Més barrabasssades de l'As

L'As és l'únic diari de la premsa esportiva ibèrica que em mereix una mica de respecte, encara que últimament no fa més que anar a pitjor amb les seves campanyes villarato i similars, però és que llegir el Marca és pitjor que fullejar un Hola!, i els dos diaris catalans es condemnen solets amb la vintena llarga de pàgines dedicades al Barça i les penyes quan no hi ha tant a dir i multitud d'esports plens de notícies interessants. Evidentment, però, els de l'As també es claven perles com el conjunt impossible de la imatge on el titular no té res a veure amb el resum i la condemna rotunda de enemigo de la afición española.

Surrealista és també la crònica del partit Dinamarca-Japó, escrita després de prendre unes copes i recordant vagament de què anava la sèrie Oliver i Benji.

El cómic que popularizó el fútbol en Japón elevó a la categoría de suerte suprema del juego un lanzamiento de falta llamado tiro del águila.

Mentida, el nom del xut especial era tiro del halcón i no era cap llançament de falta. De fet, a la sèrie pràcticament no existien les faltes perquè tot el joc de l'antagonista, Mark Lenders, es basava en travessar el camp en línia recta envestint els rivals que es creuessin en el seu camí, i la catapulta infernal no era possible perquè fer servir els pals de la porteria per impulsar-se no esta permès pel reglament.

La cosa segueix amb una rajada suprema contra l'estil danès que m'ha agradat molt,

Dos goles, dos faltas, suerte suprema del fútbol japonés, condenaban a una primitiva Dinamarca de físico paquidérmico que rifaba sandías con la excusa de Bendtner frente al consistente tiki-taka, versión nipona del tiqui-taca.

I per últim, una cosa que només s'entén pensant que se li ha anat l'olla a l'autor i ha publicat el text sense revisar-lo,

El detalle: tres friquis de tres asiáticos
Los tres goles de falta directa que se han producido hasta el momento en el presente Mundial han sido convertidos por futbolistas asiáticos.

Friquis? Què és això de classificar de friqui un gol de falta?

100 km, una barrera menys

Sense perdre mai de vista que aquest pot ser el meu últim any en el continent europeu en molt temps, a finals de 2009 em vaig proposar complir tants objectius com fos possible, principalment alçar la Copa Catalana de Caminades de Resistència i participar a l'Ultra Trail du Mont Blanc i la Spartathlon. Això últim ja se m'ha escapat de les mans, doncs és una cursa increïblement exigent per inscriure's a la qual és necessari haver corregut una cursa de 200 o més quilòmetres o bé una de 100 en un temps màxim de 10 hores i mitja. Vaig enfocar la primera part de la temporada a arribar en perfectes condicions als 100 km de Calella, que es van disputar el 27 de març, però em vaig haver de retirar quan només portava 49 km a les cames (4h46'12") entre grans dolors estomacals i problemes a l'esquena i en una cuixa. Un cop perduda aquesta oportunitat de classificar-me només em quedava el nacional de Madrid, que va ser el 30 de maig i al qual no vaig poder assistir per falta d'entrenament degut a una sèrie de lesions al genoll. Per això, tenia un compte pendent amb el centenar de quilòmetres.

Aquest passat cap de setmana es presentava per fi l'oportunitat de treure'm l'espina a la Montserrat-Reus, prova de la Copa que havia d'acabar sí o sí perquè necessito els punts. El dia va començar malament, aixecant-me una hora tard i descobrint quan tenia el dinar al foc que havia mirat l'horari dels autobusos en dia laborable, i que els dissabtes no sortien de Sants sinó de Palau Reial, de manera que vaig haver de sortir a corre-cuita de casa per arribar de miracle. Un cop a Collbató vaig tenir temps de cagar i estirar una mica abans d'agafar una bona posició i sortir en segon lloc quan va sonar el petard d'inici, circumstància vital ja que els primers cent metres transcorrien per un corriol en què de ben segur ja hi va haver embussos de consideració.

Aquesta era l'edició número vint-i-u i última marxa, ja que l'asfalt ha anat guanyant terreny als camins per culpa de les urbanitzacions i s'ha perdut una mica l'esperit muntanyenc. Set corredors es van destacar molt aviat de la resta, i jo vaig transitar entre els llocs vuit i deu fins el primer control, a Piera. Arribant allí estava notant unes molèsties bastant preocupants rere la cuixa esquerra que em van desconcentrar una mica, i entre això i problemes per omplir la bossa d'aigua de la motxilla vaig sortir d'allí el quinzè. Aquest control es trobava als afores de la ciutat, i sortint-ne havíem de travessar Piera. Els corredors de davant em van anar guanyant terreny lentament fins que no vaig veure ningú i vaig començar a tenir problemes per decidir per on havia de seguir la cursa, sort que alguns vilatans atents s'havien fixat en el rumb que havien pres els altres participants i em van saber indicar el camí. Un cop fora de la ciutat s'arribava a un llit de riera arenosa que no estava especialment ben senyalitzat, amb les marques de GR bastant allunyades les unes de les altres, i aquí vaig patir bastant perquè seguia sol i convençut en tot moment d'haver abandonat la ruta correcta. Al cap d'una estona, però, vaig copsar l'estela d'un altre corredor que havia perdut gas i em va ajudar a sortir d'allí amb èxit.

El següent tram era una forta pujada però ja em venia bé perquè tenia dos homes just davant i anava sent hora de formar grupet. Malauradament, un d'ells va arrencar en pujada i l'altre es va aturar a refrescar-se en una font perquè fotia una calor bestial, així que vaig seguir a la meva, perseguint gent sota un cel tan blau, amb boscos a l'esquerra i camps de vinyes a la dreta. La pujada va desembocar en una urbanització i d'allí en una zona boscosa bastant densa amb molt poca senyalització. Aquí em vaig començar a tornar boig perquè feia molt que havíem sortit del primer control i el segon ja hauria d'haver arribat, i de nou estava convençut d'haver-me perdut i ja pensava en com tornar a casa si en una estona no trobava proves concloents de ser en el bon camí. Quan es van aclarir els arbres, però, vam sortir a una ampla zona de vinyes, i cap al fons vaig veure un cap trotant que no podia ser altra cosa que un company de cursa.

El control estava realment situat un quilòmetre més enllà del que marcava el full de ruta, i hi vaig dedicar una bona estona perquè estava molt famèlic, ja eren quarts de tres i l'única cosa que havia menjat durant el dia era fruita i una barreta energètica. També vaig beure molt derivat d'aquarius, tot i que me'l van oferir ben fred i així resulta més difícil d'assimilar per al cos. Vaig sortir d'allí en onzena posició i caminant mentre menjava un entrepà; al meu davant, amb un minut-minut i mig d'avantatge hi havia un parell d'homes, i els vaig estar empaitant una bona estona, però quan vaig arribar a la seva alçada estaven caminant, així que tampoc no em servien i vaig seguir endavant. D'aquesta manera vaig arribar al tercer punt de control, encara en solitari. Immediatament passat aquest punt hi havia un mur de ciment d'un quilòmetre, i aquí sí vaig atrapar algú que anava bé, un home que ja l'havia feta sencera un cop i que només pensava arribar a Santes Creus perquè els últims quaranta quilòmetres li semblaven molt lletjos i avorrits, tots plans i d'asfalt. Per darrere, es van unir a nosaltres dos nois de prop de Reus, gent fornida i habituada a caminar per les muntanyes, amb cames gruixudes i gambada llarga. Eren molt bons en la pujada i em vaig enganxar a la seva roda mentre l'home calb patia per culpa d'unes rampes bastant tremendes a les dues cames.

Els nois de Reus venien del futbol i ja feia uns anys que es dedicaven a les curses de muntanya, encara que a coses més intenses i curtes que aquesta, i malgrat l'advertència telefònica d'un amic que ja l'havia feta que estaven anant massa ràpid seguien endavant a molt bon ritme, combinant molt bé les corregudes curtes cada cop que el terreny recuperava l'horitzontalitat amb una marxa alegre a les pujades. Un detall que em va colpir molt va ser que un d'ells portava una polsera Power Balance, un dels identificadors d'estupidesa més evidents que mai s'hagin vist (si algun lector porta alguna merda d'aquestes al canell, que provi de saltar per la finestra i després em digui quin ajut li han proporcionat els hologrames). Lamentablement, no vaig trobar el moment de treure un tema tan delicat, perquè si em poso a preguntar acabaré insultant. Un altre detall important és que ells portaven gels energètics d'aquests amb taurina i altres meravelles, cosa que normalment no crec que sigui necessària per l'abundància d'avituallaments, però que avui sí era important perquè en ser una distància tan llarga els controls estaven molt separats i era fàcil quedar-se amb el dipòsit buit.

El cas és que amb molt bona harmonia i ocupant els llocs que van del vuit al deu vam arribar al punt més alt de la cursa, l'Ermita de Montagut (km 51, 6h48'), i a partir d'aquí quedava una forta baixada de 12 km fins Santes Creus i els famosos 40 km d'asfalt. I allí estàvem, menjant una mica i omplint les reserves d'aigua quan va aparèixer un home gran, d'uns seixanta anys, que portava unes antigues ulleres de muntura daurada gens adequades per a córrer i fresc com una rosa, quan tots els altres participants teníem per la cara marques blanques de sal seca degudes a la suada del matí amb aquell sol tan brutal. I això que l'home arriba, marca la seva targeta, i diu que no vol menjar ni beure res i que se'n va directe cap a Santes Creus, que ell acabarà allí. Els encarregats del control es meravellen que algú tan gran estigui en tan bona forma física i la resta flipem perquè sembla que s'acabi d'aixecar del sofà i ni tan sols porta motxilla.

Arrenquem una mica després que ell i aviat el deixem enrere, i al cap d'una estona es suma al nostre grup un home amb auriculars que havia estat davant meu en els primers quilòmetres de cursa. Directament, ens demana per l'home gran i revela que abans l'ha vist baixar d'un Mercedes negre amb una roba diferent! Quin desgraciat, això explica que se'l veiés tan estupendament, resulta incomprensible que algú s'enganyi a si mateix d'aquesta manera... La primera part del descens és molt tècnica i pedregosa, i com anem una mica lents ens atrapa l'home que moltes hores enrere s'havia aturat en una font, ara som del sis al deu. El final de la baixada, però, transcorre per asfalt i és aquí on millor em moc jo, així que em poso al capdavant del grupet i augmento el ritme. Em giro i veig que no em segueixen, s'ha obert un forat d'uns vint o trenta metres. I aleshores penso que em trobo bastant bé, i que no tinc ganes de disputar-me l'ordre d'arribada entrant a Reus, i que quaranta quilòmetres plans són una marató i jo ja conec aquesta distància a la perfecció, i d'aquesta manera prenc la resolució d'anar-me'n cap endavant tot sol.

Atrapo el cinquè classificat al control de Santes Creus, agafo un entrepà de truita de patates per menjar durant el camí i marxo ràpid per no perdre temps. Al cap de pocs metres, veig com algú camina pel marge esquerra, elevat tres o quatre metres sobre el camí. És l'home de les ulleres daurades, que ara porta motxilla i quan em veu s'ajup rere uns matolls, li crido "Trampós!" però no reacciona, quina ràbia no haver recordat el tema per advertir a la gent del control, és un escàndol que un fill de puta d'aquest calibre aconsegueixi un lloc entre els 20 primers en arribar a aquest punt. En tot cas, jo segueixo endavant molt agraït pel fet que el recorregut faci una lleugera pujada perquè així té més sentit estar caminant mentre menjo l'entrepà. Un cop enllestit aquest, m'esperen uns quilòmetres molt bons, amb ritmes de menys de 6'/km quan el terreny és favorable i al voltant de 6'30"/km en pla, i més ràpid que hauria anat si no hagués estat pel vent de cara.


Em vaig dur un bon ensurt quan sortint d'un revolt vaig veure una immensa bèstia negra al bell mig del camí, la meva reacció instantània va ser pensar que es tractava d'un gos salvatge i que ja havia begut oli, però l'animal també estava espantat i va desaparèixer per un costat d'un salt, moment en què vaig poder copsar que es tractava d'un senglar; per si de cas, abans de seguir vaig agafar una pedra que em va acompanyar una estoneta. Portava hores tirant-me pets i digerint a marxes forçades, i aquest encontre potser va ser el detonant que em va portar a haver de parar a fer caca. Tota una putada, però ho vaig resoldre en tres minuts sense veure cap corredor. Caram, no esperava que el meu avantatge fos tan gran. Un quilòmetre després em vaig plantar al control 7, a Alió, que estava una mica amagat i gairebé no el veig. Vaig agafar alguna coseta i vaig sortir ràpid, sabent que el quart classificat havia passat per aquí amb nou minuts d'avantatge; la gent del control deia que el podia atrapar però jo no ho pensava pas, nou minuts són tot un món.

Però quina seria la meva sorpresa quan no havien passat ni deu minuts i tot just sortia del poble, que vaig veure davant meu una figura que avançava caminant amb una llumeta al cap. Mare meva, quina cursa! Després de gairebé deu hores corrent s'havia fet de nit i em trobava en quarta posició, qui m'ho havia de dir. Creuant la carretera vaig remenar la motxilla fins trobar el frontal i vaig seguir a la meva, emportant-me un nou ensurt quan l'home que havia deixat enrere va aparèixer silenciosament al meu costat, però la recuperació no li va durar gaire i em vaig quedar sol un cop més. Els deu quilòmetres fins el control 8 es van fer eterns, perquè al cap d'un temps vaig descobrir que m'havia quedat sense aigua, i no veia per enlloc el meu perseguidor per pidolar-li una mica de líquid. D'aquesta manera, tal com em vaig quedar sec, vaig començar a perdre ritme i els meus parcials quilomètrics van començar a pujar cap als set minuts i fins i tot deu.

Vaig assolir el control 8 molt mort, i si els anteriors 10 km m'havien costat 1h12', en aquests havia trigat setze minuts més, una barbaritat. Per això, quan vaig sortir d'allí ja rehidratat i amb la motxilla plena, tots els meus rivals havien arribat també al punt d'avituallament, però jo encara seguiria en solitari una bona estona quan quedaven només divuit quilòmetres per al final. Ja era nit tancada i el vent no parava de bufar fins el punt que arrencant després d'aquesta petita aturada feia fred i tot i em vaig posar el paravents, però em donava massa calor i ho vaig deixar estar. Havent corregut 4 km més, a ritme de 7'30"/km, el meu estómac em va fer aturar-me de nou, però no em podia pas queixar perquè ja feia hores que estava aguantant com un campió l'esforç i la merda que anava endrapant. I aquí es va produir el moment ridícul de la nit, quan ja m'eixugava el cul, a la gatzoneta al marge de la carretera i vaig començar a sentir passes i llums que s'atansaven, i en arribar a la meva alçada els frontals dels quatre perseguidors es van girar cap a mi. Un d'ells encara va tenir el detall de demanar si necessitava res, però el paper em va arribar i un minut després vaig sortir en la seva persecució, atrapant-los una mica abans de l'últim punt de control.

Allí ens trobàvem, a 12 km del final, el barrufet de les ulleres, l'ex-quart, els dos nois de Reus i jo lluitant per les places que anaven de la quarta a la vuitena. El més perillós d'aquests era el barrufet, un senyor esprimatxat que vestia una blava calça curta d'atletisme i que arribant al control ja havia fotut una bona estirada costa amunt, per tant vaig procurar sortir d'allí abans que ell, de la mà dels nanos de Reus. Els vaig comentar que havia anat controlant els temps de pas i que en els 7 km de diferència entre els dos últims punts d'avituallament havíem retallat en vuit minuts l'avantatge del tercer classificat, que havia passat de tenir 17' a 9', encara una diferència gegant, però si seguia perdent més d'un minut per quilòmetre encara hi havia terreny per atrapar-lo. Aquells dos havien quedat bastant admirats de la meva cavalcada en solitari i del poc que m'havia costat recuperar-me després de la cagada, i em van començar a menjar l'orella dient que jo estava molt fort i que el podia atrapar, i fins i tot em van obligar a acceptar un dels seus gels energètics, que finalment no vaig utilitzar perquè tenia la panxa molt malament i no volia fotre-hi més dinamita.

El rellotge va sonar, anunciant el pas quilomètric que donava lloc als últims dotze i jo em vaig acomiadar dels nois; bé, vaig a veure si trobo aquest home, els vaig dir. Ja no ens tornaríem a veure fins la meta. La meva idea era córrer a sis minuts per quilòmetre i agafar el tercer a tres quilòmetres de meta, però les cames no em donaven per més que un ritme de 6'40", que no deixava de ser una proesa a aquelles alçades de cursa. Aquest ritme el vaig aguantar durant 3 km, i en el següent vaig afluixar una mica (parcial de 7'20") fins que em vaig girar i vaig veure un llum darrere meu, molt proper, no més enllà d'un minut de distància. Collons, no podia ser altra persona que el barrufet de les ulleres, i vaig forçar la màquina de nou, baixant fins els 6'20"/km per mantenir-lo a ratlla, arribant també a l'extrem d'apagar el meu frontal perquè ell no pogués conèixer la meva posició i potser pensés que ja m'havia perdut del tot. Estic acostumat a córrer de nit i com el camí era de ciment no hi havia possibilitat d'entrebancar-se amb res. I així estava la cosa, jo més preocupat del barrufet que de la utopia d'acabar tercer quan vaig veure una llumeta davant meu. Era un home caminant, era el tercer, i el meu rellotge indicava que encara restaven cinc quilòmetres i mig per la línia de meta.

Bufa, només havia necessitat 6.5 km per retallar els seus nou minuts, quin prodigi de cursa que estava fent. L'home es va girar un parell de cops, segurament havia sentit les meves passes, però no em podia veure perquè jo seguia corrent amb l'abric de la foscor. Vaig aprofitar per caminar uns instants, beure aigua i planejar la següent jugada. Què havia de fer, mantenir la distància? Córrer junts i confiar en la meva punta final de velocitat? Atacar i deixar-lo enrere desmoralitzat? No ho tenia clar, però em vaig girar i de nou vaig veure el barrufet a una distància perillosa, així que vaig reprendre el meu ritme de 6'20"/km, em vaig posar a l'alçada del tercer per saludar-lo i preguntar com anava, i vaig seguir cap endavant. Durant un minut vaig ocupar una posició al podi, però aviat va començar a córrer. Em posaré al teu ritme, que si no no arribaré mai, em va dir; però no anava al meu ritme, anava prou més ràpid com perquè jo entengués clarament que no podia seguir-lo, i vaig pensar que ja havia fet prou arribant fins ell després d'una persecució tan llarga i ara el que quedava era preocupar-se de conservar la posició. Clarament, el tercer estava molt millor físicament que jo, el que passa és que caminava perquè havia estat sol massa hores i un acaba fins els collons del tema, i com ningú no t'avança mai doncs t'acabes confiant.

Els últims cinc quilòmetres es van fer interminables, després d'haver enxampat el tercer tenia una certa sensació de missió acomplerta i tot el que volia era caminar fins la meta, ja estava fart de córrer, i no m'agradava gens veure el diabòlic llum del barrufet de les ulleres constantment al meu darrere. Em sentia perseguit, i això no és cosa bona en nit tancada enmig del no res. Per postres, l'estómac es va començar a caragolar, anunciant que ja no deixaria entrar res més i que potser hauria de parar un altre cop. I es va posar fred, doncs seguia bufant amb força el maleït vent de cara, i em vaig començar a preocupar per si estava patint un tall de digestió. Així que entre una cosa i l'altra vaig trobar motius suficients per seguir endavant més o menys a 6'30"/km. Jo crec que el barrufet i jo portàvem exactament la mateixa velocitat, i el perdia de vista als revolts però el tornava a veure en aquelles llargues rectes que serien mortalment fosques de no ser per la lluïssor fantasmal que projectava la planta petroquímica de la zona, a la nostra esquerra.

Vam entrar a Reus per una zona de polígons industrials, i gairebé m'equivoco girant a mà dreta perquè no veia volar les banderetes de senyalització, ja que les havien hagut de lligar als arbres perquè no se les endugués l'intens vent. Després, els nois de Reus m'explicarien que ells sí s'havien equivocat en aquest punt. Travessava els carrers abandonats somniant desesperadament el moment d'arribar, quin patiment, quan hores abans em fregava les mans pensant titulars de facebook i felicitant-me per haver-me conegut. Quan vaig veure que les banderetes s'internaven de nou en un bosquet vaig flipar en colors, i quan ens van fer passar per una riera sota un pont ja no entenia res. Allò era Reus, el meu rellotge deia que havíem d'acabar ja, no podia ser que encara ens fessin anar a una altra població. Però tot era correcte, i de cop una marca a la dreta assenyalava el final de camí, cap a la porta del camp de futbol de l'associació que ho organitzava tot.

Quina emoció! Quart després de cent-cinc quilòmetres i tretze hores trenta-vuit minuts, quan no havia corregut mai més enllà dels vuitanta-tres i estava convençut que la meva barrera eren els setanta i allí el meu cos faria un pet com un aglà, amb un genoll en procés de recuperació que podia petar en qualsevol moment, i només una setmana després del meravellós sisè lloc a la Gràcia-Montserrat. Amb molt fair play, el tercer em va donar la mà i es va disculpar per haver-me deixat enrere, però després de tants quilòmetres en possessió de la plaça, no podia pas permetre perdre-la, i finalment va arribar tres minuts abans que jo. I un minut més tard, un minut, sempre un minut, beneïda distància, va arribar el barrufet; ens vam donar la mà amb un somriure de mútua admiració i complicitat. Ell em va felicitar per haver aguantat tan bé el seu atac i jo a ell per la seva increïble persistència. I després d'això ja vaig seure i vaig començar a beure gots de brou, un rere un altre, pensant que seria el millor per al meu esmicolat sistema digestiu. Les cames, un cop acabada la seva comesa, van decidir que ja no servien per a res més i es van abandonar al dolor.

El guanyador, Jordi Mestre Borràs, encara corria per allí i jo el coneixia, era el casteller boig que havia vist participar als 66 km del Meridià Verd venint directament de festa. Havia acabat en dotze hores trenta-dos minuts, només sis per davant del segon, que era ni més ni menys que una dona, Esther Valenzuela Oliva, davant de la qual em trauria el barret si me la presentessin, doncs és del tot insòlit que la primera femella quedi tan amunt i pobre de qui m'acusi de masclisme. Per fer-se una idea de la intensitat del duel que havíem mantingut el barrufet i jo cal dir que el sisè i el setè, els nois de Reus, no van arribar fins setze minuts després que jo ho hagués fet; i l'ex-quart ho va fer trenta-un minuts darrere meu després d'haver vomitat (per segon cop!) sortint de l'últim control, cal felicitar-lo per haver aguantat en condicions tan difícils. Allò havia estat una matança, ja que dues hores després d'aquest home només havien arribat quatre participants més. Jo confiava trobar algú de Barcelona a la meta, però allò semblava missió impossible i després de dutxar-me vaig optar per anar a dormir als matalassos que havia habilitat l'organització. Van passar tres hores i no vaig descansar gens ni mica perquè les articulacions em feien un mal tan intens que resultava impossible conciliar el son.

Em van venir a avisar perquè ens acostarien en cotxe fins l'estació de Renfe, on cinc minuts abans de les sis pararia un tren estrella procedent de Madrid. Un dels meu companys de viatge va tenir la mala idea d'anar a buscar el revisor per demanar que li fessin un bitllet, ja que les màquines de l'estació no funcionaven fins quarts de set; costa de creure que una màquina tingui horari laboral, això només pot passar en aquest país. L'home va venir i va anunciar que el bitllet valia 13.8 euros, un autèntic escàndol tenint en compte que el rodalies surt per 7.9. Va dir que era la tarifa base més 3 euros extra per comprar el bitllet dalt del tren, i no va servir de res explicar-li que no hi havia altra opció. El cas és que jo només portava sis euros i no pensava demanar diners als altres corredors perquè només els coneixia de vista i en el fons no estava disposat a pagar un preu tan abusiu. El revisor em va venir a cobrar quan el tren estava aturat a Tarragona, i jo em vaig fer el boig remenant la bossa fins que va arrencar, moment en què vaig anunciar que no tenia diners. L'home es va indignar, esto hay que avisarlo antes! Vas a tener que bajar en la próxima! Dit i fet, vaig posar peu a terra a Sant Vicenç de Calders i mitja hora després ja era en un rodalies que em va costar 4.65 euros, tampoc cap ganga.

I per fi, a quarts de nou del matí, vint-i-tres hores després d'haver-me despertat, arribava a casa per trobar el meu germà i un amic seu que estaven d'after perquè venien del Sónar.

La Razón, el diari de la dreta nostàlgica

Diuen que qualsevol temps passat fou millor, i això sens dubte és el que deuen pensar a la redacció de La Razón, diari que per algun motiu és gratuït a l'edifici on treballo i que sovint m'acompanyo al lavabo quan és hora de cagar, per entretenir-me una mica i per si em quedo sense paper. Doncs bé, resulta que avui m'he interessat per primer cop pel seu crucigrama, i m'he quedat de pedra amb la definició de 1 horitzontal, "...y desarmado, el Ejército Rojo...", 7 lletres. Evidentment, la paraula és CAUTIVO, i la frase prové del parte de guerra amb què va acabar la Guerra Civil espanyola:

En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1º de abril de 1939, año de la victoria.

El Generalísimo.

Fdo. Francisco Franco Bahamonde

Senzillament, repugnant.

Un resultat del tot inesperat

Les coses han canviat bastant des de que fa més d'un mes vaig cobrir els 82.7 km de la Marxa Romànica de Navàs. La setmana posterior a la cursa la vaig passar amb una bena elàstica a la cama i sense entrenar gens ni mica, després vaig marxar de viatge a Costa Rica 10 dies en què vaig fer un parell de caminades de sis o set hores per la jungla, i en tornar vaig fer una prova de dues hores per asfalt que em va portar a concloure que no estava preparat per afrontar els 100 km de Madrid i, en conseqüència, hauré d'esperar com a mínim un any més per competir a la llegendària Spartathlon (246 km entre Atenes i Esparta). Les dues setmanes següents em van veure tornar amb més o menys regularitat als entrenaments corrent i nedant però sense perdre de vista les molèsties al genoll; de fet, aquestes augmentaven proporcionalment als quilòmetres recorreguts sobre asfalt.

El cas és que ja he perdut massa curses de la Copa Catalana de Caminades de Resistència i ara he de fer totes les que queden si em vull proclamar campió. El calendari és el següent:

12 juny - 23a Marxa Gràcia-Montserrat (63 km) - 11 punts
19-20 juny - 21a Marxa Montserrat-Reus (100 km) - 13 punts
3-4 juliol - 20a Travessa Núria-Queralt (96 km) - 20 punts
4-5 setembre - 2a Circular Pantà d’Oliana (81 km) - 16 punts
18-19 setembre - 31a Travessa Matagalls-Montserrat (83 km) - 15 punts
2-3 octubre - 9a Marxa Trenkakames (84 km) - 13 punts
16 octubre - 17a Marxassa (63 km) - 11 punts
22-23 octubre - 19a Marxa Rasos de Peguera-Manresa (79 km) - 12 punts
7 novembre - 16a Marxa del Garraf (45 km) - 9 punts

Així que aquest dissabte em presentava a la Plaça de Rius i Taulet amb les cames cansades, la motxilla a l'esquena amb més pes del que estic acostumat a suportar, i convençut de fer-la caminant pel bé de les meves articulacions i el futur de la Copa. En arribar allí, però, em vaig trobar amb un ambient fenomenal, com sempre que es reuneixen els marxaires (res a veure amb la gent que surt de festa compulsivament) de Catalunya, i em vaig anar engrescant. El detonant final va ser l'entusiasta salutació del Moisés, un paio de puta mare amb qui ja he compartit molts quilòmetres al Meridià Verd i a la Romànica i que a més té un ritme de creuer sensacional. Vaig anar a donar-li la mà i em vaig trobar a primer línia de sortida quan només faltava un minut per escoltar el petard que marcava l'inici de la marxa. I tal com va sonar, a les disset hores, el Jose de l'equip Intempèrie va sortir disparat i nosaltres darrere, amb el Moi i dos col·legues seus que debutaven en una distància així.

I d'aquesta manera ens vam plantar a la Ronda de Dalt en 23 minuts i mig, havent fet tota la pujada corrent, ritme que no va decréixer gaire en el curt tram per la Carretera de les Aigües, els 438 graons de les Escales de la Font del Mont, el Pantà de Vallvidrera i Collserola, on vam trobar una comuna amb un ambient bestial que em va deixar al·lucinat; no tenia idea que hi hagués res així pels volts de Barcelona. Quan vam passar pel segon avituallament, al quilòmetre 16, jo estava molt content del rendiment que estava donant el meu físic i sabia que formàvem part del capdavant de la cursa, però pensava que estaríem entre els trenta primers, i quina va ser la meva sorpresa quan van apuntar el meu número al costat del 10. Desè! No m'ho podia pas creure, i estava tan emocionat que vaig sortir ràpid del control per no deixar córrer el rellotge i em vaig perdre a les primeres de canvi :P Afortunadament, no vaig ser l'únic i aviat em vaig reintegrar en un grup format pel Moi i els seus amics, els també coneguts Francesc i Enric (més de 50 anys, està a totes i sempre amb els millors), i al davant marcant el ritme un home de negre amb unes incomprensibles mànigues llargues que li devien estar fonent els braços amb la calor que fotia.

El Francesc es va començar a obrir de potes i el vaig avançar per intentar aguantar el ritme del de negre a les pujades, on s'escapava una mica, però després a les baixades el tornava a caçar fàcilment fins que vam arribar a un descens molt llarg i els vaig deixar a tots enrere. A continuació, una pujadeta suau per recuperar forces fins l'Ermita de la Salut i allí va començar el caos. Fins el moment, el recorregut havia estat senyalitzat amb unes plaques vermelles que lluïen el logo de la UEC de Gràcia i una fletxa indicant la direcció a Montserrat, però de sobte van desaparèixer en una bifurcació on dos camins igualment amples anaven amunt a l'esquerra o recte avall. El meu desconeixement de la geografia catalana és total i no tinc sentit de l'orientació, i l'únic que em va salvar del desastre van ser tres corredors que tornaven del camí de baixada; ja s'havia perdut algú per mi. El José Luís, que era el més ràpid dels tres, i jo vam arribar a Can Maimó gràcies a les indicacions d'un motorista, era el km 26 i circulàvem en vuitena i novena posició.

A partir d'aquí vam anar tirant ell i jo plegats, a bon ritme i amb una conversa plagada d'anècdotes relacionades amb el córrer, com no podia ser d'altra manera. El tercer control el portaven unes senyores ben entrades en la cinquantena que semblaven estar molt necessitades de sexe, doncs no paraven d'oferir beuratges afrodisíacs mentre es pixaven de riure, però vam declinar tan generosa oferta perquè estàvem corrent molt i molt bé, i xino-xano ens vam presentar a Ullastrell al quilòmetre 38, ja de nit i amb els frontals, on ens esperava un control amb música doncs era la festa de l'esport del poble, i la mainada flipava en colors amb les nostres pintes i el fet que encara haguéssim d'arribar a Montserrat. A la sortida del control vam badar i mentre miràvem de trobar el camí correcte l'Enric i els dos antics companys de marxa del José Luís ens van enxampar. Sent cinc corredors, l'últim del grup acabaria en dotzena posició, i jo no voldria perdre la meva plaça entre els deu primers per res del món, així que vaig aprofitar que els següents quatre quilòmetres eren de descens per marcar un fort ritme i despenjar els dos últims convidats, que ja havia vist abans que no anaven gaire forts en baixada.

Me'n vaig sortir i en un rierol on ens vam xopar una mica les vambes ben bé teníem un minut d'avantatge, encara que vam perdre uns segons al·lucionant amb l'encarregat del setè control, que ens esperava al bell mig del bosc, assegut en una tauleta de plàstic sobre la que descansava una llanterna de gas que projectava una llum feble i d'un groc malsà que feia pensar en les mansions maleïdes del genial videojoc Alone in the Dark. Quan uns metres més endavant vam trobar la seva tenda de campanya vam començar a pensar que potser era un boig que vivia allí abandonat del món i que senzillament estava esperant el pas d'algun corredor despistat perquè només gaudia de la companyia d'aquells a qui podia caçar.

En els següents sis quilòmetres vam passar per boscos encantats i trams de muntanya molt tècnics, tan pujant com baixant, i al Coll d'Olesa seguia amb l'Enric i el José Luís guanyant un minutet sobre els nostres perseguidors. El penúltim tram era ben dur, 10 km fins l'aeri de Montserrat, al peu de la muntanya sagrada, i com en tot aquest espai no hi havia cap avituallament calia carregar les reserves d'aigua per iniciar l'ascensió, i collons com es noten els mil cinc-cents grams extra de líquid que pengen a l'esquena! Al cim de la pujada vam arribar plegats, en part gràcies al coneixement que l'Enric tenia del territori, perquè quan jo anava al davant m'equivocava de camí amb freqüència. Al principi de la baixada final vam avançar un paio que es veu que havia estat mols quilòmetres amb el primer, però portava molt mala cara i caminava amb desgana, sens dubte havia rebut la visita del temible Hombre del Mazo i portava una pájara de collons. Després d'això, el José Luís va començar a accelerar i jo vaig procurar seguir-lo però anava una mica més ràpid del que em feia sentir còmode, i el vaig deixar anar conformant-me amb la vuitena plaça.

La diferència no era gaire gran, però, inferior als cent metres, i al cap d'una llarga estona vaig veure un segon frontal prop del del meu ex-company. Caram, havíem atrapat també el sisè! Això em va fer pensar que potser el cinquè no pararia gaire lluny i vaig forçar un canvi de ritme per atrapar-los. D'aquesta manera, l'únic obstacle que quedava era Montserrat, però al control no havien vist qui era l'home que anava davant nostre, i això volia dir que el seu avantatge era com a mínim de cinc minuts i que només el podríem atrapar de miracle. Així que veient que la gent que havíem avançat anava ja massa fotuda com per tornar-nos a passar, vam esperar l'Enric perquè ens fes de guia i vam emprendre una ascensió que a aquelles hores ja es feia eterna. Uf, quins rècords de la Matagalls-Montserrat, gairebé tres anys enrere! Si ja estava sent duríssima la pujada per aquelles escales de graons gegantins, pensar que aleshores ho havia fet sota la fúria del sol i amb més de setze hores de marxa a les cames em marejava només de pensar-hi.

Quin canvi tan gran en aquest temps, he passat de tenir una por terrible a la distància de les 50 milles a ocupar un lloc d'honor en una de les marxes més boniques del calendari. I això que anava amb la intenció de caminar i trigar catorze hores. I això que m'havia de fer mal el genoll. I això que no havia corregut més de vint quilòmetres en el mes precedent. I mentre pensava això també em preocupava que el José Luís tensés una mica la corda i em deixés tirat allí, doncs feia estona que el veia més sencer que jo. Però no va ser així, i vam arribar al monestir amb l'Enric posant-nos pressa perquè sentia picant contra la roca els bastons del noi que venia darrere, l'amenaça fantasma. I en l'últim joc de quaranta graons, em vaig llençar a pujar-los ràpid i, veient que els meus dos companys no responien al canvi de ritme, vaig passar a saltar-los de dos en dos i em vaig endur netament la disputa per la sisena plaça.

La meva alegria i emoció eren tremendes, nou hores i deu minuts després d'haver partit del barri de Gràcia amb 550 participants més; però era nit tancada i els organitzadors demanaven silenci per no despertar la gent del convent, així que no hi va haver gaire espai per a la celebració, ja que tampoc ningú em contestava el telèfon, però ara hi penso i encara em recorre una intensa sensació de felicitat.

Moltes gràcies a la gent que em va donar ànims pel twitter, als meus companys del Club Excursionista Independent de Catalunya i als amics que vaig fer durant la marxa i amb els qui vaig tornar a Barcelona. Aquesta setmana toca recuperar forces i veure per fi què diuen els resultats de la ressonància, perquè aquest dissabte em toca assolir d'una vegada per totes la llegendària distància dels cent quilòmetres a la Montserrat-Reus i necessitaré estar en plenes facultats.

Salut i natura!

La Clínica Teknon és una puta merda

Desperto a les set del matí per anar fins la Teknon a fer-me una ressonància magnètica que m'ajudi a solucionar les molèsties al genoll. Arribar a la zona elitista on es troba la clínica em suposa trenta-cinc minuts entre bus i caminar, doncs no hi ha cap mena de combinació directa amb transport públic des de l'Estació de Sants. Quan dono el meu nom, resulta que m'he deixat a casa la petició del metge indicant per a què és la prova, però no hauria de passar res perquè vaig escanejar el paper per enviar-lo a la mútua i des del telèfon puc reenviar el mail. Doncs resulta que sí passa, perquè la incompetent secretària diu que no, que o porto el paper o l'envio per fax. Fax? FAX!? Però és que vénen del passat o què? Qui collons fa servir encara aquests trastos de merda? Segurament és tan estúpida que ni tan sols sap descarregar un arxiu adjunt del correu electrònic, així que accepto tornar a quarts de nou de la nit i marxo a treballar tot enrabiat. Mitja hora després, la mateixa inútil em truca per dir que m'ha donat una hora que ja estava plena, i que truqui a una altra banda per veure quan em poden visitar. I no m'ho podies enviar per fax, subnormal de merda?

Pan y circo

Ja tenim la Copa del Món a sobre i la Roja rugeix amb força, Rossi està lesionat i Lorenzo lidera el Mundial de motos, i Mowgli Nadal ha tornat al cim del tennis. El país s'enfonsa i la propaganda es fa cada cop més forta mirant de distreure l'atenció cap a una altra banda. La columna d'opinió de Juan Mora avui a l'As (Hay Rafa Nadal para rato) n'és l'exemple més vomitiu:

El deportista español está de moda. No es cuestión sólo de talento, sino también de capacidad de trabajo. Porque si Federer se entrena cinco horas diarias, Nadal lo hace seis. Porque si en las motos hay una docena de pilotos que sueñan con ser campeones, aquí tenemos medio centenar. Es el efecto dominó en un país de campeones.

Però de què parla aquest home!? Capacitat de treball en un país que ha abusat durant anys de les subvencions europees i on més de la meitat de la població somnia amb ser funcionària per tocar-se la figa nit i dia? País de campions quan només la catàstrofe grega ens salva de ser la riota absoluta i ja es parla de fer-nos fora de l'euro? Francament, el país aniria millor si gent com aquest "periodista" fos analfabeta. Que déu ens agafi confessats si Casillas acaba aixecant la Copa a Johannesburg...