Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (2a part): Quan surt el sol, surt per tothom

Setè sector: Les Chapieux (km 50) - Col de la Seigne (km 60.4, +1006 m)

A la sortida de l'avituallament hi ha un punt de control on hem d'ensenyar el telèfon, jo mostro el meu que està apagat i així seguirà tota la cursa, en podria haver portat un de joguina i així estalviar uns quants grams de pes! El @marcsmpr arriba just quan jo marxo, a contracor perquè allí dins hi havia una basca amb un cul rodonet que m'hauria encantat tenir de guia, però encara no és moment de fer aturades innecessàriament llargues.


Surto a la carretera sucant cookies en un got de te calent, la felicitat és un descens ràpid i una petita dosi de xocolata. Començo a estar saturat de tant menjar formatge, pa i embotit, però mentre als checkpoints segueixin tenint galetes i dolços les ganes d'endrapar no em faltaran. Enllestit aquest petit esmorzar descobreixo que ara sí, la cursa s'ha trencat definitivament i els corredors ja no avancem en una llarga fila; no trobo ningú que em faci de llebre i això em desespera. Uns metres per davant meu va un trio d'andalusos amb qui he creuat alguna paraula a l'avituallament i semblaven simpàtics, així que forço la marxa per unir-m'hi i de pas estar entretingut. Arribo a la seva alçada però em costa mantenir-me a roda, les meves cames envien senyals d'incomoditat i els he de deixar marxar; és altament probable que estigui començant a pagar l'alegria de l'últim descens, però no me'n penedeixo perquè ho he passat pipa. Em quedo enrere, avançant al meu ritme i els tinc allà mateix, allunyant-se molt lentament. Cada segon que passa estan un centímetre més lluny, però resulta imperceptible. La seva velocitat de creuer deu ser superior a la meva en cosa de trenta segons o un minut per quilòmetre, i en una pujada com aquesta en què fer mil metres costa un quart d'hora l'agonia de tenir-los aquí mateix i no poder-los enxampar es fa insuportable. El meu ritme no coincideix amb el de ningú, i penso a parar i esperar que arribi el @marcsmpr, però tampoc tinc ganes de quedar-me quiet i agafar fred, així que no tinc altre remei que seguir avançant en solitari camí del Col de la Seigne.

El llarg camí cap a la Seigne, foto de Petzl sport

No deixa de sorprendre'm la falta de comunicació entre els corredors. Fora d'aquell ja llunyà debut ultramaratonià a Chile, aquest és la meva primera cursa a l'estranger i no té res a veure amb les costellades de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. A la nostra terra, tot és un constant hihi haha entre els participants, la gent es saluda en tot moment, i gairebé sempre que es forma un grup la gent es posa a parlar. El que passa és que no és el mateix sortir a fer una caminada de cap de setmana que anar a una cursa de prestigi mundial i que per a molts dels presents suposa el més gran repte de les seves vides. I a més, també està la barrera idiomàtica; amb tantes nacionalitats presents resulta complicat triar un idioma per dirigir-se a la gent i tampoc és cosa d'anar mirant la bandereta del dorsal, que queda bastant a prop dels collons. Desitjós de poder-me entendre amb algú, mantinc entusiastes converses internes en el poc francès que puc recordar de l'escola, i per algun obscur motiu tot s'acaba resumint en la frase Il y a beaucoup de neige, beaucoup de neige! (Hi ha molta neu).

La solució als meus problemes arriba quan abandonem l'ampla carretera per entrar en un corriol que torna a posar la gent en fila, i el desnivell creixent uniformitza els ritmes de pujada. Però ni d'aquesta manera trobo el meu grup, i vaig passant feixugament cap endavant buscant el meu destí. Sense tenir temps de veure-la venir, una boirina s'instal·la al nostre voltant i retalla la visibilitat a una vintena de metres. Al mateix temps, el terra es comença a tenyir de blanc. Aixeco el cap amb sorpresa i veig que sí, que estan caient flocs de neu. La segona nevada del dia en ple agost, quines coses. Afortunadament, sembla que he trobat el meu home, un paio amb una motxilla i una jaqueta d'un groc intensament llampant que assegura que ens veuran des de ben lluny si ens perdem.

Beaucoup de neige! Foto de Nick Ham100

Anem pujant lentament, un grupet de cinc o sis persones, amb la nevada desfermant-se al nostre voltant. Fa molt fred, em poso els guants, em tapo el nas amb el buff per respirar aire calent i cenyeixo la caputxa per no deixar passar el vent; un pixapins com jo no està acostumat a aquestes condicions. A la meva esquena, sento un soroll sec i em giro per veure un paio caigut enmig de la neu. No ho he vist, però per la manera com ha quedat estès tinc clar que això no ha estat una relliscada, ha caigut rodó de pur esgotament, i si no fos perquè els seus companys l'estan aixecant, ell es quedaria allí mateix amb els ulls tancats ignorant l'acumulació de neu que creix sobre les seves espatlles. Beaucoup de neige!

Em trec el barret davant la feina dels voluntaris que ens esperen al cim de la Seigne, a 2516 metres d'alçada aguantant estoicament la tempesta. Deixo que marquin el meu dorsal, felicito al paio de groc per la seva fenomenal ascensió i resulta ser un francès de molt avançada edat, fàcilment més de seixanta; uau, realment l'experiència és un grau. I tot seguit, arrenco a córrer muntanya avall, cap a la frontera italiana!

Temps en cursa: 11h58'
Posició: 1213

La gàbia dels voluntaris al cim del Col de la Seigne, foto de Nick Ham100

Vuitè sector: Col de la Seigne (km 60.4) - Lac Combal (km 64.9, -546 m)

El terra torna a convertir-se en pista de patinatge per moments, però segueixo fent-ho bé i aconsegueixo no besar el terra i anar perdent alçada a bon ritme. I tal com anunciava la previsió meteorològica, és cosa de creuar al cantó italià i el clima canvia radicalment. Sortim del núvol de boira, deixa de nevar, i saludem amb els braços oberts a la gran i gloriosa Bola de Foc, que ens contempla còmodament instal·lada sobre el massís del Mont Blanc. El descens cap al Lac Combal és ràpid i vaig entrant en calor, però no em puc treure la caputxa perquè des de la Seigne baixa un vent gèlid que amenaça de glaçar-me el clatell.

Temps en cursa: 12h41'
Posició: 1147

The South Face, foto de Petzl sport

Novè sector: Lac Combal (km 64.9) - Arête du Mont Favre (km 68.9, +467 m)

Sec tranquil·lament a menjar una sopa i sento com, després d'hores de pets fètids i nauseabunds, ja estic preparat per fer caca. És una gran fortuna que això tot just coincideixi amb un punt de control on hi ha lavabos portàtils. Reprenc el camí molt feliç de poder-me desprendre de múltiples capes de roba encara que em faci mandra posar-me la gorra i les ulleres de sol. La pista planeja durant uns pocs quilòmetres enmig dels increïbles paisatges de la Vall d'Aosta abans d'encarar l'ascensió a l'Arête du Mont Favre. Camino a bon ritme i m'agrada veure que ja ningú m'avança corrent; jo mateix voldria córrer, però sóc molt conscient d'haver arribat molt curt de preparació i els únics quilòmetres que tinc permès córrer eren els de la sortida de Chamonix i les baixades.

Just abans de començar a pujar em trobo amb l'Enric, un català que m'ha reconegut del desastre de l'any passat, i plegats tirem cap amunt plens d'energia i tot xerrant. Quina diferència quan acompanya el bon temps, tot és més fàcil! m'entretinc contemplant la cara sud del Mont Blanc, que està més exposada al sol i on les glaceres han retrocedit dramàticament. És tristíssim veure com de llarg és el llit de roca sobre el qual abans reposaven tones de gel i ara no hi ha res. Que vinguin a veure això els fills de puta que neguen el canvi climàtic, i si segueixen sense veure-ho clar els fotem muntanya avall perquè s'ho mirin de ben a prop.

Temps en cursa: 14h12'
Posició: 1222


Desè sector: Arête du Mont Favre (km 68.9) - Col Checrouit (km 73.4, -479 m)

La noia que marca els dorsals a dalt de tot ens saluda efusivament, quina sorpresa trobar una catalana a 2435 metres d'alçada! Amb l'Enric coincidim que és escandalós que ningú de l'organització parli cap llengua que no sigui el francès, i de nou ens llencem amb entusiasme muntanya avall. El descens fins el Col Checrouit és molt ràpid i trepidant, sento que tot anirà bé mentre pugui córrer les baixades d'aquesta manera.

La cara sud, un cementiri de glaceres, foto de Nick Ham100

El proper punt de control està en una espècie de bar on, per fi, puc menjar una mica de fruita, una pruna que no val gran cosa i un raïm dolcíssim que gairebé em fa plorar de joia. Abandonat sobre una taula puc veure un bol de macedònia; vaja, sembla que he fet tard per a l'especial de la casa. També em serveixen un plat amb pasta i verdures i formatge ratllat, tot un luxe després de més de dotze hores a còpia de sopetes. Com en gairebé tots els avituallaments, reapareix el @marcsmpr, i xerrem una estona asseguts al sol; aquí s'està molt bé, em fa molta mandra seguir avançant fins a Courmayeur. Un altre català que volta per aquí, un tal Lluís, em diu que ha rebut un nou SMS dels organitzadors (sonen de fons les trompetes de l'apocalipsi) on hi diu que el col de Bovine està impracticable i que ens desviaran per Martigny, de manera que la distància total pujarà a 170 km i el desnivell a 9700 metres positius, contra els 166 i 9500 inicialment previstos. No em molesto a mirar el meu mòbil per confirmar la informació, però una setmana després encara no he rebut el missatge. Bravo un cop més.

Temps en cursa: 14h54'
Posició: 1172


Onzè sector: Col Checrouit (km 73.4) - Courmayeur (km 77.7, -756 m)

Aquí s'hi està tan bé que m'entretinc una mica massa i quan reprenc la marxa m'han avançat una pila de jubilats. Per arribar a l'equador de la cursa cal travessar un corriol estret i revirat, d'allò més tècnic; el meu terreny favorit on pots pràcticament volar, però trobo el camí saturat de paralítics que baixen a pas de tortuga formant un tap formidable a la seva esquena, i el pitjor de tot és que no saben deixar passar la gent que va més ràpid que ells, una actitud mesquina que mai podré entendre però que malauradament és força habitual. Jo vaig com boig, analitzant atentament cada pam de terreny mirant de trobar algun punt pel qual saltar i guanyar posicions, em sembla imperdonable estar desaprofitant aquesta baixada tan preciosa. Després de perdre el temps durant un quart d'hora, m'invento una drecera i estic a punt d'obrir-me el cap, però em desfaig del causant de la gran obstrucció i començo a córrer com un esperitat. La gràcia d'agafar molta velocitat és que aleshores et senten arribar i s'aparten perquè pensen que si no te'ls emportaràs per davant. Ah, quina meravella, podria passar dies i nits sencers corrent per camins com aquest.

A córrer com bojos! Foto de Petzl sport

Em planto a Courmayeur molt suat i passo de córrer pels carrers de la ciutat, per molt que també facin baixada. Recupero l'alè i faig via cap al pavelló enmig dels aplaudiments de la gent. Enmig dels ja clàssics bravo, superbe i bon courage dels francesos, sento uns vinga i molt bé una mica més endavant, que surten d'un grup de cinc o sis noies. Arribo a la seva alçada, feliç de sentir la meva llengua, i de sobte esclaten amb una gran cridòria, "OHHH! EL GRAN DICTAT! EL GRAN DICTAT! I TAMBÉ EL BOCAMOLL!". Hahaha, no ho puc creure, somric com un badoc i les saludo amb la mà, és increïble que més d'un any després hi hagi gent que em segueix reconeixent per haver sortit quatre dies a la tele.

Recullo la meva bossa i entro al poliesportiu buscant els serveis desesperadament, però tot el que puc trobar és un infecte forat a terra. Entenc que aquest tipus de lavabos deuen ser més econòmics, però no acabo de veure com s'ho fa la gent de setanta i més anys per cagar en aquesta merda de llocs. Evidentment, a mi tampoc no em va gens bé, se'm carreguen les cames i quan m'aixeco pateixo un mareig considerable. Pujo a la sala on descansen tots els corredors i em descalço i em trec els mitjons. Tinc els peus estovats per l'aigua i butllofes al quart dit de cada peu, cosa força habitual. Passo per la zona clínica a veure què poden fer per mi, però s'ha de fer cua i odio esperar, així que torno a seure al terra i m'aplico un parell de compeeds que em dóna el @marcsmpr. No tinc ganes de menjar i descanso fent quatre números. He arribat fins aquí en 16h01', un temps que em sembla fantàstic, així que suposo que puc invertir unes vint hores en la segona meitat del recorregut per acabar en trenta-sis, que era el meu objectiu l'any passat. Molt content, decideixo que virtualment ja he arribat a meta i transmeto els meus càlculs al Marc, Baldiri, Ivan i Albert; i em preparo per reprendre la marxa amb mitjons nets i alguna barreta més a la motxilla. Fidel al meu estil quan no estic disputant la cursa, he passat una hora aquí dins sense haver menjat res, bàsicament perdent el temps.

Temps en cursa: 16h01'
Posició: 1214


Dotzè sector: Courmayeur (km 77.7) - Refugio Bertone (km 82.4, +809 m)

Vinga, vinga, cap amunt! Foto de montblanctreks

Ara ens espera un dels murs més terribles del recorregut per pujar al Refugio Bertone; sortint del poliesportiu creuo algunes paraules amb un espanyol que per algun motiu que no recordo no em cau bé, així que el deixo enrere i començo l'ascensió enganxat al cul d'una noia que porta una senyera a la motxilla i que va passada de rosca intentant seguir al seu xicot. Ell va amb el ganivet a la boca i marcant un ritme bestial, i la noia es limita a anar-li darrere amb molt mala cara; jo segueixo el seu exemple. Sense dir paraula i amb una gran suada, una hora i mitja després arribem al refugi. Pregunto on és el lavabo, perquè tinc el cul força irritat, però diuen que no n'hi ha i em toca seguir endavant fins al Refugio Bonatti per un terreny que se suposa força planer.

Temps en cursa: 18h20'
Posició: 1115


Tretzè sector: Refugio Bertone (km 82.4) - Refugio Bonatti (km 89.6, +229 m, -220 m)

Sense saber massa bé com em comencen a venir tots els mals, em fa mandra córrer les baixades i camino sol sense trobar un bon ritme. Però si fa res a Courmayeur estava de conya; què collons, ja donava la cursa per acabada! Menjo alguna cosa per veure si ho puc solucionar però res, i per postres començo a tenir son perquè el sol ja va de baixada i s'està amagant rere el Mont Blanc dels collons. Només són les vuit de la tarda, merda, jo pensava que podria arribar al Grand Col Ferret encara sent de dia, em sembla que m'espera una nit molt llarga. Vaig tan despistat que enganxo els dos peus sota una arrel i me'n vaig a terra tan llarg com sóc. Afortunadament, no hi havia cap roc i he pogut posar les mans davant; tot i que això podria haver estat el final de la cursa, no em serveix d'estímul i segueixo tan desganat com estava.

Fins arribar a Courmayeur he estat plantejant la cursa d'etapa en etapa, calculant més o menys quant podia trigar a arribar al següent punt d'avituallament i controlant el temps amb un vulgar rellotge digital casio, sense ser conscient dels quilòmetres que anava deixant enrere. A Courmayeur he canviat aquest rellotge per un Garmin amb GPS i gran quantitat de dades (la bateria només aguanta 15-18 hores i vaig pensar que millor tenir aquest ajut per al final), i per primer cop m'he atrevit a pensar en el final de la cursa i tot el que quedava per davant, quin error! Ara no només tinc constància dels quilòmetres passats, sinó també de cada metre que deixo enrere i el meu avenç es fa més feixuc perquè miro el rellotge i veig que no vaig gens ràpid. I de pensar en la meta de Chamonix el pes dels colossos alpins que queden per superar s'ha carregat sobre les meves espatlles, necessito concentrar-me única i exclusivament en el proper control.

Bonic dibuix d'un edifici en ruïnes proper al Bonatti, de j.j.lloyd

Fer aquests set quilòmetres tan fàcils m'ha costat hora i mitja, i és arribar a Bonatti i anar directe al lavabo a cagar una mica més. De nou un forat pudent al terra i un mareig encara pitjor a l'aixecar-me. Surto a fora per prendre una sopa que no està calenta i m'entra un fred mortal que fa que em posi a tremolar. A totes aquestes arriba la Teresa, una senyora a qui vaig conèixer ahir a la pasta party, se la veu espitosa i plena d'energia, no vol descansar ni un moment però veu la cara que porto i s'ofereix a esperar-me per arrencar. Li ho agraeixo, només necessito un momentet per tornar-me a posar la samarreta tècnica i a veure si així puc entrar en calor.

Temps en cursa: 19h53'
Posició: 1075


Catorzè sector: Refugio Bonatti (km 89.6) - Arnuva (km 94.6, +120 m, -241 m)

La Teresa diu que el Baldiri i el @marcsmpr no poden anar gaire endarrerits, que han sortit de Courmayeur amb ella, però no és bona idea estar-se quiet i sortim amb ella al capdavant. Pregunta que si em va bé que li fotem una mica de canya, que li agradaria començar a pujar el Grand Col Ferret mentre encara sigui de dia. Per mi perfecte, tinc la sensació d'haver trobat un bon tren i faré tot el possible per no desenganxar-me'n. Ara bé, aquesta dona no m'ho posa gens fàcil, quina manera de pressionar a la gent! En una actitud d'espitositat màxima que només he vist en mi mateix on el meu col·lega Pau Mestres, la Teresa s'enganxa al cul de tot aquell qui li barra el pas en un corriol i comença a treure el cap a dreta i esquerra buscant una via per avançar-lo mentre mostra els pals tant com pot de manera que és impossible que el de davant no senti la seva presència; i quan porta un minut així, es cansa d'esperar i directament es llença a través de la malesa, sense preocupar-se de com d'inclinat i moll estigui el vessant de la muntanya, el que importa és seguir fent camí al seu ritme.

Avituallament d'Arnuva, la gent ja va molt castigada, foto de Nick Ham100

No cal dir que això m'obliga a estar concentrat al màxim per no perdre-li la pista, ja que sempre que deixa un cadàver enrere comença a trotar impulsant-se amb els pals, poques vegades he vist algú que en faci tan bon ús com ella. I així, revifat per la potència i l'explosió física d'aquesta menuda dona ens plantem a Arnuva en un pim pam. És un quart de deu de la nit i la cursa ja ha d'haver acabat per als favorits, demanem el resultat a l'encarregat de controlar els dorsals i diu que no en té ni idea, mentre que unes noies de l'avituallament parlen de tres espanyols al podi que podrien ser el Kilian, Iker Karrera i el "germanet" Miguel Heras, l'encarnació del dopatge en el món de les curses de muntanya.

Temps en cursa: 21h15'
Posició: 1083