Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (4a part): Més enllà del quilòmetre cent

Aquest és el bunyol de mapa que hi ha a la sortida del control de Champex

Desperto en algun moment sentint sorolls i creient que em roben la jaqueta, i com em va costar una pasta opto per amagar-la amb mi, sota la manta. Sona el despertador, no han estat les dues hores de son més reparadores de la meva vida, però no em trobo pitjor que quan em vaig estirar a dormir i em puc aixecar i caminar sense majors problemes, i això ja és molt més del que esperava. Surto a esmorzar i em quedo bocabadat quan em fixo que el @marcsmpr està assegut en una taula del control; jo l'havia vist avançar-nos moltes hores abans! De sobte recordo que quan em vaig acomiadar de la Teresa ella em va dir que amb una mica de sort coincidiria amb ell o el Baldiri quan despertés i li vaig dir que de què parlava, que el Marc ens havia passat feia molt i ella va flipar. Així que la ment em va jugar una altra mala passada, quines coses.

El saludo abans que arrenqui de nou i també a l'Ivan, que marxa sol perquè l'Albert s'ha hagut de quedar a mig camí amb uns problemes terribles al peu. Menjo, cago un cop més, i reprenc el camí no sense abans saludar al simpàtic paio de Granada que teníem a l'alberg. Em preocupa perquè acaba d'arribar ara, a les 7:05, i el control tanca a les 7:30. El paio m'explica que ja fa estona que surfeja el límit horari i que a La Fouly han estat a punt de deixar-lo fora perquè ha tornat a entrar al control després d'haver-ne sortit i no saber trobar el camí, i que la filla de puta que marcava els dorsals el volia eliminar al·legant que ja no tenia prou temps per arribar al següent punt de pas. Afortunadament, l'ha pogut convèncer i segueix endavant, encara que no sé si per gaire estona.

Bon dia des del llac de Champex!

Divuitè sector: Champex (km 123.7) - Martigny (km 137.4, +280 m, -1200 m)

El recorregut original entre Champex i Trient passava pel Col de Bovine en una etapa de setze quilòmetres de llargada i mil metres amunt i després avall. Pel que diu la correcció a retolador que els organitzadors han fet sobre el mapa ara la cosa és gairebé igual, amb un descens de nou quilòmetres i mil metres negatius fins Martigny, i després cinc quilòmetres de pujada i mil metres positius per arribar a Trient. Em poso en marxa i descobreixo que encara sóc capaç de córrer, per bé que molt lentament, però això em fa feliç sobre manera i començo a guanyar moltes posicions fins que he de tornar a parar a cagar en una cantonada del camí.

La zona que estem transitant no és gaire agraciada, és un corriol que tira pel dret travessant constantment una carretera que va fent esses, i a baix de tot ens espera un poble que hauria de ser Martigny. Minuts abans d'arribar avall passo pel costat d'un cartell amb una fletxa que indica cap a l'esquerra acompanyada de MARTIGNY 1h50' però no hi dono importància, perquè al control he preguntat tres cops com era el proper sector i m'han deixat molt clar que només havíem de baixar 9 km i això és precisament el que acabo de fer. Ara creuem una autopista per sota i el sol ens alimenta de nou amb la seva deliciosa escalfor. És després de passar nits a la muntanya com aquesta última quan millor entenc l'adoració que sentien els nostres avantpassats per l'astre rei; puc assimilar les deïtats que representen les forces de la natura però no pas aquelles que no signifiquen res.

M'uneixo al @marcsmpr un cop més i pugem per una carretera envoltada de vinyes, com ell molt bé diu ens estan aixecant la camisa i això no té res a veure amb el Mont Blanc, més aviat sembla l'Ultra Trail d'Alella. Avancem plegats una bona estona, desempallegant-nos pel camí d'un català i un espanyol que bloquegen el corriol explicant-se vida i miracles i parlant meravelles dels 101 km de Ronda, la cursa organitzada per la Legión que arrenca amb un discurs del Capitán General i tres vivaspaÑa! Ens trobem bé i amb forces, i fent números pensem que encara podem assolir Chamonix abans de les 40 hores; pobres il·lusos. De xerrameca, repassem alguns passatge de la cursa i descobrim que ens costa molt situar els fets en el seu correcte marc temporal, no tenim gaire clar què va passar ahir i les dues nits es confonen, ja fa gairebé un dia i mig que voltem per aquests monts del dimoni.

Si enganxo a algú de l'organització, li fotré els granets de raïm pel cul un a un

El Marc té gana i comença a renegar, diu que vol arribar ja a Trient i fotre's un bon esmorzar, jo miro el Garmin i veig que fa tretze quilòmetres que hem sortit de Champex, així que només hauria de quedar un quilòmetre per l'avituallament, però l'altimetre diu que encara hem de cobrir 400 metres de desnivell positiu i això sembla una salvatjada que no encaixa amb el tipus de bosc que estem travessant. Al cap d'una estona topem amb un català que diu que ara hem d'afrontar una forta baixada i ja serem a Martigny. Hola? HOLA!? Com que a Martigny? Sí, sí, primer Martigny i després anem cap a Trient a través del Col de la Forclaz. Estem al·lucinant amb el que ens acaben de dir i baixem a gas per contrastar la informació amb la gent del control.

Temps en cursa: 34h34'
Posició: 930


Dinovè sector: Martigny (km 137.4) - Trient (km 145.2 *, +1028 m, -327 m)

*: aquestes dades quilomètriques corresponen a l'organització i d'ara endavant ja no tenen credibilitat doncs estan fetes per ajustar la distància final als 170 km anunciats per SMS en lloc dels 174 o 176 reals.

L'avituallament està regentat per un vell malparit que només parla francès i talla plàtans en terços, dels quals només en pots agafar un perquè encara falten corredors per arribar i si no no n'hi haurà per tots. I on és el menjar que hi havia d'haver en el control de la ruta original, pregunto jo? Perquè aquí només m'estan donant això, un terç de plàtan i aigua de l'aixeta. Per fortuna, hem arribat en el mateix moment que l'Enric amb qui vaig coincidir ahir, a qui la família està acompanyant en cotxe i m'ofereixen un entrepà perquè la seva dona recorda el meu bigoti de l'any passat.

Després d'algunes preguntes, em cauen els collons a terra. La informació que rebo per part de la gent del control és que ara hem de pujar el Forclaz (8 km, +1000 m) i baixar a Trient (4 km, -200 m), o sigui que en lloc dels 14 km que ens havien dit originalment per anar de Champex a Trient n'haurem cobert 27, i no tinc ni idea del desnivell extra que ens haurem menjat. A més, em poso a calcular i em surt que en el pitjor dels casos podríem passar dues hores pujant i una baixant per arribar a Trient a la una de la tarda, i allí tanquen a les 13:15. Em sembla increïble que després de 146 km encara m'hagi d'estar preocupant pels temps de tall, i el fill de puta dels plàtans diu que resten trenta quilòmetres pel final! Sort que el @marcsmpr és més espavilat que jo i respon al vell que si són 30 km li corresponen tres terços de plàtan i el deixa amb un pam de nas.

Aquest escenari pessimista m'ha preocupat força i surto disparat cap al Col que les motxilles Decathlon han fet famós. Altra volta, aquest camí revisat no té res a veure amb el que hom pot esperar de l'Ultra Trail du Mont Blanc, l'autoproclamada sommet mondial de la course nature (cimera mundial de la cursa de muntanya). Ens flanquegen cases a banda i banda i seguim travessant carreteres cada dos per tres. Alguns dels habitants de la zona surten a les seves portes per oferir-nos sucs i aigua que són molt benvinguts, però també passem davant d'una terrassa on un grup de porcs capitalistes amb les butxaques farcides de francs suïssos i lingots d'or ens contemplen arrufant el nas i bevent xampany de les millors marques; ni un crit d'ànim, gest de simpatia o admiració, només menyspreu. Si no estigués tan enfeinat, pararia a pixar al seu jardí.

Els toros que pasten pel camp que flanqueja la pujada de la Forclaz em sorprenen sobre manera, per a mi són un animal massa espanyol com per trobar-lo a Suïssa

El cas és que les meves preocupacions són altres, doncs el turmell dret està cada cop pitjor; és posar-lo a terra i flexionar-lo mínimament, i sentir una fiblada punyent que em recorre l'espinada i fa que una gota de suor freda em travessi el front. I si això segueix empitjorant? I si arriba un punt en què no puc seguir caminant? Quan tot just fa cinc quilòmetres que he marxat del punt de control, el Garmin es queda sense bateria i estic sense rellotge ni referències temporals que em permetin calcular en quin punt del camí em trobaré d'ara endavant.

La meva fascinació pels esports de resistència va arrencar quan tenia nou anys, amb les èpiques cròniques d'un Indurain que arrasava al Tour de France en un ciclisme que ja no era de veritat. El meu ídol dels anys noranta no era ell sinó Virenque, aquell esquifit escalador que ballava sobre la bicicleta recaptant punts per al mallot més bonic de tots, el de la muntanya. El francès, però, no tenia l'enorme capacitat de sofriment del navarrès i tot i la seva gran popularitat no serà recordat com un dels grans. Indurain sí, i la capçalera de la seva biografia hauria de ser aquesta frase que li atribueixen, en lletres d'or: "He llegado muy lejos en el dolor". Perquè en última instància les ultramaratons es redueixen a això, anar més enllà dels teus límits i aconseguir ser un amb el cel i la terra, assimilant el dolor com si de la respiració es tractés, un acte fonamental per seguir en vida que repetim mecànicament sense ser-ne conscients.

Corono Forclaz amb la ment considerablement torturada, i miro de fer un descens ràpid però descobreixo que els quàdriceps ja no em responen i el turmell diu que fins aquí ha arribat, ja no podré córrer un sol metre més en el que queda de cursa. El descens està esquitxat de graons desiguals que maltracten el meu castigat organisme i converteixen cada passa cap avall en un poderós exercici de força de voluntat que només es pot resoldre amb contorsions a la cara. Em planto a Trient sabent que per davant em queda un camí de dolor intens, i tinc por. Tinc por de no ser prou fort i que el meu cos arribi al seu límit, si no és que ja ho ha fet. Jo no he recorregut tot aquest camí per plegar ara, necessito acabar la cursa a qualsevol preu. I sense ser-ne conscient, em trobo plorant. No vull morir. No vull abandonar. Faig el cor fort i aguanto la tremolor del llavi, no suporto que vegin les meves llàgrimes; considero que plorar és l'acte més íntim que existeix.

Afortunadament, a les portes del control m'esperen les fans del Gran Dictat i em tornen el somriure a la cara, quina passió i quin entusiasme desprenen animant a tot aquell que passa! Al final només han estat dues hores i deu minuts per arribar a Trient i encara conservo una hora sobre el temps de tall. Ja no tinc ganes ni de menjar, però em forço a empassar alguna cosa que em doni energies per afrontar l'última dificultat del recorregut, el Col de Catogne.

Temps en cursa: 36h47'
Posició: 874

Control de Trient, quines caretes...

Vintè sector: Trient (km 145.2) - Catogne (km 149.9, +706 m)

Sortint he de parar a cagar un cop més en un poliklin que sembla zona de guerra, tinc les galtes del cul terriblement irritades i pagaria qualsevol cosa per poder usar un bidet, he esgotat la meva reserva de paper higiènic i espero no haver de descarregar de nou. A la sortida xerro una mica amb les fans, que diuen que em recorden de l'any passat pel meu bigoti i s'enduen una enorme decepció quan les informo que té els dies comptats. Abans de deixar-me marxar, la més entusiasta i que ja no té veu em demana una foto que cedeixo encantat i que imagino que mai no veuré.

Amb l'aragonès, camí de la Catogne

Al peu del Col topo una altra vegada amb el català que es feia amic del legionari, que ara està menjant l'orella a un parell de germans aragonesos i segueix obstruint el camí. Me'n desempallego i segueixo amunt sota un sol de justícia i una calor tremenda, i al·lucino cada cop que veig un japonès perquè tots ells sense excepció van encara amb els pantalons de pluja i la la jaqueta posada per protegir-se del sol, no vull ni pensar en la sensació tèrmica a dins de la seva roba.

Això no acaba mai!

Amb la ment a la deriva, em ve al cap una conversa amb el Gerard Regí a la Porta del Cel en què m'explicava que un amic seu havia estat convidat al Solukhumbu Trail pel Dachhiri Dawa Sherpa, un corredor nepalès que l'any 2003 va guanyar l'Ultra Trail du Mont Blanc. Recordo que el nom de la cursa em va fer una gràcia tremenda i em vaig dedicar a canviar-lo per molestar el Gerard, la meva activitat preferida, i de nou entro en aquest bucle recitant les diferents combinacions en un mantra que m'allunya del dolor; trakatraka trail, trukutrum bukutrail, pimpampum trail... Així funciona la meva psique pertorbada.

Segueixo muntanya amunt sense llebres, escoltant les sensacions que m'arriben des del turmell i marcant el ritme en conseqüència, no vull sorpreses. Ja no sé ni quina hora és i vaig força perdut, però l'ascensió em resulta relativament fàcil i en una hora i mitja sóc a dalt i enfilo el camí de Vallorcine.

Temps en cursa: 38h42'
Posició: 818


Vint-i-unè sector: Catonge (km 149.9) - Vallorcine (km 154.9, -767 m)

Ei, moltes gràcies per la companyia, sr.ornitorrinco!

Molt més dur que la pujada resulta el fet de no poder córrer baixant, no només perquè no m'agrada anar lent en un descens sinó també perquè tinc les plantes dels peus fetes pols i em fan mal per tots costats. Com enviat del cel, apareix un dels germans aragonesos, el que no està corrent i ha vingut a fer fotos, i es posa darrere meu i anem baixant tot xerrant de manera que el camí resulta molt més agradable.

Vallorcine a tocar, última baixada de la cursa!

Entrant al punt de control he de veure com una dona extremadament grassa canta allò de yosoyespaÑol amb una bandera estanquera fent-li de pareo, una imatge molt desagradable que gairebé em fa vomitar. Això de guardar el dorsal dins de la motxilla ha estat realment una idea formidable, perquè he sentit més d'un francès cridant visques a espaÑa, imagino que sense ser conscient de poder estar ferint sensibilitats, però quan un català està tan esgotat aquesta és una de les últimes coses que vol sentir.

Sec uns minuts en un banc mirant a l'infinit, el meu estómac s'ha plantat i ja ni la visió d'una pila de cookies em desperta la gana. I aquí arriba la punyalada definitiva, quan jo pensava que no podien faltar gaire més de set quilòmetres per a Chamonix em diuen que primer són 6 km fins Argentière i després 10 km més per creuar la meta. Quina colla de fills de puta, amb això acabarem fent al volant de 176 quilòmetres!

Temps en cursa: 40h01'
Posició: 821


Vint-i-dosè sector: Vallorcine (km 154.9) - Argentière (km 161.2, +200 m, -200 m)

En aquest sector encara hem de coronar una petita dificultat muntanyosa, el Col de Montets, i com no puc córrer procuro no perdre molt temps al control i vaig passant, ja gairebé immune als allez! allez!, superbe i bravo dels francesos, que són tots molt macos però és que estic fet pols. La pujada al Col aquest és molt sostinguda i facilota, i no acabo de tenir clar que ens estiguin portant per on diuen perquè cada dos per tres anem creuant cartells que indiquen que els Montets són anant cap a dins de la muntanya, però no seré jo qui demani més desnivell.

El camí s'acosta a la carretera i sento algú que em crida, em giro i el participant a qui acabo d'avançar em deixa anar "Ey, nos conocemos de la Trenkakames!". Al francès aquest jo no l'he vist en la vida, però com sempre poso cara de poker i dic que oitant! Parla en un castellà més que acceptable i m'explica que està treballant a Tarragona i que va veure una foto meva dormint a la línia de sortida de l'Ultra Fail de l'any passat en una revista francesa de trail running, i que aleshores va relacionar el bigotut de la foto amb algú que havia vist a la Trenkakames. Uau, una foto meva en una revista de curses francesa? Necessito aquest exemplar!

I sí, era veritat, vaig sortir a la revista Generation Trail com a exemple de relaxació abans de la cursa :P

Hòstia, unes escales no, si us plau!

Resulta ser un paio molt agradable i anem fent via plegats. A ell l'acompanya una noia tremendament atractiva i un noi que resulta ser el germà i xicot de la mossa, i també volta per allí la mare, que no para de fer-nos fotos. El col·lega, que es diu Thibault, veu que estem baixant, sens dubte camí d'Argentière, i embogeix. "No puede ser, teníamos que subir un Col, había un control allí arriba!". Jo li dic que es relaxi i que tot està bé, però pregunta a una dona de l'organització que passa per allí que li confirma que, efectivament, el Col de Montets queda ja a les nostres esquenes. Ell diu que no hi ha passat, i la dona se'l mira amb preocupació mentre jo l'arrossego cap avall. He de reconèixer que jo també fa hores que em preocupo a cada control per si hauran marcat bé o no el meu número, perquè com s'espatlli la maquineta per un sol instant ja t'han fotut la cursa enlaire; per al meu gust falta una mica de verificació humana als punts de control.

Temps en cursa: 41h26'
Posició: 830

Vinga, últim control!

Vint-i-tresè sector: Argentière (km 161.2) - Chamonix (km 169.9, +100 m, -100 m)

I ara sembla que sí, que ja ho tenim, passem per l'últim avituallament rapinyant uns talls de poma que són per a la gent de l'organització, però els han oblidat sobre la taula i ja són massa hores sense menjar fruita que no sigui plàtan, com entra! Només queden deu quilòmetres i tota la gent que ha estat reservant forces es deixa anar i ens avancen per tots costats, cosa que em desespera. Ja fa molta estona que m'importen un rave el temps final i la classificació, però la impotència de no poder córrer m'està matant. Sort que el Thibault i jo estem igual de fotuts i anem de xerrameca, sobretot ell que em va explicant les seves ventures per l'Ultra Trail d'Eslovàquia i els seus avituallaments líquids cada vint quilòmetres; les seves experiències per México; els seus plans futurs per donar la volta al món; i ens caguem en la puta mare dels organitzadors.

Rapinyant poma ^_^

És surrealista del tot l'anècdota de quan una dona de l'organització ha intentat impedir que el seu germà caminés al seu costat, al·legant que l'estava ajudant; és cert que el reglament prohibeix que el teu "equip" t'acompanyi fora dels avituallaments, però això és una cosa que afecta als professionals i pretén evitar l'existència de llebres que et vagin marcant el ritme. Res més lluny de la nostra situació, mig paralítics i enfonsats en la classificació. I de tant parlar, al Thibault se li acaben les piles i comença a quedar-se enrere a les baixades amb uns problemes de quàdriceps terribles fins que ha de parar per estirar, i jo em torno a trobar sol com un mussol.

Gràcies per la companyia, Thibault!

Amb el temps que perdo als avituallaments em trobo constantment avançant la mateixa gent, que va més per feina, i en una d'aquestes passo pel costat d'un alemany que quan em veu es descollona i em pregunta que si he fet el circuit dos cops ja o què. Jo també ric, i és que ens hem vist ja tantes i tantes vegades que gairebé hauríem d'entrar de bracet. Qui em deixa enrere a mi és ara el @marcsmpr, que marxa amb un senyor català d'avançada edat; bé, avançada per a mi però no per a la cursa, que la mitjana d'edat de l'UTMB ha de ser altíssima.

El canvi de recorregut ens porta pel Petit Balcon Sud, massa estona veient els afores de Chamonix per a la gent que ja no podem més

Encara queden per davant un parell de pujadetes per treure el singlot, i quan ja em torna a entrar la soneta i estic cansat de veure els afores de Chamonix, finalment trobo la baixada final cap a la ciutat, ja va sent hora d'abandonar els camins de terra! Només queden mil o mil cinc-cents metres però encara tinc temps de veure la imatge més dantesca de tota la cursa quan un parell d'espontanis donen els seus pals a un paio alt com un sant pau que té l'esquena feta pols i es posa a avançar aguantant-se amb els bastons i amb el tronc plegat per la cintura, en un angle de noranta graus respecte les cames. Fa mal a la vista per la poca naturalitat de la postura i per la lentitud del seu avenç, i em pregunto com s'ho haurà fet per arribar fins aquí.

És trepitjar l'asfalt i trobar dues de les fans del Gran Dictat, que em diuen que ànim, endavant i que a córrer. "Una merda, jo ja no corro un metre més", és la meva resposta. "Au va, que si no quedaràs malament!", diuen elles. Evidentment, no em pot preocupar menys el que pensi el públic quan sóc jo i no ells qui s'ha fotut la monumental pallissa de donar la volta al Mont Blanc. I si no corro no és perquè vulgui vacil·lar al personal, si no que realment les meves cames ja no m'ho permeten. És agradable recórrer els carrers de Chamonix sabent que has acomplert la teva missió, però a mi ningú no m'hi espera, ni família ni amics, així que si estigués transitant per una vila desèrtica em seria completament igual; i total, la gent està més preocupada per animar als que arriben corrent. A poc de la meta hi ha la resta del contingent de fans Gran Dictat, que em donen una estelada amb la qual cobreixo els últims metres, temps suficient com per guanyar-me un parell d'insults per part d'espanyols amagats entre el públic.

Ja està; 43 hores, 59 minuts i 21 segons, una xifra prou maca però a anys llum d'aquell càlcul a Courmayeur quan només portava setze horetes a sobre. Darrere meu només queda una hora i mitja més perquè segueixi entrant gent i al final només haurem sobreviscut 1133 dels 2300 corredors que érem a la sortida, menys de la meitat! Per tant, estic encantat d'haver acabat en el gens rellevant lloc 912. I ara sí que és emocionant, doncs passada la meta sí hi tinc cares conegudes, la Bea, el Marc, el Baldiri, el Joan, l'Ivan... i el més important de tot, ja em puc descalçar! Sóc finisher de l'edició més llarga de l'Ultra Trail du Mont Blanc, i espero que passin molts anys abans de tornar a trepitjar Chamonix.