Finalment només hem estat quatre, del tot disposats a guanyar el premi a millor disfressa per equips anant de Pac-Man i fantasmes, però uns últims dies molt agitats han fet que no poguéssim treballar la nostra vestimenta i hem comparegut a la cita de troglodites i lladres, més que res per no formar part del grup de gent avorrida que no va disfressada. L'últim dia de la Setmana Siberiana ha estat el més fred de tots, i a la línia de sortida del Castell de Montjuïc, aquest matí a les 10:30, el termòmetre no passava dels quatre graus centígrads. Passar per una zona ombrejada era un malson, rebre l'impacte d'una ràfega de vent era una maledicció dels cels, però tot i així un parell de valents s'han presentat per córrer només amb calçotets entre l'ovació de la resta de competidors. Hi havia molta gent, una proporció de noies que no es troba en cap altra prova esportiva, i també una alta concentració de disfresses que anava des dels molestament típics vestits de Santa Claus fins a un regiment de la Guàrdia Civil, passant per samurais, homes-planta, barrufets i ballarines.
Pau, freak dels calendaris i el millor disfressat de naltros amb el seu vestit de troglodita sexi
Carles (dreta) i jo, caracteritzats de robacarteras, igual que quan vam guanyar la Gimcana de la Mercè 2009
Chus, a mig camí entre cavernícola i monjo, amb un garrot de paper que més aviat sembla un pernil
L'ambient abans de començar era formidable, la gent saltava i cridava per contagiar ànims i combatre la gelor, i els primers metres de la cursa han estat els més divertits. No ha passat gaire estona fins que hem topat amb el primer obstacle, no precisament previst per la pèssima organització; en arribar a la zona de pneumàtics s'ha format un embut de participants que ens ha tingut aturats gairebé un parell de minuts. Quan havíem cobert ja la meitat del recorregut només havíem hagut de superar una altra dificultat, una piràmide de sis cilindres de formigó que no era gens difícil de deixar enrere. Després d'això hi havia l'avituallament, i com la gent acabava de menjar ja no tenia ganes de córrer, així que xino-xano hem arribat al bosquet que queda a l'oest del Castell per posar-nos a la cua d'un llarg embús abans d'enfrontar la temuda teranyina de cordes. Lamentablement, hi havia passat ja tanta gent que estava trencada en un vuitanta per cent i s'hi havia de posar molta imaginació per convertir-la en un obstacle. I això és el que hem fet, arrossegant-nos per terra i cridant com si estiguéssim patint de mala manera.
La màxima duresa de la prova es concentrava en l'arribada a la meta amb una repetició dels pneumàtics, deu metres de fang, un mur de bales de palla, un contenidor de runa ple d'aigua, una piscina d'espuma sense espuma i una zona de filat espinós on la gent es podia fer mal de veritat. La recompensa per a tant sacrifici era una botifarra de cinc dits de llargada que ocupava la meitat d'un panet de textura xicletosa. Els organitzadors, als quals només es pot qualificar d'èpicament lamentables, es negaven a repartir més d'un entrepà o llauna de refresc per persona, i a sobre no hi havia cap mena de control a la zona del guarda-roba i les dutxes estaven a dos quilòmetres a pota de l'arribada. D'aquesta manera, tots hem hagut de tornar a casa bruts, mullats i amb les mans glaçades. Per a l'any vinent no sé si serà millor participar sense pagar o organitzar una contracursa amb obstacles de veritat i que mereixi el títol d'èpica. En tot cas, felicito a tota la gent que ha corregut avui amb entusiasme i ha tornat a casa contenta malgrat tots els impediments organitzatius.
