Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (3a part): La segona nit

Quinzè sector: Arnuva (km 94.6) - Grand Col Ferret (km 98.9, +768 m)

Jo voldria seure i abandonar la mirada a l'horitzó una estoneta, però la Teresa té pressa per seguir sense que hi hagi temps per refredar-nos i iniciar la pujada amb l'última llum del dia. Això últim no té massa sentit perquè el cel ja és de color blau fosc i els dos hem tret el frontal de la motxilla, però li faig cas i per primer cop en moltes hores passo de llarg d'un control sense recolzar el cul en alguna superfície dura.

Primers compassos de la interminable ascensió al Grand Col Ferret, foto de Petzl sport

Quan sortim de la tenda ja és efectivament de nit i ens espera l'ascensió al colossal Grand Col Ferret, que amb els seus 2537 metres és el sostre de la cursa i també marca l'últim contacte amb alçades alpines ja que després d'això amb prou feines tornarem a ultrapassar la cota dos mil. El desnivell d'aquest sector és brutal, i tranquil·lament podem passar dos hores pujant, així que és cosa prendre-s'ho amb calma. La foscor es tanca ràpidament sobre nosaltres i veig una granota mutant blanca al marge esquerre del camí que brilla amb llum pròpia; obrint bé els ulls puc veure que es tracta d'una gorra reflectora asics. He passat dos anys esperant aquest moment, l'arribada de la tan temuda segona nit, de la qual ja havia sentit històries d'altres corredors que havien tingut visions; fa vint-i-una hores i mitja que ens hem posat en marxa i trenta-vuit que estic despert, i encara en falten vuit i mitja perquè el sol torni a donar senyals de vida. A mi no m'agrada gens la part nocturna de les marxes, m'espera un calvari terrible.

Quan aixeco el cap puc veure puntets lluminosos tremendament empetitits per la llunyania, i la sensació de no estar avançant gens ni mica resulta desesperant, però només hi ha tres coses que pugui mirar: la gent de dalt, el corriol i la inacabable filera de frontals que ens persegueix, i si em despisto gaire en aquest últim escenari de ben segur que em fotré de lloros a terra.

I no, els del fons encara no han arribat a dalt de tot, foto de Petzl sport

Portar el rellotge Garmin amb GPS mola, excepte quan vas lent, perquè embogeixes esperant una piulada quilomètrica que no arriba mai. 15'38" en el primer quilòmetre d'ascensió, 19'09" en el segon, 20' en el tercer i encara resten uns 180 metres de desnivell vertical per fer el cim. Aquí dalt comença a fer un fred de puta mare i l'aire expulsat per la boca surt en forma de vapor. Segueixo aixecant el cap però ja no veig per on s'enfilen els frontals, doncs el camí s'amaga rere un avantcoll, i no puc parar de mirar el Garmin per controlar l'alçada a què ens trobem, 2405, 2421, 2437, 2469, 2483, 2501... I per fi, el terreny comença a planejar una mica, instant que aprofita la boira per fer la seva aparició. Un cop més, al·lucino amb els voluntaris que passaran la nit sencera en un lloc tan inhòspit marcant dorsals, aquests són els vertaders herois.

Temps en cursa: 22h51'
Posició: 952


Setzè sector: Grand Col Ferret (km 98.9) - La Fouly (km 109.6, +189m, -939 m)

Quan mirava el perfil de la cursa, veia els vint quilòmetres de baixada ininterrompuda que segueixen la coronació del Grand Col Ferret i em feia unes palles tremendes pensant en l'estossinada que hi podria muntar corrent corriol avall abans que es fes fosc. Això era abans de saber que els organitzadors me la tornarien a jugar, doncs fa cinc hores que hauríem d'haver passat per aquí. Ara, de nit, atrapats dins d'un núvol i després del quilòmetre cent, la meva estrella s'ha apagat i ja no tinc res per oferir a la muntanya. Les marques estan molt separades les unes de les altres i costa endevinar el camí. Amb la Teresa estem seguint a una parella d'alemanys però ens estem posant nerviosos i jo prenc la iniciativa per primer cop d'ençà que ens hem ajuntat, em sembla que ja n'hi ha prou de llepar roda. Faig vint metres i ja no sé per on seguir, els teutons ens foten un crit des de la nostra esquerra i retrocedim amb el cap cot agraïts que hi hagi algú capaç de llegir la ruta, i jo torno al meu lloc natural que és la cua del grup.

Durant la següent hora només cobrim cinc quilòmetres dels quals no puc recordar gran cosa a banda d'haver-me fotut una bona patacada, i si segueixo endavant és perquè tinc a la Teresa amb mi, però estic totalment en pilot automàtic, molt lluny de la cursa i redactant mentalment un correu per als organitzadors d'aquesta salvatjada:

Estimats fills de la gran puta,

Entenc que us mola fer pasta i tal i que el Kilian arribi a una hora decent al poble de merda que és Chamonix i tots els turistes podrits de pasta que hi passen l'estiu el puguin aplaudir i fer-li fotos, però no creieu que estaria bé pensar una mica més en el gruix dels competidors (tots els que arribem més enllà de la centena posició) i fixar la sortida per al divendres a les sis de la matinada?

Atentament, algú que us desitja la pitjor de les morts.

No sóc l'únic corredor que va tocat, això és una desfilada de zombis en què la Teresa i jo seguim guanyant posicions, ella encara té ànims i forces per córrer i jo suposo que la podria seguir, però el terreny és complicat i la visibilitat reduïda, i ens limitem a anar fent. En algun moment, un paio ràpid com un llampec ens avança i diu alguna cosa a la meva companya que jo no puc entendre perquè porto posada la caputxa i un buff em tapa les orelles. Reconec la motxilla i la samarreta del @marcsmpr i la seva recuperació fulgurant no em sorprèn especialment, penso en els dos tubs de guaranà ultraconcentrat que em va ensenyar mentre preparàvem les motxilles i lamento no tenir una mica d'aquesta droga per a mi mateix. Desapareix tan aviat com ha arribat i suposo que no el tornaré a veure fins que ens trobem a l'alberg.

Puta boira de merda, foto de Petzl sport

Hi havia estrelles, aquella nit? No sóc capaç de recordar-ho. Avanço en un estat de semiinconsciència i la meva força de voluntat no és prou poderosa com per escapar-ne. Em ve al cap que el @marcsmpr em va passar una ampolleta de mandanga anomenada 5-hour ENERGY que era un dels plans que ell i el Baldiri contemplaven per passar la nit. La idea és molt atractiva, però el producte s'assembla massa al Regain que em vaig fotre ja fa molts anys per pujar al Mont Fuji i en aquella ocasió vaig acabar taquicàrdic perdut. Així que, per desastrosa que sigui la meva situació, penso que encara no estic tan malament com per posar-me a fer experiments.

Passa una altra hora i només fem quatre quilòmetres més. Un fred intens s'apodera de mi i en ell veig una possible salvació, estic convençut de tenir febre i d'aquesta manera una excusa per retirar-me dignament. Total, ja he fet més de cent quilòmetres i no ho estic passant gens bé, quin sentit té seguir en aquesta muntanya de merda quan puc arribar al següent punt de control i deixar que un autobús m'acosti a un llit calent? Ah, un llit, què no donaria jo per jaure brut i despullat fins la fi dels meus dies. En aquestes cabòries em trobo atrapat quan la Teresa comença a dir que ja hi som, que recorda el recorregut de l'any passat i que el control de La Fouly està aquí mateix, tot just creuant el riu. Jo em començo a fer il·lusions i a sentir-me una mica millor, però lamentablement la memòria l'ha traït i passem de llarg aquest poblet i comencem a pujar una altra vegada.

Cada cop que faig força amb el peu dret sento una fiblada considerable a la zona del turmell que es troba entre la canya de la cama i la part superior del peu, i em comença a preocupar que el cafè i l'ibuprofeno puguin reaccionar malament entre sí, perquè tot el que vull quan arribi al control és fotre'm una bona dosi dels dos. Quan de nou torna la baixada i se sent el so del punt d'avituallament en la llunyania, amb la Teresa decidim arrencar a córrer lentament perquè estem ja fins les pilotes d'aquest sector. Al final arribem a La Fouly dues hores i mitja després d'haver passat pel cim del Grand Col Ferret, tot un món per fer deu quilòmetres de baixada.

Temps en cursa: 25h17'
Posició: 889


Dissetè sector: La Fouly (km 109.6) - Champex (km 123.7, +585 m, -535 m)

Veient les cares de la gent resulta evident que no sóc l'únic que està fet una merda, hi ha molta gent intentant dormir asseguda i amb el cap sobre la taula, o directament estirada a terra. La Teresa es baralla amb el seu telèfon, que ha decidit no funcionar en territori suís, i jo aprofito aquesta estona per beure cafè i sopa i, bàsicament, sentir-me miserable. Penso que necessito espavilar una mica si vull arribar al final d'aquesta aventura i decideixo treure'm la jaqueta i sortir d'aquí només amb la samarreta tèrmica i la normal a sobre. Només sortir del control fa fresca, però estem a 1600 metres per sobre del nivell del mar i quan ens posem a córrer una mica la situació resulta tolerable.

La nit ens impedeix gaudir d'aquesta espectacular vista de La Fouly, foto de fcharriere

Sembla que el cafè ha fet efecte i torno a estar en condicions de parlar amb la Teresa, que està preocupada perquè el Pau (el seu home i membre fundador de corredors.cat) ha desaparegut en algun punt entre els refugis de Bertone i Bonatti i segurament es quedarà fora de la cursa després d'haver entrenat com mai. També m'assabento que els dos es van conèixer estudiant telecos i que el Pau és un dels primers organitzadors de la Telecogresca. Ella, per la seva part, va començar a córrer fa tres anys i és campiona de Catalunya de marató, mitja marató i cross en la seva categoria, o sigui que estem parlant d'un matrimoni de cracks.

Diu la Teresa que de nou han desviat la ruta, que aquest tram l'any passat no era així, però ara no em preocupa gaire perquè vaig prou bé i durant els propers deu quilòmetres el nostre ritme ronda els 10 min/km. Anem travessant poblets suïssos plens de cases amb jardins espantosament decorats amb multitud de nans, i en un trobem una parella que ha muntat una paradeta al mig del camí on van servint te als corredors, i això que ja són més de les tres de la matinada. Bravo!

I xino xano ens plantem al final de la baixada i tornem a enfilar cap amunt tot buscant el tan anhelat punt de control de Champex. Aquest cop el recorregut mena pel Sentier des Champignons (Camí dels Xampinyons), un bosquet ple d'escultures tallades sobre troncs morts. M'ha sobrevingut una son terrible i faig tot el possible per mantenir els ulls oberts i no allunyar-me gaire del camí, però en va. Dono dues passes, se'm tanquen els ulls, i quan els torno a obrir em trobo mig caient cap al barranc que s'obre a la meva dreta; torno a posar-me al mig del corriol, i immediatament m'adormo de nou per tornar a despertar dirigint-me cap a l'abisme.

Bolets com aquest em fan pensar en la meva experiència amb fongs al·lucinògens, mala cosa

La Teresa em va cridant l'atenció sobre les figuretes de fusta que decoren el camí, però amb prou feines puc mantenir els ulls oberts durant cinc segons i em costa horrors enfocar la vista. D'aquesta manera, quan sóc capaç de localitzar en la foscor allò de què ella està parlant només ho puc veure com un contorn borrós i és la meva imaginació la que ha d'acabar de donar-hi forma. També és possible que, directament, m'adormi contemplant l'escultura i desperti mirant cap a una altra banda, incapaç de recordar què estava fent i cap on mirava. Tinc tanta son que em desespero i somnio amb tempestes de neu. Beaucoup de neige.

Qui sí s'havia fotut bolets és l'autor d'aquesta peça

Escapant d'aquest senglar, gairebé caic per un barranc

En algun moment ens arriben uns ecos de música electrònica que està sonant a tot drap, però quan hi arribem resulta que encara no és el control, sinó dos penjats enmig del bosc amb un equip musical bestial i una foguera que s'encarreguen del punt de control de Vers Praz de Fort. Continuem endavant i tot això per a mi és com un somni, confonc les pedres amb llangardaixos i intento recollir una branca de terra creient que la Teresa ha perdut un dels seus bastons.

Atrapat a la muntanya en la nit més llarga, foto de Captain Creepy

Tan terrible com és lluitar per mantenir-te despert a classe o a la feina, doncs mil cops pitjor quan estàs al bell mig de la muntanya i tancar els ulls més de tres segons significa amb total seguretat una caiguda de deu o vint metres. Quan finalment apareixen entre els arbres els primers fanals de Champex, per a mi és la major de les benediccions. Per fer només tres quilòmetres i mig de pujada facileta hem trigat una hora que potser no ha estat la més difícil de la meva vida però de ben segur sí que és la pitjor que he experimentat com a corredor.

Temps en cursa: 28h50'
Posició: 732


Són les 4:19 de la matinada de diumenge i ja fa estona que he avisat a la Teresa que vaig molt malament. Em sap molt greu no poder seguir endavant, perquè ella m'ha donat ales en moments molt difícils que sol potser no hauria pogut superar, i perquè és una excel·lent companyia i una dona d'aquelles que no s'obliden, però senzillament no puc més. Si dono una altra passa en la foscor hauran de recollir el meu cadàver al fons del bosc.

En els dos anys que he passat preparant aquesta cursa, sempre que n'he parlat amb gent que no sap el que és córrer per la muntanya tots han acabat fent la mateixa pregunta, "166 quilòmetres en dos dies!? I no pareu a dormir?". I jo, invariablement, "Home, hi ha gent que sí, que paren a clapar unes horetes, però jo ni boig perquè segur que després despertes quadrat i s'ha acabat tot". I aquí estic, dient adéu a la Teresa i posant el despertador per a les 6:30, jo no puc seguir endavant si el sol no m'acompanya.

En aquest punt de control hi ha una carpa habilitada per a què la gent hi dormi, però és tan precària com tota la resta, una tenda de plàstic blanc unit amb cordills que deixen que el vent i el fred entrin per tot arreu. I mentre a les tendes on la gent menja fa escalforeta perquè som molts i els de l'organització hi estan cuinant, a la zona del dormitori tan sols hi ha deu matalassos d'espuma tirats per terra i sembla que allò sigui el Pol Sud. Els matalassos estan freds i humits i hi he de posar per sobre un plàstic d'aquests de bombolletes, i encara que la manta és bona i calenta és imprescindible tancar-se a dins hermèticament perquè com s'obri una minúscula escletxa la temperatura baixa dramàticament.