23 de maig de 2009Bigotis i barbes. Barbes i bigotis. Una cita mundial. La glòria eterna. Mesos i mesos de proclamacions amb la boca grossa. Incomptables fraccions de pèl facial caigut i retallat. Somniant despert amb la victòria més desitjada. Mai a la vida no he esperat res durant tant temps.
Durant una llarga temporada vaig pensar a salvar la distància entre Chile i Alaska per via marítima, una opció que va resultar ser descabelladament cara. Els avions tampoc no anaven precisament barats, i vaig començar a creure que no tindria calés per a l'aventura. Però la crisi va arribar, el petroli va baixar i les ofertes van començar a aparèixer. Al·leluia! I un dia em vaig trobar caminant pel carrer i vaig ser conscient per primer cop i de sobte que sí, que tenia tots els bitllets comprats, i que el camí cap a la bogeria més fantàstica de totes ja estava pavimentat. I la felicitat va ser total i completa.
I aquí estic avui, dutxant-me a casa d'una noia coneguda per internet abans de les set del matí. Desperto la Katy i em condueix a la llar dels nens dels quals es fa càrrec, doncs ella no té planxa per als cabells. Què passa pel cap d'una persona normal quan la seva cangur es presenta un dissabte a quarts de vuit del matí llevant tothom per allisar la barba d'un mosqueter?
Aquest artefacte infernal no em desperta cap mena de confiança, dubto molt que pugui ser gaire bo per a la meva barba esclafar-la entre dos ferros a temperatura altíssima. Conforme faig baixar la planxa des de la meva barbeta, se sent un so esfereïdor cada cop que es desfà un nus entre pèls. Alguns dels cabells més llargs no poden suportar la pressió del tractament i abandonen la meva cara per sempre més, caient lentament a la pica, on tots iniciaran plegats un últim viatge cap al mar. Alguns d'ells han estat amb mi durant aquests més de setze mesos de creixement, però només els més forts arribaran al final del camí; imagino que Charles Darwin mai no va pensar que la seva teoria sobre l'evolució de les espècies es pogués aplicar també a les barbes i els bigotis.
La llisor és ja perfectament apreciable, i procedeixo a l'ús de l'esprai de fixació. L'alcohol és un dels principals ingredients d'aquest producte químic, i com és el primer cop en la vida que el faig servir no tinc cap mena de traça a l'hora de fer-ho. La meva cara recent afaitada s'irrita, la meva boca tasta el desagradable gust, i he de tancar els ulls per no quedar cec. El resultat, però, és realment formidable; la meva barba té la forma triangular que sempre havia desitjat, i ja només falta trobar l'assecador per assegurar que això es mantingui durant hores, però ai las! Contra tot pronòstic, en aquesta casa de dos pisos no hi ha manera de trobar el sorollós instrument, i no podré executar al peu de la lletra les instruccions que el vigent campió del món em va donar. Tot el que puc fer és aplicar una mica de cera a l'extrem inferior confiant que això sigui suficient per conservar la barba unida.
Descobrint el funcionament d'una planxa de cabell
Em barallo amb el bigoti mentre em pregunto per què collons no vaig demanar als membres de la Detroit Hair League un xic de la increïblement sòlida cera que em van mostrar la nit anterior. Amb el meu producte no aconsegueixo fer que tots els pèls del llavi superior formin part d'un sol cos, ja que per culpa de les seves diferents longituds alguns es separen del bloc principal i es desvien lleugerament cap amunt o avall. Per postres, ara resulta que la banda esquerra és considerablement més llarga que la dreta, tot i que ahir semblaven estar equilibrades. Distrec els nens per un instant de la televisió i els demano un regle, però després de remenar una pila de calaixos no són capaços de trobar-ne cap, de manera que he de mesurar amb el meu dit. Empasso saliva i tanco les tisores, i el bigoti fa cara de ser simètric, però ara a la banda esquerra no acaba de manera natural i per molt que m'esforço no puc corregir-ho. Sempre improvisant els plans, sempre fent les coses a l'últim moment, aquest no és el camí que hauria de recórrer un campió mundial.
Intento trobar alguna cosa a la cuina per esmorzar però els nens no deixen de perseguir-me i de desafiar-me a un duel singular amb esmolats ganivets, així que renuncio i desperto la Katy per segon cop en el que va de dia, ja que s'ha isntal·lat a dormir sota una immensa muntanya de coixins. Assegut al seient del copilot, em concentro en el mirall i treballo insistentment en el bigoti, però no sembla disposat a col·laborar amb el seu amo. Arribo abans de les deu, i encara falta molt per a l'inici del procés d'inscripció. Amb son i l'ànim una mica decaigut, famèlic però sense diners per gastar, em tombo en un sofà i em poso a dormir. Més endavant sabré que aquesta ha estat la imatge del matí, doncs uns quants randoms s'acostarà a parlar-me del tema, i fins i tot un paio m'arriba a preguntar si he passat la nit sencera aquí.
Podrien haver treballat una mica més en el cartell, la veritat
L'organització es veu superada per les circumstàncies, i fins a quatre vegades ens fan anar del tercer pis al segon i a l'inrevés mentre procuren decidir on hem de fer la cua. A la fi, omplo el formulari i els passo la meva visa electron de dèbit per perdre quaranta dòlars. La màquina que utilitzen no és la típica digital connectada a la línia telefònica que et carrega l'import automàticament en el teu compte bancari, sinó una d'aquelles antigues en què primer es posa la targeta i després un paper carbó sobre el qual han de quedar gravats les teves dades. Sembla que aquests artefactes només funcionen amb les targetes de crèdit, doncs tenen relleu i per això el nom i els números queden registrats. Desenes de setmanes després de la cita, el meu banc encara no sap res del tema. Això em fa bé.
Xerro amb altres participants còmodament instal·lat al costat d'un enorme recipient d'aigua calenta amb el qual carrego una vegada i una altra la meva tassa de te, confiant que aquest beuratge tingui un mínim nombre de calories que puguin acontentar la meva panxa buida. A l'equip de voluntaris hi ha tres personatges de la sauna nudista, i passo una llarga estona parlant amb la Kassi, una grassa i bufona noia extremadament fanàtica dels barbuts. Segueix totes les competicions arreu del món per internet, i es dedica a pintar retrats dels seus competidors favorits, així que en aquests instants és la dona més feliç del planeta.
Engrescada per les recurrents converses sobre la pilositat facial, em confessa que en una ocasió va intentar perfilar el seu pèl púbic com si fos un bigoti, però que no se'n va sortir ja que de joveneta va abusar en una ocasió de la cera depilatòria i va cremar algunes arrels, de manera que ja no li creix adequadament. La tristor i el disgust que es poden llegir en el seu rostre mentre explica això són molt colpidors. Per animar-la una mica, li comento que podria fer servir aquesta història com a línia d'obertura per lligar amb noies. A saber, t'acostes i els preguntes si mai han pensat a tenir un bigoti entre les cames, i quan elles responen amb cara d'incomprensió o alguna exclamació grollera afegeixes que el teu podria ser el primer. La diversió està assegurada, i les bufetades segurament també.
Juntament amb els altres voluntaris i el Brett, que va de tennista com el personatge Richie de la popular pel·lícula The Royal Tenenbaums, pujo al cotxe per anar a dinar. Aquest home, graduat de medicina per Harvard, és pura crema. Explica que per subvencionar el viatge fins aquí va iniciar una rifa entre amics i coneguts venent números a un dòlar en un sorteig en què el guanyador tenia dret a afaitar-lo en un lloc públic de Boston la setmana posterior al Mundial. D'aquesta manera, va reunir la gens menyspreable xifra de 600$.
Mengem en un restaurant vegetarià mentre la família que hi ha a la taula del costat ens contempla amb meravella. Els fem saber de la competició i més tard els trobem feliços entre el públic. Per allí apareix també una amiga de la Kessi que m'escolta i em demana que parli per a ella tot el dia. No tenia idea que el meu accent en anglès em fes interessant, però és bo saber-ho.
Tenir l'espasa de plàstic penjant mentre estàs assegut és més aviat incòmode, així que la deixo rere el meu cul, sobre la cadira, en una posició en què el Brett li dóna un cop quan s'aixeca per anar al bany amb tan mala fortuna que la trenca de nou. El pobre noi es sent molt malament per l'accident, però el tranquil·litzo i truco a la Katy perquè em porti el superglue quan vingui cap al centre de convencions. La competició és prop de començar i, en el camí de tornada, pregunto pels cartells de l'autopista que diuen ADOPT A HIGHWAY, doncs vull saber quant paga la gent per veure el seu nom a la carretera. Al·lucino quan m'expliquen que la cosa no és només un tema de publicitat, sinó que també t'has d'encarregar de la neteja i el manteniment d'aquell tram d'asfalt. La idea és estúpida en qualsevol circumstància, però pensant en el terrible clima d'Alaska, s'ha de ser rematadament imbècil per llençar els diners d'aquesta manera.
Últimes pinzellades de cera
Amb molt públic i un retard de mitja hora, l'espectacle comença. Jo sec amb el Mark, una parella de Fairbanks que són amics seus, i un rival mosqueter i la seva senyora. L'home no em preocupa en absolut, doncs només s'ha preparat durant mig any i tota la seva disfressa consisteix en un mocador negre de pirata al cap. Un dels rivals més durs es troba a la mateixa taula, però, un belga que ja ha trepitjat podi mundialista en altres edicions i que beu una cervesa una rere altra. La possibilitat de convidar-lo a més beure fins veure'l caure rodó escapa a tota consideració, doncs és un autèntic barril sense fons i la meva depauperada economia amb prou feines aconseguiria fer-lo anar a pixar.
Aquest sí que ha caigut ràpid :P
Els bigotuts gaudint del seu minut de glòria
Les categories de bigotis se succeeixen sense descans, tot i que la participació en elles no és gaire elevada. Em sorprèn molt veure només quatre participants competint en freestyle. Esperpèntic és també l'espectacle d'un californià d'arrels hispanes amb qui he estat parlant al matí. Vestit amb una roba indescriptible que ha dissenyat ell mateix i homosexual com una mala cosa, remena el cul per la passarel·la i s'exhibeix com una puta, amb una cara de felicitat total.
Amb l'espasa ja enganxada de nou i meditant com fer l'idiota dalt de l'escenari per guanyar el favor del públic, el meu cor es comença a accelerar en el símptoma més evident de nerviosisme que em conec. Acabats els bigotis, entreguen els premis corresponents i s'anuncia la convocatòria dels mosqueters. Fins l'últim moment espero l'aparició de la Carolina, la meva ex ara resident a San Francisco, desitjant-me sort amb el seu somriure resplendent, però suposo que el fet de portar mesos sense parlar-nos l'ha feta desistir de la seva idea inicial de venir-me a animar. Llàstima, veure-la de nou m'hauria fet més il·lusió que acabar el dinar com a campió de campions.
La meva categoria és la primera del segon bloc, el de barbes parcials, i som un total de tretze participants. Els miro a la cara, un per un. Observo els detalls de la seva vestimenta i els pèls de la seva cara. Vull veure si realment tinc possibilitats d'aconseguir la victòria o, com a mínim, ser entre els tres primers. Però la meva decepció és enorme i infinita, doncs veig els seus bigotis i entenc que no tinc ni una sola opció. Mostatxos densos, atapeïts i molt ben arreglats, perfilats finament amb una curvatura perfecta i un ínfim arrissat final. La meva barba és esplèndida, però mai vaig pensar que el bigoti fos realment important, només el vaig deixar créixer i em vaig dedicar a retallar-lo cada cop que el podia mossegar. Ara pagaré per la meva desinformació.
Els nervis ja no hi són, i mentre m'esforço per esborrar el somriure amarg del meu rostre se m'ocorre que un combat d'espases pot ser un bon espectacle per al públic. El públic? Quin públic? Aprofitant el descans entre grup i grup, una immensa majoria de gent ha abandonat la sala per menjar, fumar i orinar, i quan arriba el nostre moment no hi ha cap anunci, de manera que sortim a desfilar en el més absolut anonimat. Jo sóc el segon a pujar a la passarel·la, just per darrere del vigent campió. M'inclino i em descobreixo el cap per saludar els presents, una maniobra que ahir em va reportar una ovació però que avui és ignorada del tot. Porto la mà al mànec de l'espasa i mentre desenfundo sento un canvi en el pes que estic sostenint, i alhora veig com el fil surt volant. S'ha tornat a trencar, en el moment menys indicat. El ridícul hauria de ser espantós, però com no hi ha ningú per veure-ho passa desapercebut. Guardo l'empunyadura als calçotets i passo cap a la supervisió dels jutges. Fins el moment, el presentador havia anat anunciant els noms dels participants a mesura que les seves cares sortien a la pantalla gegant, però nosaltres no mereixem aquest honor.
Si no fos perquè abans de pujar ja havia assimilat la derrota, després d'aquesta participació tan patètica hauria anat a tancar-me en un bany i plorar com un nen petit. En aquest punt, estic tan disgustat i rabiós que el concurs perd tot el meu interès, tot el que em preocupa és sentir-me miserable. El sentiment es transforma en indignació quan veig que la categoria Fu Manchu només compta amb dos participants. Però vaja, ja no hi ha res a fer, i la lliçó està apresa per a la propera ocasió. Veig al Mike en un extrem de la sala, xerrant amb una mossa, i m'acosto a veure com està el pati. Em transmeten la seva confiança en les meves possibilitats mentre jo faig que no amb el cap i em fixo en el formidable escot de la noia que l'acompanya, una cambrera que ha conegut en el bar on dinava. Li busco una mica les pessigolles, però aviat xerra del seu xicot i li envia missatges de text amb una freqüència que fa pensar en en la transmissió d'un relat minut a minut del seu dia.
Amics, coneguts, col·legues, altres participants i admiradors anònims em veuen passar i em diuen que ho tinc bé, que sóc un mosqueter de cap a peus i que molo molt més que tots els altres. No sé si ho diuen convençuts o per animar, i en cap cas no influeixen en el meu convenciment de la derrota, però els ànims s'agraeixen i ajuden a canviar el meu negativisme. Aquest desapareix del tot quan acompanyo el Matt i el Mark a casa per recollir la disfressa d'aquest últim, temps que aprofito per posar-me les botes a costa del millor rebost naturista que mai hagi conegut. En el camí de tornada, ells compren uns burritos de gambes que no poden acabar i que jo engoleixo amb entusiasme. A vint metres escassos del centre de convencions, saludem per la finestreta una parella d'imminents casats i els seus acompanyants d'honor, que s'estan fent les fotos prèvies a la boda. Baixem del cotxe, i el Mark i jo ens mirem amb somriures predadors. Hi ha massa dames d'honor com per no acostar-se a saludar.
La seva fotògrafa ens veu arribar i s'emociona davant la possibilitat de fer unes fotos de matrimoni com mai ningú abans. A la núvia la idea li sembla meravellosa, el nuvi ens mira amb cara d'odi profund, els homes d'honor es comporten com una colla de hooligans i no fan més que picar-nos de mans, i les dames d'honor passen bastant del tema amb l'excepció d'un parell que adoren la ploma del meu barret i el meu accent. Casualment la fotògrafa és amiga d'un company d'estudi del Mark, i es posen a petar la xerrada mentre jo faig gaudir les dames amb el meu anglès macarrònic. La veritat, però, és que no semblen precisament inclinats a deixar-me colar a la boda vestit amb aquestes pintes i aviat tornem amb la nostra gent, la que porta pèl a la cara i sempre somriu.
La competició de barbes completes encara no ha començat, abans d'això l'infame Phil Olsen ha muntat una altra de les seves desfilades, un cop més sense avisar. De nou, em trobo amb la maleïda bandera espanyola a la mà, escoltant gent que llença crits aleatoris de España i Olé, i amb la cançó que no té lletra sonant a tot volum. Fan pujar tots els competidors a l'escenari, i aleshores sona l'himne dels EUA, amb la penya emocionadíssima, la mà al cor, els barrets fora, i cantant amb els ulls a punt de vessar llàgrimes. Esperpèntic.
Em desempallego de la roja y gualda i del barret, que pesa un colló, i la Katy em ve a donar crema amb un cert tuf a alcohol. No l'escolto gaire perquè estic més interessat en un parell de rosses que xerren amb el tennista, però és una altra rossa la que em dedica la seva atenció. L'encantadora nena petita de la jornada anterior arriba amb sa mare, que diu que la criatura porta hores demanant per mi. És massa adorable, i poso tota la meva concentració en desxifrar el seu discurs, però l'únic que sóc capaç d'entendre és que està dient alguna cosa de la meva espasa, encara que quan la hi dono no té cap ganes de jugar amb ella.
M'ajunto amb la resta de mosqueters i fem fotos plegats, i també amb el Brett i ens deixem estimar per la població femenina present, però totes escapen després de retratar-se. Ens mirem i ens preguntem per què som tan gamarussos, per esclatar a riure tot seguit. I què més dóna, si cada minut que passa hi ha algú diferent amb qui parlar i fer servir la càmera. No és moment de lligar, sinó de socialitzar.
Les categories barbudes es succeeixen durant hores, doncs són les més competides, amb quaranta i cinquanta participants en algunes d'elles, que passen mitja hora llarga dempeus a la passarel·la, xerrant entre ells i mirant de convèncer els jutges de la qualitat del seu pèl facial. El Mark ho té difícil, doncs tot i que la seva barba és formidable, els seus rivals són masses, però amb la seva cara de felicitat es diria que el resultat li dóna completament igual.
Alguns dels guanyadors
Al final de tot, el local David Traver, vicepresident del SCABMC, aconsegueix la victòria suprema per davant d'un alemany que sempre està entre els tres millors amb la seva impossible barba bigotitzada i el famosíssim Jack Passion, que amb vint-i-cinc anys ja ha aconseguit el seu segon títol mundial en la categoria barba completa natural. El Matt pressiona per abandonar el local en favor de la casa de la sauna nudista, però jo no me'n vull anar. Jo em vull quedar aquí, amb ell, amb aquestes noies. El tennista i en Passion, el trio de canadenques i el seu equip nacional, BJ i una nimfòmana alcoholitzada que vol despullar-se amb mi. Sóc l'home dels comiats eterns, doncs això no haurà acabat mentre encara quedi algú a qui dir adéu, i agonitzo saludant a uns i altres, i em faig més fotos, i abraço i intercanvio correus. Però, finalment, tothom surt de la sala i és la fi. Adéu, barbuts i bigotuts, ha estat un plaer compartir aquests dos dies amb vosaltres.
David, el campió absolut
David, 24 hores més tard
Amb les noies del CFHCT
Els canadencs adoren Jack Passion, com tothom
A casa de la petita Heder hi ha la mateixa gent que el primer dia de la sauna, i jo m'agencio una ampolla de vi mentre sóc sotmès a un extens interrogatori sobre el Campionat Mundial. Al cap d'una estona els tres membres de la Detroit Hair League apareixen al meu rescat, acompanyats de dues mosses. Una, rossa i alta, sembla ser bastant lluny d'aquí, segurament col·locada a base de marihuana, però no es separa ni un sol instant del senyor Hoppe. Aquest està completament alcoholitzat i té molta pressa per despullar-se i anar a la sauna. La segona noia, més baixeta i un xic rodanxona, acota el cap, mira cap el terra, i reforça la tremenda impressió de timidesa que transmet entrellaçant les mans davant de l'entrecuix. Els altres dos paios de Detroit, el mosqueter amb rastes Brandon i el misteriós Mike, sempre seriós i impertorbable amb la seva jaqueta militar, resten en silenci i cedeixen el protagonisme i la representació de la banda al seu amic, de l'actuació del qual semblen estar gaudint bastant.
La Detroit Hair League amb un dels bessons bigotuts
En un estat d'hiperactivitat absoluta, en Hoppe va d'una sala a l'altra de la casa, bevent cervesa i menjant cookies i acaronant el gos i rient frenèticament. Mentrestant, jo m'encarrego de les nouvingudes, doncs ja va sent hora que comenci a fer preguntes. Es van conèixer a l'escola de ben petites i es van deixar de veure als setze anys, moment en què la rossa Jessi es va introduir en el món de droga dura, sempre tan suggeridor per als adolescents d'aquestes regions oblidades. Crack, meth (meta amfetamina) i cocaïna de la mà de l'omnipresent marihuana van proporcionar a la noia dos anys d'experiències que no té cap interès a compartir. Actualment es considera reformada, tot i que conserva una estreta relació amb el licors, les herbes i els fermentats. La seva amiga, que fa cara d'estar molt avergonyida, va fent que sí amb el cap i comenta que tot just fa un mes que han reprès la seva amistat. No semblen sentir-se gaire còmodes, però no hi ha gaire que puguin fer per resistir-se al meu assalt. En paraules del Mike, Fucking Alaskan hippies. Thankfully the Spaniard is interviewing them with an accent that makes it impossibe not to answer him. (Maleïdes hippies d'Alaska. Afortunadament, l'espanyol les està entrevistant amb un accent que fa impossible no respondre-li).
En Brett i la rossa fogosa
Ara que en Hoppe sembla estar més tranquil assegut en una butaca amb el gos, la Jessi passa a l'atac i comença a fregar els pits contra el seu cos mirant de convèncer-lo per anar a la sauna. Aviat, ell es troba sense samarreta al pati exterior magrejant l'excitada rossa, que també s'ha descamisat i l'abraça protegida amb uns blancs sostens. En aquest moment, el tennista Brett fa la seva aparició, en un estat de total felicitat després d'haver estat al bar amb les noies del Canadà i una pila d'amistosos barbuts. Ell distreu la nostra atenció de la parelleta però no per gaire estona, doncs tornen a entrar a la sala, amb la Jessi al capdavant lluint l'immens somriure d'aquells que saben que s'han sortit amb la seva. En Hoppe, en un estat d'avançada ebrietat, té una mirada força desconcertant, amb les pupil·les dilatades i la vista perduda en l'infinit, doncs ja no pot enfocar res que no estigui directament enfront de la seva persona.
Com les cabres
Ocupa un cantó de la meva butaca i em passa el braç rere l'esquena per fer-me arribar un important missatge a cau d'orella. Xiuxiueja a molt baix volum i massa ràpid, i li he de demanar que ho repeteixi tres cops abans de tenir una lleugera idea del que em vol comunicar. Pel que es veu, la Jessi li ha dit que la noia pèl-roja està interessada en mi i seria formidable que tots quatre anéssim plegats a la sauna a fotre'ns mà. La noia en qüestió no fa gens per a mi, però l'home em sacseja amb frenesí esperant una resposta afirmativa, insistint en la importància de plantar la nostra bandera en aquest remot estat de l'Amèrica del Nord, així que li dic que sí, de manera que es queda tranquil i torna al costat de la seva rossa.
Amenaçant la meva vida si no l'acompanyo en una orgia
La que sí em faria molt bé és una morena que acaba d'arribar. Primeta i de llargues cames, el seu rostre suau s'emmarca en un cap de curts cabells i agradable somriure. La converteixo en el nou blanc de les meves preguntes i em meravella descobrir la seva colombiana procedència, doncs puc canviar a un idioma més favorable i en el qual ningú més pot interferir. Malgrat estar interessada en la meva conversa la seva prioritat és la sauna, doncs per a això ha vingut. De fet, res més no la preocupa, i després de quaranta-cinc minuts escalfant el seu bonic cos abandona la festa per afegir-me a facebook. No ens veurem mai més, pallussa, si volies res hauries d'haver actuat aquí i ara.
Amb via per fi lliure, en Hoppe i la Jessi ocupen la sauna i es dediquen a practicar sexe amb la porta oberta mentre en Brett i jo flipem en veure com els seus amics es dediquen a fer fotos i deixar constància dels fets via twitter. Després d'aquest clímax ja no pot passar res gaire més excitant, i lentament els ànims decauen, les ampolles s'assequen i de les cookies ja només en queden molles. El Matt ja fa estona que ha marxat, i quan la resta de barbuts emprenen el retorn als seus allotjaments jo em quedo a dormir en una butaca d'aquesta casa aliena. Ha estat un dia esgotador, al final d'un camí molt llarg.
Si us heu quedat amb ganes de veure més pèl facial, doneu un cop d'ull a aquestes galeries de fotògrafs professionals.
Dave Mead
Matt Rain Waters
Beard Castle
