícula, que estranyament ocupa el lloc que hauria de ser per a la porta del portaequipatges. L'interior està tan fastigós com l'exterior, i un gos negre em llepa la mà amb insistència mentre un altre marró i diminut intenta escapar de l'abraçada de la conductora. El trajecte és curt, doncs només em poden acompanyar fins els afores de la ciutat, però pateixo bastant per la possibilitat que el meu equipatge surti volant en qualsevol bot.

Ara sí, aquest tram hauria de ser l'últim, i descanso una estona a l'ombra per posar-me pantalons curts i desenfundar el meu últim plàtan. Emprenc la penosa marxa i perdo la meitat de la groga fruita en una ensopegada. Això ha de ser un mal presagi a la força, ja que la carretera amb prou feines té cuneta on els cotxes es puguin aturar a agafar-me i passo molta estona caminant cap enrere i amb el dit aixecat sense èxit, sota un sol de justícia que que em fa suar com un porc. A les deu de la nit he de ser al port per reunir-me amb el Matt i la Katy i embarcar-nos cap a Kodiak Island, i tot el dia he contemplat amb esperança la possibilitat que en un moment o altre els veuria aparèixer per la carretera i els meus dies d'autoestopista infeliç acabarien per sempre. Però clar, potser han canviat de plans, o han anat a Homer més aviat, o ahir, o m'han avançat mentre anava en algun cotxe.

Diuen, malgrat tot, que la sort somriu als audaços. I jo no em dono per vençut fàcilment. No en aquesta terra, com a mínim. Sento que el trànsit ve cap a mi un cop més, com moltes vegades en l'última llarga hora, i em giro. Un lent camió amb una llarga filera de cotxes al darrere. Algú que viatja en una retenció no s'aturarà a recollir-te ni boig, però de totes maneres mostro el dit i segueixo avançant marxa enrere mentre dedico als conductors el meu millor somriure d'aventurer amb la butxaca escurada. I, contra totes les possibilitats, una noia treu el cap per la finestra d'un cotxe negre i crida emocionada. Hey, my friend! La Katy, increïble. Corre a abraçar-me mentre el Matt fa els possibles per no obstruir el trànsit en una via tan difícil.

M'expliquen que tot just havien passat de llarg un autoestopista i que havien decidit que al proper l'havien d'agafar per collons. Els poso al dia de les meves aventures, i ells de les seves, que no han estat gran cosa a banda de veure un ós marró al marge de la carretera i una pila d'ants. La Katy, que és un encant de dona, es fa càrrec de la meva situació i em passa un alvocat i una barra de cereals. Amb un somriure de felicitat, dormo novament i només desperto cada cop que el Matt atura el carro en un mirador per contemplar la columna de fum que s'aixeca d'un volcà proper que està a punt d'entrar en erupció.



El dia és preciós, i reposem uns instants a la platja observant hipnotitzats la fumarola que sorgeix del diminut con, només lleugerament perceptible entre la broma. El Matt és un amant de la geografia, i nombra amb facilitat totes les muntanyes i formacions rocoses que la nostra vista pot abastar, i també algunes que són tan lluny que t'has de concentrar per imaginar-ne el perfil. Els volcans l'obsessionen particularment, i embogeix en descobrir una segona columna de fum cap al nord, fins el punt de trucar una amiga per tal que es connecti a internet i comprovi si hi ha hagut alguna erupció recent. Falsa alarma, es tracta només d'un incendi forestal.

Arribem al port amb temps de sobres a la ciutat i fem una aturada al supermercat, on el Matt em mostra que no passa res si agafes una fruita i te la fots allí mateix. Esplèndid. Adquireixo una pila de barretes energètiques i la Katy comparteix amb mi les seves galetetes salades amb unes salses d'hummus i no sé què més absolutament delicioses. Un cop al ferry, no tenim cartes, i com no hi ha absolutament res a fer jo desplego un portàtil la tapa del qual cada cop acusa més les condiciones de viatge a què està sent sotmès. Tinc molt de què escriure, i ho faig en la creixent penombra d'una tranquil·la sala amb un passatge més aviat escàs que en la seva major part dorm. L'única excepció són tres nens que alternen el rus amb l'anglès i miren el meu ordinador amb una cara que no m'agrada gens ni mica. En el moment d'adormir-me, procuro tenir-lo ben a prop.