Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (1a part): Després del vent, la neu

Aquesta és la crònica de la meva participació a l'Ultra Trail du Mont Blanc 2011, una cursa que dóna la volta al Massís del Mont Blanc en 166 km partint de Chamonix i amb un desnivell acumulat de 19000 metres. Els millors corredors del món hauran acabat abans que passin 21 hores, els vulgars mortals com jo estem condemnats a lluitar per no superar el límit màxim de 46 hores. L'allau d'inscripcions provoca un sorteig per poder gaudir d'una de les 2300 places a la línia de sortida.

Pròleg

Un any enrere, el matí previ a l'Ultra Trail du Mont Blanc vaig despertar enmig d'un diluvi que va acabar suposant la cancel·lació de la cursa per la covardia dels organitzadors. Aquest cop, el cel es presenta net de núvols i les perspectives són optimistes. Havent esmorzat, però, un francès que comparteix habitació amb el @marcsmpr es presenta dient que ha rebut un SMS informant que la sortida serà endarrerida fins les 23 o les 24 per evitar una tempesta, quan originalment estava prevista per a les 18:30. Un altre cop amb la mateixa merda? Costa de creure. A més, a internet no hi ha cap mena de confirmació oficial al respecte, és increïble que estiguem a l'any 2011 i encara hi hagi gent que no entengui que la web és el principal canal d'informació.

Amb la resta de corredors presents a l'alberg, ens llancem a la cerca de notícies per twitter i no trobem gran cosa, ni tan sols la gent de The North Face a Europa tenen clar què està passant. Minuts abans de les 12, per fi rebo una mica de llum amb el següent missatge (faltes d'ortografia incloses):

UTMB : important storm + cold weather + rain or snow. UTMB start at 11:30pm. The route doesnt change, except Vallorcine-Chamonix by the bottom of the valey

El problema és que jo sóc l'únic a qui arriba aquesta informació, la resta de mòbils segueixen sense sonar, i aquest tipus d'enviament selectiu és inadmissible en la cursa més prestigiosa del món.

Enrabiats, baixem a Chamonix per dinar la pasta party i allí trobem gent que encara no ha sentit res sobre els canvis, i és que tampoc en els espais oficials de l'organització es poden trobar cartells avisant de la situació. A les 15:59, rebem per duplicat un missatge que informa dels nous temps de pas, que ara són més estrictes perquè els simpàtics organitzadors han decidit que si començàvem més tard estaríem més frescos i així correríem més. Bravo. He de dir que jo no em vaig molestar a mirar si es mantenien els temps entre controls i d'aquest detall em vaig assabentar a través del @marcsmpr i el Baldiri, a casa de qui estàvem passant la tarda. En cap moment, ni l'any anterior ni aquest, m'havia arribat a plantejar que els temps de tancament dels controls em poguessin afectar, ho entenia com a una mesura de contenció per a la gent excessivament lenta, però aquesta idea no trigaria molt a canviar.

S'acosta la tempesta

Conforme la tarda va avançant el cel es va tenyint de negre a l'oest, que és per on ha d'enfilar la cursa, i els forts vents i la pluja no triguen a aparèixer. Bé, com a mínim la previsió meteorològica amb què treballava l'organització és acurada, però la seva feina contactant amb els corredors ha estat nefasta, i a les 18 hores el @marcsmpr rep la trucada d'un company que ha anat fins la línia de sortida i ha flipat quan l'ha vist buida. I segur que ell no va ser l'únic pobre diable que es va trobar sense saber què fer amb tota una tarda per davant.

A l'apartament, mentrestant, els meus companys pateixen pensant què han de posar a la motxilla i què ha d'anar a la bossa de Courmayeur, punt mig de la cursa on tenim dret a deixar material de recanvi. Jo em mantinc fidel a les meves conviccions i els únics grams que carrego no previstos a la llista de material obligatori són un parell de maneguins d'anar en bici (manguitos, en castellà), que no he provat mai però fa temps que penso que poden ser un bon complement. A banda d'això, prescindeixo del barret i opto per portar dos buffs, i si he de passar una revisió de motxilla ja els ensenyaré com amb un d'aquests a la closca vaig ben protegit contra el fred. Pel que fa al menjar, després d'haver passat tres dies sencers pensant que havia de comprar una bossa de nous no he trobat cap supermercat amb un preu satisfactori i sortiré sense elles però sí amb cinc barretes de cereals, xocolata i taronja (dues són per abans d'arrencar, com sempre); tres barretes de glucosa; dos gels de fruita (fins aquí tot és material de Decathlon); i un gel energètic de Power Bar. I, per descomptat, res de pals, que pesen i fan nosa.

Material obligatorio:
-Teléfono móvil con opción Roaming activa
-Grabar el numero de emergencias de la organización en los contactos.
-No ocultar el numero
-Mantener el telefono encendido y cargar la bateria.
-Vaso de al menos15cl. (excluidos los bidones)
-Contenedor para reserva de agua de 1 litro mínimo.
-Dos linternas en buen estado de funcionamiento con pilas de recambio para cada una.
-Manta de supervivencia de 1,40 x2m mínimo.
-Silbato
-Venda elástica adhesiva que permite hacer una cura o un taping (mini 100cm x 6 cm.)
-Reserva alimentária
-Chaqueta con capucha fabricada con una membrana (Gore-Tex o similar) que sea impermeable ( Aconsejado al menos 10.000 Schmerber) y transpirable ( Aconsejado RET inferior a 13 ), de manera que permita aguantar el posible mal tiempo en la montaña
-Pantalones o mallas largas, o combinación de un pirata con calcetines altos de manera que cubran totalmente las piernas.
-Camiseta caliente de manga larga (tipo segunda capa, no de algodón) de un peso mínimo de 180gr.
-Gorra o bandana
-Gorro
-Guantes calientes e impermeables.
-Sobre-pantalón impermeable.
Exigido por las autoridades de aduanas:
-Documento de identidad

Preparat per arrencar!

Enllestim el sopar a base de pasta, arrós, tonyina i blat de moro i sortim de l'apartament amb rumors a twitter d'un nou aplaçament de l'hora d'inici fins les dues de la matinada per evitar del tot la tempesta; això ja seria massa. Segueix plovent, fa fred, i la nit és fosca com la gola d'un llop; els corredors busquen aixopluc al poliesportiu on es deixen les bosses per Courmayeur o arraulits contra la paret d'algun edifici amb balconades que protegeixin de l'aigua. Els meus companys estan neguitosos i anem directament a la línia de sortida quan encara falta mitja hora per començar.

Moltes persones m'han parlat de com és d'emocionant l'arrencada de l'Ultra Trail du Mont Blanc, però jo no hi acabo de trobar la gràcia. L'any passat estava massa concentrat com per fixar-me en el que m'envoltava, i aquest cop estic de molt mala lluna. Davant nostre hi ha un grup d'espanyols exaltats que canten l'himne d'Astúries, caldria veure què passaria si algú es posés a entonar Els Segadors; un d'ells crida "Espartanos!" i ningú l'acompanya amb el "AU! AU! AU!" de rigor, però el paio segueix amb el clàssic "Esta noche cenaremos en el infierno!", molt fora de lloc doncs tots hem enllestit ja el nostre sopar. A més, els acompanyen esposes, filles, tietes i amics panxuts, fent encara més insuportable l'aglomeració humana sota la pluja. No suporto estar de peu sense motiu i tenir gent intentant envair la meva posició a cops de colze, i el pitjor de tot és que les malles no tenen unes butxaques on fotre les mans i no sé què fer amb elles.

Línia de sortida, foto de Nick Ham100

Primer sector: Chamonix (km 0) - Délevret (km 14, +948 m)

Donen el tret de sortida i la gent es comença a apilotonar cap endavant i en un moment perdo de vista els meus companys, som masses i passaran deu minuts fins que pugui córrer una mica, això sembla la Cursa del Corte Inglés. Cobrim un primer tram asfaltat per abandonar Chamonix, i sento com la gent m'avança per tots costats. Em preocupa estar anant molt més lent que fa un any però el ritme que porto és correcte i s'ajusta a la condició física que tinc després de només dos mesos i mig entrenant, així que no em deixo endur per l'ansietat. Una gran gentada als marges del camí fent enrenou i agitant esquelles i esquellots fins que arribem al bosc i passem a una pista de tres metres d'ample que serpenteja amunt i avall. Intento estalviar piles guiant-me amb la llum dels frontals aliens, però una primera ensopegada em fa reconsiderar la situació i encenc també el meu.

És lamentable que la principal dificultat per avençar no sigui el terreny si no la gran quantitat d'eixelebrats que brandeixen els seus bastons cap enrere i molt més amunt del terra, amb la clara convicció que la resta de participants no són més que olives a punt per ser enforquillades. A més, no poden moure's amb els braços enganxats al cos i ocupen un espai més ample, de manera que per on podrien passar tres cossos en paral·lel només en caben dos. Ara mateix, la missió és clara, estar molt atent al terra per evitar trepitjar algun bassal, és important mantenir els peus el màxim temps possible sense estar xops, sobretot amb la que està caient. Fa mal comprovar que fins i tot el gore-tex té un límit, la mullena m'està començant a arribar als braços i la samarreta, i ja em començo a preocupar per l'estat del mòbil, no gaire protegit.

Sortim del bosc per travessar el poble de Les Houches i encarar la pujada al port de Delevret, primera dificultat del recorregut amb gairebé 1800 metres d'alçada, aquest cop per una pista una mica més ampla. El grup de corredors segueix sent nombrosíssim però es comença a estirar de mica en mica, fins que es trenca just davant meu i s'obre un forat de deu metres. Quina catàstrofe, no vull ser jo qui guiï el pilot i em toca forçar un xic la màquina per poder enllaçar. En el mateix moment, la japonesa petitona que camina al meu costat aixeca la vista de terra i veu el que està passant, i arrenca a córrer amb unes passetes curtíssimes per entrar al grup de davant. La bellesa d'aquest moviment tàctic que aparentment no li ha suposat cap esforç resulta sobrecollidora.

La muntanya segueix enfilant cap amunt i cada cop fa més fred, però en una corba esperen quatre hooligans irreductibles taral·lejant el popopopopopoooo del meravellós tema Seven Nation Army, impassibles sota la pluja; aquesta gent no hauria de morir mai. Una estona més tard, al meu costat puc sentir els esbufecs d'un altre corredor i no em cal mirar-lo per saber que està tremolant com una fulla i que el fred s'ha apoderat d'ell fins el moll de l'os. Acabem de coronar el col de La Charme (1800 m) i per la nostra dreta, ara desprotegida, entra una ventada terrible; tan mullats com estem després de més de dues hores i mitja sota la pluja aquesta combinació és letal. L'home que tremola, fora de si, comença a cridar: "Venga! Venga! Hay que salir de aquí! HAY QUE SALIR DE AQUÍ!". Reconec la seva veu de la línia de sortida, m'hi acosto i li dic suaument que "Esta noche cenaremos en el infierno", amb un ample somriure als llavis que ell no pot veure.

Temps en cursa: 2h16'
Posició: 1616

Perfil dels primers 50 km del recorregut

Segon sector: Délevret (km 14) - Saint Gervais (km 21.3, -966 m)

Arrenca la baixada i és important perdre altura amb rapidesa per fugir del vent i tornar a entrar en calor, però el desnivell és molt pronunciat i el caminet de terra i herbes altes s'ha transformat en un fangar que llisca tant com qualsevol pista de patinatge. L'exaltat del meu costat, que està perdent de vista al seu company, segueix cridant: "JOSE! JOSE! ESPÉRAME!". Em descollono i decideixo deixar-lo enrere, està tan nerviós que és molt fàcil que se'n vagi a terra i ens arrossegui a uns quants en el seu viatge a l'infern. Segurament, aquest descens per un camí de cabres és l'únic moment de la cursa en què agrairia tenir uns pals amb mi, però tinc prou estil baixant com per evitar les caigudes. No pot dir el mateix un paio que rellisca i va de cul a terra, s'aixeca i cau de cul, i es torna a aixecar i caure de cul per provocar una rialla general i felicitacions de 10 points. Abandonem el fang i passem a una pista que baixa fins el poble fent esses, perfecta per córrer i recuperar una pila de posicions. Quan entrem a Saint Gervais ja no plou, i només porto un quart d'hora de retard respecte l'any passat.

Temps en cursa: 3h18'
Posició: 1335


Tercer sector: Saint Gervais (km 21.3) - Les Contamines (km 31.1, +551 m)

Menjo un xic i em retrobo amb el @marcsmpr, i plegats sortim camí de Les Contamines. Ha deixat de ploure i la nostra vida és ara una mica menys miserable, la tempesta s'ha desplaçat cap a l'interior del massís del Mont Blanc, que ara i durant tota la cursa queda a la nostra esquerra. Ja no podem sentir els espetecs dels trons, però de tant en tant el cel s'encén per un moment amb la llum dels llamps que estan caient sobre l'altíssima muntanya. Altrament, aquest és un sector relativament planer que no té massa història i durant el qual també enllacem amb el Baldiri.

Temps en cursa: 5h09'
Posició: 1396


Quart sector: Les Contamines (km 31.1) - La Balme (km 39.2, +566 m)

A Les Contamines els perdo de vista mentre aprofito per posar-me la samarreta tèrmica de màniga llarga en un raconet, segueix fent fred i ara el camí ens porta per terrenys molt exposats al vent. Quan surto, ho faig caminant i em preocupa la gran quantitat de gent que m'avança corrent, és una sensació a la que no estic acostumat, i a més m'han dit que el control de Contamines tancava una hora després del meu pas, això ha fet que em comenci a preocupar pels temps de tall com una amenaça real, i em té angoixat el fet de no saber en quin punt i a quina hora tornaran a tallar.

Haver estat una estona aturat ha refredat les meves cames i això fa que senti una fiblada de dolor rere el genoll dret, just on tinc la lesió que em persegueix des de fa més d'un any i m'ha tingut aturat fins mitjan juny. M'entra una por terrible a quedar-me fora de cursa si el mal no desapareix, però camino una estona més i la molèstia es torna a apagar. Després d'uns quilòmetres en solitari em retrobo amb els meus companys, i el Baldiri diu que no cal que em preocupi per la gent que ara corre, que això és molt llarg, que s'estan precipitant i que acabaran caçats pels temps de tall. Ell ja la va aconseguir finalitzar l'UTMB l'any 2008 i està fet tot un reguleti. El camí torna a enfilar cap amunt i el @marcsmpr i jo marxem cap endavant per la vall, sota un cel meravellosament estrellat. Per enèsima vegada en el que va de nit, em giro per contemplar la inacabable fila de frontals que ens persegueix, una imatge que sempre m'ha semblat bellíssima.

Un exèrcit de cuques de llum, foto de Petzl sport

Amb unes ganes tremendes de pixar arribem a La Balme, on ja podem apagar els frontals perquè cap a l'est el cel està clarejant. Aquest punt de control està envoltat d'una certa mística, amb una gegantina foguera al voltant de la qual ens intentem escalfar tots amb música celta de fons que sona a través d'uns altaveus que ha posat la gent de l'organització. Els fideus de la sopa estan una mica crus, però amb l'escalforeta passen igual de bé.

Temps en cursa: 7h05'
Posició: 1423


Cinquè sector: La Balme (km 39.2) - Refuge Croix du Bonhomme (km 44.7, +787 m)

Reprenem la marxa lentament, doncs encara som només a mig camí del Col du Bonhomme i l'única distracció que em puc procurar és la preocupació pel meu peu dret, que em fa mal a la part exterior, diria que per haver tornat al calçat habitual després de la meva excitada incursió en el minimalisme. Seguim sent molta gent junta i l'ascensió és fàcil, només cal fixar-se en el cul o les sabatilles del paio que portes davant. Ja fa molta estona que em dedico a aquesta entretinguda tasca i he vist coses que m'han pertorbat en extrem, com les diabòliques Hoka, una monstruositat amb una sola de quatre centímetres que passa per ser la vamba més pesada del mercat i que costa ni més ni menys que 150 euros. L'únic interès que hi veig és ajudar aquella gent que té complexes per la seva baixa estatura, i a canvi d'això perds estabilitat de mala manera i t'has de fotre unes torçades de turmell llegendàries. El cas és que cap al final de la cursa en vaig haver vist ben bé una desena, però em vaig quedar amb les ganes de parlar amb algun dels portadors.

L'última moda en calçat esportiu per a transformistes!

Poc abans de coronar passem pel punt de control del Refuge Croix du Bonhomme, i per allí volta l'helicòpter de l'organització filmant un ramat de cabres munteses que fugen espaordides per la inesperada invasió en els seus dominis. Sens dubte, aquest és el dia de l'any en què tenen més companyia. És meravellós veure-les avançar per terrenys impossibles amb absoluta confiança, i fins i tot gairebé entren ganes de seguir-les, si no fos per aquelles banyes tan poderoses.

Temps en cursa: 8h47'
Posició: 1419


Sisè sector: Refuge Croix du Bonhomme (km 44.7) - Les Chapieux (km 50, -894 m)

Juntament amb les cabres i l'helicòpter, han aparegut uns flocs de neu per celebrar que hem fet el cim, i quan iniciem el descens la cosa passa de simpàtica curiositat a nevada amb fortes ràfegues de vent, però la baixada és ràpida i trepidant, i jo m'hi llenço com boig perquè fa hores que no estiro les cames. En el vídeo es pot observar que el camí era força complicat perquè es fragmentava constantment en multitud de corriols que aparentment acabaven arribant al mateix lloc, però en alguna ocasió vaig haver de corregir la traçada perquè veia que estava marxant muntanya avall sense cap corredor per davant.

Cim del Col du Bonhomme, foto de Nick Ham100

Hi havia terreny de sobres per córrer i gaudir, però també per fotre's una bona pinya, cosa que jo vaig aconseguir evitar un cop més, de manera que lguns ensurts i dreceres després em planto a Les Chapieux per seguir amb el menú de sempre, sopeta, embotit, pa i formatge i una mica de xocolata i cereals; quina llàstima que mai no hi hagi fruita a banda d'uns plàtans que sovint em resulten força indigestos.

Temps en cursa: 9h24'
Posició: 1249