New Balance Minimus Trail: Primeres impressions

Estic cansat. Estic cansat de les lesions cròniques i dels metges que no saben dir-me què tinc. Estic cansat de canviar de calçat i plantilles i tenir la mateixa sensació de pesadesa general, de no sentir fluïdesa quan corro. Estic cansat de no poder dormir perquè els genolls em fan massa mal després d'haver entrenat durant hores. Ja només sóc feliç sobre la feixuga sorra, i vull recuperar la llibertat i el plaer de baixar com una fletxa entre els arbres sense patir per haver de tornar a la nevera durant unes quantes setmanes si alguna cosa em comença a fer mal. Per això, abraçaré qualsevol proposta que em prometi una sortida del pou, i si suposa un canvi radical encara millor; així que ara he decidit llençar-me a les noves tendències minimalistes de córrer descalç que tant pregonen des dels Estats Units sota el nom de barefoot running.

Feia temps que havia sentit parlar del tema i em cridava poderosament l'atenció, doncs sempre em descalço a la menor ocasió i de fet ja vaig comprar unes Vibram FiveFingers fa un any, encara que gairebé no les he fet servir. Però recentment he conegut al pez, un paio experimentat en el tema que em va parlar del que representen els diferents tipus de petjada per al cos, i que després d'invertir dinou hores i mitja en cobrir els vuitanta-tres quilòmetres de Cavalls del Vent amb unes vambes finíssimes sense mitjons tenia els peus en un perfecte estat. L'altra influència ha estat el llibre "Nascuts per córrer" que cita estudis i especialistes que asseguren que les sabatilles clàssiques i el seu amortiment són nefasts per a les nostres cames, i les històries tremendament inspiradores sobre tribus mil·lenàries els membres de les quals corren descalços amunt i avall sense descans.

Així que amb la idea d'abandonar les vambes que he fet servir tota la vida profundament arrelada en el meu cap quadrat he passat uns quants dies rastrejant la xarxa a la recerca d'un calçat de nova generació que em permeti enfrontar-me a una ultramarató de muntanya sense deixar els peus en carn viva. Les dues opcions amb millor premsa als blogs americans són les New Balance Minimus Trail (d'ara endavant, NBMT) i les Merrell Trail Glove. Després d'haver llegit algunes comparatives, he sabut que aquestes últimes són més puristes (no tenen cap diferència d'alçada entre taló i punta), però sembla que no ofereixen gaire protecció en entorns rocosos, criteri que ha acabat sent decisiu per desestimar-les. I aquest matí mateix he anat a la botiga Ashi Sports (Muntaner 126) a per les meves NBMT, que les tenen a 90 euros però amb un 10% si és la teva primera compra, 15% en la segona i 20% en la tercera. Les podria haver aconseguit més barates al Regne Unit o als Estats Units, però he preferit tenir l'opció de poder-me-les emprovar, perquè amb aquestes coses no se sap mai ben bé com va el tema de la numeració. M'he decantat per un 44 europeu (10 americà), el mateix que faig servir amb les Asics Gel Trabuco 13 i les Adidas Adistar Ride 2, mentre que en el calçat de carrer gasto un 43.



Tan aviat com he pogut he sortit a córrer per la zona dels Parcs del Guinardó i el Carmel, una zona de pujades i baixades fortes però curtes, amb terreny de pista però també la possibilitat de sortir del camí i optar per algun corriol pedregós. Les meves opinions en el tema no tenen cap validesa perquè tot just acabo he iniciat el canvi en la meva manera de córrer i estic passant olímpicament de les recomanacions de començar amb distàncies curtes (tant com un quilòmetre!) i anar-les augmentant progressivament, un 10% més cada vegada. Igualment, potser a algú li interessa saber el que penso, i aquestes han estat les meves sensacions:

- Són molt lleugeres i el moviment resulta natural, fins el punt que desapareix la sensació d'anar calçat.

- Corrent descalç o amb FiveFingers, em costa portar el taló a terra per por a fer-ho amb massa força, de manera que les meves petjades són irregulars; necessito millorar la meva tècnica. Amb les NBMT, per contra, la diferència de 4 mil·límetres entre taló i punta fa que la part posterior del peu entri en contacte automàticament amb el terra, fent que córrer sigui més fàcil.

- La sabatilla s'adapta molt bé al peu, no hi ha costures que molestin per forta que sigui la llaçada i sembla difícil que alguna pedreta pugui colar-se dins.

- No he arribat a entendre el perquè, però a les baixades m'embalo de mala manera, podria ser perquè la tracció no és prou bona com per enfrontar-se a un terreny sorrenc.

- Frenar resulta molt més difícil, ja que la sola es corba cap amunt en arribar als extrems en lloc d'acabar en un angle de noranta graus com les sabatilles clàssiques, i això fa que no puguis clavar la sola per frenar en sec. Per tant cal estar molt atent al terra i treballar més amb els quàdriceps.

- La sola està formada per una sèrie de cercles de goma amb un espai groc entre ells que està menys protegit (veure la foto anterior), i en aquesta zona és fàcil que alguna pedra punxeguda ens faci mal, així que cal anar amb molta cura mirant on es trepitja. Un petit impediment per als descensos suïcides perquè el peu queda més exposat.

- Cap al final de l'entrenament he notat una certa abrasió al tercer dit del peu esquerre, però imagino que això és normal; també he perdut una mica de pell a la planta dels dos peus i entenc que tot és cosa de deixar que aquestes es vagin reforçant amb el temps. De moment, res de butllofes.

- No m'he sentit gens estrany en absència de mitjons, i una hora no ha estat temps suficient per deixar que els meus peus comencessin a fer pudor.

I tot i la novetat i tenir els bessons força carregats dels últims dies corrent amb aquesta nova tècnica, aquest entrenament ha estat el més ràpid per la zona des que visc al Guinardó amb una diferència de tretze segons per minut!