M'he llevat tard i he tingut el temps just per esmorzar abans de seure al sofà a gaudir d'una de les proves més belles del calendari ciclista, la Ronde van Vlaanderen. La gent que pensa que aquest esport és avorrit ho fa perquè només el coneix a través dels mitjans de comunicació nacionals, que mai parlen de res que no sigui el Tour o la Vuelta, curses avorrides en què els equips fan tot el possible per controlar la cursa i arribar tots plegats a meta. A les proves d'un dia és precisament al contrari, doncs els ciclistes corren amb la mentalitat de desempallegar-se de possibles rivals per arribar a l'últim quilòmetre amb la menor companyia possible. Avui, Boonen s'ha enganxat a la roda de Cancellara quan aquest ha decidit accelerar a 40 km del final i els dos màxims favorits han fet camí junts fins que el suís ha tornat a forçar el ritme de manera impossible a la rampa de 20% del Kapelmuur, sense ni tan sols aixecar-se del seient. Una victòria brillant per a un ciclista immens.
Amb tot decidit, m'he dedicat a canviar la càmera d'aire de la roda de darrera de la meva bici, ja que ahir vaig punxar a 4 km de Montcada i em vaig haver de colar a la Renfe pel mal costum de circular sense recanvis. Motivat per l'exhibició vista, he sortit de casa amb ganes de fer molts quilòmetres i exprimir les cames. Anant per la Ronda de Dalt cap a l'est, sobre el meu cap lluïa un sol primaveral mentre que passat el Tibidabo el cel s'enfosquia i agafava un sinistre color negre conforme s'acostava a l'horitzó. Fa dies que penso a comprar una bona càmera per poder captar instants com aquest, i pensaments fotogràfics em distreien mentre m'acostava a la tempesta
El canvi ha estat sobtat però suau, no ha baixat la temperatura ni ha bufat més fort el vent, senzillament han començat a caure pedretes de gel al meu capdamunt. He crescut somniant amb ciclisme èpic com el que va atorgar al luxemburguès Charly Gaul el nom d'Àngel Exterminador després de dinamitar el Giro de 1956 sota un clima demencial, així que he pensat que em faria bé una mica d'entrenament de veritat. No he trigat ni cinc minuts a canviar d'opinió, doncs a mesura que m'endinsava en la tempesta la calamarsa colpejava cada cop amb més força, fins fer mal de veritat. Donar la volta, però, no ha servit de gran cosa, doncs els núvols volaven per sobre meu i era impossible sortir-ne.
Mitja hora he passat per la Ronda, Avinguda Pedralbes, Diagonal i Numància, amb els carrers convertits en rieres. Absolutament xop, amb la roba negada i els frens incapacitats de tan mullats com estaven, i les mans que ja no volien frenar més pel fred que fotia, a més de l'ocasional gra de glaç que impactava amb dolorosa punteria. He arribat a casa en un estat del tot miserable i sense poder entendre com s'ho fan els professionals quan han d'afrontar curses en dies com aquest, si jo estava enfonsat després de mitja hora i ells ho han de suportar durant un mínim de quatre hores. I si no us feu una idea de la magnitud de la tragèdia, només cal donar un cop d'ull a aquestes imatges del Giro del 88, baixant els 2600 metres del Gavia sota una tremenda nevada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada