"No, no em deixis anar", respon al meu intent de separar les nostres mans. Ni tan sols obre els ulls, fa estona que se la veu esgotada, i en cosa de dos minuts el seu cos es convulsiona per primer cop. Somric en la foscor, comptant mentalment fins a tres abans de sentir les inevitables paraules, "estic desperta, de veritat". La beso i acarono la seva galta perquè pugui conciliar el son amb més facilitat. Es comença a remoure i finalment puc enretinar la mà. La llum dels fanals es filtra pel balcó i contemplo llarga estona les seves dolces faccions mentre dorm plàcidament, ja molt lluny meu.
