Trondheim-Bodø: El tren de l'infern

23:50

Tren nocturn des de l'antiga capital fins a l'última "ciutat" de Noruega, ja dins del Cercle Polar Àrtic. M'acompanyen una motxilla descomunal de la qual pengen dues vambes mullades, uns mitjons humits que aviat han de començar a fer pudor, i un bitllet d'interrail. Vaig meditar molt al voltant de l'opció més econòmica per moure'm en aquest periple a través de Noruega, i em va semblar que poder viatjar 4 dies en un mes per 200 euros seria millor que intentar comprar per avançat places de tren en oferta que més endavant podrien comprometre la meva llibertat de moviments i capacitat d'improvisació. Especialment si es té en compte que vaig sortir de Barcelona sense una idea clara d'on i quan volia anar.

De moment, l'error està sent garrafal. Amb menys de dos dies d'antelació encara es poden comprar fàcilment bitllets miniprijs per 299 corones, uns 38 euros; i a sobre per a un dels trajectes llargs que havia de fer amb l'interrail el tren va petar i vaig haver d'afluixar 600 putes corones per passar quinze hores tancat en un autobús amb un freak que portava una maleta de Warhammer i dormia recolzant el seu cap a la meva espatlla. Per anar d'Oslo a Stavanger vaig reservar seient seguint consell del paio de la taquilla, 6 euros més per la cara en un tren amb moltes places buides. Per viatjar a Bodø em nego a deixar-me estafar de nou.

Per a la meva sorpresa, la zona de butaques del tren està força plena, i és que només ocupa un dels vagons del tren, seixanta seients en total. Després de donar una ullada em decanto per l'única finestra lliure, però no passa un minut abans que arribi la propietària per fer-me fora, i passo a seure al costat d'una vella. El seient es reclina amb un angle molt generós, sembla que dormiré bé

El tren arrenca i apareix el revisor, conversa durant un llarg minut amb un noi i l'envia a l'altre cantó del vagó. M'arriba el torn i veu que no tinc reserva, posa mala cara i diu que passi al seient 30. Cap problema, per un moment he pensat que potser estava tot ple i ja estava llest per discutir perquè no penso baixar del tren. Quan arribo a la butaca que m'han designat, però, em cau l'ànima als peus. Els números 29 i 30 estan disposats en el sentit oposat al de la resta de seients, formant un grup de quatre indicat per als viatges d'amigots, com els àrabs que ocupen la mateixa formació a l'altra banda del passadís.

Al meu costat seu el noi que abans s'ha aixecat, el molt afortunat té finestra i ningú enfront, de manera que pot estirar els peus. Davant meu, un home molt gras, amb una panxa que sobresurt 20 centímetres del nivell del pit, i una papada força considerable. Per sobre de la quarantena, se'l veu terriblement incòmode en una butaca que el té atrapat. La calefacció està posada, fa calor i li sua el front, i s'hi passa uns dits com botifarrons per netejar-lo, però pel camí remena un cabell cada cop més desordenat. El pobre resulta grotesc. Darrere del meu seient, una paret que divideix el vagó en dos sense cap funció real excepte la d'impedir que em pugui reclinar; el porquet sí pot però no ho fa, per què? El porquet té bitllet però ha triat un lloc de merda, podent com a mínim haver agafat la finestra buida que hi ha al seu costat, per què?

Són quarts d'una de la matinada i no han apagat els llums del tren. Definitivament, els noruecs desconeixen conceptes com descans, estalvi i cicles vitals. Els àrabs fan petar la xerrada. El noi del costat respira profundament mentre jau amb les cames estirades i les mans a les butxaques, tot ell encarcarat en un angle de noranta graus. El porquet mira de trobar una postura, temo que en el moment que aconsegueixi adormir-se començarà a roncar.

A fora, el cel encara no és fosc i mai no ho serà. M'espera una nit molt llarga per davant.

00:52

El porquet ha començat a roncar, marxo a voltar pel tren. Al vagó restaurant només hi ha el revisor, que seu espaterrat en una cadira al mig de la sala, controlant-ho tot. Hi ha unes butaques collonudes, buides, ens mirem i no cal que pregunti res perquè ja sé que no deixarà que m'hi quedi dormint.

Torno al vagó 4 i descobreixo que han tingut la caritat humana d'apagar els llums. Arribo al seient 30 però no hi vull tornar a seure, i m'instal·lo una mica més enrere, al costat d'un vell malcarat que dorm inclinat cap a la seva esquerra i no deixa que em posi còmode a la butaca. Em reclino i tanco els ulls, però l'amenaça latent del revisor no deixa descansar la meva ment.

El tren s'atura a Lavanger, els llums de l'andana brillen amb força i la meitat del passatge es desperta, els altres ja ho estaven. No hi ha cortines. El vell del costat estira el coll com una tortuga traient el cap de la closca i es tira un rot silenciós, d'aquells amb oloreta a menjar. Des d'aquí puc veure com el cap del porquet penja sobre l'abisme del passadís, però les seves espatlles són amples i li proporcionen un bon coixí. Arrenquem de nou, no s'ha sentit cap porta, sembla que conservaré el seient una estona més.

01:04

Una nova parada, no en puc veure el nom. Ningú baixa, ningú entra, som un tren fantasma recorrent estacions abandonades. El vell del costat seu amb el cap completament caigut cap endavant, si fos més jove el sistema nerviós el despertaria indicant que així no es pot estar, però el pobre està massa atrotinat. Premo un botonet i reclino encara més el seient El veí del costat també ho intenta i renega en veu baixa, el seu no funciona. També vells, ni ell ni l'esposa poden dormir, i miren per la finestra, però tot el que es pot veure són arbres negres passant a tota velocitat.

01:47

El tren s'atura en un altre poble de quatre cases. Entra algú al vagó i troba el seu seient ocupat per un jove amb el cap rapat, reclama al revisor i aquest obliga el skin a moure's. El paio s'acosta a la meva zona emprenyat i discuteix amb el vell de l'esquerra, el que no pot dormir. No entenc res de la discussió, però aparentment el pelat diu que aquell és el seu lloc i el senyor es nega a moure's i m'assenyala perquè jo no hauria de seure allí. Demano al noi veure el bitllet i pregunto si és el número 15. Em responen en noruec i amb males maneres. Doncs que es fotin, jo només em moure si el revisor m'hi obliga. Quan ve a posar pau, però, el que fa és emportar-se al skin a una altra banda. Que es fotin.

02:26

El vell del meu costat es trasllada al seient de darrere. "Per estar més còmode", diu. Sensacional.

03:34

Seguim aturant-nos cada dos per tres, i cada cop que obro els ulls he de mirar el rellotge perquè a fora hi ha molta llum i sembla que ja haguem d'arribar. Però no, senzillament estem avançant cap al nord i la nit comença a ser un vague record del cru hivern. Malgrat tot, les muntanyes es veuen molt nevades i plovisqueja arreu. No sé si duraré gaire temps per aquestes latituds.