Segueixo en ratxa al Gran Dictat

L'espera entre programes seguia sent tremenda i del tot injustificada. Els concursants estàvem llestos en un quart d'hora, i encara havíem de passar-ne tres més perdent el temps de la manera més amena possible. Els meus nous rivals eren el Joan, un noi engominat que no era gaire cremós i l'Arianne, una mossa bufona d'allò més eixerida amb la qual vaig estar rient una bona estona. No portava res a la vista, però el seu jersei no podia ocultar un parell de pits fabulosament prominents. No era aquesta l'única part destacable del seu físic, ja que es dedicava a l'escalada i tenia uns braços i avantbraços durs com roques. La pobra estava molt preocupada perquè tenia un sopar i veia que no hi arribaria a temps, encara menys si seguia endavant en el programa. La Mapi, directora de càsting, insistia a intentar entabanar-nos que tot aniria molt ràpid i que tothom estaria dormint abans de l'hora de les bruixes. Mentida tot.

Quan el Dalmau va aparèixer finalment, lluïa un preciós llacet al coll, una peça de roba que sempre m'ha fascinat de tan ridícula com és. En començar el programa li vaig voler fer una conya al respecte, però ell va reaccionar àgilment desviant l'atenció cap al meu bigoti. La Mapi m'havia assegurat que em preguntaria pel Mundial en algun minut, però això no va passar i el que sí va voler saber era si tot aquell pèl era real. El concurs va començar i vam sortir de la paraula mal-dita empatats, perquè aquests dos eren bastant ràpids a l'hora de respondre i això feia que no les tingués totes amb mi. Fins i tot se'm va escapar un "Puta!" mut però ben vistós quan l'Arianne va guanyar el torn per respondre "polvo-pols" una paraula que havia vist venir d'una hora lluny.



Amb la frase desfeta, però, ja vaig quedar líder en solitari perquè la gent s'atrapa molt amb la maquineta del llapis, que no sempre funciona bé, i intenta començar les frases amb paraules que mai no podrien estar al capdavant d'una oració. Vaig petar els 60 punts de la doble pregunta, una secció que fent proves a casa sempre em portava problemes, però si no et deixes endur per la desesperació i segueixes pensant i provant paraules encara que semblin absurdes la treus endavant. A partir d'aquí, el públic es va bolcar amb mi; imagino que la peculiaritat del bigoti, el fet de ser el campió vigent i la rapidesa en les respostes van ser el que em va fer caure'ls en gràcia.

Abans del lletra a lletra vam haver de fer una pausa perquè les ulleres que havien triat tenien un bigoti massa llarg que dificultava la parla, i jo que vaig ser el primer a provar-les vaig acabar amb la llengua plena de pèls blancs, de manera que van haver de buscar unes tisores. Mentre això succeïa, jo esperava assegut a la cadira vermella i unes senyores grans del públic em somreien i em deien coses, és el que té dur una camisa negra. Un cop van haver retallat el bigoti blanc, la situació seguia sense ser òptima i la millor manera de parlar era amb el cap inclinat cap enrere per tal que no et fes nosa. L'Arianne ja havia defallit a la prova anterior i va poder arribar a temps al seu sopar, no sense abans demanar-me el telèfon per escriure'm un missatge d'ànim després del programa.

Ja al Gran Dictat vaig tornar a tenir problemes amb un d'aquells mots que sempre escric malament, noruec. Vaig al·lucinar, però, en veure per la tele que crisàlide s'escriu amb e, impensable. I de nou em vaig plantar líder al final de les paraules de cent euros per fallar el que faltava. Això de la sarbatana sempre ho havia vist escrit en castellà, i d'aquí el meu cervatana. Els termes mèdics nosón pas el meu fort, com tampoc les paraules que fan je- o ji-, sort que el Joan també va apostar per la doble ena, que si no aquí hauria acabat la meva història. Clar que en aquell moment jo no sabia res del marcador ni del que ell feia, encara que em creia per davant. Per acabar, fenilhidrazina, una paraula que només un metge o farmacèutic podria escriure bé. Cinc-cents euros més i seguim gravant, encara que siguin ja les deu de la nit :D

Comença el Gran Dictat!

Després de despatxar els nanos de l'escola, van fer passar un nou grup de públic, i un cop el Dalmau va haver enllestit la conya d'entrada del programa, va començar la gravació. Estava un xic nerviós, però portava tanta estona esperant al plató que ja m'havia acostumat al fet de ser a la tele. Sens dubte, hauria estat molt pitjor si m'hagués tocat entrar en el primer grup de concursants. Els meus rivals havien de ser la Montserrat, que ja acumulava cinc victòries consecutives; i l'Anna, amb la qual ja tenia bon rotllo i havíem estat comentant el meu interès per l'atractiva Tamara, una mossa de l'equip de producció. Tots dos hauríem preferit no haver de competir contra una jugadora tan experimentada com la Montse, però com a mínim estàvem contents que en l'anterior programa no haguessin guanyat el pot i poder intentar assaltar-lo com a mínim una vegada.

El premi acumulat ja s'acostava als vint mil euros i, evidentment, era el meu somni, tot i que jugant des de casa mai no havia estat capaç de completar el dictat final sense cometre cap errada. En tot cas, el meu objectiu real era sortir d'allí havent guanyat una mica de diners. Perdre a la primera final em faria mal, i quedar eliminat en les proves classificatòries seria un fracàs absolut. És per això que un cop va començar la cosa estava completament concentrat, perquè estar a la tele mola molt però jo venia a fer calaix. Afortunadament, la Montserrat ens va deixar via lliure a les primeres de canvi, fent un paper horrible a la paraula mal-dita, potser perquè no estava acostumada al nou botó. Sigui com sigui, l'Anna i jo vam demostrar que els reflexos són una cosa que va lligada amb l'edat, com també l'entusiasme a l'hora de picar, cosa que semblava alterar el presentador. Era impossible no pitjar-lo en repetides ocasions, s'assemblava massa als de les màquines recreatives!

Hi va haver molt menys problemes que en l'última gravació, però l'únic contratemps potser va acabar de desestabilitzar la Montserrat, ja que quan va començar la frase desfeta la pantalleta que la hi havia de mostrar no funcionava. Així, l'Anna i jo ens vam plantar a la final i jo la vaig liar seient on no tocava, i és per això que el meu ordinador no apareix a la pantalla, ja que la càmera estava calibrada per a l'alçada de la noia. La meva primera errada va arribar amb la paraula milió, que jo vaig escriure amb ela geminada com sempre, i això és perquè en el meu cap totes les paraules catalanes que porten l·l en anglès s'escriuen amb ll. Pel que sembla, million és l'excepció a la regla. A totes aquestes, els concursants no sabem si hem encertat o no ni quin és l'estat del marcador, i això fa que la musiqueta de misteri que sona de fons et mantingui en una tensió màxima.

El meu següent error va venir en un neologisme, la meva creu. Algun il·luminat ha decidit que el mot anglès banner, orginiari d'internet, en català només ha de portar una ena. Per què? Després ens van llençar sfumato, i a mi l'italià sempre em sona amb dobles tes; malament de nou! I a l'última paraula, quan vaig sentir el Dalmau vaig pensar "merda, jo conec aquest paraula però no tinc puta idea d'on ni de com s'escriu". I com no em sonava a res, vaig escriure una cosa tan patètica com iddix... Més tard vaig recordar del diccionari oficial del scrabble en català que jiddisch és l'única paraula catalana que comença per ji-. Estava plenament convençut que havia perdut perquè l'Anna l'hauria clavada, però afortunadament vaig seguir endavant.

Això va suposar un problema per a l'equip de producció, ja que en ser programes d'hivern volien que els concursants vestissin màniga llarga, i jo només havia portat un jersei i una pila de samarretes, de manera que em van haver de deixar una camisa negra, amb els botons oberts per sentir la força d'en Juanes. A partir d'allí, sabent que no tornaria amb les mans buides, els meus nervis van desaparèixer del tot i em vaig començar a moure pel plató com si fos el jardí de casa. A això va ajudar el fet que l'equip del programa estigués format per gent de puta mare com la Mapi, la directora de càsting; la Clara, de direcció; la dona de vestuari que no podia parar de ballar com una boja... I també hi havia un ambient excel·lent amb la resta de concursants, ningú no hauria dit que ens estàvem enfrontant per un bon grapat d'euros.

Una de les coses que més em van sorprendre de la tele és la persistència amb què la dona de la neteja fregava el terra una vegada i una altra, incansablement i sense que es pogués apreciar un efecte real dels seus esforços. Va tenir sort que el públic no podia passejar gaire, ja que només els deixaven moure's entre programa i programa per anar a menjar sucs i entrepans. Bé, de fet a mi tampoc no em donaven la llibertat de moviments que hauria desitjat, perquè sempre cop que volia anar a pixar (cada cinc minuts, més o menys) no podia sortir fins que algú no m'acompanyava i es quedava a la porta esperant.

"The Way Girls Are" by Mathias

Un ha de mentir a les noies o si no s'enfaden.

Les noies no tenen sentit de l'humor.

Les noies mai no fan res gratis, però pots negociar si tens alguna cosa que elles volen.

Les noies són molt receptives als sentiments. Faran qualsevol cosa si mostres una mica de vulnerabilitat.

Aquestes quatre importants lliçons són el que el petit Mathias aprèn treballant en el seu projecte escolar sobre les noies, però elles sempre van una passa per davant...

[Vist a Sucede]

Abans del Gran Dictat

Amb un braç trencat que em va deixar tres setmanes sense treballar que van acabar suposant el meu acomiadament vaig girar la meva atenció cap a maneres més fàcils de fer diners, la prostitució i la televisió. Aviat vaig descartar la primera opció per la manca d'informació sobre com fer-se un lloc (diferent del Camp Nou) en una professió amb tanta tradició. En quant a la segona, l'oferta de programes en antena que permetin sol·licitar una plaça de concursant fàcilment és sorprenentment baixa, així que no em vaig fer gaire il·lusions. Les úniques respostes van venir de part de l'etern Saber y Ganar, del que no vaig saber més després d'enviar-los la meva foto; el Bocamoll, que es troba en la seva última temporada pels pobres resultats d'audiència; i el Gran Dictat, que va tenir la bondat d'oferir-me una plaça en el seu càsting.

El procés de selecció va ser bastant senzill, omplir un full amb cinc exercicis de correcció ortogràfica i una prova de càmera que seguia el mateix esquema que el programa; de fet, em van preguntar una frase desfeta que ja havia vist abans. Per últim, unes quantes preguntes per posar a prova la desimboltura televisiva, va ser bastant fàcil guanyar-me la simpatia de les dues dones que haurien de triar parlant-los de barbes, bigotis i ultramaratons, ja només quedava esperar. I sí, ho havia fet bé i a principis de desembre em van comunicar que el dia 11 de desembre havia de presentar-me a l'edifici de mediapro a les tretze hores amb cinc canvis de roba per gravar el concurs. Una gran alegria, doncs seguia aturat.

La meva preparació va consistir en una dosi diària de mots encreuats i scrabble, a més de visionar una pila de programes ja emesos. D'allí vaig treure clar que la clau per arribar a la final era sobreviure a la primera prova, la del polsador, doncs gairebé sempre hi ha un concursant que surt de la paraula mal-dita amb un desavantatge irrecuperable. Les regles d'ús del guionet no les vaig acabar d'entendre, i vaig passar una mica dels neologismes perquè no em van semblar que fossin vitals. Al cap i a la fi, tothom els falla.

El gran dia vaig arribar puntualment a la cita, a diferència d'alguns dels meus companys que havien tingut uns problemes terribles. Allí m'esperava la Mapi, l'atractiva directora de càsting, amb un deliciós entrepà calent i una pila de sucs que m'acabaria emportant a casa. Em va explicar que jo entraria en el segon programa amb una noia de Girona. En el primer competirien una rossa esprimatxada que semblava finlandesa però era tan catalana com els calçots, un senyor amb ulleres molt agradable que coneixia a la Mapi doncs havia fet múltiples aparicions televisives com a figurant, i una dona que ja havia guanyat quatre cops però feia mesos doncs avui començava una nova tongada de gravacions. L'Òscar Dalmau em va caure bé des del principi; no en va, doncs el primer que em va dir va ser que era un gran fan del meu bigoti :)

Va passar molta estona fins que no em van deixar baixar al plató, perquè la maquilladora també havia estat a l'embús i em va tocar ser l'últim en passar per les seves mans. Afortunadament, va trobar que el meu cutis estava molt bé i no em va posar gaire potingues a la cara. Quan finalment vaig baixar a l'àrea de gravació em va semblar que allò era més petit del que semblava a la tele, sembla que en els estudis televisius l'espai no sobra, cosa que contrasta fortament amb la gran quantitat de passadissos i habitacions buides que hom pot trobar quan els recorre.

Mentre els primers concursants aprenien la mecànica del programa, jo seia al fons amb els meus futurs rivals i un infermer que havia de ser allí per llei en cas que algú comencés a treure espuma per la boca. Parlant de llei, vaig al·lucinar a l'hora de firmar el contracte, ja que hi figurava una clàusula segons la qual havíem d'indemnitzar la productora amb 12000€ si per algun motiu desapareixíem sense haver gravat. La concursant de Girona xerrava amb amics i família, així que l'infermer va tenir el detall de donar-me conversa. Em va demanar pels meus estudis, i ja no vaig tornar a obrir la boca, doncs va posar en marxa un monòleg interminable que versava sobre la seva filla, la seva carrera universitària, el mercat laboral, els laboratoris amb tecnologia secreta, el contingut de l'últim número del BOE, la seva avorrida joventut... En un instant afortunat en què va agafar aire per respirar vaig fotre el camp d'allí i em vaig assegurar de prevenir la resta de concursants sobre el fet de seure al costat d'aquest home. No va ser cap sorpresa que tothom coincidís a dir que era mortalment pesat.

Quan la gravació va començar jo ja portava un parell d'hores i mitja engabiat als estudis, i els nens del públic encara més. Els pobres venien d'una escola de Girona i no van trigar gaire a descobrir que allò de la tele no era tan "guai" com els havien promès. En ser el primer programa de la temporada, els errors es multiplicaven, i cada dos per tres hi havia algun membre de l'equip de producció cridant STOP sense motiu aparent. A la Silvana, la noia rossa, li van robar la cartera de mala manera ja que els seus rivals van haver de repetir el lletrejat de paraules sabent les cinc primeres que els llençarien, i això que a la primera passada s'havien encallat. Cada cop que s'aturava la gravació jo em cagava en la puta de déu, i els nens del públic remugaven i es retorçaven a les seves cadires sense que les professores els poguessin oferir gaire consol real. Ni tan sols van poder sortir a pixar en tota l'estona!

Quan per fi va haver acabat el programa, ja feia més de cinc hores que érem allí dins i la senyora havia tornat a guanyar i els escolars van tornar cap a la seva província a tota velocitat. La Silvana, tot enrabietada, em va triar per descarregar la seva còlera i em va explicar que no era pas veritat que el polsador no funcionés fins que el Dalmau no acaba de pronunciar la paraula, si no que prement-lo una mica abans ja tenies el torn per respondre. Aquesta informació podia ser molt valuosa.

Let me introduce you to Lady Heroin

Surto del Karma amb el Jaume i el Tomeu, són dos quarts de sis del matí. La Plaça Reial està deserta i mullada perquè l'Ajuntament associa netedat amb carrers inundats. Enfilem cap a les Rambles i en sentit contrari s'acosta un mossa que em quedo mirant. Em somriu, li torno el gest, els moviments es ralentitzen i quan ja hem passat de llarg ella dispara, "A dónde vas?". Ens aturem i deixem que s'atansi. Vestida de negre de cap a peus amb botes, texans i un cap molt emmocadorat, té uns ulls verds preciosos. I un bonic somriure, encara que massa ample, doncs en una cantonada s'endevina l'absència d'una dent. No deu tenir ni vint-i-cinc anys, però la pell arrugada i vençuda per la mala vida és la d'una persona de quaranta anys.

Sembla molt interessada en mi i em metralla a preguntes. Que què tal el Karma, que si vull donar una volta, que on visc, que si vull tornar caminant... Jo diria que sí a gairebé qualsevol noia, però aquesta és una ionqui de manual i busco refugi en els meus amics. No, vuelvo con ellos en bici. No, no te preocupes, nosotros vamos para otro lado, em traeixen ells. La nana burxa una mica més, però no està tan rebentada com per no entendre que aquest combat està perdut i que no em deixaré entabanar. Abans d'acomiadar-se, però, crema el seu últim cartutx amb una frase que passarà a la història... "No quieres invitarme a un bocadillo?".

I ens allunyem d'allí mentre jo rajo que existeixi gent tan tremenda per la vida, el Tomeu intenta convèncer-me que anar a caminar amb ella és el millor que em podria haver passat si vull acabar en una banyera plena de gel amb dues boniques cicatrius a l'alçada dels ronyons, i el Jaume... el Jaume té la mirada perduda i diu que estava boníssima i que li encanten les punquis. Com hi ha món! De cop, la veiem girar una cantonada a tota velocitat i tombar amunt i avall per les Rambles, buscant algú o alguna cosa, però ens quedarem sense saber el què.

Toledo con U

Ahir vaig sortir de festa amb l'Adri, una valenciana amb la qual vaig compartir pis a Chile, i amics d'una amiga seva. L'Adri i jo mai no vam parlar de política en clau espanyola perquè tenia referències del seu entusiasme per la unidad nacional i no tenia cap sentit buscar merders a casa. Tampoc no vam debatre sobre el català i els seus dialectes, més que res perquè mai no li vaig sentir dir una sola paraula en la nostra llengua comuna.

Ja érem al Karma, una sorollosa discoteca de Plaça Reial, quan van arribar els meus amics Jaume i Tomeu i els vaig presentar a la concurrència. Un dels col·legues de l'Adri era de Salamanca i especialment mónguer, i a sobre resultava impossible saber què coi estava dient. El cas és que li va costar especialment entendre el nom del nostre mallorquí preferit.

- Me llamo Tomeu.
- Cómo?
- Tomeu.
- Qué!?
- Tomeu.
- Cómo!?
- Tomeu, es un nombre mallorquín.
- Ah, vale, como Toledo pero con U.

Brillant, senzillament brillant. Toledu. Hawhaw. Altres noms incomprensibles que es tornen fàcils amb aquesta reducció a l'absurd podrien ser Julio (Júpiter con O) o Ramon (Roma con N). Aix, les Espanyes...

La dignitat de (plaça) Catalunya

Els rellotges atòmics donen la mitja nit en punt a Europa central i la multitud ho celebra amb exaltació pels carrers i centres neuràlgics de les ciutats. O això diuen les notícies, doncs personalment no ho vaig experimentar de primera mà ja que em trobava aturat a l'andana de l'estació de metro Espanya amb un reduït nombre d'estrangers despistats. Els vuit minuts d'espera inicialment previstos van convertir-se en vint, amb les campanades sonant per megafonia sense que ningú exterioritzés l'entusiasme pel canvi de calendari. Agraeixo no haver hagut de suportar l'estúpida tradició imposada del raïm, en tot cas. L'únic que ho estava passant realment en gran era un moro que fumava descaradament i que no va tenir cap problema en acabar la seva pitela malgrat les advertències dels segurates, un panxut i una rossa de metre i mig que passaven de la quarantena i desprenien la mateixa autoritat que el meu calçat brut i foradat. Finalitzada la cigarreta, el noi de pell colrada no va tenir millor ocurrència que creuar a l'andana del davant per les vies, només per acceptar la invitació a un parell de pipades de dos nois sud-americans amb gorres i vestimenta pròpia d'un videoclip de hip hop. Instants després va tornar al meu cantó de l'estació, aquest cop per les escales, mentre la temible parella de Prosegur s'hi acostava amb cara de pocs amics. Estic convençut que entre els pocs poders de què disposen els membres d'un ofici tan poc qualificat consten els de multar i/o expulsar del metro la gent amb una actitud tan desequilibrada, però es van limitar a amonestar-lo verbalment. Un zero per als cossos de seguretat.

La puntualitat del transport públic em va portar a canviar el meu pla inicial, i en lloc de baixar a Glòries per veure la torre Agbar ho vaig fer a Plaça Catalunya. I aquí la gent sí estava exaltada. Normal, amb aquell cel i aquella lluna blava tan formosos, era inevitable que tothom es sentís impulsat a cantar, cridar, saltar i beure, com testificaven els centenars d'ampolles trencades que hi havia pertot. Pertot? Bé, no exactament, doncs el centre de la plaça estava desert i protegit per una doble tanca i un exèrcit de policies. Presumiblement, la seva missió era impedir que el paviment estrellat, aquell que cada dia s'omple de caques de colom, estigués sembrat per una estora de cristalls trencats. I quina diferència fa, que el centre romangui net mentre la resta de la plaça i la Rambla es converteixen en un riu d'orina i restes alcohòliques? Quin sentit té impedir l'accés al cor de la plaça si al voltant tot és ple d'italians i francesos amb ampolles de xampany i barrils de cervesa i ciutadans del pròxim orient venent llaunes? Un altre zero per als cossos de seguretat.

La tradició catalana no passa per celebrar el canvi d'any al carrer, cosa que sí es fa als països d'origen dels incomptables turistes que vénen aquí a passar el trenta-u de desembre, que cada cop són més. I quan la gent està de festa al carrer, beu i necessita orinar amb freqüència. Doncs bé, com era de suposar, el competent ajuntament del senyor Hereu, l'alcalde que ho va ser sense guanyar unes eleccions, no va fer cap previsió per a aquesta avinentesa i les cantonades es van convertir en banys públics unisex. Després es queixaran que els carrers fan pudor de pixum, de la inseguretat ciutadana i de l'incivisme, sense fer res per frenar l'assalt de les hordes de turistes i llauners. Però això sí, la plaça Catalunya, tan lletja ella, seguirà neta i impecable.

Feliç 2010!