Tornada a Anchorage

21 de maig de 2009

A l'últim moment, quan ja m'estava adormint sobre el portàtil, em passà pel cap la idea de carregar la càmera per veure si el problema era intern o de les bateries. La llum vermella es va il·luminar, indicant que com a mínim el circuit elèctric estava tancat. Només despertar-me, el primer que faig és provar d'encendre-la, i el miracle s'ha obrat. D'alguna manera, la càmera torna a funcionar amb les dues bateries. La meva joia és infinita, però com no tinc ningú amb qui compartir-la em dedico a petonejar l'artefacte de fabricació japonesa.

Totes les xarxes del veïnat estan protegides amb contrasenya, i per això m'acosto a la cafeteria del costat a esmorzar i passar revista a les últimes novetats. Demano un muffin, que com sempre té un preu que oscil·la entre els dos dòlars i els dos i mig, i una tassa de llet, convençut que és gratis com als Starbucks d'arreu del país. Tota l'alegria per la resurrecció de la càmera desapareix quan, en acabar de vessar el blanc líquid dins del blanc recipient, la guapa cambrera somriu i diu que seran dos dòlars i vint-i-cinc cèntims més. Per aquest preu podria comprar un mínim de dos cartrons de litre en qualsevol supermercat del planeta, però ja me l'han fotuda i no puc fer altra cosa que pagar com un pardal.

Havent escrit un altre capítol de les meves ventures, torno a la cabana i amago el portàtil en un armari del bany, confiant que ningú no entrarà per aquesta porta de la qual no tinc la clau i està sempre oberta al públic. Les meves passes es dirigeixen a l'inici del Crow Creek Trail, i per arribar-hi he de travessar el pati de l'escola, ple de pares i nens que fan un dinar conjunt ara que ha acabat el curs. Em sento tremendament intrusiu mentre camino com si sabés perfectament on em dirigeixo i escruto la tanca tot buscant la porta cap al bosc que havia indicat el cunyat del Brad.



En un tres i no res passo de la civilització a caminar entre una vegetació densa i antiga. La via transcorre per un dels antic passatges de l'Iditarod Trail, concepte venerat per tots els habitants de l'estat i que és l'esdeveniment més esperat i amb major cobertura dels mitjans de l'any. La molsa cobreix els arbres i la neu els camins. Els rierols apareixen aquí i allà, alguns s'han de saltar i altres es poden superar per estretes passarel·les de fusta. Relaxat pels sons de la natura, deixo volar la ment. Com sempre, només puc pensar en la glòria eterna del pèl facial, dones i el retorn a casa. Després d'un any i mig esperant, finalment ja està aquí, el Mundial de Barbes i Bigotis.









Ningú més no apareix a la ruta, es diria que la muntanya és tota per a mi sol, i avanço mirant a banda i banda, confiant en un encontre d'última hora amb un ós bestial. Però ni animals ni persones, i a la fi apareix al meu davant el rètol de Crow Creek Mine. Fascinat encara per les mines tot i l'horrible experiència boliviana (llegir Potosí i Moria, només que sense balrog), no trobo pas el que buscava. En lloc de les restes d'una zona d'extracció subterrània, sóc a l'entrada d'una pintoresca atracció turística (en el pitjor sentit de la paraula) a la vora d'un riu que recrea un petit enclavament dels temps de la febre d'or. Pics, pales, cases de fusta, diaris de l'època i altres objectes rovellats per a goig d'infants i ruïna dels propietaris, doncs no hi ha cap client ni tampoc ningú a la portada per reclamar-me els cinc dòlars.



A mig camí de la via de tornada espera el misteriós Hand Tram, que fa estona que ve anunciat als cartells i no sé què és però per la meva ment balla la idea d'un telearrossegament accionat a mà, doncs em sona haver llegit aquesta expressió en algun text on també parlaven de creuar glaceres. La realitat supera la ficció, i tot excitat contemplo una gàbia metàl·lica penjada d'un cable que salva els vint metres que hi ha d'una banda a l'altra de la gorja. El forrellat de la porta està trencat, de manera que quan començo a estirar, aquesta s'obre perillosament amb el balanceig de la gàbia. La corda és l'únic que em separa de l'abisme d'aigües braves que brogeix sota els meus peus. La tasca és d'allò més feixuga, i a la meitat aturo el vehicle mentre es balanceja d'una banda a l'altra.



Segueixo endinsant-me en el bosc i trobo un petit pont encantador sobre una cascada que cau per una estreta obertura en la roca. Als costats, uns blocs de gel que refulgeixen meravellosament amb el sol i es sumen a l'espectacle visual que és l'arc de Sant Martí d'aquest esquitx interminable. Poc més endavant, un pont en construcció, doncs les crescudes són aquí el pa de cada dia, o com a mínim de cada hivern. La via alternativa gira cap a l'est i el paisatge canvia sobtadament. Els arbres s'obren i el terra és cobert de neu, doncs camino per l'obaga de la muntanya i encara resta gairebé un mes perquè l'estiu pugui reclamar de ple dret possessió d'aquestes terres.





La humitat en el calçat i els peus enfonsats en el fang ja no són cap novetat, però sí ho és que algú s'hagi encarregat de construir una passarel·la de fusta per evitar aquestes molèsties. És d'agrair, però francament la muntanya no està feta per a les comoditats i això és gairebé una prostitució d'aquest bell espai natural. Un cartell històric situat més endavant revela que el motiu real d'aquest passeig no és lluitar contra la humitat sinó contra les esllavissades, ja que a mitjan del segle XX la meitat de la muntanya es va venir avall amb qualsevol quantitat de tones de neu i el terreny segueix sense ser ferm del tot.





Girdwood m'ofereix molts més trekkings tan sensacionals com aquest i molt més llargs, però la resta de competidors ja fa dies que paren per Anchorage i és hora de tornar a la gran ciutat i preparar-me per a la desfilada de l'endemà. Aquest tram d'autoestop és del tot trivial, ja que entre les dues ciutats no hi ha res i tothom va en la mateixa direcció. Em recull el Neil, que aviat marxarà al territoris de l'interior, al nord-oest, per a la construcció d'una planta d'energia eòlica. Pensant en la possibilitat d'anar al festival de música del diumenge li demano que m'iniciï en la música bluegrass, i la veritat és que no sona gens malament.

Després d'un entretingut trajecte em deixa al downtown, i volto una llarga estona tot mirant de trobar una cafeteria amb wifi. Constantment, topo amb grups de barbuts i bigotuts que contemplen els edificis amb cara de no ser d'allí, i està clar que han vingut per a la gran cita mundial. Creuem mirades de complicitat i somriures d'admiració, perquè haver arribat fins aquí ja és una gran victòria, sobretot per als més joves.

Aquesta ciutat és una merda, i ni sent al centre hom pot trobar una zona comercial decent, de manera que acabo estirat al terra d'un mall gegant que té connexió lliure. La Katy està il·localitzable, així que recorro al Matt, que és de puta mare i em ve a recollir en una estona. Al costat del seu cotxe ens creuem amb un comando d'alemanys, encapçalats per un tal Reinhard, un dels mosqueters als quals m'hauré d'enfrontar.



El Matt no em podrà acollir a ca seva, perquè la germana ja ha tornat amb el marit i les dues criatures, i els pares són de visita per una boda, i a sobre estan allotjant el Mark, un amic de la universitat que llueix una fenomenal barba roja i es va animar fa un mes després d'haver anat a veure el campionat de New York. Les nenes de la casa són una preciositat, d'alguna manera saben pronunciar el meu nom i es llencen als meus braços cridant-lo una vegada i una altra. No veig l'hora de començar a tenir fills, francament. El marit és de conversa fàcil i m'explica amb entusiasme la situació geopolítica de Costa Rica, el país que vénen de visitar. El pare, per la seva banda, riu tota l'estona i no pot parar de fer preguntes sobre barbes i bigotis al Mark i a mi. Pel que es veu m'he perdut una barbacoa de puta mare on molts dels participants ja van causar sensació i el Mark, que és fotògraf professional, em passa unes imatges excel·lents de l'esdeveniment.

La Katy segueix desapareguda, i el Matt ja parla de poratr-me a casa de la Heder, la noia petitona de la sauna nudista, que està allotjant un grup que està fent un documental de la gran cita i tenen interès a entrevistar-me. És una opció molt més atractiva, però quan ja som al cotxe finalment arriba la trucada i anem cap on la Katy, que em rep entusiasmada. Les meves múltiples anècdotes d'autoestopista els reporten gran felicitat, que després em retornen amb una visita guiada pel petit apartament que només té saló, cuina, bany i una cambra. És la casa del pare, i ella dorm al sofà.

El seu progenitor pateix un desordre d'obsessió compulsiva, i el seu somni és que algú entri a robar a la casa per poder-lo matar. Sí, matar, que per a això té una immensa col·lecció de pistoles, escopetes i munició de diversos calibres. La compulsió es manifesta en l'ordre antinatural que s'observa a tota la llar, i és que de sobte obres un calaix i el trobes ple de petites llibretes, sempre de la mateixa mida i color, o llapis, o cinta adhesiva. Tot es troba perfectament organitzat i en grans quantitats. En una gran pissarra, hi té anotades dades tan diverses com el cost mensual de la vida, el número de la seguretat social o la contrasenya de la xarxa. Tots aquests apunts estan sota el nom de Big Steve, i quan pregunto a la Katy si així és com li agrada fer-se dir respon que no, que sempre ha tingut molt mala memòria per als noms i deia Big Steve a tothom fins que se li va girar en contra.

El detall més grotesc, però, és el gran pot de plàstic transparent on guarda un munt de hand squeezers, un artefacte inútil que has d'esprémer una vegada i una altra, tancant i obrint la mà, per enfortir-ne els músculs. Un de sol et pot durar tota la vida, però l'home en té una vintena llarga, tots de color negre. Però no són pas aquests els que fa servir mentre passeja amunt i avall de la casa fent exercici manual, segurament per tenir els dits ben entrenats per quan arribi el moment de disparar les seves armes de foc. Penjat a la capçalera del llit, la joia de la corona, un hand squeezer d'or massís. Inquireixo sobre el que podria passar si totes aquestes joguines desapareguessin, i la Katy prefereix no pensar-hi, però el més probable seria que Big Steve caigués fulminat a terra traient abundant espuma per la boca. La meva rialla malaltissa i incontrolable s'encomana fàcilment, i en un moment tots tres estem rient tan sorollosament que els veïns deuen estar pensant en una reunió de genis malvats que volen conquerir el món. I així és, com a mínim pel que a mi respecta, però primer cal convertir-se en el número u de les barbes i els bigotis.

La Katy cuina un quilo de salmó per sopar, ja que en tenen un congelador ple fins al capdamunt, doncs el pare també és amant de la pesca i cada estiu fa provisions fins la propera temporada. El Matt enllesteix la seva ració i fot el camp, i instantàniament la meva amfitriona treu una ampolla de vi, omple dues copes i s'asseu al sofà massa a prop de mi. Aquest és un altre dels motius pel qual no vull dormir aquí, perquè està clar que farà tot el possible per follar-me. En defensa, adopto una posició perpendicular amb el portàtil a mode de barrera, i li ensenyo fotos de la Carolina i li parlo d'ella molta estona, a veure si es calma una mica.

Abans d'anar a dormir, agafo unes tisores i treballo en la triangularitat de la meva barba. Definitivament, a la dreta hi ha més pèl, però l'operació d'equilibri és extremadament delicada. Una vegada, quan encara anava a l'escola, vaig començar a arreglar les patilles, ara aquí, ara allà, fins que vaig acabar sense un sol cabell lateral. Aquest cop, el resultat no és tan catastròfic, però la cosa no ha sortit bé i una mirada experta pot apreciar clarament la retallada fora de lloc. La meva mà dreta aferra de manera malaltissa les tisores amb ganes de seguir compensant la cosa, però en un esforç suprem d'autocontrol aconsegueixo superar la temptació i enfilo el camí cap al sac de dormir, mentre la Katy es recrea amb la visió d'un cos al qual només uns calçotets blaus allunyen de la nuesa total.

Kung Fu

Divertidíssim documental d'Andrés Buitrago Tampico sobre les arts marcials i la política, vist en una de les projeccions de Mecal Air.

Vacances, regularitat i twitter

Els que sigueu lectors habituals haureu notat que el ritme d'actualitzacions del blog ha caigut a uns nivells alarmants. La veritat és que ara que és estiu, torno a treballar i tenir xicota no em queda gaire temps per escriure, així que centro la meva activitat online en el twitter de Patillades. Si sapigues com sincronitzar les actualitzacions dels dos serveis ho faria, però de moment no he trobat la manera (tampoc és que m'hi hagi esforçat gaire). Si teni la solució, us agrairé molt la vostra ajuda ;) Gaudiu de les vacances, els que les tingueu.

Que net està el futbol

Mor d'un infart Dani Jarque, capità de l'Espanyol, i tots els mitjans parlen de gran tragèdia. I per què ha passat això? I per què mai no es va fer autòpsia a Antonio Puerta? I per què es parla del miracle Guardiola i no del seu positiu a Itàlia? I les hormones del creixement de Messi? En el futboltambé hi ha droga, senyores i senyors, i molta. Dos dies de tragèdia i au, que segueixi l'espectacle. De la mateixa manera que el Sevilla de la papilla va deixar de córrer com ho feia quan va perdre a Puerta, presagio una pèssima temporada per als pericos. Temps al temps.

A la gola del llop

20 de maig de 2009

Motivat per la jornada de pesca, l'alarma sona a les sis, però no hi ha voluntat suficient per llevar-se. Sempre passa el mateix abans de les set, a la ciutat els carrers no estan posats, i al bosc es diria que els camins tampoc. Com m'he d'aixecar, doncs, si allà fora no hi ha m´s que arbres? Així que segueixo dormint fins que la tos de fumador del Mike resulta insuportable i el gos fa massa enrenou com per seguir tenint-lo tancat a la cabana. Amb una cafetera de llauna, el parell d'il·luminats preparen el negre beuratge que ha de ser tot el seu esmorzar, refusant el meu oferiment de pa, formatge i salami. Mai no seré capaç d'entendre la gent que no omple l'estómac només llevar-se; encara que en aquell moment no tinguis gana, tard o d'hora aquesta arribarà, i potser quan ho faci no tindràs temps de menjar. O no tindràs menjar, senzillament.

A tota velocitat, recullen els seus artefactes i els embarquen a la canoa. A mi em porta una estona llarga entendre que estem desallotjant la cabana, i per quan surto amb les meves coses ells ja estan llestos per partir. Els passo la motxilla i, per un instant, tinc clar que m'abandonaran allí emportant-se les meves pertinences. Llegint-me el pensament, el Mike em diu adéu, però esclata a riure sense donar-me temps a preocupar-me. Pujo a la barqueta i el Jeremy engega el motor mentre demano pel pla d'acció. Volen deixar les coses a la camioneta i començar a pescar després, però el més important és deixar la cabana al més aviat possible per si s'hi presenta algú.





A l'altra banda del llac, una parella de vells pren te al costat de la seva caravana. Automàticament em cauen malament, doncs els conductors d'aquest tipus de vehicles MAI no recullen ningú a la carretera, i això que són els que més espai disponible tenen per oferir. La canoa és ara lleugera de pes i es converteix en una cosa ben diferent, i mentre ells discuteixen quin ham farà més feina i quant pes extra han d'afegir a la canya, jo contemplo feliç i endormiscat el meravellós dia que m'ha tocat un cop més. Aturem el motor i el llac es converteix en una superfície de cristall que reflecteix els quatre escassos núvols a la perfecció, només pertorbat lleugerament per les ones creades pels nostres fils invisibles. Fils que neixen a les nostres mans plenes de vida i que a l'altre extrem han d'exercir de botxins de la fauna marina.





Un acudit clàssic de tot tipus de còmics és el del pescador que, excitat, creu haver enganxat alguna presa i només aconsegueix treure una vella bota de l'aigua. Aviat comprovo que, certament, resulta difícil distingir entre l'estirada d'un peix i la de qualsevol altre objecte enganxat per la canya, sobretot si la teva barca es troba en moviment i aleshores es crea la sensació de lluita per part de l'animal marí que intenta abandonar la trampa. En dues ocasions tinc la sensació d'haver enxampat alguna cosa, però només són roques i algues del fons marí. A la tercera, el premi és més sucós, la canya del Mike, que tot rabiós perd una llarga estona desenganxant els fils mentre el Jeremy intenta treure avantatge de la situació i jo medito en quina posició podria fer una capcinadeta.







Quan encara no ha passat una hora, sento l'emoció de la pesca. Una estirada, dues, tres. Ara sí que han mossegat l'ham. Com em van ensenyar la nit anterior i em segueixen repetint tot excitats en aquest precís instant, recullo una mica de fil, estiro la canya, i deixo jugar una mica la meva presa. Em preocupa que s'escapi, però tot i així m'exalto una mica i crido en direcció a l'aigua. Come here, bastard! Who's your daddy? El Mike es recrea en la seva satisfacció, i aviat tinc l'escamosa criatura a la vora de la superfície. Aixeco el meu instrument de cacera, i el Jeremy recull la víctima en una xarxa per després acostar-me'l. És un petit peix platejat de vint centímetres, i s'agita amb una força sorprenent intentant escapar de la meva mà. La seva pell escamosa és relliscosa en extrem i multitud de músculs es poden notar sota aquesta capa. Immortalitzada la meva primera captura amb la foto de rigor, els pregunto on he de deixar la bèstia, i m'indiquen que el terra de la canoa ja va bé.





La criatura segueix remenant la cua i obre la boca i les brànquies amb uns ulls com taronges mirant de trobar un oxigen que no li arriba. Contemplo el macabre espectacle fascinat i horroritzat a parts iguals. Els meus coneixements zoològics són mínims, i ja no recordo què fa que els peixos no puguin respirar fora de l'aigua. Es retorça en un espasme particularment violent i la sang comença a manar del seu cos. És un líquid vermell metàl·lic d'allò més espès. S'agita per últim cop i amb la cua m'esquitxa justament amb la vida que se li escapa, doncs jo sóc el seu assassí i així n'ha volgut deixar constància. Els altres dos fa estona que han deixat de preocupar-se pel tema, però jo no puc, doncs encara es mou una vegada més. I una altra. I no mor definitivament fins que han passat quinze minuts, i jo em pregunto quin sentit té odiar els caçadors d'óssos si m'he de dedicar a la cacera de criatures submarines. És la bellesa d'un animal l'únic aspecte que s'ha de considerar abans de robar-li la vida? I encara així, segueixo amb la canya a l'aigua.



Fa estona que es pot divisar una segona canoa al llac, aquesta impulsada per rems. Ara ja són a la vista i es pot apreciar fàcilment dos homes que gaudeixen d'un cert aspecte oficial, amb algun escut inscrit al braç de la jaqueta. Pregunto als meus companys si creuen que es dirigeixen a la cabana, doncs la seva ruta així ho fa pensar. Intercanvien frases ràpides que no puc interpretar i es miren amb nerviosisme. Que bé que hem recollit les coses tan aviat, dic jo, i el Jeremy es porta al dit a la boca per fer-me callar. Ens allunyem d'ells progressivament, però des de la distància arribem a veure com desembarquen a la platgeta on vam sopar anit. El Mike diu al Jeremy que els ha sentit parlar de la foguera, i comencen a pensar excuses relatives al seu desconeixement de l'obligació de pagar quaranta-cinc dòlars per passar la nit en la propietat pública de fusta.







A mi tot plegat me la repampimfla, doncs com no sóc d'aquí em faig el suec i llestos. Em fan saber, però, que també en puc sortir malparat pel fet de no tenir llicència per pescar. Mai no hagués pensat que per dur a terme una activitat tan soporífera es necessitessin papers, però aquí la pesca és un assumpte d'estat. Per postres, aquests caps de trons van carregats de marihuana i la seva escopeta és il·legal, ja que està retallada i és inferior a la mida reglamentària, de manera que poden acabar a la presó.



Un cop a la zona d'acampada, topem amb una furgoneta dels guardaboscos estatals que sens dubte pertany als nostres amics remadors. Fotem el camp a corre-cuita i jo dormo fins que el vehicle s'atura a la llar dels tremends. De nou, el Mike flipa en colors amb mi, doncs m'he adormit tal i com els havia anunciat, quin paio més cremós que estic fet.



La camioneta queda estacionada en una clariana d'uns vint metres de diàmetre, envoltada de pins baixos i coberta de gespa, herbes i matolls que han crescut descontroladament. Davant nostre, una petitíssima casa de fusta amb la teulada inclinada en un angle de gairebé noranta graus. El Mike n'obre la porta i cinc gossos surten disparats a saludar l'amo de la casa. Els dos passen cap a dins i jo els vaig al darrere. Una senyora mira una tele de principis dels noranta fixada en un canal on només donen anuncis. Perfectament acomodada en una gastada butaca blava, no s'aixeca per donar la benvinguda, sinó que es limita a grunyir. El Mike la informa que hi ha convidats i aleshores sí fa un esforç titànic per posar-se en moviment. Les seves mans s'aferren als braços del moble en una grapada malaltissa que dóna a entendre que són poques les ocasions en què la vella i esgotada dama abandona el seu tron.





Comparo el rostre inflat que em mira sense veure'm amb una fotografia de la paret i entenc instantàniament que la vida d'aquesta senyora fa molts anys que va acabar. Res ja no queda de la bellesa infantil i el somriure innocent de la criatura retratada tant temps enrere. Ara, l'edat li passa factura en totes i cadascuna de les parts del seu cos. El cabell ros i llis tallat a l'alçada de la mandíbula és ple de canes, i té l'aspecte greixós d'aquell qui no s'ha dutxat en molts dies. Els ulls, enfonsats a la cara, han perdut tota vitalitat i es dirigeixen desenfocats a un interlocutor invisible. El cos s'amaga a l'interior d'un pijama vell, brut i gastat que ja forma part de la seva propietària, com la llauna de cervesa que porta a la mà i les moltes altres que descansen buides al seus peus. Una llàstima infinita i una certa repulsió m'envaeixen mentre em pregunta el meu nom amb la veu lenta, profunda i viscosa que tindria un gripau si pogués parlar. El Mike m'ha anunciat instants abans, i jo responc en veu alta i clara, de la mateixa manera que en les cinc vegades que repeteix la pregunta. És evident que abandona el tema per falta d'interès, no pas per haver arribat a una conclusió satisfactòria. Obre una nova llauna, encén una cigarreta, i es deixa caure sobre una cadira a la cuina, en una maniobra que en cap cas s'ha de confondre amb el gest de seure.

El meu pla era dinar amb ells, però ja no em fa cap mena d'il·lusió, i de totes maneres el Mike diu que no tenen res per cuinar alhora que m'ofereix un got de coke i un deliciós pa de carbassa. S'escarxofa en el seient abandonat per la seva esposa i el Jeremy desapareix per alguna banda mentre els gossos es posen a dormir al meu voltant. Mirant de treure algun profit de la situació, demano per connectar-me a internet i l'amfitrió em condueix a una cambra, l'única de la casa, on el desordre regna de la mà de la pols. La xarxa és irritantment lenta, però com a mínim funciona, cosa que ja és més que un miracle. La dona apareix per la meva espatlla, pregunta el meu nom quatre cops més, i es disculpa mentre remena una bossa de plàstic blanc que fa soroll de pastilles. En treu un pot i gira cua. L'operació es repeteix un parell d'ocasions, de manera que a aquestes alçades ha d'anar bastant carregada de medicació, i per la cara que fa i el seu caminar vacil·lant no deu ser pas una cosa lleugera.

Quan acabo amb les novetats de la xarxa, la dona jau inconscient a la seva cadira amb una cigarreta sencera consumida per la cendra entre els dits. Pregunto al Mike quan em podria deixar a l'autopista per seguir el meu camí i diu que hem d'esperar que torni el Jeremy, que ha anat a comprar aigua, però que si em quedo fins la nit hi haurà una barbacoa de puta mare. Declino l'oferiment i surto al pati, que abans no havia contemplat amb prou detall i realment mereix una descripció detallada. Gairebé tocant a la casa, un hivernacle de quatre metres quadrats a mig construir, amb el blanc sostre de plàstic esfondrat.





Una mica més enllà, una camioneta vermella amb tots els vidres rebentats i envoltada per una vegetació frondosa, senyal inequívoc que ja fa molt temps que el seu morro es va enfonsar en un accident. Darrere d'aquesta, un hort on el Mike assegura cultivar fins a cinc tipus diferents de vegetals, però que es veu tan descuidat com la resta de la propietat. Prop del camí d'entrada hi ha un porxo, amb les parets de molts colors diferents per la quantitat de fustes i plàstics utilitzats en la seva construcció, i orgullós m'explica que la seva filla i el seu futur marit ja hi estan vivint. No té finestres. Tampoc no sé endevinar on és la porta. Mil eines es troben esteses pel terra al costat d'una gran quantitat de llaunes buides.



Arriba soroll de cotxe i el Jeremy fa acte de presència, acompanyat d'una caixa amb vint-i-quatre birres, però ni rastre de l'anunciada aigua. Serà que això és tot el que beuen i li han canviat el nom. Cadascun es ventila dues llaunes amb velocitat, mentre jo dono voltes i voltes fascinat pel decadent espectacle. El Mike no fa més que afegir detalls surrealistes a l'escena quan m'explica els seus plans per a l'ampliació de la llar que passen per la instal·lació d'un dipòsit d'aigua corrent, doncs actualment no en tenen i només es dutxen un cop a la setmana. Torno a l'interior a per més beguda i contemplo com l'esposa segueix fulminada, amb el cap caigut cap enrere en un angle recte que fa mal només de mirar-la. El seu home em diu que no es troba bé, i que per això ha pres Xanax, però que no pensi pas que és cosa habitual. Aquest medicament és un tranquil·litzant brutal que es recepta contra les depressions i els atacs de pànic, dues patologies d'allò més raonables quan vius en aquestes condicions. El pobre home és un tros de pa, i truca a un fill seu per saber a quina hora marxa en cotxe per la meva ruta per veure si em pot acompanyar un tros més llarg.





Em deixen als afores de la ciutat, en una àrea de descans on dos llargs camions es troben aparcats sense els conductors a la vista. El Mike diu que sens dubte fan el meu camí, i malgrat dir-li que no es molesti doncs han d'estar dormint, desperta els camioners per explicar-los que el seu amic de Barcelona és un paio molt trempat que va a un concurs de barbes i que m'han de portar sí o sí. Un d'ells accepta, però encara vol descansar una horeta més. Ens acomiadem amb una abraçada mentre em recorden que els escrigui un mail amb el resultat de la competició i la meva adreça de casa, doncs m'enviaran tones i tones de salmó congelat.

Al cap d'uns vint minuts amb el dit aixecat, un descapotable negre amb una esquerda enorme al vidre s'atura al meu costat. Li dic si em pot portar a Girdwood i fa que sí amb el cap. Quatre milles després, em pregunta si em va bé baixar aquí. Estem al mig del no res, i li repeteixo que vaig cap a Girdwood, prop d'Anchorage. Tot sorprès, es disculpa perquè no m'havia entès i diu que no em pot deixar més lluny ja que de fet ja ha passat de llarg de la seva casa. Renegant entre dents, trec la meva motxilla i em carrego de paciència per esperar en una llarguíssima recta per la qual puc veure arribar els cotxes molt abans que siguin a la meva alçada, omplint-me d'esperances que sempre es trenquen. El pitjor de tot és que he perdut un viatge segur, i em feia il·lusió anar en camió perquè un camioner segur que té una pila d'històries per explicar, o si més no sempre estarà disposat a parlar de putes.



I efectivament, un cert temps després passa de llarg el camió i em saluda amb la botzina, sens dubte pensant que sóc imbècil. Aquí, per primer cop, perdo els nervis tan necessaris per a un autoestopista i em dedico a insultar i fer gestos obscens tots els conductors que no m'accepten al seu vehicle. El trànsit és tan escàs que tinc temps de preparar-me un entrepà sense perdre oportunitats, i quan finalment algú apareix al meu rescat ja ha passat una altra hora. Com a mínim, puc estar content per la precisió del moment, doncs no he acabat de tancar la porta quan es posa a ploure.

Com a tothom, li encanta la història del Mundial, i comença a donar-me consells al respecte. Que em posi a parlar amb la penya i sigui amic de tothom i li mengi l'orella als jutges, i que em busqui alguna admiradora i me l'emporti a acampar per les muntanyes tots dos solets per conèixer una mica millor la calidesa dels habitants d'Alaska. Amb tot l'aspecte d'un camioner, gorreta inclosa, el meu últim benefactor condueix cap a Anchorage, on al dia següent s'ha de sotmetre a un control de sang. Després de tres anys sense treballar s'ha quedat escurat de tant que ha viatjat, veient-se forçat a acceptar una oferta de treball de British Petroleum a la costa nord de l'estat. La regió petrolífera es troba dins del cercle polar àrtic, un lloc en què fins i tot l'oceà es glaça a l'hivern i el sol desapareix durant tres mesos sencers. A banda de treballar, l'únic que es pot fer es donar voltes per la natura buscant óssos blancs, doncs no hi ha cap ciutat digna de tal denominació i l'alcohol està prohibit, ja que no casa bé amb el petroli i la solitud. La seva feina consistirà a ser capità de vaixell, i només haurà de sortir a mar obert en cas que es detecti un nou jaciment d'or negre. O sigui, que es passarà dotze hores al dia amarrat a port. Els avantatges són que només treballes dues setmanes al mes i cadascuna d'aquestes et reporta 2500 dòlars del tot nets, doncs a l'estació tant l'allotjament com el menjar estan inclosos.

La idea de tornar a casa via New York li sembla una bajanada, i assegura que una opció molt és econòmica i interessant hauria estat fer-ho pel sud-est asiàtic, doncs els vols cap allí des d'Alaska estan regalats. No ho acabo de creure, i en tot cas la menció d'aquesta regió per part d'algú de les seves característiques fa un fort tuf a turisme sexual. El cas és que el paio ha vist mig món i es dedica a entretenir-me amb històries de dones que s'ha follat aquí i allà. Flipo quan em conta com l'altre dia el seu fill de deu anys gairebé va estar a punt de caçar el seu primer ós, però a última hora va sonar el mòbil i l'animal va fugir alertat pel so. No entro a discutir la qüestió de la cacera perquè igual em quedo al mig de la carretera.

Arribant a Girdwood, diu que anem a fer unes birres amb un amic seu i que potser aquest em podrà oferir allotjament. D'alguna manera, em sento forçat a participar de l'alcoholisme social perquè tinc la impressió que aquests dos em prendrien per un marica i s'esvairia tota opció de dormir gratis. En tot cas, l'amic del conductor immediatament s'encarrega de fer saber a la cambrera que pagarà la meva consumició. El beuratge que tinc al davant s'anomena Red Beer, i és una mescla de Heineken amb suc de tomàquet tan desagradable que no dubtaria un instant a canviar-lo per un calentet got de la meva pròpia orina.

Faig tot el possible per enllestir la repugnant mescla, i quan a cop de petits glopets arribo a la meitat, els altres ja han enllestit dues birres senceres i van a per la tercera. Jo dono la missió per acomplida i vaig al lavabo a beure aigua fent esforços per no vomitar. De nou al meu seient, em concentro en la tremenda pantalla de plasma que transmet en directe el partit de semifinals la NBA i creuo algunes frases amb el paio que seu a la meva esquerra, també partidari de la derrota dels Cavaliers de LeBron James. Aquest noi s'està fotent una immensa hamburguesa amb patates que em té salivant com un animal, i quan llença un tovalló sobre el plat veig la menva oportunitat. Deixaràs tot això?, pregunto. Tot el que queda és una mica de pa mullat en ketchup i unes quantes patates, però és menjar i està calent. L'home veu la desesperació en la meva mirada i m'acosta el plat. Jo començo a endrapar tot feliç i el personal al·lucina amb l'escena.

L'amic local del meu xofer Brad pregunta si tinc gana, i dic que no gràcies. Pregunta de nou si és que estic arruïnat, i faig que sí amb el cap mentre segueixo amb la boca plena. El noi que m'ha regalat les seves sobres demana si necessito res més i rebutjo amablement el seu oferiment. Donant-me un copet a l'espatlla, s'aixeca i se'n va, i la cambrera em passa un segon got de Red Beer a compte de l'home que acaba de marxar. Cagon la puta, faig el cor fort i engoleixo d'una sola glopada la meitat del vas, del tot forçat per les circumstàncies. Mentrestant, un sensacional entrepà de quatre pisos acompanyat d'anelles de ceba és servit al Brad, i ho parteix en dos per compartir-ho amb mi. Com s'ho curra la penya, hòstia, tinc ganes de plorar de l'emoció.

La zona d'acampada local està en reformes i no hi ha ningú, de manera que no sembla la millor opció per dormir, i el Brad m'ofereix un últim servei conduint cap a casa de son germà, doncs ell es va criar en aquesta ciutat. Fa un parell de trucades i em diu que instal·li la tenda sota un porxo davant de la casa, que aquí ningú no em molestarà. Eternament agraït, li dic adéu mentre crida per la finestra que molta sort i que no oblidi follar amb alguna fresca. Amb la tenda ja mig desplegada, arriba un senyor que passa de la trentena però d'aspecte juvenil, i s'identifica com el marit de la germana del Brad, que viu a la casa del costat. Tot divertit em pregunta pel tema de les barbes i ens posem a parlar molt animadament d'això i d'allò. Finalment, trobo un americà que sap una mica de ciclisme, però no està tant al dia del Giro d'Itàlia com jo. En una d'aquestes, em demana si voldria dormir en algun lloc més confortable que la tenda, i li dic que sí, òbviament.

Resulta que té una cabana en lloguer al poble, i justament els últims ocupants n'han fotut el camp sense avisar. Per tant, recullo els meus trastos i pujo amb ell al cotxe i em condueix a una caseta de fusta que disposa de cuina, electricitat, dutxa i aigua calenta. Sensacional! Ho tiro tot per terra i calço les botes de muntanya per anar a fer un poc de trekking muntanya amunt, cap al cim de l'estació d'esquí local. L'ascensió és brutalment exigent, amb uns pendents demencials que donen a entendre que baixar per aquí ha de ser una delícia. Cobertes tres quartes parts del camí, seguir endavant és impracticable per l'espessa capa de neu, i ja tinc la lliçó prou apresa com per voler enfonsar les potes en la blanca fredor.

Assegut sobre un roc, bec aigua mentre contemplo la vall que s'estén als meus peus. La petita vila de Girdwood sembla una col·lecció de casetes de joguina que en qualsevol moment podrien ser esborrades del mapa per una esllavissada com déu mana. A l'oest, el cel presenta un magnífic color taronja retocat per unes pinzellades de blau fosc cortesia dels núvols esfilagarsats que marxen cap al nord. La posta de sol seria el plaer últim per a aquesta jornada esgotadora, però la Gran i Gloriosa Bola de Foc s'amaga ja rere una serralada de cims nevats que sorgeix desafiadors de les tranquil·les aigües de la badia. I jo, sense càmera de fotos...

Sense pensar gaire en la fragilitat dels meus turmells, em llenço pendent avall a tomba oberta, i en un tres i no res sóc de nou a casa sense haver vist una sola ànima. Al bar on he hagut de beure la desena i onzena cerveses de la meva vida hi ha música en directe, però abans de deixar-m'hi caure vull gaudir d'una dutxa calenteta i canviar de roba. Per quan arribo al local el concert ja ha acabat, però jo tinc a la mà una espècie de beguda alcohòlica de llimona de tres dòlars que no tinc cap pressa a enllestir, i una vintena de persones encara roman al pati jugant amb ferradures de cavall i xerrant al voltant d'una estufa. M'assec a prop d'aquest últim grup, cinc nois i una noia, on un paio amb els cabells de l'actor secundario bob explica una còmica història. Un col·lega seu, el més guai de tots, anava sempre de nit amb ulleres de sol. Un dia, passades les onze de la nit, li va preguntar que què coi feia anant en bici a les fosques i encara amb les maleïdes ulleres. I am so cool that the sun always shines to me (Molo tat que el Sol sempre brilla per a mi). Amb un somriure immens després de la vacil·lada que s'acabava de marcar, el guai va arrencar la bici i, tres carrers més enllà, un cotxe el va atropellar. El narrador s'hi va acostar i, després de comprovar que seguia respirant, li va treure les ulleres i les va trepitjar. Mai més no se les va tornar a posar. Tothom riu i uns quants foten el camp.

Aprofito el relleu per acostar-me a la font d'escalfor i em poso a xerrar amb un paio rabassut que va amb pantalons i samarreta curts mentre jo porto bufanda. Lògicament, és nascut a Alaska. la conversa és del tot intranscendent, l'única cosa que es pot destacar és la possible homosexualitat del meu interlocutor quan comenta que sense barba segur que jo seria molt guapo. Torna al seu hotel i el seu lloc l'ocupa una mossa que llueix una caputxa andina amb dibuixos de llames. Abans que tingui temps de donar-me l'esquena, li demano que d'on l'ha treta i li ensenyo el meu jersei de coloraines tot explicant que vinc d'un any a Chile. Interessada pel meu accent, inquireix pel meu lloc d'origen i comencem a xerrar animadament. Sap un xic d'espanyol per tres mesos d'estudi a Nicaragua i treballa a l'hotel de l'estació d'esquí, on ja porta més d'un any. Li agraden els esports de neu, de manera que a més de la seva alta i estilitzada figura està en forma. Em diu que ella i els seus amics ara aniran a un altre bar i ja em començo a fregar les mans. A la sortida, però, la seva gent fuig en estampida i ella s'encongeix d'espatlles donant a entendre que no hi ha res a fer. A la cabana hi ha calefacció, així que encara que sol, dormiré calent.