Aquell estiu estava bastant ocupat sortint de festa i el meu estat de forma deixava força a desitjar, de manera que quan un amic em va comentar que un company de feina seu estava preparant un Ironman i buscava gent amb qui entrenar vaig pensar que seria una bona ocasió per posar-me a to. El meu amic em va dir que el paio, anomenat Magí, havia quedat cinquè a la Trenkakames un any abans, un resultat amb què jo encara no podia ni somniar. Només vam compartir dues sortides perquè la diferència de nivell era abissal. El primer dia va estar força bé, corrent 15 km de nit per Collserola en què només em vaig despenjar a l'última pujada; la segona cita, però, va ser un fracàs. Vam quedar un diumenge d'agost a quarts d'onze del matí i ens vam dirigir a la Carretera de les Aigües, jo estava fatal, en ritmes de 6'-6'20" per km mentre que ell anava fàcilment un minut per quilòmetre més ràpid que jo. Aviat ho vaig veure i li vag dir que fes la seva perquè jo no podia més, però ell es va posar molt pesat i volia que forcés una mica i deixés la meva motxilla amagada entre les plantes i no parava de insistir perquè fos més veloç. A més d'emprenyat per les seves burxades, em vaig sentir frustrat en veure que estava tan per sota d'algú en bona forma, i mai més vaig contactar amb ell.
Amb l'agitació estival vaig fer tard a les inscripcions de la Matagalls, que era la prova amb què esperava sumar els punts restants per anar al Mont Blanc, i amb el calendari de les marxes catalanes a la mà vaig veure que l'única oportunitat que em quedava era la Trenkakames. El meu estat físic havia anat millorant, però tres setmanes abans de la cursa vaig sofrir un patètic accident de bici perquè se'm va fotre una bossa de la compra enmig dels radis, bloquejant la roda, i vaig sortir volant per davant per caure fortament a terra i aixecar-me amb una dolorosíssima luxació de clavícula. A l'hospital em van posar el braç en cabestrell, que em vaig treure un dia abans de la Trenka, però durant aquell temps no vaig poder entrenar ni fer cap mena d'exercici. A la prova vaig anar amb dos amics amb la idea de caminar, i se'm va fer tan llarga que a 16 km del final vaig veure que d'aquella manera no seria capaç d'acabar i vam arrencar a córrer a una velocitat ridícula per arribar a meta perduts en la general amb un temps de 16h32'.
Aquest any he entrenat com un boig, i després de quedar entre els deu primers a la Gràcia-Montserrat i la Montserrat-Reus amb només una setmana de diferència vaig decidir que havia de guanyar la Trenkakames, doncs el perfil d'aquesta cursa s'ajusta molt bé a les meves característiques, ja que el desnivell no és exagerat (2100 metres positius) i tota la pujada es fa a la primera part del recorregut, de manera que a la segona meitat un bon baixador com jo pot aprofitar per obrir diferències.
Un mes abans de la gran cita, la Copa tornava a la província de Lleida per a la disputa de la II Circular d'Oliana. Com estava fresc després de la funesta cancel·lació de l'Ultra Fail du Mont Blanc, vaig pensar que bé podia avançar les meves ambicions de victòria i quan van donar el tret de sortida em vaig enganxar al grup capdavanter. S'encarregava de marcar el ritme un fornit corredor que lluïa a la samarreta el nom d'alguna associació excursionista d'Alcanar, i poc abans d'arribar al segon quilòmetre vaig haver d'afluixar perquè la cremor a les cames i els pulmons m'estava matant i aquell, senzillament, no era el meu nivell. Vaig trigar ben bé una hora a recuperar unes sensacions decents i després vaig remuntar fins entrar en sisena posició de la mà del cinquè, però a dues hores del guanyador, l'home d'Alcanar. Com a record em vaig endur una molesta tendinitis al genoll esquerre que m'impedia córrer fins i tot en les pujades més suaus. Per això em vaig limitar a nedar en les dues setmanes següents i vaig fer la Matagalls-Montserrat caminant, sense forçar la màquina en cap moment.
Després de la Matagalls em vaig atrevir novament a córrer, fent un parell de sessions de velocitat, cobrint 7 km amb un ritme per sota de 5'/km, però novament vaig acusar la tendinitis quan ja només restaven quatre dies per a la Trenkakames. Aquella setmana prèvia va ser especialment intensa, dormint dilluns i dimarts a l'edifici okupat de Banesto, passant dimecres sencer als carrers per la vaga general i sortint de festa dijous, tot això sentint en tot moment que alguna cosa no estava bé amb el meu genoll però sense fer-hi res, només limitant-me a comprar una genollera i confiar que tot sortís bé durant la cursa. La nit abans, però, hi havia un sopar a casa de la noia per la qual he abandonat els meus plans d'anar a fer les Amèriques; la noia que m'ha portat de cap tot l'estiu sense aconseguir d'ella res més que una agradable companyia i un deliciós somriure, un magre botí quan s'està enamorat. Després d'haver rebut carbasses un parell de cops ja havia passat el temps suficient com per tornar a conspirar per a la meva pròpia destrucció, i aquella nit la meva prioritat més alta era trobar una oportunitat per intentar fer-la meva, encara que hagués de passar despert la nit sencera. Vaig anar a casa seva sabent que em buscava la ruïna, i la vaig trobar. Així doncs, a les sis del matí caminava cap a casa, lentament i amb el cap cot, derrotat un cop més i esperant que per sempre.
El tret de sortida de la Trenkakames era a les deu del matí, i després d'haver cagat vaig pensar que era una bogeria entrar al llit per dormir menys d'una hora, de manera que vaig anar directe a l'Estació de Sants per agafar el rodalies de les 7:25 cap a El Vendrell. Volia clapar una mica, però els despertars cada cop que el tren s'aturava en una estació, alarmat per por a haver-me passat, em van privar de descans encara que al poliesportiu on estava instal·lada l'organització sí vaig poder reposar un xic. De fet, quan van arribar els companys del Club Excursionista Independent em van clavar una bona bufa a la cama i expliquen que no vaig reaccionar en absolut. Jo no tinc record d'haver perdut la consciència i, igualment, vaig obrir els ulls amb prou temps com per passar de nou pel lavabo i posar-me a punt. Havent observat en diverses curses que la gent més ràpida no porta motxilla sinó ronyonera, en vaig comprar una que ja havia posat a prova a la Matagalls amb resultat satisfactori; encara no sabia què tal aniria la cosa per córrer però en lloc d'una motxilla amb litre i mig d'aigua i altres estris inservibles estava carregant només un bidó amb 600 mil·lilitres d'aigua i uns quants gels energètics i barretes, ni telèfon portava!
Concentrat gràcies a la infinita relaxació que dóna l'esgotament de no haver dormit, em vaig situar immediatament rere els grallers que ens havien de conduir caminant als afores del poble i vaig ser el primer a arrencar quan ens van obrir pas. El meu lideratge de la cursa va durar cinquanta metres exactes, i després un seguit de corredors em va començar a avançar lentament, sense que cap d'ells semblés gaire preocupant. Quan ja havia caigut fins el setè lloc, un altre em va passar com un llampec, i desolat vaig contemplar la seva samarreta vermella on hi deia AE ALCANAR. Vaja, amb aquest home aquí al millor que podia aspirar era a la segona posició. Quina desgràcia, saber-se derrotat quan encara no has cobert el primer quilòmetre. A diferència del que havia fet un mes abans, però, l'home d'Alcanar no va seguir endavant amb el seu ritme fulminant sinó que es va quedar a roda d'un altre paio que anava de blanc. Vaig pensar que si algú tan agressiu considerava que aquell era un bon ritme això volia dir que a aquest tampoc no el podria guanyar, i mentalment vaig endarrerir un cop més la meva posició màxima possible, tercer. Ja no poda deixar-me vèncer per ningú més si volia pujar al podi.
El ritme era molt ràpid, jo vaig fer els primers mil metres en 5:20 mentre que el duo capdavanter havia invertit uns quaranta segons menys; entre nosaltres, una desena de corredors. No em vaig posar nerviós perquè sabia que estava anant al màxim de les meves possibilitats i que alguns dels que corrien per allí s'estaven deixant endur pels animals de davant. Per quan vam haver arribat al primer punt de control, a la platja de Sant Salvador (km 6), jo ja havia caigut fins el quinzè lloc. Les meves sensacions eren bones tot i seguir corrent en ritmes d'entre 4:55 i 5:30, i escoltava més d'una respiració agitada. Vaig pensar a recomanar calma, però realment no m'haurien fet cas i era millor deixar que aprenguessin la lliçó ells solets mentre es quedaven enrere. La gent acostuma a córrer sobreexcitada durant els quinze o vint primers quilòmetres, i pujades salvatges que més endavant faran caminant es prenen el luxe de córrer-les, greu error. L'exemple més patent d'aquesta actitud inconscient el vaig veure abans d'arribar al primer avituallament, a Sant Vicenç de Calders (km 11), precedit d'una rampa inhumana amb un pendent màxim que ha d'estar al voltant del 30%. Tots els inconscients van arribar al control rebentats i amb ganes de fer provisions abundantment mentre jo omplia el bidó, menjava un grapat de fruits secs i marxava amb un tall de meló a la boca, sense haver perdut ni un minut.
Es sortia de la zona urbana amb un descens tan acusat com ho havia estat la pujada, i si abandonaves l'avituallament amb les mans o la panxa plenes de menjar no en podies treure el màxim rendiment. Aquí deixàvem la pista i entràvem en un corriol estret que pujava per la Serra Pedragosa, que feia honor al seu nom amb un camí ple de pedrots. Per primer cop a la cursa em trobava en un tram d'ascens constant i vaig començar a caminar. El pas de córrer a caminar té dues grans implicacions, a nivell físic s'utilitzen altres grups musculars i les meves cames van agrair força el canvi ja que els primers 12 km havien estat rapidíssims, i a nivell psicològic comences a divagar doncs no has d'estar plenament concentrat en mantenir un ritme constant degut a la irregularitat del terreny.
Així, la meva ment es va entregar a la penitent tasca de reconstruir la nit anterior, una vegada i una altra, buscant un escenari en què jugant les meves cartes correctament hauria acabat guanyant la partida. El procés no va reportar cap gran conclusió, doncs per primer cop en aquesta història l'objectiu se'm va escapar de les mans per la incòmoda presència d'elements externs, amics que no van saber trobar lloc millor per passar la nit que el menjador contigu. De totes maneres, em puc remuntar a altres tardes i nits crucials i trobar desenes de moments en què l'hauria d'haver besada. La cosa estava massa perduda com perquè una sola nit hagués canviat el curs dels esdeveniments, però hauria donat qualsevol cosa per jaure amb ella fins trenc d'alba.
Entregat a les meves cabòries, vaig arribar en un obrir i tancar d'ulls a l'Ermita de Sant Antoni i ni tan sols havia estat conscient del pas per Albinyana. Allí hi havia un control en el qual vaig enxampar el sisè i el setè després d'haver-me desempallegat d'un parell de rivals més durant la pujada. Érem al km 19, s'acabaven de complir les dues hores de cursa i els líders havien passat per allí divuit minuts abans. La guerra encara no estava perduda, doncs aquells números entraven dins dels meus càlculs més èpics. Somniant despert, jo assumia que podia perdre un minut per quilòmetre fins arribar al punt més alt de la cursa amb un retard de 40', i a partir d'allí començar una persecució suïcida que m'havia de permetre eixugar tota la diferència baixant 1'/km més ràpid que els meus rivals per caçar-los als últims cinc-cents metres i esmicolar les seves esperances amb la meva superior punta de velocitat. Aquestes palles mentals són força habituals en mi, i és que quan no m'interessa el que diuen els meus interlocutors o ballo sol en una discoteca, sovint desconnecto i deixo volar la imaginació per acabar sempre pensant en l'Ultra Fail du Mont Blanc, curses pel desert o guanyar muntanyoses etapes del Tour amb atacs en solitari a setanta quilòmetres de meta i amb l'infern desfermat sobre el meu cap; vist que això no està al meu abast, una remuntada llegendària en una ultramarató local tampoc no sona gens malament.
El meu pas per l'avituallament va ser de nou testimonial, i vaig sortir d'allí ja en sisena posició. Van passar quilòmetres abans d'albirar el cinquè classificat, corrent per camins amples en un altiplà sense arbres que oferissin refugi contra el sol i després passant per Masarbonès (km 27), on hi havia una nova zona de refrigeri en què vaig agafar un entrepà de formatge que em vaig menjar corrent perquè el de darrere acabava d'aparèixer. Les meves prestacions em seguien fascinant, mai abans no havia estat capaç d'endrapar en marxa res que no fos una digestiva barreta de cereals. El següent poble era Masllorenç, i una mica més endavant la urbanització de Mas Mateu (km 34), on vaig guanyar un lloc més a la classificació. En aquest moment ens havíem plantat ja a la part més dura del recorregut i vaig començar a sentir les cames molt pesades, producte no pas de l'esforç realitzat fins el moment, que no era per tant, sinó de la falta de descans. Res més lluny de la meva intenció que afluixar el ritme, està clar, així que vaig seguir avançant en solitari i vaig albirar una samarreta blanca en la llunyania. Allò era dur, sí, però també era la part més bonica de tot el recorregut, pujant per la cresta de la Serralada Prelitoral, amb pronunciats descensos boscosos a banda i banda i una molt generosa vista de la comarca. Quan vaig tenir més a prop la samarreta blanca, vaig veure que l'home que anava davant meu era el corredor que havia fet de llebre per a la màquina d'Alcanar. Això era cosa bona, perquè en un control anterior m'havien dit que davant meu avançaven plegats, i una persecució contra un grup organitzat hauria estat molt més complicada.
Tenia moltes ganes d'enxampar-lo, i m'hi vaig acostar fins una distància en què un curt canvi de ritme hauria estat suficient per arribar a la seva alçada, però d'alguna manera ell semblava notar-ho i aleshores recuperava una cinquantena de metres que l'allunyaven de mi. Després de molt pujar vam anar a petar a una zona de grans roques, favorable als grimpaires que com jo se senten a casa en el mateix lloc que ho fan les cabres munteses, però allí tampoc no va caure perquè per molt que jo anava més ràpid i m'hi acostava, de tant en tant em posava a caminar perquè estava cansat i l'altre seguia amb la seva velocitat de creuer i es tornava a allunyar. Afortunadament, vam anar fent camí fins el següent avituallament i allí el vaig poder encalçar, a l'església de Sant Miquel (km 42, 5h01'), el punt de control que marcava l'equador de la cursa.
Durant la persecució havia vist ja al tercer classificat, uns quatre o cinc minuts per davant nostre, i entrava dins de les previsions trobar-lo a l'avituallament quan nosaltres hi vam arribar; el que mai hauria esperat, però, és que també hi hagués el segon. I menys encara que fos la màquina d'Alcanar! Al·lucinant. El paio renegava assegut en una cadira i va dir que es retirava mentre jo feia esforços per contenir les ganes de saltar d'alegria. En quant vaig veure que el que abans era tercer reprenia la cursa vaig sortir darrere seu. El següent tram era una pujada molt salvatge que no arribava als dos quilòmetres i que ens havia de portar primer a La Creu i després a la Talaia del Montmell, així que vaig pensar que podia deixar-me guiar per aquest home fins que comencés la baixada. Li vaig preguntar com anava i es va negar a respondre, i entre aquest lleig i que anava lent doncs ell havia estat menjant molta més estona i encara tenia la boca plena, vaig decidir deixar-lo enrere per no tornar-lo a veure més. I d'aquesta manera vaig passar per La Creu en segona posició, i em van informar que el meu retard respecte el primer classificat era de tan sols onze minuts. Uf, quina meravella, en cap cas havien estat tan optimistes les meves previsions, i ara confiava que les diferències se seguissin reduint com havia estat fent fins aleshores.
De camí a la Talaia em va acompanyar un simpàtic fotògraf que em va comentar que fa uns anys un paio s'havia retirat al km 70, liderant la cursa amb 45' d'avantatge, perquè se sentia sol. No ho podia ni creure, jo hauria donat qualsevol cosa per ser primer encara que fos amb un sol minut, i la idea d'abandonar per soledat... No sé, aquest home devia haver estat molt protegit durant la seva infantesa o havia tingut algun trauma amb la foscor.
I va arribar per fi la baixada, el terreny on jo sóc tan bo i em menjo a la gent amb patates i corro tan ràpid que trec fum pels peus i bla bla bla. 7'36", 9'42", 9'21", ja sóc a l'avituallament de Sant Marc (km 45) i la diferència amb el primer segueix sent de 10 minuts. Reprenc la marxa però no sóc capaç de sostenir un ritme ràpid: 6'18", 7'06", 9'16", 7'44", 8'46", 5'58", 5'26", 5'27", 6'22", 9'00", 7'13", 5'58". Em planto a Aiguaviva (km 57) amb l'esperança que allí em diguin que el primer ha gosat menjar una de les estupendes botifarres que són marca de la casa d'aquell avituallament, però encara no han preparat els estris de cuina, doncs és massa aviat, i encara va deu minuts per davant meu. 600 segons que no sóc capaç de recuperar, i m'abandono una mica perdent dos minuts en menjar alguna cosa i recuperar forces mentre xerro amb la simpàtica mare de la Trillina.
Estic molt cansat, i després de 17 km de persecució infructuosa començo a assumir que la victòria és impossible. Per acabar-ho d'adobar, tal com jo surto per una banda del control, una parella de corredors entra per l'altra, sent un d'ells el meu vell amic de la samarreta blanca. Això sí que no, penso vendre molt cara la meva pell i surto esperitat en direcció a la carretera, per camins que ja no conec perquè un any enrere els feia de nit. Entro en una zona de tobogans, de muntanya que puja i baixa i no deixa anar gaire ràpid, però puc arribar al Mas Bartomeu (km 62) sense ser atrapat. El solitari encarregat de segellar la targeta dels corredors diu que encara estic cedint 10 minuts, i que l'altre portava millor cara, però que deia estar marejat. Ah, per fi un xic d'esperança.
Encaro el següent descens amb renovat entusiasme, revifant durant una estona les meves palles mentals sobre un desig de victòria insaciable; no és d'estranyar que sigui insaciable si mai no he guanyat res, però aquella setmana havia acabat de llegir per tercera vegada Slam Dunk, un manga que estimula sobre manera els meus deliris de grandesa atlètica. De totes maneres, ni les falses esperances, ni els dibuixos èpics ni el meu ego descomunal són encara capaços d'enfrontar-se a la dura realitat dels límits físics, i per ser més concrets a la terrible inestabilitat tectònica del meu estómac. Es veia venir des de feia hores, i enmig d'una baixada molt pronunciada que m'havia de servir per guanyar terreny, vaig parar a cagar. caca caca caca caca caca mig minut caca caca caca caca caca un minut caca caca caca caca caca EMPENY HÒSTIA! caca caca paper paper caca paper caca caca caca paper paper pipi dos minuts i au tornem-hi.
Només hi havia cinc quilòmetres entre els dos controls, així que les diferències no podien haver canviat gaire, però a la Plana de Cal Gasó (km 67) em van dir que el primer ja feia 15 o 20 minuts que havia passat per allí. També van dir que jo portava un colló d'avantatge respecte el tercer, doncs des d'allí podien veure la pujada i no calia que em preocupés gaire. Això no m'ho vaig acabar de creure massa però per si de cas vaig pensar que no estaria de més perdre'm una mica per comprovar si estaven errats o no. I efectivament, jo l'havia encertada, doncs quan vaig tornar enrere m'acabaven d'avançar, altra volta l'home de blanc! Ens vam llençar a un nou descens, i passats cent metres des del control hi havia un noi amb una samarreta fosca emboscat entre la malesa que va agafar i es va posar davant del segon, com per marcar-li el ritme. "Ets el primer o només un fan?", vaig preguntar jo sense entendre bé la situació. "No, només sóc amic seu", i dit això em van deixar passar perquè els devia semblar que els estava trepitjant els talons. En realitat, en aquell moment la meva derrota psicològica era total i absoluta, i difícilment hauria estat capaç de seguir-los davant l'amable possibilitat de renunciar a tot i posar-me a caminar una bona estona. Quan es van fer a un costat, però, vaig pensar "HAH, il·lusos, ja m'heu vist prou!" i em vaig llençar muntanya avall empassant-me una tremenda rialla diabòlica.
5'44", 5'48", 6'07", 6'20", 6'52" i 7'05". El terreny ha planejat fins la Casa Murada (km 74) i ara ja no queda res, només set quilòmetres més, de manera que em permeto el luxe de menjar un donut i xocolata, tot i que el meu estómac fa estona que s'ha declarat en vaga però crec que és just que endrapi aquestes llaminadures després del bon comportament en l'últim parcial. Camino fins el pont que creua l'AP-2 i allí uns ciclistes em diuen que espavili, que dos paios acaben de sortir del control. Em giro i allí estan, el de blanc i la seva llebre; lògicament en una cursa com aquesta el reglament ni tan sols contempla aquesta possibilitat, però a l'Ultra Fail du Mont Blanc està prohibit que algú extern a la competició et marqui el ritme.
Puc encara entregar dos bons quilòmetres més, en 5'53" i 6'36", però el meu cos es comença a apagar amb la caiguda de la nit. Sóc al quilòmetre setanta-sis, han passat nou hores i quaranta minuts des de l'inici de la cursa i no he dormit en les últimes trenta-sis hores. Necessito caminar, m'ho mereixo després d'aquest esforç tan descomunal. Camino. Ah, quin plaer, però no em puc despistar gaire. Dos-cents metres, potser? Sí, això estarà bé. Miro enrere, no els veig, i arrenco de nou. Tot el meu organisme clama per un nou descans, però no seria correcte, així que apreto les dents i espero que el rellotge soni de nou indicant la marca quilomètrica. 7'07". I estic tan cansat... Camino de nou, visualitzo la línia recta i tanco els ulls. La sensació de pau absoluta no dura més que uns segons, el meu estómac rugeix de nou. Ara? De veritat, ara!? Sí, l'hora de cagar és sagrada i no admet demora. Aquest cop ja passo olímpicament d'amagar-me i planto les meves excrecions al bell mig del camí durant un minut i trenta-un segons. No ha aparegut ningú, cal arrencar a córrer de nou. 7'44".
Au, va, caminem una miqueta més, tanquem els ulls. Que difícil es fa seguir endavant quan estàs esgotat i et pesa tot, però crec que moriria del disgust si fos avançat ara, després de tants quilòmetres i tantes hores en segona posició. Ja no sóc jo el que avança, és el meu esperit competitiu, cultivat durant hores de somniar despert en què fins i tot m'he permès imaginar un Ultra Fail du Mont Blanc de patiment enganxat al llegendari Kilian Jornet per després batre'l a la línia de meta. Definitivament, mai seré capaç de córrer tot el que imagino, però com a mínim acabaré segon aquí, a la Trenkakames. 7'54".
Ja es veuen els llums d'El Vendrell, però per arribar-hi abans s'ha de creuar un prat i aquesta no és tasca fàcil sense disposar d'il·luminació. En què pensava jo quan he sortit de casa sense frontal? No sé pas què hauria estat de mi si m'hagués fet mal la cama, i en tot cas aquest prat l'he de fer caminant perquè el terreny és massa irregular i em puc deixar els turmells a cada passa. Arribo a l'altre extrem i ja puc veure les llumetes dels meus perseguidors; ells no saben on sóc jo però no cal deixar que s'il·lusionin. Corre! 7'48".
El rellotge ha fet BIP per vuitantena vegada i ja sóc als carrers de la ciutat. Recordo que l'any passat el pas per la zona urbana es va fer llarguíssim, però aleshores jo havia deixat de ser persona feia molts quilòmetres, costa creure que hagi millorat tant, com també costa creure que l'home de blanc no hagi d'aparèixer d'un moment a l'altre i per això no puc parar de girar-me. 6'28".
Ja està, per fi sé on sóc, el poliesportiu és aquí mateix. Només resta un últim esforç que gairebé no ho és gràcies als aplaudiments de la gent. Aturo el cronòmetre i sóc conscient de fins quin punt l'esforç ha sembrat de contorsions el meu rostre. Bé, això ja ha acabat. Han estat deu hores i vint-i-nou minuts contra els sis-cents minuts del vencedor i dos per davant del tercer. Alguns em diran després que potser si hagués dormit ho hauria aconseguit, però jo penso que difícilment ho podria haver fet millor avui, i l'alegria pel segon lloc és enorme. L'any que ve ho serà més, l'any que ve tornaré per guanyar.
5 comentaris:
Impresionant, com sempre. Flipo com pots tenir els collons de marcar-te aquesta èpica sense haver dormit.
Enhorabona crackot!
EPS!!! has dit Aiguaviva? has dit botifarres???? el lloc més bonic del món per menjar botifarres enmig d'un Trenkacames. Felicitats
Merci, Marc :) Només és qüestió de posar-s'hi, dormir és de dèbils!
Gràcies, La RaTeta Miquey. Certament, Aiguaviva de nit és un lloc meravellós per a una botifarra!
Osti Patilles! he al·lucinat amb el relat..BRUTAL! no nomès pel teu gran lèxic (que també), sinó perque l'aventura m'ha semblat espectacular, a més pensava que acabaria amb final infeliç, però tot el contrari! Moltes felicitats crack, el teu esforç ha tingut recompensa!
Merci, Pol, va ser una bona pallissa, però me'n vaig sortir prou bé :)
Publica un comentari a l'entrada