Dissabte era de nou dia de participar en la Copa Catalana de Caminades de Resistència, però no en una prova qualsevol sinó en la més dura de tot el circuit. La XX Núria-Queralt, amb els seus 96 km i un desnivell acumulat de 9100 metres era també la competició més difícil en què mai hagués pres part. Per a fer-se una idea de la magnitud del repte és interessant tenir en compte la fórmula amb què la gent de The North Face mesura la duresa d'una prova a l'hora d'atorgar-li punts que classifiquin per a l'Ultra Trail du Mont Blanc (sí, ho sé, no parlo d'altra cosa perquè estic obsessionat amb aquesta cursa).
Perfil de la NQ 2010El mètode és el següent, un punt per cada km recorregut i un altre per cada centèsima part del desnivell positiu expressat en metres. Així, la Gràcia-Montserrat té 63 km + 2500 m / 100 = 87 punts, la Montserrat-Reus són 105 km + 1800 m / 100 = 123 punts, i la Núria-Queralt 96 km + 4100 m / 100 = 137 punts. Les curses amb una puntuació entre 65 i 89 atorguen un punt per a l'UTMB, les que en tenen entre 90 i 129 valen dos punts, tres punts per a les que representen un esforç entre 130 i 179, i quatre punts si són més dures que això; i per a l'any vinent caldrà sumar cinc punts entre dues curses dels dos anys anteriors per poder aspirar a estar a la línia de sortida de Chamonix.
Un cop fetes les presentacions, comentar que de nou em vaig llevar amb retard i vaig haver de sortir de casa amb presses, sort que aquest cop com a mínim havia deixat fet el menjar la nit anterior. I és que m'havia de llevar a les 8 per ser a les 9:30 a Ronda Universitat per agafar un bus de dues hores de trajecte cap a Berga; un cop allí, un altre fins Ribes i allà esperar l'arribada del cremallera per pujar al Santuari de Núria, d'on sortiria la cursa entre les 15:30 i les 16 hores. Un home que seia al meu costat i ja l'havia feta l'any passat (de fet, va ser un dels 5 o 6 a completar tota la Copa, bravo!), sent un dels que no van poder acabar dins de temps perquè els límits de temps no estaven ben calculats, em va estar explicant detalls del recorregut, i em va molar molt veure que portava un paperet plastificat on tenia anotades les distàncies entre controls, així com també les altimetries i la importància dels avituallaments; just el que jo hauria d'haver fet perquè després sempre em torno boig per saber quan he d'arribar als punts de control. Del viatge no cal destacar gran cosa, només que tothom deia que la cursa era duríssima, que una gitana va estampar el seu cotxe contra el segon bus i el conductor va haver de fugir perquè el marit el volia pegar, i que és agradable adormir-se trempat somniant fantasies amb una companya de feina juganera i extremadament sensual.
Ens vam plantar a Núria amb encara gairebé una horeta de marge abans de la sortida. El meu intestí em va convidar a visitar els amples i olorosos banys del Santuari, i el resultat va ser una llarga i desfeta cagarada. Després d'aquesta intensa sessió de diarrea, vaig anar a omplir la bossa d'aigua de la motxilla per descobrir que era plena de partícules negres en suspensió i enganxades a les arets del recipient, fongs producte de no haver-la buidat la setmana passada i deixar l'aigua incubant durant 7 dies. És de suposar que la combinació de malestar estomacal amb aigua contaminada no és la millor, de manera que em vaig començar a preocupar bastant perquè no cal oblidar que la immensa majoria dels meus problemes a l'hora de córrer vénen de la panxa.
Estona abans de la sortida, xerrant amb el PresiEncara preocupat, em vaig ajuntar amb la tropa del CEI, comandats pels omnipresents Xavi (el Presi) i Miquel, que estan fent totes les proves de la Copa i ja estan gairebé sols al capdavant de la classificació; i el Juanito, la persona més escandalosa que mai hagi trepitjat una muntanya catalana. Resulta impossible no trobar-se'ls d'una manera o altra i sempre són font d'alegria, dóna gust conèixer gent així. Amb ells, la foto de rigor (que no sé on coi es pengen i mai arriben a les meves mans) i a espavilar-se per aconseguir una bona col·locació i sortir al capdavant.
Aquí, en lloc de llençar un petard com és costum, hi havia un parell d'organitzadors amb un ordinador i un lector de codis de barres controlant el pas de tots i cadascun dels corredors, de manera que el procés d'arrencada es feia molt lent. Jo encara vaig tenir sort i només vaig trigar tres minuts a creuar la línia de sortida, però alguns s'hi van estar fins les quatre. El recorregut picava cap amunt durant els dos primers quilòmetres, cosa que mai no és gaire agradable perquè encara no hi ha hagut temps per escalfar els músculs i se't posen com una pedra, però després d'això el terreny era favorable fins el primer punt de control, situat al km 8. En aquesta part vaig haver d'arriscar bastant, fent avançaments al límit traient el cos una mica per l'abisme que queia a la nostra esquerra, doncs el camí era estret i es formaven taps amb molta facilitat, i venint de les últimes curses en què havia estat amb els primers des del principi i no havia hagut de frenar si no era per culpa de les meves cames, no tenia cap intenció de permetre que algú amb el cul gros em fes perdre el temps. Fins aquí les sensacions eren molt bones, corrent força i fascinat per la bellesa i la verdor dels paisatges, exagerada per la presència de tres voltors que volaven baix sobre els nostres caps, esperant el primer pas en fals d'algun corredor amb pressa o l'ajut dels rocs que queien en alguna baixada molt forta.
Vaig sortir del primer control en la trenta-setena posició i la sensació que hauria d'haver menjat alguna cosa més, cosa que no havia fet per no deixar que m'avancessin massa i que és una actitud bastant estúpida tan aviat a la cursa. El següent tram era un dels més durs, doncs en poc més de 4 quilòmetres es salvava un desnivell vertical de sis-cents metres que em va agafar totalment en pilotes. Per un terreny mitjanament relliscós per la humitat i la pluja intermitent, vaig patir les conseqüències d'un entrenament que discorre gairebé exclusivament per ciutat. No havia vist una pujada així en temps, i no vaig saber trobar ningú a qui enganxar-me i que em facilités la feina, i pel camí em va avançar un personatge molt pintoresc que corria portant de la corretja un preciós gos llop que semblava d'allò més jovenet. Arribar al punt més alt, conegut com el Pas dels Lladres, em va portar poc més d'una hora. Un cop allí en principi la vida s'havia de tornar de color rosa, doncs ens esperava un terreny favorable durant molts quilòmetres, però el cel no estava disposat a donar-nos treva.
Ja a la línia de sortida, se sentien uns trons bestials que venien de dalt de les muntanyes, i tal com vaig coronar aquest terrabastall es va manifestar en forma de pluja gèlida i fins i tot un xic de calamarsa. Com sóc idiota, tota la protecció de què disposava era un paravents tan mullable com la samarreta, així que vaig seguir endavant i aviat estava xop de cap a peus i amb els punys tancats de tan fred que tenia. Per sort, això no va durar més de deu minuts i baixant entre vaques, herbes, pedres i matolls vam acabar arribant a l'Estació de Ferrocarril de La Molina, al km 26 de la cursa (3h54'44").
L'avituallament comptava amb dos plats que mai no havia vist en cap cursa. El primer, una amanida de patata i verdura que em va venir molt bé per omplir l'estómac ja que no havia menjat gaire durant el dia, però el segon era surrealista, gaspatxo. No sóc cap expert nutricionista, però em sembla a mi que es troba a anys llum de ser un aliment digestiu que un tingui interès a consumir en una cursa, en què l'estat del sistema digestiu és tan important. El més sorprenent és que gairebé tots els controls que quedaven per davant també en tenien, símptoma inequívoc que havien aconseguit el patrocini d'una marca productora i van pensar que algú s'ho acabaria prenent. Doncs bé, segur que no van ser els corredors, ja que molt avançada la cursa vaig preguntar en un control i només un participant havia tingut els collons de prendre'n.
Vaig sortir del control caminant ràpid mentre menjava l'amanida, aprofitant que el terreny feia pujada. Per aquí, en la meva línia, seguia perseguint corredors solitaris que o bé no es deixaven atrapar o bé es desinflaven i es quedaven enrere, com un que va fotre un pet espectacular quan el desnivell es va tornar seriós de nou, perdent minuts a una velocitat vertiginosa. Partint de l'estació de tren el recorregut s'encaminava a l'estació d'esquí de La Molina, on no quedava una sola clapa de neu, cosa bastant estranya de veure, especialment per la presència dels telecadires immòbils enmig de la gespa. Aquest tram tenia 11 km per cobrir 550 metres de desnivell fins el Coll de Pal, i l'últim quilòmetre, ja fora de pista, em va pesar com una llosa. Em vaig quedar sense aigua i vaig ingerir un gel energètic amb desesperació, sense obtenir-ne cap mena de resultat immediat. Per fortuna, la cosa ja feia baixada i em vaig deixar anar perquè tenia una certa pressa per trobar el següent control i poder hidratar-me. Uns quants espavilats em van passar al davant fent drecera per la carretera mentre quatre matats seguíem pel camí de pedres, i entre ells hi havia un grupet que portava GPS i que ja m'havien salvat de perdre'm un parell de cops. Ho van tornar a fer perquè jo estava encaparrat a portar tothom per una ruta errònia i vaig decidir seguir-los per arribar bé al control del Refugi (km 41, 6h37'17").
Eren les deu passades, el sol ja s'havia post i la llum del dia desapareixia lentament rere les muntanyes. Els meus càlculs, exageradament optimistes, passaven per arribar a les deu de la nit al quilòmetre 50 i així evitar haver de fer part del descens a les fosques. El problema és que ens trobàvem ja al bell mig del Parc Natural del Cadí-Moixeró i fins Rigoréixer (km 46), el camí menava per un descens d'allò més estret, tècnic i enrevessat en què era fàcil anar a petar de morros a terra, i això si aconseguies superar l'obstacle que representava un mur de vaques només sortir del refugi; aquestes bèsties són molt grosses i tenen unes banyes que són un escàndol, la veritat és que mai no em sento gens tranquil quan me les trobo per la muntanya. Així que vaig treure el frontal i, després d'algunes dificultats per esbrinar quina era la ruta, em vaig enganxar al grup dels quatre amb GPS, que es van convertir en només dos (aquí la seva crònica) en arribar al control perquè un arrossegava molèsties al genoll i va caure d'esquena davant dels meus nassos en trepitjar una roca relliscosa.
La propera aturada era al km 51, a Can Cerdanyola, i aquest tram el vaig tornar a fer sol perquè no hi havia pendent i transcorria per asfalt i pista ampla, que és el que millor em va. Amb 8h20'57" estava clarament superat l'equador de la cursa, però encara quedaven per davant 45 km i 1500 metres de desnivell, això últim si el càlcul del meu rellotge no anava gaire errat, cosa que sempre cal posar en dubte. A la vista del que m'esperava vaig seure una mica mentre bevia i menjava codony, primer cop a la vida perquè el que em donaven al cole era fastigós, però durant la cursa ja havia après que no era una cosa tan dolenta i que ajudava a carregar forces. I ho necessitava, perquè la veritat és que estava molt cansat.
A la sortida del control em vaig aliar amb el Joan, amb qui ja havia coincidit en alguns moments del Meridià Verd, i vam començar a fer camí plegats, que la companyia en la foscor sempre és bona. L'home venia de ser un dels 98 herois que entre 495 participants havien aconseguit finalitzar l'infernal Ultra Trail Andorra-Vallnord, amb 112 km i 9700 metres de desnivell positiu, més del doble que la Núria-Queralt! Per a la gent que no sàpiga de què va això de les curses de muntanya és important entendre que córrer, algú ben entrenat pot córrer durant moltes hores i quilòmetres sense grans problemes; si has de fer 100 km els acabaràs tard o d'hora si et vas alimentant i hidratant adequadament i saps alternar amb caminades per descansar una mica. El que et mata, però, són les pujades, en què sues la cansalada per anar a una trista velocitat de 4 km/h i acabes fet pols muscularment. Espero que quedi clar, doncs, fins a quin punt és una proesa plantejar-se fer dues proves tan exigents en caps de setmana consecutius. De fet, segurament no és una cosa gaire recomanable, ja que el Joan em va contar com es va haver d'escapar d'un control en què el metge l'havia aturat i el volia fer fora de la cursa perquè no feia més que dir incoherències per una baixada brutal de sucres; l'home també estava en un pes per sota del que seria recomanable, amb problemes de colesterol i dolors a les costelles i turmells. En el seu tercer any de competició intensa, per fi s'havia d'enfrontar a l'Ultra Trail du Mont Blanc i volia fer-ho amb les màximes garanties, i per a això havia aconseguit un permís especial per pujar el Teide durant l'agost i així fer l'última part de la preparació. Veient gent així sembla que jo vaig a Chamonix de costellada, però espero que els meus esforços siguin suficients per resoldre amb èxit la prova suprema del trail running europeu.
Vam fer plegats vuit quilòmetres sota un cel bellíssimament estrellat, en què li vaig fer moltes preguntes però no vaig donar gaire conversa, perquè poc podia aportar a la seva tremenda experiència, i sobretot vaig aprofitar el seu excel·lent ritme a les pujades. Quan faltava poc més d'un quilòmetre pel següent punt de control el vaig deixar anar perquè notava l'estómac buit i necessitava remenar la motxilla a la recerca de la meva última barreta energètica, i fins l'avituallament del Coll de Bauma em vaig arrossegar una mica, ja que sempre em costa horrors reprendre la marxa després d'haver hagut de cedir perquè els meus companys de viatge anaven més ràpids que jo.
Encara ens quedaven nou quilòmetres més per dins del Parc Natural del Cadí abans d'arribar a Saldes, i malgrat que el tram no era gaire dur vaig patir un colló, l'anterior etapa havia suposat 600 metres de desnivell positiu que m'havien deixat molt baldat; a això s'ha d'afegir que ja eren quarts de tres del matí i començava a tenir una son horrible, i tot el que volia era abandonar-me a dormir arraulit a la soca d'un arbre, i que algun participant s'encarregués de despertar-me si ho creia convenient. La veritat és que no sóc capaç de recordar si anava darrere d'algú o m'espavilava tot sol, però d'alguna manera vaig seguir endavant.
Una de les preguntes més habituals que et fa la gent quan els parles de les curses d'ultra-resistència és en què penses durant el recorregut; en el meu cas, res en concret. Divago amb idees que vénen i van, fantasiejo amb somriures femenins i miro d'endevinar la lletra d'alguna cançó. Per a aquesta nit, les escollides van ser Armengol (Els Amics de les Arts), i L'Univers és una Festa (Antònia Font). Mare meva, quin turment! Entre les dues no sóc capaç de cantussejar més de cinc frases, que van posseir la meva ment de manera recurrent i m'assaltaven cada cop que em despistava i em quedava en blanc. La veritat és que va ser absolutament insuportable i espero no escoltar-les en molt temps.
Des de la meva primera cursa de muntanya, la ja llunyana Ultra Maratón de los Andes, sempre m'havia negat a seure durant un avituallament per por a ser incapaç d'aixecar-me, però avui ja ho havia fet en els dos últims controls, i a Saldes la cosa encara va ser més escandalosa i m'hi vaig passar deu minuts, xarrupant beguda isotònica i convencent el meu organisme de la conveniència d'ingerir un plat de pasta que es va quedar a mitges. Em va costar reprendre la marxa, perquè m'havia refredat una mica i sobretot tenia mal als peus, que estaven mullats des de feia hores i la pell ja estava saltant per alguns costats. La cosa positiva és que s'havia ajuntat un bon grupet de sis o set corredors, encara dins dels cinquanta primers, quan per davant ens quedava l'última gran dificultat muntanyosa. Jo no tenia la menor intenció de fer-la pel meu compte i vaig anar provant diferents ritmes fins que vaig trobar el corredor que em convenia més per a la pujada. Ens vam perdre un parell de cops i jo estava tan cansat que em limitava a seure en una roca esperant que algú donés l'alerta de senyal visualitzada per seguir endavant, no tenia esma per a gaire res més.
I van ser 500 metres més de desnivell en set quilòmetres molt lents i durs, amb uns llamps esfereïdors anunciant tempesta camí de Berga mentre l'albada començava a despuntar. De totes maneres, em vaig sorprendre força de les meves prestacions, perquè a mitja pujada encara vaig saber forçar una mica la màquina quan un veterà membre de corredors.cat va sobrepassar el grupet en què em trobava. El control 10, El Portet, era al km 76 (14h25'45") i no tenien garrafes d'aigua sinó que s'havia d'omplir la motxilla en una font que semblava més un bevedor de cavalls, i cansat com estava m'hauria suposat molt esforç realitzar la tasca sense mullar-ho tot. Així que vaig optar per seguir endavant sense carregar líquids perquè m'havien dit que per al proper control no hi havia més de sis o set quilòmetres, i que tot feia baixada, i també em van dir que a partir d'ara s'havien de seguir les marques del GR (Gran Recorregut), ratlla vermella sobre ratlla blanca, quan fins el moment la cursa venia marcada amb ratlles horitzontals. Massa coses dites, moltes d'elles mentides que vaig acabar pagant a preu d'or; si algun dia enxampo el meu informant no tindré cap inconvenient a desposseir-lo de la seva llengua viperina.
El cas és que encara quedaven quatre quilòmetres fins coronar l'Estret, una mica més avall del temible cim de la Gallina Pelada (temible perquè a aquelles hores qualsevol cosa més alta que el Turó de l'Home era una cosa infernal). I no paràvem de pujar, i jo no m'ho podia creure, perquè m'havien dit que ja no pujaria més i no volia seguir amb aquell martiri. I a sobre, es va posar a ploure, però aquest cop de veritat, amb gotes grosses i fredes, i eren moltes gotes, més de les que podia suportar en màniga curta i vaig haver de treure el meu fabulós paravents. Lògicament, al cap d'un minut el paravents estava tan mullat com la resta de la meva persona i l'única funció que feia era evitar l'impacte directe de l'aigua contra la meva pell, ajudant-me potser a conservar mig grau de temperatura corporal, perquè eren les sis del matí i fotia un fred increïble i jo corria amb els punys encongits dins de les mànigues. Com les desgràcies mai no vénen soles, la llengüeta de la sabatilla dreta em va començar a fer molt mal al peu, i per molts cops que la vaig moure i intentar posar a lloc, fins la línia de meta vaig haver d'aguantar un dolor bastant intens i preocupant pel fet de ser desconegut.
