M'agrada la imatge del ciclisme clàssic

El sábado, cuando estrené la maglia rosa, el equipo me tenía preparado un culotte rosa a juego. Pero yo no me lo quise poner. Me acordé de Indurain, de su imagen con la maglia rosa y el culotte negro del equipo. He cedido a los recuerdos.

- Ivan Basso, guanyador del Giro i ex-dopat (?)

La broma de la Diagonal

El senyor Hereu, l'alcalde que va arribar al poder sense haver guanyat unes eleccions quan no el coneixien ni a casa seva, s'ha embarcat ara en un projecte per reformar la Diagonal l'únic objectiu del qual és que la gent recordi el seu nom i la seva prominent papada. De moment, ha aconseguit gastar més de 3 milions d'euros per aconseguir una participació que no arriba al 5% del cens (a veure què diuen ara els que es fotien de les consultes independentistes), i això sense comptar-lo a ell, que no va poder votar i va mirar d'enganyar tothom, fent-ho pitjor que un nen petit. Ha reconegut l'error però no ha demanat perdó públicament, de manera que no fa més que afegir descrèdit a la vergonya que suposarà la victòria de l'ocultada opció C, que sembla que va guanyant.

A més, surt el pallasso del PP Fernández Díaz, que no sap ni en quin dia viu, i diu que algú l'ha suplantat, cosa que molt fàcilment pot fer un mateix gràcies al meravellós vot electrònic. Des de l'ajuntament responen que la democràcia ja té aquestes coses, i que el vot per correu també és un tongo de puta mare. En tot cas, la web és una merda, poc orientativa i molt lenta.

Per la meva part, he votat per l'opció A ja que sóc partidari de tot allò que redueixi l'espai per als cotxes a la meva ciutat.

Rancietat periodística

La setmana passada les notícies de totes les cadenes obrien amb la salut de José Tomás, un home que confio que mori aviat per poder fer encara més gran la seva llegenda i omplir de tinta les revistes del cor i de llàgrimes els ulls dels espanyols més autèntics. Aquest cap de setmana la nova és que el medieval cap d'estat borbònic ha passat per l'hospital perquè ja feia molt que no sortia a les notícies. Els amics de La Vanguardia, diari tendenciós i parcial com pocs que és propietat d'un col·lega de don Juan Carlos i paraula de CiU, dedica la portada a una notícia tan irrellevant i les quatre primeres planes de la secció de política. Però el pitjor de tot és l'article del director, a la segona plana, El Rey sigue en forma.

El text és senzillament vomitiu i ja comença amb l'elecció d'un títol sense solta ni volta, quin coi de forma física té el rei? Després, un parell de frases apel·lant al mongolisme col·lectiu:

La tranquilidad volvía a la familia real y a la sociedad española. En unos pocos días, el Rey abandonará el Clínic de Barcelona y podrá reanudar sus actividades ordinarias.

Qui estava preocupat si no es va saber de l'operació fins que van dir que tot havia sortit bé? Passar tots els dies de la setmana al sol compta com activitat ordinària?

I per acabar, el dire es mostra tot cofoi mirant-se el melic,

La elección del hospital Clínic de Barcelona para la operación va a ayudar a consolidar la imagen de una muy potente red hospitalaria en la capital catalana.

A veure si el proper cop que un torero sigui cornejat també el porten cap aquí i l'ambulància erra l'adreça i va a petar a una narcosala.

Caminades (i Corregudes) de Resistència

Aquest matí he acabat l'última prova en el mau calendari de preparació específica de cara al Campionat Nacional de 100 km a Madrid. El 18 d'abril vaig fer Pels Camins dels Matxos (62.5 km, 6000 m desnivell, 12h22'), cursa que em va deixar amb el genoll tocat i sense córrer ni un sol dia en els quinze dies anteriors al Meridià Verd de la setmana passada (66.4 km, 3100 m desnivell, 8h09'). El dilluns seguia amb molèsties al genoll però he pogut entrenar un parell de dies amb certa normalitat de cara a la Marxa Romànica de Navàs (82.7 km, 4500 m desnivell).

Aquesta prova, com les altres dues, forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència que aquest any estic intentant disputar i el calendari de la qual està format per 21 proves no competitives (no hi ha trofeus per als guanyadors, tots els que acaben obtenen els mateixos punts) de les quals només és necessari completar-ne 12 per ser campió. La cursa de Navàs, però, és un xic diferent ja que es disputa de nit (sortida a les 6 de la tarda), cosa que no té gaire sentit donat que el seu recorregut busca passar pel màxim nombre d'ermites romàniques de la zona, i en la foscor resulta bastant complicat apreciar-les. A més, per a mi suposava un intent de completar la distància més llarga que mai hagi corregut en muntanya, superant el 70 km de la Ultra Licán Ray-Villarrica.

El resultat es pot considerar satisfactori, amb un temps de 12h27' ocupant la posició 46 entre uns 300 participants, i un rendiment muscular esplèndid sense sentir fatiga en cap moment. La part dolenta és que ja abans del quilòmetre 5 estava sentint molèsties molt desagradables al genoll, i després de l'últim punt control vaig agafar fred i gairebé no podia ni caminar. Avui aniré a l'hospital a veure què tinc i és molt probable que abandoni la idea dels 100 de Madrid per recuperar-me bé :( Per variar, vaig patir dolors estomacals tot i haver cagat un parell de cops abans de sortir; al Meridià Verd vaig mesurar molt bé què menjava als avituallaments i tot va anar de conya, però aquí vaig endrapar de tot i força, també perquè en ser de nit necessitava més combustible, i ho vaig acabar pagant amb tres aturades per cagar, dues d'elles amb diarrea.

Estic acostumat a córrer sol, i així vaig passar gran part de la cursa, però hi ha una gran diferència entre fer-ho de dia o de nit, ja que no hi havia senyalització pròpia de la cursa i s'havia d'anar seguint les marques del GR-176 (ratlla vermella sobre blanc). Aquests senyals es troben als arbres i les roques a intervals irregulars, i la facilitat per perdre's és immensa, i així em va passar un parell de cops. A banda de recórrer un quilòmetre extra, és una cosa que psicològicament perjudica bastant, i després d'això jo ja estava bastant fart de tot plegat, perquè córrer per la munyanya sol i a les fosques sense saber si vas pel camí correcte és una puta merda; encara gràcies que no va ploure!

I fins aquí el capítol de les calamitats. En l'apartat positiu vull esmentar el bon ambient que hi ha entre els participants, especialment amb els altres membres del Club Excursionista Independent, gent que vaig conèixer a la Trenkakames de l'any passat i del qual sóc soci i espero poder completar aviat una marxa al seu costat, ja que són més de caminar; menció d'honor també per al Moisès de l'equip Intemperie, amb qui ja vaig coincidir al Meridià i que ja aleshores em va suposar una gran ajuda per agafar un bon ritme. Avui hem cobert junts la primera hora i m'ha tornat a enxampar a cinc de meta amb una velocitat sensacional que m'ha estalviat com a mínim mitja hora, ja que en aquell moment jo m'estava arrossegant bastant. Molt bé també els avituallaments, amb varietat d'entrepans i coques, i cobertura de la jornada futbolística; llàstima que els faltaven alguns termos per servir begudes calentes a tots els punts del recorregut.

Ara queda descansar i esperar notícies de la cama, però en tot cas no reprendré la Copa fins d'aquí un mes, més o menys.

Salut i muntanya, marxaires!

Cuando llueve, la gente es un mierda.

Això m'ha semblat sentir que deia una senyora aquest matí, sortint del metro, i reia fascinat per una frase tan funesta fins que la meva ment, després de seguir-la processant una estona, ha determinat que no parlava de la gente sinó de la renfe :P

- Me cago en la puta - dice ella con su acento perfecto de tierra batida.

Se trata de una expresión que a Landsman siempre le ha parecido curiosa, o por lo menos le ha parecido algo que pagaría por ver.

Excel·lent cita del llibre que estic llegint aquests dies, El sindicato de policía yiddish de Michael Chabon, interessant i amb una escriptura exquisida. Jo també pagaria per veure com algú caga sobre una puta :)