Resto estirat sobre el sofà del vaixell, amb fred al cos però amb massa son a sobre com per obrir la motxilla i treure'n alguna cosa que em pugui donar escalfor. Dormo a intervals per la baixa temperatura i la intranquil·litat que em dóna el fet de tenir l'ordinador sobre la taula, però també tinc massa mandra com per solucionar aquest problema tan trivial. Amb el pas de les hores, però, faig un immens esforç i el desplaço al meu costat per utilitzar-lo de coixí mentre cobreixo les meves potes amb un jersei que no millora gaire la situació.
L'horari de l'oficina de Kodiak deia que l'arribada estava prevista per a les 11:55, però a les set ja estan anunciant l'entrada al continent. Això trastoca els meus plans de posar el blog al dia durant el matí. Endormiscat, empaqueto i salto a la coberta per posar peu a Alaska de nou. El port de Homer destaca per una tremenda particularitat, doncs consisteix en un llarg i estret braç de terra anomenat Spite que s'endinsa quatre milles en la badia. A aquestes hores bufa una ventada considerable que no convida pas a caminar, però el trànsit és gairebé inexistent i els cotxes disposats a recollir-me no volten per aquesta part del país. Havent recorregut tres quartes parts del camí, un vehicle s'atura a la meva alçada. Obro la porta i saludo el conductor. Hi, thanks. Smoke pot (matuja)? és la seva resposta mentre m'ofereix una cigarreta de droga psicoactiva. No són les vuit i ja està col·locat com una mala cosa.
El seient posterior és ple d'artefactes necessaris per al surf i la pesca, de manera que he de fer lloc amb esforç per encabir-hi la immensa motxilla. El meu xofer té la cara llarga i estreta, amb les galtes enfonsades pròpies de les persones de mala vida, la barba descuidada i unes ulleres de sol que testifiquen que la nit anterior va ser llarga. La seva cabellera negra, esquitxada per multitud de canes, està recollida en una cua i gaudeix de la brillantor del cabell que porta dies sense passar per la dutxa. Parla d'una manera estranya, allargant l'última síl·laba de cada frase mentre m'explica que ha vingut a deixar son germà que havia d'agafar el ferry. Li demano si em pot deixar en algun coffee shop (res a veure amb els d'Amsterdam) que tingui accés a internet i em passeja una bona estona per la ciutat sense saber massa bé on deixar-me. Sóc jo qui veu un rètol i decideix que em vindrà bé, i m'acomiado d'ell amb la lleugera sensació que té tan poca cosa a fer que fàcilment el podria haver convençut que em conduís a qualsevol part de l'estat.
Em quedo a la segona cafeteria que veig, i la mestressa s'acosta amb un gerro a la mà. Coffee? Eh, yes, yes. Aquesta resposta inconscient em costa un dòlar per un líquid que mai a la vida no consumeixo. La carta de preus és escandalosa, i finalment em decanto per unes torrades amb melmelada i ous ferrats, tres castanyes més. A sobre, la connexió és tan lenta com aquelles de fa deu anys en què entrar al correu suposava una espera de deu minuts. Em poso al dia i escric durant un parell d'hores. Abans de marxar i ja amb les coses sobre l'espatlla, pregunto si puc menjar trossos de galeta que descansen sobre un plat del mostrador que no he pogut parar d'ullar en tota l'estona. Sure, they are for free. Em cago en la meva puta vida.
Ben a prop, trobo un museu històric que narra amb tot detall l'espantós impacte de la presència humana sobre la fauna de la zona. Els russos van colonitzar Alaska després que uns mariners comandats per Bering creuessin l'estret que separa el nord d'Àsia i Amèrica i tornessin a casa carregats de riques pells de foca. En menys d'un segle van portar l'espècie al límit de l'extinció, com després farien amb les morses i les balenes. Per compensar el descens de mamífers marítims als quals esbudellar, els americans van introduir guineus a les illes de la zona pensant en convertir-les en abrics, i aquestes van causar estralls entre les aus que havien evolucionat sense cap predador que les amenacés. L'últim capítol d'aquesta tràgica història el va escriure el colonialisme japonès, doncs va ser a les Aleutian Islands on es van produir les més cruentes batlles del teatre Pacífic de la Segona Guerra Mundial. El govern ianqui va traslladar tots els habitants nadius de la zona per deixar-los podrint-se en camps de concentració i convertir les seves llars en bases militars.
El supermercat no cau gaire lluny, i novament carrego el meu rebost de pa, salami i formatge fresc mentre menjo cookies i cacauets d'amagatotis. En un dia fred, gris i ventós en què la pluja encaixaria a la perfecció, el camí que porta a la sortida de la ciutat és llarg i feixuc, però un cop fora de les cases no he d'aixecar el dit gaire estona. El meu benefactor és aquest cop un senyor gran amb els cabells platejats i prim com l'escuradents que no pot parar de mossegar. La seva camioneta fa olor de vell, i és que la seva edat ronda els setanta anys. Donades les característiques del personatge, canvio el meu interrogatori tradicional i li demano pel gran terratrèmol del seixanta-quatre. Aviat es desvia de la conversa i em parla dels seus tres anys a la marina, que va abandonar poc abans de la guerra de Vietnam, on tants amics seus van morir i tants altres van quedar trastocats per sempre més. Condueix per una carretera secundaria que abans era una autopista però ara ja no hi circula ningú. Amablement, m'acomiado d'ell quan em deixa en un poble enmig del no res, perdut com els seus records.
Les cases d'aquesta població sense nom se succeeixen durant quilòmetres, separades entre elles per una centena de metres, ja que en aquesta terra on fins i tot els infants condueixen les distàncies es fan curtes per a uns habitants que no caminen mai. La pista asfaltada corre paral·lela a la costa, i malgrat saber que mentre no aixequi el dit puc estar perdent la pista dels vehicles disposats a recollir-me em veig forçat a endinsar-me en la malesa per veure més de prop dues formoses àligues calbes que reposen en les branques baixes d'un arbre sense fulles que s'inclina perillosament sobre un alt penya-segat.
Torno a la carretera cobert de pols per culpa de les cendres del volcà que va rebentar fa un mes i mig. Malgrat la brutícia, un altre gentil alaskí s'atura. Aquest, ni tan sols pregunta. Arrenca el cotxe mentre inhala la seva pipa durant cinc llargs segons abans de passar-me-la. Rebutjo l'oferiment i s'encongeix d'espatlles amb indiferència mentre baixa la finestreta. Val a dir que la marihuana d'aquesta terra flaira que dóna gust. El col·lega em fa moltes preguntes i es mostra meravellat per la quantitat de llocs que he visitat. A ell li encantaria fer-ho, però el fet d'haver-se de fer càrrec sol d'un nano de sis anys li ho impedeix. És nascut a Kodiak, i m'explica que les indígenes de l'illa són totes unes vicioses, cosa que em fa lamentar no haver-ne conegut cap. Encuriosit per la seva situació familiar li demano en què influeix la criatura a l'hora de lligar, i m'explica que precisament porta sis mesos embolicat amb una mossa que té tres fills i que tots es porten molt bé entre ells.
La xicota treballa en un bar de carretera, que no té res a veure amb la prostitució per molt que escrit d'aquesta manera ho pugui semblar. l'establiment es troba enmig del camí i allí ens aturem perquè la vol veure i fer una birra. Jo demano una coke, sol·licitud que he de repetir dos cops més abans que ella, amb cara de sorpresa, m'ompli el got en un sortidor. Quan el buido, el carrega de nou, i pel que es veu aquí la gent no demana coca-coles, que només són per acompanyar els cubates. El local és tot fet de fusta, amb un alt sostre, algunes taules i una ampla taula de billar. L'aspecte em fa pensar que, en qualsevol moment, un dels escassos clients podria trencar una cadira sobre el cap d'algú altre i donar inici a una bona batussa.
La noia demana al seu home si té interès en un plat abandonat amb mig bistec i una pila de patates fregides que ella és a punt de llençar. Ell diu que sí i menja quatre coses. Jo el veig sense gana i m'ocupo amb entusiasme que res no s'hagi de desaprofitar. Al cap d'una avorrida hora acaba el seu torn i reprenem la marxa tots tres. La meva destinació era el Kenai Wildlife Refuge Center, però els cartells de la carretera en confonen i acabo baixant en un lloc que no toca. Veig un llac, dono una volta pel bosc, i de nou camino forçat a buscar conductor.
Un entusiasta home gras i gros condueix a tota velocitat mentre ens fa preguntes a mi i a un rosset que ha de baixar un parell de quilòmetres després. L'home està transportant una pila d'equipament per al rodatge d'un anunci a Fairbanks i encara té per davant sis hores de conducció, de manera que lamenta haver-nos de deixar tan aviat. És simpàtic i riu escandalosament després de qualsevol frase. Per un moment, penso a canviar la meva destinació, però ja porto massa temps perdut en transport per avui.
L'últim trasllat del dia són deu milles de carretera de pols fins el llac on he decidit passar la nit. El primer vehicle que s'hi dirigeix és una camioneta amb una canoa al sostre i el portaequipatges ple de trastos. Contra tot sentit comú, s'atura i d'ella en surt un home baixet i rodanxó que recorda l'actor Danny deVito però amb el cabell blanc tallat ben curt i eriçat cap amunt. Hey man, where you goin'? pregunta. To the Dolly Varden Campground, responc jo. Tot excitat, transmet aquesta informació al paio que condueix. Ells justament van al mateix lloc, i la coincidència li sembla tan extraordinària que gairebé plora de l'emoció. No hi ha seients posteriors, de manera que sec entre els dos amics. El conductor arrenca el vehicle però en lloc d'activar la clau en el contacte hi fa girar un tornavís davant de la meva estupefacció.
L'home petit es diu Mike i m'ofereix una birra mentre parla veloçment. Em pregunta per Charles Manson, el famós assassí que fa anys que es podreix en una presó d'alta seguretat. Diu que al seu costat aquest criminal es queda petit i que no sé on m'he fotut. La seva veu de borratxo és tan còmica que és impossible no riure. Ell riu també dient que és conya i que li he caigut bé. El conductor es diu Jeremy, i s'ha de casar aquest estiu amb la filla del Mike. Aquest em diu que si vull fumar herba que la demani al menor. Mentrestant, em repeteix una vegada i una altra que he de passar la nit amb ells i anar a pescar junts perquè fa una pila d'anys ho va fer amb uns francesos que va conèixer per allí i va pillar la taja de la seva vida bevent didalets d'anís sense mesclar-ho amb aigua perquè ell beu com ho fan els homes de veritat i jo hauria d'acceptar d'una puta vegada una birra perquè si no ell es posarà al volant i pobre de l'autoestopista tocapilotes que el vulgui contradir perquè posarà cara de boig com en Charles Manson i farà que ens estampem contra un arbre perquè a l'hora de la veritat ell està malalt com el que més. I tota la frase precedent està escrita sense comes de la mateixa que ell xerra i xerra sense respirar, doncs només calla per beure cervesa i esclatar en sonores rialles. L'altre es limita a mirar endavant i estar pendent del tornavís i dir que sí a tot cada cop que el Mike pregunta.
La idea de compartir unes hores amb aquesta gent tremenda em sembla formidable, i mentre ells descarreguen la canoa a la vora del llac i la comencen a omplir de trastos jo em frego les mans i trec la càmera per deixar constància d'aquest moment. Acciono el botó repetidament i es nega a encendre's. Afortundament, compto amb una bateria de recanvi, que ràpidament poso a lloc. Botó, botó, botó, botó. I no s'encén. I canvio la bateria un altre cop i li dono la volta i la frego i la giro i la bufo. I no passa res. Pitjor que això només hi pot haver que em robin o la mort del portàtil, doncs el passaport es pot reemplaçar, de manera que el meu disgust és infinit. Just en aquest moment, quan he conegut els dos personatges més tremends de tot l'estat i a quaranta-vuit hores de l'inici del Mundial. La meva desolació és infinita, i mentre pujo a l'embarcació que porta un petit motor que ens estalvia el sacrificat tràmit de remar l'únic en què puc pensar és en el que em pot costar una càmera nova i que com tinguem un problema i es mulli el meu ordinador segurament moriré de la tristor.
El Mike diu que no em preocupi, que ja s'encarregarà ell de fer fotos amb el seu mòbil, i explica que estaven a casa amb les respectives senyores quan de cop han sentit la necessitat de sortir a pescar, així que s'han posat en marxa en un moment i aquí estan. Parla de la pesca amb tant entusiasme que no m'atreveixo a confessar que a mi em sembla una de les maneres més absurdes que existeixen per perdre el temps. La barqueta es desplaça silenciosament i amb suavitat sobre el llac en una tarda preciosa, ja que el dia s'ha arreglat i les últimes hores de sol es reflecteixen en les calmades aigües formant una imatge meravellosa que no tinc manera de captar digitalment per a sempre més. Pel camí, pregunten la meva data d'aniversari, i resulta que el major d'ells també va néixer el sisè dia d'octubre, i li sembla tan increïblement espectacular i formidable aquest fet que assegura que per a la propera efemèride m'enviarà tones de salmó congelat per correu.
A l'altra banda ens espera una cabin, una caseta de fusta amb dues lliteres i una estufa, un refugi meravellós al qual només es pot accedir a través de les aigües. El Mike m'explica que aquesta cabin és pública i que llogar-la per una nit costa quaranta-cinc dòlars. Però com és pública això vol dir que està finançada amb els impostos dels contribuents, diners que ell paga religiosament cada any i per això no veu un sol motiu pel qual ell no pugui estar aquí aquesta nit ja que ningú més no ha d'utilitzar l'allotjament. Val a dir que a mi tots aquests arguments em semblen sensacionals, com també veure el Jeremy tallant fusta amb tota agilitat amb la seva destral de doble fil per encendre una foguera, i l'anunci que aquesta nit soparem una mica de porc que han agafat de la nevera abans de venir cap aquí.
El gos desapareix en el bosc mentre el foc comença a cobrar vida i el Mike m'alliçona en la utilització de l'esprai anti-óssos, doncs aquestes bèsties són tan grosses que l'escopeta que porten no és suficient per tombar-les, encara que si tenim la sort de veure aparèixer un ant a aquest sí el podem abatre i ens fotrem un tiberi dels que fan època. El Jeremy, mentrestant, prepara les canyes per sortir a pescar i em demana per quin costat faig anar el carret, i contesto que no he agafat una canya de pescar en la vida. En aquest punt, jo crec que els dos tenen un orgasme simultani. La idea d'introduir-me en la pesca els sembla el moment més meravellós de les seves vides. No poden parar de repetir-s'ho l'un a l'altre i salten i s'abracen mentre jo em limito a somriure divertit.
Per quan he après a llençar la canya a l'aigua, el Mike està tan torrat que no es pot fer a la mar, així que m'embarco només amb el Jeremy. En el transcurs d'aquesta curta sortida no pesquem res perquè ja és ben tard i la foscor dificulta la captura de peixos. A canvi, el meu acompanyant m'explica la seva tremenda vida. També nascut l'any vuitanta-dos, té un fill de sis anys producte d'una nit de sexe amb una desconeguda en què el condó es va trencar. Això va desembocar en un matrimoni fracassat que encara està pendent d'acabar en divorci abans de poder casar-se de nou. En aquest temps, el Jeremy va tenir temps de viatjar pel sud-est asiàtic i passar un any enganxat al meth, nom familiar de la metamfetamina, una droga fatal que pel que sembla deixa la gent més destruïda que el nefast crack.
Ja recuperat per a la societat va retrobar en una festa el seu amor platònic d'adolescència, i ella li va confessar que a l'escola havia estat enamorada d'ell durant tres anys. Aquella nit la van dormir junts en una tenda de campanya i cadascú va besar l'altre quan aquest dormia. Al dia següent la noia va tornar a casa seva i ell va passar dos dies recorrent els boscos i les muntanyes embogit sobre una moto. Consumida la ràbia, va sortir a la recerca de la noia i, quan la va trobar, li va demanar que vingués a viure amb ell. Ella va acceptar. I es van traslladar a l'apartament on vivia juntament amb el seu fill, la seva esposa i el xicot d'aquesta. PAS-SA-DA.
El Mike ens espera amb els talls de porc ja al foc, però no té cap forquilla amb la qual donar-los la volta per evitar que es cremin d'un costat. Massa borratxo com per jugar amb el foc, demana al Jeremy que s'encarregui ell de la tasca. El nano també ha consumit una quantitat raonable de cervesa i herba, i en intentar dipositar la carn de nou sobre la graella la deixa caure entre dos ferros i va a parar a les flames. El Mike renega mentre l'altre allarga el braç per corregir la situació. Jo, absolutament incrèdul, contemplo com passa els dits entre els ferros i, creient haver trobat la carn, agafa una branca carbonitzada i la reté a la mà durant dos llargs segons. Després, crida, for un bot, i el Mike i jo esclatem a riure. En endavant, la vigilància de la teca corre a càrrec meu, segurament el més interessat dels tres en anar a dormir amb la panxa contenta.
Trec les meves provisions i plegats compartim un silenciós sopar al bell mig d'un bosc en què els únics sons provenen del crepitar de les flames, les curses dels esquirols i el vent sobre les fulles. Voldria parlar d'una bonica nit estrellada, però l'any es troba massa avançat en aquesta latitud com per poder-les contemplar en la foscor, i és que aquí la negror ja no tornarà a caure de veritat fins passats uns quants mesos, quan la tardor aparegui de nou anunciant a la terra el retorn de la dictadura del fred, la neu i la nit gairebé eterna.
