Núria-Queralt 2011: Gralla forever, l'últim tren al Mont Blanc

Vaig tancar l'any 2010 físicament destrossat després d'haver culminat una marató i catorze ultres, sis d'elles entre setembre i octubre que em van deixar sobrecarregat en extrem, tendinític perdut i amb unes molèsties rere el genoll dret que m'havien estat acompanyant durant mesos però que cap a finals d'anys van començar a ser desagradablement intenses. Per això, em vaig refugiar en la sorra de la Barceloneta, no tan letal per a les articulacions, fins que el 21 de gener vaig dir prou; era el segon cop que havia de parar un entrenament a causa del dolor.

Tres mesos aturat i perdent el temps en mans de suposats especialistes incapaços de detectar l'origen de la meva xacra (una salutació al Doctor Sant i Vilella!), i un dineral invertit en unes plantilles que d'alguna cosa havien de servir. Vaig reprendre els exercicis a l'abril amb un total de trenta quilòmetres en sortides curtes i feixugues; és una tragèdia calçar-te les vambes de nou i descobrir que no vas ni cap enrere. La molèstia no havia desaparegut, però havia deixat d'inflamar-se fins el punt d'obligar-me a parar, així que em vaig inscriure per segon any a la Núria-Queralt, una cursa animal de 92 quilòmetres amb 5.000 metres de desnivell acumulat positiu i 6.300 metres negatiu. És evident que seria molt més raonable abandonar la pràctica esportiva fins no haver resolt el problema, però per una banda em resulta insuportable no poder anar a córrer i sentir que no estic en forma i em canso amb facilitat; i per l'altra aquest any torno a tenir plaça per l'Ultra Trail du Mont Blanc, la ultra de muntanya més prestigiosa del món, i si hi vull arribar en unes condicions mínimament decents anava sent hora de començar a acumular quilòmetres de qualitat a les meves cames.



Vaig tornar de les vacances a Noruega i Formentera amb una fissura al dit petit del peu esquerre i la resta del peu farcida de punxes d'eriçó, i en les dues setmanes que em quedaven abans de la gran prova vaig tenir temps de sumar un xic de desnivell als Pirineus pujant al Pic del Pessó (2893 metres), i anar a córrer 7 cops amb dues sortides "llargues" (23 i 26 quilòmetres, res per llençar coets) que em van deixar absolutament destrossat. El pitjor de tot plegat és la permanent sensació de cansament perquè el cos ja no està acostumat a aquests esforços i no té temps de recuperar entre una correguda i la següent.

I amb això ens plantem a la matinada del dissabte 2 de juliol, el despertador sona a les 4:55 i minuts més tard surto de casa deixant les claus a dins doncs són un pes mort que no em servirà de res a la muntanya. Em dirigeixo a la cita amb en @marcsmpr, amb qui ja vaig coincidir en diverses proves l'any passat i que m'ha ofert pujar amb ell en cotxe, doncs aquest any la cursa comença abans i no és possible arribar en bus a Berga a aquestes hores. Fem via més ràpid del que esperàvem i abans de les 7 del matí ja hi som i hi ha un munt de gent entre els quals puc reconèixer la Bea i el Xavi, el sempre escandalós i alegre president del CEI. Els autobusos de l'organització també van aviat, i aconsegueixo un lloc de finestra per posar-me a dormir sota la caputxa, que encara tinc molta son. Entre despertars, puc copsar un fragment de conversa en què el Presi parla del meu bigoti i diu que abans era més llarg. Cagon l'ou, jo tinc assumit que en els últims 8 o 9 mesos no ha crescut gens ni mica, però que hagi encongit...

Arribats al Santuari de Núria, l'únic que em preocupa és visitar el lavabo i buidar la panxa, com sempre en un estat de descomposició avançada. Després passo pel bar on són els companys del CEI i engoleixo l'última ració de patata bullida amb pèsols, que tan bones propietats té segons la dietista oficial de la cursa. Ja són dos quarts d'onze passats i ens comencem a concentrar a la línia de sortida, que he d'abandonar constantment per anar a pixar. Ai mare, quins problemes de pròstata tindré quan em faci vell.

A les onze en punt sona el campanar i la gent es posa en marxa. El grup de participants que arrenquen corrent és molt nombrós, però per a mi aquest any la consigna és molt clara, CALMA. Faig el primer quilòmetre amb el presi però després tiro recte en una corba doncs hi molta gent fent dreceres i no m'agrada ser l'únic que segueix el camí més llarg, i així deixo enrere els meus companys d'equip. No tinc cap pressa per avançar, així que m'enganxo a qui sigui que em permeti ascendir a un ritme bo però que no em faci sentir cremor a les cames. Passat el primer quilòmetre i mig de rampes molt dures, el corriol segueix enfilant muntanya amunt però ja amb un pendent més suau i la gent comença a adaptar-se al seu ritme natural. A mi m'agrada molt plantejar aquestes curses com si de ciclisme es tractés, i tan aviat com veig que el meu grupet comença a perdre contacte amb la gent de davant i s'obre un forat davant nostre salto per enllaçar amb els més forts, però de nou em poso a cua que donant la cara es gasten moltes forces.

Passats tres quilòmetres comencem a baixar, i el @marcsmpr m'avança com un llampec seguint una noia que va molt ràpida, cosa que resulta extraordinària de veure en aquests ambients doncs lamentablement són una espècie molt escassa. Em diu que m'hi uneixi, i per un moment em deixo endur per la rauxa i augmento el ritme per anar amb ells. Sento com el cor se m'accelera, els pulmons demanen més oxigen, i els músculs s'endureixen al posar-los en tensió; aquests esforços no són pas gratuïts i estic massa poc rodat com per permetre'm perseguir alegrement el meu company, així que ho deixo estar i vaig fent sol en la baixada. És increïble la quantitat d'excursionistes que pugen a uns ritmes magnífics però no saben afrontar un descens en condicions, ja sigui per por o falta d'experiència, així que he d'estar molt atent als moments en què el camí s'obre una mica per poder-los passar.

I en una d'aquestes d'anar saltant alegrement muntanya avall, algú em reconeix. Resulta ser en @xmartox, amb qui sembla que vaig seure a l'avió de tornada de l'Ultra Fail du Mont Blanc però que no sóc capaç de recordar degut a la meva afició a dormir en qualsevol vehicle en moviment. L'acompanya en Manolito, un altre membre del @koalasteam, sens dubte el més extraordinari col·lectiu de muntanyistes catalans (el seu lema "Skyrunners i birres" ho diu tot), sempre empesos pel gran @raulracero a inhumanes activitats d'ultraresistència. Encara no he tingut el plaer de participar en cap de les seves aventures però confio poder-ho fer ben aviat, doncs són sempre una gran inspiració.

Amb els koales arribo al primer punt de control (km 9.2, 1h29'), la Font de l'Home Mort, un nom que trobo del tot extraordinari. Allí menjo una torrada de codony, m'atipo de síndria deliciosa i passo de recarregar la reserva d'aigua de la motxilla. Tal com en Màrtox i el Manolito reprenen la marxa, m'hi sumo i emprenem la duríssima ascensió al Pas dels Lladres, 3.6 km i +700 m. Sense forçar la màquina, en @xmartox puja a un ritme excel·lent i jo només m'he de preocupar de controlar la respiració. A mitja pujada descobreixo que no he estat gens intel·ligent al control perquè de cop m'assalta la fam, està clar que la síndria hidrata molt però no alimenta una merda, i ràpidament empasso una barreta energètica de decathlon ja caducada que havia quedat a la motxilla des de l'última cursa de la copa, a principis de novembre.

Ja en aquest punt de la cursa, les diferències amb l'any passat són tremendes; per aquell aleshores jo pujava sol i passadíssim de revolucions, patint un colló, fent tot el possible per guanyar posicions mentre que ara pujo a ritme regular, conversant en alguns moments, i sense permetre que les pulsacions es disparin a límits insostenibles.

De moment el temps està sent força bo, hem sortit amb sol i el cel s'ha enfosquit per uns instants al creuar la cota dels dos mil metres, però la boira ha quedat atrapada a la Vall de Núria i ara tornem a gaudir de la calor, tot i que amb alguna ventada desagradable. Com sempre, passo l'estona traient-me i posant-me el buff, ja que tinc el coll força sensible i no m'agrada sentir-lo fred de la mateixa manera que no puc suportar tenir el buff suat enganxat a la pell. En tot cas, qualsevol cosa és millor que la pedregada de l'edició anterior.

Poc abans de coronar espera el Juanito, un altre pilar espiritual del CEI amb l'alegria que sempre desprèn per tots costats, em fa molta il·lusió retrobar-lo malgrat que es foti de mi per anar tan endarrerit. I sense haver sofert gaire arribem als 2500 metres del Pas dels Lladres, un altiplà verdíssim amb un estret corriol que enfila en direcció oest-sud-oest però del qual tothom passa olímpicament, retallant el camí en línia recta tot i que d'aquesta manera resulta molt més incòmode avançar ja que el terreny està ple de bonys on sembla prou fàcil deixar-se el turmell si no es va ben atent. Com a espectadors de luxe tenim alguns cavalls, animals majestuosos als quals és formidable veure corrent en llibertat, i ramats de sinistres vaques que sempre s'estiren massa a prop del camí, com volent donar a entendre que aquella és la seva terra i que faríem bé d'allunyar-nos-en si no volem una bona cornada. Miro d'ignorar-les i segueixo la meva marxa en el que sembla un joc de tocar i parar amb els koales; ara m'avancen ells, ara els avanço jo, fins que ens plantem al control de Coma Morera (km 18.9, 3h29'), on no hi ha massa a fer a banda de reomplir la motxilla per al llarguíssim descens fins La Molina.

Fins ara he estat molt curós decidint en quins trams havia de caminar i en quins podia córrer, cosa que he anat fent només en terreny clarament favorable i que han estat estones molt curtes, difícilment més de cinc-cents metres seguits trotant. Ara, però, m'enfronto a un descens de 8.5 km que posarà a prova la resistència i preparació de les meves potes. Encara que volgués posar-hi seny, el terreny és prou inclinat com per sentir-me estúpid si intento caminar-lo, així que em llenço muntanya avall per una pista força ampla i vaig deixant gent enrere. Em concentro plenament en les sensacions que provenen dels meus genolls, i em satisfà molt no detectar res estrany. On sí comença el malestar és a la planta del peu dret, on tants quilòmetres de baixada estan construint una butllofa que pot acabar sent molt molesta. Això m'està ben empleat per haver començat la cursa sense embolicar-me els peus amb esparadrap.

El cas és que arribo a la Molina (km 27.1, 4h38') content i amb molt bon cos, i allí sec per endrapar amb calma un plat d'amanida de pasta. Noto els peus molt calents, no sé si perquè els mitjons són nous o perquè han perdut el costum de descensos perllongats. Mentre menjo veig el Moisés Aguilar, un col·lega de l'any passat a qui també em fa molta il·lusió retrobar; ell ja va sortint i diu que no pateixi, que ja l'enxamparé, però no hi confio gaire. Em sorprèn molt que hagin tornat a posar gaspatxo als avituallaments, encara que no tant com l'any passat. Diuen que és recomanació de la dietista, però a mi em sembla que s'ha de ser molt atrevit per beure una cosa que repeteix tant abans de fer exercici durant hores.

Se surt de la Molina per un tram de carretera que pica força cap amunt, per després passar a un tram de corriol encara més pronunciat. Durant tota la pujada tinc un paio vint metres davant meu, i una parella que porta un gos una mica més enllà. L'any passat hauria forçat per caçar-los, però ara sé que aquesta no és la meva guerra i pujo a un ritme còmode, mantenint-los a la vista tota l'estona, i finalment ens agrupem en tornar a creuar la carretera. Adverteixo a la parella que el seu gos s'ha amagat sota un cotxe aparcat, però diuen que no és d'ells, que els ha seguit; espero que el quisso sàpiga tornar a casa.

S'estableix així un diàleg en aquest nou grup i la veu cantant la porta un senyor amb ulleres, alt i esprimatxat, que també resulta ser membre del CEI. Comença a explicar que ell tota la via ha estat igual, que té 53 anys i li encanten les noies de 30, cosa que ja li passava quan en tenia 18. Parlen que les dones d'ara no són com les d'abans i riuen plegats en una complicitat que se m'escapa, però somric per si de cas, no fos cas que m'acusessin de descortès. Sense posar-se gens verds, cosa que lamento profundament doncs sóc un gran fan de les converses de pit i cuixa, passen a debatre sobre el nefast estat del sistema educatiu; que els nens fan el que volen, que tot és un "mama vull, mama compra", que les mares es queixen dels tutors quan en realitat les seves nenes són unes filles de puta des dels sis anys i que, en el fons, amb Franco s'estudiava millor.

Amb tot això ja hem entrat en terreny de l'estació d'esquí, que sempre és una visió força curiosa sense un sol gram de neu, i ens dirigim al Coll de Pal. Em quedo a soles amb el senyor alt quan ens comença a assotar un terrible vent de cara; provo de refugiar-me a la seva esquena però no funciona, així que avancem de costat petant la xerrada. Cinquanta metres més endavant ja puc veure al Moisés, però el ritme que tenim ara és suficientment alt com per saltar i ell té un motor poderós, així que no m'arrisco a quedar-me atrapat en terra de ningú. El meu company és excursionista de tota la vida i va començar amb les marxes fa un parell d'anys, sempre pensant en la Núria-Queralt, i ara es troba enormement excitat per estar-se enfrontant al seu gran repte, tot i que també està inscrit al diabòlic Ultra Trail d'Andorra, que sens dubte ha de ser la prova d'Europa amb un percentatge més alt de retirats i participants fora de control. Jo li explico la meva situació, tot i que començo a portar massa bona cara com perquè la gent cregui que només he entrenat dues setmanes. I també li explico que sense competir i anar a fer un bon temps estic vivint la cursa d'una manera molt diferent, que ara que el meu repte ja no és caçar al paio de davant sinó que tot passa per anar fent quilòmetres puc gaudir molt més de l'entorn i el paisatge. Ja que hi som, aprofito per preguntar-li perquè coi porta una motxilla tan tremendament grossa, una característica comuna a molts altres excursionistes que des del meu punt de vista és sovint causa de la seva perdició. Ell riu i parla de samarretes llargues, impermeables, ampolles d'aigua i farmaciola (!?), però això no és suficient per arribar al volum de la bossa que arrossega muntanya amunt, que tranquil·lament ha de ser quatre quilos més pesada que la meva (justament a l'altre extrem, amb només allò que és indispensable).

El camí plegats ha estat molt agradable, però ja ha comentat en algun moment que pateix molt a les baixades, especialment si són pedregoses, i això és justament el que ens espera. Així que li dic adéu i marxo sol de nou, i en cosa de mig quilòmetre aconsegueixo finalment enllaçar amb el Moisès. Ens posem al dia de xacres i lesions, doncs ell també és de patiment crònic als turmells, i recordem amb un ample somriure la Sònia, una estupenda noia que corria amb ell quan el vaig conèixer al Meridià Verd. Mentrestant, els dos companys que han vingut avui amb ell han quedat enrere; em diu que són debutants i que potser els ha espremut massa i que no vol deixar-los tirats, així que ens acomiadem. És una gran llàstima, perquè a més de ser una gran persona, el Moisès és un dièsel fenomenal que sempre va a més conforma avancen els quilòmetres, i al seu costat es fa molt difícil defallir com ja vaig comprovar l'any passat a la Marxa Romànica de Navàs.

No hi ha temps per lamentar-se, doncs el terreny segueix sent favorable però cal estar atent perquè per arribar al següent control el camí porta per un corriol estret i pedregós, força tècnic, de nou avançant entre arbres ara que anem perdent altitud. Arribo bé al Refugi de Rebost (km 40.6, 7h03') i no m'hi aturo gaire estona, la justa per devorar uns quants talls de síndria i un parell de gots de te amb llimona (no està calent) que entra de meravella. Recordo perfectament que sortint d'aquí l'any passat ja em vaig haver de posar el frontal, però avui encara queden unes quantes hores de llum, així que trobo que el canvi d'horari imposat per l'organització (hem sortit a les 11 en lloc de les 15) resulta favorable tot i la matinada que hem hagut de fer per arribar a Berga.

Sortint del refugi el corriol s'endinsa en una arbreda molt densa, i a banda i banda es poden sentir les esquelles i mugits de les vaques, però aquestes resulten impossibles de veure. Mai no em cansaré de dir-ho, però sense arribar a fer-me por, aquests animals em posen molt intranquil. Vaig tirant endavant en un estat d'extrema tensió quan de sobte sento la campana d'una vaca repicant agitadament i acostant-se a mi; encara no he tingut temps d'entendre la situació quan veig l'immens animal apareixent entre els arbres davant meu, a menys de deu metres, i reclamant l'estret camí per a ella soleta a tota velocitat. M'aparto com puc llençant-me a un matoll i la deixo passar, a ella i també a una altra bestiota que la persegueix. M'aixeco, nerviós, i reprenc la marxa, però no han passat dos minuts quan de nou es repeteix l'escena, només que aquest cop l'enemic ve en cursa pel marge esquerre del corriol, que fa baixada, i amb una embranzida brutal. Porta el cap baix i la mirada fixa al front, no tinc cap dubte que si no m'arribo a apartar m'hauria envestit amb les banyes i fins aquí hauria arribat la marxa. Si no fos perquè la gent avui dia no va a l'alta muntanya a trobar-se amb vaques salvatges, aquesta seria una temàtica excel·lent per a una pel·lícula de terror en la línia de Los pájaros, Tiburón o Piraña. Les vaques són malvades, de veritat, creieu-me.



Sense més incidències destacables, el camí segueix igual de complicat fins arribar a Bagà (km 47.7, 8h16'), i a les portes de la vila hi ha en Paco Ramos fent fotografies dels participants, un altre company del CEI al qual em fa molt alegre retrobar. De nou puc dir que de dia es baixa mil cops millor que de nit. A la plaça del poble trobo l'avituallament, hi ha una gentada. Molts corredors descansen asseguts contra la paret o es refresquen a la font. La jornada està sent molt calorosa i alguns fins i tot s'atreveixen a treure's els mitjons i remullar els peus. Tot i la intensa cremor que sento als peus jo no ho puc fer, perquè per tal d'evitar el creixement de la butllofa he cenyit al màxim els cordons de les vambes i ara he de suportar com la llengüeta es clava al pont d'ambdós peus; si afluixo la pressió, després el dolor serà molt superior. Un paio argentí amb qui he compartit una estona a l'inici de la baixada s'acosta a saludar i felicitar-me per la meva habilitat en el descens, diu que ells és molt ràpid baixant i que no li passa sovint, això de no poder seguir algú, i això em fa feliç i m'omple d'orgull.

Sec i menjo un plat d'amanida russa sense presses, i escolto nombroses lamentacions al meu voltant; penso que aquest control serà la tomba de molts participants. Un d'ells, però, sembla que no defalliria ni després d'una setmana en marxa; ja l'he vist a la Molina celebrant el menjar i agraint escandalosament la tasca dels voluntaris, i ara de nou el veig fent enrenou arreu i recollint curosament alguns bocins de teca que li han caigut a terra, esforç extra que jo no estaria disposat a fer.

Els propers cinc quilòmetres i mig de recorregut presenten un desnivell positiu de 700 metres, una bona pallissa, però surto de Bagà disposat a enfrontar-los ple d'entusiasme i encara amb molt bones sensacions. Començo la pujada amb dos toros de motxilla gegantina davant meu, però en pocs minuts fan figa i em cedeixen la capdavantera. Merda, jo no vull haver de marcar el ritme! No hi ha altre remei, així que procuro pujar a una bona velocitat. Aviat descobreixo un nou enemic, la xafogor de la tarda, que em deixa banyat en suor. Els quilòmetres cauen molt lentament, i tot i que sento veus a la meva esquena, quan em giro no puc veure ningú. Estic sol i incomunicat, i amb la digestió m'entra son, i el meu bon humor es va esvaint progressivament. La vegetació s'espesseix, les copes dels arbres s'uneixen i ja no passa tanta llum; en alguns moments l'ambient es podria considerar fins i tot fresc, i aleshores se'm refreda el pit mullat per la suor, i m'assalta una tos de gos que ahir no tenia i que s'ha d'haver gestat aquest migdia pujant al Pas dels Lladres. L'ambient és tètric, el corriol discorre sobre un llit de fulles mortes i humides que avancen cap a la putrefacció per alimentar el sòl; la pujada no cessa, i el ritme es fa cada cop més lent i agònic, avanço d'una manera que em recorda poderosament la marxa zombi del festival de cine de Sitges, i això no és bo.

La desesperació ja s'ha apoderat de mi i em fa frenar, de manera que per darrere m'atrapen l'argentí i un altre paio que ja tinc vist i que ha fet totes les curses de la copa una pila de cops, el llegendari Paco Robles. Penso que si m'enganxo a ells potser tindré algú amb qui parlar i la cosa m'anirà millor, però la seva marxa també és molt irregular; ara s'atura un a fer estiraments, ara para l'altre per a un petit descans. Es podria pensar que no em volen fer la pujada. Sigui com sigui, l'única sortida és tirar endavant amb ànims sinistres, però no em puc treure del cap tot el que encara queda per fer, i que el dia ens acompanyarà fins Gisclareny però arribant a Saldes ja serà fosc i la nit serà terrible, sobretot amb aquesta tos. Quina necessitat hi ha d'arribar fins el final? Ja he fet molt més del que es podia esperar de mi. L'any passat estava obligat acabar per sumar els punts de la copa catalana, però aquest cop res no em lliga. Sí és veritat que l'Ultra Fail du Mont Blanc està en joc, i que necessito imperiosament sumar el desnivell que porta a la Gallina Pelada, però de veritat que ja he fet prou i que estic molt cansat. I la tos? No tinc prou roba d'abric per enfrontar-me a la foscor, i no voldria pas acabar a l'hospital amb una pneumònia.

La idea de l'abandonament s'ha instal·lat fermament a la meva ment, però és una pràctica a la qual he estat contrari tota la meva vida, no en va una de les meves màximes és que la rendició no és una opció. Però ara mateix necessito que ho sigui, així que la meva ment treballa furiosament tot cercant justificacions i excuses que em permetin acabar el patiment aquí i ara. Finalment apareix algú, un noi del CEI que he conegut aquest matí i m'enganxo al seu darrere. No parlem perquè està escoltant música, però tenir algú a qui seguir alleuja una mica les meves penúries. I em planto a Gisclareny tenint clar que fins Saldes sí s'ha d'arribar, però que després ja veurem. Els 8.5 quilòmetres que hi havia de Bagà fins aquí (km 56.4, 10h24') m'han portat 2h08' i han servit per esmicolar la meva moral, mai hauria esperat que això fos possible en una distància tan petita.

Un grup de dones fan fotos als participants que anem arribant i m'arrenquen un somriure, però tot el que vull és plantar el cul en un banc i descansar una estona. Al punt de control coincideixo novament amb el més motivat de tots, que intenta recordar a quina actriu famosa s'assembla una de les que fan fotos. Sent dir a un paio del meu costat que es vol retirar i es torna boig i l'intenta convèncer del contrari. Jo em sumo a la conversa comentant que també estic molt a prop de dir prou i ell respon que seria un error fatal, que ell ho va fer l'any passat i porta dotze mesos penedint-se'n. Segueix parlant amb uns i altres fins que agafa els bastons i es disposa a marxar, i li demano que em doni uns segons per pixar, que vull anar amb ell, que serà una bona font de motivació.

És sortir del poble i de nou encarar una rampa terrible; cagon la puta, aquesta cursa està feta amb molt mala idea. Havíem caminat un parell de minuts amb tranquil·litat, però en arribar a la pujada el col·lega es posa un bastó a cada mà i es llença muntanya amunt a una velocitat demencial. El canvi de ritme m'agafa totalment per sorpresa, i com encara tinc un entrepà a mig menjar a la mà pateixo sobre manera per seguir-lo. Aguanto vint metres enganxat darrere seu, però les meves pulsacions s'han disparat a zones de patiment i el coi de pa bimbo no em deixa respirar bé, no vull rebentar i em veig forçat a aixecar el peu i deixar-lo marxar. Freno i miro cap enrere buscant algun altre company d'aventura, i la meva mirada només troba l'argentí, que puja vermell com un tomàquet i amb el rostre contorsionat. Merda, torno a mirar endavant, la màquina ja és a gairebé deu metres de distància, però en aquest petit instant de repòs he entès que aquest home és l'última esperança que em queda si vull arribar a la línia de meta, i salto de nou a la seva roda.

Aquesta pujada acaba abans de dos quilòmetres i aleshores el terreny torna a ser favorable, cosa que em permet respirar de nou i enllestir el maleït entrepà. Pel que he pogut sentir abans, el meu guia s'anomena Òscar, però la gent el coneix com a Gralla. L'Òscar no es gaire bo baixant perquè té un lligament del peu trencat, així que en aquestes zones anem a una marxa més relaxada, però igualment seguim avançant a bon ritme i aviat cacem a un col·lega seu que es diu Dani i els tres plegats anem obrint camí cap a Saldes, ocupant jo sempre la darrera posició del grup. Es fa fosc i és hora de treure el frontals, els meus dos acompanyants porten unes llanternes bestials, mentre que la meva no il·lumina una merda. La nit anterior la vaig provar a casa i em va semblar que no calia comprar piles noves però clar, no és el mateix il·luminar una habitació de quatre metres quadrats que un bosc. Et felicito, fill. Els altres dos es dediquen a debatre animadament sobre els seus frontals, i és que l'Òscar té un blog (gralla forever) on comenta tot equip de muntanya que va comprant i provant, i és tot un expert en el tema. Així, mentre ells parlen de la quantitat de leds òptima i de si la bateria ha d'anar al cap, a la motxilla o a la cintura, jo estic doblement feliç per la seva companyia perquè si hagués de moure'm sol amb la llum que surt del meu cap estaria més perdut que amb un encenedor.

L'últim tram abans d'accedir a Saldes torna a picar seriosament cap amunt, amb tres quilòmetres que suposen un desnivell positiu de tres-cents metres. L'Òscar posa el turbo de nou i el Dani es queda enrere, jo m'inclino cap endavant per baixar el meu centre de gravetat i em concentro a seguir les passes de la màquina i no menjar-me cap pedra. També he d'agafar els tirants de la motxilla i estirar-los cap endavant per alleujar la càrrega que reposa sobre la meva esquena, estic patint molt a la zona lumbar. Arribem al poble quan falten vint minuts per a les onze de la nit, i una vintena de persones que estan sopant i fent una copa a la terrassa d'un bar ens reben amb un sonor aplaudiment. Uf, quina emoció i quina gran càrrega de moral que suposa això, gràcies! Aquest punt de control (km 63.1, 11h39') és l'últim on es pot abandonar amb els taxis de l'organització, i l'excusa més sòlida que tenia per quedar-m'hi, el fred, ja no té sentit perquè amb el ritme del Gralla porto una suada a sobre que tela. Ell, com és norma de la casa, entra al control cridant, felicitant i saludant. Truca a la seva dona i li comunica que ja som aquí, "pero que todavía falta lo más fuerte, un pepinaco!". I amb això del pepino aquí i pepino allà, aconsegueix que tots els presents al control es descollonin de riure, quin paio més formidable per alegrar el dia a tothom.

Després d'una bona estona menjant meló i codony, arrenquem de nou, perquè aquesta és una altra de les especialitats del mestre, perdre un temps excessiu socialitzant als avituallaments, però a mi això ja em va bé perquè així puc descansar. El següent punt de control el tenim a només 4.5 km, però molt durs, amb 400 metres cap amunt. Seguim devorant corredors gràcies al ritme devastador de l'Òscar, que enfila la muntanya com un boig en persecució del Paco, el seu col·lega a qui cacem cada vegada però que escapa gràcies a un temps d'espera molt inferior en els punts de control. Cada cop que deixem algú enrere l'animo que s'uneixi a nosaltres, que aquest tren és el més segur per arribar a meta, però no tenen forces per posar-se a roda. Això fa que em pregunti "per què? Per què collons sóc capaç de seguir enganxat a aquesta màquina?"; em sento una mica Mourinho, la veritat. Ell em contesta que és perquè tinc una força de voluntat a prova de bombes, però no hi estic d'acord, perquè per fer el que estic fent també necessito unes cames que haurien d'haver perdut tota la seva força després de tants mesos aturades. En tot cas, gràcies de tot cor al meu cos per estar oferint aquest rendiment tan extraordinari. Si seguim així, arribaré abans del que hauria arribat l'any passat estant en forma. Tot petant la xerrada, l'Òscar em comenta que ell no porta ni dos anys en això de les marxes i que entre setmana mai no entrena, però que cada capde té alguna marxa i si no fa sortides per coronar algun cim i així mantenir-se en forma.



Ventilem el tram fins el Parc de Palomera (km 67.8, 12h49') en poc més d'una hora, i allí ens atén un grup de jovent d'allò més trempats. L'Òscar s'entusiasma enormement amb el Wilson, una síndria tallada amb una cara sinistra a l'estil de les carbasses de Halloween, i l'autor de l'obra infla el pit tot orgullós. Bevem brou i mengem pasta, i quan m'aixeco per marxar descobreixo que he perdut la gorra pel camí. Merda, em va costar 20 euros i li tenia molta estima, però així aniré més lleuger el que queda de recorregut. Sortim considerant la possibilitat de posar-nos el paravents perquè ens hem refredat una mica, però ara hem de tornar a suar així que millor deixar-ho estar. Darrere nostre, un calb sembla encabritat per l'alegria excessiva de l'Òscar i anuncia que "les vamos a enseñar cómo se sube!". Es fot una dosi d'overstim i en dóna una al seu company, ordenant-li que s'enganxi a ell i que ja veurà com això està fet en un obrir i tancar d'ulls. Ara ens espera el tram més dur de tota la cursa, 3.6 km i 640 metres positius per coronar la Gallina Pelada, de manera que quedem bastant sorpresos per aquestes vacil·lades i decidim esperar esdeveniments posant-nos a la seva roda.

Com era d'esperar, el calb fa bluf i aviat comença a renegar. El seu amic pregunta si l'overstim no hauria d'haver fet ja efecte i ell contesta que no, que millor esperar una mica. Jo els dic que millor fotre-se'n un altre, ells dubten però quan em senten riure abandonen la idea. L'overstim aquest és un gel energètic que fan servir els super professionals i que és molt car, jo mateix m'he deixat un dineral en una caixa i se suposa que els has d'anar prenent regularment durant la cursa. En la meva experiència no serveixen absolutament de res, excepte per deixar-te l'estómac fet una merda. I així anem pujant molt més lentament que en anteriors trams, escoltant les malediccions i queixes del calb. Jo tampoc vaig gens fi, m'aferro amb força als tirants de la motxilla pensant que d'alguna manera així m'arrossego cap endavant i procuro no pensar en les moltes parts del cos que em fan mal. La lenta marxa segueix fins que un grup de quatre enllaça per darrere. Van més ràpid i marxem amb ells, i al calb ja no li tornarem a veure el pèl, valgui la redundància. Els últims metres de l'ascensió em resulten molt agònics, i la meva ment divaga canviant el nom de la muntanya, Gallina Pirata, Gallina Picada, Gallina Petarda... I pensar que sortint de Gisclareny un paio deia que pensava arribar a dalt en hora i mitja!

Quan fem el cim ens espera una parella de voluntaris, una segella el nostre pas i l'altre dorm embolicat en un sac de dormir. Els agraïm la seva feina i els desitgem que acabin de passar una bona nit, és increïble que estiguin aquí dalt per amor a l'art, bravo! Ja no tenim la protecció dels arbres i el vent bufa fort, és moment de posar-se el paravents i contemplar durant uns instants aquest cel tan bellament estrellat, estem per sobre dels dos mil dos-cents metres i no es veu ni un núvol, un regal per a l'esperit.

Encara hem de caminar una estona fins que comenci la baixada, i aquí em despenjo una mica perquè començo a estar molt i molt cansat i amb sensació de missió acomplerta, el que més volia jo era acumular desnivell i ja tinc totes les pujades de la cursa. Paro a pixar un moment pensant que a la baixada enganxaré ràpidament a l'Òscar, però quan reprenc la marxa descobreixo la gravetat del meu error, doncs ha avançat als quatre nanos que van amb nosaltres i ha començat a obrir camí. Jo no m'hi veig una merda i em trobo obligat a quedar-me amb aquesta gent, però encara així el terreny és terrible; una baixada molt dura, plena de pedrotes disposades a cedir a la mínima i d'arrels traïdores. He de suar molt per seguir-los, doncs el meu frontal no em permet veure bé els obstacles i m'estic jugant el coll. Així estem que ells agafen cinc metres d'avantatge i de sobte em veig sumit en la foscor, començo a intentar córrer presa del pànic perquè si no els torno a enganxar no podré seguir endavant, així de poc il·lumina el meu llum. La desesperació em fa relliscar i caure de cul a terra, però afortunadament el soroll alerta els meus companys de marxa i l'últim d'ells s'atura per veure si estic bé, i d'aquesta manera em puc reincorporar al grup. Al cap d'uns minuts, un es para un instant per respirar i passo a ocupar la posició del mig, amb dos llums davant i dos darrere, ja ben protegit entre un concert de pets.

Anem baixant per la muntanya amb gran pena i fatiga, el terreny segueix sent nefast per afrontar-lo de nit. Un crit de joia esquinça el silenci d'un bosc fosc com la gola d'un llop, això vol dir que el Gralla ja ha arribat al següent punt de control, i calculo que ens porta uns cinc minuts d'avantatge. En aquestes que el primer del grup diu que necessita un kit kat i seu sobre una pedra. Hauria d'esperar amb ells però tiro endavant perquè tinc por de perdre l'Òscar per sempre; de fet, tinc molt clar que si no el trobo al control em retiraré. La meva aventura en solitari pel bosc no dura ni vint metres, avanço gairebé a les palpentes buscant cintes blanques penjades en els arbres i no hi ha manera, ni tan sols mirant la ruta marcada pel GPS, així que dono mitja volta i comprovo agraït que el descans d'aquells quatre no ha durat gaire. Quan finalment assolim el control de Peguera (km 74.4, 15h05'), escolto una rialla inconfusible que m'omple de felicitat, el Gralla em saluda amb entusiasme i xerra animadament amb una senyora que el recorda d'un control de la Marxa Romànica de Navàs i que a més estava avisada de la seva arribada, doncs els de la síndria Wilson l'havien trucada per dir "estigueu atents que ve un corredor molt simpàtic".

Ell ja porta una bona estona aquí així que sortim abans del que hauria volgut, mentre els altres quatre resten asseguts parlant de prendre's un descans d'una hora perquè un d'ells està blanc i ja fa estona que no diu paraula. Un col·lega seu els acompanya amb furgoneta d'avituallament, així que si han d'abandonar ho tenen fàcil, potser massa i tot, les temptacions no són bones. Li comento a l'Òscar que no les tenia totes de trobar-lo al control, i em respon que a veure si estic burro o què, que m'estava esperant i que s'havia sorprès molt quan m'havia vist desaparèixer del seu darrere a l'inici del descens.

I a partir d'aquí ja està gairebé tot fet, l'única nota d'interès que queda és descobrir d'on surt el nom de Gralla. Resulta que ell abans es dedicava a la bici de muntanya i es donava ànims per a les baixades fotent crits, cosa que no em sorprèn gens, i un company el va batejar amb aquest mot que correspon a un ocell de la família dels còrvids; molt ben trobat tot plegat. I tornant a la cursa, el terreny que ens queda per davant és favorable en la major part excepte l'accés al Santuari de Queralt, al qual s'arriba per una sèrie d'interminables escales que acaben de trencar-nos les cames, però no pitjors que les altres escales que fan la baixada cap a Berga, on arribem després de divuit hores i cinquanta-tres minuts, amb el sol ja despuntant a l'horitzó. El meu sempre inestable estómac, que durant la primera hora de cursa s'havia mostrat bel·ligerant, té la increïble decència de permetre'm creuar la línia de meta abans d'haver de cagar. Estic tan cansat i adolorit que gairebé no puc ni sentir alegria, ha de passar una bona estona per entendre que me n'he sortit i que a sobre ho he fet en un temps extraordinari, i ara sí que un somriure esgotat es dibuixa en els meus llavis.



Es fa de dia ràpidament i amb el Paco i l'Òscar anem a fer un cafè a la caravana d'aquest últim, on la seva dona ja s'ha aixecat i s'ha llevat per fer-li una foto creuant la meta. Parlem d'una propera sortida a La Porta del Cel amb ells que em vindria molt bé i ens acomiadem amb una forta abraçada, perquè aquest home és extraordinari i mai ningú havia fet tant per mi en una cursa. Encara falta més d'una hora per al primer bus a Barcelona, així que m'encamino al poliesportiu a fer-me una dutxa inútil, sense sabó i posant-me la mateixa roba perquè no tinc res de recanvi, i marxo cap a la parada. Allí ja esperen un home que ha abandonat fa moltes hores i que està a totes les marxes, i un crack que ha acabat en 14h30'; i tots dos estan fins els ous d'esperar. Al cap d'una estona apareix el col·lega de 53 anys a qui no veia des del Coll de Pal, molt content per acabar i disposat a no confiar mai més en mi, perquè això d'haver acabat tan bé havent entrenat només dues setmanes no s'ho creu ningú.

Recorregut i altimetria de la cursa a Garmin Connect.