26 d’abril de 2010

The Left Hand of Darkness

Hate Orgoreyn? No, how should I? How does one hate a country, or love one? Tibe talks about it; I lack the trick of it. I know people, I know towns, farms, hills, rivers and rocks, I know how the sun at sunset in autumn falls on the side of a certain plowland in the hills; but what is the sense of giving a boundary to all that, of giving it a name and ceasing to love where the name ceases to apply? What is love of one's country; is it hate of one's uncountry? Then it's not a good thing. Is it simply self-love? That's a good thing, but one mustn't make a virtue of it, or a profession... Insofar as I love life, I love the hills of the Domain of Estre, but that sort of love does not have a boundary-line of hate. And beyond that, I am ignorant, I hope.


Aquesta meravellosa crítica al nacionalisme i la territorialitat com a formes d'enfrontament i exclusió és el que més m'ha agradat de la novel·la que té el mateix títol que l'article, una obra escrita per Ursula K. Le Guin l'any 1969 que va obtenir els premis Hugo i Nebula, els guardons més prestigiosos de la ciència-ficció. La trama ens situa en un futur molt llunyà, en què la humanitat pobla una multitud de planetes i viu en pau i harmonia sota la mediació d'una espècie de govern central conegut com Ekumen; i un Enviat d'aquesta entitat arriba al remot planeta Hivern, on la vida s'enfoca des d'un punt de vista molt diferent per les extremes condicions climàtiques i perquè allí no hi ha sexes, sinó que l'aspecte de les persones és masculí fins que els arriba el kemmer, la setmana del mes en què estan en zel i es decanten aleatòriament per un sexe o altre, una condició especialment impactant per a un home que ve d'un món en què la bisexualitat és la norma.

La hipòtesi és molt interessant, i l'autora descriu amb molt detall una civilització forçada permanentment a viure en una situació límit pel clima, tant que no es pot permetre assumir cap risc, i per això no hi ha hagut mai cap salt evolutiu com la revolució industrial, sinó un avanç lent però constant, doncs la pressa no és bona consellera quan el gel es pot enfonsar sota els teus peus a qualsevol passa. La presència d'un sexe únic i la falta d'un desig sexual constant fan que la societat resulti incomprensible per a l'Enviat, en un planeta en què no existeix la dualitat estiu-hivern ni home-dona.

En resum, una novel·la que és un assaig sociològic al mateix temps que un llibre d'aventura i intriga, i que resulta en una lectura molt entretinguda doncs a més de fer passar l'estona dona en què pensar; i què alhora queda molt lluny de la ciència-ficció dura, amb la qual només comparteix la visió futurista. Molt recomanable!