Sens dubte, la qualitat de les notícies ha millorat notablement des de l'arribada del nou webmaster.
Gràcies, Miri Spuni!
29 de setembre de 2009
Hackers calents
Avui s'ha produït un interessant atac sobre el portal de desinformació Diario Barcelona, al qual no tinc cap intenció d'enllaçar.
Sens dubte, la qualitat de les notícies ha millorat notablement des de l'arribada del nou webmaster.
Gràcies, Miri Spuni!
Sens dubte, la qualitat de les notícies ha millorat notablement des de l'arribada del nou webmaster.
Gràcies, Miri Spuni!
15 de setembre de 2009
La desfilada
22 de maig de 2009
Remeno frenèticament el meu equipatge i l'armari del bany, però no hi ha espuma d'afaitar per enlloc, així que abuso un cop més de la confiança de la Katy i li demano que m'acosti en cotxe a alguna banda on en pugui comprar. Ella, que és un sol, s'encamina cap al cotxe a sotragades i em condueix al supermercat sense poder obrir els ulls del tot, de tan adormida com està. Avui és la desfilada prèvia a la competició i assumeixo que cal presentar-s'hi amb el mateix aspecte que el dia D.
La importància d'aquesta afaitada és capital, doncs si retallo més cabells del compte tot haurà acabat, i si irrito massa la meva cara demà no hi haurà qui s'afaiti de nou per al campionat. Per tenir una idea més clara dels límits que la fulla pot tocar, em porto la barba i els bigotis a la boca, i al cap de tres llargs i tensos quarts d'hora em considero molt satisfet pel resultat obtingut.
Sortint de la dutxa, em disfresso i m'enfronto al segon pas decisiu, donar forma al pèl facial per tal de semblar un bon mosqueter. La meva inexperiència és terrible, no sé ni quin material he d'utilitzar, però tinc clar que el gel fixador ja el puc anar llençant a les escombraries, perquè tendeix massa a la rinxolada. La cera ofereix una rigidesa estupenda, però deixa els pèls molt blancs i dóna un aire preocupantment artificial a la cara. Segurament, hi ha marques molt millors al mercat, però mai no m'he preocupat de buscar-les. Estressat per l'hora, em decideixo per una configuració que sembla més o menys decent, perquè de totes maneres la competició real no és fins demà i aleshores ja tindré més temps i dades per treballar en el tema.
La Katy, un cop més impagable en el seu rol de fan número u m'acosta a la reunió prèvia. No puc deixar de mirar el mirall del copilot i retocar el bigoti i la barba, i a cada semàfor la gent al·lucina quan descobreix que en el vehicle del costat hi viatja un mosqueter. Arribem al centre de convencions, i abans de tenir temps d'entrar a la sala on la reunió ha començat ja m'han fet cinc fotos. El motiu és que gairebé ningú més no ha aparegut disfressat, de manera que sóc la gran atracció de la cita i aquest mateix dia la meva cara dóna la volta al món gràcies a les imatges d'Associated Press.
Mark i jo en una imatge que viatjat pels cinc continents
La reunió és de pa sucat amb oli, doncs l'orador no té micròfon i resulta del tot impossible saber de què coi està parlant. Al meu costat, el Mark tampoc no va gaire fi, però sembla que estan xerrant de trobades i iniciatives dutes a terme en els dos últims anys. A la sala es troben les millors barbes del planeta, i em sento molt elogiat perquè molts d'aquests experts em dediquen gestos d'aprovació pel meu aspecte. El senyor al comandament acaba amb el seu llarg i inconnex discurs i es decideix qui ha de ser el nou president de la WBMA (World Beard and Moustache Association). Algunes persones aixequen la mà per votar, i el Mark m'explica que són els membres de l'associació. A continuació, el president del club noruec passa un powerpoint sobre el proper Mundial, que es disputarà el 2011 a Trondheim coincidint amb el dia nacional del país escandinau, una jornada festiva en què tots els ciutadans surten al carrer a contemplar una desfilada en què els mundialistes també prendran part. La quantitat de rosses per metre quadrat fa que sigui una proposta d'allò més temptadora.
El forçut
El següent torn de paraula és per a un senyor anglès que representa la candidatura de Stuttgart per al Mundial 2013. L'absència dels organitzadors alemanys és una llarga història. L'estiu passat, un poderós contingent hongarès va aparèixer per sorpresa al Campionat Europeu, amb una actuació molt destacada. Aquestes gents van fer amistat amb els alemanys, que es van comprometre a tornar-los la visita amb motiu del concurs que s'havia de disputar l'any següent a Budapest, primer d'aquestes característiques en el país. En aquell moment, no van caure que les dates eren les mateixes que les del Mundial, però ja havien donat la seva paraula i, sent alemanys, no es podien pas fer enrere. La presentació és bastant llastimosa, en línia amb el que es pot esperar d'un powerpoint fer per persones de més de cinquanta anys que segurament encara escriuen amb plomes d'ocell i un vaset de tinta. Per concloure, una carta dels hongaresos que acaba amb una dita que es pot traduir de la manera següent:
Una cara sense bigoti és com un cul.
Les rialles són generalitzades, i l'anglès justifica la frase explicant que en l'exèrcit d'aquell país era obligatori portar bigoti, i com també era forçós el servei militar, un home sense bigoti era poc menys que un miserable. No hi ha cap altra candidatura, així que d'aquí quatre anys la cita serà a Alemanya. Prenc nota del que he vist de cara a la campanya per Barcelona 2015, que seria el primer Mundial en una ciutat de primer ordre.
I quan el temps dedicat a esdeveniments futurs hauria d'acabar, un americà demana la paraula. És Phil Olsen, el fundador i capità auto proclamat del temible Beard Team USA. Té la pretensió de canviar el sistema de votació de l'associació, de manera que les úniques persones amb dret a vot siguin els participants de l'últim Mundial. Jo em perdo, i m'acosto al Bob, president del club de barbes d'Alaska, perquè m'expliqui una mica la situació. Les úniques decisions de la WBMA que es voten són les seus del Mundial i la presidència, i el sistema actual concedeix un vot a cada club. Els requisits que un club ha de complir no els té clars, però el cas és que el Beard Team USA no està reconegut com a tal per l'associació mundial i els ianquis no estan conformes amb aquest sistema. D'acceptar-se la proposta del senyor Olsen, els Estats Units controlarien el destí del meravellós món de les barbes i els bigotis, doncs ja en l'última edició el seu contingent va ser el més nombrós. Per això, el propi Phil proposa que per evitar que algun país prengui el control, el Mundial canviï de continent cada dos anys. Això, a la pràctica, es tradueix en una rotació biennal entre els EUA i Europa, doncs a dia d'avui no hi ha cap altre continent interessat a organitzar l'esdeveniment.
En aquest punt, la conversa adquireix un to agre i l'ambient s'enrareix. Els alemanys, creadors de tot això, diuen que un club és més que un vot, que ells es reuneixen molt sovint i fan moltes coses durant l'any. A això respon un ianqui de llarga barba blanca, dient que la majoria de la gent present ja és prou grandeta com per jugar a fundar clubs, que hi ha persones que tenen coses de veritat amb què ocupar el seu temps. Lleig, molt lleig. La discussió es converteix en un Estats Units contra la resta del món, amb Phil Olsen en el paper de Senyor Fosc que vol destruir la voluntat dels pobles lliures (i peluts) i sumir la terra en el dolor i la confusió. Intercanvio impressions amb els americans que tinc al voltant i, afortunadament, molts d'ells no són membres del BTUSA i no en volen saber res, però la majoria dels presents a la sala acompanyen cada arenga del seu capità amb aplaudiments i gestos afirmatius.
Uns diuen que els altres van dir noséquè fa uns anys i els altres contesten que mentira podrida que la veritat és que tal i qual i pim pam pum. El punt de ruptura arriba quan un dels alemanys suggereix que si no estan conformes amb les normes podrien organitzar el seu propi campionat. Olsen, altiu, contesta que ja ho ha considerat i els seus sequaços el victoregen. El que faltava, federacions rivals, com en el món de la boxa. Està clar que els ianquis en aquest aspecte porten avantatge, doncs saben aprofitar els nous mitjans molt millor que un contingent de participants europeus en què un italià i jo som els més joves amb més de vint anys de diferència respecte els següents. Si hom cerca World Beard Championships a Google, el primer resultat correspon a una empresa d'Olsen, i per trobar la web de la WBMA cal una mica més d'esforç.
A la vista de la clara situació de no enteniment entre les parts enfrontades, s'aixeca la sessió i la gent marxa a vestir-se i a fer birres mentre no comença la desfilada. M'uneixo al Mark, i acabem en un proper pub irlandès asseguts amb un calb d'ulleres i llarga barba castanya anomenat Mike, i un rosset segur de si mateix amb aspecte de surfista que es diu Steve. No té barba, i ha vingut perquè una amiga fotògrafa li ha demanat entrevistes per al seu llibre de barbuts. M'interesso per la seva opinió sobre l'infame Phil Olsen, contra el qual m'he decidit a iniciar una croada de descrèdit, i m'expliquen que hi ha un altre paio del BTUSA que li vol prendre el poder i és el seu arxi rival. Tot això es pot veure en un documental titulat Splitting Hairs (Pèls que es separen). Coincideixen amb mi en el seu excés d'americanisme i ambició de poder, però diuen que també ha fet molt per popularitzar el món del pèl a la cara als EUA.
El Mike comenta si ens hem fixat en la quantitat d'homosexuals presents a la competició, i jo no hi havia pensat de tan feliç com em sentia envoltat d'homes peluts, però un estudi més detallat dels barbuts presents al bar revela, efectivament, una alta densitat de maricons. El pitjor de tots, com no, Phil Olsen, al qual voldria cremar la llarga barba negra cada cop que passa a prop meu o em ve a dir alguna cosa, perquè ja tothom sap de the guy from Spain i em volen conèixer. El Steve és periodista esportiu i li agrada el futbol, i em dóna el seu correu per contactar-lo de cara a veure la final de la Champions a New York.
A la taula del davant, una parella de motoristes vestits de negre cuir tots dos. La senyora, prop de la cinquantena però amb uns pits que encara poden ser considerats gloriosos, s'acosta per darrere i em passa la mà per l'espatlla tot acostant les seves mames a la meva esquena. Can I take a picture with you?, el to de la pregunta és tan sensual que si m'hagués demanat de baixar-me els pantalons també li hauria dit que sí. Ens expliquen que han vingut expressament des de Texas pel Mundial, ja que el seu fill els va dir fa un any que s'hi presentaria però a última hora no ha tingut el valor suficient.
Els meus companys de taula ja han acabat de dinar, i jo he acontentat una mica l'estómac amb les seves sobres, i abandonem el local perquè ja s'acosta el moment de desfilar. A l'avinguda principal del downtown, una multitud ja s'amuntega al voltant dels participants. Amb un somriure de joia que m'omple la cara, convido a demanar-me una foto a la gent que, tímida amb les càmeres, no s'atreveix a disparar. I aviat tothom està en el mateix. Per aquí arriben un parell de barbuts fent girar les seves guitarres sobre el pit per a delícia de tots els fans, i per allà apareixen els equips de Bèlgica i Alemanya, i tothom reclama un paio vestit de Moisès.
Els sorruts belgues
Els impassibles alemanys
Escolta, que una foto i que d'on vens i que a quina categoria participes i que tal i que qual. De cop, algú m'agafa per l'espatlla, i quan em giro tinc una bandera espanyola, la roja y gualda, davant dels nassos. Miro a la noia amb cara d'incredulitat i li dono l'esquena. Es posa davant meu altra volta i me l'encaixa a la mà. Algú l'ha de portar i no hi ha ningú més de les teves terres per aquí, em diu. És el primer cop a la vida que toco una bandera espanyola.
Aquest portava una figureta de si mateix :D
Els canadencs
La bandera dels collons fa que s'acosti encara més gent, alguns capaços d'articular algunes paraules en espanyol, però sempre acabo canviant d'idioma perquè em desespera la seva lentitud. Un alemany que fa tota la cara de ser ciutadà de la Unió Romanesa em ve a donar la mà i a expressar la seva gran felicitat per veure un espanyol aquí per primer cop. Al llarg del cap de setmana, em parlarà uns quants cops més. Sens dubte, el més amistós del seu contingent, que es deixen fer fotos, però rarament somriuen i mai no es separen els uns dels altres.
Algú dóna veus per organitzar la gent per països i jo em perdo enmig d'una marea d'americans, doncs l'equip local compta amb una representació brutalment superior a la de la resta de nacions, equipats tots amb les seves banderetes com els han ensenyat des de petits. I ara sí que hi ha una gentada a banda i banda del carrer per veure'ns desfilar, tothom amb la seva càmera i una profusió de somriures tal que un executiu d'una empresa de pasta dentífrica tindria l'erecció de la seva vida. Per allí corren també la Katy i els nens als quals fa de cangur. Oye, tío, de qué va esto?, sento que em diuen. La sorpresa pel fet de trobar algú que parla bé en castellà és extrema. Un nano de Pamplona, que va estudiar a Alaska i ha vingut a visitar a la seva xicota, que està tremenda i no entén la meitat del que estem dient. Com tota la gent que he conegut en l'últim any, flipa amb el Mundial i em desitja sort, alhora que mostra la seva comprensió per la desgràcia d'haver de portar la bandera.
És interessant fixar-se en quins són els personatges més populars, com l'home forçut, un que va disfressat de gnom assegut sobre un bolet gegant, un tennista, el més gay de San Francisco amb la seva increïble barba recoberta de filferro... També em vaig fixant en els altres mosqueters, un dels quals és americà i, increïblement, també respon al nom de Xavier. N'hi ha un parell que fan més cara de pirata que altra cosa. En un moment tinc l'oportunitat de parlar amb Frazer Coppin, l'anglès que defensa el títol de campió del món i que ha estat el meu model de referència en aquest llarg temps de creixement, Li pregunto com s'ho fa amb la barba i amablement comparteix amb mi els seus secrets. Planxa de cabell, esprai fixador i assecador, tres coses que hauria de poder aconseguir per a l'endemà sense problemes.
Els mosqueters Xavier
Frazer Coppin, un mosqueter de llarga pera
Tornem al punt de partida i les autoritats locals procedeixen a donar-se una mica de crema discursiva, que acaba amb un rap freestyle molt aconseguit a càrrec d'un competidor americà anomenat BJ, que té tota una cort de sequaços i un equip fent un documental per a ell sol, doncs m'expliquen que es va fer famós després de guanyar un reality anomenat Race Around The World. Les delicioses Steph i Erin fan acte de presència amb la meva màscara de cera finalitzada mentre jo m'enfronto en duel singular amb un anglès que va d'escocès i té una espasa brutal que va comprar a eBay per quatre duros. Juntament amb el tennista i BJ intentem engalipar unes nenes de divuit anyets recent graduades de l'escola, però no hi ha sort i tot el que podem fer és dirigir-nos de nou al centre de convencions doncs se suposa que allí ha de seguir la festa.
BJ fent el mico
Ofereixo una esplèndida rialla diabòlica a la bella Steph
Sense saber massa bé per a què, pago quinze dòlars, una autèntica fortuna. Convençut que eren per a una recepció, m'escandalitza descobrir que no serviran menjar ni beguda, i que a sobre el preu de les consumicions és del tot descabellat. Nou dòlars per una copa de vi! Pregunto aquí i allà, alguns han pagat i altres no, i en tot cas se suposa que és per poder participar en un campionat previ amb categories diferents a les de demà. Total, que sóc idiota. El David, vice del club d'Alaska, em presenta una senyora ben entrada en anys però que es conserva de puta mare i que és jutgessa del Mundial, així que inverteixo una bona estona en donar-li crema.
Unes cheerleaders de l'equip local, que estan bastant tremendes, comencen a voltar per la sala amb uns cartells que anuncien les categories. La meva és Mountain Goat (cabra muntesa), animal amb el que em sento totalment identificat i que espero m'afavoreixi, i passo el temps d'espera xerrant amb la Irene, la noia del cartell, una bruneta de faccions indígenes que està ben bona i és simpàtica. La primera categoria en sortir a competir és la de barbes falses, i la guanyadora una noia del Canadà. Nosaltres anem desprès, i un cop ens trobem tots els participants davant el públic faig una passa endavant i em trec el barret en una exagerada reverència que fa embogir la massa, i amb això ja estic convençut de guanyar. Els jutges, però, no estan per escoltar la petició del públic i donen la segona posició a un vell amb aspecte de miner i la primera a un mosqueter alemany.
Quin mal presagi per a demà, i quina ràbia. Sec a primera fila amb cara de pomes agres i segueixo la resta del concurs sense gaire interès. Només m'aixeco per animar el Mark, que tampoc no té sort. La victòria final és per al Bob, el president del club local, que s'emporta un bonic ordinador portàtil cap a casa de premi...
Una gran massa de pèl
Una de les coses que més m'agraden és la presència de noies fanàtiques de les barbes i els bigotis, amb samarretes, postissos o pintats. El millor exemple d'això són les tres membres del Canadian Facial Hair Cheer Trio (Trio d'Animadores Canadenques del Pèl Facial), unes mosses que per celebrar el final de les classes han recorregut cinc mil quilòmetres en cotxe des de Calgary per donar suport als canadencs inscrits a la competició, als quals no coneixien de res. Porten unes barbes de llana i el seu vehicle està decorat amb un bigoti a la capota. Cada cop que veig alguna d'aquestes, els dic que les estimo, però estic massa ocupat fent-me fotos amb la gent com per llençar un atac seriós.
La víctima més fàcil que tinc a l'abast és una noia de Guatemala al costat de la qual seria meravellós despertar si no fos perquè té un mostatxo amb el qual podria competir contra molts dels presents. Mentrestant, la Katy ha arribat amb una altra noia que avui ha de dormir a la casa, la couchsurfer Elena, ciutadana de la Unió Romanesa nascuda a l'estat membre de Bulgària. Les dues empassen cervesa més que no pas beuen a l'ampla terrassa exterior, que amb el solet de la tarda, la refrescant brisa i la vista de la veïna serralada nevada és una delícia. Allí tinc el meu encontre amb la princeseta més radiant de totes les presents, una nena de tres anys que és filla d'un barbut monstruós que recorda al Hagrid de Harry Potter, però la criatureta és tan bufona i adorable que resulta fàcil pensar en la mare amb el repartidor del gas fent hores extra. Si jo fos dona, pensaria que el meu rellotge biològic ja està tocant l'hora per començar a parir. Vull fills!
La festa finalitza amb un gloriós concert del grup australià The Beards, totes les cançons dels quals tracten de barbes i bigotis, i els escolto des de la terrassa amb una gent de Nova Zelanda d'allò més còmica que no pot parar de recitar versicles de la Bíblia en anglès antic adaptant-los a la pilositat facial. Coses de l'estil "No t'afaitaràs!" i "No desitjaràs el bigoti d'altri!". En aquesta religió sí podria creure. A la sortida, amb el Mark, la Katy i l'Elena intentem entrar en un bar proper on ha anat tothom, però jo no puc creuar el llindar perquè no porto identificació, i en aquest país són imbècils i no saben distingir un major de vint-i-un anys (edat legal per consumir alcohol) a simple vista.
Detroit Hair League!
Tenim l'alternativa de buscar a la bigotuda de Guatemala o anar a una festa d'uns amics del Matt. La primera opció fracassa perquè truca dient que està amb amics però tot són parelles i ella ja pira a casa, i la segona és més una reunió en una casa que no pas un festa com a tal. Allí estableixo amistat amb els tres membres de la Detroit Hair League, un dels quals em regala una cookie en sentir-me lamentar-me de la gana que tinc, i d'aquesta manera es guanya la meva gratitud eterna. A la vista del poc ambient, i pensant que demà he de matinar i les nenes estan torrades i cansades, pleguem.
Més fotos de la desfilada a Street Parade.
Remeno frenèticament el meu equipatge i l'armari del bany, però no hi ha espuma d'afaitar per enlloc, així que abuso un cop més de la confiança de la Katy i li demano que m'acosti en cotxe a alguna banda on en pugui comprar. Ella, que és un sol, s'encamina cap al cotxe a sotragades i em condueix al supermercat sense poder obrir els ulls del tot, de tan adormida com està. Avui és la desfilada prèvia a la competició i assumeixo que cal presentar-s'hi amb el mateix aspecte que el dia D.
La importància d'aquesta afaitada és capital, doncs si retallo més cabells del compte tot haurà acabat, i si irrito massa la meva cara demà no hi haurà qui s'afaiti de nou per al campionat. Per tenir una idea més clara dels límits que la fulla pot tocar, em porto la barba i els bigotis a la boca, i al cap de tres llargs i tensos quarts d'hora em considero molt satisfet pel resultat obtingut.
Sortint de la dutxa, em disfresso i m'enfronto al segon pas decisiu, donar forma al pèl facial per tal de semblar un bon mosqueter. La meva inexperiència és terrible, no sé ni quin material he d'utilitzar, però tinc clar que el gel fixador ja el puc anar llençant a les escombraries, perquè tendeix massa a la rinxolada. La cera ofereix una rigidesa estupenda, però deixa els pèls molt blancs i dóna un aire preocupantment artificial a la cara. Segurament, hi ha marques molt millors al mercat, però mai no m'he preocupat de buscar-les. Estressat per l'hora, em decideixo per una configuració que sembla més o menys decent, perquè de totes maneres la competició real no és fins demà i aleshores ja tindré més temps i dades per treballar en el tema.
La Katy, un cop més impagable en el seu rol de fan número u m'acosta a la reunió prèvia. No puc deixar de mirar el mirall del copilot i retocar el bigoti i la barba, i a cada semàfor la gent al·lucina quan descobreix que en el vehicle del costat hi viatja un mosqueter. Arribem al centre de convencions, i abans de tenir temps d'entrar a la sala on la reunió ha començat ja m'han fet cinc fotos. El motiu és que gairebé ningú més no ha aparegut disfressat, de manera que sóc la gran atracció de la cita i aquest mateix dia la meva cara dóna la volta al món gràcies a les imatges d'Associated Press.
Mark i jo en una imatge que viatjat pels cinc continentsLa reunió és de pa sucat amb oli, doncs l'orador no té micròfon i resulta del tot impossible saber de què coi està parlant. Al meu costat, el Mark tampoc no va gaire fi, però sembla que estan xerrant de trobades i iniciatives dutes a terme en els dos últims anys. A la sala es troben les millors barbes del planeta, i em sento molt elogiat perquè molts d'aquests experts em dediquen gestos d'aprovació pel meu aspecte. El senyor al comandament acaba amb el seu llarg i inconnex discurs i es decideix qui ha de ser el nou president de la WBMA (World Beard and Moustache Association). Algunes persones aixequen la mà per votar, i el Mark m'explica que són els membres de l'associació. A continuació, el president del club noruec passa un powerpoint sobre el proper Mundial, que es disputarà el 2011 a Trondheim coincidint amb el dia nacional del país escandinau, una jornada festiva en què tots els ciutadans surten al carrer a contemplar una desfilada en què els mundialistes també prendran part. La quantitat de rosses per metre quadrat fa que sigui una proposta d'allò més temptadora.
El forçutEl següent torn de paraula és per a un senyor anglès que representa la candidatura de Stuttgart per al Mundial 2013. L'absència dels organitzadors alemanys és una llarga història. L'estiu passat, un poderós contingent hongarès va aparèixer per sorpresa al Campionat Europeu, amb una actuació molt destacada. Aquestes gents van fer amistat amb els alemanys, que es van comprometre a tornar-los la visita amb motiu del concurs que s'havia de disputar l'any següent a Budapest, primer d'aquestes característiques en el país. En aquell moment, no van caure que les dates eren les mateixes que les del Mundial, però ja havien donat la seva paraula i, sent alemanys, no es podien pas fer enrere. La presentació és bastant llastimosa, en línia amb el que es pot esperar d'un powerpoint fer per persones de més de cinquanta anys que segurament encara escriuen amb plomes d'ocell i un vaset de tinta. Per concloure, una carta dels hongaresos que acaba amb una dita que es pot traduir de la manera següent:
Una cara sense bigoti és com un cul.
Les rialles són generalitzades, i l'anglès justifica la frase explicant que en l'exèrcit d'aquell país era obligatori portar bigoti, i com també era forçós el servei militar, un home sense bigoti era poc menys que un miserable. No hi ha cap altra candidatura, així que d'aquí quatre anys la cita serà a Alemanya. Prenc nota del que he vist de cara a la campanya per Barcelona 2015, que seria el primer Mundial en una ciutat de primer ordre.
I quan el temps dedicat a esdeveniments futurs hauria d'acabar, un americà demana la paraula. És Phil Olsen, el fundador i capità auto proclamat del temible Beard Team USA. Té la pretensió de canviar el sistema de votació de l'associació, de manera que les úniques persones amb dret a vot siguin els participants de l'últim Mundial. Jo em perdo, i m'acosto al Bob, president del club de barbes d'Alaska, perquè m'expliqui una mica la situació. Les úniques decisions de la WBMA que es voten són les seus del Mundial i la presidència, i el sistema actual concedeix un vot a cada club. Els requisits que un club ha de complir no els té clars, però el cas és que el Beard Team USA no està reconegut com a tal per l'associació mundial i els ianquis no estan conformes amb aquest sistema. D'acceptar-se la proposta del senyor Olsen, els Estats Units controlarien el destí del meravellós món de les barbes i els bigotis, doncs ja en l'última edició el seu contingent va ser el més nombrós. Per això, el propi Phil proposa que per evitar que algun país prengui el control, el Mundial canviï de continent cada dos anys. Això, a la pràctica, es tradueix en una rotació biennal entre els EUA i Europa, doncs a dia d'avui no hi ha cap altre continent interessat a organitzar l'esdeveniment.
En aquest punt, la conversa adquireix un to agre i l'ambient s'enrareix. Els alemanys, creadors de tot això, diuen que un club és més que un vot, que ells es reuneixen molt sovint i fan moltes coses durant l'any. A això respon un ianqui de llarga barba blanca, dient que la majoria de la gent present ja és prou grandeta com per jugar a fundar clubs, que hi ha persones que tenen coses de veritat amb què ocupar el seu temps. Lleig, molt lleig. La discussió es converteix en un Estats Units contra la resta del món, amb Phil Olsen en el paper de Senyor Fosc que vol destruir la voluntat dels pobles lliures (i peluts) i sumir la terra en el dolor i la confusió. Intercanvio impressions amb els americans que tinc al voltant i, afortunadament, molts d'ells no són membres del BTUSA i no en volen saber res, però la majoria dels presents a la sala acompanyen cada arenga del seu capità amb aplaudiments i gestos afirmatius.
Uns diuen que els altres van dir noséquè fa uns anys i els altres contesten que mentira podrida que la veritat és que tal i qual i pim pam pum. El punt de ruptura arriba quan un dels alemanys suggereix que si no estan conformes amb les normes podrien organitzar el seu propi campionat. Olsen, altiu, contesta que ja ho ha considerat i els seus sequaços el victoregen. El que faltava, federacions rivals, com en el món de la boxa. Està clar que els ianquis en aquest aspecte porten avantatge, doncs saben aprofitar els nous mitjans molt millor que un contingent de participants europeus en què un italià i jo som els més joves amb més de vint anys de diferència respecte els següents. Si hom cerca World Beard Championships a Google, el primer resultat correspon a una empresa d'Olsen, i per trobar la web de la WBMA cal una mica més d'esforç.
A la vista de la clara situació de no enteniment entre les parts enfrontades, s'aixeca la sessió i la gent marxa a vestir-se i a fer birres mentre no comença la desfilada. M'uneixo al Mark, i acabem en un proper pub irlandès asseguts amb un calb d'ulleres i llarga barba castanya anomenat Mike, i un rosset segur de si mateix amb aspecte de surfista que es diu Steve. No té barba, i ha vingut perquè una amiga fotògrafa li ha demanat entrevistes per al seu llibre de barbuts. M'interesso per la seva opinió sobre l'infame Phil Olsen, contra el qual m'he decidit a iniciar una croada de descrèdit, i m'expliquen que hi ha un altre paio del BTUSA que li vol prendre el poder i és el seu arxi rival. Tot això es pot veure en un documental titulat Splitting Hairs (Pèls que es separen). Coincideixen amb mi en el seu excés d'americanisme i ambició de poder, però diuen que també ha fet molt per popularitzar el món del pèl a la cara als EUA.
El Mike comenta si ens hem fixat en la quantitat d'homosexuals presents a la competició, i jo no hi havia pensat de tan feliç com em sentia envoltat d'homes peluts, però un estudi més detallat dels barbuts presents al bar revela, efectivament, una alta densitat de maricons. El pitjor de tots, com no, Phil Olsen, al qual voldria cremar la llarga barba negra cada cop que passa a prop meu o em ve a dir alguna cosa, perquè ja tothom sap de the guy from Spain i em volen conèixer. El Steve és periodista esportiu i li agrada el futbol, i em dóna el seu correu per contactar-lo de cara a veure la final de la Champions a New York.
A la taula del davant, una parella de motoristes vestits de negre cuir tots dos. La senyora, prop de la cinquantena però amb uns pits que encara poden ser considerats gloriosos, s'acosta per darrere i em passa la mà per l'espatlla tot acostant les seves mames a la meva esquena. Can I take a picture with you?, el to de la pregunta és tan sensual que si m'hagués demanat de baixar-me els pantalons també li hauria dit que sí. Ens expliquen que han vingut expressament des de Texas pel Mundial, ja que el seu fill els va dir fa un any que s'hi presentaria però a última hora no ha tingut el valor suficient.
Els meus companys de taula ja han acabat de dinar, i jo he acontentat una mica l'estómac amb les seves sobres, i abandonem el local perquè ja s'acosta el moment de desfilar. A l'avinguda principal del downtown, una multitud ja s'amuntega al voltant dels participants. Amb un somriure de joia que m'omple la cara, convido a demanar-me una foto a la gent que, tímida amb les càmeres, no s'atreveix a disparar. I aviat tothom està en el mateix. Per aquí arriben un parell de barbuts fent girar les seves guitarres sobre el pit per a delícia de tots els fans, i per allà apareixen els equips de Bèlgica i Alemanya, i tothom reclama un paio vestit de Moisès.
Els sorruts belgues
Els impassibles alemanys
Escolta, que una foto i que d'on vens i que a quina categoria participes i que tal i que qual. De cop, algú m'agafa per l'espatlla, i quan em giro tinc una bandera espanyola, la roja y gualda, davant dels nassos. Miro a la noia amb cara d'incredulitat i li dono l'esquena. Es posa davant meu altra volta i me l'encaixa a la mà. Algú l'ha de portar i no hi ha ningú més de les teves terres per aquí, em diu. És el primer cop a la vida que toco una bandera espanyola.
Aquest portava una figureta de si mateix :D
Els canadencsLa bandera dels collons fa que s'acosti encara més gent, alguns capaços d'articular algunes paraules en espanyol, però sempre acabo canviant d'idioma perquè em desespera la seva lentitud. Un alemany que fa tota la cara de ser ciutadà de la Unió Romanesa em ve a donar la mà i a expressar la seva gran felicitat per veure un espanyol aquí per primer cop. Al llarg del cap de setmana, em parlarà uns quants cops més. Sens dubte, el més amistós del seu contingent, que es deixen fer fotos, però rarament somriuen i mai no es separen els uns dels altres.
Algú dóna veus per organitzar la gent per països i jo em perdo enmig d'una marea d'americans, doncs l'equip local compta amb una representació brutalment superior a la de la resta de nacions, equipats tots amb les seves banderetes com els han ensenyat des de petits. I ara sí que hi ha una gentada a banda i banda del carrer per veure'ns desfilar, tothom amb la seva càmera i una profusió de somriures tal que un executiu d'una empresa de pasta dentífrica tindria l'erecció de la seva vida. Per allí corren també la Katy i els nens als quals fa de cangur. Oye, tío, de qué va esto?, sento que em diuen. La sorpresa pel fet de trobar algú que parla bé en castellà és extrema. Un nano de Pamplona, que va estudiar a Alaska i ha vingut a visitar a la seva xicota, que està tremenda i no entén la meitat del que estem dient. Com tota la gent que he conegut en l'últim any, flipa amb el Mundial i em desitja sort, alhora que mostra la seva comprensió per la desgràcia d'haver de portar la bandera.
És interessant fixar-se en quins són els personatges més populars, com l'home forçut, un que va disfressat de gnom assegut sobre un bolet gegant, un tennista, el més gay de San Francisco amb la seva increïble barba recoberta de filferro... També em vaig fixant en els altres mosqueters, un dels quals és americà i, increïblement, també respon al nom de Xavier. N'hi ha un parell que fan més cara de pirata que altra cosa. En un moment tinc l'oportunitat de parlar amb Frazer Coppin, l'anglès que defensa el títol de campió del món i que ha estat el meu model de referència en aquest llarg temps de creixement, Li pregunto com s'ho fa amb la barba i amablement comparteix amb mi els seus secrets. Planxa de cabell, esprai fixador i assecador, tres coses que hauria de poder aconseguir per a l'endemà sense problemes.
Els mosqueters Xavier
Frazer Coppin, un mosqueter de llarga peraTornem al punt de partida i les autoritats locals procedeixen a donar-se una mica de crema discursiva, que acaba amb un rap freestyle molt aconseguit a càrrec d'un competidor americà anomenat BJ, que té tota una cort de sequaços i un equip fent un documental per a ell sol, doncs m'expliquen que es va fer famós després de guanyar un reality anomenat Race Around The World. Les delicioses Steph i Erin fan acte de presència amb la meva màscara de cera finalitzada mentre jo m'enfronto en duel singular amb un anglès que va d'escocès i té una espasa brutal que va comprar a eBay per quatre duros. Juntament amb el tennista i BJ intentem engalipar unes nenes de divuit anyets recent graduades de l'escola, però no hi ha sort i tot el que podem fer és dirigir-nos de nou al centre de convencions doncs se suposa que allí ha de seguir la festa.
BJ fent el mico
Ofereixo una esplèndida rialla diabòlica a la bella Steph
Sense saber massa bé per a què, pago quinze dòlars, una autèntica fortuna. Convençut que eren per a una recepció, m'escandalitza descobrir que no serviran menjar ni beguda, i que a sobre el preu de les consumicions és del tot descabellat. Nou dòlars per una copa de vi! Pregunto aquí i allà, alguns han pagat i altres no, i en tot cas se suposa que és per poder participar en un campionat previ amb categories diferents a les de demà. Total, que sóc idiota. El David, vice del club d'Alaska, em presenta una senyora ben entrada en anys però que es conserva de puta mare i que és jutgessa del Mundial, així que inverteixo una bona estona en donar-li crema.
Unes cheerleaders de l'equip local, que estan bastant tremendes, comencen a voltar per la sala amb uns cartells que anuncien les categories. La meva és Mountain Goat (cabra muntesa), animal amb el que em sento totalment identificat i que espero m'afavoreixi, i passo el temps d'espera xerrant amb la Irene, la noia del cartell, una bruneta de faccions indígenes que està ben bona i és simpàtica. La primera categoria en sortir a competir és la de barbes falses, i la guanyadora una noia del Canadà. Nosaltres anem desprès, i un cop ens trobem tots els participants davant el públic faig una passa endavant i em trec el barret en una exagerada reverència que fa embogir la massa, i amb això ja estic convençut de guanyar. Els jutges, però, no estan per escoltar la petició del públic i donen la segona posició a un vell amb aspecte de miner i la primera a un mosqueter alemany.
Quin mal presagi per a demà, i quina ràbia. Sec a primera fila amb cara de pomes agres i segueixo la resta del concurs sense gaire interès. Només m'aixeco per animar el Mark, que tampoc no té sort. La victòria final és per al Bob, el president del club local, que s'emporta un bonic ordinador portàtil cap a casa de premi...
Una gran massa de pèlUna de les coses que més m'agraden és la presència de noies fanàtiques de les barbes i els bigotis, amb samarretes, postissos o pintats. El millor exemple d'això són les tres membres del Canadian Facial Hair Cheer Trio (Trio d'Animadores Canadenques del Pèl Facial), unes mosses que per celebrar el final de les classes han recorregut cinc mil quilòmetres en cotxe des de Calgary per donar suport als canadencs inscrits a la competició, als quals no coneixien de res. Porten unes barbes de llana i el seu vehicle està decorat amb un bigoti a la capota. Cada cop que veig alguna d'aquestes, els dic que les estimo, però estic massa ocupat fent-me fotos amb la gent com per llençar un atac seriós.
La víctima més fàcil que tinc a l'abast és una noia de Guatemala al costat de la qual seria meravellós despertar si no fos perquè té un mostatxo amb el qual podria competir contra molts dels presents. Mentrestant, la Katy ha arribat amb una altra noia que avui ha de dormir a la casa, la couchsurfer Elena, ciutadana de la Unió Romanesa nascuda a l'estat membre de Bulgària. Les dues empassen cervesa més que no pas beuen a l'ampla terrassa exterior, que amb el solet de la tarda, la refrescant brisa i la vista de la veïna serralada nevada és una delícia. Allí tinc el meu encontre amb la princeseta més radiant de totes les presents, una nena de tres anys que és filla d'un barbut monstruós que recorda al Hagrid de Harry Potter, però la criatureta és tan bufona i adorable que resulta fàcil pensar en la mare amb el repartidor del gas fent hores extra. Si jo fos dona, pensaria que el meu rellotge biològic ja està tocant l'hora per començar a parir. Vull fills!
La festa finalitza amb un gloriós concert del grup australià The Beards, totes les cançons dels quals tracten de barbes i bigotis, i els escolto des de la terrassa amb una gent de Nova Zelanda d'allò més còmica que no pot parar de recitar versicles de la Bíblia en anglès antic adaptant-los a la pilositat facial. Coses de l'estil "No t'afaitaràs!" i "No desitjaràs el bigoti d'altri!". En aquesta religió sí podria creure. A la sortida, amb el Mark, la Katy i l'Elena intentem entrar en un bar proper on ha anat tothom, però jo no puc creuar el llindar perquè no porto identificació, i en aquest país són imbècils i no saben distingir un major de vint-i-un anys (edat legal per consumir alcohol) a simple vista.
Detroit Hair League!Tenim l'alternativa de buscar a la bigotuda de Guatemala o anar a una festa d'uns amics del Matt. La primera opció fracassa perquè truca dient que està amb amics però tot són parelles i ella ja pira a casa, i la segona és més una reunió en una casa que no pas un festa com a tal. Allí estableixo amistat amb els tres membres de la Detroit Hair League, un dels quals em regala una cookie en sentir-me lamentar-me de la gana que tinc, i d'aquesta manera es guanya la meva gratitud eterna. A la vista del poc ambient, i pensant que demà he de matinar i les nenes estan torrades i cansades, pleguem.
Més fotos de la desfilada a Street Parade.
Temes:
Alaska
11 de setembre de 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)