Marató Pirata de Montserrat 2011

Montserrat és una muntanya diferent que actua d'imant per a penjats amb interessos molt diversos. Tan aviat s'hi reuneixen il·luminats que veuen ovnis en qualsevol llumeta que balla, com peregrins que adoren l'estatueta d'una senyora negra, o muntanyistes que recuperen corriols llarg temps oblidats. En el marc d'aquesta última categoria, el passat dissabte 19 es va celebrar la tercera edició de la gloriosa Marató Pirata de Montserrat (Memorial Claudi Cots). El qualificatiu pirata vol dir que es tracta d'una cursa sense inscripcions, dorsals, marques al recorregut ni classificació; i aquesta formidable iniciativa és responsabilitat del Koala's Team, un grup de llunàtics que per sobre de tot estimen la natura, la cervesa, el patiment i la gresca.

Acceptat l'amable oferiment d'en @mapallares de pujar amb ell, ens vam dirigir a la cita, que arrencava divendres a les deu de la nit al restaurant Cal Noio d'El Bruc, un d'aquells locals de carretera on la carn a la brasa i les racions abundants són norma de la casa. Jo no havia entès que hi havia un sopar organitzat i vaig menjar un entrepà tot voltant pel poble amb la @crismadru, que va voler venir a la cursa per rebre'm a la meta ^_^ Quan vam reaparèixer una hora després els nivells de cridòria i alegria ja estaven fora d'escala degut al constant fluir de voll damm, vi i cava. Deixant-se endur per l'eufòria, el Guido i el Sergi (els millors ultrafondistes de la sala) van anunciar que pensaven sortir amb el grup de les 2 del matí per donar dues voltes al circuit. Ningú no dubtava de la seva capacitat, però mentre parlaven del tema també s'escoltaven algunes peticions de gin tonic i una ampolla de ratafia passava de mà en mà; de manera que la cosa va quedar pendent per a un altre any.

El regal d'aquests calçotets al @raulkoala va ser un dels moments especials del sopar. Atenció a la cara de cobdícia del iaio!

Una bona reunió de tremends

Au, a agafar forces per a la cursa!

L'arribada d'en @hooligags amb un litre i mig d'aquarius a la mà dreta i vint-i-quatre cerveses sota el braç esquerre volia dir que es començava a fer tard, i després de saldar un compte que va pujar per sobre dels mil euros (35 per cap, beneïts entrepans!) es va començar a preparar l'arrencada del primer grup, doncs la cursa estava plantejada amb diferents sortides graonades de manera que tothom pogués anar en un grup que marxés més o menys al seu ritme. Els de les 2 estaven comandats per l'incombustible Pau de corredors.cat i mon pare marxava amb ells en la seva primera experiència en una marató de muntanya, que va durar fins que es va fotre de lloros baixant per unes escales.

Només faltava la música makina a tot volum

Aquí van els de les dues

L'esplanada de sortida, plena de cotxes i amb alguns mamats fent el brètol i procurant que ningú pogués dormir semblava més l'aparcament d'una discoteca valenciana a la Ruta del Bakalao que no pas una cita d'esportistes. Nosaltres vam dormir com vam poder al cotxe; hi fotia un fred terrible i per això vaig partir amb una jaqueta que em vaig treure als cinc minuts d'haver començat i vaig carregar durant tot el recorregut a la motxilla, juntament amb una poma i un entrepà. Odio el pes extra. A la sortida hi havia en @marc_es molt lleuger en calça curta i samarreta, i també la @martamuixi i altres cares conegudes. A cua de cursa vaig anar fent camí cap a Sant Jeroni mentre el sol treia el cap per l'horitzó i ens començava a revelar els meravellosos paisatges del massís de Montserrat. Si penseu que la muntanya és maca vista des de baix, espereu a descobrir els seus cims!

Un dels moments més esperats de la jornada era veure el col·lapse d'en @raulkoala, líder carismàtic espiritual del Koala's Team, que tornava a participar en una cursa després de ser operat al lligament creuat anterior. El pobre encara anava torrat de la xerinola de la nit anterior i el color de la seva cara passava del blanc al verd, i d'aquest al groc amb una facilitat sorprenent (i com sóc daltonià segur que algun matís cromàtic em va passar per alt). Així que prou va fer coronant els 1236 metres de Sant Jeroni, on no va voler ni mirar l'increïble mar de núvols que cobria la vall per por de marejar-se, i es va escapolir per una drecera abans d'enfilar cap a l'ermita de La Salut.

El @raulkoala descobrint quin és el seu límit

La boira s'estenia en totes direccions

Un ambient molt animat, amb rialles constants i gent compartint fuets, secallones i bótes de vi, i unes vistes sorprenents per a un pixapins com jo que l'únic que coneixia de Montserrat era el monestir. El recorregut era molt tècnic i gairebé mai no abandonava els corriols estrets i pedregosos, que malgrat la pluviositat de la setmana no estaven gens enfangats i s'hi podia córrer estupendament. El meu problema era que ja de sortida vaig veure que les meves new balance minimus trail tronades no serien el calçat més apropiat degut a la rocositat del terreny, però cap amunt em defensava prou bé i baixant sobrevivia com podia mirant d'evitar tots els obstacles possible.

Amb aquestes vistes les pujades no fan tan mal

Vaig descobrir que la meva tolerància al dolor tenia un límit de tres hores, i a partir d'allí cada pedra que trepitjava amb l'avantpeu era una punyent fiblada que em feia estremir; i de retruc encara anava més lent ocupat en la impossible missió de vigilar on trepitjava. Vaig arribar al monestir parlant de dopatge amb tres paios, un d'ells coneixia el Miguel Heras i deia que no tenia res a veure amb son germà Roberto i que no creia que haguessin compartit coneixements sobre medicines prohibides i mètodes de preparació druídica; però en canvi es permetia posar en dubte l'aparició fulgurant d'Iker Karrera al món de les ultramaratons de muntanya.

Em vaig separar d'ells per anar a plantar un parell de pins i quan vaig reprendre la cursa aviat es va fer evident que ja no quedava ningú al meu darrere. Vaig preguntar a unes noies i em van dir que no feia gaire que havien vist passar uns corredors i, efectivament, tombant un revolt a mà esquerre vaig apreciar dues figures en la llunyania, a no més de tres minuts de distància. Pensant que no trigaria a enxampar-los vaig mirar d'accelerar el ritme, però els meus peus masegats no m'ho permetien. No tenia el track del recorregut i tot el que sabia és que el següent avituallament es trobava en un lloc anomenat Santa Cecília, de manera que vaig pensar que si no els atrapava em retiraria allí perquè no tenia ganes d'acabar perdut a la muntanya.La meva persecució va durar una hora sencera, i no els vaig caçar fins el mateix avituallament.

Uf, ha estat una persecució dura

I la cervesa que no falti!

Empassant un bon grapat de llaminadures tan ràpid com vaig poder, vaig reprendre el camí amb el Carletes, el descobridor de la ruta i també pare de l'encara inèdit Ultra Trail de Montserrat, i el Nasi, un senyor de blanca cabellera i 56 anys d'edat. Protegits de l'escalfor del sol a l'obaga del massís, anàvem amunt i avall per un tram de tobogans i escales de graons endimoniadament grans, i jo veia les estrelles cada deu passes amb les pedres que perforaven el meu estúpid calçat minimalista. Quan el meu objectiu era enxampar els homes que tenia per davant hi havia un motiu per seguir patint, però ara ja estava cansat del dolor i veia que només era un pes mort per a un Carletes que tenia pressa per arribar però ens guiava molt pacientment en la seva tasca de corredor escombra; i és que el Nasi també anava justet perquè probablement hauria d'haver partit amb el grup de les 5:30.

El millor avituallament

Esperit pirata

Malgrat tot, vam arribar a Can Maçana abans del que pensava, on esperava en @mapallares, una simpàtica gimcana pirata i també una coca farcida de xocolata absolutament deliciosa. El Carletes es va emportar amb ell un grup de ressagats per una drecera, que si no farien tard al dinar, i jo em vaig quedar allí ajudant a recollir la paradeta amb altres mandrosos i rebentats.

Ups, crec que empassat una mica massa farina

Dos derrotats

Em va quedar un regust amarg per perdre'm el dinar post-cursa, però és que a l'arribada no vaig veure la gent amb qui tinc més confiança i el meu pare volia tornar a casa. També em va fer mal el meu primer abandonament en una cursa de muntanya, i més tenint les cames en perfectes condicions però és que estava patint massa de peus i ja no gaudia gens del que estava fent. Tot i això, va ser una gran jornada en què vaig riure molt i vaig gaudir retrobant coneguts i fent noves amistats. Fins l'any vinent, pirates!

Una gentada a la meta

Així han quedat les minimus dels collons, que ja descansen en un contenidor

Gràcies al Paco Ramos per les fotos, aquí en teniu més!